EL DESCOSIT, 27.06.2014
Avui se celebra a Girona la V edició del Fòrum Impulsa, amb el lema "Oberts i col·laboratius". Aquesta fou l’actitud que va demostrar Felip VI en el discurs inaugural del certamen, i no la de l’alcalde de la ciutat, segons llegim a La Vanguardia. Antoni Puigverd diu que Carles Puigdemont és l’exponent de la doble moral d’una societat civil que, alhora que freqüenta el Fòrum, participa del clima d'impugnació de la monarquia. Un altre alcalde, el de Torredembarra, també ha estat el blanc dels mitjans per un presumpte cas de corrupció urbanística. Conclusió: comença la munició per a les eleccions municipals.
És clar que abans ve el 9-N i el més calent és a l’aigüera. Segons escriu Ricard Zapata a l’Ara, és urgent el debat sobre la ciutadania catalana, que ell proposa que no estigui vinculada a una nació sinó només a la residència o al naixement. D’altra banda, davant la consulta, les esquerres presenten més dispersió que mai, només amb un denominador comú: la primera persona del plural d’Avancem, Podem, Guanyarem... Que lluny que ens queda el “Som i serem!”
Tanmateix, el problema català és degut més aviat a un històric problema espanyol, que José Antich il·lustra amb l’actitud d’un PP que amb majoria absoluta va reinterpretar a la baixa la Constitució, després va impugnar l’Estatut davant del Constitucional i ara vol reduir el paper del rei al d’un comparsa que ni arbitri ni moderi res. Davant d’això, diu, potser caldrà exigir al Govern espanyol que es dediqui a governar i que no pretengui regnar.
És clar que, si hem de triar, és millor un rei borbònic que un emir de Qatar, el qual no en té prou a ser l’amo del Barça sinó que, com explica Pilar Rahola a La Vanguardia, ara ofereix milions d’euros per construir a Barcelona la tercera mesquita més gran del món, amb un minaret de 300 metres, gairebé el doble del cimbori central de la Sagrada Família que encara s’ha d’aixecar.
Per acabar, ahir hi ha haver dues notícies més, que sorprenentment van passar sense pena ni glòria: la retirada del Rubalcaba de la vida política i la moció del Parlament català qüestionant la figura del cap de l'Estat. I és que, com diu Marta Lasalas a El Singular Digital, avui, els titulars es cotitzen més cars i, per sortir-hi, cal mossegar els rivals, com Luis Suárez.
27 de juny del 2014
26 de juny del 2014
El Descosit, 26.06.2014
Hi ha dies en què els diaris semblen una macrosecció de tribunals. Avui La Vanguardia parla de la imputació de Magdalena pel frau dels ERO, el processament de Cristina de Borbó per frau, la investigació del finançament il·legal de la UGT d'Andalusia i el rebuig del magistrat Pablo Ruz d’alliberar l'extresorer del Partit Popular Luis Bárcenas. Sembla, doncs, que la justícia actua al nostre país.
No obstant això, al món hi ha d’altres accions, com ara el segrest de dues-centes noies nigerianes per part dels terroristes de Boko Haram, que només sabem combatre amb efímeres campanyes mundials de màrqueting per a autoconsum de les opinions públiques occidentals, que surten més barates que enviar tropes sobre el terreny. Davant d’això, Francesc M. Alvaro parla del nostre fracàs de ninots superconnectats perquè el mal necessita alguna cosa més que Twitter per ser frenat. En aquest sac hi podríem afegir l’estat de precarietat en què viuen molts infants i joves al nostre país.
Tanmateix, com escriu Lluís Foix, la corrupció estructural, l'atur juvenil, la pobresa i l'exclusió social només s'esmenten de passada en els discursos dels polítics. En canvi, el que sí s'explica és la lluita pel poder i totes les seves variants.
Davant l’amenaça de la consulta, els propers mesos proliferaran els intents espanyols de desestabilitzar el catalanisme com a moviment que aplega energies socials diverses per ssolir un objectiu comú. En parla Joan M. Tresserras a l’Ara, que considera imprescindible una unitat d’acció política bàsica del sobiranisme a quatre mesos de la consulta. I tot això en un moment convuls en la política catalana en què, segons el baròmetre d’El Periódico, Esquerra es consolida com a primera força, CiU perd l’hegemonia i el PSC s'acosta a la residualitat. És clar que la particularitat d'aquesta legislatura catalana és que té fixat el dia D en el 9-N, que pot alterar radicalment qualsevol previsió, com escriu Enric Hernàndez. I, com diu Toni Aira a El Singular Digital, tot fluctua i la inestabilitat és de les poques coses estables que ens acompanyen.
Davant l’envergadura d’aquests esdeveniments, sonen molt frívoles les amenaces dels ministres Fernández Díaz i Margallo sobre una eventual Catalunya independent, que tan aviat diuen que a casa nostra impera el pensament únic com que hi ha opinions contraposades, o que quedarem aïllats però serem un pol d'atracció del terrorisme internacional, com observa Jofre Llombart a El Punt Avui.
Tot plegat explica la desconnexió de la gent respecte dels polítics.
No obstant això, al món hi ha d’altres accions, com ara el segrest de dues-centes noies nigerianes per part dels terroristes de Boko Haram, que només sabem combatre amb efímeres campanyes mundials de màrqueting per a autoconsum de les opinions públiques occidentals, que surten més barates que enviar tropes sobre el terreny. Davant d’això, Francesc M. Alvaro parla del nostre fracàs de ninots superconnectats perquè el mal necessita alguna cosa més que Twitter per ser frenat. En aquest sac hi podríem afegir l’estat de precarietat en què viuen molts infants i joves al nostre país.
Tanmateix, com escriu Lluís Foix, la corrupció estructural, l'atur juvenil, la pobresa i l'exclusió social només s'esmenten de passada en els discursos dels polítics. En canvi, el que sí s'explica és la lluita pel poder i totes les seves variants.
Davant l’amenaça de la consulta, els propers mesos proliferaran els intents espanyols de desestabilitzar el catalanisme com a moviment que aplega energies socials diverses per ssolir un objectiu comú. En parla Joan M. Tresserras a l’Ara, que considera imprescindible una unitat d’acció política bàsica del sobiranisme a quatre mesos de la consulta. I tot això en un moment convuls en la política catalana en què, segons el baròmetre d’El Periódico, Esquerra es consolida com a primera força, CiU perd l’hegemonia i el PSC s'acosta a la residualitat. És clar que la particularitat d'aquesta legislatura catalana és que té fixat el dia D en el 9-N, que pot alterar radicalment qualsevol previsió, com escriu Enric Hernàndez. I, com diu Toni Aira a El Singular Digital, tot fluctua i la inestabilitat és de les poques coses estables que ens acompanyen.
Davant l’envergadura d’aquests esdeveniments, sonen molt frívoles les amenaces dels ministres Fernández Díaz i Margallo sobre una eventual Catalunya independent, que tan aviat diuen que a casa nostra impera el pensament únic com que hi ha opinions contraposades, o que quedarem aïllats però serem un pol d'atracció del terrorisme internacional, com observa Jofre Llombart a El Punt Avui.
Tot plegat explica la desconnexió de la gent respecte dels polítics.
25 de juny del 2014
El Descosit, 25.06.2014
Avui David Miró ens proposa un exercici de sanitat mental a l’Ara i explica per què és millor no tenir raó, d’entrada, en una època en què predominen els perfils obtusos i intransigents, que no admeten escletxes en un argumentari potser obsolet i antiquat, cosa que porta a la indigència intel·lectual i l’empobriment del debat públic, tan necessari avui. Afortunadament, alguns articulistes de premsa ens conviden a pensar.
