Com era previsible, ahir el Tribunal Constitucional va suspendre cautelarment la Llei de consultes catalana i el decret de convocatòria del 9-N. Per cert, si volen saber el currículum de l’advocada general de l'Estat que va presentar els recursos davant del TC, no es perdin l’article de Tian Riba a El Punt Avui.
Aquesta notícia, per molt anunciada que fos, no deixa de sorprendre, perquè sembla que contribuirà a agreujar el problema, com apunta avui Miquel Roca a La Vanguardia. Ja fa temps que Alfonso Guerra deia que Montesquieu havia mort i ho intuíem quan el cap de l’executiu sentenciava que la consulta era inconstitucional, cosa que només correspon de fer al poder judicial. Ara ja ho ha fet, i de manera contundent, perquè prohibeix explícitament qualsevol acció orientada a la consulta, tant si la fan organismes públics, com si la fan organitzacions privades, Òmnium, l’Assemblea i fins i tot particulars. En definitiva, el TC ha complert al peu de la lletra l’encàrrec del Govern espanyol.
Aquest és un episodi més del neoinstitucionalisme que reneix amb la globalització, en virtut del qual determinats organismes s’uneixen per defensar-se d’amenaces externes i protegir els seus mercats. Així, davant del “desafío catalán”, els poders executiu, legislatiu i judicial espanyols s’han unit. I, com escriu Pilar Rahola, quan no hi ha separació de poders, és balder apel·lar a la legalitat, perquè la política mana sobre la llei, i muts i a la gàbia!
Evidentment, qui en surt més malparat és la democràcia i, en el cas de Catalunya, la nostra singularitat cultural. Potser per això Salvador Cardús parla avui a Nació Digital de la conveniència de la transgressió.
Així doncs, ara què? Enric Juliana vaticina a La Vanguardia que el PP i el PSOE promouran una reforma constitucional, perquè encara tenen els dos terços dels vots necessaris per fer-ho, i potser l’any vinent ja no.
Mentrestant, els catalans potser opten per seguir fent campanya pel 9-N, cosa que pot provocar la suspensió de l’autonomia de Catalunya i encendre amb la violència el cívic procés català, com explica Victor Aleixandre a El Singular Digital. Així doncs, a partir d’ara, els polítics i les institucions catalanes hauran de mesurar molt com fan les coses. Perquè, com diu David Miró a l’Ara, “David només podrà vèncer Goliat si s’esforça per sobreviure moltes hores en el combat, esperant que se li presenti l’oportunitat”.
30 de setembre del 2014
24 de setembre del 2014
La dictadura dels estats
Arran de dues notícies d'ahir, avui m'he despertat preguntant-me en quina mena de democràcia vivim.
La primera: la dimissió del ministre Gallardón. Agradi o no, el PP es va presentar a les eleccions prometent que modificaria la llei de l'avortament i, de fet, molts col·lectius catòlics els van votar finalment per aquest sol fet. En conseqüència, Gallardón va elaborar un projecte de reforma que va presentar al Consell de Ministres. Ara, però, Rajoy i els seus veuen que això pot incidir negativament en els resultats de les successives eleccions de l'any vinent –tant les municipals com les generals– i decideix arxivar el projecte dient que no té el consens necessari, quan amb la majoria absoluta del PP s’han aprovat moltes lleis sense cap consens. Així doncs, per oportunisme polític, ha defenestrat un polític que volia ser coherent amb una promesa electoral del seu partit. I en lloc seu posa un nou ministre de Justícia, que casualment es diu Català i que el primer que haurà de fer és prohibir la consulta dels catalans. En fi, ironies a part, aquesta forma de procedir és un mal exemple per a la democràcia.
Segona notícia: ahir, en un acte acadèmic a la Universitat de Princeton, el catedràtic Carles Boix va preguntar a Enrich Van Rompuy, president del Consell Europeu, què opinava del procés català. L’alt dirigent europeu li va respondre que la democràcia no s'ha d'utilitzar per modificar fronteres. I jo em pregunto: ah no? Quin concepte de democràcia té Van Rompuy, que, per cert, és l’exprimer ministre d’un país, Bèlgica, que és a punt de dividir-se en dos? La conclusió que en trec és que, amb dirigents com aquest, l’Europa actual és la dictadura dels Estats.
