El procés anava bé mentre l'impulsaven la societat civil, l'Assemblea i Òmnium, i el president Mas anava fent els deures. I va arribar el 9-N, una pedra d'ensopec que ERC havia imposat a CiU i, després de les vacil·lacions inicials en quedar reduït a un procés participatiu, Mas va superar la prova amb èxit i va decidir traçar el seu full de ruta per aconseguir un mandat democràtic que validés davant les democràcies occidentals els prop de dos milions de vots del sí-sí per mitjà d'unes plebiscitàries. L'èxit de la consulta va fer que Mas recobrés el protagonisme del procés i remuntés a les enquestes.
Però això no ho ha pogut pair ERC, que ja tenia coll avall el sorpasso, i ràpidament els seus ideòlegs van dissenyar una rèplica de Junqueras a l'estratègia de Mas, sense calcular els efectes negatius que podria tenir sobre el procés. I, enarborant com mai la bandera de la justícia social --cosa més pròpia d'ICV, la CUP, Podemos i, fins i tot PSC i UDC--, un Junqueras decidit a exercir, inoportunament, de cap de l'oposició proposa més d'una llista per a les plebiscitàries, sabent que Mas haurà d'avançar les eleccions sí o sí perquè no li aprovarà els pressupostos. I, per acabar de reblar el clau, demana a la simpatitzant Terribas que l'entrevisti en prime time a TV3, abans del Polònia i amb connexió en directe a Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, per ratificar la seva esmena a la totalitat al full de ruta de Mas.
Aquest protagonisme excessiu de Junqueras quan, en vigílies d'un any electoral, veu com Mas el torna a avançar en les enquestes, pot ser letal per al procés. I el més curiós del cas és que l'estigui protagonitzant ERC, amb l'excusa d'integrar més gent a l'independentisme, quan sabem de sobres que, a hores d'ara, tothom ja ha pres partit sobre el tema, sobretot els partidaris del no, que no es manifesten als carrers però estan disposats a fer un gran pacte PP-PSC-Cs-SCC, com s'ha vist al brindis de la Constitució.
No és estrany, doncs, que dimarts de la setmana passada Muriel Casals i Carme Forcadell arronsessin el nas davant la proposta de Junqueras, després que l'Assemblea hagués defensat públicament que promouria una llista de país. La nova imposició d'ERC al full de ruta de Mas pot enfonsar el procés en les plebiscitàries, si és que n'hi ha, llevat que Mas segueixi impulsant amb força la llista única i aconsegueixi comptar finalment amb el suport d'Omnium i l'Assemblea, cosa que provocaria una desfeta dins d'ERC.
A més, amb aquest error estratègic, Junqueras ha posat les coses molt fàcils perquè Duran i Lleida remati la jugada en la seva carta setmanal, en què augura que, si la situació no canvia radicalment i ràpidament, la proposta de llista unitària pot acabar com a les europees: tots dividits, fent bons els auguris d'Aznar.
I és que, per culminar un procés de l'envergadura de la independència, no es poden fer actes partidistes reactius, sense papers, improvisats i merament retòrics com el que va protagonitzar Junqueras al Palau de Congressos. Cal una estratègia fonamentada i calendaritzada, com la que va proposar Mas al Fòrum. I si, a aquestes altures, el seu protagonisme queda diluït, és evident que el procés se n'anirà en orris.
6 de desembre del 2014
7 de novembre del 2014
Unió, Franklin, De Gaulle i la democràcia
El 7 de novembre de 1931 naixia Unió Democràtica de Catalunya. Avui, 83 anys més tard, s’observa una al•lèrgia absoluta a allò que els fundadors d’Unió anomenaven la “fraternitat espiritual”, és a dir, la col·laboració, la convivència i l’harmonia entre els diversos pobles d’Espanya, des del respecte mutu i no des de la submissió d’un poble a un altre. És la conclusió a què arriba Antoni Castellà a l’Ara, que recorda que Miquel Coll i Alentorn, ja l’any 1963, deia que si una de les dues parts no estava d’acord a confederar-se, “l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya per garantir el seu normal desenvolupament seria la independència”.
