Avui, Pilar Rahola diu a La Vanguardia que sembla que la contesa catalana és una magnífica cortina de fum del Govern espanyol per no debatre sobre els problemes del país, que s’evidencien amb l’informe Pisa, però també amb el baròmetre de Transparència Internacional, que situa Espanya en el segon país del món on més ha augmentat la sensació de corrupció, després de Síria.
Sigui com sigui, avui és l’aniversari de Franco, com ens recorda Francesc Canosa a El Singular Digital i sembla que la festa dels seus hereus continua, segons Dídac Boza, que parla a Nació Digital del “Franquisme al segle XXI”, a propòsit de les recents declaracions d’Esperanza Aguirre i l’equiparació sistemàtica del catalanisme actual amb el nazisme. El que preocupa, però, no són les declaracions personals, sinó com l'elit política espanyola governant s’escolta aquestes veus i el que això implica de voler retornar a 1975.
Des de les pàgines de l’Ara, Vicenç Villatoro descriu aquest procés com la “deseuropeïtzació d’Espanya”. Davant del problema català, diu, Espanya no ha triat la cultura política europea, que aposta per la negociació, el diàleg i la tolerància, sinó que ha ressuscitat la vella Espanya ensimismada de 1898. Com deia Gaziel a les Meditacions en el desert: "Espanya no ha estat mai Europa. Així que uns homes desinteressats i plens de bona voluntat intenten desvetllar el poble espanyol, instruir-lo, i , fer que s'incorpori a la marxa d'Europa, no tan sols no ho obtenen sinó que provoquen uns atacs d'epilèpsia tan esgarrifosos que el suposat remei resulta molt pitjor que la malaltia".
Joan Barril ho il·lustra d’una manera molt gràfica al seu article d’El Periódico, titulat “El poder del Doctor No”, en què parla d’un “un Govern autista i autoreferencial”, sense autocrítica, diàleg ni empatia, que adopta en política la mateixa actitud infantil que aquells nens que es tapen els ulls amb les mans i pensen que estan amagats i que pel mer fet de no voler veure també ells es converteixen en invisibles.
Tot plegat, però, no ens ha de fer perdre de vista la crua realitat, en què, com recorda Francesc Sanuy, l’1% de la població espanyola acumula el 25% de la riquesa, i les diferències van en augment. Per això, recomano llegir la reflexió que fa Francesc Torralba a El Punt Avui, dedicada al “Mantra perillós” segons el qual “el benefici és l’únic que compta”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada