Vers el 1978, les diputacions van reprendre el camí democràtic, després de l'època de la dictadura. Ara en fa 30 anys, i en tots aquests anys, la Diputació de Barcelona, òrgan de govern local que no escull ningú directament a les urnes, s'ha perpetuat al poder en silenci, sempre en mans socialistes. Per la seva presidència hi han passat, entre d'altres, l'actual ministre Corbacho i l'actual president Montilla.
Això em porta a fer la reflexió següent: quan parlem de la democràcia al nostre país, la contraposem a l'obscur període franquista, de prop de quaranta anys (trenta-sis, per ser més exactes), en què el poble no tenia veu ni vot. Doncs bé, ara ja fa trenta anys (només en falten sis per igualar el rècord), que estem perpetuant un organisme que ja existia en període franquista, que s'anomena diputació i que es opera en la realitat de la província (que vol dir "terra vençuda"), invent genuïnament espanyol per controlar el territori. Si a això hi afegim que la democràcia ("govern del poble") no existeix a la diputació, per tal com no és un òrgan d'elecció directa (per bé que els seus representants també s'anomenin "diputats") i que, en el cas de la de Barcelona, fa trenta anys que hi manen els mateixos, potser fóra hora de plantejar-nos si el sistema de diputacions, com a tal, és democràtic o no i, en conseqüència, si no caldria replantejar-se'l i, àdhuc, abolir-lo.
L'altra pregunta intrigant és què fa realment la Diputació amb la gran quantitat d'ingressos que recapta per via indirecta. És clar, com que la qüestió no surt als mitjans de comunicació, ningú no se la planteja, però la intuïció ens porta a pensar que hi ha molta, moltíssima gent, que en viu. És per això que cap polític gosa tocar gaire el tema. Tanmateix, en una època de vaques grasses, crec que és just i democràtic que els administrats, els qui paguem impostos, vulguem saber exactament què fan amb els nostres calers, amb què se'ls gasten aquests organismes no electes, perquè potser podríem reclamar-ne també la nostra part.
Aquest és, doncs, un desig que formulo per al 2009: la democratització (com a mínim) o la supressió per redundant (ideal) de les diputacions a Catalunya, oimés si volem fer avançar el projecte de les vegueries. Sincerament, no m'imagino en una època de crisi una Catalunya amb la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals, les vegeueries i els ajuntaments... I què més?
Bon any!
