Avui, Julia Otero a El Periódico fa un balanç molt contundent del debat al Congrés dels Diputats. Diu: “Tota la Cambra constitueix un món paral·lel que no es troba amb el del carrer”, conformat per una casta que “no s'ha guanyat la vida fora de les mamelles de palau”. A més, en diuen debat però no s'escolten entre ells. Una altra conclusió, segons escriu Florencio Domínguez a La Vanguardia, és l’interès del Govern central a mantenir unes relacions cordials amb el PNB, pensant potser en la següent legislatura, amb el PP sense majoria absoluta, però també en l’actual, amb el front obert pel nacionalisme català.
En clau catalana, El Singular Digital parla de les converses entre Junqueras i Ernest Maragall per anar junts a les Europees. Segons escriu Ignasi Aragay a l’Ara, ERC comença preparar el terreny per tenir un gran front de centreesquerra per al dia després, quan ja no hi haurà qüestió nacional”. Sigui com sigui, sembla evident que el conflicte català es resoldrà més per la intercessió interessada d’Europa que amb diàleg dins el marc espanyol, on, com escriu Toni Aira, cada dia queden menys Penélopes que es creguin que passades les eleccions europees Rajoy "farà un gest".
I, mentrestant, continua la crisi. Eulàlia Solé a La Vanguardia assenyala que, segons l'Institut Nacional d'Estadística, la pobresa a Espanya amenaça el 14% dels treballdors per compte d'altri i el 37% per als autònoms, mentre al sector financer s’apuja els sous un 26%, com és el cas del consell d'administració del Banc Sabadell. I denuncia que s’ignorin solucions com les que proposa l’economista independent James K. Galbraith, que postula el control públic dels mercats financers.
Pel que fa a Ucraïna, l’editorial d’El País diu que viu una situació d’alt risc, amb la no acceptació del seu Govern per part de Putin i la volàtil situació de Crimea, que és un enclavament estratègic per a la flota russa. Rafael Poch afegeix a La Vanguardia que “el món no es pot permetre una guerra civil a Ucraïna ni una guerra freda entre Europa i Rússia”.
Finalment, ara que s’acosta la nit dels Oscar, Xavier Vilà parla a Nació Digital de “la gran estafa americana”, protagonitzda pel fundador de Miramax Harvey Weinstein, que l’han batejat com l’inventor de la campanya per guanyar un Oscar. Pagant sant Pere canta!
28 de febrer del 2014
27 de febrer del 2014
El Descosit, 27.02.2014
“Rajoy va fer un discurs eufòric sobre economia i simple sobre Catalunya, i el resultat va ser el concert buf”. Aquest és el balanç de Pilar Rahola del debat d’ahir a les Corts. També a La Vanguardia, Fernando Onega afegeix que s’ha fet en clau electoral pensant més en les generals que en les europees, i Lluís Foix adverteix que es va debatre poc dels drets socials bàsics, en un moment en què les conseqüències de la crisi estan agreunjant l'abisme social i econòmic entre uns pocs que cada vegada tenen més i uns molts que cada vegada tenen menys, malgrat que ara “els millonaris vagin amb samarreta i els esclaus, amb corbata", com diu Pere Martí.
Fins ara, la crisi no ha tingut expressions violentes a Espanya gràcies a la família i les oenagés, que han evitat la fractura, segons escriu Anton Costas a El Periódico. Tanmateix, com llegim a l’editorial de La Vanguardia, Catalunya és la campiona dels impostos, per un mal finançament autonòmic i la mala gestió del tripartit. I, mentre la microeconomia se’n ressent, amb una caiguda salarial más pronunciada que el que s’havia dit oficialment, un informe del Banc d’Espanya indica un lent creixement de l’economia espanyola, com llegim a l’editorial d’El País.
Sobre el tema català, Joan Manuel Tresserres escriu a l’Ara que no podem supeditar la nostra política a l’atracció d’uns hipotètics suports europeus que mai no s’han produït i que l’Europa del pragmatisme dels estats no ha de marcar el trajecte que han de seguir les reivindicacions catalanes. Per això, conclou que el 9-N s’ha de votar, ja sigui en refèndum o en unes eleccions plebiscitàries.
Pel que fa al Mobile World Congress, que avui acaba a Barcelona, Xavier Serra Besalú escriu a El Punt Avui que ha deixat el nostre jovent abduït en una xarxa d'informacions volàtils i recorda que cada moment de la vida té el seu aprenentatge. Per això, es pregunta com podem salvar-los de les màquines i dels simples vincles digitals, i promoure en ells una certa internacionalització, després que Andreu Veà, expert mundial en tecnologies de la informació, hagi dit que la "privacitat és una anomalía temporal que ha durat 150 anys".
Acabem com ahir: Ernest Folch escriu avui a El Periódico que la sobtada notícia del fèmur de Millet suposa l'enèsim ajornament de la veritat i acosta Barcelona a Palerm.
Fins ara, la crisi no ha tingut expressions violentes a Espanya gràcies a la família i les oenagés, que han evitat la fractura, segons escriu Anton Costas a El Periódico. Tanmateix, com llegim a l’editorial de La Vanguardia, Catalunya és la campiona dels impostos, per un mal finançament autonòmic i la mala gestió del tripartit. I, mentre la microeconomia se’n ressent, amb una caiguda salarial más pronunciada que el que s’havia dit oficialment, un informe del Banc d’Espanya indica un lent creixement de l’economia espanyola, com llegim a l’editorial d’El País.
Sobre el tema català, Joan Manuel Tresserres escriu a l’Ara que no podem supeditar la nostra política a l’atracció d’uns hipotètics suports europeus que mai no s’han produït i que l’Europa del pragmatisme dels estats no ha de marcar el trajecte que han de seguir les reivindicacions catalanes. Per això, conclou que el 9-N s’ha de votar, ja sigui en refèndum o en unes eleccions plebiscitàries.
Pel que fa al Mobile World Congress, que avui acaba a Barcelona, Xavier Serra Besalú escriu a El Punt Avui que ha deixat el nostre jovent abduït en una xarxa d'informacions volàtils i recorda que cada moment de la vida té el seu aprenentatge. Per això, es pregunta com podem salvar-los de les màquines i dels simples vincles digitals, i promoure en ells una certa internacionalització, després que Andreu Veà, expert mundial en tecnologies de la informació, hagi dit que la "privacitat és una anomalía temporal que ha durat 150 anys".
Acabem com ahir: Ernest Folch escriu avui a El Periódico que la sobtada notícia del fèmur de Millet suposa l'enèsim ajornament de la veritat i acosta Barcelona a Palerm.
26 de febrer del 2014
El Descosit, 26.02.2014
Ahir, a les Corts va començar el Debat de l'Estat de la Nació, i vam veure, com escriu Vicent Sanchis a El Punt Avui, el gran moment de Rajoy. Superat el “pitjor moment de la crisi” –el “cabo de Hornos”–, el president espanyol va proclamar que ha arribat el moment de rebaixar impostos i va enumerar unes quantes mesures que s’aplicaran a partir de 2015, és a dir, l’any en què hi haurà Eleccions Generals, per tal de guanyar-se el favor de les classes mitjanes i baixes. Pel que fa al tema català, Enric Juliana escriu a La Vanguardia que és el primer cop que l’aborda extensament i de manera rotunda: no a la consulta sobiranista, perquè Espanya és una i a tots els espanyols no se’ls pot furtar el dret a decidir sobre el seu futur. Per la seva banda, Antoni Puigverd destaca el brillant discurs de Duran Lleida, defensant l’economia productiva i explicant el perquè de l’efervescència catalana, i conclou que la “carta Duran” es podria convertir en un pla B.
Tanmateix, la cobertura mediàtica del debat de política general a Espanya contrasta amb el desinterès dels mitjans de Madrid pel World Mobile Congress, com escriu Vicenç Villatoro a l’Ara, els quals han parlat més d’Alex Fenoll en negar-se a saludar el Príncep, en un gest que Felip de Borbó considera de mala educació. Arran d’això, Joan Barril es pregunta a El Periódico si el Manual de Bones Maneres del Príncep també evitarà que al president Mas li diguin nazi o que els responsables de la Marca Espanya diguin que els «catalans de merda» –amb perdó– no es mereixen res. I conclou que, en comptes de fer-se l'ofès i hi ha qui avança pels camins de l'autocrítica, aquella gran absent.
Una autocrítica que també hauria de fer Europa perquè, com escriu avui Marçal Sintes a El Periódico, la bella Europa està en una cruïlla, perquè la crisi ha revifat els egoismes estatals, que s'han posat a protegir sense manies els seus interessos.
I, en clau catalana, avui també són interessants les reflexions de Ferran Requejo sobre desigualtat i benestar a La Vanguardia i de Josep M. Lozano sobre responsabilitat social corporativa a l’Ara.
I acabem amb el fèmur de Felix Millet, que s’ha trencat inoportunament. Esperem que es restableixi ben aviat i el 10 de març pugui complir finalment la seva obligació davant els tribunals.
Tanmateix, la cobertura mediàtica del debat de política general a Espanya contrasta amb el desinterès dels mitjans de Madrid pel World Mobile Congress, com escriu Vicenç Villatoro a l’Ara, els quals han parlat més d’Alex Fenoll en negar-se a saludar el Príncep, en un gest que Felip de Borbó considera de mala educació. Arran d’això, Joan Barril es pregunta a El Periódico si el Manual de Bones Maneres del Príncep també evitarà que al president Mas li diguin nazi o que els responsables de la Marca Espanya diguin que els «catalans de merda» –amb perdó– no es mereixen res. I conclou que, en comptes de fer-se l'ofès i hi ha qui avança pels camins de l'autocrítica, aquella gran absent.
Una autocrítica que també hauria de fer Europa perquè, com escriu avui Marçal Sintes a El Periódico, la bella Europa està en una cruïlla, perquè la crisi ha revifat els egoismes estatals, que s'han posat a protegir sense manies els seus interessos.
I, en clau catalana, avui també són interessants les reflexions de Ferran Requejo sobre desigualtat i benestar a La Vanguardia i de Josep M. Lozano sobre responsabilitat social corporativa a l’Ara.
I acabem amb el fèmur de Felix Millet, que s’ha trencat inoportunament. Esperem que es restableixi ben aviat i el 10 de març pugui complir finalment la seva obligació davant els tribunals.
25 de febrer del 2014
El Descosit, 25.02.2014
Diumenge, Jordi Évole va sorprendre l’audiència amb un documental fals sobre el 23-F. Segons escriu Ferran Monegal a El Periódico, rere aquesta brillant farsa, potser s’oculta part de la veritat, si tenim en compte l’elenc de personatges il•lustres que es van prestar a fer d’actors, com Anasagasti, Mayor Zaragoza, Leguina o Garci, i també els arguments pretesament més científics que esgrimeix Jesús Palacios al seu llibre 23-F: El Rey y su secreto, que sosté que el CESID va preparar un cop d'estat d’opereta, perquè el de veritat, no acabés prosperant.
Avui comença al Congrés un debat de política general marcat per l’horitzó electoral de les europees del maig i les municipals i autonòmiques de l’any que ve. Amb un PP assetjat per UPyD i els nous partits de la dreta defensant la unitat de la pàtria, veurem quin protagonisme hi té el procés sobiranista català i si es donen les condicions per al diàleg que demana des d’Europa Viviane Reading o bé s’aguditzen les postures intransigents. Segons escriu Garcia Pagan a La Vanguardia, pot acabar essent un “debat de disfresses”, ara que ve Carnaval, en què, tanmateix, la qüestió catalana serà difícil d’amagar.
I parlant de Viviane Reading, que diumenge passat deia que no volia perdre Catalunya, avui David Gonzalez escriu que estigui tranquil·la, perquè els catalans tampoc no volen perdre Europa. El problema és quanta Europa estan disposats a assumir els espanyols. Perquè, dins el marc espanyol, la situació és de bloqueig, com escriu Germà Bel també a La Vanguardia, atès que, si el poble finalment s’expressa en una consulta, llavors sí que serem en un carreró sense sortida, segons Felipe González. Per la seva banda, Enrique Gil Calvo recorda a El País que, per tenir dret a decidir la ruptura d’un compromís adquirit cal abans haver tingut la llibertat d’elegir-lo, cosa que no es dóna en el cas català.
Finalment, sobre el desarmament d’ETA, la basca Lucia Etxeberria escriu al diari Ara que està farta que el PP i l’AVT hagin capitalitzat el problema del terrorisme com si fos únicament seu i n’hagin exclòs els qui no coincideixen amb el seu ideari. I conclou que, entre la continuïtat d’ETA o el seu final, la dreta política i mediàtica sembla que ha descobert una tercera via electoralment més rendible: que ETA segueixi existint.
Esperem que no sigui cert!
Avui comença al Congrés un debat de política general marcat per l’horitzó electoral de les europees del maig i les municipals i autonòmiques de l’any que ve. Amb un PP assetjat per UPyD i els nous partits de la dreta defensant la unitat de la pàtria, veurem quin protagonisme hi té el procés sobiranista català i si es donen les condicions per al diàleg que demana des d’Europa Viviane Reading o bé s’aguditzen les postures intransigents. Segons escriu Garcia Pagan a La Vanguardia, pot acabar essent un “debat de disfresses”, ara que ve Carnaval, en què, tanmateix, la qüestió catalana serà difícil d’amagar.
I parlant de Viviane Reading, que diumenge passat deia que no volia perdre Catalunya, avui David Gonzalez escriu que estigui tranquil·la, perquè els catalans tampoc no volen perdre Europa. El problema és quanta Europa estan disposats a assumir els espanyols. Perquè, dins el marc espanyol, la situació és de bloqueig, com escriu Germà Bel també a La Vanguardia, atès que, si el poble finalment s’expressa en una consulta, llavors sí que serem en un carreró sense sortida, segons Felipe González. Per la seva banda, Enrique Gil Calvo recorda a El País que, per tenir dret a decidir la ruptura d’un compromís adquirit cal abans haver tingut la llibertat d’elegir-lo, cosa que no es dóna en el cas català.
Finalment, sobre el desarmament d’ETA, la basca Lucia Etxeberria escriu al diari Ara que està farta que el PP i l’AVT hagin capitalitzat el problema del terrorisme com si fos únicament seu i n’hagin exclòs els qui no coincideixen amb el seu ideari. I conclou que, entre la continuïtat d’ETA o el seu final, la dreta política i mediàtica sembla que ha descobert una tercera via electoralment més rendible: que ETA segueixi existint.
Esperem que no sigui cert!
24 de febrer del 2014
El Descosit, 21.02.2014
Barcelona és des d'avui el marc del Congrés Mundial de Mòbils, un esdeveniment que aplegarà 75.000 professionals i generarà activitat econòmica d’uns 365 milions d’euros. És una oportunitat excel·lent, segons El Punt Avui, per fer conèixer Barcelona i Catalunya com un país modern i responsable, d'alt nivell de competència i gran disciplina laboral. Però també és una metàfora que la sortida de la crisi arribarà de bracet de la tecnologia i del coneixement.
Ahir s’esqueia el 33 aniversari del del 23-F. Deixant de banda les hipòtesis de l’Operació Palace del Salvados, Francesc M. Alvaro ens recorda a La Vanguardia que l'endemà de l'intent de cop d'Estat el Rei va reunir-se amb els líders dels grups polítics amb representació a les Corts espanyoles, llevat del PNB i CiU, és a dir, llavors els separadors van actuar abans que els separatistes, i no consta que les elits empresarials catalanes ho lamentessin. Per això, conclou que, davant el golpisme de llvors, avui “la més gran moderació és poder organitzar un referèndum per saber què pensa la gent”.
També ahir, tres membres de la Comissió Internacional de Verificació van declarar a l’Audiència Nacional sobre el desarmament d’ETA. Aquest fet ha obert una fissura entre el Govern basc i l'Executiu de Rajoy, que ha trobat en aquest fet, segons escriu Juancho Dumall a El Periódico, un motiu per guanyar vots a les eleccions europees desqualificant les intencions d'ETA i mantenint viu l'esperit que li reclamen les víctimes, més inclinades a votar Vox, el partit d’Ortega Lara. És lamentable que el partidisme arribi fins aquests extrems.
Aquest cap de setmana ens ha deixat el triomf de la revolta a Kiev, amb una Ucraïna que, arran de la fugida de Ianukovic, es veu ara més europea, com llegim a El País. Tanmateix, Xevi Sala ens recorda a El Punt Avui que la revolta ucraïnesa l’han provocat les dificultats econòmiques i la corrupció política, unes realitats desgràcidament molt europees.
Finalment, també aquest cap de setmana, ha tingut lloc el congrés d’Unió Democràtica de Catalunya. Segons escriu Marçal Sintes a El Periódico, ha marcat el llindar d'una nova etapa a Unió i l'instant de calma que precedeix la batalla. Perquè el procés sobiranista comportarà, inevitablement, la ruptura interna de CiU. L’única incógnita és quan Unió emprendrà el vol pel seu compte, segons escrivia ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia.
Ahir s’esqueia el 33 aniversari del del 23-F. Deixant de banda les hipòtesis de l’Operació Palace del Salvados, Francesc M. Alvaro ens recorda a La Vanguardia que l'endemà de l'intent de cop d'Estat el Rei va reunir-se amb els líders dels grups polítics amb representació a les Corts espanyoles, llevat del PNB i CiU, és a dir, llavors els separadors van actuar abans que els separatistes, i no consta que les elits empresarials catalanes ho lamentessin. Per això, conclou que, davant el golpisme de llvors, avui “la més gran moderació és poder organitzar un referèndum per saber què pensa la gent”.
També ahir, tres membres de la Comissió Internacional de Verificació van declarar a l’Audiència Nacional sobre el desarmament d’ETA. Aquest fet ha obert una fissura entre el Govern basc i l'Executiu de Rajoy, que ha trobat en aquest fet, segons escriu Juancho Dumall a El Periódico, un motiu per guanyar vots a les eleccions europees desqualificant les intencions d'ETA i mantenint viu l'esperit que li reclamen les víctimes, més inclinades a votar Vox, el partit d’Ortega Lara. És lamentable que el partidisme arribi fins aquests extrems.
Aquest cap de setmana ens ha deixat el triomf de la revolta a Kiev, amb una Ucraïna que, arran de la fugida de Ianukovic, es veu ara més europea, com llegim a El País. Tanmateix, Xevi Sala ens recorda a El Punt Avui que la revolta ucraïnesa l’han provocat les dificultats econòmiques i la corrupció política, unes realitats desgràcidament molt europees.
Finalment, també aquest cap de setmana, ha tingut lloc el congrés d’Unió Democràtica de Catalunya. Segons escriu Marçal Sintes a El Periódico, ha marcat el llindar d'una nova etapa a Unió i l'instant de calma que precedeix la batalla. Perquè el procés sobiranista comportarà, inevitablement, la ruptura interna de CiU. L’única incógnita és quan Unió emprendrà el vol pel seu compte, segons escrivia ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia.
21 de febrer del 2014
El Descosit, 21.02.2014
Ahir 272 diputats del PP, el PSOE i UPyD van negar el dret a decidir dels catalans, expressant rotundament que la unitat d'Espanya està per sobre de la democràcia. Com escriu Enric Juliana avui a La Vanguardia, en vigiles d’unes eleccions, ningú vol passar per amic dels catalans. Tanmateix, segons l’editorial d’El Punt Avui, Espanya vol aprèndre de la seva història perquè, si ho fes, sabria que tancar-se en banda ha estat sempre l'avantsala de pèrdues territorials.
No ho veu igual Rafel Nadal, que sosté que l’única possibilitat d'èxit del procés català passa pel pacte entre les classes dirigents, que soles no tenen prou força per controlar un procés que no lideren, les classes mitjanes, que soles no podran resistir l'embat de l'Estat, i les empreses, que generen el gruix del PIB. Altrament, conclou, Catalunya no s'encamina a cap revolució, sinó al suïcidi.
Tanmateix, el problema subsistirà mentre nosaltres ens veiem “dialogants” i els altres ens vulguin “dialogats”, com deia ahir Toni Aira a El Singular Digital. En l’àmbit local, Xavier Roig escriu a l’Ara sobre la irresponsabilitat compartida entre turisme i municipalisme pel que fa a la famosa taxa turística, que al seu moment no van voler imposar els ajuntaments a escala individual, per no danyar el turisme, però ara en reclamen el 30% de la recaptació. Segons Roig, la responsabilitat fiscal implica que cada administració recapti només allò que necessita per acomplir les seves funcions. Fer-ho en nom d’una altra i després repartir porta al clientelisme, a la comoditat del subvencionat i, en definitiva, a la mediocritat econòmica de les finances públiques en què ens trobem nosaltres.
Mentrestant, a Europa preocupa el viratge econòmic i social del president François Hollande, en un moment en què el populisme d'extrema dreta està en ascens a tot Europa, però sobretot a França, on un de cada tres ciutadans recolza les idees del Front Nacional de Marine Le Pen, que ja supera Hollande en popularitat, com explica Carlos Carnicero a El Periódico. Finalment, a pròposit del World Mobile Congress que comença la setmana vinent, llegim a l’editorial d’El País que la compra de Twitter per part de Facebook és vista amb recel, perquè sembla més una fugida endavant de Zuckerberg davant la pèrdua de clients de Facebook que una operació per incrementar els ingressos i els beneficis, i això podria provocar una bombolla tecnològica.