Fa bastant més temps, a finals del segle XVIII, un dia el vell Benjamin Franklin es va topar a París amb Danton, el jove advocat revolucionari francès, que li digué que la Declaració d’Independència dels Estats Units no serviria de res sense un exèrcit que fes complir el que proclamava. Llavors Franklin li respongué: “Jove, s’equivoca. Darrere d’aquesta declaració hi ha el poder de la vergonya.” Aquesta anècdota, que explica Jofre Llombart a El Singular Digital, sembla molt escaient de cara a diumenge: els poders de l’Estat poden fer el que vulguin per impedir la consulta, però no es poden permetre oferir imatges al món que denotin que Espanya, a més d’un país corrupte, impedeix l’exercici més elemental de la democràcia.
Com tampoc és propi de democràcies consolidades represaliar qui discrepa de determinades idees majoritàries. Per fortuna, aquesta ideologia del linxament no es va produir ahir la UdG, que finalment va decidir no retirar el títol doctor honoris causa a l’ara magistrada del Tribunal Constitucional Encarna Roca. El seny, doncs, ha prevalgut a Catalunya, però, en altres latituds: només cal recordar el cessament del fiscal Martín Sol, pel seu tímid suport a la consulta, i l'expedient obert al jutge Santi Vidal, per redactar una suposada Constitució catalana, com assenyala Enric Hernández a El Periódico.
I acabem amb una altra efemèride. El 9-N farà 44 anys que va morir el general De Gaulle, com recorda avui José Antich a La Vanguardia. De Gaulle deia que el caràcter és la virtut dels temps difícils. Un caràcter que ha exhibit Artur Mas amb el procés de participació ciutadana que s’ha tret de la màniga, el qual pot convertir-se per al Govern espanyol en una autèntica bomba de rellotgeria d’efecte retardat. Diumenge es veurà com acaba tot.
Fa bastant més temps, a finals del segle XVIII, un dia el vell Benjamin Franklin es va topar a París amb Danton, el jove advocat revolucionari francès, que li digué que la Declaració d’Independència dels Estats Units no serviria de res sense un exèrcit que fes complir el que proclamava. Llavors Franklin li respongué: “Jove, s’equivoca. Darrere d’aquesta declaració hi ha el poder de la vergonya.” Aquesta anècdota, que explica Jofre Llombart a El Singular Digital, sembla molt escaient de cara a diumenge: els poders de l’Estat poden fer el que vulguin per impedir la consulta, però no es poden permetre oferir imatges al món que denotin que Espanya, a més d’un país corrupte, impedeix l’exercici més elemental de la democràcia.
Com tampoc és propi de democràcies consolidades represaliar qui discrepa de determinades idees majoritàries. Per fortuna, aquesta ideologia del linxament no es va produir ahir la UdG, que finalment va decidir no retirar el títol doctor honoris causa a l’ara magistrada del Tribunal Constitucional Encarna Roca. El seny, doncs, ha prevalgut a Catalunya, però, en altres latituds: només cal recordar el cessament del fiscal Martín Sol, pel seu tímid suport a la consulta, i l'expedient obert al jutge Santi Vidal, per redactar una suposada Constitució catalana, com assenyala Enric Hernández a El Periódico.
I acabem amb una altra efemèride. El 9-N farà 44 anys que va morir el general De Gaulle, com recorda avui José Antich a La Vanguardia. De Gaulle deia que el caràcter és la virtut dels temps difícils. Un caràcter que ha exhibit Artur Mas amb el procés de participació ciutadana que s’ha tret de la màniga, el qual pot convertir-se per al Govern espanyol en una autèntica bomba de rellotgeria d’efecte retardat. Diumenge es veurà com acaba tot.
6 de novembre del 2014
El 9-N i el foc nou
Francesc Canosa escriu a l’Ara que el 9-N anirem a votar amb l’única papereta possible: la de l’existència. Perquè el que viurem diumenge, segons escriu Toni Aira al El Singular Digital, és una autoparòdia que han promogut Rajoy i el seu govern, prohibint l’exercici democràtic lliure. Mas, amb l'impuls de la societat civil, ha liderat el procés fins on ha pogut. La culminació de tot plegat ha de ser diumenge, inundant els carrers que envolten els punts de votació i oferint al món una imatge que valgui més que mil paraules. Que deixi en evidència, de nou, una democràcia espanyola en fallida i de la qual molts, legítimament, en volen marxar.
No sabem que passarà d’aquí fins a diumenge, però ho podem intuir, perquè Rajoy és presoner dels discursos dels sectors més durs de la dreta, que l’acusen de tou, de manera que l'objectiu del Govern espanyol serà guanyar per KO, segons vaticina Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia. Davant la força dels poders espanyols, que poden exigir als Mossos que no permetin l’accés als col·legis, el sobiranisme només té la capacitat de fer-se novament fotografies multitudinàries que puguin superar el pes de la violència legal i simbòlica del camp adversari, conclou Marc Álvaro.