A El Punt Avui, Vicent Sanchis qualifica de farsa la reforma fiscal de Montoro, que contradient les recomanacions de la Comissió Europea, ha decidit abaixar els trams més extrems de l’IRPF, cosa que l’ha obligat a compensar la menor recaptació suspenent les deduccions a llogadors i a llogaters d'habitatges i fent cotitzar les indemnitzacions per acomiadament. I això succeeix mentre el Tribunal de Comptes, òrgan encarregat de fiscalitzar els euros que es gasta l’Administració, té un nivell insòlit de nepotisme entre els seus membres, segons la investigació interna que ha fet El País i que avui comenta al seu editorial.
Pel que fa al nou monarca, Joan Barril escriu a El Periódico que, si bé no dubta de la integritat moral i professional de Felip VI, creu que, almenys en els primers anys de regnat, serà un mer titella del poder financer, mediàtic i militar de Madrid, a tenor de l’espectacle que ens han estat oferint tots plegats els darrers dies, primer amb l’abdicació exprés i ara amb l’aforament de la família sortint, davant la imminència que el jutge Castro processi la infanta Cristina. Mentrestant, en política catalana, Toni Aira escriu a El Singular Digital que és millor que CiU es dediqui a governar i no sigui tan esclava dels percentatges d’intenció de vot, tant a les properes municipals, en què la federació es veu clarament superada per ERC segons el darrer sondeig d’El Periódico, com a la consulta del 9-N, en què Jordi Turull demanava un mínim del 55% de vots per al sí-sí per validar l’aposta per la independència.
Finalment, La Vanguardia ens adverteix de dues amenaces que ens poden afectar en el futur. D’una banda, el gran polvorí en què s’està convertint tot l’Orient Mitjà, segons Pilar Rahola, i, més a prop nostre, la preocupant indigència infantil que hi ha a Espanya, on més de 2 milions d’infants viuen per sota del llindar de la pobresa, segons un informe de la Unicef.
A El Punt Avui, Vicent Sanchis qualifica de farsa la reforma fiscal de Montoro, que contradient les recomanacions de la Comissió Europea, ha decidit abaixar els trams més extrems de l’IRPF, cosa que l’ha obligat a compensar la menor recaptació suspenent les deduccions a llogadors i a llogaters d'habitatges i fent cotitzar les indemnitzacions per acomiadament. I això succeeix mentre el Tribunal de Comptes, òrgan encarregat de fiscalitzar els euros que es gasta l’Administració, té un nivell insòlit de nepotisme entre els seus membres, segons la investigació interna que ha fet El País i que avui comenta al seu editorial.
Pel que fa al nou monarca, Joan Barril escriu a El Periódico que, si bé no dubta de la integritat moral i professional de Felip VI, creu que, almenys en els primers anys de regnat, serà un mer titella del poder financer, mediàtic i militar de Madrid, a tenor de l’espectacle que ens han estat oferint tots plegats els darrers dies, primer amb l’abdicació exprés i ara amb l’aforament de la família sortint, davant la imminència que el jutge Castro processi la infanta Cristina. Mentrestant, en política catalana, Toni Aira escriu a El Singular Digital que és millor que CiU es dediqui a governar i no sigui tan esclava dels percentatges d’intenció de vot, tant a les properes municipals, en què la federació es veu clarament superada per ERC segons el darrer sondeig d’El Periódico, com a la consulta del 9-N, en què Jordi Turull demanava un mínim del 55% de vots per al sí-sí per validar l’aposta per la independència.
Finalment, La Vanguardia ens adverteix de dues amenaces que ens poden afectar en el futur. D’una banda, el gran polvorí en què s’està convertint tot l’Orient Mitjà, segons Pilar Rahola, i, més a prop nostre, la preocupant indigència infantil que hi ha a Espanya, on més de 2 milions d’infants viuen per sota del llindar de la pobresa, segons un informe de la Unicef.
20 de juny del 2014
El Descosit, 20.06.2014
A propòsit del discurs de Felip VI ahir a les Corts, Ignasi Aragay escriu a l'Ara que no troba motius per a l’optimisme. El nou rei va demanar que Espanya faci seves les diferents cultures i llengües de l'Estat, però ell només les va utilitzar per dir moltes gràcies. També es va referir a la “unitat en una Espanya diversa on hi cabem tots", però en aquest punt va ser extremament prudent i, com revela avui Màrius Carol a La Vanguardia, no va tenir en compte els suggeriments de la personalitat catalana que el va assessorar.
Antonio Franco es pregunta a El Periódico si el nou rei serà capaç d'impulsar la reforma constitucional, promoure el reconeixement de la plurinacionalitat i mitigar la corrupció, sense interferir en la política i amb un uniforme, com el d'ahir, que inquieta molt des de 1936. A més, l'editorial d'El País recorda que “la monarquia parlamentària s'ha de limitar a exercir les seves funcions constitucionals, de manera que Felip VI ha d'acomplir una labor de reconstrucció simbòlica, feta de l'exemplaritat i transparència. Vistes així les coses, sembla que predomina la continuïtat per sobre de la renovació. Potser per això Mas no va aplaudir.
Es clar que menys afortunades van ser les declaracions de l’exministre Bono sobre els quatre neuròtics catalans. I, parlant de ministres, avui són apel·lats per diversos articulistes. Per exemple, a El Periódico, Julia Otero es pregunta on eren les ministres del PP quan Gallardón va decidir indultar el guàrdia civil que no va ajudar una dona víctima agredida sexualment per un amic d'ell. I Xavier Bru de Sala escriu una carta oberta a Margallo per dir-li que 9-N no es produirà cap fet catastròfic i que es votarà o no depenent de la imatge que el seu Govern vulgui donar d'Espanya a Europa i al món. Una Europa en què eIs liberals no ho són tant amb UpyD i Ciutadans, com podrà experimentar Tremosa a partir d’ara.
Per acabar, Quim Monzó ens parla avui d’una nova cursa atlètica a Barcelona: serà el 30 d’agost pels túnels del metro, des d’Universitat fins a Gorg. I proposa que, per fer el ple, impulsem també la que fan a la Xina, que consisteix a portar un porc de 50 quilos a cada mà fins arribar a la meta...
En fi. Bon cap de setmana i bona revetlla de sant Joan!
Antonio Franco es pregunta a El Periódico si el nou rei serà capaç d'impulsar la reforma constitucional, promoure el reconeixement de la plurinacionalitat i mitigar la corrupció, sense interferir en la política i amb un uniforme, com el d'ahir, que inquieta molt des de 1936. A més, l'editorial d'El País recorda que “la monarquia parlamentària s'ha de limitar a exercir les seves funcions constitucionals, de manera que Felip VI ha d'acomplir una labor de reconstrucció simbòlica, feta de l'exemplaritat i transparència. Vistes així les coses, sembla que predomina la continuïtat per sobre de la renovació. Potser per això Mas no va aplaudir.
Es clar que menys afortunades van ser les declaracions de l’exministre Bono sobre els quatre neuròtics catalans. I, parlant de ministres, avui són apel·lats per diversos articulistes. Per exemple, a El Periódico, Julia Otero es pregunta on eren les ministres del PP quan Gallardón va decidir indultar el guàrdia civil que no va ajudar una dona víctima agredida sexualment per un amic d'ell. I Xavier Bru de Sala escriu una carta oberta a Margallo per dir-li que 9-N no es produirà cap fet catastròfic i que es votarà o no depenent de la imatge que el seu Govern vulgui donar d'Espanya a Europa i al món. Una Europa en què eIs liberals no ho són tant amb UpyD i Ciutadans, com podrà experimentar Tremosa a partir d’ara.
Per acabar, Quim Monzó ens parla avui d’una nova cursa atlètica a Barcelona: serà el 30 d’agost pels túnels del metro, des d’Universitat fins a Gorg. I proposa que, per fer el ple, impulsem també la que fan a la Xina, que consisteix a portar un porc de 50 quilos a cada mà fins arribar a la meta...
En fi. Bon cap de setmana i bona revetlla de sant Joan!