No ho veu igual Rafel Nadal, que sosté que l’única possibilitat d'èxit del procés català passa pel pacte entre les classes dirigents, que soles no tenen prou força per controlar un procés que no lideren, les classes mitjanes, que soles no podran resistir l'embat de l'Estat, i les empreses, que generen el gruix del PIB. Altrament, conclou, Catalunya no s'encamina a cap revolució, sinó al suïcidi.
Tanmateix, el problema subsistirà mentre nosaltres ens veiem “dialogants” i els altres ens vulguin “dialogats”, com deia ahir Toni Aira a El Singular Digital. En l’àmbit local, Xavier Roig escriu a l’Ara sobre la irresponsabilitat compartida entre turisme i municipalisme pel que fa a la famosa taxa turística, que al seu moment no van voler imposar els ajuntaments a escala individual, per no danyar el turisme, però ara en reclamen el 30% de la recaptació. Segons Roig, la responsabilitat fiscal implica que cada administració recapti només allò que necessita per acomplir les seves funcions. Fer-ho en nom d’una altra i després repartir porta al clientelisme, a la comoditat del subvencionat i, en definitiva, a la mediocritat econòmica de les finances públiques en què ens trobem nosaltres.
Mentrestant, a Europa preocupa el viratge econòmic i social del president François Hollande, en un moment en què el populisme d'extrema dreta està en ascens a tot Europa, però sobretot a França, on un de cada tres ciutadans recolza les idees del Front Nacional de Marine Le Pen, que ja supera Hollande en popularitat, com explica Carlos Carnicero a El Periódico. Finalment, a pròposit del World Mobile Congress que comença la setmana vinent, llegim a l’editorial d’El País que la compra de Twitter per part de Facebook és vista amb recel, perquè sembla més una fugida endavant de Zuckerberg davant la pèrdua de clients de Facebook que una operació per incrementar els ingressos i els beneficis, i això podria provocar una bombolla tecnològica.
20 de febrer del 2014
El Descosit, 20.02.2014
Avui, el president Mas presenta la nova Hisenda catalana. S’acosta, doncs, l’hora de la veritat. Estarem disposats a compartir la nostra informació fiscal amb la Generalitat?, es pregunta Antoni Bassas a l’Ara. I, si arriba el dia, farem el pas de tributar a la Hisenda catalana? I conclou que, per tenir èxit, la Generalitat haurà de fer la campanya de comunicació més brillant possible.
I parlant d’economia, Josep Oliver escriu a El Periódico que “L'austeritat, imposada a Espanya, era una precondició per permetre la recuperació de la confiança en l'euro, el reflux de capitals cap al nostre país i, finalment, el creixement” i que “la possibilitat que l'euro fes fallida va ser la raó de la recessió europea del 2012.” Ara ens hem salvat per la campana, però, si no continua el rigor i la millora de la competitivitat, res no garanteix que no tornem a aquells dramàtics moments.
A propòsit de la revolta ucraïnesa, Pilar Rahola diu a La Vanguardia que “la foto dels manifestants de Kíev és una foto eterna. Perquè lluiten per causes concretes, però en realitat les protestes inclouen les causes universals: llibertat, justícia social, sobirania i un futur millor. Tot molt vell. Tant vell com els aprenents de dictador que volen impedir-ho”. I l’editorial d’El País adverteix que “la sagnant repressió de Ianukovitx col·loca Europa i Rússia en rumb de col·lisió” si, com sembla, Brussel·les adopta sancions contra Moscou i ofereix assistència financera a Kiev.
I tornant al nostre país, sembla que la història es repeteix, segons escriu Agustí Colomines a El Punt Avui. Fa cent anys, Josep Pla escrivia que Cataluya vivia en perpètua “crisi d'autoritat” perquè l'individualisme i el mal govern empenyien el poble a l'anarquia. Ho deia a propòsit de la crisi institucional de 1917, que va portar al Projecte d’Estatut de 1919, el qual va fracassar en el seu intent de modificar l'essència de l'Estat unitari i centralitzat, implantat per la Nova Planta i ratificat a les Corts de Cadis. I quan el president de la Mancomunitat va afirmar que “Ni en la qüestió de l'idioma, ni en la de l'ensenyament, ni en la de les delegacions, s'arriba al que Catalunya desitja”, amb la conflctivitat social que es vivia a Barcelona amb la vaga de La Canadenca, els moderats es van recloure en el bucle de l'establishment i van anorrear els somnis del catalanisme... Els sona?
I parlant d’economia, Josep Oliver escriu a El Periódico que “L'austeritat, imposada a Espanya, era una precondició per permetre la recuperació de la confiança en l'euro, el reflux de capitals cap al nostre país i, finalment, el creixement” i que “la possibilitat que l'euro fes fallida va ser la raó de la recessió europea del 2012.” Ara ens hem salvat per la campana, però, si no continua el rigor i la millora de la competitivitat, res no garanteix que no tornem a aquells dramàtics moments.
A propòsit de la revolta ucraïnesa, Pilar Rahola diu a La Vanguardia que “la foto dels manifestants de Kíev és una foto eterna. Perquè lluiten per causes concretes, però en realitat les protestes inclouen les causes universals: llibertat, justícia social, sobirania i un futur millor. Tot molt vell. Tant vell com els aprenents de dictador que volen impedir-ho”. I l’editorial d’El País adverteix que “la sagnant repressió de Ianukovitx col·loca Europa i Rússia en rumb de col·lisió” si, com sembla, Brussel·les adopta sancions contra Moscou i ofereix assistència financera a Kiev.
I tornant al nostre país, sembla que la història es repeteix, segons escriu Agustí Colomines a El Punt Avui. Fa cent anys, Josep Pla escrivia que Cataluya vivia en perpètua “crisi d'autoritat” perquè l'individualisme i el mal govern empenyien el poble a l'anarquia. Ho deia a propòsit de la crisi institucional de 1917, que va portar al Projecte d’Estatut de 1919, el qual va fracassar en el seu intent de modificar l'essència de l'Estat unitari i centralitzat, implantat per la Nova Planta i ratificat a les Corts de Cadis. I quan el president de la Mancomunitat va afirmar que “Ni en la qüestió de l'idioma, ni en la de l'ensenyament, ni en la de les delegacions, s'arriba al que Catalunya desitja”, amb la conflctivitat social que es vivia a Barcelona amb la vaga de La Canadenca, els moderats es van recloure en el bucle de l'establishment i van anorrear els somnis del catalanisme... Els sona?
19 de febrer del 2014
El Descosit, 19.02.2014
El moment polític del Principat es caracteritza per una aliança tàctica entre institucions i poble, segons escriu Julià de Jódar a El Singular Digital. En aquest escenari, però, els patricis, és a dir, els lobbies mediàtics, les patronals i d’altres institucions civils, han optat per no ser-hi, cosa que implica, segons Jodar, una preferència per l’“ordeno i mando” de la Constitució espanyola enfront del consens democràtic institucional i popular del Principat.
Els motius els explica Joan Barril a El Periódico: “La cartera és inamovible, mentre que la bandera és intercanviable”. I, als empresaris, “que no els vinguin amb agències tributàries pròpies, amb el risc d'una inseguretat jurídica palpable i la pèrdua del mercat espanyol.”
Tanmateix, alguns d’aquests patricis es van reunir ahir al Saló dels Miralls del Liceu i, davant del president Mas, es van mostrar interessats en com seria una Catalunya independent, pel que fa al model d’administració, de democràcia, de fiscalitat, com explica Jordi Barbeta a La Vanguardia, però van tornar a apostar pel diàleg amb el Govern espanyol.
Mentrestant, al Senat, Rajoy reiterava a Montilla que estava disposat a dialogar però no a cedir sobirania. Com diu Marta Lasalas a Nació Digital, quan Rajoy deixi la política es farà d’or fent conferències dient: si vostè té un problema, no es mogui. És el que Màrius Carol descriu a l’editorial de La Vanguardia com l’"actitud heliocèntrica" del president, que Galileu va combatre inútilment quatre-cents anys enrere.
Sembla, doncs, que estiguem en un cercle viciós sense sortida.
Canviant de tema, Josep Ramoneda escriu a l’Ara sobre l’anunci del Govern espanyol d’atorgar la nacionalitat als sefardites, i se sorprèn que no faci el mateix amb els moriscos. A més, aquesta mesura contrasta especialment davant el conflicte de Ceuta amb els immigrants. Precisament d’aquest problema i de “fronteres calentes” d’Europa en parla avui a bastament José Ignacio Torreblanca a El País.
I mentrestant s’ha comentat molt poc el que llegíem ahir a l’editorial d’El Punt Avui i d’altres diaris: per saldar el deute públic acumulat a desembre de 2013, del 94 % del PIB, l'Estat hauria de dedicar tot el que produeix en un any. No ho farà però sí que haurà de destinar gran part dels ingressos a pagar interessos i no a activar l'economia i reduir l'atur.
I això és un altre cercle viciós de difícil sortida.
Els motius els explica Joan Barril a El Periódico: “La cartera és inamovible, mentre que la bandera és intercanviable”. I, als empresaris, “que no els vinguin amb agències tributàries pròpies, amb el risc d'una inseguretat jurídica palpable i la pèrdua del mercat espanyol.”
Tanmateix, alguns d’aquests patricis es van reunir ahir al Saló dels Miralls del Liceu i, davant del president Mas, es van mostrar interessats en com seria una Catalunya independent, pel que fa al model d’administració, de democràcia, de fiscalitat, com explica Jordi Barbeta a La Vanguardia, però van tornar a apostar pel diàleg amb el Govern espanyol.
Mentrestant, al Senat, Rajoy reiterava a Montilla que estava disposat a dialogar però no a cedir sobirania. Com diu Marta Lasalas a Nació Digital, quan Rajoy deixi la política es farà d’or fent conferències dient: si vostè té un problema, no es mogui. És el que Màrius Carol descriu a l’editorial de La Vanguardia com l’"actitud heliocèntrica" del president, que Galileu va combatre inútilment quatre-cents anys enrere.
Sembla, doncs, que estiguem en un cercle viciós sense sortida.
Canviant de tema, Josep Ramoneda escriu a l’Ara sobre l’anunci del Govern espanyol d’atorgar la nacionalitat als sefardites, i se sorprèn que no faci el mateix amb els moriscos. A més, aquesta mesura contrasta especialment davant el conflicte de Ceuta amb els immigrants. Precisament d’aquest problema i de “fronteres calentes” d’Europa en parla avui a bastament José Ignacio Torreblanca a El País.
