Darrerament s'ha parlat molt de la "politització de la justícia" i de la "judicialització de la política", és a dir, de les interferències entre la vida política i la justícia, sobretot arran de l'enrenou que ha generat el llarg procés d'elaboració de la sentència sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya. I les reaccions que hi ha hagut ara i adés han al·ludit, de forma més o menys velada, al fet que es tractava d'una sentència política. Tanmateix, s'ha parlat poc de la relació entre la cultura i la justícia, i crec que també ha estat un aspecte rellevant en tot aquest procés.
M'explico. En l'àmbit del dret i de les lleis, sovint s'al·ludeix, juntament amb el text normatiu, a la interpretació que se'n fa. Així, per exemple, quan es parlava de la necessitat de redactar un nou Estatut d'autonomia per a Catalunya, alguns dels seus detractors -entre ells el president Pujol- argüien que, fent una interpretació generosa de la Constitució, l'Estatut de 1979 oferia encara molt camp per córrer i admetia desenvolupaments molt més sobiranistes. Tot depenia, doncs, de la "interpretació" (o lectura) que se'n fes. I el mateix es pot dir del text del nou Estatut, que van aprovar per àmplia majoria tant els diputats pel Parlament de Catalunya (ara fa cinc anys!) com, després d'alguns retocs, els parlamentaris del Congrés dels Diputats.
Com s'explica, doncs, que una llei orgànica elaborada per experts constitucionalistes, aprovada per dues cambres legislatives elegides democràticament (els membres de les quals se suposa que entenen de lleis i coneixen bé la Constitució), sigui retallada fins al ridícul pels magistrats del Tribunal Constitucional? La resposta fàcil és dir que hi ha hagut interferències polítiques en aquesta castració. I n'hi ha hagut, certament!
Tanmateix, bo i admetent aquest biaix polític, crec que en el rerefons hi ha un aspecte cultural: si els magistrats del Tribunal Constitucional haguessin nascut i/o viscut a Catalunya, estic convençut que haurien fet una lectura més tolerant i positiva de l'Estatut. Dit d'una altra manera: l'actitud a l'hora d'abordar el recurs d'inconstitucionalitat hauria estat més tècnica i menys ideològica, precisament per desmarcar-se del to que impregnava aquest recurs. Probablement, també haurien gestionat d'una manera més discreta tot el procés, evitant les filtracions a la premsa que s'anaven produint periòdicament, amb l'objectiu de copsar l'ambient expectant. És a dir, tota la forma de procedir hauria estat diferent. I, en definitiva, crec que la retallada hauria estat mínima, o potser nul·la.
En canvi, els magistrats del Tribunal Constitucional, amb la seva forma contundent de procedir -i no entro a analitzar el contingut de la sentència-, ens han demostrat, per via del gest, que majoritàriament tenen uns referents culturals molt allunyats del nostre tarannà. I això ho hem pagat tots els catalans, amb una sentència molt restrictiva dels nostres drets com a poble.
Concloent, la pregunta que planteja tot aquest procés és aquesta: Fins a quin punt l'estatut d'autonomia d'un poble pot ser considerat (és a dir, jutjat) objectivament per unes persones que no en comparteixen els mateixos referents culturals?
És en aquest sentit que podem parlar de "culturització de la justícia", entesa com una llavor que pot arribar a pervertir els drets individuals i col·lectius, i a coartar la lliure expressió d'autodeterminació d'aquelles persones i aquells pobles que se senten diferents.
16 de setembre del 2010
8 de juny del 2010
La crisi, la política i tots nosaltres
Diuen que vivim moments de crisi econòmica, especialment en les nostres latituds, i que és urgent adoptar mesures immediates per acabar amb l'erràtica deriva de l'economia a casa nostra.
En aquesta àrdua tasca, els polítics, els mitjans de comunicació i, àdhuc, cadascú de nosaltres hi tenim un paper a fer. I l'hem de fer bé.
Tanmateix, mentre observem que en altres països europeus, tèoricament més sanejats que el nostre, els polítics estan prenent mesures, algunes molt impopulars, i l'eix del debat parlamentari és la deliberació i l'aprovació d'aquestes mesures, l'escenari a casa nostra és ben diferent. Al Congrés de Madrid, els nostres polítics es tiren els plats pel cap i practiquen l'oposició sistemàtica a qualsevol iniciativa, o bé fan sessions al Senat de fer volar coloms, mentre que al nostre Parlament català "de fireta" es dediquen a jugar a fet i amagar amb el fastigós afer Palau per tal d'empastifar-se els uns als altres, al temps que s'amaguen les vergonyes pretorianes, i tot sense la més mínima intenció d'esclarir els fets (només cal recordar l'incident del famós 3%...), sinó d'acabar de desacreditar la política. Com si l'atur de prop del 40% entre els joves de menys de 30 anys, l'elevat índex de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa o l'increment de la conflictivitat social no fossin temes prou importants per dedicar-hi llargues sessions parlamentàries...