A les últimes hores, les posicions de tots els partits s’han anat definint més. Finalment, Joan Herrera ha assegurat que anirà a votar Sí-No, i Josep A. Duran i Lleida ha dit que també ho farà, per Miquel Coll i Alentorn. Tanmateix, molts dels militants d’Iniciativa i d’Unió ja fa temps que tenen decidit votar Sí-Sí o fer-ho per Carrasco i Formiguera.
Qui no s’ha definit encara sobre el procés català és Podemos, que s’ha limitat a dir que el 9-N és un engany als catalans, més preocupat de les enquestes a Espanya, que li donen una majoria suficient per acabar amb el bipartidisme de PP i PSOE. De fet, El Periódico obre l’edició d’avui amb el titular “Tripartidisme”, basant-se en les darreres dades que ha publicat el CIS. Això obligarà a fer una renovació política a fons aquesta tardor i durant l’any que ve, segons llegim a l’editorial d’El País.
Acabem, però, amb un to optimista. Avui Ramon Rovira ens recorda a El Punt Avui que, si bé el cabal informatiu ens dóna molts motius per al pessimisme, cal pensar en positiu, perquè sota les branques cremades de la vella política queden algunes cendres enceses per fer foc nou.
No sabem que passarà d’aquí fins a diumenge, però ho podem intuir, perquè Rajoy és presoner dels discursos dels sectors més durs de la dreta, que l’acusen de tou, de manera que l'objectiu del Govern espanyol serà guanyar per KO, segons vaticina Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia. Davant la força dels poders espanyols, que poden exigir als Mossos que no permetin l’accés als col·legis, el sobiranisme només té la capacitat de fer-se novament fotografies multitudinàries que puguin superar el pes de la violència legal i simbòlica del camp adversari, conclou Marc Álvaro.
A les últimes hores, les posicions de tots els partits s’han anat definint més. Finalment, Joan Herrera ha assegurat que anirà a votar Sí-No, i Josep A. Duran i Lleida ha dit que també ho farà, per Miquel Coll i Alentorn. Tanmateix, molts dels militants d’Iniciativa i d’Unió ja fa temps que tenen decidit votar Sí-Sí o fer-ho per Carrasco i Formiguera.
Qui no s’ha definit encara sobre el procés català és Podemos, que s’ha limitat a dir que el 9-N és un engany als catalans, més preocupat de les enquestes a Espanya, que li donen una majoria suficient per acabar amb el bipartidisme de PP i PSOE. De fet, El Periódico obre l’edició d’avui amb el titular “Tripartidisme”, basant-se en les darreres dades que ha publicat el CIS. Això obligarà a fer una renovació política a fons aquesta tardor i durant l’any que ve, segons llegim a l’editorial d’El País.
Acabem, però, amb un to optimista. Avui Ramon Rovira ens recorda a El Punt Avui que, si bé el cabal informatiu ens dóna molts motius per al pessimisme, cal pensar en positiu, perquè sota les branques cremades de la vella política queden algunes cendres enceses per fer foc nou.
29 d’octubre del 2014
Procés deliberatiu o tangentòpolis?
Avui Francisco Longo escriu a El Periódico una reflexió interessant sobre el procés català i la reacció de Madrid. Recorda que la democràcia no és un mer recompte de forces per conèixer quines són les més nombroses en un moment determinat, sinó que exigeix uns marcs cooperatius que facin possible la deliberació, especialment quan hi ha en joc coses importants. Tanmateix, el que estem vivint darrerament és la confrontació de dues racionalitats poc raonables que pot fer que, al final, hi sortim perdent tots.
Certament no hi haurà deliberació possible mentre a Madrid hi hagi un Sánchez que es limiti a dir que s’estima els catalans i un Rajoy disposat a parlar de tot menys del que toca. Com escriu avui Iñaki Anasagasti a El Singular Digital, la qüestió catalana no es resol ni amb petons ni amb el no a tot, ni menys volent empresonar Mas, enviar l’exèrcit o suspendre l’autonomia. Des d’aquí, Maragall va proposar ja fa temps el federalisme asimètric, que la Constitució preveu quan parla de regions i nacionalitats, però la resposta dels constitucionalistes davant d’aquesta irregularitat fou el cafè per a tothom de l’Estat de les autonomies, que feia de Madrid i Múrcia comunitats autònomes com Catalunya o Euskadi.