I mentrestant s’ha comentat molt poc el que llegíem ahir a l’editorial d’El Punt Avui i d’altres diaris: per saldar el deute públic acumulat a desembre de 2013, del 94 % del PIB, l'Estat hauria de dedicar tot el que produeix en un any. No ho farà però sí que haurà de destinar gran part dels ingressos a pagar interessos i no a activar l'economia i reduir l'atur.
I això és un altre cercle viciós de difícil sortida.
18 de febrer del 2014
El Descosit, 18.02.2014
S'acaba de publicar el llibre Capitans d'indústria, de Francesc Canosa, que recull les "històries d'èxit" de cinquanta empreses familiars catalanes explicades pels seus hereus. El títol li ve de Thomas Carlyle, fundador de la retòrica del lideratge, que a l’obra Passat i present descrivia els capitans d'indústria com els grans guerrers d’una Europa que lluitava contra el caos i per la jerarquia, com explica José M. Ruiz Simon a La Vanguardia. Tanmateix, Màrius Carol recorda a l’editorial que avui s’espera “dels empresaris que apostin per Catalunya generant riquesa i llocs de treball, però no que facin d’almiralls dels almogàvers”, fent referència a la decisió dels presidents de la CEOE i de Foment de mantenir-se al marge del debat sobiranista.
En l’àmbit de l’Estat, Pilar Rahola parla del galimaties de l’apujada del rebut de la llum i es pregunta fins quan els governs successius consideraran que els ciutadans corrents som una mena de granges de vaques a les quals munyir a tota hora per pagar-ho tot. A més, ni així es pal·lia el deute de l’Estat, que a final de 2013 equivalia a gairebé el 94% del PIB, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui.
Mentrestant a Europa, segons escriu Josep Borrell a El Periódico, tornen les fronteres. A Suïssa, arran del referèndum, s’ha trencat la llibertat de moviment, un dels principis fonamentals de la UE. Al Regne Unit, Cameron vol restringir la lliure circulació, pressionat per l'auge dels antieuropeistes de l'UKIP. I, a França, el partit de Marine Le Pen pot obtenir el 20% dels vots en els properes eleccions i situar-se com a segona força al parlament. Per tot això, Borrell convida a repensar com hem fet Europa ara que vénen eleccions al Parlament europeu.
I parlant de fronteres, Mohammed Azahaf escriu a El País que, quan se sacralitzen, la vida d’una persona no val res, com s’ha vist amb la tragèdia de Ceuta, que no és sinó un brot de xenofòbia europea.
Finalment, en una altra frontera, entre Síria i Jordània, un nen de quatre anys caminava sol pel desert portant una bossa de plàstic amb totes les seves pertinences. Fugia de la guerra amb la família, es va perdre. Ahir va ser notícia a la CNN i avui Carles Capdevila escriu a l’Ara que aquesta imatge ens hauria de fer caure la cara de vergonya per girar l’esquena al drama dels refugiats.
En l’àmbit de l’Estat, Pilar Rahola parla del galimaties de l’apujada del rebut de la llum i es pregunta fins quan els governs successius consideraran que els ciutadans corrents som una mena de granges de vaques a les quals munyir a tota hora per pagar-ho tot. A més, ni així es pal·lia el deute de l’Estat, que a final de 2013 equivalia a gairebé el 94% del PIB, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui.
Mentrestant a Europa, segons escriu Josep Borrell a El Periódico, tornen les fronteres. A Suïssa, arran del referèndum, s’ha trencat la llibertat de moviment, un dels principis fonamentals de la UE. Al Regne Unit, Cameron vol restringir la lliure circulació, pressionat per l'auge dels antieuropeistes de l'UKIP. I, a França, el partit de Marine Le Pen pot obtenir el 20% dels vots en els properes eleccions i situar-se com a segona força al parlament. Per tot això, Borrell convida a repensar com hem fet Europa ara que vénen eleccions al Parlament europeu.
I parlant de fronteres, Mohammed Azahaf escriu a El País que, quan se sacralitzen, la vida d’una persona no val res, com s’ha vist amb la tragèdia de Ceuta, que no és sinó un brot de xenofòbia europea.
Finalment, en una altra frontera, entre Síria i Jordània, un nen de quatre anys caminava sol pel desert portant una bossa de plàstic amb totes les seves pertinences. Fugia de la guerra amb la família, es va perdre. Ahir va ser notícia a la CNN i avui Carles Capdevila escriu a l’Ara que aquesta imatge ens hauria de fer caure la cara de vergonya per girar l’esquena al drama dels refugiats.
17 de febrer del 2014
El Descosit, 17.02.2014
Avui, Núria Bosch critica a l’Ara la reforma impulsada pel Govern espanyol amb la llei de racionalitat i sostenibilitat de l’administració local, aprovada el desembre passat. Sosté que els municipis de menys de 20.000 habitants, que són els més perjudicats per la reforma, no tenen els problemes de sanejament que preten pal·liar la llei, com ho demostra el fet que l’endeutament local és del 4% del PIB, mentre el de tota l’administració pública espanyola supera el 90%; a més, la nova llei no respecta les competències exclusives en règim local que conté l’Estatut d’autonomia.
I seguint amb l’àmbit municipal, les primàries del PSC per a l’Ajuntament de Barcelona mostren una prefèrencia clara per Laia Bonet i Rocío Martínez-Sampere, les dues precandidates que van per lliure. Almenys, són les més ben posicionades a les xarxes socials, però, com diu Saül Gordillo a El Periódico, “després de la presentació d'avals i la proclamació de candidatures, s'haurà de veure si l'èxit en les xarxes equival a suport real a les urnes per elegir l'alcaldable socialista”.
A propòsit del procés sobiranista, Vicent Sanchis escriu a El Singular Digital sobre “l’unionisme servil de Durao Barroso”, arran de les declaracions que ha fet aquest cap de setmana a la BBC sobre els processos sobiranistes escocès i català. Segons Sanchis, s’expliquen perquè Durao aviat haurà de revalidar el càrrec al capdavant de la Comissió i necessita les complicitats de Londres i Madrid. Tanmateix, conclou que, amb gent d’aquesta alçada, “Europa no serà mai el que hauria de ser: un projecte polític seriós”.
Per la seva banda, Antoni Puigverd escriu a La Vanguardia, que sota el voleiar de banderes i emocions, en aquest moment Catalunya i Espanya s’estan disputant el repartiment del poder: Les elits de Madrid, procedents dels alts cossos de l'Estat, contra la menestralia catalana. I conclou que potser tot acabi novament en un "empat d'impotències".
Finalment, relacionat amb això, Xavier Antich parla de la raó de ser dels mercats financers, que no és sinó “aconseguir un tros més gran de pastís sense que els altres ho notin”, amb la connivència dels Estats, encara que impliqui privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. I es pregunta, com sant Agustí al segle IV: "Si dels governs traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala?
I seguint amb l’àmbit municipal, les primàries del PSC per a l’Ajuntament de Barcelona mostren una prefèrencia clara per Laia Bonet i Rocío Martínez-Sampere, les dues precandidates que van per lliure. Almenys, són les més ben posicionades a les xarxes socials, però, com diu Saül Gordillo a El Periódico, “després de la presentació d'avals i la proclamació de candidatures, s'haurà de veure si l'èxit en les xarxes equival a suport real a les urnes per elegir l'alcaldable socialista”.
A propòsit del procés sobiranista, Vicent Sanchis escriu a El Singular Digital sobre “l’unionisme servil de Durao Barroso”, arran de les declaracions que ha fet aquest cap de setmana a la BBC sobre els processos sobiranistes escocès i català. Segons Sanchis, s’expliquen perquè Durao aviat haurà de revalidar el càrrec al capdavant de la Comissió i necessita les complicitats de Londres i Madrid. Tanmateix, conclou que, amb gent d’aquesta alçada, “Europa no serà mai el que hauria de ser: un projecte polític seriós”.
Per la seva banda, Antoni Puigverd escriu a La Vanguardia, que sota el voleiar de banderes i emocions, en aquest moment Catalunya i Espanya s’estan disputant el repartiment del poder: Les elits de Madrid, procedents dels alts cossos de l'Estat, contra la menestralia catalana. I conclou que potser tot acabi novament en un "empat d'impotències".
Finalment, relacionat amb això, Xavier Antich parla de la raó de ser dels mercats financers, que no és sinó “aconseguir un tros més gran de pastís sense que els altres ho notin”, amb la connivència dels Estats, encara que impliqui privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. I es pregunta, com sant Agustí al segle IV: "Si dels governs traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala?
14 de febrer del 2014
El Descosit, 14.02.2014
Juanjo Navarro Arisa escriu a El Punt Avui sobre els Jocs Olímpics d’hivern i allò que els economistes anomenen ja “l'efecte Sotxi”, és a dir, l'estreta relació entre construcció pública i corrupció, en vista de les dimensions faraòniques de la cita olímpica, que ja costa més de 50.000 milions d’euros, lluny dels 12.000 pressupostats inicialment. Tanmateix, un cop acabats els grans projectes i repartides les comissions, quedarà molt poc o gens per invertir en educació o la sanitat.
Si de Rússia anem a Itàlia, veiem com la lluita pel poder en el centreesquerra causa la dimissió del primer ministre Enrico Letta, que serà substituït per l’ambiciós alcalde de Venècia, Matteo Renzi. En parlen avui els editorials de La Vanguardia i El País, que coincideixen a assenyalar que no està clar que el canvi aporti estabilitat al Govern italià perquè Renzi es trobarà també amb els problemes d’un sistema polític i econòmic esclerotitzat.
També els Estats Units necessiten urgentment una regeneració democràtica, segons escriu Xavier Vilà a Nació Digital. Tanmateix, aquest propòsit no es compliria si, com sembla, l’any 2016 vivim una nova contesa electoral entre els Clinton i els Bush.
Mentrestant, la cònsol general dels Estats Units a Barcelona diu que a Catalunya hi ha "molta estabilitat", de manera que ja són més de 500 les empreses nord-americanes que hi inverteixen, i n’hi haurà més. És que pensen la immensa majoria d'inversors, segons llegim a El Singular Digital, a desgrat de les afirmacions d’uns presumptes empresaris alemanys que l’altre dia advertien dels perills del procés sobiranista per a l’estabilitat inversora.
En canvi, es viu més agitació a la frontera sud d’Europa, on segons escriu Antoni Bassas a l’Ara, estem naufragant tots: els immigrants, la Unió Europea i l’Estat espanyol. Una Espanya incapaç d’actuar amb humanitat, com ho demostren les declaracions del ministre de l’Interior que ahir va dir que la Guàrdia Civil va deixar de disparar quan va creure que podia posar-se en risc la vida dels immigrants... i en van morir 12!
