“Disculpin les molèsties, és Nadal”. Així titula avui Iosu de la Torre el seu article a El Periódico, en què parla de l'anestèsia nadalenca, un parèntesi de poques dates, un miratge dels que anuncien que el pitjor ja ha passat i que ens fa sentir provisionalment en un país millor. La incògnita és què passarà el 2014.
Ignasi Aragay a l’Ara diu que “Nadal ens estova i ens incomoda. Ens encara a la necessitat de sentir-nos estimats i a l'absurditat de no saber mai estimar prou. Nadal és veure's abocat a recordar la infància com el paradís que mai va ser, però que bonic que és enganyar-se! És imaginar la pobresa dels altres i sentir-se una mica (només una mica) culpable.”
Per la seva banda, Lluís Foix a La Vanguardia ens recorda que els altres també són nosaltres i destaca que, afortunadament, no hi ha hagut problemes seriosos al nostre país amb els immigrants que hi han arribat els darrers anys. Els hem acceptat i ells s’han integrat, amb més o menys intensitat. En canvi, ens trobem com el ministre socialista de l’Interior francès Manuel Valls va proposar, fa ben poc, l’expulsió de vint mil búlgars del raval de París. I el primer ministre britànic, el conservador David Cameron ha suggerit que tot immigrant que demani almoina al carrer sigui expulsat de la Gran Bretanya.
Tot i així, Europa és encara l'indret del món on la justícia social és més exercida. Tothom vol ser europeu, fins i tots els xinesos. Ho recordava aquesta setmana l’expresident Jordi Pujol a Mataró, convidat per la revista Valors. El gran triomf de la Unió Europea ha estat l'absència de les guerres al seu interior, i el preu de la pau ha estat la democràcia, les llibertats i els valors. Aquest és un tresor que els europeus no ens hem de deixar perdre en nom d’una globalització econòmica mal entesa.
I, si no, només cal mirar què passa a la resta del món. Ahir, el diari ABC parlava de l’altre Nadal que viuran enguany els infants de Síria, on la guerra no s’atura. Sense anar més lluny, diumenge passat va ser bombardejada una escola a la localitat d’Homs que va fer 8 morts, 6 d’ells nens. El règim de Baixar-el-Assad i els rebels s’acusen mútuament d’aquests atacs. Sigui com sigui, entre Homs i Betlem hi ha poc més de 300 km.
Malgrat tot, doncs, Bon Nadal!
24 de desembre del 2013
23 de desembre del 2013
El Descosit, 23.12.2013
Ahir, Francesc Canosa es preguntava a El Singular Digital “Què votarà Déu?” Perquè la Conferència Episcopal Espanyola considera la consulta és “immoral” i “inadmissible”; tanmateix, l’any 1946 el canonge Cardó ja consignava a La història espiritual de les Espanyes “el gran refús” de bona part de l’església espanyola a reconèixer històricament la realitat catalana. En la darrera campanya a les eleccions catalanes, Oriol Junqueras va afirmar que “la independència no es demana, sinó que es proclama i es defensa”. El curiós del cas és que la frase és de Carles Cardó, gran inspirador de la Unió Democràtica dels anys trenta. Segons Canosa, només si es produeix ara aquest miracle que reconciliï avui Unió i ERC en un mateix discurs nacional, Catalunya se’n sortirà.
Per la seva banda, Míriam Diez recorda a les pàgines d’El Punt Avui el magisteri pontifici sobre el fet nacional. Esmenta els estudis documentadíssims del professor Oriol i Tataret, coautor del llibre Fet nacional i magisteri social de l'Església i recorda algunes declaracions de Joan Pau II, com ara que “les nacions tenen dret a existir i ningú –cap estat, nació, ni organització internacional– no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d'existir”. Per tot això, Diez conclou que troba a faltar, en el debat actual, la visió catòlica sobre les nacions, que és molt fecunda.
Carles Cardó i Joan Pau I han estat dues figures tractades injustament al nostre país fins ara.
Potser per això, en aquest “gran moment” que viu Catalunya, Vicent Sanchis ressalta a Nació Digital la importància de dotar-se d’estructures d’estat, que va més enllà de tenir una agència tributària o una diplomàcia pròpies, i passa també per dotar-se d’una premsa que reflecteixi les diferents sensibilitats de la realitat catalana i no, com passa ara, la voluntat d’una minoria, que predica les mil i una calamitats contra el pecat secessionista.
La temptació del moment actual, segons diu Antoni Vives a l’Ara, és considerar que ja està tot fet amb la data de la consulta. Això no és així: el procés comença ara i cal definir perfectament el mínim comú denominador del que volem que sigui la Catalunya futura: una democràcia representativa, sana, oberta, equitativa, meritocràtica, igualitària, cohesiva, que aposti per l'escola i en què mai ningú no se senti sol, patint un “Nadal d’Ulisses”, com explica avui Antoni Puigverd a La Vanguardia.
Per la seva banda, Míriam Diez recorda a les pàgines d’El Punt Avui el magisteri pontifici sobre el fet nacional. Esmenta els estudis documentadíssims del professor Oriol i Tataret, coautor del llibre Fet nacional i magisteri social de l'Església i recorda algunes declaracions de Joan Pau II, com ara que “les nacions tenen dret a existir i ningú –cap estat, nació, ni organització internacional– no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d'existir”. Per tot això, Diez conclou que troba a faltar, en el debat actual, la visió catòlica sobre les nacions, que és molt fecunda.
Carles Cardó i Joan Pau I han estat dues figures tractades injustament al nostre país fins ara.
Potser per això, en aquest “gran moment” que viu Catalunya, Vicent Sanchis ressalta a Nació Digital la importància de dotar-se d’estructures d’estat, que va més enllà de tenir una agència tributària o una diplomàcia pròpies, i passa també per dotar-se d’una premsa que reflecteixi les diferents sensibilitats de la realitat catalana i no, com passa ara, la voluntat d’una minoria, que predica les mil i una calamitats contra el pecat secessionista.
La temptació del moment actual, segons diu Antoni Vives a l’Ara, és considerar que ja està tot fet amb la data de la consulta. Això no és així: el procés comença ara i cal definir perfectament el mínim comú denominador del que volem que sigui la Catalunya futura: una democràcia representativa, sana, oberta, equitativa, meritocràtica, igualitària, cohesiva, que aposti per l'escola i en què mai ningú no se senti sol, patint un “Nadal d’Ulisses”, com explica avui Antoni Puigverd a La Vanguardia.
20 de desembre del 2013
El Descosit, 20.12.2013
El tema de portada d’avui de molts diaris és l’anunci d’un eventual augment de més de l’11% en la factura de la llum.
En parla l’editorial d’El Punt Avui, que assenyala que, de confirmar-se la notícia, amenaçaria greument la recuperació econòmica perquè afectaria tant les empreses com les famílies. I afegeix que l'Administració difícilment podrà imposar moderació a les elèctriques perquè ella mateixa hi té contret un deute molt elevat –l’anomenat dèficit tarifari.
Ho explica molt detalladament Xavier Sala-i-Martín al diari Ara, que conclou que, si es demostra que les elèctriques no s’han posat d’acord a l’hora de fixar un preu alt, el ministre Montoro ha de ser castigat per incompetent, perquè amb les seves decisions arbitràries, arrogants i irracionals haurà fet pujar astronòmicament la factura de la llum i no haurà reduït el dèficit tarifari. És a dir, pagarem més i seguirem devent 30.000 milions a les empreses. Mentrestant, Putin, per altres interessos, està contribuint a rebaixar la factura energètica dels ucraïnesos, com recorda Enric Vila a El Punt Avui.
Això porta Enric Hernández a preguntar-se, a El Periódico, “Quant fa que ens estafen?” Parla del sector energètic, de les gasolineres que camuflaven l'alça de preu del combustible davant de Brussel•les. I parla de la crisi bancària i dels pronunciaments exculpatoris de Zapatero, Solbes i els exdirectius de les caixes d'estalvis fallides, començant per Rato, quan els SMS de Miguel Blesa demostren la politització a què van ser sotmeses aquestes entitats, un espoli que ens ha costat ja més de 43.000 milions d’euros. Per exemple, Caixagalicia s’ha venut a un banc veneçolà per 1.000 milions d’euros, quan havia rebut ajuts públics per 9.000.
Tot plegat, com apunta Eduard Voltes a Nació Digital, és conseqüència de la recent modificació de l’article 135 de la Constitució, que consagra que abans es pagarà el deute que la sanitat, l'educació o els serveis socials, i es pregunta si passarien coses com aquestes en una Catalunya independent, on també tenim els nostres reietons locals.
Per il·lustrar-ho, Ramon Suñé recorda a La Vanguardia les actituds de molts polítics d’allà i d’aquí no fa tant per tal de persuadir el Sr. Adelson perquè invertís al país.
I és que, com escriu Melcior Comes avui a El Singular Digiral, Maquiavel tenia més raó que Montesquieu: “Si els treus les llibertats et consideraran menys tirànic que si els treus el pa i el circ.”
En parla l’editorial d’El Punt Avui, que assenyala que, de confirmar-se la notícia, amenaçaria greument la recuperació econòmica perquè afectaria tant les empreses com les famílies. I afegeix que l'Administració difícilment podrà imposar moderació a les elèctriques perquè ella mateixa hi té contret un deute molt elevat –l’anomenat dèficit tarifari.
Ho explica molt detalladament Xavier Sala-i-Martín al diari Ara, que conclou que, si es demostra que les elèctriques no s’han posat d’acord a l’hora de fixar un preu alt, el ministre Montoro ha de ser castigat per incompetent, perquè amb les seves decisions arbitràries, arrogants i irracionals haurà fet pujar astronòmicament la factura de la llum i no haurà reduït el dèficit tarifari. És a dir, pagarem més i seguirem devent 30.000 milions a les empreses. Mentrestant, Putin, per altres interessos, està contribuint a rebaixar la factura energètica dels ucraïnesos, com recorda Enric Vila a El Punt Avui.
Això porta Enric Hernández a preguntar-se, a El Periódico, “Quant fa que ens estafen?” Parla del sector energètic, de les gasolineres que camuflaven l'alça de preu del combustible davant de Brussel•les. I parla de la crisi bancària i dels pronunciaments exculpatoris de Zapatero, Solbes i els exdirectius de les caixes d'estalvis fallides, començant per Rato, quan els SMS de Miguel Blesa demostren la politització a què van ser sotmeses aquestes entitats, un espoli que ens ha costat ja més de 43.000 milions d’euros. Per exemple, Caixagalicia s’ha venut a un banc veneçolà per 1.000 milions d’euros, quan havia rebut ajuts públics per 9.000.
Tot plegat, com apunta Eduard Voltes a Nació Digital, és conseqüència de la recent modificació de l’article 135 de la Constitució, que consagra que abans es pagarà el deute que la sanitat, l'educació o els serveis socials, i es pregunta si passarien coses com aquestes en una Catalunya independent, on també tenim els nostres reietons locals.
Per il·lustrar-ho, Ramon Suñé recorda a La Vanguardia les actituds de molts polítics d’allà i d’aquí no fa tant per tal de persuadir el Sr. Adelson perquè invertís al país.
I és que, com escriu Melcior Comes avui a El Singular Digiral, Maquiavel tenia més raó que Montesquieu: “Si els treus les llibertats et consideraran menys tirànic que si els treus el pa i el circ.”
19 de desembre del 2013
El Descosit, 19.12.2013
Avui, Lluís Foix explica a La Vanguardia que el bon periodisme és senzillament explicar el que passa i no promoure i vaticinar el que ocorrerà. I posa com a exemple The Guardian i del seu director Alan Rusbridger, que s’ha enfrontat a un personatge tan poderós com Rupert Murdoch, i això li ha fet guanyar respecte i reconeixement.
Actuarà igual la premsa espanyola amb els afers entre José M. Aznar i Miguel Blesa? Juancho Dumall parla avui a El Periódico del “cortijo d’Aznar Botella” arran de la filtració d’uns SMS amb to amenaçant que va enviar el fill d’Aznar al banquer i demana que “la justícia i el Banc d'Espanya prenguin nota de l'alegria amb què alguns van gestionar els diners aliens abans de la catàstrofe”.
I si volem explicar el que passa, com recomana Foix, hem de parlar també de l’informe de Càritas, que enguany ha atès 64.000 persones només a Barcelona, moltes amb problemes d’habitatge i que presenten, a més, problemes de salut física i mental com a conseqüència de la seva situació, com llegim a l’editorial de La Vanguardia.
Tampoc no podem callar davant la catàstrofe de Síria perquè, com diu Toni Cruanyes a El Punt Avui, la situació és un problema humanitari i geoestratègic de primer ordre. “No n'hi ha prou de fer avortar l'enviament d'armes. Calen accions concretes per contenir l'expansió del conflicte. És vital assegurar ajuda humanitària a la població, frenar l'arribada de refugiats a Europa i prevenir l'auge dels islamistes extremistes sobre el terreny”, si no volem trobar-nos amb un segon Afganistan.
Amb relació al cas català, Lluís Bassets a El País diu que, en comptes de parlar de suma zero entre Catalunya i Espanya, les parts intentin restar-se mútuament: és a dir, menys Espanya i menys Catalunya, per arribar a una solució acordada, ara que Europa entra en una etapa de perillosa irrellevància. Esther Gimenez Salinas, per la seva banda, recordant les reivindicacions del mig del 68 demana poder votar al seu article de l’Ara.
De moment, però, el que hi ha és frontisme: d’una banda, els partits que van subscriure l’acord, en què és més important que hi hagi pregunta, encara que estigui mal plantejada, segons diu Joaquim Coll a El Periódico, i de l’altra, la pinça PP-PSOE que es va evidenciar ahir a Madrid, com assenyala avui Toni Aira a El Singular Digital.
Actuarà igual la premsa espanyola amb els afers entre José M. Aznar i Miguel Blesa? Juancho Dumall parla avui a El Periódico del “cortijo d’Aznar Botella” arran de la filtració d’uns SMS amb to amenaçant que va enviar el fill d’Aznar al banquer i demana que “la justícia i el Banc d'Espanya prenguin nota de l'alegria amb què alguns van gestionar els diners aliens abans de la catàstrofe”.
I si volem explicar el que passa, com recomana Foix, hem de parlar també de l’informe de Càritas, que enguany ha atès 64.000 persones només a Barcelona, moltes amb problemes d’habitatge i que presenten, a més, problemes de salut física i mental com a conseqüència de la seva situació, com llegim a l’editorial de La Vanguardia.
Tampoc no podem callar davant la catàstrofe de Síria perquè, com diu Toni Cruanyes a El Punt Avui, la situació és un problema humanitari i geoestratègic de primer ordre. “No n'hi ha prou de fer avortar l'enviament d'armes. Calen accions concretes per contenir l'expansió del conflicte. És vital assegurar ajuda humanitària a la població, frenar l'arribada de refugiats a Europa i prevenir l'auge dels islamistes extremistes sobre el terreny”, si no volem trobar-nos amb un segon Afganistan.
Amb relació al cas català, Lluís Bassets a El País diu que, en comptes de parlar de suma zero entre Catalunya i Espanya, les parts intentin restar-se mútuament: és a dir, menys Espanya i menys Catalunya, per arribar a una solució acordada, ara que Europa entra en una etapa de perillosa irrellevància. Esther Gimenez Salinas, per la seva banda, recordant les reivindicacions del mig del 68 demana poder votar al seu article de l’Ara.
De moment, però, el que hi ha és frontisme: d’una banda, els partits que van subscriure l’acord, en què és més important que hi hagi pregunta, encara que estigui mal plantejada, segons diu Joaquim Coll a El Periódico, i de l’altra, la pinça PP-PSOE que es va evidenciar ahir a Madrid, com assenyala avui Toni Aira a El Singular Digital.
18 de desembre del 2013
El Descosit, 18.12.2013
Avui, Pilar Rahola ens recorda a La Vanguardia que a Síria es continua vivint un drama, davant del qual la comunitat internacional sembla indiferent. "Síria és una cruïlla diabòlica, amb aliances terrorífiques a banda i banda”, de manera que la guerra s’hi pot cronificar durant anys” si es manté la tolerància magnànima cap a la família Assad que tant l'ONU, com les cancelleries europees i els mitjans internacionals han mostrat fins ara. Segons Rahola, el drama sirià ens mostra “el nostre costat fosc, aquest que vetlla pels interessos i no pels drets, indiferent a la tragèdia i a la mort”.
També Ferran Sáez, a les pàgines de l’Ara, parla de la impunitat, referint-se, però, a les afirmacions d’alguns polítics, com Rosa Díez i José M. Aznar, que amb tanta facilitat relacionen nacionalisme amb nazisme, circumstància que, a banda de ser una aberració històrica, en alguns països mereix pena de presó.
D’altra banda, tant l’Ara com El Punt Avui dediquen els seus editorials a parlar de la rebaixa salarial que s’ha produït enguany a Espanya, segons les estadístiques oficials, fins a situar el salari mitjà a l'Estat espanyol en poc més de mil euros. Segons El Punt Avui, confiar-ho tot a la carta salarial per sortir de la crisi és un error, perquè si bé activa les exportacions, també redueix el consum intern i no estimula la productivitat.
Pel que fa al tema català, Neus Tomàs diu a El Periódico que, a falta d’una solució, amb l’acord de la consulta els seus protagonistes han guanyat temps, mentre Rajoy també espera que el temps ho resolgui tot sense que ell faci res. Tanmateix, aquest immobilisme que tan bé li ha anat al llarg de la seva trajectòria política, ara podria no funcionar-li, perquè els catalans acabaran votant d’una manera o altra. És clar que d’ara a novembre no se sap què pot passar.
Segons Florencio Domínguez, a mesura que s’aproximi la data del referèndum pot ser que apareguin dins de CiU algunes veus discrepants que, de moment, no es fan sentir. En un article titulat “Tiempos paralelos” que publica avui La Vanguardia, Domínguez compara el procés sobiranista català amb el Pla Ibarretxe i recorda que l’única diferència, de moment, és que llavors el president del PNB Iñigo Urkullu ja va advertir en públic que el seu partit fugiria d’"aventures" si el Govern central no avalava la consulta.
També Ferran Sáez, a les pàgines de l’Ara, parla de la impunitat, referint-se, però, a les afirmacions d’alguns polítics, com Rosa Díez i José M. Aznar, que amb tanta facilitat relacionen nacionalisme amb nazisme, circumstància que, a banda de ser una aberració històrica, en alguns països mereix pena de presó.
D’altra banda, tant l’Ara com El Punt Avui dediquen els seus editorials a parlar de la rebaixa salarial que s’ha produït enguany a Espanya, segons les estadístiques oficials, fins a situar el salari mitjà a l'Estat espanyol en poc més de mil euros. Segons El Punt Avui, confiar-ho tot a la carta salarial per sortir de la crisi és un error, perquè si bé activa les exportacions, també redueix el consum intern i no estimula la productivitat.
Pel que fa al tema català, Neus Tomàs diu a El Periódico que, a falta d’una solució, amb l’acord de la consulta els seus protagonistes han guanyat temps, mentre Rajoy també espera que el temps ho resolgui tot sense que ell faci res. Tanmateix, aquest immobilisme que tan bé li ha anat al llarg de la seva trajectòria política, ara podria no funcionar-li, perquè els catalans acabaran votant d’una manera o altra. És clar que d’ara a novembre no se sap què pot passar.
Segons Florencio Domínguez, a mesura que s’aproximi la data del referèndum pot ser que apareguin dins de CiU algunes veus discrepants que, de moment, no es fan sentir. En un article titulat “Tiempos paralelos” que publica avui La Vanguardia, Domínguez compara el procés sobiranista català amb el Pla Ibarretxe i recorda que l’única diferència, de moment, és que llavors el president del PNB Iñigo Urkullu ja va advertir en públic que el seu partit fugiria d’"aventures" si el Govern central no avalava la consulta.
17 de desembre del 2013
El Descosit, 17.12.2013
Avui els editorials de La Vanguardia parlen de dos triomfs electorals agredolços per al socialisme. D’una banda, l’aparent triomf de l’SPD alemany en obtenir la vicecancelleria del Govern amb Angela Merkel. Tanmateix, segons Jose Antich, “Merkel seguirà fent la mateixa política econòmica i exercint el mateix lideratge que fins ara”. D’altra banda, el triomf de la socialista Bachelet a les eleccions xilenes, al capdavant d’una coalició amb els democratacristians i els comunistes. La derrota contundent de la candidata oficialista Evelyn Matthei, malgrat el creixement econòmic de Xile els darrers anys i el seu baix índex d’atur, s’explica per l’enorme desigualtat existent al país, en què l’1% dels més rics concentra el 31% dels ingressos.
Precisament avui Paul Krugman parla al diari Ara de la desigualtat com a origen de la crisi i considera, doncs, que les polítiques d’austeritat i desregulació financera no en són la solució.
Pel que fa al tema català, Pilar Rahola constata a La Vanguardia que el soroll de molts mata les paraules d’uns pocs, com Miguel Herrero de Miñón, un dels set pares de la Constitució, que ahir va reconèixer, parlant de la consulta, que a la Constitució hi "té cabuda” tot el que la voluntat política consensuada vulgui "que hi càpiga"; una altra cosa és que convingui o no. Ho llegim avui a l’editorial d’El Singular Digital.
Una altra opinió significada és la de Ponç Feliu Llansa, magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que assenyala a El Punt Avui que a l'article 2 de la Constitució “no hi ha lloc ni per a la llibertat col·lectiva ni per a la democràcia”, de manera aquest article no pot ser fonament de cap “patriotisme constitucional”, expressió tan grata a moltes oïdes d’alguns progressistes.