19 de juny del 2014
El Descosit, 19.06.2014
"Vaig aprendre que un no pot refugiar-se en la puresa moral si vol aconseguir alguna cosa, però, de la mateixa manera, si sacrifica tot principi, un perd la raó per la qual va entrar en política". Aquesta frase l’escriu Michael Ignatieff al seu darrer llibre, titulat Foc i cendres, que avui elogia Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia com una posada al dia d'El príncep, de Maquiavel, per a les democràcies avançades del nostre temps. Ignatieff, un intel·lectual canadenc que va intentar ficar-se en política al seu país, amb poc èxit, escriu brillantment sobre la seva experiència. Per exemple, a propòsit de la legitimitat democràtica diu: "La pregunta que un ciutadà es fa en determinar si un altre ciutadà l'ha de representar és si aquesta persona és representativa d'ell mateix." Seria bo que els nostres polítics o aspirants a ser-ho tinguessin en compte aquestes valentes reflexions.
Tanmateix, molts dels nostres dirigents viuen en una gran sensació d'inseguretat i d’estrès, i això els porta a repetir amb excés la paraula nacional i a exhibir grans banderes, com escriu Enric Juliana a propòsit dels fastos que es preparen avui a Madrid amb motiu de la coronació de Felip de Borbó. Un rei que es diu Felip malgrat els consells del doctor Josep Trueta al llavors príncep Joan Carles, com explica Pilar Rahola, i que arriba en una Espanya amb una crisi sistèmica, com diu Joan M. Tresseras a l’Ara, en què haurà d’afrontar dos reptes principals: el de monarquia o república i el de l’encaix territorial.
En el terreny social, la situació també és delicada a causa de la crisi econòmica, Avui, Anton Costas escriu a El Periódico que molts dels seus alumnes pensen, davant les escasses expectatives de trobar feina, emancipar-se i crear una llar, que el que decidirà el seu futur en acabar la carrera serà més la sort que els mèrits acadèmics, cosa que li fa pensar que l'ascensor social s'ha aturat i que estem davant un nou capitalisme hereditari.
Tornant a la política catalana, continua la sagnia al PSC, amb la decisió de Joan Ignasi Elena d’abandonar el grup parlamentari però emportar-se l’escó, amb l’argument que ell no ha traït el programa amb què el PSC es va presentar a les eleccions. D’aquesta manera, com llegim a El Singular Digital, avui socialistes i populars tenen els mateixos escons al Parlament.
Acabem recordant que avui en molts pobles i ciutats se celebra la festa de Corpus.
Tanmateix, molts dels nostres dirigents viuen en una gran sensació d'inseguretat i d’estrès, i això els porta a repetir amb excés la paraula nacional i a exhibir grans banderes, com escriu Enric Juliana a propòsit dels fastos que es preparen avui a Madrid amb motiu de la coronació de Felip de Borbó. Un rei que es diu Felip malgrat els consells del doctor Josep Trueta al llavors príncep Joan Carles, com explica Pilar Rahola, i que arriba en una Espanya amb una crisi sistèmica, com diu Joan M. Tresseras a l’Ara, en què haurà d’afrontar dos reptes principals: el de monarquia o república i el de l’encaix territorial.
En el terreny social, la situació també és delicada a causa de la crisi econòmica, Avui, Anton Costas escriu a El Periódico que molts dels seus alumnes pensen, davant les escasses expectatives de trobar feina, emancipar-se i crear una llar, que el que decidirà el seu futur en acabar la carrera serà més la sort que els mèrits acadèmics, cosa que li fa pensar que l'ascensor social s'ha aturat i que estem davant un nou capitalisme hereditari.
Tornant a la política catalana, continua la sagnia al PSC, amb la decisió de Joan Ignasi Elena d’abandonar el grup parlamentari però emportar-se l’escó, amb l’argument que ell no ha traït el programa amb què el PSC es va presentar a les eleccions. D’aquesta manera, com llegim a El Singular Digital, avui socialistes i populars tenen els mateixos escons al Parlament.
Acabem recordant que avui en molts pobles i ciutats se celebra la festa de Corpus.
17 de juny del 2014
El Descosit, 17.06.2014
Mentre a Catalunya parlem tant del dret a decidir i a Espanya de la sobirania popular segons la Constitució, José M. Ruiz Simon ens adverteix a La Vanguardia que el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) que negocien discretament la Unió Europea i els Estats Units anteposa els interessos dels inversors per sobre del drets dels ciutadans, sense necessitat que cap constitució estableixi que la sobirania nacional passarà a dependre de les grans empreses transnacionals.
Continuant en l’arena internacional, Washington està estudiant arribar a una aliança efectiva amb Teheran, el seu enemic durant tants anys, per contrarestar l'ofensiva de l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i, de passada, permetre al president nord-americà acabar bé el mandat. Per tot plegat, Xavier Rius es pregunta a El Periódico si, per ironies del destí, serà finalment l'Iran qui salvarà Obama. I, mentrestant, Putin ha decidit tallar el subministrament de gas a Ucraïna, i encara sort que ve l’estiu.
Davant d’aquests fets, no és estrany que la política estigui desacreditada. El darrer baròmetre del CIS indica que el 20% dels catalans no hi tenen cap confiança. I els problemes de lideratge al PSOE i el retorn d’Iceta al PSC demostren que als partits es viu més la lluita pel poder que l’esperit de servei al ciutadà.
Aquest descrèdit generalitzat dels polítics és, segons escriu Salvador Cardús a l’Ara, la baula més feble del procés sobiranista, que encertadament ha nascut de la voluntat popular però ara, per legitimar-se a escala internacional, necessitarà uns altíssims nivells de confiança mútua entre els ciutadans més exigents i els polítics més compromesos.
Mentrestant, s’ha encetat el debat paral·lel sobre si és millor forma de govern la monarquia o la república. Davant d’això, Joaquim Coello adverteix a El Punt Avui que els catalans hem de prioritzar si volem negociar amb l’Estat una solució per a Catalunya o participar en la reforma de l’Estat, amb el benentès que no es poden fer les dues coses alhora. Una altra qüestió seria veure si el nou encaix de Catalunya i Espanya és més fàcil amb l'actual monarquia o amb una nova república.
En fi; passi el que passi els propers mesos, mai no hem de perdre de vista el que recorda avui Miquel Roca a La Vanguardia: “Catalunya és una societat convivencial, on no hi ha conflictivitat, més enllà de la que alguns creen artificialment per interessos polítics.”
Continuant en l’arena internacional, Washington està estudiant arribar a una aliança efectiva amb Teheran, el seu enemic durant tants anys, per contrarestar l'ofensiva de l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i, de passada, permetre al president nord-americà acabar bé el mandat. Per tot plegat, Xavier Rius es pregunta a El Periódico si, per ironies del destí, serà finalment l'Iran qui salvarà Obama. I, mentrestant, Putin ha decidit tallar el subministrament de gas a Ucraïna, i encara sort que ve l’estiu.
Davant d’aquests fets, no és estrany que la política estigui desacreditada. El darrer baròmetre del CIS indica que el 20% dels catalans no hi tenen cap confiança. I els problemes de lideratge al PSOE i el retorn d’Iceta al PSC demostren que als partits es viu més la lluita pel poder que l’esperit de servei al ciutadà.
Aquest descrèdit generalitzat dels polítics és, segons escriu Salvador Cardús a l’Ara, la baula més feble del procés sobiranista, que encertadament ha nascut de la voluntat popular però ara, per legitimar-se a escala internacional, necessitarà uns altíssims nivells de confiança mútua entre els ciutadans més exigents i els polítics més compromesos.
Mentrestant, s’ha encetat el debat paral·lel sobre si és millor forma de govern la monarquia o la república. Davant d’això, Joaquim Coello adverteix a El Punt Avui que els catalans hem de prioritzar si volem negociar amb l’Estat una solució per a Catalunya o participar en la reforma de l’Estat, amb el benentès que no es poden fer les dues coses alhora. Una altra qüestió seria veure si el nou encaix de Catalunya i Espanya és més fàcil amb l'actual monarquia o amb una nova república.