I una Unió Europea més preocupada pels suïssos, que, segons escriu Enric Vila a El Punt Avui, han clavat una solemne clatellada a les abstraccions i el hieratisme d'aquesta Europa kafkiana que pretén ser una referència mundial però que, en el fons, encara és el refugi d'unes elits decadents que utilitzen el prestigi del somni humanista per seguir vivint de gorra.
Si de Rússia anem a Itàlia, veiem com la lluita pel poder en el centreesquerra causa la dimissió del primer ministre Enrico Letta, que serà substituït per l’ambiciós alcalde de Venècia, Matteo Renzi. En parlen avui els editorials de La Vanguardia i El País, que coincideixen a assenyalar que no està clar que el canvi aporti estabilitat al Govern italià perquè Renzi es trobarà també amb els problemes d’un sistema polític i econòmic esclerotitzat.
També els Estats Units necessiten urgentment una regeneració democràtica, segons escriu Xavier Vilà a Nació Digital. Tanmateix, aquest propòsit no es compliria si, com sembla, l’any 2016 vivim una nova contesa electoral entre els Clinton i els Bush.
Mentrestant, la cònsol general dels Estats Units a Barcelona diu que a Catalunya hi ha "molta estabilitat", de manera que ja són més de 500 les empreses nord-americanes que hi inverteixen, i n’hi haurà més. És que pensen la immensa majoria d'inversors, segons llegim a El Singular Digital, a desgrat de les afirmacions d’uns presumptes empresaris alemanys que l’altre dia advertien dels perills del procés sobiranista per a l’estabilitat inversora.
En canvi, es viu més agitació a la frontera sud d’Europa, on segons escriu Antoni Bassas a l’Ara, estem naufragant tots: els immigrants, la Unió Europea i l’Estat espanyol. Una Espanya incapaç d’actuar amb humanitat, com ho demostren les declaracions del ministre de l’Interior que ahir va dir que la Guàrdia Civil va deixar de disparar quan va creure que podia posar-se en risc la vida dels immigrants... i en van morir 12!
I una Unió Europea més preocupada pels suïssos, que, segons escriu Enric Vila a El Punt Avui, han clavat una solemne clatellada a les abstraccions i el hieratisme d'aquesta Europa kafkiana que pretén ser una referència mundial però que, en el fons, encara és el refugi d'unes elits decadents que utilitzen el prestigi del somni humanista per seguir vivint de gorra.
13 de febrer del 2014
El Descosit, 13.02.2014
Avui, Francesc Marc Álvaro es pregunta a La Vanguardia quanta veritat volem per poder viure. Prenent com a referència l’obra d’Ibsen Un enemic del poble, que es representa aquests dies al Lliure de Montjuïc, assenyala que mentre a la Noruega victoriana encara es podia mantenir la ciutadania en la ignorància ocultant-li la contaminació de les aigües, avui ja, però l'acumulació d'informació satura crea un caos indesxifrable que esgota la ciutadania, desanima la participació democràtica i convida a la passivitat. I afegeix que hem substituït la veritat per la transparència, de manera que ens acontentem amb unes imatges furtives d’una infanta declarant davant d’un jutge.
Així, quan el president de la CEOE es mostra convençut que “la majoria de catalans ni volem marxar ni marxarem, i afegeix que la independència de Catalunya suposaria una “destrossa” de les relacions humanes a Espanya, són pocs els qui no veuen que parla en representació dels interessos d’un lobbi econòmic interessat a mantenir l’statu quo a tota costa, com explica Joan Manel Tresseras a l’Ara. Tanmateix, davant d’això, el risc és que la ciutadania acabi desconectant de la realitat i desesperançant-se de la possibilitat de forjar junts un nou horitzó social i nacional.
En el cas de Catalunya, el procés sobiranista de moment ha mantingut efecte aglutinador i il•lusionador per a molta gent, a desgrat de l crisi. Però, en acnvi, ha provocat tensions a tots els partits polítics catalans, com escriu avui Astrid Barrio a El Periódico, que afegeix que si finalment no es pot celebrar la consulta i s'opta per unes eleccions plebiscitàries, s’evidenciaran més els discrepàncies entre Iniciativa i Esquerra Unida, entre Convegència i Unió, i dins d’Unió mateix, com admetia ahir Josep A. Duran i Lleida a Catalunya Ràdio.
Potser per això, cada vegada són més les persones que, davant la crisi, opten per reformular les seves vides prescindint de les turbulències actuals en els àmbits econòmic i polític. Així, Mercè Ibarz escriu a El País sobre els precaris cognitius, una nova classe social integrada per gent molt competent, preparada i formada, que no té cap lloc de treball. I algunes d’aquestes han decidit obrir recentment noves llibreries alternatives a Barcelona, com La Impossible, La Memòria, NoLLegiu i, ara, La Canibal. Sembla, doncs, que la crisi econòmica ens porta una nova florida cultural.
Finalment, avui que és el Dia Mundial de la Ràdio, no vull acabar El Descosit sense felicitar-vos a tots els qui la féu possible cada dia sabent que, com escriu Jofre Llombart a El Punt Avui, el vostre RT és el boca orella.
Així, quan el president de la CEOE es mostra convençut que “la majoria de catalans ni volem marxar ni marxarem, i afegeix que la independència de Catalunya suposaria una “destrossa” de les relacions humanes a Espanya, són pocs els qui no veuen que parla en representació dels interessos d’un lobbi econòmic interessat a mantenir l’statu quo a tota costa, com explica Joan Manel Tresseras a l’Ara. Tanmateix, davant d’això, el risc és que la ciutadania acabi desconectant de la realitat i desesperançant-se de la possibilitat de forjar junts un nou horitzó social i nacional.
En el cas de Catalunya, el procés sobiranista de moment ha mantingut efecte aglutinador i il•lusionador per a molta gent, a desgrat de l crisi. Però, en acnvi, ha provocat tensions a tots els partits polítics catalans, com escriu avui Astrid Barrio a El Periódico, que afegeix que si finalment no es pot celebrar la consulta i s'opta per unes eleccions plebiscitàries, s’evidenciaran més els discrepàncies entre Iniciativa i Esquerra Unida, entre Convegència i Unió, i dins d’Unió mateix, com admetia ahir Josep A. Duran i Lleida a Catalunya Ràdio.
Potser per això, cada vegada són més les persones que, davant la crisi, opten per reformular les seves vides prescindint de les turbulències actuals en els àmbits econòmic i polític. Així, Mercè Ibarz escriu a El País sobre els precaris cognitius, una nova classe social integrada per gent molt competent, preparada i formada, que no té cap lloc de treball. I algunes d’aquestes han decidit obrir recentment noves llibreries alternatives a Barcelona, com La Impossible, La Memòria, NoLLegiu i, ara, La Canibal. Sembla, doncs, que la crisi econòmica ens porta una nova florida cultural.
Finalment, avui que és el Dia Mundial de la Ràdio, no vull acabar El Descosit sense felicitar-vos a tots els qui la féu possible cada dia sabent que, com escriu Jofre Llombart a El Punt Avui, el vostre RT és el boca orella.
12 de febrer del 2014
El Descosit, 12.02.2014
Avui Joan Barril escriu a El Periódico que “mai no havíem estat tan mal manats” i que cada cop som més a prop del ja n'hi ha prou! Perquè la política ha anat renunciant a solucionar les coses de la comunitat i va del bracet del mercat practicant l'exclusió de la ciutadania.
Aquesta aliança entre política i empresa va viure ahir un nou episodi amb la denominada Declaració de Barcelona en què una seixantena de directius de parla alemanya es mostraven contraris a la secessió de Catalunya. Segons l’editorial d’El Singular Digital, es tracta d’una maniobra política orquestrada pel PP que intenta utilitzar de forma maldestra la societat civil simulant una falsa pressió empresarial.
També sembla respondre a una combinació d’interessos polítics i econòmics, menystenint els drets dels ciutadans, la renuncia a la jurisdicció universal que acaba d’avançar el Govern del PP, com llegim a l’editorial d’El País. Sembla que la reforma de la LOPJ és la resposta del Govern davant la pretensió d’un jutge espanyol de perseguir penalment els crims d’alguns jerarques xinesos contra el Tíbet, cosa que ha causat malestar en el Govern xinès, en mans del qual hi ha el 20% del deute públic espanyol.
Davant d’aquestes maniobres, no és estrany que, com escriu Enric Juliana a La Vanguardia, “Espanya comenci a estar cansada del poder excessiu de les cúpules dels partits, la popularitat dels quals cau en picat”. Tanmateix, si es confirma l’enorme erosió de PP i PSOE, el cicle electoral que ara comença pot concloure, segons Juliana, amb un govern de coalició PP-PSOE. No sabem si serà pitjor el remei que la malaltia.
Mentrestant, fora de les nostres fronteres, Suïssa, una confederació de llarga tradició democràtica, van aprovar diumenge en referèndum gestionar de manera autònoma la immigració d'estrangers i els contingents d'estrangers que poden exercir activitat lucrativa dins les seves fronteres. De seguida, els dirigents de la UE han lamentat aquestes mesures, perquè, diuen, són contràries al principi de lliure circulació de les persones entre la Unió i Suïssa. Tanmateix, com assenyala Manuel Castaño a El Punt Avui, aquests alts càrrecs comunitaris no els ha elegit ningú i es refereixen a uns dictàmens no referendats. On hi ha, doncs, més democràcia? A la UE o a Suissa? Cada cop hi ha més gent que comença a veure amb enveja el fet que els suïssos prenguin decisions.
Aquesta aliança entre política i empresa va viure ahir un nou episodi amb la denominada Declaració de Barcelona en què una seixantena de directius de parla alemanya es mostraven contraris a la secessió de Catalunya. Segons l’editorial d’El Singular Digital, es tracta d’una maniobra política orquestrada pel PP que intenta utilitzar de forma maldestra la societat civil simulant una falsa pressió empresarial.
També sembla respondre a una combinació d’interessos polítics i econòmics, menystenint els drets dels ciutadans, la renuncia a la jurisdicció universal que acaba d’avançar el Govern del PP, com llegim a l’editorial d’El País. Sembla que la reforma de la LOPJ és la resposta del Govern davant la pretensió d’un jutge espanyol de perseguir penalment els crims d’alguns jerarques xinesos contra el Tíbet, cosa que ha causat malestar en el Govern xinès, en mans del qual hi ha el 20% del deute públic espanyol.
