Unió, Franklin, De Gaulle i la democràcia

El 7 de novembre de 1931 naixia Unió Democràtica de Catalunya. Avui, 83 anys més tard, s’observa una al•lèrgia absoluta a allò que els fundadors d’Unió anomenaven la “fraternitat espiritual”, és a dir, la col·laboració, la convivència i l’harmonia entre els diversos pobles d’Espanya, des del respecte mutu i no des de la submissió d’un poble a un altre. És la conclusió a què arriba Antoni Castellà a l’Ara, que recorda que Miquel Coll i Alentorn, ja l’any 1963, deia que si una de les dues parts no estava d’acord a confederar-se, “l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya per garantir el seu normal desenvolupament seria la independència”.

Fa bastant més temps, a finals del segle XVIII, un dia el vell Benjamin Franklin es va topar a París amb Danton, el jove advocat revolucionari francès, que li digué que la Declaració d’Independència dels Estats Units no serviria de res sense un exèrcit que fes complir el que proclamava. Llavors Franklin li respongué: “Jove, s’equivoca. Darrere d’aquesta declaració hi ha el poder de la vergonya.” Aquesta anècdota, que explica Jofre Llombart a El Singular Digital, sembla molt escaient de cara a diumenge: els poders de l’Estat poden fer el que vulguin per impedir la consulta, però no es poden permetre oferir imatges al món que denotin que Espanya, a més d’un país corrupte, impedeix l’exercici més elemental de la democràcia.

Com tampoc és propi de democràcies consolidades represaliar qui discrepa de determinades idees majoritàries. Per fortuna, aquesta ideologia del linxament no es va produir ahir la UdG, que finalment va decidir no retirar el títol doctor honoris causa a l’ara magistrada del Tribunal Constitucional Encarna Roca. El seny, doncs, ha prevalgut a Catalunya, però, en altres latituds: només cal recordar el cessament del fiscal Martín Sol, pel seu tímid suport a la consulta, i l'expedient obert al jutge Santi Vidal, per redactar una suposada Constitució catalana, com assenyala Enric Hernández a El Periódico.

I acabem amb una altra efemèride. El 9-N farà 44 anys que va morir el general De Gaulle, com recorda avui José Antich a La Vanguardia. De Gaulle deia que el caràcter és la virtut dels temps difícils. Un caràcter que ha exhibit Artur Mas amb el procés de participació ciutadana que s’ha tret de la màniga, el qual pot convertir-se per al Govern espanyol en una autèntica bomba de rellotgeria d’efecte retardat. Diumenge es veurà com acaba tot.

El 9-N i el foc nou

Francesc Canosa escriu a l’Ara que el 9-N anirem a votar amb l’única papereta possible: la de l’existència. Perquè el que viurem diumenge, segons escriu Toni Aira al El Singular Digital, és una autoparòdia que han promogut Rajoy i el seu govern, prohibint l’exercici democràtic lliure. Mas, amb l'impuls de la societat civil, ha liderat el procés fins on ha pogut. La culminació de tot plegat ha de ser diumenge, inundant els carrers que envolten els punts de votació i oferint al món una imatge que valgui més que mil paraules. Que deixi en evidència, de nou, una democràcia espanyola en fallida i de la qual molts, legítimament, en volen marxar.

No sabem que passarà d’aquí fins a diumenge, però ho podem intuir, perquè Rajoy és presoner dels discursos dels sectors més durs de la dreta, que l’acusen de tou, de manera que l'objectiu del Govern espanyol serà guanyar per KO, segons vaticina Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia. Davant la força dels poders espanyols, que poden exigir als Mossos que no permetin l’accés als col·legis, el sobiranisme només té la capacitat de fer-se novament fotografies multitudinàries que puguin superar el pes de la violència legal i simbòlica del camp adversari, conclou Marc Álvaro.

A les últimes hores, les posicions de tots els partits s’han anat definint més. Finalment, Joan Herrera ha assegurat que anirà a votar Sí-No, i Josep A. Duran i Lleida ha dit que també ho farà, per Miquel Coll i Alentorn. Tanmateix, molts dels militants d’Iniciativa i d’Unió ja fa temps que tenen decidit votar Sí-Sí o fer-ho per Carrasco i Formiguera.

Qui no s’ha definit encara sobre el procés català és Podemos, que s’ha limitat a dir que el 9-N és un engany als catalans, més preocupat de les enquestes a Espanya, que li donen una majoria suficient per acabar amb el bipartidisme de PP i PSOE. De fet, El Periódico obre l’edició d’avui amb el titular “Tripartidisme”, basant-se en les darreres dades que ha publicat el CIS. Això obligarà a fer una renovació política a fons aquesta tardor i durant l’any que ve, segons llegim a l’editorial d’El País.

Acabem, però, amb un to optimista. Avui Ramon Rovira ens recorda a El Punt Avui que, si bé el cabal informatiu ens dóna molts motius per al pessimisme, cal pensar en positiu, perquè sota les branques cremades de la vella política queden algunes cendres enceses per fer foc nou.