I també és rellevant l’aportació de Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, a El Periódico, en què es pregunta si seran capaces l'Espanya i la Catalunya democràtiques de resoldre el problema de la seva relació recíproca i la seva integració en un Estat comú, o bé fracassaran, com ha passat en la història predemocràtica de les dues societats.
Sigui com sigui, si les parts no s’asseuen a negociar aviat, com demanava ahir el Financial Times –i això passa per no posar com a prerequisit l’esmentat article de la indissoluble unitat d’Espanya–, ens haurem de preparar per defensar la democràcia de nou, segons diu Jordi Mercader a Nació Digital.
Precisament avui Paul Krugman parla al diari Ara de la desigualtat com a origen de la crisi i considera, doncs, que les polítiques d’austeritat i desregulació financera no en són la solució.
Pel que fa al tema català, Pilar Rahola constata a La Vanguardia que el soroll de molts mata les paraules d’uns pocs, com Miguel Herrero de Miñón, un dels set pares de la Constitució, que ahir va reconèixer, parlant de la consulta, que a la Constitució hi "té cabuda” tot el que la voluntat política consensuada vulgui "que hi càpiga"; una altra cosa és que convingui o no. Ho llegim avui a l’editorial d’El Singular Digital.
Una altra opinió significada és la de Ponç Feliu Llansa, magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que assenyala a El Punt Avui que a l'article 2 de la Constitució “no hi ha lloc ni per a la llibertat col·lectiva ni per a la democràcia”, de manera aquest article no pot ser fonament de cap “patriotisme constitucional”, expressió tan grata a moltes oïdes d’alguns progressistes.
I també és rellevant l’aportació de Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, a El Periódico, en què es pregunta si seran capaces l'Espanya i la Catalunya democràtiques de resoldre el problema de la seva relació recíproca i la seva integració en un Estat comú, o bé fracassaran, com ha passat en la història predemocràtica de les dues societats.
Sigui com sigui, si les parts no s’asseuen a negociar aviat, com demanava ahir el Financial Times –i això passa per no posar com a prerequisit l’esmentat article de la indissoluble unitat d’Espanya–, ens haurem de preparar per defensar la democràcia de nou, segons diu Jordi Mercader a Nació Digital.
16 de desembre del 2013
El Descosit, 16.12.2013
Dues de les notícies del cap de setmana són la connexió directa d’alta velocitat Barcelona-París i, naturalment, La Marató de TV3.
Amb relació a la primera, José Antich a La Vanguardia destaca la rellevància que suposa acabar definitivament amb la barrera ferroviària de la diferència d’ample de via espanyol, però constata que arriba molt tard i que, si França no adapta el tram Perpinyà-Montpeller, el viatge ideal de 4 hores entre Barcelona i París pot trigar molts anys a ser realitat.
Quant a La Marató, Sílvia Cóppulo diu a El Periódico que és un gest de solidaritat que ens identifica com a país, essent com és la número 1 del món en recaptació.
Gestos com aquests ens poden ajudar a respondre la pregunta que es fa avui Joan Subirats a l’Ara: “Quin Estat [volem] i per fer què?” Ara que ja tenim pregunta i data, és hora de plantejar-nos, per exemple, si volem un estat que actuï amb "eficàcia indiferent", seguint la terminologia weberiana, o bé que relacioni la qualitat en el servei amb la personalització. Subirats proposa, doncs, relacionar canvi polític i institucional amb canvi de perspectives i valors, un estat que treballi i defensi allò que ens és comú, que és la voluntat de viure en pau, assegurant per a tots la subsistència, la salut, la feina, l'educació i el respecte al que ens rodeja, valors que ens permetrien, també, aconseguir més aliats fora de Catalunya.
Per la seva banda, Francesc-Marc Álvaro assenyala avui a La Vanguardia que l’acord de dijous passat té la virtut de reubicar el debat de la causa catalana en l'eix democràcia-immobilisme en comptes de mantenir-lo en la dialèctica independentisme-unionisme, i això ho posa molt fàcil al PSC per sumar-s'hi. Tanmateix, la unitat política i social folgada a favor de la consulta es pot esquerdar si Rajoy impedeix el referèndum i hi ha eleccions plebiscitàries, en què Unió i ICV s’hi poden sentir més incòmodes, a desgrat del que deia divendres passat el sociòleg Manuel Delgado, afí a ICV, que en una entrevista a El Singular Digital va afirmar que “hi haurà independència perquè no hi haurà referèndum”.
Sigui com sigui, Xevi Sala recomana a El Punt Avui que “Vigilem, amb l’any nou” amb la nova llei de seguretat ciutadana, perquè extremar “la vigilància sol ser la coartada perfecta dels règims reaccionaris que desitgen prémer el ganyot a la sempre incòmoda dissidència.” ,
Amb relació a la primera, José Antich a La Vanguardia destaca la rellevància que suposa acabar definitivament amb la barrera ferroviària de la diferència d’ample de via espanyol, però constata que arriba molt tard i que, si França no adapta el tram Perpinyà-Montpeller, el viatge ideal de 4 hores entre Barcelona i París pot trigar molts anys a ser realitat.
Quant a La Marató, Sílvia Cóppulo diu a El Periódico que és un gest de solidaritat que ens identifica com a país, essent com és la número 1 del món en recaptació.
Gestos com aquests ens poden ajudar a respondre la pregunta que es fa avui Joan Subirats a l’Ara: “Quin Estat [volem] i per fer què?” Ara que ja tenim pregunta i data, és hora de plantejar-nos, per exemple, si volem un estat que actuï amb "eficàcia indiferent", seguint la terminologia weberiana, o bé que relacioni la qualitat en el servei amb la personalització. Subirats proposa, doncs, relacionar canvi polític i institucional amb canvi de perspectives i valors, un estat que treballi i defensi allò que ens és comú, que és la voluntat de viure en pau, assegurant per a tots la subsistència, la salut, la feina, l'educació i el respecte al que ens rodeja, valors que ens permetrien, també, aconseguir més aliats fora de Catalunya.
Per la seva banda, Francesc-Marc Álvaro assenyala avui a La Vanguardia que l’acord de dijous passat té la virtut de reubicar el debat de la causa catalana en l'eix democràcia-immobilisme en comptes de mantenir-lo en la dialèctica independentisme-unionisme, i això ho posa molt fàcil al PSC per sumar-s'hi. Tanmateix, la unitat política i social folgada a favor de la consulta es pot esquerdar si Rajoy impedeix el referèndum i hi ha eleccions plebiscitàries, en què Unió i ICV s’hi poden sentir més incòmodes, a desgrat del que deia divendres passat el sociòleg Manuel Delgado, afí a ICV, que en una entrevista a El Singular Digital va afirmar que “hi haurà independència perquè no hi haurà referèndum”.
Sigui com sigui, Xevi Sala recomana a El Punt Avui que “Vigilem, amb l’any nou” amb la nova llei de seguretat ciutadana, perquè extremar “la vigilància sol ser la coartada perfecta dels règims reaccionaris que desitgen prémer el ganyot a la sempre incòmoda dissidència.” ,
13 de desembre del 2013
El Descosit, 13.12.2013
Avui gairebé tots els diaris parlen del mateix: la consulta i la data.
Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano diuen a El Punt Avui que ens trobem en una segona transició, ara cap a la creació de l’estat propi, que es va iniciar amb la sentència del TC contra l'Estatut i s’ha nodrit amb l’incompliment sistemàtic dels acords autonòmics i la invasió constant de competències de la Generalitat per part del Govern espanyol. Els fets d’ahir són, doncs, el resultat de la sordesa descarada de les institucions espanyoles, la convicció que el model autonòmic actual ha caducat i la nova empenta independentista, tant al carrer com al Parlament.
L’editorial de l’Ara destaca el caràcter històric de la decisió d’ahir, que és culminació d’un procés escrupolosament democràtic que demostra lideratge compartit entre les forces polítiques i amb el moviment ciutadà. I conclou que “el capítol que ara encetem demanarà rigor, concentració, determinació i generositat”.
Enric Juliana diu a La Vanguardia que “agradarà més o menys, però ahir hi va haver finezza a Barcelona”, amb un pacte a la italiana, davant del qual Madrid ha reaccionat amb rancúnia i manca de finor, perquè esperava un descarrilament del procés, fet que demostra que a l’opinió pública madrilenya li manquen antenes a Catalunya. Amb l’acord d’ahir, Mas i Duran salven la integritat de CiU i de la legislatura, ERC continua sent el partit de la consulta, ICV no queda fora de joc i la CUP es va fent més gran.
Melcior Comes a El Singular Digital es refereix a la pregunta i diu que pot comportar el triomf de la tercera via si el “sí però no” impedeix que el “sí-sí” arribi al 50%.
Per la seva banda, Eduard Voltas a Nació Digital fa balanç de la jornada d’ahir en vuit flaixos: els líders signants de l’acord han complert els seus compromisos, els grans absents de la fot van ser Duran i el PSC, que ja no es recuperable, CCOO i UGT de seguida hi van donar suport, mentre que PP i PSOE hi van reaccionar en contra, la UE no ens ajudarà fins que no obtinguem un mandat democràtic i, a partir d’ara, tot dependrà de la força de la gent.
Com asenyala Antoni Puigverd avui a La Vanguardia, “Alea iacta est”. S’han acabat els debats de ficció i a partir d’ara la tensió anirà in crescendo.
Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano diuen a El Punt Avui que ens trobem en una segona transició, ara cap a la creació de l’estat propi, que es va iniciar amb la sentència del TC contra l'Estatut i s’ha nodrit amb l’incompliment sistemàtic dels acords autonòmics i la invasió constant de competències de la Generalitat per part del Govern espanyol. Els fets d’ahir són, doncs, el resultat de la sordesa descarada de les institucions espanyoles, la convicció que el model autonòmic actual ha caducat i la nova empenta independentista, tant al carrer com al Parlament.
L’editorial de l’Ara destaca el caràcter històric de la decisió d’ahir, que és culminació d’un procés escrupolosament democràtic que demostra lideratge compartit entre les forces polítiques i amb el moviment ciutadà. I conclou que “el capítol que ara encetem demanarà rigor, concentració, determinació i generositat”.
Enric Juliana diu a La Vanguardia que “agradarà més o menys, però ahir hi va haver finezza a Barcelona”, amb un pacte a la italiana, davant del qual Madrid ha reaccionat amb rancúnia i manca de finor, perquè esperava un descarrilament del procés, fet que demostra que a l’opinió pública madrilenya li manquen antenes a Catalunya. Amb l’acord d’ahir, Mas i Duran salven la integritat de CiU i de la legislatura, ERC continua sent el partit de la consulta, ICV no queda fora de joc i la CUP es va fent més gran.
Melcior Comes a El Singular Digital es refereix a la pregunta i diu que pot comportar el triomf de la tercera via si el “sí però no” impedeix que el “sí-sí” arribi al 50%.
Per la seva banda, Eduard Voltas a Nació Digital fa balanç de la jornada d’ahir en vuit flaixos: els líders signants de l’acord han complert els seus compromisos, els grans absents de la fot van ser Duran i el PSC, que ja no es recuperable, CCOO i UGT de seguida hi van donar suport, mentre que PP i PSOE hi van reaccionar en contra, la UE no ens ajudarà fins que no obtinguem un mandat democràtic i, a partir d’ara, tot dependrà de la força de la gent.
Com asenyala Antoni Puigverd avui a La Vanguardia, “Alea iacta est”. S’han acabat els debats de ficció i a partir d’ara la tensió anirà in crescendo.
12 de desembre del 2013
El Descosit, 12.12.2013
Aquests dies Zapatero ha estat per Barcelona i ha fet unes declaracions que, venint del president del talante, no han deixat de sorprendre. Per exemple, ha dit que “el dret a decidir és antinatura”.
Avui, Pilar Rahola a La Vanguardia lamenta que Zapatero hagi decidit trencar el seu silenci còsmic amb aquesta lliçó de biologia i afegeix irònicament que “no sabia que la unitat d’Espanya estava en la cadena biològica, però després de saber que fins i tot Mandela la defensava, sense que el pobre ho sabés, ja tot és possible”. Això sí que deu ser veracitat històrica, i no la del “simposi separatista”.
Zapatero també va dir que a Granada el van insultar dient-li “català”, per il·lustrar que ha estat el president espanyol que ha fet més per Catalunya. Tanmateix, l’autor del famós: "Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Catalunya" matisa ara que la responsabilitat d'anorrear la norma catalana és únicament del Tribunal Constitucional. Amb intervencions com aquestes, diu Toni Aira a El Singular Digital, no és estrany el poc ressò que ha tingut la visita de ZP a Barcelona.
Tampoc no s’ha parlat gaire de l’arxivament del cas de La Camarga. Encara no fa nou mesos, però, que Sánchez-Camacho deia en una roda de prensa: “Aniré fins al final perquè s'aclareixin uns fets tan greus com són la venda i difusió d'una conversa privada gravada de forma il·legal”. Tanmateix, el juny el PP i Método 3 van signar un acord que incloïa un pacte de silenci i ara, finalment, l'Audiència ha tancat la investigació en considerar que l'acord entre les dues parts li impedeix prosseguir amb el cas. Amb això: “No només han enterrat el cas sinó la nostra confiança amb la justícia” , diu Xevi Xirgu a El Punt Avui. I afegeix: “Mentrestant, el PP ens anuncia lleis de transparencia…”
Certament, actuacions com aquestes desmenteixen el titular amb què Espinàs encapçala avui el seu article a El Periódico: “Creure en la pròpia innocència”. I ens porten a preguntar-nos, com fa Xavier Casals al diari Ara, si “Avui seria possible la Transició”: La resposta sembla evident.
Finalment, si aquests dies hem estat glossant la figura de Mandela, crec que també és digne d’esment la del Papa Francesc, que ha estat designat Home de l’Any per la revista Time, “per haver traslladat el pontificat del palau als carrers, comprometre la religió més estesa del món a confrontar les seves necessitats més profundes i equilibrar el judici amb la misericòrdia”.
Avui, Pilar Rahola a La Vanguardia lamenta que Zapatero hagi decidit trencar el seu silenci còsmic amb aquesta lliçó de biologia i afegeix irònicament que “no sabia que la unitat d’Espanya estava en la cadena biològica, però després de saber que fins i tot Mandela la defensava, sense que el pobre ho sabés, ja tot és possible”. Això sí que deu ser veracitat històrica, i no la del “simposi separatista”.
Zapatero també va dir que a Granada el van insultar dient-li “català”, per il·lustrar que ha estat el president espanyol que ha fet més per Catalunya. Tanmateix, l’autor del famós: "Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Catalunya" matisa ara que la responsabilitat d'anorrear la norma catalana és únicament del Tribunal Constitucional. Amb intervencions com aquestes, diu Toni Aira a El Singular Digital, no és estrany el poc ressò que ha tingut la visita de ZP a Barcelona.
Tampoc no s’ha parlat gaire de l’arxivament del cas de La Camarga. Encara no fa nou mesos, però, que Sánchez-Camacho deia en una roda de prensa: “Aniré fins al final perquè s'aclareixin uns fets tan greus com són la venda i difusió d'una conversa privada gravada de forma il·legal”. Tanmateix, el juny el PP i Método 3 van signar un acord que incloïa un pacte de silenci i ara, finalment, l'Audiència ha tancat la investigació en considerar que l'acord entre les dues parts li impedeix prosseguir amb el cas. Amb això: “No només han enterrat el cas sinó la nostra confiança amb la justícia” , diu Xevi Xirgu a El Punt Avui. I afegeix: “Mentrestant, el PP ens anuncia lleis de transparencia…”
Certament, actuacions com aquestes desmenteixen el titular amb què Espinàs encapçala avui el seu article a El Periódico: “Creure en la pròpia innocència”. I ens porten a preguntar-nos, com fa Xavier Casals al diari Ara, si “Avui seria possible la Transició”: La resposta sembla evident.
Finalment, si aquests dies hem estat glossant la figura de Mandela, crec que també és digne d’esment la del Papa Francesc, que ha estat designat Home de l’Any per la revista Time, “per haver traslladat el pontificat del palau als carrers, comprometre la religió més estesa del món a confrontar les seves necessitats més profundes i equilibrar el judici amb la misericòrdia”.
11 de desembre del 2013
El Descosit, 11.12.2013
Avui sí que parlarem del congrés d’historiadors “Espanya contra Catalunya”, que s’inaugura teòricament demà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. En un article titulat “Victimistes! Hispanòfobs!”, publicat a Nació Digital, Toni Aira esmenta l’obsessió malaltissa amb el victimisme i la hispanofòbia que tenen els unionistes, que, en canvi, no van badar boca quan el govern de Catalunya muntava exposicions amb noms tan entranyables com “Cataluña en la España moderna” o “Cataluña, tierra de acogida”. Així doncs, mentre parlen d’una Espanya moderna i integradora, als catalans ens conviden a assumir esportivament el dret de conquesta, “que comporta inevitables danys col•laterals”, conclou Aira.
Per la seva banda, Francesc Canosa a El Punt Avui reprodueix una sèrie de declaracions ben eloqüents, pronunciades per personatges tan il·lustres com el primer ministre Manuel Godoy, el dictador Primo de Rivera o el president del Govern socialista Juan Negrín, que no deixen cap dubte sobre la veracitat històrica del lema del congrés.
Finalment, Josep Ramoneda, en un article que publica l’Ara, ressalta la “particular idea” que alguns tenen de la democràcia i de la política si condicionen una negociació política al que es digui en un simposi d'historiadors que encara no s'ha celebrat. Per això mateix, considera que, des del punt de vista polític, fer ara aquest simposi és un error d'envergadura, equiparable amb els disbarats que se senten a Intereconomía i 13TV, i recomana que “pensem més en què hem de fer nosaltres i no tant en el que els altres ens han fet”.
Per exemple, què vol aconseguir Catalunya l’any 2014. És una pregunta que es fa Joan Barril a El Periódico, que constata que, malgrat que centenars de milers de persones van omplir els carrers i els líders del sobiranisme van anomenar aquest clam “dret a decidir”, ara sembla que al canòdrom de la política no hi ha cap conill de drap que ens faci avançar, i una cosa tan simple com una pregunta s'ha perdut a les arenes movedisses del futur.
En una època en què hem passat de ser espectadors de la realitat a convertir-nos en hooligans dels esdeveniments, potser a tots plegats ens cal una mica més de silenci. En aquest sentit, només cal veure l’èxit que està tenint el restaurant Eat, al cor del Brooklyn novaiorquès, que ha decidit oferir els menjars en silenci. En parla avui Màrius Carol a La Vanguardia.
Per la seva banda, Francesc Canosa a El Punt Avui reprodueix una sèrie de declaracions ben eloqüents, pronunciades per personatges tan il·lustres com el primer ministre Manuel Godoy, el dictador Primo de Rivera o el president del Govern socialista Juan Negrín, que no deixen cap dubte sobre la veracitat històrica del lema del congrés.
Finalment, Josep Ramoneda, en un article que publica l’Ara, ressalta la “particular idea” que alguns tenen de la democràcia i de la política si condicionen una negociació política al que es digui en un simposi d'historiadors que encara no s'ha celebrat. Per això mateix, considera que, des del punt de vista polític, fer ara aquest simposi és un error d'envergadura, equiparable amb els disbarats que se senten a Intereconomía i 13TV, i recomana que “pensem més en què hem de fer nosaltres i no tant en el que els altres ens han fet”.
Per exemple, què vol aconseguir Catalunya l’any 2014. És una pregunta que es fa Joan Barril a El Periódico, que constata que, malgrat que centenars de milers de persones van omplir els carrers i els líders del sobiranisme van anomenar aquest clam “dret a decidir”, ara sembla que al canòdrom de la política no hi ha cap conill de drap que ens faci avançar, i una cosa tan simple com una pregunta s'ha perdut a les arenes movedisses del futur.
En una època en què hem passat de ser espectadors de la realitat a convertir-nos en hooligans dels esdeveniments, potser a tots plegats ens cal una mica més de silenci. En aquest sentit, només cal veure l’èxit que està tenint el restaurant Eat, al cor del Brooklyn novaiorquès, que ha decidit oferir els menjars en silenci. En parla avui Màrius Carol a La Vanguardia.
10 de desembre del 2013
El Descosit, 10.12.2013
"Quan em vaig dirigir cap a la portalada que em separava de la llibertat, sabia que si no deixava l'amargor i l'odi enrere seguiria a la presó". Aquests són les paraules de Mandela en sortir de la presó.
El més impressionant és que avui ens les recordi Iúlia Timoxenko des de la seva presó d’Ucraïna, en un article que publica el diari Ara, en què diu: “El meu Mandela és el que, després de suportar 27 anys entre reixes, en va emergir amb la visió d'un país lliure fins i tot per als beneficiaris de l'apartheid.” Aquestes declaracions, a banda d’instint polític, demostren el gruix moral i la intel·ligència política de qui les fa. Des de La Vanguardia, Lluís Foix afegeix que el llegat de Mandela és “el respecte a l’adversari, a l’estranger, al diferent per raó de raça, religió o posició.”
Aquestes actituds que tan bé encarnen Mandela i Timoxenko les trobem a faltar en els polítics actuals, almenys al nostre país.
En aquest sentit, no és gaire esperançador el gir a la dreta que està fent el Govern de Rajoy, ja sigui per pressions externes d’UPyD o internes d’Aznar, que sembla que està guanyant la partida, com apunta Fernando Onega a La Vanguardia. Juan Tapia a El Periódico afegeix que ara que Rajoy entra a l’any tres de la legislatura, vol cuidar el seu flanc dret, molt molest per les escarceracions d’etarres i pel tema català. I això explicaria les declaracions d’aquest cap de setmana a El País, però també la llei Wert o la purga de Montoro a l’Agència Tributària.