Davant d’aquestes maniobres, no és estrany que, com escriu Enric Juliana a La Vanguardia, “Espanya comenci a estar cansada del poder excessiu de les cúpules dels partits, la popularitat dels quals cau en picat”. Tanmateix, si es confirma l’enorme erosió de PP i PSOE, el cicle electoral que ara comença pot concloure, segons Juliana, amb un govern de coalició PP-PSOE. No sabem si serà pitjor el remei que la malaltia.
Mentrestant, fora de les nostres fronteres, Suïssa, una confederació de llarga tradició democràtica, van aprovar diumenge en referèndum gestionar de manera autònoma la immigració d'estrangers i els contingents d'estrangers que poden exercir activitat lucrativa dins les seves fronteres. De seguida, els dirigents de la UE han lamentat aquestes mesures, perquè, diuen, són contràries al principi de lliure circulació de les persones entre la Unió i Suïssa. Tanmateix, com assenyala Manuel Castaño a El Punt Avui, aquests alts càrrecs comunitaris no els ha elegit ningú i es refereixen a uns dictàmens no referendats. On hi ha, doncs, més democràcia? A la UE o a Suissa? Cada cop hi ha més gent que comença a veure amb enveja el fet que els suïssos prenguin decisions.
11 de febrer del 2014
El Descosit, 11.02.2014
David Trueba, el gran triomfador dels Goya, en el seu discurs va expressar afecte per Catalunya i va recomanar anar a conèixer la seva gent, perquè les coses no són com les expliquen "alguns locutors de ràdio i articulistes de premsa". I també va dir que li agradaria una Espanya on les escoles ensenyessin nocions de les diferents llengües de l'Estat. Ara entenem per què el ministre Wert va optar per no ser-hi. És clar que aquí uns treballadors de TV3 van optar perquè la gala dels Gaudí no existís, boicotejant-ne la transmissió en directe: flac favor a la indústria catalana del cinema, en la qual, diguem-ho tot, el català hi és residual.
Com també ho és en l’àmbit de la justícia. Ho recordava ahir Màrius Serra en l’acte de protesta per la sentència contra la immersió lingüística a l’escola. Esmentant unes dades del jutge Santiago Vidal, va destacar la paradoxa que un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que dicta només l’1% de les sentències en català imposi el 25% de les classes en castellà quan ho demanen només 5 de les 600.000 famílies de Catalunya. L’editorial d’El Punt Avui diu que la societat catalana s'està cansant de la creació artificial de problemes i que caldrà mantenir-se alerta en defensa dels drets nacionals.
Sobre el procés sobiranista, Lluís Foix escriu a La Vanguardia que encara som a temps de tot, però recorda que les revolucions acaben triomfant quan no s’han fet els canvis a temps. En aquest sentit, exhorta Rajoy a moure fitxa davant el full de ruta que Mas ha presentat amb la data i la pregunta de la consulta.
I, pel que fa a la consulta, Carles Boix escriu a l’Ara que Govern i Parlament han d'establir urgentment unes regles clares que aclareixin si, per guanyar, el sí-sí ha de superar el 50% dels vots vàlids o simplement ha de ser l'opció més votada; altrament, la consulta tindrà un component d'incertesa i arbitrarietat que pot perjudicar greument el procés.
Finalment, sobre el judici de la infanta Cristina, Xavier Roig escriu a Nació Digital que en aquest sainet en què els fiscals intenten complaure els seus amos i la princesa, seguint el consell dels seus advocats, ens insulta la intel·ligència pretextant que va actuar per amor, només el jutge demostra voluntat per defensar les institucions democràtiques, quan tots cobren de l’erari públic.
Com també ho és en l’àmbit de la justícia. Ho recordava ahir Màrius Serra en l’acte de protesta per la sentència contra la immersió lingüística a l’escola. Esmentant unes dades del jutge Santiago Vidal, va destacar la paradoxa que un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que dicta només l’1% de les sentències en català imposi el 25% de les classes en castellà quan ho demanen només 5 de les 600.000 famílies de Catalunya. L’editorial d’El Punt Avui diu que la societat catalana s'està cansant de la creació artificial de problemes i que caldrà mantenir-se alerta en defensa dels drets nacionals.
Sobre el procés sobiranista, Lluís Foix escriu a La Vanguardia que encara som a temps de tot, però recorda que les revolucions acaben triomfant quan no s’han fet els canvis a temps. En aquest sentit, exhorta Rajoy a moure fitxa davant el full de ruta que Mas ha presentat amb la data i la pregunta de la consulta.
I, pel que fa a la consulta, Carles Boix escriu a l’Ara que Govern i Parlament han d'establir urgentment unes regles clares que aclareixin si, per guanyar, el sí-sí ha de superar el 50% dels vots vàlids o simplement ha de ser l'opció més votada; altrament, la consulta tindrà un component d'incertesa i arbitrarietat que pot perjudicar greument el procés.
Finalment, sobre el judici de la infanta Cristina, Xavier Roig escriu a Nació Digital que en aquest sainet en què els fiscals intenten complaure els seus amos i la princesa, seguint el consell dels seus advocats, ens insulta la intel·ligència pretextant que va actuar per amor, només el jutge demostra voluntat per defensar les institucions democràtiques, quan tots cobren de l’erari públic.
10 de febrer del 2014
El Descosit, 10.02.2014
Avui, Enric Hernández, fent-se ressò de la famosa rampa dels jutjats de Palma, parla a El Periódico del “pendent monàrquic” i intenta analitzar objectivament el declivi de popularitat pateix la Corona espanyola. Per la seva banda, M. Àngels Alcázar escriu a La Vanguardia que ara La Zarzuela vol passar pàgina i recuperar la imatge institucional.
Reprenent el dia a dia, l’editorial d’El Punt Avui ens recorda que “els cinc grans bancs de l'Estat espanyol van multiplicar per quatre els seus beneficis l'any passat”. I assenyala que el gran objectiu bancari per al 2014 hauria de ser que el crèdit arribi a les empreses i les famílies, encara que sigui a costa d’uns beneficis més moderats, derivats de l'activitat de la indústria i els serveis i, per tant, més beneficiosos per a tothom.
I continuant amb el balanç del 2013, Josep Miró i Ardevol respon a La Vanguardia la pregunta de Rafel Nadal de per què no fou l'any de la regeneració democràtica i el rearmament moral de Catalunya. Segons Miró, perquè ens va mancar un marc de referència de raó objectiva, a diferència del que havia passat en l'últim renaixement català de mitjan segle xx, impulsat pel catolicisme i el marxisme del PSUC. I conclou que ara “vivim en una societat desvinculada, que construeix una cultura que confon la realitat amb el Polònia, en què sorgeixen moltes fogonades i pocs compromisos de vida”.
Tanmateix, com a punt positiu cal esmentar la creixent maduresa democràtica de la ciutadania, cada vegada més bel·ligerant amb les veus que pretenen crear opinió amb afirmacions poc rigoroses o falses, i que exigeix més honestedat i rigor en la informació generada, publicada i valorada. Ho escriu Marta Espasa a propòsit de la polèmica generada pel sistema de càlcul de les balances fiscals.
I també a l’Ara, Joan Subirats afegeix que, a banda de les balances fiscals, estaria bé demanar als experts que pensessin com finançar mecanismes per poder reduir la desigualtat creixent del mercat global actual, en què els impostos no s’han globalitzat, de manera que els qui menys en paguen són les grans corporacions multinacionals, que després volen compensar el frau amb "responsabilitat social". I demana més compromís amb el nosaltres.
Contrariàment a això, Suïssa acaba de rebutjar en referèndum la lliure circulació de treballadors europeus, una mesura populista que, segons l’editorial d’El País, pot tenir conseqüències perverses a Europa.
Reprenent el dia a dia, l’editorial d’El Punt Avui ens recorda que “els cinc grans bancs de l'Estat espanyol van multiplicar per quatre els seus beneficis l'any passat”. I assenyala que el gran objectiu bancari per al 2014 hauria de ser que el crèdit arribi a les empreses i les famílies, encara que sigui a costa d’uns beneficis més moderats, derivats de l'activitat de la indústria i els serveis i, per tant, més beneficiosos per a tothom.
I continuant amb el balanç del 2013, Josep Miró i Ardevol respon a La Vanguardia la pregunta de Rafel Nadal de per què no fou l'any de la regeneració democràtica i el rearmament moral de Catalunya. Segons Miró, perquè ens va mancar un marc de referència de raó objectiva, a diferència del que havia passat en l'últim renaixement català de mitjan segle xx, impulsat pel catolicisme i el marxisme del PSUC. I conclou que ara “vivim en una societat desvinculada, que construeix una cultura que confon la realitat amb el Polònia, en què sorgeixen moltes fogonades i pocs compromisos de vida”.
Tanmateix, com a punt positiu cal esmentar la creixent maduresa democràtica de la ciutadania, cada vegada més bel·ligerant amb les veus que pretenen crear opinió amb afirmacions poc rigoroses o falses, i que exigeix més honestedat i rigor en la informació generada, publicada i valorada. Ho escriu Marta Espasa a propòsit de la polèmica generada pel sistema de càlcul de les balances fiscals.
I també a l’Ara, Joan Subirats afegeix que, a banda de les balances fiscals, estaria bé demanar als experts que pensessin com finançar mecanismes per poder reduir la desigualtat creixent del mercat global actual, en què els impostos no s’han globalitzat, de manera que els qui menys en paguen són les grans corporacions multinacionals, que després volen compensar el frau amb "responsabilitat social". I demana més compromís amb el nosaltres.
Contrariàment a això, Suïssa acaba de rebutjar en referèndum la lliure circulació de treballadors europeus, una mesura populista que, segons l’editorial d’El País, pot tenir conseqüències perverses a Europa.
7 de febrer del 2014
El Descosit, 07.02.2014
Dissabte la infanta Cristina declararà als jutjats de Plma. L'operatiu de seguretat costarà uns 300.000 euros públics, hi ha acreditts més de 300 mitjans d’arreu del món i es preveu que la vista tingui una durada excepcional, per la qual cosa la imputada disposarà el Palau de Marivent si vol descansar. Ho explica Sebastià Alzamora a l’Ara, que conclou que potser haurien d’haver actuat “amb més discreció, per no crear greuges comparatius amb la resta de ciutadans espanyols, que segons el rei Joan Carles són tots iguals davant de la justícia”.
I parlant de la legalitat, Enric Vila escriu a El Punt Avui que el relator de l'ONU per la promoció de la veritat, la justícia i la reparació ha alertat que la llei d'amnistia de 1977 és incompatible amb els compromisos internacionals adquirits per Espanya en relació amb els drets humans i en demana l'abolició. El seu moment, va permetre una transició aparentment modèlica, gràcies a la cultura de la por que es va generar. Tanmateix, afegeix Vila, ara que la geopolítica està canviant, les bases franquistes de l'Estat espanyol canten cada dia més al món, i més ho faran si s’impedeix la consulta als catalans. Davant d’això, cal reclamar a l’estat diàleg i l’aplicació de la democràcia, escriu Mònica Sabata a El Singular Digital.