L'únic polític que ha fet prevaler els valors democràtics per damunt de l'estatalisme immobilista ha estat un conservador, com Rajoy o Van Rompuy, però britànic. I amb raó les illes Britàniques són bressol de la democràcia i del parlamentarisme. Em refereixo, és clar, a diu David Cameron, que és euroesceptic. I amb el tema de Catalunya jo també ho sóc.
La primera: la dimissió del ministre Gallardón. Agradi o no, el PP es va presentar a les eleccions prometent que modificaria la llei de l'avortament i, de fet, molts col·lectius catòlics els van votar finalment per aquest sol fet. En conseqüència, Gallardón va elaborar un projecte de reforma que va presentar al Consell de Ministres. Ara, però, Rajoy i els seus veuen que això pot incidir negativament en els resultats de les successives eleccions de l'any vinent –tant les municipals com les generals– i decideix arxivar el projecte dient que no té el consens necessari, quan amb la majoria absoluta del PP s’han aprovat moltes lleis sense cap consens. Així doncs, per oportunisme polític, ha defenestrat un polític que volia ser coherent amb una promesa electoral del seu partit. I en lloc seu posa un nou ministre de Justícia, que casualment es diu Català i que el primer que haurà de fer és prohibir la consulta dels catalans. En fi, ironies a part, aquesta forma de procedir és un mal exemple per a la democràcia.
Segona notícia: ahir, en un acte acadèmic a la Universitat de Princeton, el catedràtic Carles Boix va preguntar a Enrich Van Rompuy, president del Consell Europeu, què opinava del procés català. L’alt dirigent europeu li va respondre que la democràcia no s'ha d'utilitzar per modificar fronteres. I jo em pregunto: ah no? Quin concepte de democràcia té Van Rompuy, que, per cert, és l’exprimer ministre d’un país, Bèlgica, que és a punt de dividir-se en dos? La conclusió que en trec és que, amb dirigents com aquest, l’Europa actual és la dictadura dels Estats.
L'únic polític que ha fet prevaler els valors democràtics per damunt de l'estatalisme immobilista ha estat un conservador, com Rajoy o Van Rompuy, però britànic. I amb raó les illes Britàniques són bressol de la democràcia i del parlamentarisme. Em refereixo, és clar, a diu David Cameron, que és euroesceptic. I amb el tema de Catalunya jo també ho sóc.
18 de setembre del 2014
El que es cou a Escòcia
“Espanya té pànic del referèndum escocès. I no tan sols del resultat, sinó del fet mateix que se celebri”, escriu avui Vicenç Villatoro a l’Ara. I afegeix: “perquè els arguments que dóna l’estat per impedir la celebració de la consulta són esotèrics. D’una banda, afirmen que només són acceptables els referèndums legals i pactats. D’altra banda, diuen que mai no pactaran cap referèndum ni permetran que sigui legal. Doncs, visca Escòcia!” Avui, efectivament, toca parlar d’Escòcia.
Oriol Pi de Cabanyes explicava ahir a La Vanguardia que Escòcia fou el primer lloc d'Europa i del món occidental on es va eradicar l'analfabetisme, ja al segle XVI. Fou una revolució cultural que va posar les bases de l'anomenada "filosofia escocesa del sentit comú", que tanta influència ha tingut a Catalunya i en el seny català.
A propòsit dels procés escocès –però també del català–, Josep Sanuy escriu a El Singular Digital que els observadors internacionals no s’han adonat que la globalització comporta una reacció nacionalista i que la política neoliberal –ja sigui de Cameron o de Rajoy– allunya els votants, que veuen com minva l’estat del benestar i porta a unes desigualtats cada vegada més grans. No és estrany, doncs, que dels escons escocesos a Westminster només 1 sigui conservador i els altres 40 laboristes, els quals s’inclinen més aviat cap a la independència.