Aquesta actitud tan partidista no és cap bona notícia ara que els dos grans partits espanyols es disposen a modificar la Constitució. Com assenyala avui Miquel Roca, el problema no és canviar-la o no, sinó “la por a parlar o dialogar”. I es pregunta si realment es vol reformar la carta magna o més aviat retornar a l’esperit constitucional que sembla que s’ha perdut els darrers anys, víctima precisament de la política partidista.
Finalment, la foto del dia la fa Tian Riba a El Punt Avui. De fet, compara dues fotos: la d’ara fa deu anys amb Maragall i Zapatero al balcó de la Generalitat i la de divendres passat amb Pere Navarro al costat de la líder del PP, el cap de Ciutadans, militars i policies, a la Delegación del Gobierno de Llanos de Luna.
El més impressionant és que avui ens les recordi Iúlia Timoxenko des de la seva presó d’Ucraïna, en un article que publica el diari Ara, en què diu: “El meu Mandela és el que, després de suportar 27 anys entre reixes, en va emergir amb la visió d'un país lliure fins i tot per als beneficiaris de l'apartheid.” Aquestes declaracions, a banda d’instint polític, demostren el gruix moral i la intel·ligència política de qui les fa. Des de La Vanguardia, Lluís Foix afegeix que el llegat de Mandela és “el respecte a l’adversari, a l’estranger, al diferent per raó de raça, religió o posició.”
Aquestes actituds que tan bé encarnen Mandela i Timoxenko les trobem a faltar en els polítics actuals, almenys al nostre país.
En aquest sentit, no és gaire esperançador el gir a la dreta que està fent el Govern de Rajoy, ja sigui per pressions externes d’UPyD o internes d’Aznar, que sembla que està guanyant la partida, com apunta Fernando Onega a La Vanguardia. Juan Tapia a El Periódico afegeix que ara que Rajoy entra a l’any tres de la legislatura, vol cuidar el seu flanc dret, molt molest per les escarceracions d’etarres i pel tema català. I això explicaria les declaracions d’aquest cap de setmana a El País, però també la llei Wert o la purga de Montoro a l’Agència Tributària.
Aquesta actitud tan partidista no és cap bona notícia ara que els dos grans partits espanyols es disposen a modificar la Constitució. Com assenyala avui Miquel Roca, el problema no és canviar-la o no, sinó “la por a parlar o dialogar”. I es pregunta si realment es vol reformar la carta magna o més aviat retornar a l’esperit constitucional que sembla que s’ha perdut els darrers anys, víctima precisament de la política partidista.
Finalment, la foto del dia la fa Tian Riba a El Punt Avui. De fet, compara dues fotos: la d’ara fa deu anys amb Maragall i Zapatero al balcó de la Generalitat i la de divendres passat amb Pere Navarro al costat de la líder del PP, el cap de Ciutadans, militars i policies, a la Delegación del Gobierno de Llanos de Luna.
9 de desembre del 2013
El Descosit, 09.12.2013
La premsa d’avui es fa ressò de les grans notícies que s’han produït aquest llarg cap de setmana, sobretot a escala internacional.
A propòsit de la mort de Nelson Mandela, Jordi Llombart parla, a Nació Digital, del somriure del líder sud-africà i demana als grans mandataris internacionals que no facin comèdia, que no cal que assisteixin als funerals ni simulin estar commocionats, i que s’esforcin a aprendre la lliçó de Mandela. Un líder que, com ell mateix explica a la seva autobiografia El llarg camí cap a la llibertat, va saber transformar els seus pecats i contradiccions de joventut en reflexió, intel·ligència, serenitat i saviesa que després va saber utilitzar per conduir Sud-àfrica a la fi de l’apartheid. És així com, despullat de tot cinisme, diu Llombart, “Mandela s’ha guanyat el cor de la gent i ha trobat la pau i el reconeixement d’una humanitat que reclama líders que, com ell, promoguin el perdó, la reconciliació i el respecte per la democràcia i la llibertat.
A una altra banda de món, a Ucraïna, lluny d’arreglar-se les coses, per tercer diumenge consecutiu, els manifestants han omplert els carrers de Kíev, i aquest cop han tombat l’estàtua de Lenin. La pugna entre la voluntat proeuropea del poble ucraïnès i els interessos econòmics del govern de Ianukóvitx, partidari de la unió duanera amb Rússia, poden abocar, segons explica José Antich a La Vanguardia, a unes noves eleccions.
Mentrestant, en un altre punt del planeta, a Bali (Indonèsia), 159 països s’han posat d’acord a activar el comerç. Ho explica El Punt Avui al seu editorial, que destaca que aquest pacte, que previsiblement reduirà aranzels i tràmits, pot ser beneficiós per Catalunya, on creixen les exportacions arreu del món, malgrat els darrers moviments recentralitzadors de Madrid, que res no hi poden fer per impedir-ho.
En uns termes similars, però ara parlant de si Catalunya seria expulsada de la UE, Ramon Tremosa destaca a El Periódico la importància de pertànyer a l’espai econòmic europeu, un espai més gran que la Unió Europea –atès que també en formen part Suïssa, Noruega i Andorra– que constitueix una zona de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, i és l'autèntica font de progrés i riquesa d'Europa. I afegeix: “Espanya no té dret ni capacitat de veto efectiu per evitar que una Catalunya independent seguís formant part d’aquest espai.”
A propòsit de la mort de Nelson Mandela, Jordi Llombart parla, a Nació Digital, del somriure del líder sud-africà i demana als grans mandataris internacionals que no facin comèdia, que no cal que assisteixin als funerals ni simulin estar commocionats, i que s’esforcin a aprendre la lliçó de Mandela. Un líder que, com ell mateix explica a la seva autobiografia El llarg camí cap a la llibertat, va saber transformar els seus pecats i contradiccions de joventut en reflexió, intel·ligència, serenitat i saviesa que després va saber utilitzar per conduir Sud-àfrica a la fi de l’apartheid. És així com, despullat de tot cinisme, diu Llombart, “Mandela s’ha guanyat el cor de la gent i ha trobat la pau i el reconeixement d’una humanitat que reclama líders que, com ell, promoguin el perdó, la reconciliació i el respecte per la democràcia i la llibertat.
A una altra banda de món, a Ucraïna, lluny d’arreglar-se les coses, per tercer diumenge consecutiu, els manifestants han omplert els carrers de Kíev, i aquest cop han tombat l’estàtua de Lenin. La pugna entre la voluntat proeuropea del poble ucraïnès i els interessos econòmics del govern de Ianukóvitx, partidari de la unió duanera amb Rússia, poden abocar, segons explica José Antich a La Vanguardia, a unes noves eleccions.
Mentrestant, en un altre punt del planeta, a Bali (Indonèsia), 159 països s’han posat d’acord a activar el comerç. Ho explica El Punt Avui al seu editorial, que destaca que aquest pacte, que previsiblement reduirà aranzels i tràmits, pot ser beneficiós per Catalunya, on creixen les exportacions arreu del món, malgrat els darrers moviments recentralitzadors de Madrid, que res no hi poden fer per impedir-ho.
En uns termes similars, però ara parlant de si Catalunya seria expulsada de la UE, Ramon Tremosa destaca a El Periódico la importància de pertànyer a l’espai econòmic europeu, un espai més gran que la Unió Europea –atès que també en formen part Suïssa, Noruega i Andorra– que constitueix una zona de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, i és l'autèntica font de progrés i riquesa d'Europa. I afegeix: “Espanya no té dret ni capacitat de veto efectiu per evitar que una Catalunya independent seguís formant part d’aquest espai.”
5 de desembre del 2013
El Descosit, 05.12.2013
Avui a La Vanguardia, Fernando Onega es pregunta com és que el darrer informe de l’OCDE considera els nostres fills els últims de la classe. I n’aventura una resposta a l’article titulat “Escuela de ladrones”: diu que potser això és degut al que veuen cada dia als mitjans de comunicació: “las diversas y entretenidas, siempre enriquecedoras, formas de robar a mansalva desde posiciones de alta dignidad y representación”.
Aquesta setmana, per exemple, sis dels bancs més prestigiosos del món han estat multats severament per la Comissió Europea perquè es dedicaven a manipular a favor seu els tipus de interès de referència interbancaris que regulen les hipoteques i els crèdits de milions de ciutadans. I, a casa nostra, els costos desorbitats de la privatització i liberalització de les empreses energètiques s’han repercutit als ciutadans amb un augment d’entre el 30 i el 50% als rebuts de l’aigua, la llum i el gas els darrers cinc anys, com diu Lluís Foix al seu article d’avui.
Són les “Elits extractives” de què parla Xavier Diaz a El Punt Avui. És a dir, “aquells grups dirigents que defensen la seva supremacia al cim de la piràmide, i perjudiquen greument l'interès general”, segons el concepte encunyat pels economistes Daren Acemoglu i James Robinson. Com assenyala Joaquim Vilarnau a l'anuari Media.Cat, en els engranatges de poder espanyol, als partits, a les constructores, a la banca i als antics monopolis públics privatitzats persisteixen unes elits franquistes que, per mantenir els antics privilegis, no dubten a fer pujades arbitràries en la tarifa energètica o a promoure reformes laborals, encara que això aboqui milions d'espanyols a la pobresa.
D’això, en parlen poc els diaris, que opten més pels relats de ficció, com els minidrones teledirigits d’Amazon o el camí de flors i violes de la independència de Catalunya. Avui a El Periódico Ernest Folch i Xavier Rius denuncien aquest silenci. Folch es pregunta per què no parlem dels drones de veritat, amb què l'Exèrcit nord-americà mata almenys 130 persones cada any al Pakistan. I Rius planteja una qüestió que ni CiU ni ERC responen: què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin la consulta, o si Madrid es nega a negociar, en cas de triomf independentista en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries?
Potser si busquéssim respondre aquestes preguntes ens alliberaríem de l’esclavatge mental de què parla avui Joan M. Tresseras al diari Ara.
Aquesta setmana, per exemple, sis dels bancs més prestigiosos del món han estat multats severament per la Comissió Europea perquè es dedicaven a manipular a favor seu els tipus de interès de referència interbancaris que regulen les hipoteques i els crèdits de milions de ciutadans. I, a casa nostra, els costos desorbitats de la privatització i liberalització de les empreses energètiques s’han repercutit als ciutadans amb un augment d’entre el 30 i el 50% als rebuts de l’aigua, la llum i el gas els darrers cinc anys, com diu Lluís Foix al seu article d’avui.
Són les “Elits extractives” de què parla Xavier Diaz a El Punt Avui. És a dir, “aquells grups dirigents que defensen la seva supremacia al cim de la piràmide, i perjudiquen greument l'interès general”, segons el concepte encunyat pels economistes Daren Acemoglu i James Robinson. Com assenyala Joaquim Vilarnau a l'anuari Media.Cat, en els engranatges de poder espanyol, als partits, a les constructores, a la banca i als antics monopolis públics privatitzats persisteixen unes elits franquistes que, per mantenir els antics privilegis, no dubten a fer pujades arbitràries en la tarifa energètica o a promoure reformes laborals, encara que això aboqui milions d'espanyols a la pobresa.
D’això, en parlen poc els diaris, que opten més pels relats de ficció, com els minidrones teledirigits d’Amazon o el camí de flors i violes de la independència de Catalunya. Avui a El Periódico Ernest Folch i Xavier Rius denuncien aquest silenci. Folch es pregunta per què no parlem dels drones de veritat, amb què l'Exèrcit nord-americà mata almenys 130 persones cada any al Pakistan. I Rius planteja una qüestió que ni CiU ni ERC responen: què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin la consulta, o si Madrid es nega a negociar, en cas de triomf independentista en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries?
Potser si busquéssim respondre aquestes preguntes ens alliberaríem de l’esclavatge mental de què parla avui Joan M. Tresseras al diari Ara.
4 de desembre del 2013
El Descosit, 04.12.2013
Avui, Pilar Rahola diu a La Vanguardia que sembla que la contesa catalana és una magnífica cortina de fum del Govern espanyol per no debatre sobre els problemes del país, que s’evidencien amb l’informe Pisa, però també amb el baròmetre de Transparència Internacional, que situa Espanya en el segon país del món on més ha augmentat la sensació de corrupció, després de Síria.
Sigui com sigui, avui és l’aniversari de Franco, com ens recorda Francesc Canosa a El Singular Digital i sembla que la festa dels seus hereus continua, segons Dídac Boza, que parla a Nació Digital del “Franquisme al segle XXI”, a propòsit de les recents declaracions d’Esperanza Aguirre i l’equiparació sistemàtica del catalanisme actual amb el nazisme. El que preocupa, però, no són les declaracions personals, sinó com l'elit política espanyola governant s’escolta aquestes veus i el que això implica de voler retornar a 1975.
Des de les pàgines de l’Ara, Vicenç Villatoro descriu aquest procés com la “deseuropeïtzació d’Espanya”. Davant del problema català, diu, Espanya no ha triat la cultura política europea, que aposta per la negociació, el diàleg i la tolerància, sinó que ha ressuscitat la vella Espanya ensimismada de 1898. Com deia Gaziel a les Meditacions en el desert: "Espanya no ha estat mai Europa. Així que uns homes desinteressats i plens de bona voluntat intenten desvetllar el poble espanyol, instruir-lo, i , fer que s'incorpori a la marxa d'Europa, no tan sols no ho obtenen sinó que provoquen uns atacs d'epilèpsia tan esgarrifosos que el suposat remei resulta molt pitjor que la malaltia".
Joan Barril ho il·lustra d’una manera molt gràfica al seu article d’El Periódico, titulat “El poder del Doctor No”, en què parla d’un “un Govern autista i autoreferencial”, sense autocrítica, diàleg ni empatia, que adopta en política la mateixa actitud infantil que aquells nens que es tapen els ulls amb les mans i pensen que estan amagats i que pel mer fet de no voler veure també ells es converteixen en invisibles.
Tot plegat, però, no ens ha de fer perdre de vista la crua realitat, en què, com recorda Francesc Sanuy, l’1% de la població espanyola acumula el 25% de la riquesa, i les diferències van en augment. Per això, recomano llegir la reflexió que fa Francesc Torralba a El Punt Avui, dedicada al “Mantra perillós” segons el qual “el benefici és l’únic que compta”.
Sigui com sigui, avui és l’aniversari de Franco, com ens recorda Francesc Canosa a El Singular Digital i sembla que la festa dels seus hereus continua, segons Dídac Boza, que parla a Nació Digital del “Franquisme al segle XXI”, a propòsit de les recents declaracions d’Esperanza Aguirre i l’equiparació sistemàtica del catalanisme actual amb el nazisme. El que preocupa, però, no són les declaracions personals, sinó com l'elit política espanyola governant s’escolta aquestes veus i el que això implica de voler retornar a 1975.
Des de les pàgines de l’Ara, Vicenç Villatoro descriu aquest procés com la “deseuropeïtzació d’Espanya”. Davant del problema català, diu, Espanya no ha triat la cultura política europea, que aposta per la negociació, el diàleg i la tolerància, sinó que ha ressuscitat la vella Espanya ensimismada de 1898. Com deia Gaziel a les Meditacions en el desert: "Espanya no ha estat mai Europa. Així que uns homes desinteressats i plens de bona voluntat intenten desvetllar el poble espanyol, instruir-lo, i , fer que s'incorpori a la marxa d'Europa, no tan sols no ho obtenen sinó que provoquen uns atacs d'epilèpsia tan esgarrifosos que el suposat remei resulta molt pitjor que la malaltia".
Joan Barril ho il·lustra d’una manera molt gràfica al seu article d’El Periódico, titulat “El poder del Doctor No”, en què parla d’un “un Govern autista i autoreferencial”, sense autocrítica, diàleg ni empatia, que adopta en política la mateixa actitud infantil que aquells nens que es tapen els ulls amb les mans i pensen que estan amagats i que pel mer fet de no voler veure també ells es converteixen en invisibles.
Tot plegat, però, no ens ha de fer perdre de vista la crua realitat, en què, com recorda Francesc Sanuy, l’1% de la població espanyola acumula el 25% de la riquesa, i les diferències van en augment. Per això, recomano llegir la reflexió que fa Francesc Torralba a El Punt Avui, dedicada al “Mantra perillós” segons el qual “el benefici és l’únic que compta”.
3 de desembre del 2013
El Descosit, 03.12.2013
Aquesta setmana se celebra el 35 aniversari de la Constitució. Avui David González a La Vanguardia recorda que “no hi ha cap article a la Constitució del 1978 que prohibeixi als catalans manifestar-se sobre quina mena de vincle volen amb la resta de ciutadans de l'Estat”, de manera que “el problema el tenen els que mai han cregut en la Constitució com a solució consensual, sinó com a garantia que tot quedava tancat amb pany i forrellat”. Anant més enllà, Ernest Benach, a El Periódico, es pregunta com es pot pactar una consulta amb l'Estat si 3 dels 4 principals partits que governen o aspiren a governar Espanya ja han dit que aquesta opció no serà mai considerada. Per tant, conclou que els qui defensen que només es pot fer una consulta legal ja saben, en el fons, que no hi haurà consulta.
A propòsit dels efectes de la crisi, Pilar Rahola parla de la iniciativa conjunta de l’Ajuntament de Blanes i Caritas per aportar una solució a la gent que aquest hivern no es pot pagar l’aigua. A la seva columna titulada “A les fosques”, diu que “no és explicable ni raonable que no es cobreixin les necessitats energètiques bàsiques d'éssers humans que estan vivint al límit”, si volem continuar mantenint un Estat del benestar de mínims. Per la seva banda, Germà Bel, també a La Vanguardia, comenta les “hipoteques intangibles” que pot comportar la desigualtat econòmica creixent al nostre país, que és una de les més altes de la UE, i critica les retallades en educació i en polítiques de suport a les famílies , mentre “seguim malgastant diners en inversions públiques extravagants”.
Sobre la política educativa, Quim Brugué escriu a El Punt Avui que la universitat catalana és un espai menyspreat i que, per molt que es parli obsessivament de talent i excel•lència, les universitats són “testimonis de com es maltracta i s'expulsa aquells que l'assoleixen”. I critica que, mentre es troben diners per a la F1 o facilitar la instal•lació d'empresaris del joc, ens diguin que “invertir en les universitats i en el talent de les persones és un luxe que no ens podem permetre”.
Finalment, Xavier Roig a Nació Digital para de la venda de la torre Agbar per fer-hi un hotel i critica que el model econòmic català depengui tant del turisme i no fomenti l’economia productiva.
A propòsit dels efectes de la crisi, Pilar Rahola parla de la iniciativa conjunta de l’Ajuntament de Blanes i Caritas per aportar una solució a la gent que aquest hivern no es pot pagar l’aigua. A la seva columna titulada “A les fosques”, diu que “no és explicable ni raonable que no es cobreixin les necessitats energètiques bàsiques d'éssers humans que estan vivint al límit”, si volem continuar mantenint un Estat del benestar de mínims. Per la seva banda, Germà Bel, també a La Vanguardia, comenta les “hipoteques intangibles” que pot comportar la desigualtat econòmica creixent al nostre país, que és una de les més altes de la UE, i critica les retallades en educació i en polítiques de suport a les famílies , mentre “seguim malgastant diners en inversions públiques extravagants”.
Sobre la política educativa, Quim Brugué escriu a El Punt Avui que la universitat catalana és un espai menyspreat i que, per molt que es parli obsessivament de talent i excel•lència, les universitats són “testimonis de com es maltracta i s'expulsa aquells que l'assoleixen”. I critica que, mentre es troben diners per a la F1 o facilitar la instal•lació d'empresaris del joc, ens diguin que “invertir en les universitats i en el talent de les persones és un luxe que no ens podem permetre”.
Finalment, Xavier Roig a Nació Digital para de la venda de la torre Agbar per fer-hi un hotel i critica que el model econòmic català depengui tant del turisme i no fomenti l’economia productiva.
2 de desembre del 2013
El Descosit, 02.12.2013
Ferran Requejo avui a La Vanguardia diu que la vella socialdemocràcia que va reconstruir Europa després de la II Guerra Mundial està en crisi, per factors externs com la crisi econòmica o la globalització, i també pels límits intel•lectuals de la seva pròpia tradició, com el productivisme o el nacionalisme d’Estat, que li impedeixen adaptar-se a la internacionalització, la multiculturalitat, el pluralisme nacional o l’ecologisme global. Avui, en què irreversiblement l’atur ha esdevingut estructural i els mercats acreixen les desigualtats, el discurs socialdemòcrata clàssic estatalista ha quedat obsolet i, si vol tenir futur, haurà de modificar les fórmules del passat.
Potser una de les noves maneres de preservar l’estat del benestar l’estem practicant a Catalunya, on aquests darrers dies s’han produït dos fets esperançadors que destaca al seu editorial El Punt Avui: l’èxit del Gran Recapte dels Aliments, que mostra la solidaritat de la societat catalana que hi ha aportat aliments i voluntaris, i la Taula d'Entitats del Tercer Sector, que demana als partits un gran pacte per prioritzar les polítiques socials i recuperar la inversió pública en aquest àmbit, sense oblidar que també els ciutadans ens hi hem de coresponsabilitzar, essent més solidaris i compromesos amb els més necessitats i més crítics amb els poders públics.
En aquest sentit, Teresa Crespo, presidenta de les Entitats Catalanes d'Acció Social, assenyala avui a El Periódico que els pressuposts 2014 signifiquen un canvi de tendència necessari pel que fa a l'increment de la dotació de la Renda Mínima d'Inserció, les beques menjador i els ajuts a l'habitatge, si bé critica la dependència de l’Estat en aquest tema, el qual incompleix sistemàticament els seus compromisos, de manera que, per exemple, mentre el govern d’Euskadi gasta 3.214 en polítiques socials per ciutadà i any, el Govern català només 2.072.