Quant als periodistes, si atenem els principals mitjans de comunicació de casa nostra, constatem que, o bé ens parlen de successos propis de El Caso o de premsa groga o rosa, o de tragèdies que es produeixen molt lluny de les nostres terres, o bé ens fan la crònica política dels draps bruts que en vigílies electorals es van llançant la majoria dels polítics de l'arc parlamentari. Tanmateix, en moments de crisi, hom esperaria que els mèdia ens parlessin d'iniciatives per pal·liar la situació, que ens transmetessin notícies positives sobre la bona feina que tanta gent anònima, també polítics, fa cada dia per procurar endreçar el rumb de la nostra economia. Però no. La immediatesa de l'horitzó electoral, juntament amb el sistemàtic seguidisme que molts mitjans practiquen, obedients als interessos que els mouen, els impedeixen de fer la feina que els correspondria, especialment en moments com l'actual i, de passada, col·laboren al desprestigi de la vida pública i al desinterès de la ciutadania per la política.
Quedem nosaltres, els "administrats", els ciutadans anònims. Ara més que mai ens hem d'esforçar, en la mesura de les nostres possibilitats, per fer la feina de la millor manera que sapiguem, cercant de ser constructius i procurant ajudar els altres, si podem, a rendir al màxim. Només amb esforç, tenacitat, cordialitat, optimisme i amor per la feina ben feta aconseguirem sortir de la situació actual. Ara més que mai adquireixen nova vigència les paraules del poeta: "Esforça't en la teva tasca, com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me."
En aquesta àrdua tasca, els polítics, els mitjans de comunicació i, àdhuc, cadascú de nosaltres hi tenim un paper a fer. I l'hem de fer bé.
Tanmateix, mentre observem que en altres països europeus, tèoricament més sanejats que el nostre, els polítics estan prenent mesures, algunes molt impopulars, i l'eix del debat parlamentari és la deliberació i l'aprovació d'aquestes mesures, l'escenari a casa nostra és ben diferent. Al Congrés de Madrid, els nostres polítics es tiren els plats pel cap i practiquen l'oposició sistemàtica a qualsevol iniciativa, o bé fan sessions al Senat de fer volar coloms, mentre que al nostre Parlament català "de fireta" es dediquen a jugar a fet i amagar amb el fastigós afer Palau per tal d'empastifar-se els uns als altres, al temps que s'amaguen les vergonyes pretorianes, i tot sense la més mínima intenció d'esclarir els fets (només cal recordar l'incident del famós 3%...), sinó d'acabar de desacreditar la política. Com si l'atur de prop del 40% entre els joves de menys de 30 anys, l'elevat índex de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa o l'increment de la conflictivitat social no fossin temes prou importants per dedicar-hi llargues sessions parlamentàries...
Quant als periodistes, si atenem els principals mitjans de comunicació de casa nostra, constatem que, o bé ens parlen de successos propis de El Caso o de premsa groga o rosa, o de tragèdies que es produeixen molt lluny de les nostres terres, o bé ens fan la crònica política dels draps bruts que en vigílies electorals es van llançant la majoria dels polítics de l'arc parlamentari. Tanmateix, en moments de crisi, hom esperaria que els mèdia ens parlessin d'iniciatives per pal·liar la situació, que ens transmetessin notícies positives sobre la bona feina que tanta gent anònima, també polítics, fa cada dia per procurar endreçar el rumb de la nostra economia. Però no. La immediatesa de l'horitzó electoral, juntament amb el sistemàtic seguidisme que molts mitjans practiquen, obedients als interessos que els mouen, els impedeixen de fer la feina que els correspondria, especialment en moments com l'actual i, de passada, col·laboren al desprestigi de la vida pública i al desinterès de la ciutadania per la política.
Quedem nosaltres, els "administrats", els ciutadans anònims. Ara més que mai ens hem d'esforçar, en la mesura de les nostres possibilitats, per fer la feina de la millor manera que sapiguem, cercant de ser constructius i procurant ajudar els altres, si podem, a rendir al màxim. Només amb esforç, tenacitat, cordialitat, optimisme i amor per la feina ben feta aconseguirem sortir de la situació actual. Ara més que mai adquireixen nova vigència les paraules del poeta: "Esforça't en la teva tasca, com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)