Si finalment Escòcia s’independitza del Regne Unit, serà el 61 país a fer-ho, com llegim a Vilaweb. Tanmateix, una victòria del no a la independència no hauria de ser desmoralitzant, de la mateixa manera que no hauria de ser euforitzant el triomf del sí, com escriu Josep M. Fonalleras a El Periódico. De fet, passi el que passi, els escocesos hi sortiran guanyant, si es compleixen les promeses que els ha fet Cameron perquè es quedin.
Hi ha, però, un aspecte que s’ha comentat poc i que sembla l’as a la màniga que s’ha guardat Cameron per si guanya el sí. Com explica l’economista Paul Krugman a El País, una Escòcia independent amb la lliura esterlina seria totalment dependent de la benevolència del Banc d’Anglaterra i no tindria veu ni vot en les seves polítiques monetàries.
En fi, sigui com sigui i guanyi qui guanyi en el referèndum escocès d’avui, el fet que se celebri ja és, en si, un triomf de la democràcia. I que sant Andrew il·lumini els escocesos!
Oriol Pi de Cabanyes explicava ahir a La Vanguardia que Escòcia fou el primer lloc d'Europa i del món occidental on es va eradicar l'analfabetisme, ja al segle XVI. Fou una revolució cultural que va posar les bases de l'anomenada "filosofia escocesa del sentit comú", que tanta influència ha tingut a Catalunya i en el seny català.
A propòsit dels procés escocès –però també del català–, Josep Sanuy escriu a El Singular Digital que els observadors internacionals no s’han adonat que la globalització comporta una reacció nacionalista i que la política neoliberal –ja sigui de Cameron o de Rajoy– allunya els votants, que veuen com minva l’estat del benestar i porta a unes desigualtats cada vegada més grans. No és estrany, doncs, que dels escons escocesos a Westminster només 1 sigui conservador i els altres 40 laboristes, els quals s’inclinen més aviat cap a la independència.
Si finalment Escòcia s’independitza del Regne Unit, serà el 61 país a fer-ho, com llegim a Vilaweb. Tanmateix, una victòria del no a la independència no hauria de ser desmoralitzant, de la mateixa manera que no hauria de ser euforitzant el triomf del sí, com escriu Josep M. Fonalleras a El Periódico. De fet, passi el que passi, els escocesos hi sortiran guanyant, si es compleixen les promeses que els ha fet Cameron perquè es quedin.
Hi ha, però, un aspecte que s’ha comentat poc i que sembla l’as a la màniga que s’ha guardat Cameron per si guanya el sí. Com explica l’economista Paul Krugman a El País, una Escòcia independent amb la lliura esterlina seria totalment dependent de la benevolència del Banc d’Anglaterra i no tindria veu ni vot en les seves polítiques monetàries.
En fi, sigui com sigui i guanyi qui guanyi en el referèndum escocès d’avui, el fet que se celebri ja és, en si, un triomf de la democràcia. I que sant Andrew il·lumini els escocesos!
17 de setembre del 2014
A cop de tuit
Diuen que la realitat objectiva és difícil de descriure, perquè és copsada per la percepció subjectiva de cadascú. Si, a més, aquesta realitat és complexa, correm el risc d'estrafer-la en simplificar-la. És el que passa sovint amb els tuits i amb els titulars dels diaris.