Finalment, pel que fa a l’actualitat política, dos apunts breus. El que fa Llibert Ferri a l’Ara, que propòsit de la situació a Kiev diu que si la UE no fa res per defensar l’europeisme que demostra la població ucraïnesa quedarà clar que la seva prioritat és cobrar els deutes al sud, més que defensar els drets civils a l'est. I el de Jaume Clotet a El Punt Avui, que explica que el pas del PSC al bàndol unionista multiplica el valor d'ICV, que pot fer descarrilar el procés sobiranista si fa pinça amb Duran contra la voluntat de Mas i Junqueras.
Potser una de les noves maneres de preservar l’estat del benestar l’estem practicant a Catalunya, on aquests darrers dies s’han produït dos fets esperançadors que destaca al seu editorial El Punt Avui: l’èxit del Gran Recapte dels Aliments, que mostra la solidaritat de la societat catalana que hi ha aportat aliments i voluntaris, i la Taula d'Entitats del Tercer Sector, que demana als partits un gran pacte per prioritzar les polítiques socials i recuperar la inversió pública en aquest àmbit, sense oblidar que també els ciutadans ens hi hem de coresponsabilitzar, essent més solidaris i compromesos amb els més necessitats i més crítics amb els poders públics.
En aquest sentit, Teresa Crespo, presidenta de les Entitats Catalanes d'Acció Social, assenyala avui a El Periódico que els pressuposts 2014 signifiquen un canvi de tendència necessari pel que fa a l'increment de la dotació de la Renda Mínima d'Inserció, les beques menjador i els ajuts a l'habitatge, si bé critica la dependència de l’Estat en aquest tema, el qual incompleix sistemàticament els seus compromisos, de manera que, per exemple, mentre el govern d’Euskadi gasta 3.214 en polítiques socials per ciutadà i any, el Govern català només 2.072.
Finalment, pel que fa a l’actualitat política, dos apunts breus. El que fa Llibert Ferri a l’Ara, que propòsit de la situació a Kiev diu que si la UE no fa res per defensar l’europeisme que demostra la població ucraïnesa quedarà clar que la seva prioritat és cobrar els deutes al sud, més que defensar els drets civils a l'est. I el de Jaume Clotet a El Punt Avui, que explica que el pas del PSC al bàndol unionista multiplica el valor d'ICV, que pot fer descarrilar el procés sobiranista si fa pinça amb Duran contra la voluntat de Mas i Junqueras.
29 de novembre del 2013
El Descosit, 29.11.2013
Avui, Xavier Roig parla a l’Ara d’”Apostar per la radicalitat democràtica” i, referint-se a l’excessiva comoditat amb què opinen molts tertulians sobre alguns temes d’actualitat, sense pensar-hi gaire, adverteix que anem errats “si algú pensa que asseguts al sofà de casa escoltant tertúlies obtindrem, no només la independència, sinó ni tan sols el dret a poder votar.” En definitiva, ens pregunta què estem disposats a fer realment pel dret a decidir, si tant ens escandalitzem quan algú proposa fer una vaga general. Potser és que tot ho deleguem als polítics, de qui tanmateix desconfiem...
Suposant que deixem la solució als polítics, caldrà que facin alguna cosa, ara que sembla que l’economia comença a recuperar-se. Ho diu Rafel Nadal a La Vanguardia, en un article contundentment titulat: “Entre el pacte i el desastre”. Segons Nadal, “La recuperació pot ser l'última oportunitat per fer coincidir els tres eixos que bona part de la ciutadania reclama a l'acció política des de fa un any: llibertat nacional, justícia social i regeneració democràtica.” I alerta que si les classes dirigents de la política, les finances i l'empresa menystenen els pactes social i nacional, no tardarem a assistir a un desastre col•lectiu de dimensions colossals.
A Catalunya, doncs, els correspondria moure fitxa al president Mas i a Oriol Junqueras. En parlen avui, respectivament, Marta Lasalas a El Singular Digital i Manuel Cuyàs a El Punt Avui. Lasalas reivindica el que sembla una obvietat: que Mas lideri el procés, com també ho reclamava ahir Pilar Rahola a La Vanguardia i ho va reconèixer el portaveu de CiU Jordi Turull, potser davant el nou protagonisme que està guanyant Carme Forcadell i l’ANC. Si avui CiU té 50 diputats al Parlament i el segon partit en té 21, és evident que el procés l’ha d’impulsar Mas.
Però no ho pot fer sol, sinó que l’ha d’ajudar Junqueras, encara que hagi de flexibilitzar alguns dels seus plantejaments. I aquí hi pot haver un problema perquè, com diu Manuel Cuyàs, “Junqueras és com aquelles joguines amb plom als peus que, per molt que les vulguis tombar, mantenen la verticalitat. Això és molt convenient per encarar-se als adversaris i mantenir l'ordre en les pròpies files, però no tant quan la política requereix ductilitat.”
Bo i confiar en la via política, avui no em puc estar de recomanar l’article de Júlia Otero a El Periódico, titulat “La porta giratòria”.
Suposant que deixem la solució als polítics, caldrà que facin alguna cosa, ara que sembla que l’economia comença a recuperar-se. Ho diu Rafel Nadal a La Vanguardia, en un article contundentment titulat: “Entre el pacte i el desastre”. Segons Nadal, “La recuperació pot ser l'última oportunitat per fer coincidir els tres eixos que bona part de la ciutadania reclama a l'acció política des de fa un any: llibertat nacional, justícia social i regeneració democràtica.” I alerta que si les classes dirigents de la política, les finances i l'empresa menystenen els pactes social i nacional, no tardarem a assistir a un desastre col•lectiu de dimensions colossals.
A Catalunya, doncs, els correspondria moure fitxa al president Mas i a Oriol Junqueras. En parlen avui, respectivament, Marta Lasalas a El Singular Digital i Manuel Cuyàs a El Punt Avui. Lasalas reivindica el que sembla una obvietat: que Mas lideri el procés, com també ho reclamava ahir Pilar Rahola a La Vanguardia i ho va reconèixer el portaveu de CiU Jordi Turull, potser davant el nou protagonisme que està guanyant Carme Forcadell i l’ANC. Si avui CiU té 50 diputats al Parlament i el segon partit en té 21, és evident que el procés l’ha d’impulsar Mas.
Però no ho pot fer sol, sinó que l’ha d’ajudar Junqueras, encara que hagi de flexibilitzar alguns dels seus plantejaments. I aquí hi pot haver un problema perquè, com diu Manuel Cuyàs, “Junqueras és com aquelles joguines amb plom als peus que, per molt que les vulguis tombar, mantenen la verticalitat. Això és molt convenient per encarar-se als adversaris i mantenir l'ordre en les pròpies files, però no tant quan la política requereix ductilitat.”
Bo i confiar en la via política, avui no em puc estar de recomanar l’article de Júlia Otero a El Periódico, titulat “La porta giratòria”.
28 de novembre del 2013
El Descosit, 28.11.2013
Avui, Enric Juliana fa un repàs de l’actualitat al seu article de La Vanguardia, titulat “L’esperit d’Aparecida”, en què parla dels signes dels temps, que impregnen i donen sentit a la coincidència d'esdeveniments aparentment inconnexos. Així, aquesta setmana hem presenciat la gran coalició entre democristians i socialdemòcrates a Alemanya, l’expulsió de Berlusconi del Senat italià i el rellançament del missatge socialcristià del Papa Francesc, després de rebre al Vaticà Vladímir Putin.
També Ignasi Aragay des de les pàgines de l’Ara fa una mena de resum d’algunes notícies d’avui a l’Estat espanyol: es posaran a la venda els primers bitllets del TGV directe Barcelona-París, el ministre Wert consumarà la seva llei i el govern valencià, si vol, ja pot tancar la televisió. Tanmateix, subratlla que “la notícia diària i permanent és la pobresa” i veurem com el Gran Recapte d’Aliments tornarà a batre rècords aquest cap de setmana.
Molta gent pateix els estralls de la crisi i, tanmateix, Govern espanyol i alguns financers i grans empresaris afirmen que ja s'ha iniciat la recuperació. Davant d’això, Anton Costas adverteix a El Periódico del perill que es produeixi un efecte túnel, és a dir, que la recuperació només beneficiï uns quants.
I, mentrestant, a Catalunya, la premsa continua parlant del tema identitari.
Toni Aira signa un article a El Singular Digital, titulat “Entre Disney World i Mordor”, en què compara el cas català amb l’escocès per la banda dels unionistes i assenyala que, mentre a Londres, el govern conservador va dir "pactem la consulta", a Madrid la combaten, titllen els sobiranistes de nazis, i PP i PSOE ja han dit que, del dret a decidir, ni parlar-ne. A més, mentre els unionistes britànics no veuen Salmond com "el problema", el nacionalisme espanyol considera Artur Mas un titella il•luminat a mans d'Oriol Junqueras i encarrega a la policia informes fantasma.
Per la seva banda, Lluis Foix analitza la qüestió des de la banda nacionalista i es pregunta des de les pàgines de La Vanguardia per què a Catalunya, a diferència del que han fet els escocesos, no s'ha elaborat un Llibre blanc sobre la independència, “després de més de dos anys de parlar del dret a decidir, de manifestacions milionàries i d'una retòrica inacabable per part de tots?” I insisteix que, si bé Escòcia no és Catalunya i Espanya no és la Gran Bretanya, cal debatre sobre realitats concretes.
També Ignasi Aragay des de les pàgines de l’Ara fa una mena de resum d’algunes notícies d’avui a l’Estat espanyol: es posaran a la venda els primers bitllets del TGV directe Barcelona-París, el ministre Wert consumarà la seva llei i el govern valencià, si vol, ja pot tancar la televisió. Tanmateix, subratlla que “la notícia diària i permanent és la pobresa” i veurem com el Gran Recapte d’Aliments tornarà a batre rècords aquest cap de setmana.
Molta gent pateix els estralls de la crisi i, tanmateix, Govern espanyol i alguns financers i grans empresaris afirmen que ja s'ha iniciat la recuperació. Davant d’això, Anton Costas adverteix a El Periódico del perill que es produeixi un efecte túnel, és a dir, que la recuperació només beneficiï uns quants.
I, mentrestant, a Catalunya, la premsa continua parlant del tema identitari.
Toni Aira signa un article a El Singular Digital, titulat “Entre Disney World i Mordor”, en què compara el cas català amb l’escocès per la banda dels unionistes i assenyala que, mentre a Londres, el govern conservador va dir "pactem la consulta", a Madrid la combaten, titllen els sobiranistes de nazis, i PP i PSOE ja han dit que, del dret a decidir, ni parlar-ne. A més, mentre els unionistes britànics no veuen Salmond com "el problema", el nacionalisme espanyol considera Artur Mas un titella il•luminat a mans d'Oriol Junqueras i encarrega a la policia informes fantasma.
Per la seva banda, Lluis Foix analitza la qüestió des de la banda nacionalista i es pregunta des de les pàgines de La Vanguardia per què a Catalunya, a diferència del que han fet els escocesos, no s'ha elaborat un Llibre blanc sobre la independència, “després de més de dos anys de parlar del dret a decidir, de manifestacions milionàries i d'una retòrica inacabable per part de tots?” I insisteix que, si bé Escòcia no és Catalunya i Espanya no és la Gran Bretanya, cal debatre sobre realitats concretes.
27 de novembre del 2013
El Descosit, 27.11.2013
Darrerament, els partidaris del «no hi ha dret» s'imposen sobre els partidaris del «s’ha fet justícia». Ho diu avui Joan Barril al seu article a El Periódico a propòsit de la sentència del cas Fabra, que ha condemnat l’expresident valencià per un delicte contra la Hisenda, però l’ha absolt de les acusacions de tràfic d'influències i suborn. Potser això explica per què molts polítics diuen que “senten molt de respecte per la justícia i que en cap cas portaran la contrària als jutges”. El més preocupant del cas, però, és que davant d’un exemple tan evident de caciquisme, la ciutadania majoritàriament es manté passiva o, fins i tot, es mostra cooperant.
Així, avui Josep Ramoneda explica al diari Ara que els advocats de Fabra “es van arribar a plantejar demanar que el cas fos jutjat per un jurat popular, perquè pensaven que la gent seria més favorable als interessos del seu representat que els jutges”. Aquest és, doncs, un clar exemple alhora de caciquisme i servitud voluntària, que explica el nul interès dels partits per acabar amb la corrupció. Diu Ramoneda que “la política del PP contra la corrupció és la doctrina Rajoy: «Hi ha coses que mai es podran provar.»” I adverteix: “Si els ciutadans haguessin reaccionat abans [...] ara no hauríem de lamentar l'estat de desconfiança absoluta que regna entre els ciutadans i les institucions.”
L’editorial de La Vanguardia, titulada “La icona condemnada”, descriu molt bé la situació. Diu: “El fenomen Fabra és el resultat de sentir-se impunes en considerar que l'autoritat està per sobre de la justícia. També té a veure amb l'arrelada cultura del murri, convertit en heroi popular que reparteix favors, amb el resultat que aquest tipus de polític té el suport d'un ampli sector de l'electorat fins que, per fi, la justícia fa els deures.” Malament, però, si la decisió de la justícia en aquest cas no es veu acompanyada d’un clamor popular que digui: «Finalment, s’ha fet justícia.»
Un clamor popular que sí s’ha viscut, curiosament, a Ucraïna aquest cap de setmana, en què la població s’ha manifestat massivament a favor d’establir una relació preferent amb la Unió Europea, en comptes d’enfortir els llaços amb Moscou, com vol ara el seu govern i ha estat sempre el gran somni de Putin. En parla Lluís Foix a El Punt Avui, en un article molt recomanable, titulat “Ucraïna, Europa o Rússia”.
Així, avui Josep Ramoneda explica al diari Ara que els advocats de Fabra “es van arribar a plantejar demanar que el cas fos jutjat per un jurat popular, perquè pensaven que la gent seria més favorable als interessos del seu representat que els jutges”. Aquest és, doncs, un clar exemple alhora de caciquisme i servitud voluntària, que explica el nul interès dels partits per acabar amb la corrupció. Diu Ramoneda que “la política del PP contra la corrupció és la doctrina Rajoy: «Hi ha coses que mai es podran provar.»” I adverteix: “Si els ciutadans haguessin reaccionat abans [...] ara no hauríem de lamentar l'estat de desconfiança absoluta que regna entre els ciutadans i les institucions.”
L’editorial de La Vanguardia, titulada “La icona condemnada”, descriu molt bé la situació. Diu: “El fenomen Fabra és el resultat de sentir-se impunes en considerar que l'autoritat està per sobre de la justícia. També té a veure amb l'arrelada cultura del murri, convertit en heroi popular que reparteix favors, amb el resultat que aquest tipus de polític té el suport d'un ampli sector de l'electorat fins que, per fi, la justícia fa els deures.” Malament, però, si la decisió de la justícia en aquest cas no es veu acompanyada d’un clamor popular que digui: «Finalment, s’ha fet justícia.»
Un clamor popular que sí s’ha viscut, curiosament, a Ucraïna aquest cap de setmana, en què la població s’ha manifestat massivament a favor d’establir una relació preferent amb la Unió Europea, en comptes d’enfortir els llaços amb Moscou, com vol ara el seu govern i ha estat sempre el gran somni de Putin. En parla Lluís Foix a El Punt Avui, en un article molt recomanable, titulat “Ucraïna, Europa o Rússia”.
26 de novembre del 2013
El Descosit, 26.11.2013
Vint-i-un anys després que el Tribunal Constitucional tombés de la llei Corcuera, el Govern es proposa ara aprovar una nova llei de seguretat ciutadana, que pretén multar les concentracions no comunicades davant institucions de l'Estat, la gravació i la difusió d'imatges d'agents de les forces de seguretat, els insults a la policia, la pertorbació de l'ordre públic o els escraches o els botellons. En parla avui Ramon-Jordi Moles a El Periódico, en un article titulat “El carrer és seu?” en què assenyala que en aquest catàleg “es barregen malifetes de més o menys gravetat amb l'exercici de drets democràtics” i es pregunta per què es pretén sancionar administrativament algunes conductes relacionades amb l'exercici de drets fonamentals, que haurien d’estar sancionades pel Codi penal. Segons Moles, això s’explica perquè “el règim sancionador administratiu és menys garantista que el penal. En el primer, el ciutadà ha de demostrar la seva innocència, mentre que en el segon qui acusa ha de demostrar la culpabilitat.”
D’aquest avantprojecte de llei, també en parla Miguel Ángel Aguilar a La Vanguardia, en un article titular “Reprime y vencerás”, en què es meravella que al nostre país, malgrat tenir “el 26% d’atur, la devaluació salarial, la rebaixa de les prestacions per desocupació, el retrocés de les pensions, l’increment de l’IVA, l’eliminació de les beques o la pujada de l’electricitat i del transport públic”, no ha arribat encara la temperatura d’incandescència als carrers. I, fent-se ressò d’unes declaracions de Manuel Ballbé, professor de Dret de la Universitat Autònoma i expert en matèria de seguritat, sosté que la nova legislació, més que enfrontar-se als manifestants, busca radicalitzar-los per guanyar vots conservadors.
Aquesta mateixa valoració es podria aplicar també a la llei nova llei sobre el dret de vaga, que vol regular el compliment dels serveis mínims. En parla avui El Punt Avui al seu editorial, en què assenyala que “en un règim democràtic les lleis que tinguin voluntat de pervivència han de néixer d'un pacte ampli, tingui el govern majoria parlamentària o no”. En aquest sentit, compara el procés negociador que va portar a l’aprovació de la llei d'educació de Catalunya amb els mètodes expeditius del ministre Wert. I conclou preguntant-se si la mà dura que aplica el PP és “la millor via per garantir els drets dels ciutadans o si no seria més útil arribar abans a un consens”.
D’aquest avantprojecte de llei, també en parla Miguel Ángel Aguilar a La Vanguardia, en un article titular “Reprime y vencerás”, en què es meravella que al nostre país, malgrat tenir “el 26% d’atur, la devaluació salarial, la rebaixa de les prestacions per desocupació, el retrocés de les pensions, l’increment de l’IVA, l’eliminació de les beques o la pujada de l’electricitat i del transport públic”, no ha arribat encara la temperatura d’incandescència als carrers. I, fent-se ressò d’unes declaracions de Manuel Ballbé, professor de Dret de la Universitat Autònoma i expert en matèria de seguritat, sosté que la nova legislació, més que enfrontar-se als manifestants, busca radicalitzar-los per guanyar vots conservadors.
Aquesta mateixa valoració es podria aplicar també a la llei nova llei sobre el dret de vaga, que vol regular el compliment dels serveis mínims. En parla avui El Punt Avui al seu editorial, en què assenyala que “en un règim democràtic les lleis que tinguin voluntat de pervivència han de néixer d'un pacte ampli, tingui el govern majoria parlamentària o no”. En aquest sentit, compara el procés negociador que va portar a l’aprovació de la llei d'educació de Catalunya amb els mètodes expeditius del ministre Wert. I conclou preguntant-se si la mà dura que aplica el PP és “la millor via per garantir els drets dels ciutadans o si no seria més útil arribar abans a un consens”.
25 de novembre del 2013
El Descosit, 25.11.2013
A la premsa d’avui, trobem articles d’opinió de temes ben dispars, per a tots els gustos.
A La Vanguardia, Antoni Puigverd parla del mite del president Kennedy, un mite indestructible, diu, perquè va morir davant del seu poble, filmat per televisió. I Francesc Marc Álvaro, del darrer sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió a “L’agulla dels partits”, en què es confirma el sorpasso d’ERC a CiU i l’ascens de Ciutadans al tercer lloc.
Per la seva banda, a El Singular Digital Jordi Graupera dedica un extens article titulat “El crepuscle: qui és Salvador Sedó?” sobre l’eurodiputat d’Unió. I al diari Ara, Núria Bosch parla de “El règim fiscal en la Catalunya estat”, a propòsit d’un informe que ha publicat recentment el govern escocès sobre com hauria de ser la fiscalitat en l’Escòcia independent.
Tanmateix, avui em quedo amb dos articles que, al meu entendre, toquen més de peus a terra perquè parlen de la realitat que ens afecta.
Enric Sierra, a La Vanguardia, diu que amb l’arribada del fred i amb la crisi “Torna el braser”. L’increment de més del 50% en les tarifes dels serveis bàsics de la llar fa que molta gent enguany no es pugui pagar la calefacció, fins al punt que el síndic de greuges ha proposat una treva hivernal enfront dels talls de subministrament per impagament a les gairebé 200.000 llars catalanes amb aquest risc. A més, la despesa excessiva de la llar impedeix l’emancipació de molts joves. Tant és així que la mateixa Generalitat ha conclòs que la immensa majoria dels catalans d'entre 20 i 34 anys que viuen amb els pares es convertirien en pobres si decidissin emancipar-se.
22 de novembre del 2013
El Descosit, 22.11.2013
Avui Antoni Puigverd parla a La Vanguardia de la fantasia, un concepte que, curiosament, és descrit de manera molt diferent en castellà que en català. Així, mentre el DRAE en fa una interpretació positiva i la defineix com “la facultat que té l'ànim de reproduir amb imatges les coses passades o llunyanes, de representar les ideals en forma sensible o d'idealitzar les reals”, el DIEC la defineix com una “creació fictícia, imatge il·lusòria, noció quimèrica”. Segons Puigverd, aquesta discrepància es podria explicar perquè la història dels castellans és plena d’episodis que, malgrat l'aparença il·lusòria inicial, van cristal·litzar en realitats ben tangibles, mentre que la tradició catalana s’ha mostrat sempre molt oposada a la fantasia, des de Ramon Llull a Josep Pla. Tanmateix, constata que avui sembla que s’han canviat les tornes perquè “els hereus castellans dels que van construir realitats a partir de formidables quimeres ara són partidaris immutables de la pura i dura lletra de la llei, mentre que els hereus catalans d'aquells que, amorrats a la terra, feien de les pedres pans, ara idealitzen quimeres.
