La fi del procés: el perfeccionament de la democràcia?

Fa poc més de 25 anys, Salvador Millet i Bel, en ser nomenat membre d’honor de la Societat Catalana d’Economia, va pronunciar un discurs d’agraïment a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, que va dedicar al “perfeccionament de la democràcia”. Crec que és un bon tema per reflexionar-hi de nou, a la llum de l’anomenat “procés” català.


Font: Montjuïc poètic

A hores d’ara, sembla més que evident que això de la independència de Catalunya és un miratge i que el mantra de “fer república” és una entelèquia que ja no convenç els analistes mínimament rigorosos de la realitat.

Tanmateix, això no vol dir que totes les reivindicacions i els fets que s‘han esdevingut a Catalunya els darrers anys inspirats pel sobiranisme hagin estat balders. Ben al contrari, han evidenciat les febleses d’uns i altres, de manera que ara estem en més bona disposició d’analitzar la realitat –si sabem posar-nos les ulleres adequades–, de detectar les febleses i imperfeccions d’ambdues parts i de procurar posar fil a l’agulla per tal de pal·liar-les tots, uns i altres.

De la part catalana, el procés ha evidenciat la lluita pel poder per part dels sectors sobiranistes, una lluita que ha demostrat la manca d’una estratègia comuna i ben planificada per assolir un objectiu tan notable com és la independència, i això ha eixamplat l’àmbit dels indecisos –diguem que com més rauxa exhibien uns, més seny i ordre reclamaven els altres– i alhora ha desvetllat la bèstia adormida d’uns quants ciutadans intransigents, que no estan disposats a posar en crisi l’statu quo que els dóna seguretat personal, de manera que han passat al contraatac.

De la banda espanyola, s’ha evidenciat que la transició fou més aviat una transigència cap a un sector fins llavors políticament marginat, que la descentralització autonòmica ha estat una farsa –des del moment que amb 24 hores et poden retirar l’autonomia– i que encara persisteix un establishment hereu de la dictadura franquista i, per tant, predemocràtic, que imposa el seus criteris en els principals poders de l’estat, ja sigui la corona, la justícia, els cossos i forces de seguretat de l’estat o alguns grups empresarials, d’infraestructures i de comunicació.

Tot això ha quedat ben palès al llarg dels darrers anys, no tan sols a l’opinió pública catalana, sinó també a escala internacional. El fet que hi hagi presos polítics i no polítics pendents de judici tancats durant deu mesos per uns delictes molt dubtosos, segons reconeguts penalistes espanyols, i que el nombre d’exiliats polítics i no polítics vagi creixent dia a dia, davant l’estupor de bastants països de la Unió Europea, evidencien que el problema persisteix i que és un tema polític, que només es pot resoldre políticament amb diàleg i amb concessions per a ambdues parts.

Amb la caiguda del govern del PP ha començat una nova fase –un nou “procés”, podríem dir– que tant el govern espanyol com el català faran bé de prolongar tant com calgui, per tal de perfeccionar la democràcia espanyola, que a hores d’ara mostra uns símptomes evidents de malaltia. Aquest procés, però, requereix que les dues parts facin moviments concrets que demostrin a la ciutadania la voluntat de canviar les coses i la manera de fer política, però també que facin pedagogia a les seves respectives opinions públiques, massa contaminades per les xarxes socials de prejudicis sobre “l’enemic que cal combatre”.

En aquest sentit, el procés català obre una oportunitat magnífica a l’Estat espanyol per iniciar una nova transició democràtica, amb la voluntat de nodrir-se de l’enriquiment cultural i del dinamisme econòmic que pot oferir la part catalana. El procés serà forçosament lent i viurà contratemps, i necessita com a requisit previ la suspensió de les presons preventives.