Aquests dies ho podem veure amb el debat de política general al Parlament. He intentat seguir-lo a través de les piulades dels mitjans i n’he obtingut com a resultat un conjunt de frases enginyoses, ben allunyades de la gravetat del moment. Mas i Junqueras han parlat de la porcellana fina i una mica més se’ls trenca el gerro amb el tragí. Sánchez Camacho s'ha referit a Ítaca com a paradís fiscal i ha manifestat que sent nostàlgia per la seva infantesa, que no sabem si es refereix a la Blanes franquista, perquè la noia no és tant jove. Iceta s’ha dedicat a condemnar el que ell ha considerat una traïció de Junqueras a Mas i, ha continuació, s'ha ofert al president com a soci estable de govern per acabar la legislatura. Per la seva banda, Rivera ha dit que ell també vol votar, però amb les urnes d’uns eleccions normals, i ha afegit que els catalans, en comptes de pretendre canviar el passaport, haurien de buscar canviar els seus polítics –en això potser té raó, però potser hauria de començar per en Jordi Cañas, company seu de partit. Abans, Herrera ha dit que ells viu en una realitat diferent de la que ha dibuixat el president, i ha criticat les retallades, fins al punt que Mas ha dit que li oferia fer-se càrrec de la conselleria d’Economia, a veure què faria. I, finalment, en David Fernàndez de la CUP ha tronar a sorprendre citant el papa Francesc i s'ha mostrat preocupat pel fet de coincidir en moltes coses amb les tesis del president.
L'endemà de tot aquest poti-poti, no és estrany que hi hagi discrepància en les conclusions de tot plegat. Així, mentre l'editorial d'El Singular Digital diu que el Govern Català es prepara per saltar la paret, La Vanguardia sosté que Mas és a un pas de convocar eleccions. I l’Ara i El Periódico, si bé coincideixen a veure un distanciament entre Mas i Junqueras, l’un parla de refer ponts de diàleg i l’altre, directament de divorci.
I jo, com a ciutadà que vaig assistir pacíficament a la via catalana, cada dia estic menys interessat en aquest circ politicomediàtic en que tothom parla i ningú no resol res.
Aquests dies ho podem veure amb el debat de política general al Parlament. He intentat seguir-lo a través de les piulades dels mitjans i n’he obtingut com a resultat un conjunt de frases enginyoses, ben allunyades de la gravetat del moment. Mas i Junqueras han parlat de la porcellana fina i una mica més se’ls trenca el gerro amb el tragí. Sánchez Camacho s'ha referit a Ítaca com a paradís fiscal i ha manifestat que sent nostàlgia per la seva infantesa, que no sabem si es refereix a la Blanes franquista, perquè la noia no és tant jove. Iceta s’ha dedicat a condemnar el que ell ha considerat una traïció de Junqueras a Mas i, ha continuació, s'ha ofert al president com a soci estable de govern per acabar la legislatura. Per la seva banda, Rivera ha dit que ell també vol votar, però amb les urnes d’uns eleccions normals, i ha afegit que els catalans, en comptes de pretendre canviar el passaport, haurien de buscar canviar els seus polítics –en això potser té raó, però potser hauria de començar per en Jordi Cañas, company seu de partit. Abans, Herrera ha dit que ells viu en una realitat diferent de la que ha dibuixat el president, i ha criticat les retallades, fins al punt que Mas ha dit que li oferia fer-se càrrec de la conselleria d’Economia, a veure què faria. I, finalment, en David Fernàndez de la CUP ha tronar a sorprendre citant el papa Francesc i s'ha mostrat preocupat pel fet de coincidir en moltes coses amb les tesis del president.
L'endemà de tot aquest poti-poti, no és estrany que hi hagi discrepància en les conclusions de tot plegat. Així, mentre l'editorial d'El Singular Digital diu que el Govern Català es prepara per saltar la paret, La Vanguardia sosté que Mas és a un pas de convocar eleccions. I l’Ara i El Periódico, si bé coincideixen a veure un distanciament entre Mas i Junqueras, l’un parla de refer ponts de diàleg i l’altre, directament de divorci.
I jo, com a ciutadà que vaig assistir pacíficament a la via catalana, cada dia estic menys interessat en aquest circ politicomediàtic en que tothom parla i ningú no resol res.
16 de setembre del 2014
Sigues jonc i no ferro
Una de les imatges amb què es descriu la resiliència, aquest concepte ara tant de moda, és “Sigues jonc i no pas ferro”. El jonc és una herba molt vincladissa, quan és jove, que davant els forts embats del vent no es trenca, sinó que es doblega. I un lloc poblat de joncs és una jonquera.
Oriol Junqueras, un polític jove i intel"ligent, ahir feia mala cara al Parlament, a diferència de Mas, que se’l veia més relaxat i somrient.