És una mica el que ve a dir Melcior Comes al seu article d’avui a El Singular Digital, titulat “Els estridents”. Parla de l’episodi de la sandàlia de David Fernàndez al Parlament i de les declaracions poc afortunades de Junqueras a Brussel·les, i li sorprèn l’alegria amb què aquest tipus de gestos són rebuts a Catalunya. Perquè, segons Comes, estem en un punt en què qualsevol espectacle, com el de la sandàlia, o estridència, com la demanda d’una vaga general, pot ser contraproduent i només contribuirà a escalfar l’ambient. “I d’això sí que només poden sortir-ne mals averanys per Catalunya”.
Lluny d’aquestes estridències, Guillem López Casanovas diu que calen “joves que, amb esperit nou, facin una ullada renovada als temes de sempre”. En una interessant reflexió que publica El Punt Avui, titulada “Obrint pas, donant pas”, Casasnovas defensa la necessitat d’un relleu generacional perquè la complexitat del moment requereix un atreviment que no tenen els de la generació dels cinquanta i seixanta. I no entén com és que aquesta renovació no es detecta als fòrums d'opinió públics, ni el Parlament, llevat d’algunes excepcions –sovint en forma d'estirabots–, ni a les tertúlies dels mitjans, on només trobem les vaques sagrades de sempre, “que es mantenen en les seves velles idees”.
És una mica el que ve a dir Melcior Comes al seu article d’avui a El Singular Digital, titulat “Els estridents”. Parla de l’episodi de la sandàlia de David Fernàndez al Parlament i de les declaracions poc afortunades de Junqueras a Brussel·les, i li sorprèn l’alegria amb què aquest tipus de gestos són rebuts a Catalunya. Perquè, segons Comes, estem en un punt en què qualsevol espectacle, com el de la sandàlia, o estridència, com la demanda d’una vaga general, pot ser contraproduent i només contribuirà a escalfar l’ambient. “I d’això sí que només poden sortir-ne mals averanys per Catalunya”.
Lluny d’aquestes estridències, Guillem López Casanovas diu que calen “joves que, amb esperit nou, facin una ullada renovada als temes de sempre”. En una interessant reflexió que publica El Punt Avui, titulada “Obrint pas, donant pas”, Casasnovas defensa la necessitat d’un relleu generacional perquè la complexitat del moment requereix un atreviment que no tenen els de la generació dels cinquanta i seixanta. I no entén com és que aquesta renovació no es detecta als fòrums d'opinió públics, ni el Parlament, llevat d’algunes excepcions –sovint en forma d'estirabots–, ni a les tertúlies dels mitjans, on només trobem les vaques sagrades de sempre, “que es mantenen en les seves velles idees”.
21 de novembre del 2013
El Descosit, 21.11.2013
Sovint es parla de canviar la Llei electoral a Espanya, perquè la distribució d’escons reflecteixi més les opcions polítiques dels ciutadans, i s’esmenta el sistema alemany per les seves bondats. Victoriano Ramírez González escriu avui un article a El País, en titulat “¿Es tan ecuánime y proporcional el sistema electoral alemán?” en què en parla.
Sobre la representativitat dels partits polítics en reflexiona avui Joan Majó en un article titulat “Disciplina de partit?” al diari Ara, en què diu que es desitjable que hi hagi “partits que ocupin un sector important de l'espectre polític, amb experiència de govern, que puguin ser el pal de paller a la dreta o a l'esquerra”. I en aquest sentit, adverteix que si les cúpules de CiU i del PSC “no entenen que als seus partits hi caben persones amb posicions diverses, és que tenen una visió obsoleta del que és un partit en una societat informada i adulta”.
Per la seva banda, Toni Aira parla de la iniciativa dels ciutadans, per davant dels polítics, en un article a El Singular Digital titulat “El procés s’enfonsa?”, en què comenta les afirmacions d’Iñaki Gabilondo, que va dir que el president Mas “va calcular malament la distància entre un somni i un projecte, i ara està en un cul-de-sac, en què l’única sortida és fer marxa enrere.” Segons Aira, afirmar això és un error perquè “els polítics catalans no són la causa ni l’explicació del procés sobiranista”, sinó que ho són “els ciutadans, que tenen alguna cosa més que un somni i no són somiatruites”.
I a propòsit de la força dels ciutadans per impulsar el procés polític, Francesc Marc Álvaro recorda avui al seu article de La Vanguardia que “fa vuitanta anys que totes les dones van poder votar, finalment, a Espanya. Això va passar en les eleccions generals que es van celebrar el 19 de novembre del 1933”. I recorda que, llavors, els qui més es resistien a acceptar el vot femení eren “els polítics republicans i d'esquerres, per por a la manipulació del criteri de moltes dones per part de les dretes i l’Església”.
Finalment, aquests dies celebrem també dues efemèrides més: el cinquantè aniversari de l’assassinat de Kennedy a Dallas i de les afirmacions de l’abat Escarré a Le Monde. En parlen Vicent Partal i Toni Cruanyes, respectivament, en dos articles interessants que publica El Punt Avui.
Sobre la representativitat dels partits polítics en reflexiona avui Joan Majó en un article titulat “Disciplina de partit?” al diari Ara, en què diu que es desitjable que hi hagi “partits que ocupin un sector important de l'espectre polític, amb experiència de govern, que puguin ser el pal de paller a la dreta o a l'esquerra”. I en aquest sentit, adverteix que si les cúpules de CiU i del PSC “no entenen que als seus partits hi caben persones amb posicions diverses, és que tenen una visió obsoleta del que és un partit en una societat informada i adulta”.
Per la seva banda, Toni Aira parla de la iniciativa dels ciutadans, per davant dels polítics, en un article a El Singular Digital titulat “El procés s’enfonsa?”, en què comenta les afirmacions d’Iñaki Gabilondo, que va dir que el president Mas “va calcular malament la distància entre un somni i un projecte, i ara està en un cul-de-sac, en què l’única sortida és fer marxa enrere.” Segons Aira, afirmar això és un error perquè “els polítics catalans no són la causa ni l’explicació del procés sobiranista”, sinó que ho són “els ciutadans, que tenen alguna cosa més que un somni i no són somiatruites”.
I a propòsit de la força dels ciutadans per impulsar el procés polític, Francesc Marc Álvaro recorda avui al seu article de La Vanguardia que “fa vuitanta anys que totes les dones van poder votar, finalment, a Espanya. Això va passar en les eleccions generals que es van celebrar el 19 de novembre del 1933”. I recorda que, llavors, els qui més es resistien a acceptar el vot femení eren “els polítics republicans i d'esquerres, per por a la manipulació del criteri de moltes dones per part de les dretes i l’Església”.
Finalment, aquests dies celebrem també dues efemèrides més: el cinquantè aniversari de l’assassinat de Kennedy a Dallas i de les afirmacions de l’abat Escarré a Le Monde. En parlen Vicent Partal i Toni Cruanyes, respectivament, en dos articles interessants que publica El Punt Avui.
20 de novembre del 2013
El Descosit, 20.11.2013
Ahir al migdia vaig rebre un tuit de l’eurodiputat Tremosa que deia: “Avui estic molt content”. El motiu de l’alegria és que el Parlament europeu va aprovar el programa “Connectem Europa”, que prioritza el corredor ferroviari mediterrani com a infraestructura europea bàsica. Com diu José Antich a La Vanguardia, es tracta d’una “vella reivindicació del catalanisme” que ara arriba a bon port i és tot un “contrapunt de l’impuls radial espanyol” impulsat durant tants anys. L’editorial d’El Punt Avui destaca que “Europa imposa el seny a Madrid” i adverteix que “el gran risc que afrontem ara és que, com que el govern espanyol no s'ha sortit amb la seva, perdi tot interès en el corredor mediterrani i que l'obra es postergui”.
Un segon tema comentat als articles d’opinió d’avui és la conspiració. En parlen Ramon Rovira en un irònic article a El Punt Avui, titulat “Vull que m’espiïn” i Miquel Molina a “Conspiradors per omissió” a La Vanguardia, en què se sorprèn de la reacció submisa de la ciutadania i la classe política després de saber-se que Washington espiava totes les nostres comunicacions”, mentre a Alemanya o Holanda ha causat tan enrenou.
D’aquesta letargia de l’opinió pública espanyola també se’n meravella Pilar Rahola, que comenta el tema estrella del dia: les declaracions d’Aznar demanant presó per a Mas si convoca una consulta il•legal. I es pregunta com és que “l'Espanya que va somiar Aranguren i va poetitzar Machado” no es revolta davant d’això, sinó que calla amb indolent indiferència. I conclou que “l'anestèsia de la consciència crítica espanyola és el col•laborador necessari de la intolerància”.
Potser aquest silenci s’explica per les dades de la darrera enquesta d’El Mundo sobre “la cuestión catalana”, que el 53,7% dels enquestats creu que no es pot resoldre amb diàleg i el 48,2% que, si el govern català tira endavant la consulta, s'ha de suspendre l'autonomia a Catalunya.
“Sort de la pluja”, diu avui Joan Barril a El Periódico. Així “durant uns dies hem deixat de mirar al cel de la quimera i la política dels grans escenaris i hem pogut aterrar en la no política de la inacció sobre la vida quotidiana”. I conclou: “És urgent deixar la ficció sobiranista en el gran teatre de la revolta” i posar-nos a treballar pel futur que volem, perquè “l'exemple d'un bon govern farà més per la secessió que el lament.”
Un segon tema comentat als articles d’opinió d’avui és la conspiració. En parlen Ramon Rovira en un irònic article a El Punt Avui, titulat “Vull que m’espiïn” i Miquel Molina a “Conspiradors per omissió” a La Vanguardia, en què se sorprèn de la reacció submisa de la ciutadania i la classe política després de saber-se que Washington espiava totes les nostres comunicacions”, mentre a Alemanya o Holanda ha causat tan enrenou.
D’aquesta letargia de l’opinió pública espanyola també se’n meravella Pilar Rahola, que comenta el tema estrella del dia: les declaracions d’Aznar demanant presó per a Mas si convoca una consulta il•legal. I es pregunta com és que “l'Espanya que va somiar Aranguren i va poetitzar Machado” no es revolta davant d’això, sinó que calla amb indolent indiferència. I conclou que “l'anestèsia de la consciència crítica espanyola és el col•laborador necessari de la intolerància”.
Potser aquest silenci s’explica per les dades de la darrera enquesta d’El Mundo sobre “la cuestión catalana”, que el 53,7% dels enquestats creu que no es pot resoldre amb diàleg i el 48,2% que, si el govern català tira endavant la consulta, s'ha de suspendre l'autonomia a Catalunya.
“Sort de la pluja”, diu avui Joan Barril a El Periódico. Així “durant uns dies hem deixat de mirar al cel de la quimera i la política dels grans escenaris i hem pogut aterrar en la no política de la inacció sobre la vida quotidiana”. I conclou: “És urgent deixar la ficció sobiranista en el gran teatre de la revolta” i posar-nos a treballar pel futur que volem, perquè “l'exemple d'un bon govern farà més per la secessió que el lament.”
El Descosit, 19.11.2013
Avui la premsa d’opinió recull articles interessants sobre el PSC, la intolerància i la corrupció.
Del PSC, en parla Vicent Sanchis a El Punt Avui. Diu que els resultats de la votació de diumenge responen no tan sols a les pressions del PSOE sinó també a una “Jugada municipal” d’alcaldes de l’àrea metropolitana de Barcelona que veuen com, davant les properes eleccions municipals, Ciutadans els està menjant part de l’electorat. Això, és clar, ha descol·locat altres alcaldes socialistes, d’àrees més allunyades, com els de Lleida i Flix, dels quals parlàvem ahir. Pilar Rahola a La Vanguardia considera que el PSC s’ha venut l’ànima i que “el vell partit de Raventós i Pallach s’ha arrenglerat amb el PP i Ciutadans. És a dir, en el bloc dels que volen malmetre el desig majoritari del poble català”. I conclou que la prova de foc seran les votacions al Parlament català per veure què fan els diputats socialistes crítics amb la direcció de Pere Navarro.
A propòsit d’això, Albert Saez parla a El Periódico de “Canvis d’hegemonia” i diu que s’acaben 30 anys d’hegemonia catalanista i d’esquerres, en què CiU i PSC eren els partits majoritaris a casa nostra. Aquest canvi genera malestar social i intel·lectual entre els qui hi surten perdent i els que se’n beneficien, i per això recomana: “Els que cotitzen a la baixa han d'entendre que la pèrdua d'hegemonia rarament es corregeix desacreditant l'adversari [...] i els que cotitzen a l'alça, [...] que l'hegemònic ho és quan tolera les minories.” I conclou que uns i altres s'haurien de reunir al voltant d'un mateix hashtag: #foralaintolerància.”
I, precisament, Lluís Foix parla dels “Riscos de la intolerància”, a propòsit de les crítiques que ha rebut el PSC les darreres hores, en què “se li ha negat la catalanitat i el sentit democràtic”. Diu que, si s’ha equivocat, “ja li passaran comptes les urnes”, i conclou que: “Fins que no es respecti el dret a discrepar, serem un país de bons i mals catalans i no una societat en la qual no hi ha una única manera d'enfocar els grans problemes a què ens enfrontem. Tenim un problema amb la llibertat.”
Finalment, a propòsit de la corrupció, recomano la reflexió de Pilar Antillach a Nació Digital, titulada “La factura”, i l’article “Danys col•laterals de la corrupció” de Sebastià Alzamora al diari Ara.
Del PSC, en parla Vicent Sanchis a El Punt Avui. Diu que els resultats de la votació de diumenge responen no tan sols a les pressions del PSOE sinó també a una “Jugada municipal” d’alcaldes de l’àrea metropolitana de Barcelona que veuen com, davant les properes eleccions municipals, Ciutadans els està menjant part de l’electorat. Això, és clar, ha descol·locat altres alcaldes socialistes, d’àrees més allunyades, com els de Lleida i Flix, dels quals parlàvem ahir. Pilar Rahola a La Vanguardia considera que el PSC s’ha venut l’ànima i que “el vell partit de Raventós i Pallach s’ha arrenglerat amb el PP i Ciutadans. És a dir, en el bloc dels que volen malmetre el desig majoritari del poble català”. I conclou que la prova de foc seran les votacions al Parlament català per veure què fan els diputats socialistes crítics amb la direcció de Pere Navarro.
A propòsit d’això, Albert Saez parla a El Periódico de “Canvis d’hegemonia” i diu que s’acaben 30 anys d’hegemonia catalanista i d’esquerres, en què CiU i PSC eren els partits majoritaris a casa nostra. Aquest canvi genera malestar social i intel·lectual entre els qui hi surten perdent i els que se’n beneficien, i per això recomana: “Els que cotitzen a la baixa han d'entendre que la pèrdua d'hegemonia rarament es corregeix desacreditant l'adversari [...] i els que cotitzen a l'alça, [...] que l'hegemònic ho és quan tolera les minories.” I conclou que uns i altres s'haurien de reunir al voltant d'un mateix hashtag: #foralaintolerància.”
I, precisament, Lluís Foix parla dels “Riscos de la intolerància”, a propòsit de les crítiques que ha rebut el PSC les darreres hores, en què “se li ha negat la catalanitat i el sentit democràtic”. Diu que, si s’ha equivocat, “ja li passaran comptes les urnes”, i conclou que: “Fins que no es respecti el dret a discrepar, serem un país de bons i mals catalans i no una societat en la qual no hi ha una única manera d'enfocar els grans problemes a què ens enfrontem. Tenim un problema amb la llibertat.”
Finalment, a propòsit de la corrupció, recomano la reflexió de Pilar Antillach a Nació Digital, titulada “La factura”, i l’article “Danys col•laterals de la corrupció” de Sebastià Alzamora al diari Ara.
18 de novembre del 2013
El Descosit, 18.11.2013
Avui parlem de la responsabilitat, la representativitat dels polítics i el PSC.
Sobre la responsabilitat en parla Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, en un article titulat “La Sra. Maria i el Parlament”, en què critica l'actitud escapista de la majoria dels exdirectius de caixes que han passat per la comissió parlamentària sobre les preferents, on Narcís Serra, per exemple, ha afirmat tranquil·lament que "el gran responsable del que ha passat és la crisi i l'atur", com si fos una catàstrofe natural. En uns termes similars, Salvador Giner escriu a El Periódico, a propòsit de la catàstrofe del Prestige, que “Ningú és culpable de res”, de manera que, segons el tribunal, el que va passar fou allò que els anglesos en diuen un act of God i no el resultat de la irresponsabilitat d'un capità insensat. I conclou: “No s'entén per què, en aquest món que es considera a si mateix avançat i lligat al progrés moral, hem decidit fer-nos místics i atribuir a la divina o natural voluntat la culpa dels danys.”
Sobre la representativitat dels polítics, Pep Riera parla a El Punt Avui de “Junqueras i Fernandez” i diu que, segons la política i l'opinió pública benpensants, “Oriol Junqueras s'ha equivocat” i “David Fernández s'ha passat”. Tanmateix, les declaracions d’ambdós polítics són, segons Riera, fruit del canvi de paradigma que s’ha produït els darrers anys a Catalunya en què els ciutadans han adquirit un nou protagonisme. Tanmateix, Montserrat Nebreda a Nació Digital considera que aquest tipus actituds extremes són més aviat el “resultat de l’exasperació“ i demostren “fins a quin punt resulta inútil el Parlament de fireta que tenim”.
Finalment, a propòsit del PSC, ahir el seu Consell Nacional va decidir amb el 83,5% dels vots rebutjar que el Parlament demani al Congrés el traspàs de la competència per fer la consulta. Tanmateix, Àngel Ros, un dels crítics, va dir que la decisió definitiva es prendrà a la votació al Parlament del 4 de desembre, on el sector catalanista té almenys el 25% dels escons. I l’alcalde de Flix Marc Mur va afegir que “hi hagut 130 consellers que no han volgut venir”, de manera que “la proposta del primer secretari ha tingut [només] 258 vots a favor dels 430 totals”, que ve a ser un 60%. Potser per això, avui Enric Juliana diu a La Vanguardia que “[aunque] maltrecho, el Partido Híbrido sigue existiendo y ese es, hoy, un dato clave.”
Sobre la responsabilitat en parla Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, en un article titulat “La Sra. Maria i el Parlament”, en què critica l'actitud escapista de la majoria dels exdirectius de caixes que han passat per la comissió parlamentària sobre les preferents, on Narcís Serra, per exemple, ha afirmat tranquil·lament que "el gran responsable del que ha passat és la crisi i l'atur", com si fos una catàstrofe natural. En uns termes similars, Salvador Giner escriu a El Periódico, a propòsit de la catàstrofe del Prestige, que “Ningú és culpable de res”, de manera que, segons el tribunal, el que va passar fou allò que els anglesos en diuen un act of God i no el resultat de la irresponsabilitat d'un capità insensat. I conclou: “No s'entén per què, en aquest món que es considera a si mateix avançat i lligat al progrés moral, hem decidit fer-nos místics i atribuir a la divina o natural voluntat la culpa dels danys.”
Sobre la representativitat dels polítics, Pep Riera parla a El Punt Avui de “Junqueras i Fernandez” i diu que, segons la política i l'opinió pública benpensants, “Oriol Junqueras s'ha equivocat” i “David Fernández s'ha passat”. Tanmateix, les declaracions d’ambdós polítics són, segons Riera, fruit del canvi de paradigma que s’ha produït els darrers anys a Catalunya en què els ciutadans han adquirit un nou protagonisme. Tanmateix, Montserrat Nebreda a Nació Digital considera que aquest tipus actituds extremes són més aviat el “resultat de l’exasperació“ i demostren “fins a quin punt resulta inútil el Parlament de fireta que tenim”.
Finalment, a propòsit del PSC, ahir el seu Consell Nacional va decidir amb el 83,5% dels vots rebutjar que el Parlament demani al Congrés el traspàs de la competència per fer la consulta. Tanmateix, Àngel Ros, un dels crítics, va dir que la decisió definitiva es prendrà a la votació al Parlament del 4 de desembre, on el sector catalanista té almenys el 25% dels escons. I l’alcalde de Flix Marc Mur va afegir que “hi hagut 130 consellers que no han volgut venir”, de manera que “la proposta del primer secretari ha tingut [només] 258 vots a favor dels 430 totals”, que ve a ser un 60%. Potser per això, avui Enric Juliana diu a La Vanguardia que “[aunque] maltrecho, el Partido Híbrido sigue existiendo y ese es, hoy, un dato clave.”
15 de novembre del 2013
El Descosit, 15.11.2013
Alguna cosa deu estar passant al socialisme quan, després de la Conferència Política del PSOE cap de setmana passat, ara el PSC convoca un consell nacional d’urgència per aquest cap de setmana.
Juan José Millás, a la seva columna d’avui a El País, titulada “¿Merece la pena?”, diu que problema és que han perdut la identitat: “Si un político es socialista, es socialista. Y de esto debería haber ido la Conferencia Política del PSOE.” I afegeix que, malgrat els acaloraments de Rubalcaba, mentalment parlant els socialistes es troben en la mateixa línia que el PP, perquè, des que Zapatero va rebre la trucada de la senyora Merkel per dir-li el que havia de fer, uns i altres són uns continuadors aplicats de la política del “cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”.
Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, la cosa ve de més lluny. En un article titulat “Ha arribat el dia per als crítics del PSC”, publicat el diari Ara, Iu Forn recorda el que va passar ara fa deu anys al Palau Sant Jordi, quan Zapatero va ensabonar Maragall amb allò de "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán" (que, per cert, va portar el primer tripartit a la Generalitat). Amb aquell discurs, en què Zapatero també va prometre impulsar l'Eix Pirenaic d'Infraestructures i reformar el Senat com a cambra de representació territorial", va néixer la Tercera Via 1.0, segons Iu Forn. La 2.0, amb l’ensabonada corresponent, ara a Pere Navarro diumenge passat a Còrdova, va pel mateix camí, de manera que al PSC ja només li queda una via, com clarament diu Josep M. Fonolleras al seu article a El Punt Avui: “Acatar o anar-se’n”.
Finalment, Rafel Nadal, amb un to molt crític, parla a La Vanguardia de les “Emocions socialistes” i diu que costa imaginar-se el retorn de la socialdemocràcia quan el càlcul electoral ha substituït els principis i les enquestes han arraconat les conviccions, però, sobretot, perquè, al nostre país, els dirigents del PSOE “han traït els valors de les classes populars i mitjanes, han cedit al dictat dels poderosos per blindar els seus propis privilegis de casta política i han oblidat la justícia, la igualtat i la llibertat dels pobles i les persones, per acomodar-se a un radicalisme de paraula, al servei de reclamacions elitistes i minoritàries”.
Juan José Millás, a la seva columna d’avui a El País, titulada “¿Merece la pena?”, diu que problema és que han perdut la identitat: “Si un político es socialista, es socialista. Y de esto debería haber ido la Conferencia Política del PSOE.” I afegeix que, malgrat els acaloraments de Rubalcaba, mentalment parlant els socialistes es troben en la mateixa línia que el PP, perquè, des que Zapatero va rebre la trucada de la senyora Merkel per dir-li el que havia de fer, uns i altres són uns continuadors aplicats de la política del “cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”.
Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, la cosa ve de més lluny. En un article titulat “Ha arribat el dia per als crítics del PSC”, publicat el diari Ara, Iu Forn recorda el que va passar ara fa deu anys al Palau Sant Jordi, quan Zapatero va ensabonar Maragall amb allò de "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán" (que, per cert, va portar el primer tripartit a la Generalitat). Amb aquell discurs, en què Zapatero també va prometre impulsar l'Eix Pirenaic d'Infraestructures i reformar el Senat com a cambra de representació territorial", va néixer la Tercera Via 1.0, segons Iu Forn. La 2.0, amb l’ensabonada corresponent, ara a Pere Navarro diumenge passat a Còrdova, va pel mateix camí, de manera que al PSC ja només li queda una via, com clarament diu Josep M. Fonolleras al seu article a El Punt Avui: “Acatar o anar-se’n”.
Finalment, Rafel Nadal, amb un to molt crític, parla a La Vanguardia de les “Emocions socialistes” i diu que costa imaginar-se el retorn de la socialdemocràcia quan el càlcul electoral ha substituït els principis i les enquestes han arraconat les conviccions, però, sobretot, perquè, al nostre país, els dirigents del PSOE “han traït els valors de les classes populars i mitjanes, han cedit al dictat dels poderosos per blindar els seus propis privilegis de casta política i han oblidat la justícia, la igualtat i la llibertat dels pobles i les persones, per acomodar-se a un radicalisme de paraula, al servei de reclamacions elitistes i minoritàries”.
14 de novembre del 2013
El Descosit, 14.11.2013
Comencem fent balanç del viatge d’Artur Mas a Israel. Pilar Rahola parla d’un “Viatge d’Estat” a La Vanguardia i diu que “difícilment podia sortir millor amb les condicions de recel i els entrebancs que posa l'Estat, al bell mig d'un conflicte polític de gran dimensió, i amb els recursos limitats de l'autonomia catalana”. A més de l’èxit polític i econòmic, en destaca l’èxit moral, que il•lustra amb les paraules de Mas a Jerusalem, en què digué que “alguns haurien de visitar el Museu de l'Holocaust per fer-se una idea de com arriba a ser de pervers, malvat, perillós i míser usar el nazisme per criticar el moviment pacífic català”.
Tanmateix, Emma Riverola, al seu article “Israel i Ítaca” d’El Periódico retreu a Mas que hagi evitat qualsevol contacte amb els palestins, confinats rere un mur inhumà, en unes terres ermes per la sobreexplotació dels recursos hídrics per part d'Israel, i conclou que ara el pretès viatge a “Ítaca fa una mica més de vergonya”.
Per la seva banda, Borja Vilallonga, en un interessant article titulat “Govern sionista, societat antisemita” publicat a l’Ara, reflexiona sobre l’antisemitisme al nostre país, que hi perviu des de molts segles, com ho demostra el fet que l’historiador americà David Nirenberg, en el llibre que acaba de publicar sobre l’antijudaisme al món occidental, dediqui dos capítols al cas català.
Avui, però, no podem deixar de parlar de la sentència del cas Prestige. José Antich a La Vanguardia diu que no és una bona notícia que la justícia espanyola s’hagi mostrat incapaç de donar una resposta exemplar a aquesta catàstrofe ambiental i reivindica la necessitat d’una justícia especialitzada en aquest tipus de delictes. L’editorial d’El País assenyala que s’ha evidenciat que Espanya no té força per exigir responsabilitats als qui fan activitats perilloses per al medi ambient, a diferència del que va passar anys enrere amb el vessament de cru al golf de Mèxic, en què la companyia BP va haver de declarar-se’n culpable, o amb el naufragi del petrolier Erika, en què França va condemnar els responsables de la marea negra. Finalment, al diari Ara Antoni Bassas es pregunta com pot ser que la mateixa justícia que considera provat que hi havia un "defecte estructural" i un "manteniment deficient" del Prestige conclogui que l'accident es va produir per un problema estructural l'origen del qual "ningú no pot precisar"?
Tanmateix, Emma Riverola, al seu article “Israel i Ítaca” d’El Periódico retreu a Mas que hagi evitat qualsevol contacte amb els palestins, confinats rere un mur inhumà, en unes terres ermes per la sobreexplotació dels recursos hídrics per part d'Israel, i conclou que ara el pretès viatge a “Ítaca fa una mica més de vergonya”.
Per la seva banda, Borja Vilallonga, en un interessant article titulat “Govern sionista, societat antisemita” publicat a l’Ara, reflexiona sobre l’antisemitisme al nostre país, que hi perviu des de molts segles, com ho demostra el fet que l’historiador americà David Nirenberg, en el llibre que acaba de publicar sobre l’antijudaisme al món occidental, dediqui dos capítols al cas català.
Avui, però, no podem deixar de parlar de la sentència del cas Prestige. José Antich a La Vanguardia diu que no és una bona notícia que la justícia espanyola s’hagi mostrat incapaç de donar una resposta exemplar a aquesta catàstrofe ambiental i reivindica la necessitat d’una justícia especialitzada en aquest tipus de delictes. L’editorial d’El País assenyala que s’ha evidenciat que Espanya no té força per exigir responsabilitats als qui fan activitats perilloses per al medi ambient, a diferència del que va passar anys enrere amb el vessament de cru al golf de Mèxic, en què la companyia BP va haver de declarar-se’n culpable, o amb el naufragi del petrolier Erika, en què França va condemnar els responsables de la marea negra. Finalment, al diari Ara Antoni Bassas es pregunta com pot ser que la mateixa justícia que considera provat que hi havia un "defecte estructural" i un "manteniment deficient" del Prestige conclogui que l'accident es va produir per un problema estructural l'origen del qual "ningú no pot precisar"?
13 de novembre del 2013
El Descosit, 13.11.2013
Avui sí que parlarem de la sandàlia de David Fernàndez, perquè hi ha molts articles d’opinió que se’n fan ressò a la premsa. I des de diferents òptiques.
Per exemple, a La Vanguardia, Pilar Rahola critica la fatxenderia de Fernàndez i es pregunta “qui és aquest diputat per esdevenir el jutge i el sentenciador [de Rato], condemnar-lo al foc etern i, pel camí, insultar-lo grollerament?” I adverteix que capteniments com aquest degraden la imatge del Parlament, que ha de ser “l'espai de la política, del pacte, la crítica, la gestió i la decisió”, i no el lloc on convoca la gent per poder insultar-la.
Més condescendent es mostra David Miró al seu article “Amb una simple sandàlia” al diari Ara, si bé reconeix que “hauria preferit que algun dels nostres diputats hagués estat capaç de posar-lo contra les cordes i retreure-li, dades en mà, desenes de decisions equivocades”. Tanmateix, per desgràcia nostra, sembla que això no és possible i que gran part de la ciutadania es va veure més reflectida en l’actitud de Fernàndez que en la dels altres representants polítics presents a la comissió parlamentària.
També ho admet Vicent Sanchis al seu article d’El Punt Avui, “De sant a gàngster”, quan diu que “l'aspra intervenció de Fernàndez, excessiva i dura, tenia raons”, mentre que els diputats del PP li “van parar estores vermelles i van enramar murtra perquè Rato trepitgés fort.”
Per la seva banda, a El Periódico, amb el suggeridor títol “La sandàlia de l’orador”, Enric Hernàndez parla de la política espectacle i diu que “per nobles que siguin els fins que pugui perseguir, […] té més d'espectacle que de política. I els linxaments públics, més d'ajusticiament que de justícia.” I adverteix que la CUP, Ciutadans o UPD, que tenen entre els seus electors molts ciutadans fastiguejats de la política, aprofiten les velles institucions per desarticular-la, amb avantatge que, de moment, a ells, convertits en líders de l'antipolítica, no se'ls exigeixen més concrecions.
Acabo amb dues reflexions finals.
Una, més en broma: potser el Parlament de Catalunya, que l’altre dia va prohibir l’ús de pilotes de goma als Mossos, ara podria substituir-les per sandàlies.
I l’altra, més seriosament: un Parlament que aspira a fer declaracions d’independència en nom del legítim dret a decidir d’un poble no pot projectar al món imatges tan poc democràtiques i tribals com aquesta.
Per exemple, a La Vanguardia, Pilar Rahola critica la fatxenderia de Fernàndez i es pregunta “qui és aquest diputat per esdevenir el jutge i el sentenciador [de Rato], condemnar-lo al foc etern i, pel camí, insultar-lo grollerament?” I adverteix que capteniments com aquest degraden la imatge del Parlament, que ha de ser “l'espai de la política, del pacte, la crítica, la gestió i la decisió”, i no el lloc on convoca la gent per poder insultar-la.
Més condescendent es mostra David Miró al seu article “Amb una simple sandàlia” al diari Ara, si bé reconeix que “hauria preferit que algun dels nostres diputats hagués estat capaç de posar-lo contra les cordes i retreure-li, dades en mà, desenes de decisions equivocades”. Tanmateix, per desgràcia nostra, sembla que això no és possible i que gran part de la ciutadania es va veure més reflectida en l’actitud de Fernàndez que en la dels altres representants polítics presents a la comissió parlamentària.
També ho admet Vicent Sanchis al seu article d’El Punt Avui, “De sant a gàngster”, quan diu que “l'aspra intervenció de Fernàndez, excessiva i dura, tenia raons”, mentre que els diputats del PP li “van parar estores vermelles i van enramar murtra perquè Rato trepitgés fort.”
Per la seva banda, a El Periódico, amb el suggeridor títol “La sandàlia de l’orador”, Enric Hernàndez parla de la política espectacle i diu que “per nobles que siguin els fins que pugui perseguir, […] té més d'espectacle que de política. I els linxaments públics, més d'ajusticiament que de justícia.” I adverteix que la CUP, Ciutadans o UPD, que tenen entre els seus electors molts ciutadans fastiguejats de la política, aprofiten les velles institucions per desarticular-la, amb avantatge que, de moment, a ells, convertits en líders de l'antipolítica, no se'ls exigeixen més concrecions.
Acabo amb dues reflexions finals.
Una, més en broma: potser el Parlament de Catalunya, que l’altre dia va prohibir l’ús de pilotes de goma als Mossos, ara podria substituir-les per sandàlies.
I l’altra, més seriosament: un Parlament que aspira a fer declaracions d’independència en nom del legítim dret a decidir d’un poble no pot projectar al món imatges tan poc democràtiques i tribals com aquesta.
12 de novembre del 2013
El Descosit, 12.11.2013
Avui, Lluís Foix afirma a la seva columna titulada “Un cert buit d’idees” que avui “es troben a faltar relats que s'apartin de la correcció política i que introdueixin petites o grans dosis d'esperança, progrés, utopia i, sobretot, d'humanisme”. I assenyala concretament que “l'encefalograma d'idees per fer front als reptes socials és gairebé pla.”
Per això, és una bona notícia el “camí de la reflexió” que sembla que van emprendre aquest darrer cap de setmana els dos grans partits espanyols i, a casa nostra, Unió Democràtica de Catalunya, que ha organitzat una jornada sobre valors i política. Ho destaca avui Roca Junyent també a La Vanguardia, que afegeix que “Sempre val més debatre i discutir des de la força de les idees que des de la pobresa dels tòpics”.
A la jornada d’Unió, Duran i Lleida ha afirmat que han de recuperar la doctrina cristiana i els valors fundacionals del partit per mostrar una ànima social que no es nota prou. I aquesta revitalització del discurs social ha adquirit una altra variant en la conferència dels socialistes espanyols celebrada a Còrdova, en què Rubalcaba ha exclamat amb força: “El PSOE ha tornat!”
Tanmateix, com diu Imma Merino a l’article titulat “El discurs social” que publica El Punt Avui, no sabem si creure’ns gaire aquestes paraules, perquè en el mateix discurs Rubalcaba ha afegit “Som socialistes i no nacionalistes!”,per bé que “fa temps que el PSOE no és ni socialista ni obrer, però sí espanyol”. Així doncs, és bo que retorni el debat de les idees, però les paraules s’han de concretar en fets o accions concretes: Unió ha d’aprofundir el seu discurs socialcristià, el PSOE ha d’actualitzar el missatge socialista. I, pel que fa al PP, essent com és al Govern, ha de buscar solucions pràctiques al problemes del país. I, a més, tots plegats s’han de mostrar més honestos. No pot ser que, com diu Rosa Montero a les pàgines d’El País, a propòsit del misteriós assassinat del president Kennedy, “la mentida es mantingui [… ] perquè a gairebé ningú li interessa la veritat, és a dir, per una corrupció generalitzada.” El nou debat de les idees que impulsen ara els grans partits en vista d’un nou horitzó electoral, si vol ser honest, ha de fer net amb els molts casos de corrupció no resolts que els afecten.
A la jornada d’Unió, Duran i Lleida ha afirmat que han de recuperar la doctrina cristiana i els valors fundacionals del partit per mostrar una ànima social que no es nota prou. I aquesta revitalització del discurs social ha adquirit una altra variant en la conferència dels socialistes espanyols celebrada a Còrdova, en què Rubalcaba ha exclamat amb força: “El PSOE ha tornat!”
Tanmateix, com diu Imma Merino a l’article titulat “El discurs social” que publica El Punt Avui, no sabem si creure’ns gaire aquestes paraules, perquè en el mateix discurs Rubalcaba ha afegit “Som socialistes i no nacionalistes!”,per bé que “fa temps que el PSOE no és ni socialista ni obrer, però sí espanyol”. Així doncs, és bo que retorni el debat de les idees, però les paraules s’han de concretar en fets o accions concretes: Unió ha d’aprofundir el seu discurs socialcristià, el PSOE ha d’actualitzar el missatge socialista. I, pel que fa al PP, essent com és al Govern, ha de buscar solucions pràctiques al problemes del país. I, a més, tots plegats s’han de mostrar més honestos. No pot ser que, com diu Rosa Montero a les pàgines d’El País, a propòsit del misteriós assassinat del president Kennedy, “la mentida es mantingui [… ] perquè a gairebé ningú li interessa la veritat, és a dir, per una corrupció generalitzada.” El nou debat de les idees que impulsen ara els grans partits en vista d’un nou horitzó electoral, si vol ser honest, ha de fer net amb els molts casos de corrupció no resolts que els afecten.
El Descosit, 11.11.2013
Freud deia que "el preu del progrés de la civilització es paga amb la reducció de la felicitat". Avui, Antoni Puigverd, a La Vanguardia, parla d’aquesta reducció de la felicitat econòmica i, ara que diuen que tècnicament la crisi econòmica s’ha acabat, dubta que es facin els canvis estructurals que la nova realitat i el malestar de la gent demanen. “Podem imaginar [el PSOE] articulant políticament el malestar, si és incapaç de reformar-se com a partit i si a les institucions on governa actua com una elit depredadora?”, es pregunta. I, pel que fa al procés sobiranista català, “podem creure que canviaran l'statu quo aquells partits que, quan tothom pateix, encara utilitzen les diputacions, per exemple, com a instrument de depredació?”
Tanmateix, sembla que alguna cosa hauria de canviar per apaivagar el malestar de molts catalans. “Des de la perspectiva de Catalu¬nya, l'anomenada tercera via és l'opció que comportaria menys costos”, diu Marçal Sintes a l’article “El preu de la derrota”, publicat a El Periódico. Tanmateix, admet que l’estratègia de PP i PSOE sembla que no passa pel diàleg i el pacte, sinó “pel o tot o res.” Això podria portar a la derrota definitiva del sobiranisme, cosa que, segons Sintes, se silencia, per bé que “seria estúpid no tenir-ho en compte”.
Tot plegat, sembla que segueix fil per randa allò que el vell magnat David Rockeffeller va dir fa pocs dies en un sopar amb ambaixadors de l’ONU, com recorda Xavier Garcia al seu article a El Punt Avui. Després d’afirmar que “tot el que cal és una gran crisi i les nacions acceptaran el nou ordre mundial”, Rockefeller va afegir: “Del que es tracta és de substituir l'autodeterminació nacional, que s'ha practicat durant segles, per la sobirania d'una elit de tècnics i de financers mundials.”
Sembla doncs, que la democràcia del segle XX està donant pas a nou despotisme al segle XXI, aquest cop menys il•lustrat que el dels monarques absoluts del segle XVIII, per molt que alguns intel•lectuals sostinguin arguments tan “progres” com que “el dret a decidir és una ficció [i que] en democràcia tot el que no és llei, és violència”. Això és el que defensava dies enrere l’escriptor Javier Cercas des de les pàgines d’El País, en un article que avui rebat Sebastià Alzamora des de les pàgines de l’Ara.
Tot plegat, sembla que segueix fil per randa allò que el vell magnat David Rockeffeller va dir fa pocs dies en un sopar amb ambaixadors de l’ONU, com recorda Xavier Garcia al seu article a El Punt Avui. Després d’afirmar que “tot el que cal és una gran crisi i les nacions acceptaran el nou ordre mundial”, Rockefeller va afegir: “Del que es tracta és de substituir l'autodeterminació nacional, que s'ha practicat durant segles, per la sobirania d'una elit de tècnics i de financers mundials.”
Sembla doncs, que la democràcia del segle XX està donant pas a nou despotisme al segle XXI, aquest cop menys il•lustrat que el dels monarques absoluts del segle XVIII, per molt que alguns intel•lectuals sostinguin arguments tan “progres” com que “el dret a decidir és una ficció [i que] en democràcia tot el que no és llei, és violència”. Això és el que defensava dies enrere l’escriptor Javier Cercas des de les pàgines d’El País, en un article que avui rebat Sebastià Alzamora des de les pàgines de l’Ara.
8 de novembre del 2013
El Descosit, 08.11.2013
Avui des de les pàgines d’El Matí Digital, Joan Safont es pregunta si no podríem trobar un no català que s’avingués a encapçalar la defensa de la Catalunya que vol organitzar una consulta sobre la independència, com va fer Nicolás Slmeron, que va esdevenir el líder de Solidaritat Catalana, aquell moviment de principi del segle xx que va unir des dels regionalistes fins als republicans, dels carlins a la Unió Catalanista amb l’excepció dels partits dinàstics i els acòlits d’Alejandro Lerroux, “El Emperador del Paralelo”, contra la llei de jurisdiccions de l’estat.
Sembla, tanmateix, que aquest unionisme es impossible, si ens atenem al que diuen avui Jordi Barbeta a La Vanguardia a propòsit del socialistes i Marta Lasalas a El Singular Digital.
Barbeta, en un article titulat “Socialistes contra si mateixos”, assenyala que la por de l'establishment socialista a la dreta fa que no es vulgui desmarcar d’allò de la unidad-de-destino-en-lo-universal, de manera que l'actual projecte polític del PSOE no ofereix cap sortida al 80% dels catalans i això l'inhabilita com a alternativa possible per a Espanya.
Per la seva banda, Marta Lasalas, a l’article “Pedres contra el propis sostre” parla de la divisió que es va produir ahir al Parlament entre CiU i ERC en la votació d’una moció de la CUP en què es defensava la convocatòria d’un referèndum unilateral en cas que l’Estat no accepti la consulta. Aquest fet, l’únic que va aconseguir és que PP i Ciutadans observessin des dels seus escons i sense moure un dit com s’estomacaven entre ells els defensors del dret a decidir. I d’això se n’ha fet ressò l premsa madrilenya.
Malament aniran les coses per a Catalunya si les propostes unionistes que fan uns són d’espanyols contra catalans i les dels d’aquí són de catalans contra catalans.
Sembla, tanmateix, que aquest unionisme es impossible, si ens atenem al que diuen avui Jordi Barbeta a La Vanguardia a propòsit del socialistes i Marta Lasalas a El Singular Digital.