Mentrestant, segons l’ONG Save the Children, a Espanya 2,8 milions de nens i adolescents viuen en risc de pobresa, com explica Rafel Nadal a La Vanguardia. És un símptoma alarmant, juntament amb l'escanyament dels assalariats, que contrasta amb l’actitud miop dels qui prenen decisions. Concretament, Nadal se sorprèn de la incapacitat dels poderosos d'assumir les seves obligacions ètiques, i de la manca d'atreviment dels partits progressistes, abans que la situació sigui insostenible.
També Itàlia passa per moments difícils i no se’n parla. El nord, tan ric, no sap trobar sortides a la crisi, mentre el sud continua condemnat i abandonat i a Roma fan comèdia amb la política, és a dir, “viuen de jugar alegrement als daus amb la vida i el benestar de tots els italians”. Ho escriu Xaiuer Bru de Sala a El Periódico, que conclou que Itàlia, com a Estat, és inviable.
Tanmateix, la situació realment drmàtica es viu al sud del mediterrani, on hi ha milers d’immigrants atrapats que volen saltar a l’anhelada Europa, com recorda Josep Playà a La Vanguardia.
I parlant de la legalitat, Enric Vila escriu a El Punt Avui que el relator de l'ONU per la promoció de la veritat, la justícia i la reparació ha alertat que la llei d'amnistia de 1977 és incompatible amb els compromisos internacionals adquirits per Espanya en relació amb els drets humans i en demana l'abolició. El seu moment, va permetre una transició aparentment modèlica, gràcies a la cultura de la por que es va generar. Tanmateix, afegeix Vila, ara que la geopolítica està canviant, les bases franquistes de l'Estat espanyol canten cada dia més al món, i més ho faran si s’impedeix la consulta als catalans. Davant d’això, cal reclamar a l’estat diàleg i l’aplicació de la democràcia, escriu Mònica Sabata a El Singular Digital.
Mentrestant, segons l’ONG Save the Children, a Espanya 2,8 milions de nens i adolescents viuen en risc de pobresa, com explica Rafel Nadal a La Vanguardia. És un símptoma alarmant, juntament amb l'escanyament dels assalariats, que contrasta amb l’actitud miop dels qui prenen decisions. Concretament, Nadal se sorprèn de la incapacitat dels poderosos d'assumir les seves obligacions ètiques, i de la manca d'atreviment dels partits progressistes, abans que la situació sigui insostenible.
També Itàlia passa per moments difícils i no se’n parla. El nord, tan ric, no sap trobar sortides a la crisi, mentre el sud continua condemnat i abandonat i a Roma fan comèdia amb la política, és a dir, “viuen de jugar alegrement als daus amb la vida i el benestar de tots els italians”. Ho escriu Xaiuer Bru de Sala a El Periódico, que conclou que Itàlia, com a Estat, és inviable.
Tanmateix, la situació realment drmàtica es viu al sud del mediterrani, on hi ha milers d’immigrants atrapats que volen saltar a l’anhelada Europa, com recorda Josep Playà a La Vanguardia.
6 de febrer del 2014
El Descosit, 06.02.2014
La Comissió Europea acaba de xifrar en 120.000 miIions d’euros el cost de la corrupció a la Unió cada any. Ho llegim a l’editoral d’El País, mentre a Espanya comença, segons diu Ernest Folch a El Periódico la segona temporada de la sèrie Gürtel, amb nits d'hotel per a Francisco Camps, l’aparició estel·lar d'Álvarez-Cascos i el protagonisme la incansable Ana Mato, tots membres d'aquell PP d'Aznar que es presentava com el guardià de la decència. I, segons, Folch, en aquest cas massiu de corrupció, el millor encara ha d'arribar.
No és estrany, doncs, que l’últim Baròmetre del CIS assenyali la corrupció i el frau com la principal preocupació dels espanyols, després de l’atur. Espanya s'enfronta amb una crisi que afecta totes les institucions de l'Estat i que s'expressa políticament en la decadència dels partits que s'alternen en el poder, com escriu a La Vanguardia Jordi Barbeta, que afegeix que les floretes que Rajoy i Rubalcaba s’han dedicat aquest cap de setmana s’expliquen perquè per a Rajoy i el PP és gairebé tan important com per a Rubalcaba que el PSOE continuï sent la seva única alternativa.
És evident, però, que els partits polítics han de canviar els seus plantejaments. De fet, a Catalunya ja ho estant fent, segons Toni Aira, que escriu a El Singular Digital que CiU, per exemple, ha deixar de ser el partit “piràmide”, amb molts nacionalistes a la base i pocs a la cúpula, i ara és més aviat un “cilindre”, on la base es fa escoltar pels qui lideren i ningú es fa escarafalls si cal votar per la independència.
Des d’una visió més general, Lluís Foix escriu que cal recuperar la visió humanista dels processos polítics i econòmics que han protagonitzat el miracle d'Europa en els últims 50 anys per evitar naufragi de societats senceres, víctimes de les seves fantasies consumistes. I diu que cal combatre amb fermesa la corrupció i alhora demostrar que la política és un servei i no un estatus.
Finalment, ara que comencen els Jocs Olímpics de Sotxi, Vicent Partal a El Punt Avui es pregunta si, en vista dels darrers atemptats a Rússia hi podrà haver “treva olímpica”. I on tampoc no hi ha treva és en el conflicte a TV3, en què, com escriu Mònica Planas a l’Ara, sembla que tots plegats s'oblidin que la pervivència de qualsevol mitjà passa pel respecte a l'audiència.
No és estrany, doncs, que l’últim Baròmetre del CIS assenyali la corrupció i el frau com la principal preocupació dels espanyols, després de l’atur. Espanya s'enfronta amb una crisi que afecta totes les institucions de l'Estat i que s'expressa políticament en la decadència dels partits que s'alternen en el poder, com escriu a La Vanguardia Jordi Barbeta, que afegeix que les floretes que Rajoy i Rubalcaba s’han dedicat aquest cap de setmana s’expliquen perquè per a Rajoy i el PP és gairebé tan important com per a Rubalcaba que el PSOE continuï sent la seva única alternativa.
És evident, però, que els partits polítics han de canviar els seus plantejaments. De fet, a Catalunya ja ho estant fent, segons Toni Aira, que escriu a El Singular Digital que CiU, per exemple, ha deixar de ser el partit “piràmide”, amb molts nacionalistes a la base i pocs a la cúpula, i ara és més aviat un “cilindre”, on la base es fa escoltar pels qui lideren i ningú es fa escarafalls si cal votar per la independència.
Des d’una visió més general, Lluís Foix escriu que cal recuperar la visió humanista dels processos polítics i econòmics que han protagonitzat el miracle d'Europa en els últims 50 anys per evitar naufragi de societats senceres, víctimes de les seves fantasies consumistes. I diu que cal combatre amb fermesa la corrupció i alhora demostrar que la política és un servei i no un estatus.
Finalment, ara que comencen els Jocs Olímpics de Sotxi, Vicent Partal a El Punt Avui es pregunta si, en vista dels darrers atemptats a Rússia hi podrà haver “treva olímpica”. I on tampoc no hi ha treva és en el conflicte a TV3, en què, com escriu Mònica Planas a l’Ara, sembla que tots plegats s'oblidin que la pervivència de qualsevol mitjà passa pel respecte a l'audiència.
5 de febrer del 2014
El Descosit, 05.02.2014
Avui Màrius Carol escriu a La Vanguardia que és una bona notícia l’anunci del govern que rebaixarà l’IVA cultural, que ara és del 21%, mentre que a França és del 5,5%. Mentrestant, però, al cor de Barcelona algunes llibreries històriques han de tancar, a causa de l’actualització dels lloguers, esperonada per la pressió turística. En parla avui Miquel Molina, a propòsit de la Llibreria Documenta, que gràcies a la fidelització dels clients ha aconseguit salvar-se i anar a l’Eixample.
No ajuda a la promoció de la cultura ni del sector audiovisual la vaga que va impedir que TV3 transmetés els Premis Gaudí. Ho explica Natàlia Molero a El Singular Digital, que considera que el conflicte només es pot resoldre negociant –no confinant la direcció als seus despatxos– i tenint en compte les xifres: de l’any 2011 ençà, la plantilla de TV3 s’ha reduït en 58 treballadors mentre el pressupost ha augmentat en 65 milions d’euros, és a dir, més d’un 40%.
Ferran Saez a l’Ara intenta explica l’origen profund de la crisi a partir de l'efecte L'Oréal ("Perquè jo ho valc!") i de l'efecte Mediamarkt ("Jo no sóc tonto!"). L'efecte L'Oréal justifica les inversions milionàries en infraestructures faraòniques, com els AVEs o els nous canals de la TV pública, i l'efecte Mediamarkt explica la rialleta de suficiència de qui trobava que viure de lloguer era llençar els diners, podent signar una hipoteca a 40 anys de 1.500 euros al mes. I conclou que, en el rerefons d’aquests dos efectes, s’entreveu que l'assumpció de la pròpia responsabilitat individual és percebuda ja com una mena de maldecap innecessari, com una nosa que ens podem estalviar quan ho creguem oportú.
I propòsit la crisi, José Antonio Bueno parla avui a El Periódico de la notícia preocupant de la devaluació de les divises als països emergents, com el peso argentí, i les caigudes de les monedes nacionals de l'Índia o el Brasil, que semblen indicar que algú ha tocat la corneta per sortir de les economies emergents. Cal tenir en compte que grans empreses espanyoles tenen interessos en aquells països, sobretot a l’Amèrica Llatina, i que aquesta crisi pot reforçar l'euro i encarir els nostres productes, fent poc efectius els ajustos salarials i més difícil l'exportació.
Acabem amb una bona notícia que llegim a Nació Digital: les escoles Bressola de la Catalunya Nord amplien els centres aquest any.
No ajuda a la promoció de la cultura ni del sector audiovisual la vaga que va impedir que TV3 transmetés els Premis Gaudí. Ho explica Natàlia Molero a El Singular Digital, que considera que el conflicte només es pot resoldre negociant –no confinant la direcció als seus despatxos– i tenint en compte les xifres: de l’any 2011 ençà, la plantilla de TV3 s’ha reduït en 58 treballadors mentre el pressupost ha augmentat en 65 milions d’euros, és a dir, més d’un 40%.
