L'evolució del procés i els efectes del 155 van provocant en
el sector independentista algunes reaccions políticament contradictòries però
perfectament comprensibles des del punt de vista humà. Potser la més sorprenent
als darrers dies ha estat l'ajornament sine die de la celebració del Ple
d'investidura per part del president Roger Torrent, d'ERC. Molts exconvergents,
del PDeCAT o de JxCat, però també no pocs simpatitzants d'ERC, no han entès la
decisió de Torrent, com tampoc no van entendre, al seu moment, l'aparent
intenció inicial de Puigdemont de convocar eleccions abans que l'autonomia se
n'anés en orris amb l'aplicació del 155. Tant llavors com ara s'ha parlat de
155 monedes de plata o de traïció.
Aquest cop, però, els dubtes han vingut de part dels “independentistes
de sempre" d'ERC, i no dels putaramonaires convergents, i això ha passat
després que Puigdemont hagi superat, contra tot pronòstic, la llista
encapçalada per Junqueras. I és evident que el gran volum de vot exconvergent
que els darrers anys s'havia passat sense complexos a la proposta dels genuïnament
independentistes ara no entén les vacil·lacions d'ERC i ja ha començat a
canviar novament el vot a favor de Puigdemont, una tendència que es pot veure
molt accentuada si hi ha un nou avenç electoral i Puigdemont encara s'hi pot
presentar (el ministre Catalá va avançar que podria ser inhabilitat per
primavera).
Per què, en el moment més àlgid del procés, ERC flaqueja i
JxCat (hereva en gran part de Convergència) està disposada a prémer
l'accelerador? Una resposta fàcil però imprecisa seria dir que Junqueras és a
la presó i Puigdemont viu en llibertat a Brussel·les. Si anem enrere en el
temps, veiem que, en el moment en què se'ls planteja la disjuntiva d'anar a
declarar a Madrid o marxar a Brussel·les, el líder republicà opta per la
primera alternativa, mentre que el president decideix marxar. Novament, la
conclusió fàcil seria dir que Junqueras actua més responsablement que
Puigdemont (una resposta ara si més no matisable, vista l'evolució dels darrers esdeveniments). Tanmateix, podria argüir-se també una altra explicació,
més psicològica i política: Junqueras va actuar des de la candidesa, mentre que
Puigdemont ho va fer més des de la praxi política, la murrieria i el coneixement de l'adversari.
I tenint en compte que ambdós líders encapçalen veus
diverses dins el sobiranisme, no seria aventurat concloure que Junqueras i ERC han defensat,
des de sempre, un independentisme més de tall romàntic, mentre que Puigdemont i molts exconvergents han evolucionat de
l'autonomisme pujolià a l'independentisme pràctic sense complexos. En aquest
sentit, tenen l'empenta i el zel propis dels conversos, i semblen disposats a
més sacrificis que ERC.
El temps acabarà de definir si això és així o no. No voldria, però, acabar aquestes ratlles sense reconèixer que l'actitud de Torrent em sembla, de moment, prou assenyada i intel·ligent.
El temps acabarà de definir si això és així o no. No voldria, però, acabar aquestes ratlles sense reconèixer que l'actitud de Torrent em sembla, de moment, prou assenyada i intel·ligent.