Barbeta, en un article titulat “Socialistes contra si mateixos”, assenyala que la por de l'establishment socialista a la dreta fa que no es vulgui desmarcar d’allò de la unidad-de-destino-en-lo-universal, de manera que l'actual projecte polític del PSOE no ofereix cap sortida al 80% dels catalans i això l'inhabilita com a alternativa possible per a Espanya.
Per la seva banda, Marta Lasalas, a l’article “Pedres contra el propis sostre” parla de la divisió que es va produir ahir al Parlament entre CiU i ERC en la votació d’una moció de la CUP en què es defensava la convocatòria d’un referèndum unilateral en cas que l’Estat no accepti la consulta. Aquest fet, l’únic que va aconseguir és que PP i Ciutadans observessin des dels seus escons i sense moure un dit com s’estomacaven entre ells els defensors del dret a decidir. I d’això se n’ha fet ressò l premsa madrilenya.
Malament aniran les coses per a Catalunya si les propostes unionistes que fan uns són d’espanyols contra catalans i les dels d’aquí són de catalans contra catalans.
El Descosit, 07.11.2013
Avui, Lluís Foix ens recorda, a la seva columna de La Vanguardia, que “La política és servei”. Afirma que els polítics han d’explicar clarament què fan i, sobretot, “escoltar i prendre nota sobre el que passa al carrer i a la societat, corregir decisions que augmenten els desequilibris, posar-se a disposició dels ciutadans per recórrer junts aquests temps incerts i canviant”. I adverteix que “la política que no tingui en compte el protagonisme que han adquirit els ciutadans, sense necessitat de mitjancers mediàtics o empresarials, corre el risc d'estavellar-se sense haver ni tan sols detectat les causes del cataclisme”.
I què fan els ciutadans? Segons explica avui Enric Marín a l’article “Conservadors, moderats i progressistes” que publica El Periódico, a Catalunya una majoria ha impulsat un moviment sobiranista que ha adoptat la forma d’una revolta democràtica que no només aspira a canviar la seva relació amb Espanya, sinó que també busca una nova manera d’entendre la política, l’economia o la cultura, basant-se en uns paràmetres més democràtics. Davant d’aquest fet, segons Marín, “costa d’entendre que partits que s’anomenen progressistes se sentin més còmodes fent el joc a les elits que participant activament en aquesta revolta democràtica”.
I aprofundeix més en el tema Xavier Díez, al seu article “Dret a saber... els perquès del sobiranisme”, que publica El Punt Avui. Díez assenyala que “sorprèn la inexistència d'un debat rigorós, dins Espanya, respecte a les qüestions relacionades amb les identitats nacionals, [...] més enllà [del que en diuen alguns] tertulians histèrics”. Això ha propiciat que ara la societat hagi desbordat la classe política, fenomen que s’explica per tres factors.
D’una banda, diu, Catalunya és una nació, agradi o no, caracteritzada per una societat civil bastant autònoma, amb un teixit associatiu prou independent, d'estructura assembleària i de difícil control institucional. D’altra banda, l’esquerra progressista barcelonina, d’aparença cosmopolita i en castellà, s’ha ensorrat per la incapacitat del socialisme espanyol d'enfrontar-se a l'hegemonia nacionalista espanyola d'arrel franquista. I, en tercer lloc, s’ha constatat la fallida de la Transició, en què un PP postfranquista ha acabat reimposant el supremacisme identitari castellà.
Així doncs, segons Díez, “el sobiranisme és l'expressió catalana de la revolta contra el franquisme sociològic que hegemonitza la dreta espanyola i esterilitza la impotent esquerra institucional.”
I què fan els ciutadans? Segons explica avui Enric Marín a l’article “Conservadors, moderats i progressistes” que publica El Periódico, a Catalunya una majoria ha impulsat un moviment sobiranista que ha adoptat la forma d’una revolta democràtica que no només aspira a canviar la seva relació amb Espanya, sinó que també busca una nova manera d’entendre la política, l’economia o la cultura, basant-se en uns paràmetres més democràtics. Davant d’aquest fet, segons Marín, “costa d’entendre que partits que s’anomenen progressistes se sentin més còmodes fent el joc a les elits que participant activament en aquesta revolta democràtica”.
I aprofundeix més en el tema Xavier Díez, al seu article “Dret a saber... els perquès del sobiranisme”, que publica El Punt Avui. Díez assenyala que “sorprèn la inexistència d'un debat rigorós, dins Espanya, respecte a les qüestions relacionades amb les identitats nacionals, [...] més enllà [del que en diuen alguns] tertulians histèrics”. Això ha propiciat que ara la societat hagi desbordat la classe política, fenomen que s’explica per tres factors.
D’una banda, diu, Catalunya és una nació, agradi o no, caracteritzada per una societat civil bastant autònoma, amb un teixit associatiu prou independent, d'estructura assembleària i de difícil control institucional. D’altra banda, l’esquerra progressista barcelonina, d’aparença cosmopolita i en castellà, s’ha ensorrat per la incapacitat del socialisme espanyol d'enfrontar-se a l'hegemonia nacionalista espanyola d'arrel franquista. I, en tercer lloc, s’ha constatat la fallida de la Transició, en què un PP postfranquista ha acabat reimposant el supremacisme identitari castellà.
Així doncs, segons Díez, “el sobiranisme és l'expressió catalana de la revolta contra el franquisme sociològic que hegemonitza la dreta espanyola i esterilitza la impotent esquerra institucional.”
6 de novembre del 2013
El Descosit, 06.10.2013
A banda dels migrats pressupostos de la Generalitat, a la premsa d’avui hi ha alguns articles sobre la idea d’Europa i una aportació interessant sobre la banca espanyola.
Pel que fa a Europa, Màrius Carol, a la seva columna de La Vanguardia comenta el darrer llibre del president del Parlament Europeu Martin Schulz, titulat Europa, la darrera oportunitat, en què diu que Europa ha de decidir el seu futur, que passa per reformar-se o fer-se enrere en el procés d’integració. I pregunta als qui auguren la fi d’Europa com pensen subsistir davant la globalització.
L’esperit europeista, que no passa pel millor moment, també es pot fomentar amb iniciatives com les beques Erasmus, que ara Wert vol retallar. En parla avui Jordi Balló al seu article “Europa per a pocs” publicat a La Vanguardia, en què diu que "la qüestió de fons és com es crea una comunitat cultural europea, [i no tant] no qui té dret a una ajuda i qui no”.
I aquesta comunitat cultural també es forja contemplant tal com és una Europa que a vegades ens resulta oculta, com explica José Ángel Rojo al blog de Cultura d’El País, a propòsit del nou llibre de fotografies de Bernard Plossu, titulat Europa. I Jordi Finestres, al seu article de Nació Digital titulat “Visiteu Dachau, ignorants!” ens recomana viatjar per Europa per conèixer, per exemple, com tracten la memòria històrica els alemanys amb relació al nazisme, mentre que a Espanya encara li costa molt condemnar la dictadura de Franco, com es va veure dies enrere quan el Partit Popular es va negar fer-ho.
Pel que fa a la banca espanyola, si dissabte passat Juan Laborda a les pàgines de Voz Pópuli ens advertia que “Rajoy vuelve a avalar la banca”, en un clar exemple de totalitarisme invertit en què el poder corporatiu passa a ser copartícip del govern de l’Estat, avui Francesc Sanuy insisteix sobre el tema a l’article titulat “La banca, espècie protegida” d’El Singular Digital, en què critica la decisió de nomenar president de la Patronal dels bancs el qui ha estat director de Regulació del Banc d’Espanya els darrers 13 anys. I ho compara amb el que passa a Europa, en què els excessos comesos abans del 2008 pels directius de l’UBS suís, el Deutsche Bank alemany, el Rabobank holandès o el Barclays britànic els pagaran durant molt anys.
Pel que fa a Europa, Màrius Carol, a la seva columna de La Vanguardia comenta el darrer llibre del president del Parlament Europeu Martin Schulz, titulat Europa, la darrera oportunitat, en què diu que Europa ha de decidir el seu futur, que passa per reformar-se o fer-se enrere en el procés d’integració. I pregunta als qui auguren la fi d’Europa com pensen subsistir davant la globalització.
L’esperit europeista, que no passa pel millor moment, també es pot fomentar amb iniciatives com les beques Erasmus, que ara Wert vol retallar. En parla avui Jordi Balló al seu article “Europa per a pocs” publicat a La Vanguardia, en què diu que "la qüestió de fons és com es crea una comunitat cultural europea, [i no tant] no qui té dret a una ajuda i qui no”.
I aquesta comunitat cultural també es forja contemplant tal com és una Europa que a vegades ens resulta oculta, com explica José Ángel Rojo al blog de Cultura d’El País, a propòsit del nou llibre de fotografies de Bernard Plossu, titulat Europa. I Jordi Finestres, al seu article de Nació Digital titulat “Visiteu Dachau, ignorants!” ens recomana viatjar per Europa per conèixer, per exemple, com tracten la memòria històrica els alemanys amb relació al nazisme, mentre que a Espanya encara li costa molt condemnar la dictadura de Franco, com es va veure dies enrere quan el Partit Popular es va negar fer-ho.
Pel que fa a la banca espanyola, si dissabte passat Juan Laborda a les pàgines de Voz Pópuli ens advertia que “Rajoy vuelve a avalar la banca”, en un clar exemple de totalitarisme invertit en què el poder corporatiu passa a ser copartícip del govern de l’Estat, avui Francesc Sanuy insisteix sobre el tema a l’article titulat “La banca, espècie protegida” d’El Singular Digital, en què critica la decisió de nomenar president de la Patronal dels bancs el qui ha estat director de Regulació del Banc d’Espanya els darrers 13 anys. I ho compara amb el que passa a Europa, en què els excessos comesos abans del 2008 pels directius de l’UBS suís, el Deutsche Bank alemany, el Rabobank holandès o el Barclays britànic els pagaran durant molt anys.
5 de novembre del 2013
El Descosit, 05.11.2013
Els protagonistes de l’opinió del dia són els Mossos d’Esquadra i la Rosa Díez.
A l’editorial de La Vanguardia, José Antich es pregunta com és que ha calgut la imputació judicial dels vuit mossos que van participar en la detenció de l’empresari Juan Andrés Benítez al Raval perquè el Departament d'Interior s’hagi decidit a suspendre’ls cautelarment, i assenyala que és urgent que s’estableixin responsabilitats i l’única alternativa que té el conseller Espadaler potser és la dimissió del director general de la Policia Manel Prat.
Ramon-Jordi Moles, al seu article “Re-formar els Mossos” publicat a El Periódico, es pregunta com és possible que un cos policial sigui incapaç d'aclarir uns fets que afecten directament funcionaris policials amb obligacions de veracitat i defensa de la llei, i que les autoritats polítiques responsables no sàpiguen exercir la seva autoritat per posar a disposició del jutge les proves d’uns fets molt clars. Segons Moles, tot plegat és conseqüència d’un desplegament massa ràpid i massiu dels mossos, que ha afectat la qualitat de la formació que han rebut. Per això demana reformar-la: “perquè els Mossos vulguin i puguin dir-nos qui d'ells va disparar una bala de goma o va infligir maltractaments a un detingut”, i es puguin dirimir responsabilitats sense que hi hagi dimissions.
Amb relació a Rosa Díez, Iu Forn es pregunta des de les pàgines de l’Ara si realment ella és la regeneració autèntica de la política quan des d'abril de 1979 fins avui ha ocupat ininterrompudament tota mena de càrrecs polítics. David González, al seu article “Rosa i Susana” de La Vanguardia, la compara amb la nova presidenta andalusa Susana Díaz, que emergeix amb força des de les files socialistes amb afany regenerador, cosa que té mèrit, venint com ve de l'únic territori autonòmic encara immune a l'alternança en democràcia. I conclou: “Rosa i Susana, tan diferents i tan properes, s'entenen. Totes dues comparteixen la mateixa obsessió: Espanya, i el mateix boc expiatori: el català.” Semblen, doncs, les heroïnes d’un neopopulisme que no ens afavoreix gens.
I, per prendre el pols de la nostra democràcia, una darrera reflexió de Victor Alexandre a El Singular Digital: el lema de la concentració del 27 d’octubre passat a Madrid contra la doctrina Parot era “Justícia per a un final amb vencedors i vençuts”. Segons Alexandre, aquest no és un lema de justícia, sinó de venjança.
4 de novembre del 2013
El Descosit, 04.11.2013
Com diu Eva Piquer al títol del seu article de Nació Digital, “La bona gent és majoria”. Afortunadament. I d’aquesta bona gent parlen alguns articles d’opinió d’avui. Segons Piquer, “el millor que podem [avui] fer a favor del país, del món i de nosaltres mateixos és deixar que les persones que avancen en positiu (carregades de confiança i desproveïdes de rancúnia) prosperin i ens encomanin la seva manera d'anar per la vida”. Tanmateix, sovint passen desapercebudes.
“Un dels problemes més greus que té el món modern és el de l'opacitat dels que necessiten ser vistos”, diu Salvador Giner a “Imparables”, el seu article d’El Periódico, on parla del cas d’un club esportiu de persones severament discapacitades, que han estat capaces de muntar-se la vida, triomfar sobre si mateixes sense lamentacions i recuperar alguna cosa més que el somriure. Per donar-los visibilitat, la productora BlackTrainFilms n’ha fet un documental titulat precisament “Imparables”, que s’ha exhibit en algunes sales de cinema.
Cal, doncs, fer visible la bona feina d’aquesta bona gent que forma una gran majoria silenciosa. I qualsevol intent d’atemptar-hi en contra hauria de ser totalment reprovable. Tanmateix, cada dia se’n donen més casos, que normalment també passen desapercebuts.
Avui, per exemple, Enric Sierra parla a La Vanguardia dels “Aturats i estafats”, referint les nombroses ofertes de treball enganyoses que circulen per Internet, adreçades sobretot als dos col•lectius més vulnerables: els joves sense feina i els aturats de llarga durada.
I dissabte passat, Manuel Milian Mestre parlava, al diari El Singular Digital, dels “Estoics sense paraula”, referint-se a injustícies tan flagrants com la redistribució desigual del diner públic entre comunitats, que fan que sigui viable una rebaixa fiscal a la Comunitat de Madrid de 4,5 punts, on les constructores de les autopistes han deixat un deute de 30.000 milions d’euros amb la seva fallida, mentre una Catalunya exhaurida fiscalment encara no té la N-II desdoblada i se li nega un tracte fiscal similar al de bascos i navarresos. Segons Milián, “fa anys que jo no havia percebut tantíssima infelicitat, tanta divisió de criteris, tanta discrepància, tanta disharmonia, tant desencant, tanta indignació...” Adverteix que tota paciència té els seus límits i recorda que, al llarg de la història, la reacció dels estoics –és a dir, de la majoria silenciosa i silenciada– ha estat sempre perillosa: “Jesucrist va ser un d’ells”, conclou.
“Un dels problemes més greus que té el món modern és el de l'opacitat dels que necessiten ser vistos”, diu Salvador Giner a “Imparables”, el seu article d’El Periódico, on parla del cas d’un club esportiu de persones severament discapacitades, que han estat capaces de muntar-se la vida, triomfar sobre si mateixes sense lamentacions i recuperar alguna cosa més que el somriure. Per donar-los visibilitat, la productora BlackTrainFilms n’ha fet un documental titulat precisament “Imparables”, que s’ha exhibit en algunes sales de cinema.
Cal, doncs, fer visible la bona feina d’aquesta bona gent que forma una gran majoria silenciosa. I qualsevol intent d’atemptar-hi en contra hauria de ser totalment reprovable. Tanmateix, cada dia se’n donen més casos, que normalment també passen desapercebuts.
Avui, per exemple, Enric Sierra parla a La Vanguardia dels “Aturats i estafats”, referint les nombroses ofertes de treball enganyoses que circulen per Internet, adreçades sobretot als dos col•lectius més vulnerables: els joves sense feina i els aturats de llarga durada.
I dissabte passat, Manuel Milian Mestre parlava, al diari El Singular Digital, dels “Estoics sense paraula”, referint-se a injustícies tan flagrants com la redistribució desigual del diner públic entre comunitats, que fan que sigui viable una rebaixa fiscal a la Comunitat de Madrid de 4,5 punts, on les constructores de les autopistes han deixat un deute de 30.000 milions d’euros amb la seva fallida, mentre una Catalunya exhaurida fiscalment encara no té la N-II desdoblada i se li nega un tracte fiscal similar al de bascos i navarresos. Segons Milián, “fa anys que jo no havia percebut tantíssima infelicitat, tanta divisió de criteris, tanta discrepància, tanta disharmonia, tant desencant, tanta indignació...” Adverteix que tota paciència té els seus límits i recorda que, al llarg de la història, la reacció dels estoics –és a dir, de la majoria silenciosa i silenciada– ha estat sempre perillosa: “Jesucrist va ser un d’ells”, conclou.
31 d’octubre del 2013
El Descosit, 31.10.2013
Fullejant els articles d’opinió a la premsa d’avui, hi destaquen tres protagonistes: els espies, els moderats o radicals, i els socialistes d’aquí i d’allà.
A l’editorial d’El Punt Avui llegim que el més preocupant de l'espionatge és l'ús que fan els governs de la informació que n'obtenen, que no sempre és per protegir la societat, sinó per desgastar qui pensa diferent. Pere Vilanova a El Periódico exposa “La qüestió de fons” en aquest debat: “És acceptable que en un Estat de dret i amb separació de poders l'Executiu disposi de sectors sensibles d'activitat fora de tot control de legalitat, parlamentari i d'opinió?” I adverteix que ens haurien d’escandalitzar frases com: «Si vostè no ha fet res dolent, no té res a témer», en boca de l’Executiu.
A propòsit dels moderats o radicals, avui Ernest Folch fa l’“Elogi del radicalisme” a El Periódico i Josep Lluís Carod-Rovira l’“Elogi de la moderació” a Nació Digital. Folch adverteix que, si abans es parlava de «diàleg» en un intent de fer passar per no dialogants els qui pensaven diferent, ara es parla de «moderació» per mostrar el procés català com una lluita entre minories extremistes i descontrolades que deixen lliure el gran espai central del seny. Tanmateix, com diu Carod: “El moderat ara és sortir al carrer de manera cívica, pacífica, festiva i agafar-les mans amb el veí per a dir al món que volem votar, per a decidir el nostre futur i no acceptar que uns altres el decideixin per nosaltres.”
Finalment, sobre els socialistes d’ací i d’allà, Alfonso Guerra va dir al Congrés que "el PSC fa molt de temps que va deixar de ser socialista". Això vol dir que s’ha trencat la interessant amalgama de catalanisme i socialdemocràcia que el PSC va forjar durant la transició, segons l’editorial d’avui de La Vanguardia. A més, tenint en compte que ahir al Congrés es votava el dret a decidir, potser hauria estat més lògic que Guerra hagués dit que “el PSC ha deixat de ser espanyol”, com recorda Antoni Bassas des de les pàgines de l’Ara. I Toni Aira, a El Singular Digital, resumeix la situació d’una manera molt clar. “Així com, per a Espanya, Catalunya ha estat bàsicament un bon negoci, per al PSOE, el PSC també. La diferència és que mentre Catalunya ha assumit la condició d'aquesta relació tòxica, al PSC no se'n saben desenganxar.”
A l’editorial d’El Punt Avui llegim que el més preocupant de l'espionatge és l'ús que fan els governs de la informació que n'obtenen, que no sempre és per protegir la societat, sinó per desgastar qui pensa diferent. Pere Vilanova a El Periódico exposa “La qüestió de fons” en aquest debat: “És acceptable que en un Estat de dret i amb separació de poders l'Executiu disposi de sectors sensibles d'activitat fora de tot control de legalitat, parlamentari i d'opinió?” I adverteix que ens haurien d’escandalitzar frases com: «Si vostè no ha fet res dolent, no té res a témer», en boca de l’Executiu.
A propòsit dels moderats o radicals, avui Ernest Folch fa l’“Elogi del radicalisme” a El Periódico i Josep Lluís Carod-Rovira l’“Elogi de la moderació” a Nació Digital. Folch adverteix que, si abans es parlava de «diàleg» en un intent de fer passar per no dialogants els qui pensaven diferent, ara es parla de «moderació» per mostrar el procés català com una lluita entre minories extremistes i descontrolades que deixen lliure el gran espai central del seny. Tanmateix, com diu Carod: “El moderat ara és sortir al carrer de manera cívica, pacífica, festiva i agafar-les mans amb el veí per a dir al món que volem votar, per a decidir el nostre futur i no acceptar que uns altres el decideixin per nosaltres.”
Finalment, sobre els socialistes d’ací i d’allà, Alfonso Guerra va dir al Congrés que "el PSC fa molt de temps que va deixar de ser socialista". Això vol dir que s’ha trencat la interessant amalgama de catalanisme i socialdemocràcia que el PSC va forjar durant la transició, segons l’editorial d’avui de La Vanguardia. A més, tenint en compte que ahir al Congrés es votava el dret a decidir, potser hauria estat més lògic que Guerra hagués dit que “el PSC ha deixat de ser espanyol”, com recorda Antoni Bassas des de les pàgines de l’Ara. I Toni Aira, a El Singular Digital, resumeix la situació d’una manera molt clar. “Així com, per a Espanya, Catalunya ha estat bàsicament un bon negoci, per al PSOE, el PSC també. La diferència és que mentre Catalunya ha assumit la condició d'aquesta relació tòxica, al PSC no se'n saben desenganxar.”
