Ara fa uns quants anys, uns presumptes nacionalistes van decidir que el millor per a Catalunya era pactar amb el PP de José M. Aznar. I fa menys anys, uns altres nacionalistes, presumptament més autèntics que els anteriors, van optar per investir un tal José Montilla, de l'executiva del PSOE, president de la Generalitat de Catalunya.
Entre aquelles fites històriques dels nacionalistes catalans i l'actualitat hi ha hagut "retallades" tan significatives com una sentència del Tribunal Constitucional que ha "reescrit" alguns passatges de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, a desgrat de l'aprovació majoritària de què fou objecte tant al Parlament de Catalunya com a les Cortes Generales de Madrid (després de retocar-lo una mica). D'aleshores ençà, també hem vist com el mateix Tribunal que adés avalava la política d'immersió lingüística a Catalunya, ara la qüestionava seriosament. I, també en aquest temps, hem vist com els màxims responsables polítics de l'Estat espanyol deien, entre altres coses, que bombardejar Barcelona de tant en tant no és pas mala idea o que la Llei de pressupostos generals de l'Estat pot incomplir-se si, del que es tracta, és de restituir a Catalunya els diners que li han estat prèviament sostrets...
Davant d'aquestes dolenteries, sembla que aquells presumptes nacionalistes o ultranacionalistes s'han adonat finalment que Espanya "ens roba" (demano disculpes a la presidenta De Gispert en cas que l'expressió sigui "no parlamentària") i que no podem seguir pactant amb ells si no ens asseguren un "pacte fiscal", és a dir, que l'almoina sigui una mica més generosa.
Tanmateix, quan el fill del rei veu perillar la Corona pels escàndols del seu cunyat, aquests nacionalistes "indignats" corren a rebre'l per beneir-li la proposta de la Fundació Príncep de Girona, que pretén ajudar els joves a ser emprenedors (esperem que no ho facin seguint el model Urdangarín). I, mentrestant, alguns companys de partit del polític més valorat del Congrés espanyol (mal símptoma que sigui un català!) diuen que comencen a sentir la coïssor nacionalista, malgrat que ells no ho han estat mai, de nacionalistes!
I, finalment, per acabar-ho d'adobar, el Dia de Reis, un dels grups mediàtics més poderosos de casa nostra, liderat per una família bastant pròxima al PP, decideix premiar una obra sobre la vida d'una de les nissagues socialistes més destacades del panorama català, davant de totes les autoritats convergents, que aplaudeixen per allò del fair play.
De tot aquest embolic, només en dedueixo un parell de conclusions: 1. Els catalans tenim un problema secular per esbrinar què volem fer amb Catalunya: d'una banda, no volem que desaparegui, i en els moments més crítics, la defensem aferrissadament; però, de l'altra, no volem que ens afecti massa la butxaca ni que ens faci quedar malament davant d'altra gent (ves, què diran!) 2. En conseqüència, la majoria dels catalans practiquem el que se'n podria dir un "nacionalisme conjuntural", cosa que em fa pensar que ja hem arribat al cap del carrer i que no ens cal gesticular tant per reivindicar vés a saber quins horitzons més ambiciosos, si és que no es tracta d'una estratègia per mantenir el poc que ens han deixat...