I és que, com escriu Tian Riba a El Punt Avui, “Si jo fos Oriol Junqueras, no estaria content amb el discurs d'Artur Mas en el debat de política general. ERC es pren el 9-N com un referèndum vinculant sobre la independència, mentre que Mas va parlar de ‘consulta’ jurídicament no vinculant.” Però, ja se sap, una cosa és empènyer des del darrere i somniar un país independent i l’altra ser al capdavant del vaixell que porta a Ítaca i tastar els pessics de la realpolitik. I això és el que passarà a Junqueras si s’avancen les eleccions. Per evitar-ho, haurà de convèncer, i molt, els seus militants il·lusionats, que cada cop l’empenyen més cap al precipici de la desobediència civil.
A propòsit d’aquesta poc afortunada expressió, Lluís Bassets es preguntava ahir a El País què vol dir. De fet, deia, res no impedeix celebrar el 9-N una consulta amb caràcter privat, organitzada per l’ANC i Omnium; la qüestió és la capacitat legal del Govern català per fer-la, sense reconeixement jurídic ni efectes vinculants, i amb un recurs d’inconstitucionalitat que l’està esperant. Davant d’això, Bassets conclou que, de fet, el que demana Junqueras és la desobediència civil a una sola persona: Artur Mas.
Diumenge, en una entrevista a El Mundo, Junqueras va parlar de saltar-se la legalitat espanyola. Duran el va criticar al Twitter i el convergent Rull va tancar la polèmica dient que “no es tracta de desobeir la llei espanyola sinó d’obeir la catalana”.
I és que, a mesura que s’acosta el 9-N, sorgeixen els nervis. Els partits polítics catalans hauran de demostrar sentit d’Estat i apuntalar la legislatura de Mas fins al 2016; altrament, Mas avançarà les eleccions i tots hi sortiran perdent: CiU les perdrà; ERC haurà de governar amb menys suport que Mas, i Iniciativa perdrà vots per l’esquerra. Veurem què passa aquesta tarda al Parlament.
Oriol Junqueras, un polític jove i intel"ligent, ahir feia mala cara al Parlament, a diferència de Mas, que se’l veia més relaxat i somrient.
I és que, com escriu Tian Riba a El Punt Avui, “Si jo fos Oriol Junqueras, no estaria content amb el discurs d'Artur Mas en el debat de política general. ERC es pren el 9-N com un referèndum vinculant sobre la independència, mentre que Mas va parlar de ‘consulta’ jurídicament no vinculant.” Però, ja se sap, una cosa és empènyer des del darrere i somniar un país independent i l’altra ser al capdavant del vaixell que porta a Ítaca i tastar els pessics de la realpolitik. I això és el que passarà a Junqueras si s’avancen les eleccions. Per evitar-ho, haurà de convèncer, i molt, els seus militants il·lusionats, que cada cop l’empenyen més cap al precipici de la desobediència civil.
A propòsit d’aquesta poc afortunada expressió, Lluís Bassets es preguntava ahir a El País què vol dir. De fet, deia, res no impedeix celebrar el 9-N una consulta amb caràcter privat, organitzada per l’ANC i Omnium; la qüestió és la capacitat legal del Govern català per fer-la, sense reconeixement jurídic ni efectes vinculants, i amb un recurs d’inconstitucionalitat que l’està esperant. Davant d’això, Bassets conclou que, de fet, el que demana Junqueras és la desobediència civil a una sola persona: Artur Mas.
Diumenge, en una entrevista a El Mundo, Junqueras va parlar de saltar-se la legalitat espanyola. Duran el va criticar al Twitter i el convergent Rull va tancar la polèmica dient que “no es tracta de desobeir la llei espanyola sinó d’obeir la catalana”.
I és que, a mesura que s’acosta el 9-N, sorgeixen els nervis. Els partits polítics catalans hauran de demostrar sentit d’Estat i apuntalar la legislatura de Mas fins al 2016; altrament, Mas avançarà les eleccions i tots hi sortiran perdent: CiU les perdrà; ERC haurà de governar amb menys suport que Mas, i Iniciativa perdrà vots per l’esquerra. Veurem què passa aquesta tarda al Parlament.