Si el procés sobiranista fracassa. escombrarà tots els que hi han participat, sigui quina sigui la seva quota en el fracàs. Però sembla que hi ha qui pensa que, “Si això no acaba d’anar bé, jo patiré, però el meu adversari s’enfonsarà”. Ho escriu avui Vicenç Villatoro al seu Dietari a l’Ara, i afegeix que aquesta actitud sembla que s’ha estès també als casos de corrupció, que els darrers dies han proliferat de forma exponencial.
Tant, que ahir Enric Juliana, en un article molt crític a La Vanguardia, parlava de la Tangetòpolis espanyola i la fallida moral que està vivint el nostre país, que a les darreres hores ha obligat l’alcalde Trias a desmentir que tingui un compte a Suïssa i Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy a demanar explícitament perdó pels casos de corrupció que afecten molts alts càrrecs del PP, entre ells l'exsecretari general Acebes i l'exvicepresident Rato, que ja s’ha donat de baixa del partit.
I, entre tot aquest escàndol, s’ha parlat poc dels pressupostos 2015. Els de l’Estat, preveuen una inversió de 1.350 milions d’euros pel Corredor Mediterrani, si fa no fa el que percebrà Florentino Perez per clausurar la plataforma Castor. I, a Catalunya, Esquerra només ajudarà Mas a aprovar-los a canvi d'una nova data: la de les plebiscitàries.
Certament no hi haurà deliberació possible mentre a Madrid hi hagi un Sánchez que es limiti a dir que s’estima els catalans i un Rajoy disposat a parlar de tot menys del que toca. Com escriu avui Iñaki Anasagasti a El Singular Digital, la qüestió catalana no es resol ni amb petons ni amb el no a tot, ni menys volent empresonar Mas, enviar l’exèrcit o suspendre l’autonomia. Des d’aquí, Maragall va proposar ja fa temps el federalisme asimètric, que la Constitució preveu quan parla de regions i nacionalitats, però la resposta dels constitucionalistes davant d’aquesta irregularitat fou el cafè per a tothom de l’Estat de les autonomies, que feia de Madrid i Múrcia comunitats autònomes com Catalunya o Euskadi.
Si el procés sobiranista fracassa. escombrarà tots els que hi han participat, sigui quina sigui la seva quota en el fracàs. Però sembla que hi ha qui pensa que, “Si això no acaba d’anar bé, jo patiré, però el meu adversari s’enfonsarà”. Ho escriu avui Vicenç Villatoro al seu Dietari a l’Ara, i afegeix que aquesta actitud sembla que s’ha estès també als casos de corrupció, que els darrers dies han proliferat de forma exponencial.
Tant, que ahir Enric Juliana, en un article molt crític a La Vanguardia, parlava de la Tangetòpolis espanyola i la fallida moral que està vivint el nostre país, que a les darreres hores ha obligat l’alcalde Trias a desmentir que tingui un compte a Suïssa i Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy a demanar explícitament perdó pels casos de corrupció que afecten molts alts càrrecs del PP, entre ells l'exsecretari general Acebes i l'exvicepresident Rato, que ja s’ha donat de baixa del partit.
I, entre tot aquest escàndol, s’ha parlat poc dels pressupostos 2015. Els de l’Estat, preveuen una inversió de 1.350 milions d’euros pel Corredor Mediterrani, si fa no fa el que percebrà Florentino Perez per clausurar la plataforma Castor. I, a Catalunya, Esquerra només ajudarà Mas a aprovar-los a canvi d'una nova data: la de les plebiscitàries.
28 d’octubre del 2014
La vella i la nova política
En certa ocasió, Rajoy va dir, parlant dels casos de corrupció que afectaven el seu partit, que "s’han produït coses que que no ens agradaria que es produïssin". El drama és que aquestes "coses" no paren d'aparèixer dia rere dia. Ahir dilluns van tornar a fer-ho a l'entorn d'Esperanza Aguirre, amb la detenció de més de 50 persones en l’operació policial anomenada Guerra Púnica. Davant d’aquest degoteig constant, escriu Albert Saez a El Periódico encara no sabem saber si Rajoy fa de botxí o d'espectador. Però el que sí veiem és que cada lloc que una víctima deixa lliure l'ocupa la vicepresidenta.
