El proper 11 de setembre ja escalfa motors, malgrat que alguns polítics catalans ens han demanat que els deixem descansar fins després d'aquesta data...
El cert, però, és que es comença a dibuixar la discrepància habitual que es palesa habitualment en aquestes dates entre el "nacionalisme" català.
D'una banda, hi ha el sector independentista, que amb bona lògica demana que l'11-S sigui un dia de reivindicació de la independència de Catalunya. La llàstima és que entre els qui defensen tan noble idea hi ha els qui (ERC) no fa tant no van dubtar gens a posar un president espanyol a la Generalitat, el qual es va encarregar de buidar les arques de la nostra institució de govern i a llastar-la amb un increment insostenible de despesa estructural (increment de més del 50% del nombre de funcionaris en set anys, proliferació de càrrecs de confiança i sous estratosfèrics per no fer res). També n'hi ha d'altres (SI) que estan a matadegolla amb aquests, perquè si abans van pactar amb en Montilla, ara sembla que volen abraçar en Mas...
D'altra banda, a can CiU les coses estan mogudetes també: hi ha un sector obertament sobiranista (Rull, Puig...) i un altre, que no va més enllà d'una tímida defensa del pacte fiscal (bàsicament, els principals càrrecs d'UDC), de manera que, per evitar estrips interns, la postura oficial de la federació sembla que es limita a demanar, per a l'11 de setembre, un gran clam nacional a favor del "pacte fiscal" --expressió que ningú sap del cert què vol dir, concretament.
I si visitem la casa socialista, hi trobem també agitació, entre els qui no es volen quedar al marge de la reivindicació del pacte fiscal, en abstracte (Maragall, Nadal, Ros, Ballesteros), i la vella guàrdia chaconiana i montillana, la missió de la qual és acabar amb la peculiaritat catalana del socialisme. Potser per això algun dirigent socialista s'ha aventurat a reclamar per a l'11-S el "pacte social", potser amb l'intent de desmarcar ICV del "pacte fiscal" (certament, "social" és un adjectiu més ecosocialista que "fiscal").
Mentrestant, els del PP i C's s'ho miren amb un somriure i deuen pensar que, mentre els qui s'autoproclamen catalans estiguin tan dividits, ells, que obertament diuen que són espanyols, no tenen per què preocupar-se.
I així, quan intervinguin Espanya, a finals d'any, Catalunya quedarà finalment diluïda com una província més, certament molt menys dotada d'infraestructures aeroportuàries i ferroviàries que d'altres i, per tant, menys competitiva.
I llavors sorgirà novament el cofoisme català, invocant els èxits del Barça i dels esportistes catalans d'elit, que ni paguen impostos al país ni tenen cap inconvenient a vestir la samarreta de la "roja" quan se'ls presenta la més mínima ocasió. I qui dia passa any empeny.
En fi, si els qui creiem en això de Catalunya no ens ho prenem una mica més seriosament, després de l'11-S d'enguany vindrà el 12, i res no haurà passat.
Si realment volem fer història, primer hem d'esporgar el gra de la palla, és a dir, distingir clarament entre els qui creuen en el futur de Catalunya com a nació i els qui no, siguin del partit que siguin (Ros sí, Montilla no; Puig sí, Ortega no). I, després, els qui compartim un mateix ideal, encara que des de posicions polítiques diferents, hem d'anar tots a la una.
Altrament, tornarem a perdre una altra ocasió! I cada cop en tindrem menys...