14 de setembre del 2014
Votar o butà?
Després de l’eufòria desfermada per la impressionant V de la Diada, i seguint amb la retòrica del procés sobiranista, sembla que ara el discurs al qual es veuen empesos els polítics es resumeix a dir, simplement, que el 9-N hem de votar “sí o sí”. Fins i tot al vèrtex mateix de la V, hi va haver uns joves que van escenificar l’acció de votar en unes urnes de cartó.
Tanmateix, sense voler rebaixar l’eufòria, crec que en el període que ara comença i que s’estendrà, presumiblement, fins al 9-N, cal ser molt cauts en les afirmacions i en els moviments, per part de tots però sobretot dels polítics, oimés tenint en compte la repercussió internacional que tindran a Europa, en el context del referèndum d’Escòcia, sobretot segons quin en sigui el resultat, i també en els mitjans de comunicació internacionals.
La postura del Govern espanyol i del fiscal general de l’Estat és molt clara i contundent: ni el poder executiu ni el judicial estan disposats a permetre la celebració de la consulta. És a dir, no deixaran que els catalans votin el 9-N.
Davant d’aquesta situació, voler votar “sí o sí” corre el risc de convertir-se en un simulacre tragicòmic, que cap benefici reportarà als qui impulsen el procés sobiranista. Cal no perdre de vista que el fet de votar no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per obtenir un resultat, i que aquest mitjà ha d’oferir les màximes garanties a tota la població afectada per la consulta. Si convertim el fet de votar en un fi en si mateix, com sembla que s’endevina de l’expressió “sí o sí” –que en català més genuí seria “tant sí com no”–, prescindint de les condicions en què es podrà exercir aquest dret legítim –probablement molt precàries i no universals, per l’obstruccionisme del Govern central–, estarem desvirtuant el procés i enviant un senyal al món que volem resoldre el tema per via dels fets i de forma ràpida, actitud que no és pròpia dels processos sobiranistes tranquils. Si, a més, no podem disposar de tot el cens, hi ha poblacions on no es pot votar, o bé les votacions es fan amb un caràcter semiclandestí o amb urnes de cartó, el resultat de la consulta no es podrà considerar del tot legitimat ni fidedigne.
És evident que tots aquests perjudicis es derivaran del fet que la consulta s’haurà convocat sense acord amb el Govern central, però caldrà veure si paga la pena cremar l’esforç de tots aquests anys de procés sobiranista amb una farsa de consulta que, a ulls del món, no tindrà cap mena de validesa democràtica.
En definitiva, doncs, volem votar, sí, però amb tot el que implica l’acte democràtic de votar i amb totes les garanties. Ni "butà" ni urnes de cartó. Que el Govern espanyol digui “no i no” a la consulta no ens legitima als catalans automàticament a dir “sí o sí”. Processos com aquests s’han de fer ben fets i amb les màximes garanties; altrament, correm el risc de fer el ridícul.
Què hem de fer, doncs, si no ens deixen finalment fer la consulta amb les mínimes condicions democràtiques? Doncs hi ha, pel cap baix, dues alternatives: (1) constituir un govern de concentració de totes les forces partidàries de fer la consulta que duri, almenys, fins després de les eleccions espanyoles, i llavors intentar negociar amb el nou Govern espanyol, presumiblement sense majories absolutes, o (2) convocar unes eleccions amb caràcter plebiscitari i, si les guanyen les forces partidàries a la independència, fer una declaració unilaterial d’independència (DUI) des del Parlament de Catalunya.
L’opció (1) és la que em sembla més intel·ligent des del punt de vista democràtic, però també la més difícil de sostenir, atesa la gran pressió que exercirà el partidisme, en portes primer d’unes eleccions municipals i després generals. Pel que fa a l’opció (2), és la més ràpida cap a la independència, però considero que és la que té menys garantia d’èxit, perquè en convocar les eleccions amb caràcter plebiscitari hi hauria almenys dos partits –UDC i ICV– que es despenjarien del consens actual i això dificultaria arribar a la majoria necessaria per fer la DUI.