I el cert és que la protagonista de les portades dels diaris és Esperanza Aguirre i el seu ex número 2 Francisco Granados. Ahir, però, algun diari va ocupar cinc columnes per parlar d’un presumpte cas de corrupció de l’alcalde Trias, que el mateix interessat va desmentir poques hores després a Catalunya Ràdio. Potser els editors d’El Mundo haurien d’aprendre les lliçons de periodisme que va donar ahir Giovanni Di Lorenzo, director del setmanari Die Zeit, premiat ahir a Madrid com a exemple del millor periodisme. Un dels punts del seu decàleg periodístic és: Rebutja inventar un nou escàndol cada setmana, com explica avui Miguel Angel Aguilar a La Vanguardia.
I si del poder mediàtic, tornem al poder polític, sembla que s’hi perfilen dos bàndols: els de la vella política institucional i els nous lideratges sorgits de la indignació ciutadana. Avui Salvador Cardús escriu a l’Ara que té idea massa noble de la política per pensar que el seu futur s’hagi de dirimir entre el secret confegit dins de les parets d’un palau de la vella política i la consigna esbombada a la pantalla del televisor dels nous populismes. I conclou que a Estrasburg no es veu per enlloc aquesta renovació tan necessària de la política.
És clar que, davant de l’allau de casos de corrupció, els Pablo Iglesias del segle XXI no cal ni que facin campanya. Això és que vaticina a El Punt Avui el periodista Tian Riba, que creu que l'Espanya i la Catalunya del 2016 no tindran res a veure amb l'Estat de les autonomies i ni amb el règim de la Transició. Certament, avui ja som molt lluny d’aquell 28 d’octubre de 1982 en què Felipe González va guanyar per majoria absoluta la presidència del Govern espanyol amb el lema “por el cambio”.
I el cert és que la protagonista de les portades dels diaris és Esperanza Aguirre i el seu ex número 2 Francisco Granados. Ahir, però, algun diari va ocupar cinc columnes per parlar d’un presumpte cas de corrupció de l’alcalde Trias, que el mateix interessat va desmentir poques hores després a Catalunya Ràdio. Potser els editors d’El Mundo haurien d’aprendre les lliçons de periodisme que va donar ahir Giovanni Di Lorenzo, director del setmanari Die Zeit, premiat ahir a Madrid com a exemple del millor periodisme. Un dels punts del seu decàleg periodístic és: Rebutja inventar un nou escàndol cada setmana, com explica avui Miguel Angel Aguilar a La Vanguardia.
I si del poder mediàtic, tornem al poder polític, sembla que s’hi perfilen dos bàndols: els de la vella política institucional i els nous lideratges sorgits de la indignació ciutadana. Avui Salvador Cardús escriu a l’Ara que té idea massa noble de la política per pensar que el seu futur s’hagi de dirimir entre el secret confegit dins de les parets d’un palau de la vella política i la consigna esbombada a la pantalla del televisor dels nous populismes. I conclou que a Estrasburg no es veu per enlloc aquesta renovació tan necessària de la política.
És clar que, davant de l’allau de casos de corrupció, els Pablo Iglesias del segle XXI no cal ni que facin campanya. Això és que vaticina a El Punt Avui el periodista Tian Riba, que creu que l'Espanya i la Catalunya del 2016 no tindran res a veure amb l'Estat de les autonomies i ni amb el règim de la Transició. Certament, avui ja som molt lluny d’aquell 28 d’octubre de 1982 en què Felipe González va guanyar per majoria absoluta la presidència del Govern espanyol amb el lema “por el cambio”.
10 d’octubre del 2014
Estat de dret o procés kafkià?
Ahir es van produir tres decisions judicials si més no sorprenents. Al matí, llegíem als diaris que el Tribunal Constitucional acabava de rebutjar la recusació del Parlament contra el magistrat Pérez de los Cobos, amb l’argument que no hi havia motius per dubtar de la seva imparcialitat en el tema, malgrat haver militat al PP i ser autor de diversos articles publicats contra el procés català. Al migdia, esclatava la notícia que el CGPJ havia expedientat i estudiava suspendre el jutge Santiago Vidal per redactar una Constitució catalana. I al vespre, mentre els partits proconsulta estaven reunits al Palau Robert, Ernesto Ekaizer comunicava que el Tribunal Suprem acabava d’admetre a tràmit la querella d’UpyD contra Artur Mas.