En fi; passi el que passi els propers mesos, mai no hem de perdre de vista el que recorda avui Miquel Roca a La Vanguardia: “Catalunya és una societat convivencial, on no hi ha conflictivitat, més enllà de la que alguns creen artificialment per interessos polítics.”
16 de juny del 2014
El Desclosit, 16.06.2014
Núria Parlon va agreujar ahir la crisi dels socialistes catalans en renunciar a substituir Pere Navarro com a secretària general del PSC. Segons escriu Francesc M Alvaro a La Vanguardia, amb l’oferiment in extremis d’Iceta, tot apunta que es manté el control del partit per part dels de sempre, per a major glòria del Pablo Iglesias de Podemos, afegeix David González, i tot plegat fa pensar que el PSC que sortirà del congrés extraordinari del 20 de juliol no se sumarà al bloc favorable al dret a decidir, integrat per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP.
És un episodi de l’estat de la democràcia al nostre país, que Antoni Puigverd descriu com un bloc de pisos dels anys setanta que ara necessita una reforma a fons de l'estructura i modernitzar les instal·lacions, perquè siguin eficients, representatives i transparents, a fi d'adaptar-les a les exigències i necessitats de les noves generacions. I adverteix que, si no es reforma aviat, s’imposarà la lògica frontista dels numantins i els demolidors.
Davant la consulta, Ramon Espasa demana als catalans màxima unitat política, ponderació entre legitimitat i legalitat, singularitat en la negociació i i votació final referendària. Tanmateix, la part espanyola no sembla interessada amb Catalunya. Només cal llegir l’anàlisi de les balances fiscals que fa avui Marta Espasa a l’Ara, que revela que, sense les aportacions de la Seguretat Social, Catalunya aporta el 19,5% a l’estat i només en rep el 9,4% de la seva despesa, la xifra més baixa des del 1986.
El Govern espanyol sembla preocupat només per les grans empreses de l’IBEX. Per això, llegim a l’editorial d’El Punt Avui que cal una legislació que afavoreixi la pervivència de les pimes a Catalunya, que no només garanteixen milers de llocs de treball, sinó que també operen a favor de la cohesió social.
Canviant de tema, avui Joan Barril escriu a El Periódico sobre la por, conseqüència de la incertesa i de la ¬inseguretat que vivim avui. La por, diu, que fa que la gent no treballi ni es formi, que ningú inverteixi i amb prou feines consumeixi. Segons ell, els centurions de la por són els executius, cosa que el porta a concloure que el capitalisme ha perdut el cap.
Finalment, Enric Sierra escriu a La Vanguardia que Barcelona és el destí líder mundial dels consumidors de cannabis. Dubto que això ens ajudi a sortir de la crisi.
És un episodi de l’estat de la democràcia al nostre país, que Antoni Puigverd descriu com un bloc de pisos dels anys setanta que ara necessita una reforma a fons de l'estructura i modernitzar les instal·lacions, perquè siguin eficients, representatives i transparents, a fi d'adaptar-les a les exigències i necessitats de les noves generacions. I adverteix que, si no es reforma aviat, s’imposarà la lògica frontista dels numantins i els demolidors.
Davant la consulta, Ramon Espasa demana als catalans màxima unitat política, ponderació entre legitimitat i legalitat, singularitat en la negociació i i votació final referendària. Tanmateix, la part espanyola no sembla interessada amb Catalunya. Només cal llegir l’anàlisi de les balances fiscals que fa avui Marta Espasa a l’Ara, que revela que, sense les aportacions de la Seguretat Social, Catalunya aporta el 19,5% a l’estat i només en rep el 9,4% de la seva despesa, la xifra més baixa des del 1986.
El Govern espanyol sembla preocupat només per les grans empreses de l’IBEX. Per això, llegim a l’editorial d’El Punt Avui que cal una legislació que afavoreixi la pervivència de les pimes a Catalunya, que no només garanteixen milers de llocs de treball, sinó que també operen a favor de la cohesió social.
Canviant de tema, avui Joan Barril escriu a El Periódico sobre la por, conseqüència de la incertesa i de la ¬inseguretat que vivim avui. La por, diu, que fa que la gent no treballi ni es formi, que ningú inverteixi i amb prou feines consumeixi. Segons ell, els centurions de la por són els executius, cosa que el porta a concloure que el capitalisme ha perdut el cap.
Finalment, Enric Sierra escriu a La Vanguardia que Barcelona és el destí líder mundial dels consumidors de cannabis. Dubto que això ens ajudi a sortir de la crisi.
13 de juny del 2014
El Descosit, 13.06.2014
El conseller Mas-Colell va presentar ahir les balances fiscals del 2011, calculades per dos sistemes diferents i que de mostren, en el cas més favorable, un dèficit fiscal d’11.000 milions d’euros, que vol dir que cada hora marxen 1,25 milions d’euros de Catalunya i no tornen. Per això va concloure que Espanya ens frena, com diu avui Antoni Bassas a l’Ara. Potser aquest seria un dels elements a tenir en compte a l’hora d’analitzar una eventual secessió, seguint els consells del Papa a l’entrevista que li han fet a La Vanguardia, en què diu que les secessions cal estudiar-les cas per cas.
José Antich hi lamenta que el Congrés dels Diputats no sigui el lloc on es tractin els problemes del carrer. Ara, per exemple, per acord entre PP i PSOE, s’ha passat d’esquitllentes el debat sobre monarquia i república, com també ha passat amb el repte català. Aquesta permanent política de l’estruç, corejada imprudentment pels mitjans de la capital, pot acabar engrandint uns problemes que fa poc eren secundaris a la vida pública espanyola. El republicanisme d’esquerres li pot esclatar a la cara del PSOE amb una sagnia de vots, i pel que fa a l’afer català, l’efecte Duran per rescatar de la bogeria independentista els catalans, com escriu Julia Otero a El Periódico, sembla que el PP ja el descarta, després que s’abstingués a l’abdicació. I també és molt incerta una eventual operació Duran, en vista del fracàs estrepitós de l’operació reformista de Miquel Roca temps enrere i de la renúncia actual de Susana Díaz de saltar a l’arena hispànica.
Pel que fa al relleu del cap d’Estat, Rafel Nadal apunta a La Vanguardia que no s’ha de confondre lleialtat institucional amb opacitat democràtica, i es pregunta qui ha dissenyat aquesta operació, per quins motius i amb quins propòsits, perquè els súbdits no en sabem res. I conclou que el futur de la monarquia, com el de Catalunya, s’acabarà votant a les urnes.
Demà, més de quaranta entitats sortiran al carrer en defensa del model lingüístic a les escoles de Catalunya. Aquest fet és prou significatiu del rebuig amb què topa la reforma del sistema educatiu a Catalunya on el model d’immersió ha estat un èxit. Cal, però, que la manifestació de Som Escola sigui unitària i no dispersi el seu objectiu inicial, segons llegim a l’editorial d’El Punt Avui.
José Antich hi lamenta que el Congrés dels Diputats no sigui el lloc on es tractin els problemes del carrer. Ara, per exemple, per acord entre PP i PSOE, s’ha passat d’esquitllentes el debat sobre monarquia i república, com també ha passat amb el repte català. Aquesta permanent política de l’estruç, corejada imprudentment pels mitjans de la capital, pot acabar engrandint uns problemes que fa poc eren secundaris a la vida pública espanyola. El republicanisme d’esquerres li pot esclatar a la cara del PSOE amb una sagnia de vots, i pel que fa a l’afer català, l’efecte Duran per rescatar de la bogeria independentista els catalans, com escriu Julia Otero a El Periódico, sembla que el PP ja el descarta, després que s’abstingués a l’abdicació. I també és molt incerta una eventual operació Duran, en vista del fracàs estrepitós de l’operació reformista de Miquel Roca temps enrere i de la renúncia actual de Susana Díaz de saltar a l’arena hispànica.
Pel que fa al relleu del cap d’Estat, Rafel Nadal apunta a La Vanguardia que no s’ha de confondre lleialtat institucional amb opacitat democràtica, i es pregunta qui ha dissenyat aquesta operació, per quins motius i amb quins propòsits, perquè els súbdits no en sabem res. I conclou que el futur de la monarquia, com el de Catalunya, s’acabarà votant a les urnes.
Demà, més de quaranta entitats sortiran al carrer en defensa del model lingüístic a les escoles de Catalunya. Aquest fet és prou significatiu del rebuig amb què topa la reforma del sistema educatiu a Catalunya on el model d’immersió ha estat un èxit. Cal, però, que la manifestació de Som Escola sigui unitària i no dispersi el seu objectiu inicial, segons llegim a l’editorial d’El Punt Avui.
12 de juny del 2014
El Descosit, 12.06.2014
Quan temps enrere Pere Navarro sorprenia tothom demanant l'abdicació del rei, poc es podia imaginar que al cap de poc ell també abdicaria de la direcció del PSC, un partit que ja abans estava en crisi però que ell no ha sabut reflotar, segons escriu Toni Aira a El Singular Digital. Segons Aira, si el PSC vol superar la crisi i recobrar la centralitat a Catalunya, haurà de substituir la tercera via del federalisme pel dret a decidir del poble de Catalunya.
La decisió de Navarro, poques hores després dels dubtes que va manifestar Duran, porten Francesc Puigpelat a escriure, a Nació Digital, que la tercera via no existeix i que Catalunya arribarà al 9 de novembre sense que Espanya hagi mogut ni un mil·límetre les seves posicions, malgrat el relleu en la monarquia.
Sobre això, a l'editorial d'El País llegim que, amb l'abstenció de CiU i el vot en contra d'IU a la Llei d'abdicació, ahir es va trencar el compromís constitucional d'una transició fins ara considerada modèlica. Per recuperar aquest pacte, cal que s'aprofiti el relleu del cap d'Estat per discutir realment sobre les reformes necessàries, sense no tancar-se al diàleg. És a dir, que es produeixi l'efecte regenerador de què parla Màrius Carol a l'editorial de La Vanguardia.
Sobre una altra regeneració escriu avui Joan M. Tresserras a l'Ara: la del capitalisme per part de la cultura. Temps enrere, els més crítics vaticinaven la desaparició del capitalisme, però avui, encara que les desigualtats condemnen part de la humanitat a la misèria i que promou la violència i la corrupció, ja ningú no discuteix que el capitalisme és el sistema. Davant d'això, Tresserras apel·la a responsabilitat social de la cultura, d'una cultura exigent i crítica, per tal de bastir una política participativa i propositiva.
Dies enrere, l'alcalde Trias va prendre la difícil decisió d'aturar la demolició de Can Vies i així posar fi a la violència. Amb aquest gest, Trias ha fet una cosa inaudita en un polític: desautoritzar-se a si mateix per esmenar l'error comès, com escriu Ernest Folch a El Periódico. La paradoxa és que està sol: els seus l'insulten; l'oposició no li reconeix la rectificació i els activistes de Can Vies no volen negociar.
Tanmateix, caldran molts més gestos d'audàcia política i de compromís per la cultura per enfilar al camí cap al 9-N sense prendre mal.
La decisió de Navarro, poques hores després dels dubtes que va manifestar Duran, porten Francesc Puigpelat a escriure, a Nació Digital, que la tercera via no existeix i que Catalunya arribarà al 9 de novembre sense que Espanya hagi mogut ni un mil·límetre les seves posicions, malgrat el relleu en la monarquia.
Sobre això, a l'editorial d'El País llegim que, amb l'abstenció de CiU i el vot en contra d'IU a la Llei d'abdicació, ahir es va trencar el compromís constitucional d'una transició fins ara considerada modèlica. Per recuperar aquest pacte, cal que s'aprofiti el relleu del cap d'Estat per discutir realment sobre les reformes necessàries, sense no tancar-se al diàleg. És a dir, que es produeixi l'efecte regenerador de què parla Màrius Carol a l'editorial de La Vanguardia.
Sobre una altra regeneració escriu avui Joan M. Tresserras a l'Ara: la del capitalisme per part de la cultura. Temps enrere, els més crítics vaticinaven la desaparició del capitalisme, però avui, encara que les desigualtats condemnen part de la humanitat a la misèria i que promou la violència i la corrupció, ja ningú no discuteix que el capitalisme és el sistema. Davant d'això, Tresserras apel·la a responsabilitat social de la cultura, d'una cultura exigent i crítica, per tal de bastir una política participativa i propositiva.
Dies enrere, l'alcalde Trias va prendre la difícil decisió d'aturar la demolició de Can Vies i així posar fi a la violència. Amb aquest gest, Trias ha fet una cosa inaudita en un polític: desautoritzar-se a si mateix per esmenar l'error comès, com escriu Ernest Folch a El Periódico. La paradoxa és que està sol: els seus l'insulten; l'oposició no li reconeix la rectificació i els activistes de Can Vies no volen negociar.
Tanmateix, caldran molts més gestos d'audàcia política i de compromís per la cultura per enfilar al camí cap al 9-N sense prendre mal.
11 de juny del 2014
El Descosit, 11.06.2014
Aquestes últimes hores, hi ha dos debats en joc i dos protagonistes.
Els debats són el del dret a decidir i el de monarquia o república, unes controvèrsies sobre un què abstracte i intemporal, i molt allunyades dels coms, que resulten eficaces perquè defugen la concreció, que en mostraria la seva enorme complexitat, segons escriu Paco Longo a El Periódico.
I dos protagonistes: Duran Lleida a Catalunya i Susana Díaz a Andalusia.
Sobre Duran, escriu Antoni Puigverd a La Vanguardia que té mala premsa perquè són mals temps per al comerç conciliador, fins i tot a la Catalunya fenícia, on s’imposa l'èpica de la batalla: submissió o martiri. Duran deu pensar que “Jo no sóc dels meus”, com digué ahir Raimon al Palau de la Música, però segur que trobarà terra ferma per resguardar-se d’aquest canvi climàtic, com escriu Joan Barril a El Periódico.
Per la seva banda, Susana Díez, la gran promesa socialista, que estava disposada a competir pel lideratge del PSOE sempre que no tingués competència, com apunta Enric Hernández a El Periódico, ha optat per quedar-se a casa i condicionar des de Sevilla el nou secretari general dels socialistes espanyols, perquè no pertany a aquesta Espanya movedissa i republicanista on s’ha estès el dret a decidir, segons diu Enric Juliana a La Vanguardia. A més, no es vol cremar a la foguera de les vanitats que patirà el socialisme en les pròximes eleccions, i menys després del besamans a la monarquia que Rubalcaba escenifica aquests dies.
Davant l’agitació d’aquests dies a cada nostra, convindria recordar, com fa Lluís Foix a La Vanguardia, que la nostra Europa és un espai de convivència de 500 milions d'habitants que genera el 25% del PIB mundial i aporta la meitat de l'ajuda destinada al desenvolupament dels països més endarrerits. Aquesta història d'èxit s’ha de preservar del retorn de la raó d’Estat, de la corrupció, del populisme i de la xenofòbia dotant-la d’una vestimenta jurídica internacional.
Perquè fora d’Europa veiem com, al Pakistan, ressorgeixen amb força els taliban amb un atemptat que ha posat fi als intents de negociació del president Shariff. I al Brasil, comença el Mundial de futbol, un esdeveniment esportiu tacat per la corrupció d’uns pocs que hi veuen un gran negoci, com recorda Toni Padilla a l’Ara.