Si les institucions espanyoles són capaces de fer aquest primer pas, és molt probable que creixi exponencialment la voluntat de col·laboració de la part catalana. Ara bé, si el que es fomenta és l’esperit “a por ellos”, la humiliació del poble català, la persecució dels llaços i la ratificació de les penes i sancions, difícilment aquest camí es podrà encetar. Certament, el PSOE té un poder molt feble ara per ara al Congrés, però crec que els passos cap a una distensió del conflicte català li poden reportar vots a l’Estat espanyol, perquè més enllà dels qui sempre criden i estan en la bronca permanent, hi ha una gran majoria silenciosa que tampoc no troba bé aquest linxament a Catalunya, simplement perquè molta gent té parents que hi van anar a viure temps enrere, cercant-hi un futur millor. I si ens hi fixem, veurem que el PP fa poca oposició –més enllà de Casado, que segons com acabi el tema del màster, pot ser apartat del càrrec– i deixa que Ciudadanos es cremi fent una oposició agressiva que només agrada a uns pocs.

El temps dirà com acaba la cosa, però és evident que la millor solució per a ambdues parts és acabar entenent-se, explicar a la ciutadania tots els passos que adopten i fer pedagogia sobre la conveniència d‘un acord win-win. Potser això sona avui un desideràtum, però en tot cas considero que és un horitzó més factible que la república catalana o que l’Espanya una, grande y libre.

Romàntics i conversos

L'evolució del procés i els efectes del 155 van provocant en el sector independentista algunes reaccions políticament contradictòries però perfectament comprensibles des del punt de vista humà. Potser la més sorprenent als darrers dies ha estat l'ajornament sine die de la celebració del Ple d'investidura per part del president Roger Torrent, d'ERC. Molts exconvergents, del PDeCAT o de JxCat, però també no pocs simpatitzants d'ERC, no han entès la decisió de Torrent, com tampoc no van entendre, al seu moment, l'aparent intenció inicial de Puigdemont de convocar eleccions abans que l'autonomia se n'anés en orris amb l'aplicació del 155. Tant llavors com ara s'ha parlat de 155 monedes de plata o de traïció.

Aquest cop, però, els dubtes han vingut de part dels “independentistes de sempre" d'ERC, i no dels putaramonaires convergents, i això ha passat després que Puigdemont hagi superat, contra tot pronòstic, la llista encapçalada per Junqueras. I és evident que el gran volum de vot exconvergent que els darrers anys s'havia passat sense complexos a la proposta dels genuïnament independentistes ara no entén les vacil·lacions d'ERC i ja ha començat a canviar novament el vot a favor de Puigdemont, una tendència que es pot veure molt accentuada si hi ha un nou avenç electoral i Puigdemont encara s'hi pot presentar (el ministre Catalá va avançar que podria ser inhabilitat per primavera).

Per què, en el moment més àlgid del procés, ERC flaqueja i JxCat (hereva en gran part de Convergència) està disposada a prémer l'accelerador? Una resposta fàcil però imprecisa seria dir que Junqueras és a la presó i Puigdemont viu en llibertat a Brussel·les. Si anem enrere en el temps, veiem que, en el moment en què se'ls planteja la disjuntiva d'anar a declarar a Madrid o marxar a Brussel·les, el líder republicà opta per la primera alternativa, mentre que el president decideix marxar. Novament, la conclusió fàcil seria dir que Junqueras actua més responsablement que Puigdemont (una resposta ara si més no matisable, vista l'evolució dels darrers esdeveniments). Tanmateix, podria argüir-se també una altra explicació, més psicològica i política: Junqueras va actuar des de la candidesa, mentre que Puigdemont ho va fer més des de la praxi política, la murrieria i el coneixement de l'adversari. 

I tenint en compte que ambdós líders encapçalen veus diverses dins el sobiranisme, no seria aventurat concloure que Junqueras i ERC han defensat, des de sempre, un independentisme més de tall romàntic, mentre que Puigdemont i molts exconvergents han evolucionat de l'autonomisme pujolià a l'independentisme pràctic sense complexos. En aquest sentit, tenen l'empenta i el zel propis dels conversos, i semblen disposats a més sacrificis que ERC.

El temps acabarà de definir si això és així o no. No voldria, però, acabar aquestes ratlles sense reconèixer que l'actitud de Torrent em sembla, de moment, prou assenyada i intel·ligent.