Ferran Saez a l’Ara intenta explica l’origen profund de la crisi a partir de l'efecte L'Oréal ("Perquè jo ho valc!") i de l'efecte Mediamarkt ("Jo no sóc tonto!"). L'efecte L'Oréal justifica les inversions milionàries en infraestructures faraòniques, com els AVEs o els nous canals de la TV pública, i l'efecte Mediamarkt explica la rialleta de suficiència de qui trobava que viure de lloguer era llençar els diners, podent signar una hipoteca a 40 anys de 1.500 euros al mes. I conclou que, en el rerefons d’aquests dos efectes, s’entreveu que l'assumpció de la pròpia responsabilitat individual és percebuda ja com una mena de maldecap innecessari, com una nosa que ens podem estalviar quan ho creguem oportú.
I propòsit la crisi, José Antonio Bueno parla avui a El Periódico de la notícia preocupant de la devaluació de les divises als països emergents, com el peso argentí, i les caigudes de les monedes nacionals de l'Índia o el Brasil, que semblen indicar que algú ha tocat la corneta per sortir de les economies emergents. Cal tenir en compte que grans empreses espanyoles tenen interessos en aquells països, sobretot a l’Amèrica Llatina, i que aquesta crisi pot reforçar l'euro i encarir els nostres productes, fent poc efectius els ajustos salarials i més difícil l'exportació.
Acabem amb una bona notícia que llegim a Nació Digital: les escoles Bressola de la Catalunya Nord amplien els centres aquest any.
4 de febrer del 2014
El Descosit, 04.02.2013
L’abril de 2009, Albània va demanar l’ingrés a la UE, però encara no n’és membre perquè Europa li exigeix que elimini els casos de corrupció. Ho explica Xevi Xirgu a El Punt Avui, a propòsit de l’Eurobaròmetre que la comissària de Justícia va presentar ahir i que situa Espanya, amb Grècia i Itàlia, al podi dels països més corruptes. Calen, doncs, més esforços per canviar aquesta tendència tan generalitzada a Espanya perquè, com escriu avui Màrius Carol a La Vanguardia, “si no lluites per posa fi a la corrupció i la podridura, acabaràs formant-ne part”.
De moment, però, sembla que Rajoy basa tot el seu discurs en la recuperació econòmica, i fa ulls clucs a l’herència aznariana, que ha deixat autopistes sense cotxes a Madrid, aeroports sense avions a Castelló i Ciudad Real, AVE buits i tramvies fantasma, com explica Isabel Garcia Pagán. El còctel que formen l'explosió de la bombolla immobiliària, el 25% d'atur i el 25% d'economia submergida fa, doncs, que Europa estiri les orelles d’Espanya, com escriu Albert Sáez a El Periódico, però es troba com a resposta l’altivesa de Rajoy. Aquesta gallardia espanyola no agrada a Europa, i potser per això Margallo és el ministre que matisa més bé en el tema català.
I també ho fan Felipe González i Susana Díaz, que enfront de l’hostilitat de Rajoy, s’esforcen per rellançar el diàleg amb Mas. Ho llegim avui a l’editorial d’El País, que diu que és urgent tendir ponts, com el debat de Mas i González a La Sexta o la visita de la presidenta andalusa al president català. I conclou que “la qüestió de Catalunya forma part dels assumptes d’Estat, aquells que ningú no hauria d’utilitzar per esgarrapar vots”.
A propòsit del procés sobiranista català, Salvador Cardús escriu a l’Ara sobre la necessitat de la unitat política entre els partits que l’impulsen i, vist que no s’han posat d’acord per presentar una llista única a les europees, remarca que la unitat sí que serà imprescindible el dia després de la consulta, si n’hi ha. I tan important com la unitat dels partits serà la cohesió dels moviments sobiranistes, entorn d’un únic objectiu: l'assoliment de la plenitud política de Catalunya. Altrament, faríem el ridícul i, com va dir el president Mas dies enrere i recorda avui Pilar Rahola, "en política es pot fer tot menys el ridícul".
De moment, però, sembla que Rajoy basa tot el seu discurs en la recuperació econòmica, i fa ulls clucs a l’herència aznariana, que ha deixat autopistes sense cotxes a Madrid, aeroports sense avions a Castelló i Ciudad Real, AVE buits i tramvies fantasma, com explica Isabel Garcia Pagán. El còctel que formen l'explosió de la bombolla immobiliària, el 25% d'atur i el 25% d'economia submergida fa, doncs, que Europa estiri les orelles d’Espanya, com escriu Albert Sáez a El Periódico, però es troba com a resposta l’altivesa de Rajoy. Aquesta gallardia espanyola no agrada a Europa, i potser per això Margallo és el ministre que matisa més bé en el tema català.
I també ho fan Felipe González i Susana Díaz, que enfront de l’hostilitat de Rajoy, s’esforcen per rellançar el diàleg amb Mas. Ho llegim avui a l’editorial d’El País, que diu que és urgent tendir ponts, com el debat de Mas i González a La Sexta o la visita de la presidenta andalusa al president català. I conclou que “la qüestió de Catalunya forma part dels assumptes d’Estat, aquells que ningú no hauria d’utilitzar per esgarrapar vots”.
A propòsit del procés sobiranista català, Salvador Cardús escriu a l’Ara sobre la necessitat de la unitat política entre els partits que l’impulsen i, vist que no s’han posat d’acord per presentar una llista única a les europees, remarca que la unitat sí que serà imprescindible el dia després de la consulta, si n’hi ha. I tan important com la unitat dels partits serà la cohesió dels moviments sobiranistes, entorn d’un únic objectiu: l'assoliment de la plenitud política de Catalunya. Altrament, faríem el ridícul i, com va dir el president Mas dies enrere i recorda avui Pilar Rahola, "en política es pot fer tot menys el ridícul".
3 de febrer del 2014
El Descosit, 03.02.2014
Avui parlarem de diàleg.
Diàleg entre Catalunya i Espanya, com el que va procurar establir Jordi Évole entre Artur Mas i Felipe González al programa Salvados d’ahir, que va ser un èxit que “hauria de fer avergonyir els que s'omplen la boca de diàleg i impedeixen espais així, on es parli amb calma i respecte d'un tema que omple tertúlies de ràdio i televisió amb voluntat més crispadora i demagògica que informativa”, escriu Carles Capdevila a l’Ara.
Per la seva banda, Antoni Puigverd a La Vanguardia diu que seria convenient “reconstruir l’àgora, és a dir, l’espai de diàleg,i valora especialment l’actitud d’alguns castellans com Herrero de Miñón i Rubio Llorente, que defugen la cridòria actual i, sense deixar-se portar per l'estrès emocional i el gregarisme, procuren construir espais de negociació i diàleg entre Catalunya i Espanya.
Un diàleg que cada vegda serà més necessari, sobretot si succeeix el que indica l’enquesta demolidora que publica avui El Periódico, que anuncia un mapa de fragmentació política que posarà fi al bipartidisme, amb la caiguda de PP i PSOE: Els populars es ressenten de l’efecte Aznar i, sobretot, de l’aparició, pel sector més dretà i ultraespanyol, de partits com Vox, UpyD y Movimiento Ciudadano. Aquest fet, paradoxalment, pot ser una oportunitat, segons Marçal Sintes, perquè el partit de Rajoy adopti l'estratègia encertada cercant el vot més centrat dels qui es troben entre l'aznarisme i el zapaterisme, i es produeixi l'esperat i definitiu aggiornamento de la dreta espanyola i la seva autèntica homologació amb les dretes europees de referència.
Tornant a les relacions Catalunya-Espanya, per restablir-les cal fomentar el diàleg, però també la intel·ligència política. Ahir Duran Lleida twitejava que no és estrany que creixi l’independentisme si es continua insultant la intel·ligència, suprimint tot el que no agrada, com l’Acadèmia valenciana de la llengua, que reconeix la unitat del català, o les balances fiscals, que evidencien l’espoli de Catalunya.
A propòsit d’això, Vicent Sanchís escriu a El Singular Digital que quan es tracta de treballar amb pretensions científiques es demana als investigadors distanciament, asèpsia, equilibri, fins i tot una certa indiferència, mentre que Ángel de la Fuente, atenent les opinions que ha manifestat els darrers temps amb relació al tema, no és un analista honrat sinó un ideòleg al servei d’una causa.
En definitiva, amb menys ideologia i més intel·ligència, segurament seria més viable el diàleg.
Diàleg entre Catalunya i Espanya, com el que va procurar establir Jordi Évole entre Artur Mas i Felipe González al programa Salvados d’ahir, que va ser un èxit que “hauria de fer avergonyir els que s'omplen la boca de diàleg i impedeixen espais així, on es parli amb calma i respecte d'un tema que omple tertúlies de ràdio i televisió amb voluntat més crispadora i demagògica que informativa”, escriu Carles Capdevila a l’Ara.
Per la seva banda, Antoni Puigverd a La Vanguardia diu que seria convenient “reconstruir l’àgora, és a dir, l’espai de diàleg,i valora especialment l’actitud d’alguns castellans com Herrero de Miñón i Rubio Llorente, que defugen la cridòria actual i, sense deixar-se portar per l'estrès emocional i el gregarisme, procuren construir espais de negociació i diàleg entre Catalunya i Espanya.
Un diàleg que cada vegda serà més necessari, sobretot si succeeix el que indica l’enquesta demolidora que publica avui El Periódico, que anuncia un mapa de fragmentació política que posarà fi al bipartidisme, amb la caiguda de PP i PSOE: Els populars es ressenten de l’efecte Aznar i, sobretot, de l’aparició, pel sector més dretà i ultraespanyol, de partits com Vox, UpyD y Movimiento Ciudadano. Aquest fet, paradoxalment, pot ser una oportunitat, segons Marçal Sintes, perquè el partit de Rajoy adopti l'estratègia encertada cercant el vot més centrat dels qui es troben entre l'aznarisme i el zapaterisme, i es produeixi l'esperat i definitiu aggiornamento de la dreta espanyola i la seva autèntica homologació amb les dretes europees de referència.
Tornant a les relacions Catalunya-Espanya, per restablir-les cal fomentar el diàleg, però també la intel·ligència política. Ahir Duran Lleida twitejava que no és estrany que creixi l’independentisme si es continua insultant la intel·ligència, suprimint tot el que no agrada, com l’Acadèmia valenciana de la llengua, que reconeix la unitat del català, o les balances fiscals, que evidencien l’espoli de Catalunya.
A propòsit d’això, Vicent Sanchís escriu a El Singular Digital que quan es tracta de treballar amb pretensions científiques es demana als investigadors distanciament, asèpsia, equilibri, fins i tot una certa indiferència, mentre que Ángel de la Fuente, atenent les opinions que ha manifestat els darrers temps amb relació al tema, no és un analista honrat sinó un ideòleg al servei d’una causa.
En definitiva, amb menys ideologia i més intel·ligència, segurament seria més viable el diàleg.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)