Els debats són el del dret a decidir i el de monarquia o república, unes controvèrsies sobre un què abstracte i intemporal, i molt allunyades dels coms, que resulten eficaces perquè defugen la concreció, que en mostraria la seva enorme complexitat, segons escriu Paco Longo a El Periódico.
I dos protagonistes: Duran Lleida a Catalunya i Susana Díaz a Andalusia.
Sobre Duran, escriu Antoni Puigverd a La Vanguardia que té mala premsa perquè són mals temps per al comerç conciliador, fins i tot a la Catalunya fenícia, on s’imposa l'èpica de la batalla: submissió o martiri. Duran deu pensar que “Jo no sóc dels meus”, com digué ahir Raimon al Palau de la Música, però segur que trobarà terra ferma per resguardar-se d’aquest canvi climàtic, com escriu Joan Barril a El Periódico.
Per la seva banda, Susana Díez, la gran promesa socialista, que estava disposada a competir pel lideratge del PSOE sempre que no tingués competència, com apunta Enric Hernández a El Periódico, ha optat per quedar-se a casa i condicionar des de Sevilla el nou secretari general dels socialistes espanyols, perquè no pertany a aquesta Espanya movedissa i republicanista on s’ha estès el dret a decidir, segons diu Enric Juliana a La Vanguardia. A més, no es vol cremar a la foguera de les vanitats que patirà el socialisme en les pròximes eleccions, i menys després del besamans a la monarquia que Rubalcaba escenifica aquests dies.
Davant l’agitació d’aquests dies a cada nostra, convindria recordar, com fa Lluís Foix a La Vanguardia, que la nostra Europa és un espai de convivència de 500 milions d'habitants que genera el 25% del PIB mundial i aporta la meitat de l'ajuda destinada al desenvolupament dels països més endarrerits. Aquesta història d'èxit s’ha de preservar del retorn de la raó d’Estat, de la corrupció, del populisme i de la xenofòbia dotant-la d’una vestimenta jurídica internacional.
Perquè fora d’Europa veiem com, al Pakistan, ressorgeixen amb força els taliban amb un atemptat que ha posat fi als intents de negociació del president Shariff. I al Brasil, comença el Mundial de futbol, un esdeveniment esportiu tacat per la corrupció d’uns pocs que hi veuen un gran negoci, com recorda Toni Padilla a l’Ara.
10 de juny del 2014
El Descosit, 10.06.2014
A propòsit de l’abdicació del Rei, Alfredo Pastor escriu a La Vanguardia, que ha obert una escletxa a l’esperança davant el bloqueig institucional, però en un entorn encara molt incert perquè, com deia Tocqueville, el moment més perillós d’un govern és quan dóna mostres de rectificar. Cal, doncs, esforçar-se per evitar que el procés descarrili.
Ho ha intentat fins ara Josep Antoni Duran i Lleida, però les circumstàncies l’han bandejat. En una altra política, un altre temps i una altra vida, ell hauria estat l'home que hauria facilitat el procés de la consulta, aconseguint un territori comú on trobar-se, perquè era al lloc ideal. Però ara ja no. Ho escriu Pilar Rahola, que no se l’imagina al costat de Mas a mesura que avança el calendari. Una opinió semblant expressa Toni Aira a Nació Digital, en què diu que no el veu competint amb Mas en unes eleccions, i afegeix que a Duran li passa com al rei Joan Carles i a Rubalcaba: que, per impossibilitat de reciclatge i d'adaptació als nous temps, han d'anar cedint pas a la nova generació.
Mentrestant, poc es parla dels aldarulls de Can Vies. Tanmateix, en la manera com es va gestionar l’autoritarisme revolucionari dels antisistema s’endevina un problema de fons, de cultura social i política: la mala relació dels catalans amb l’autoritat. En parla Salvador Cardús a l’Ara, que afegeix que la revolta de Sants també ha evidenciat la irritació de les classes mitjanes, que estan aguantant estoicament i amb molta responsabilitat el seu empobriment i les greus restriccions d’uns serveis públics als quals han seguit contribuint. I adverteix que l’escàndol dels abusos de dalt i de baix ja és insuportable, de manera que caldrà posar-hi remei amb exemplaritat política, si no volem que la situació vagi a més.
En aquest sentit, els resultats de les eleccions europees, amb l’ascens meteòric de Podemos en detriment del PSOE i IU, no són un rampell d’estiu, sinó un indici clar del malestar social, com escriu Albert Sáez a El Periódico.
I, finalment, mentre ens continuem mirant el melic, el president Putin, que ve de pactar amb els xinesos la política energètica, acaba de celebrar el 225è aniversari de l'Administració Central dels Musulmans a Rússia i ha declarat que “l'islam és una part fonamental del codi cultural de Rússia”, com explica Joaquim Coello a El Punt Avui. Tota una lliçó de geoestratègia política.
Ho ha intentat fins ara Josep Antoni Duran i Lleida, però les circumstàncies l’han bandejat. En una altra política, un altre temps i una altra vida, ell hauria estat l'home que hauria facilitat el procés de la consulta, aconseguint un territori comú on trobar-se, perquè era al lloc ideal. Però ara ja no. Ho escriu Pilar Rahola, que no se l’imagina al costat de Mas a mesura que avança el calendari. Una opinió semblant expressa Toni Aira a Nació Digital, en què diu que no el veu competint amb Mas en unes eleccions, i afegeix que a Duran li passa com al rei Joan Carles i a Rubalcaba: que, per impossibilitat de reciclatge i d'adaptació als nous temps, han d'anar cedint pas a la nova generació.
Mentrestant, poc es parla dels aldarulls de Can Vies. Tanmateix, en la manera com es va gestionar l’autoritarisme revolucionari dels antisistema s’endevina un problema de fons, de cultura social i política: la mala relació dels catalans amb l’autoritat. En parla Salvador Cardús a l’Ara, que afegeix que la revolta de Sants també ha evidenciat la irritació de les classes mitjanes, que estan aguantant estoicament i amb molta responsabilitat el seu empobriment i les greus restriccions d’uns serveis públics als quals han seguit contribuint. I adverteix que l’escàndol dels abusos de dalt i de baix ja és insuportable, de manera que caldrà posar-hi remei amb exemplaritat política, si no volem que la situació vagi a més.
En aquest sentit, els resultats de les eleccions europees, amb l’ascens meteòric de Podemos en detriment del PSOE i IU, no són un rampell d’estiu, sinó un indici clar del malestar social, com escriu Albert Sáez a El Periódico.
I, finalment, mentre ens continuem mirant el melic, el president Putin, que ve de pactar amb els xinesos la política energètica, acaba de celebrar el 225è aniversari de l'Administració Central dels Musulmans a Rússia i ha declarat que “l'islam és una part fonamental del codi cultural de Rússia”, com explica Joaquim Coello a El Punt Avui. Tota una lliçó de geoestratègia política.
5 de juny del 2014
El Descosit, 05.06.2014
Arran del conflicte de Can Vies, Francesc M. Álvaro escriu a La Vanguardia que a Catalunya manca sentit d'Estat. No han tingut sentit d’Estat les autoritats municipals, que han perdut de vista l'interès general i han afeblit l'autoritat de l'alcalde i del consistori davant dels veïns; no l’ha tingut el conseller Espadaler permetent que plegués el director general dels Mossos enmig del conflicte, i tampoc no l’ha tingut la CUP, present al Parlament i a diversos ajuntaments, en no condemnar la violència vandàlica. I reclama urgentment que recobrem aquest sentit d'Estat abans del 9-N.
Per la seva banda, Joan Subirats a l’Ara diu que la violència a Sants ens fa plantejar quina ciutat tenim i com es prenen decisions des del govern municipal. I conclou que cal més apropament a la realitat dels barris i escoltar més la gent, sobretot ara, que molts passen per una situació més difícil arran de la crisi.
En altres àmbits, el diàleg entre les persones i les institucions sí que funciona, com s’ha demostrat amb la supressió de les taxes judicials catalanes, com explica Miquel Sàmper a El Periódico.