En conclusió, l’èxit o almenys la continuïtat del procés dependrà de la prudència i de la unitat que exhibeixin els partits catalans els propers mesos.
Tanmateix, sense voler rebaixar l’eufòria, crec que en el període que ara comença i que s’estendrà, presumiblement, fins al 9-N, cal ser molt cauts en les afirmacions i en els moviments, per part de tots però sobretot dels polítics, oimés tenint en compte la repercussió internacional que tindran a Europa, en el context del referèndum d’Escòcia, sobretot segons quin en sigui el resultat, i també en els mitjans de comunicació internacionals.
La postura del Govern espanyol i del fiscal general de l’Estat és molt clara i contundent: ni el poder executiu ni el judicial estan disposats a permetre la celebració de la consulta. És a dir, no deixaran que els catalans votin el 9-N.
Davant d’aquesta situació, voler votar “sí o sí” corre el risc de convertir-se en un simulacre tragicòmic, que cap benefici reportarà als qui impulsen el procés sobiranista. Cal no perdre de vista que el fet de votar no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per obtenir un resultat, i que aquest mitjà ha d’oferir les màximes garanties a tota la població afectada per la consulta. Si convertim el fet de votar en un fi en si mateix, com sembla que s’endevina de l’expressió “sí o sí” –que en català més genuí seria “tant sí com no”–, prescindint de les condicions en què es podrà exercir aquest dret legítim –probablement molt precàries i no universals, per l’obstruccionisme del Govern central–, estarem desvirtuant el procés i enviant un senyal al món que volem resoldre el tema per via dels fets i de forma ràpida, actitud que no és pròpia dels processos sobiranistes tranquils. Si, a més, no podem disposar de tot el cens, hi ha poblacions on no es pot votar, o bé les votacions es fan amb un caràcter semiclandestí o amb urnes de cartó, el resultat de la consulta no es podrà considerar del tot legitimat ni fidedigne.
És evident que tots aquests perjudicis es derivaran del fet que la consulta s’haurà convocat sense acord amb el Govern central, però caldrà veure si paga la pena cremar l’esforç de tots aquests anys de procés sobiranista amb una farsa de consulta que, a ulls del món, no tindrà cap mena de validesa democràtica.
En definitiva, doncs, volem votar, sí, però amb tot el que implica l’acte democràtic de votar i amb totes les garanties. Ni "butà" ni urnes de cartó. Que el Govern espanyol digui “no i no” a la consulta no ens legitima als catalans automàticament a dir “sí o sí”. Processos com aquests s’han de fer ben fets i amb les màximes garanties; altrament, correm el risc de fer el ridícul.
Què hem de fer, doncs, si no ens deixen finalment fer la consulta amb les mínimes condicions democràtiques? Doncs hi ha, pel cap baix, dues alternatives: (1) constituir un govern de concentració de totes les forces partidàries de fer la consulta que duri, almenys, fins després de les eleccions espanyoles, i llavors intentar negociar amb el nou Govern espanyol, presumiblement sense majories absolutes, o (2) convocar unes eleccions amb caràcter plebiscitari i, si les guanyen les forces partidàries a la independència, fer una declaració unilaterial d’independència (DUI) des del Parlament de Catalunya.
L’opció (1) és la que em sembla més intel·ligent des del punt de vista democràtic, però també la més difícil de sostenir, atesa la gran pressió que exercirà el partidisme, en portes primer d’unes eleccions municipals i després generals. Pel que fa a l’opció (2), és la més ràpida cap a la independència, però considero que és la que té menys garantia d’èxit, perquè en convocar les eleccions amb caràcter plebiscitari hi hauria almenys dos partits –UDC i ICV– que es despenjarien del consens actual i això dificultaria arribar a la majoria necessaria per fer la DUI.
En conclusió, l’èxit o almenys la continuïtat del procés dependrà de la prudència i de la unitat que exhibeixin els partits catalans els propers mesos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)