30 d’octubre del 2013
El Descosit, 30.10.2013
Llegint la premsa d’avui, hi he trobat cinc articles d’opinió que tenen, com a denominador comú, la denúncia de males polítiques públiques per part de governs de països considerats del primer món i avançats. Em refereixo als Estats Units, al Regne Unit i a l’Estat espanyol.
En un article titulat “Siria y la ley de la selva”, publicat a El País, l’ambaixador Emilio Menéndez del Valle comenta la política exterior nord-americana a l’Orient Mitjà i recorda que, si bé l’ètica impulsa a castigar tirans com El Assad a Síria, això s’ha de fer en el marc de la llei, perquè les violacions del dret internacional no confereixen a d’altres estats el dret de violar el sistema jurídic, que no autoritza l’ús de la força per compte propi. I cita un estudi de les facultats de dret de Stanford i de la Universitat de Nueva York, segons el qual l’ús d’avions no tripulats per matar enemics a l’estranger viola el dret internacional, el dret internacional humanitari, el dret internacional dels drets humans i, probablement, el dret intern nord-americà.
Amb relació al Regne Unit, Joan Barril explica a El Periódico, en un article titulat “Fer la vida impossible”, que el govern conservador de Cameron, amb l’aquiescència tàcita de laboristes i liberals, està elaborant un conjunt de mesures per, literalment, «crear un entorn hostil» als immigrants sense papers. I es pregunta des de quan s'admet desvergonyidament que una de les activitats d'un Govern consisteixi a crear entorns hostils perquè la gent considerada indesitjable se'n torni d’on han vingut? No oblidem que es tracta de persones afligides a les quals el Regne Unit en molts casos va colonitzar, els van expropiar les riqueses naturals a canvi d'un asil efímer a la metròpolis, i que ara constaten que l'hostilitat de buròcrates i policies és molt més dura que l'hostilitat dels seus deserts i selves.
Finalment, en clau interna espanyola, es podrien esmentar nombrosos casos de males pràctiques polítiques a més petita escala i aparentment sense tanta repercussió social, que tenen com a denominador comú la paraula “privilegis”. En parlen avui Martí Gironell a El Punt Avui, que denuncia les “lleis privades” que beneficien unes poques elits; Pere Macias a l’Ara, a propòsit de la privatització dels aeroports, i Jordi Barbeta a La Vanguardia arran de l’anunci de rebaixa d’impostos del president de la Comunitat de Madrid.
En un article titulat “Siria y la ley de la selva”, publicat a El País, l’ambaixador Emilio Menéndez del Valle comenta la política exterior nord-americana a l’Orient Mitjà i recorda que, si bé l’ètica impulsa a castigar tirans com El Assad a Síria, això s’ha de fer en el marc de la llei, perquè les violacions del dret internacional no confereixen a d’altres estats el dret de violar el sistema jurídic, que no autoritza l’ús de la força per compte propi. I cita un estudi de les facultats de dret de Stanford i de la Universitat de Nueva York, segons el qual l’ús d’avions no tripulats per matar enemics a l’estranger viola el dret internacional, el dret internacional humanitari, el dret internacional dels drets humans i, probablement, el dret intern nord-americà.
Amb relació al Regne Unit, Joan Barril explica a El Periódico, en un article titulat “Fer la vida impossible”, que el govern conservador de Cameron, amb l’aquiescència tàcita de laboristes i liberals, està elaborant un conjunt de mesures per, literalment, «crear un entorn hostil» als immigrants sense papers. I es pregunta des de quan s'admet desvergonyidament que una de les activitats d'un Govern consisteixi a crear entorns hostils perquè la gent considerada indesitjable se'n torni d’on han vingut? No oblidem que es tracta de persones afligides a les quals el Regne Unit en molts casos va colonitzar, els van expropiar les riqueses naturals a canvi d'un asil efímer a la metròpolis, i que ara constaten que l'hostilitat de buròcrates i policies és molt més dura que l'hostilitat dels seus deserts i selves.
Finalment, en clau interna espanyola, es podrien esmentar nombrosos casos de males pràctiques polítiques a més petita escala i aparentment sense tanta repercussió social, que tenen com a denominador comú la paraula “privilegis”. En parlen avui Martí Gironell a El Punt Avui, que denuncia les “lleis privades” que beneficien unes poques elits; Pere Macias a l’Ara, a propòsit de la privatització dels aeroports, i Jordi Barbeta a La Vanguardia arran de l’anunci de rebaixa d’impostos del president de la Comunitat de Madrid.
El Descosit, 29.10.2013
A vegades, sembla que l’actualitat ens impedeix veure altres aspectes de la realitat. Per això avui comentaré alguns articles que volgudament opten per enfocar-se en aquests altres temes.
Amb relació a la crisi econòmica, l’editorial d’El Punt Avui, titulada “La molt vella recepta de l’Eurogrup” parla de quines mesures concretes ens poden treure de la crisi i recepta dues solucions: que el crèdit circuli efectivament i que s'apliqui a l'economia productiva, és a dir, a la que no està fonamentada en l'especulació. I es pregunta a què esperen les institucions europees per fer arribar el crèdit a les pimes, que són les que poden generar llocs de treball estables. En comptes d’això, Europa continua proposant una solució que ja sembla retrògrada: treballar més i més dur amb salaris més baixos, persistir en la reforma salarial i retardar l'edat de la jubilació.
Pel que fa a la crisi política, Nacho Corredor publica a El Periódico l’article titulat “Democràcia als partits?”, en què fa una proposta per aprofundir en el funcionament democràtic dels partits, amb algunes mesures concretes, com ara eleccions primàries, programes electorals entesos com a contractes, responsabilitat penal per finançament irregular. I, atès que és impossible reformar la llei de partits presentant una iniciativa legislativa popular al Congrés, perquè és una llei de caràcter orgànic, Corredor proposa treballar des de la plataforma Fòrum +Democràcia, impulsada per un grup de ciutadans de tota mena, amb més de 60.000 adhesions, amb l'objectiu d'articular una proposta de llei de partits mitjançant un treball en xarxa i horitzontal.
Finalment, sobre l’encaix Catalunya-Espanya, Josep Miró i Ardèvol, al seu article de La Vanguardia titulat “La granota, Catalunya i Espanya”, en fa un diagnòstic ben realista, amb advertències per a cada un dels bàndols. Per a Catalunya: no es pot viure sota la perspectiva d’un canvi radical a curt termini en què tot es jugui entre el 2014 i el 2016, sinó que cal una estratègia de més abast, i no vindrà cap setè de cavalleria a salvar-nos. Per a Espanya: no n’hi ha prou a dir als catalans no i només no perquè sou una regió més d’Espanya i pensar que la sortida de la crisi ho resoldrà tot.
I, parafrasejant la faula de la granota i l’olla d’aigua bullent, conclou: “L’única solució espanyola és cedir i confiar en l’aigua temperada; l’única opció catalana és fer-se forts, esforçats i sacrificats.”
Amb relació a la crisi econòmica, l’editorial d’El Punt Avui, titulada “La molt vella recepta de l’Eurogrup” parla de quines mesures concretes ens poden treure de la crisi i recepta dues solucions: que el crèdit circuli efectivament i que s'apliqui a l'economia productiva, és a dir, a la que no està fonamentada en l'especulació. I es pregunta a què esperen les institucions europees per fer arribar el crèdit a les pimes, que són les que poden generar llocs de treball estables. En comptes d’això, Europa continua proposant una solució que ja sembla retrògrada: treballar més i més dur amb salaris més baixos, persistir en la reforma salarial i retardar l'edat de la jubilació.
Pel que fa a la crisi política, Nacho Corredor publica a El Periódico l’article titulat “Democràcia als partits?”, en què fa una proposta per aprofundir en el funcionament democràtic dels partits, amb algunes mesures concretes, com ara eleccions primàries, programes electorals entesos com a contractes, responsabilitat penal per finançament irregular. I, atès que és impossible reformar la llei de partits presentant una iniciativa legislativa popular al Congrés, perquè és una llei de caràcter orgànic, Corredor proposa treballar des de la plataforma Fòrum +Democràcia, impulsada per un grup de ciutadans de tota mena, amb més de 60.000 adhesions, amb l'objectiu d'articular una proposta de llei de partits mitjançant un treball en xarxa i horitzontal.
Finalment, sobre l’encaix Catalunya-Espanya, Josep Miró i Ardèvol, al seu article de La Vanguardia titulat “La granota, Catalunya i Espanya”, en fa un diagnòstic ben realista, amb advertències per a cada un dels bàndols. Per a Catalunya: no es pot viure sota la perspectiva d’un canvi radical a curt termini en què tot es jugui entre el 2014 i el 2016, sinó que cal una estratègia de més abast, i no vindrà cap setè de cavalleria a salvar-nos. Per a Espanya: no n’hi ha prou a dir als catalans no i només no perquè sou una regió més d’Espanya i pensar que la sortida de la crisi ho resoldrà tot.
I, parafrasejant la faula de la granota i l’olla d’aigua bullent, conclou: “L’única solució espanyola és cedir i confiar en l’aigua temperada; l’única opció catalana és fer-se forts, esforçats i sacrificats.”
28 d’octubre del 2013
El Descosit, 28.10.2013
Si dimecres passat El País publicava un editorial titulat “Marginar al moderado” sobre els factors que impedien el diàleg entre Catalunya i Espanya, aquest dissabte La Vanguardia ha publicat l’editorial “¿Quién teme a los moderados?”, en què advoca per la moderació, més necessària que mai quan les postures són antagòniques, i pel diàleg, si bé n’admet la dificultat. Diu: “No somos ilusos. El Gobierno español parece estar hoy más interesado en el choque.” I li demana que no apel·li “a terceros para afrontar una cuestión sustantivamente política”.
Per reblar el clau, avui, Antoni Puigverd hi publica l’article titulat “Ara és l’hora, moderats!”, en què recorda que sempre que Catalunya ha aconseguit acords amb Espanya, se n'ha sortit més bé que quan s'hi ha enfrontat. I afegeix que la reforma és la inspiració reflexiva i pacient de la història. La que no trenca plats, però procura resoldre plets.
Aquesta doble aportació de La Vanguardia és matisada des de les pàgines d’El Singular Digital per dos articles d’Agustí Colomines i Vicent Sanchís.
A “Moderats i independentistes”, Colomines recorda que la tercera via no és l’única opció que demana diàleg. El president Mas ja el va reclamar el 2010 en proposar el pacte fiscal quan la majoria d’empresaris que ara es posen a recer de la tercera via li van girar l’esquena. I avui el reclama per poder consultar el poble català sobre el seu futur. Per tant, conclou que “Es pot ser moderat i independentista” alhora.
I a l’article “Els moderats”, Sanchis recorda que, per poder entaular un diàleg real, de tu a tu, les dues parts han de partir d’una situació d’igualtat, que ara no es dóna, perquè “a un costat hi ha la reivindicació i la pressió cívica, i a l’altre hi ha el poder”.
Potser la clau la trobem en la reflexió de Marçal Sintes avui a El Periódico, en parlar de la presència de la cúpula del PP a la manifestació d’ahir a Madrid contra la sentència d’Estrasburg. Diu: “Que el PP reuneixi al seu si des del centre fins a l'extrema dreta és el problema més greu de la democràcia espanyola.” I adverteix que els sectors amb un perfil democràtic homologable a liberals i democristians europeus són a Espanya més aviat escassos, febles i poc capaços de defensar les seves posicions amb fermesa.”
Així, el diàleg és més difícil.
Per reblar el clau, avui, Antoni Puigverd hi publica l’article titulat “Ara és l’hora, moderats!”, en què recorda que sempre que Catalunya ha aconseguit acords amb Espanya, se n'ha sortit més bé que quan s'hi ha enfrontat. I afegeix que la reforma és la inspiració reflexiva i pacient de la història. La que no trenca plats, però procura resoldre plets.
Aquesta doble aportació de La Vanguardia és matisada des de les pàgines d’El Singular Digital per dos articles d’Agustí Colomines i Vicent Sanchís.
A “Moderats i independentistes”, Colomines recorda que la tercera via no és l’única opció que demana diàleg. El president Mas ja el va reclamar el 2010 en proposar el pacte fiscal quan la majoria d’empresaris que ara es posen a recer de la tercera via li van girar l’esquena. I avui el reclama per poder consultar el poble català sobre el seu futur. Per tant, conclou que “Es pot ser moderat i independentista” alhora.
I a l’article “Els moderats”, Sanchis recorda que, per poder entaular un diàleg real, de tu a tu, les dues parts han de partir d’una situació d’igualtat, que ara no es dóna, perquè “a un costat hi ha la reivindicació i la pressió cívica, i a l’altre hi ha el poder”.
Potser la clau la trobem en la reflexió de Marçal Sintes avui a El Periódico, en parlar de la presència de la cúpula del PP a la manifestació d’ahir a Madrid contra la sentència d’Estrasburg. Diu: “Que el PP reuneixi al seu si des del centre fins a l'extrema dreta és el problema més greu de la democràcia espanyola.” I adverteix que els sectors amb un perfil democràtic homologable a liberals i democristians europeus són a Espanya més aviat escassos, febles i poc capaços de defensar les seves posicions amb fermesa.”
Així, el diàleg és més difícil.
25 d’octubre del 2013
El Descosit, 25.10.2013
Avui parlarem d’impostos, a propòsit de dos articles d’opinió que s’hi refereixen explícitament: l’editorial d’El País, titulada “Inventar impuestos” i la columna de Pilar Rahola a La Vanguardia, sobre “Joc i impostos”.
Si dimecres comentàvem la resolució d’Estrasburg que invalidava l’aplicació retroactiva de la doctrina Parot a l’Estat espanyol, ahir va esclatar un nou conflicte amb la legislació comunitària. Segons l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Nils Whal, el cèntim sanitari, és a dir, l’impost que grava els carburants en algunes comunitats autònomes, entre elles Catalunya, no respecta el dret comunitari, perquè és un nou impost especial merament recaptatori, que no cerca desincentivar el consum de carburants i, a més, és contrari a l’harmonització del règim impositiu que exigeix el mercat interior. Whal afegeix que això els legisladors espanyols ja ho sabien perquè l’any 2000 es va donar un cas similar a Àustria.
En definitiva, com llegim a l’editorial d’El País, Espanya s’ha inventat i ha estès un nou impost que ha creat amb traïdoria, cosa que ens porta a reflexionar sobre la qualitat de les institucions i dels polítics que les gestionen. Ara només cal esperar que aquesta disposició no tingui caràcter retroactiu i Espanya no es vegi obligada a tornar els 13.000 milions d’euros que ha cobrat indegudament als consumidors.
Sembla, però, que no aprenem la lliçó, com s’ha evidenciat aquesta mateixa setmana al ple del Parlament, que ha aprovat continuar tramitant el projecte de llei de modificació de diverses normatives per rebaixar els tipus impositius i permetre activitats de joc i apostes, amb vista al futur complex recreatiu de Barcelona World. Segons el conseller Mas-Colell, aquesta iniciativa ha de servir per donar un nou impuls a l’oferta turística, afavorir la generació de riquesa, la creació d’ocupació i la competitivitat internacional. Perquè, “si volem competir amb Singapur, el nivell dels impostos que tenen els casinos s’ha d’equiparar a la mitjana internacional”, ha dit.
Tanmateix, com assenyala avui Pilar Rahola a La Vanguardia, sembla inadmissible que canviem les lleis perquè ho imposen uns consells d'administració o per exigències d'un lobby econòmic. I conclou: “Crec que aquest és un comportament de país subordinat que diu poc de la nostra tan anomenada dignitat nacional. Perquè, [la dignitat] no podem reivindicar-la per parlar en un fòrum econòmic, i després perdre-la per exigència d'un grup de pressió.”
Si dimecres comentàvem la resolució d’Estrasburg que invalidava l’aplicació retroactiva de la doctrina Parot a l’Estat espanyol, ahir va esclatar un nou conflicte amb la legislació comunitària. Segons l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Nils Whal, el cèntim sanitari, és a dir, l’impost que grava els carburants en algunes comunitats autònomes, entre elles Catalunya, no respecta el dret comunitari, perquè és un nou impost especial merament recaptatori, que no cerca desincentivar el consum de carburants i, a més, és contrari a l’harmonització del règim impositiu que exigeix el mercat interior. Whal afegeix que això els legisladors espanyols ja ho sabien perquè l’any 2000 es va donar un cas similar a Àustria.
En definitiva, com llegim a l’editorial d’El País, Espanya s’ha inventat i ha estès un nou impost que ha creat amb traïdoria, cosa que ens porta a reflexionar sobre la qualitat de les institucions i dels polítics que les gestionen. Ara només cal esperar que aquesta disposició no tingui caràcter retroactiu i Espanya no es vegi obligada a tornar els 13.000 milions d’euros que ha cobrat indegudament als consumidors.
Sembla, però, que no aprenem la lliçó, com s’ha evidenciat aquesta mateixa setmana al ple del Parlament, que ha aprovat continuar tramitant el projecte de llei de modificació de diverses normatives per rebaixar els tipus impositius i permetre activitats de joc i apostes, amb vista al futur complex recreatiu de Barcelona World. Segons el conseller Mas-Colell, aquesta iniciativa ha de servir per donar un nou impuls a l’oferta turística, afavorir la generació de riquesa, la creació d’ocupació i la competitivitat internacional. Perquè, “si volem competir amb Singapur, el nivell dels impostos que tenen els casinos s’ha d’equiparar a la mitjana internacional”, ha dit.
Tanmateix, com assenyala avui Pilar Rahola a La Vanguardia, sembla inadmissible que canviem les lleis perquè ho imposen uns consells d'administració o per exigències d'un lobby econòmic. I conclou: “Crec que aquest és un comportament de país subordinat que diu poc de la nostra tan anomenada dignitat nacional. Perquè, [la dignitat] no podem reivindicar-la per parlar en un fòrum econòmic, i després perdre-la per exigència d'un grup de pressió.”
24 d’octubre del 2013
El Descosit, 24.10.2013
Ahir el Banc d’Espanya va afirmar que ja s’ha acabat la recessió al nostre país, pel fet que aquest darrer trimestre el PIB ha crescut un tímid 0,1% i ja és el segon cop consecutiu que ho fa. De fet, segons el ministre Montoro, ja vam deixar la recessió el passat juliol, malgrat el que diguin els darrers informes de Càritas i la Creu Roja. Ens ho explica avui Susana Quadrado al seu article de La Vanguardia, titulat “En gerundi”. Diu: “Les cues de Càritas i Creu Roja són plenes de persones que tenien alguna cosa i que ho han perdut tot.” Són el que ella anomena “els nous pobres” –com abans hi havia “els nous rics”– i conclou que, si bé sembla que els diners ja circulen a les altes esferes, “és possible que tardin anys a arribar a les artèries de l'economia, les que donen oxigen a tres milions de pimes i a 17 milions de famílies”.
L’economista Emili Valdero hi aporta més dades al seu “La recessió continua”, que publica El Punt Avui. Recorda que, segons l'Oficina Nacional d'Investigació Econòmica dels Estats Units, per saber si hi ha recessió en una economia, cal tenir en compte, a més del PIB, l'evolució de la taxa d'ocupació i l'evolució dels concursos de creditors d'empreses. En aquest sentit, segons el Banc d’Espanya, el tercer trimestre del 2013 s'han destruït un 3,1% dels llocs de treball i, segons l'Institut Nacional d'Estadística, les suspensions de pagaments d'empreses han augmentat un 22,5% respecte del mateix trimestre del 2012.
A més, com recorda Juan Laborda avui a Voz Populi, en un article titulat “Montoro, en su realidad paralela”, les empreses espanyoles acumulen un deute que, hores d’ara, resulta ja impagable si no recorren a refinançaments. Concretament, el 41% del deute empresarial té uns interessos que superen els beneficis bruts anuals, com ha advertit aquesta setmana el director d’Afers Monetaris del Fons Monetari Internacional. Així doncs, no hi ha recuperació de l’economia espanyola sinó que més aviat som a l’inici de la segona fase de la Gran Recessió, segons Laborda.
Sigui com sigui, els nous pobres atesos per Càritas o per la Creu Roja, el creixement de l’atur i el deute impagable de les empreses són una realitat al nostre país i els polítics ho haurien de tenir més en compte abans de fer segons quines declaracions.
L’economista Emili Valdero hi aporta més dades al seu “La recessió continua”, que publica El Punt Avui. Recorda que, segons l'Oficina Nacional d'Investigació Econòmica dels Estats Units, per saber si hi ha recessió en una economia, cal tenir en compte, a més del PIB, l'evolució de la taxa d'ocupació i l'evolució dels concursos de creditors d'empreses. En aquest sentit, segons el Banc d’Espanya, el tercer trimestre del 2013 s'han destruït un 3,1% dels llocs de treball i, segons l'Institut Nacional d'Estadística, les suspensions de pagaments d'empreses han augmentat un 22,5% respecte del mateix trimestre del 2012.
A més, com recorda Juan Laborda avui a Voz Populi, en un article titulat “Montoro, en su realidad paralela”, les empreses espanyoles acumulen un deute que, hores d’ara, resulta ja impagable si no recorren a refinançaments. Concretament, el 41% del deute empresarial té uns interessos que superen els beneficis bruts anuals, com ha advertit aquesta setmana el director d’Afers Monetaris del Fons Monetari Internacional. Així doncs, no hi ha recuperació de l’economia espanyola sinó que més aviat som a l’inici de la segona fase de la Gran Recessió, segons Laborda.
Sigui com sigui, els nous pobres atesos per Càritas o per la Creu Roja, el creixement de l’atur i el deute impagable de les empreses són una realitat al nostre país i els polítics ho haurien de tenir més en compte abans de fer segons quines declaracions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)