Pel que fa a l’abdicació reial, Ernest Folch escriu a El Periódico que amaga l’intent desesperat d’un sistema de salvar-se a si mateix, amenaçat pel procés català i l’aparició del fenomen Pablo Iglesias. El més noticiable és que un Rubalcaba agonitzant presti un últim servei al vell ordre beneint Felip VI i que, en l'era de Podemos, aquell PSOE republicà fundat per un altre Pablo Iglesias abraci la causa monàrquica. Tot plegat només s’explica, segons Folch, per la voluntat de l’Estat de neutralitzar tots els referèndums, el de monarquia o república i el del dret a decidir. En aquest sentit, l’abdicació és un homenatge a Catalunya, la primera resposta oficial de l'Estat després de dues manifestacions gegantines i una victòria electoral d'ERC, amb vista a guanyar temps.
Tot plegat respon al que Toni Aira descriu a El Singular Digital com una "casta" dirigent a Espanya que pensa que, com sempre ha fet, pot anar decidint en petit comitè i per cansament de la resta. Així, aquests dies hem vist com els qui es mofaven de "la febrada" catalana ara són ells el qui tenen pressa i, amb un acord Rajoy-Rubalcaba que ha bandejat altres partits amb sentit d’Estat, han evitat qualsevol debat democràtic sobre un nou model de governança per Espanya.
Per la seva banda, Joan Subirats a l’Ara diu que la violència a Sants ens fa plantejar quina ciutat tenim i com es prenen decisions des del govern municipal. I conclou que cal més apropament a la realitat dels barris i escoltar més la gent, sobretot ara, que molts passen per una situació més difícil arran de la crisi.
En altres àmbits, el diàleg entre les persones i les institucions sí que funciona, com s’ha demostrat amb la supressió de les taxes judicials catalanes, com explica Miquel Sàmper a El Periódico.
Pel que fa a l’abdicació reial, Ernest Folch escriu a El Periódico que amaga l’intent desesperat d’un sistema de salvar-se a si mateix, amenaçat pel procés català i l’aparició del fenomen Pablo Iglesias. El més noticiable és que un Rubalcaba agonitzant presti un últim servei al vell ordre beneint Felip VI i que, en l'era de Podemos, aquell PSOE republicà fundat per un altre Pablo Iglesias abraci la causa monàrquica. Tot plegat només s’explica, segons Folch, per la voluntat de l’Estat de neutralitzar tots els referèndums, el de monarquia o república i el del dret a decidir. En aquest sentit, l’abdicació és un homenatge a Catalunya, la primera resposta oficial de l'Estat després de dues manifestacions gegantines i una victòria electoral d'ERC, amb vista a guanyar temps.
Tot plegat respon al que Toni Aira descriu a El Singular Digital com una "casta" dirigent a Espanya que pensa que, com sempre ha fet, pot anar decidint en petit comitè i per cansament de la resta. Així, aquests dies hem vist com els qui es mofaven de "la febrada" catalana ara són ells el qui tenen pressa i, amb un acord Rajoy-Rubalcaba que ha bandejat altres partits amb sentit d’Estat, han evitat qualsevol debat democràtic sobre un nou model de governança per Espanya.
4 de juny del 2014
El Descosit, 04.06.2014
Carlos Elordi escriu avui a El Periódico que, després d’un temps en què no passava res, ara por passar de tot, perquè res no garanteix l’èxit d’una operació del relleu que ha estat en gran part improvisada. I, en aquest sentit, considera importants les decisions que es prenguin en el congrés de renovació del PSOE d’aquest juliol amb relació a la monarquia. El problema, tanmateix, no és el monarca, sinó la descomposició general de les institucions, menys la banca, puntualitza Joan Barril, que recorda que Joan Carles I tenia a favor seu la campechanía, mentre que Felip VI tindrà el difícil repte de convertir-se en un referent moral, com diu l’editorial de La Vanguardia.
Sembla que un dels motius que han portat el rei a abdicar és, en efecte, la necessitat de reformar la institució monàrquica. Tanmateix, no es veu voluntat reformista en els principals partits: els socialistes, convençuts que la realitat és de dretes, s’hi adapten resignadament i fins i tot temen que el republicanisme reneixi entre la militància, i un neoconservador PP no veu cap raó per canviar unes institucions que ara domina descaradament, segons escriu Josep Ramoneda a l’Ara. Sigui com sigui, Lluís Foix vaticina a La Vanguardia que viurem temps convulsos, amb molta política reivindicativa als carrers, en què s'haurà de modificar la Constitució i trobar una sortida per a Catalunya.
Cal escoltar Catalunya, però també els joves empesos pel fatalisme i la resignació; repartir de manera equitativa els costos de la crisi, i acabar amb la corrupció, afegeix Antoni Puigverd. De fet, ahir el Financial Times advertia que "Espanya està en estat de 'shock': sap que li’n passa una de molt grossa, però no reacciona". El pitjor escenari, ara, seria que el PP, aprofitant la majoria absoluta, lligui de peus i mans el nou rei perquè res no canviï. Afortunadament, el maig els índexs d’ocupació han registrat un creixement destacat, cosa que pot ajudar a apaivagar el descontentament social.
Canviant de tema, o potser no tant, Francesc Torralba escriu a El Punt Avui sobre l’exhibicionisme creixent a les xarxes socials, que respon a un anhel de ser reconegut, de trencar l'anonimat i obtenir respecte i amor per part dels altres. Davant d’això, adverteix la necessitat de l’alfabetització digital, per ensenyar a gestionar adequadament la vida privada, discernir les relacions i, en definitiva, assumir que hi ha vida més enllà de la xarxa.
Sembla que un dels motius que han portat el rei a abdicar és, en efecte, la necessitat de reformar la institució monàrquica. Tanmateix, no es veu voluntat reformista en els principals partits: els socialistes, convençuts que la realitat és de dretes, s’hi adapten resignadament i fins i tot temen que el republicanisme reneixi entre la militància, i un neoconservador PP no veu cap raó per canviar unes institucions que ara domina descaradament, segons escriu Josep Ramoneda a l’Ara. Sigui com sigui, Lluís Foix vaticina a La Vanguardia que viurem temps convulsos, amb molta política reivindicativa als carrers, en què s'haurà de modificar la Constitució i trobar una sortida per a Catalunya.
Cal escoltar Catalunya, però també els joves empesos pel fatalisme i la resignació; repartir de manera equitativa els costos de la crisi, i acabar amb la corrupció, afegeix Antoni Puigverd. De fet, ahir el Financial Times advertia que "Espanya està en estat de 'shock': sap que li’n passa una de molt grossa, però no reacciona". El pitjor escenari, ara, seria que el PP, aprofitant la majoria absoluta, lligui de peus i mans el nou rei perquè res no canviï. Afortunadament, el maig els índexs d’ocupació han registrat un creixement destacat, cosa que pot ajudar a apaivagar el descontentament social.
Canviant de tema, o potser no tant, Francesc Torralba escriu a El Punt Avui sobre l’exhibicionisme creixent a les xarxes socials, que respon a un anhel de ser reconegut, de trencar l'anonimat i obtenir respecte i amor per part dels altres. Davant d’això, adverteix la necessitat de l’alfabetització digital, per ensenyar a gestionar adequadament la vida privada, discernir les relacions i, en definitiva, assumir que hi ha vida més enllà de la xarxa.
3 de juny del 2014
El Descosit, 03.06.2014
Avui tots els editorials es fan ressò de l’abdicació de Joan Carles I. Entre els fets més positius del seu regnat, El País destaca la democratització del cap d’estat, la intervenció al 23-F i aquesta decisió d’abdicar, i afegeix que el futur rei haurà d’arbitrar les noves reformes que necessita Espanya. A La Vanguardia, Jordi Pujol assenyala que amb el temps s’han frustrat les esperances en la monarquia per a l’encaix de Catalunya a Espanya i que Felip VI haurà d’encarar aquest repte inevitablement. Miquel Roca considera que la nova etapa que ara s’enceta ha de propiciar una reforma intel·ligent de la Constitució que ho permeti, perquè, com va afirmar Artur Mas ahir, que el rei canviï no implica que el procés s’aturi, i l’editorial d’El Punt Avui recorda que el sobirà de Catalunya és el poble. Ara es veurà, doncs, si Felip VI és capaç d’esmenar un contenciós que s’inicià amb Felip V.
Per la seva banda, Pilar Rahola considera a La Vanguardia que l’abdicació marca el final de l’època de la transició i Fernando Ónega assenyala que som en un moment crucial, que demostrarà si la monarquia és el sistema polític que permet a Espanya un període renovat d'estabilitat o bé enceta un procés d’inestabilitat. De fet, com recorda Enric Juliana, fa poc més de 80 anys, uns comicis municipals guanyats a Catalunya per ERC van provocar l’abdicació d’Alfons XIII. I és evident que els resultats d’aquestes europees han precipitat els esdeveniments, perquè dibuixen un horitzó en què els dos grans partits espanyols perden l’hegemonia.
Emma Riverola escriu a El Periódico que un rei amortitzat abans d’anar-se’n d’ha carregat sobre l’esquena tots els pecats de la institució per perpetuar la família en el càrrec, com es pot deduir de la foto que Joan Carles tenia ahir sobre la taula del despatx, on significativament apareixia junt amb l’actual príncep Felip i la seva filla primogènita. Tanmateix, si vol que la infanta Elionor arribi a regnar algun dia, el nou monarca haurà de fomentar el felipisme i sufocar el republicanisme, atiat per Pablo Iglesias i per les classes mitjanes depauperades pel poder de la casta, segons escriu Albert Saez.
Finalment, Joan B. Culla observa a l’Ara que la precipitació amb què s’ha activat el mecanisme successori deixa moltes incògnites per resoldre, com ara la del títol, el rol i l’estatus de Joan Carles i Sofia.
Per la seva banda, Pilar Rahola considera a La Vanguardia que l’abdicació marca el final de l’època de la transició i Fernando Ónega assenyala que som en un moment crucial, que demostrarà si la monarquia és el sistema polític que permet a Espanya un període renovat d'estabilitat o bé enceta un procés d’inestabilitat. De fet, com recorda Enric Juliana, fa poc més de 80 anys, uns comicis municipals guanyats a Catalunya per ERC van provocar l’abdicació d’Alfons XIII. I és evident que els resultats d’aquestes europees han precipitat els esdeveniments, perquè dibuixen un horitzó en què els dos grans partits espanyols perden l’hegemonia.
Emma Riverola escriu a El Periódico que un rei amortitzat abans d’anar-se’n d’ha carregat sobre l’esquena tots els pecats de la institució per perpetuar la família en el càrrec, com es pot deduir de la foto que Joan Carles tenia ahir sobre la taula del despatx, on significativament apareixia junt amb l’actual príncep Felip i la seva filla primogènita. Tanmateix, si vol que la infanta Elionor arribi a regnar algun dia, el nou monarca haurà de fomentar el felipisme i sufocar el republicanisme, atiat per Pablo Iglesias i per les classes mitjanes depauperades pel poder de la casta, segons escriu Albert Saez.
Finalment, Joan B. Culla observa a l’Ara que la precipitació amb què s’ha activat el mecanisme successori deixa moltes incògnites per resoldre, com ara la del títol, el rol i l’estatus de Joan Carles i Sofia.
2 de juny del 2014
El Descosit, 02.06.2014
Ara que el Parlament és a punt d’aprovar la Llei de transparència, Carles Ramió recorda a El Periódico que “per transparència no s'ha d'entendre webs específiques de divulgació del que es fa, que a vegades és màrqueting institucional, sinó proporcionar informació clara sobre com es prenen les decisions i amb quines motivacions”. I afegeix que és imprescindible que les lleis obliguin d'ofici a destinar part del pressupost a l'avaluació de qualsevol política pública, i que el Parlament en pugui fer l’escrutini, si no volem tenir una llei de transparència traslúcida.
Mentrestant, Carles Capdevila explica a l’Ara les darreres revelacions sobre l’espionatge nord-americà que ha fet públiques el New York Times, que inclouen el reconeixement facial de les fotos, i conclou que “mentre discutim si Snowden és o no l’heroi modern per l’afer WikiLeaks, cliquem “M’agrada”, ens apassiona estar geolocalitzats, acceptem cookies i fem “OK” a “He llegit les condicions” sense haver-ho fet, confiant que, com que som bona gent, ningú no ens voldrà cap mal ni en farà mal ús.
I és que, com diu Enric Sierra a La Vanguardia, som una generació e-mmersiva, en què segons el darrer informe del World Internet Project el 100% dels joves espanyols d’entre 16 i 18 anys estan connectats a Internet. Aquest estudi revela que els usuaris valoren molt més la llibertat d'expressió a la xarxa, especialment en la crítica als governs, que la protecció de la seva intimitat.
Davant d’aquesta realitat, l’escola ha de tenir un paper important. Per afirmar que l'ensenyament és clau i refermar el compromís per una escola de qualitat i equitativa, que tingui present la cohesió social, Som Escola convoca el 14 de juny una nova jornada reivindicativa, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, en què també vol defensar la competència de l'alumnat en almenys tres llengües, sostenir que la segregació lingüística és un error pedagògic greu i denunciar l'obsessió malaltissa del ministre Wert envers la llengua catalana.
Finalment, fent balanç de les eleccions europees, Vicent Sanchís escriu a El Singular Digital sobre els tres punts febles de Convergència i a Nació Digital sobre els d’Esquerra. Al partit de Junqueras li critica la manc de quadres dirigents, l’arribisme desbocat d’alguns d’ells i el seu sectarisme. Pel que fa al partit de Mas, la Unió comandada per Duran, el llast del passat i la por de fer un pas endavant en el procés.
Mentrestant, Carles Capdevila explica a l’Ara les darreres revelacions sobre l’espionatge nord-americà que ha fet públiques el New York Times, que inclouen el reconeixement facial de les fotos, i conclou que “mentre discutim si Snowden és o no l’heroi modern per l’afer WikiLeaks, cliquem “M’agrada”, ens apassiona estar geolocalitzats, acceptem cookies i fem “OK” a “He llegit les condicions” sense haver-ho fet, confiant que, com que som bona gent, ningú no ens voldrà cap mal ni en farà mal ús.
I és que, com diu Enric Sierra a La Vanguardia, som una generació e-mmersiva, en què segons el darrer informe del World Internet Project el 100% dels joves espanyols d’entre 16 i 18 anys estan connectats a Internet. Aquest estudi revela que els usuaris valoren molt més la llibertat d'expressió a la xarxa, especialment en la crítica als governs, que la protecció de la seva intimitat.
Davant d’aquesta realitat, l’escola ha de tenir un paper important. Per afirmar que l'ensenyament és clau i refermar el compromís per una escola de qualitat i equitativa, que tingui present la cohesió social, Som Escola convoca el 14 de juny una nova jornada reivindicativa, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, en què també vol defensar la competència de l'alumnat en almenys tres llengües, sostenir que la segregació lingüística és un error pedagògic greu i denunciar l'obsessió malaltissa del ministre Wert envers la llengua catalana.
Finalment, fent balanç de les eleccions europees, Vicent Sanchís escriu a El Singular Digital sobre els tres punts febles de Convergència i a Nació Digital sobre els d’Esquerra. Al partit de Junqueras li critica la manc de quadres dirigents, l’arribisme desbocat d’alguns d’ells i el seu sectarisme. Pel que fa al partit de Mas, la Unió comandada per Duran, el llast del passat i la por de fer un pas endavant en el procés.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)