Resumint, el que hauria de ser un poder independent de l’Estat casualment ara persegueix un jutge favorable al procés i el president català que el promou i, en canvi, defensa els seus càrrecs d’acusacions evidents i provades. Tot plegat deu ser una nova interpretació, que se m’escapa, del que la Constitució anomena “Estat de dret”.
Amb coses com aquestes, el procés català cada cop s’assembla més a El Procés de Kafka. Però aquella és una obra de ficció inacabada, mentre que el cas català és real i li cal un final. Què passarà, doncs?
Toni Aira escriu a El Singular Digital que hem de procurar que no esclati una confrontació ganivet en mà dels partits catalanistes, tot carregant-se les culpes els uns als altres, o tots al govern, de resultes d’un escenari de no consulta el 9N. Aquest seria, sens dubte, un futur perfecte per al govern espanyol, però no per a Catalunya. I també parla del futur immediat M. Dolores Garcia a La Vanguardia, que veu que s’està acabant el temps de l’escenificació i Mas és presoner de la seva virtut més apreciada: la credibilitat. Va assegurar que els catalans votarien i ara es troba que no pot fer la consulta i que les eleccions no convenen ni al seu partit ni a Catalunya.
En fi, Empar Moliner a l’Ara a començar el cap de setmana amb un somriure, explicant que el curiós manifest que ha aparegut recentment defensant el “no” a la consulta és signat, entre d’altres –i llegeixo textualment–, per la “señora Maite Sant, diseñadora gráfica y votante de ERC” i la “señora Marta Nogué Miret, votante de la CUP”. Caram!
Resumint, el que hauria de ser un poder independent de l’Estat casualment ara persegueix un jutge favorable al procés i el president català que el promou i, en canvi, defensa els seus càrrecs d’acusacions evidents i provades. Tot plegat deu ser una nova interpretació, que se m’escapa, del que la Constitució anomena “Estat de dret”.
Amb coses com aquestes, el procés català cada cop s’assembla més a El Procés de Kafka. Però aquella és una obra de ficció inacabada, mentre que el cas català és real i li cal un final. Què passarà, doncs?
Toni Aira escriu a El Singular Digital que hem de procurar que no esclati una confrontació ganivet en mà dels partits catalanistes, tot carregant-se les culpes els uns als altres, o tots al govern, de resultes d’un escenari de no consulta el 9N. Aquest seria, sens dubte, un futur perfecte per al govern espanyol, però no per a Catalunya. I també parla del futur immediat M. Dolores Garcia a La Vanguardia, que veu que s’està acabant el temps de l’escenificació i Mas és presoner de la seva virtut més apreciada: la credibilitat. Va assegurar que els catalans votarien i ara es troba que no pot fer la consulta i que les eleccions no convenen ni al seu partit ni a Catalunya.
En fi, Empar Moliner a l’Ara a començar el cap de setmana amb un somriure, explicant que el curiós manifest que ha aparegut recentment defensant el “no” a la consulta és signat, entre d’altres –i llegeixo textualment–, per la “señora Maite Sant, diseñadora gráfica y votante de ERC” i la “señora Marta Nogué Miret, votante de la CUP”. Caram!
El Dragon-Khan del procés, les vises opaques i l'Estat islàmic
Amb això del procés sobiranista, n’hi ha per sucar-hi pa. De política d’altura se’n veu poca, però d’especulació mediàtica, un munt. Ara fa poc menys d’un any, Mas deia que, si no es podia fer una consulta per la via legal, l’alternativa serien unes plebiscitàries. Llavors, Joan Herrera era partidari de la consulta sí o sí, encara que fos al·legal. Ara, però, s’han bescanviat els papers, com explica David Miró a l’Ara. Potser per això, Juancho Dumall parla a El Periódico del Dragon Khan de la política catalana. El que sí que sembla evident és que ni Esquerra ni la CUP volen plebiscitàries, i per això David Fernàndez insta Junqueras a entrar al Govern. Per acabr-ho d’adobar, Carme Forcadell només les acceptaria si hi hagués candidatura única. S’imaginen el Duran i l’Herrera fent campanya junts?
Mentrestant, aquests dies Madrid viu convulsa per altres notícies. Primer fou l’escàndol de les targetes Visa opaques de Cajamadrid, entre els titulars de les quals hi havia persones tan il·lustres de la vida espanyola com l’exministre Rodrigo Rato o l’excap de la Casa Reial Rafael Spottorno. I ara, naturalment, tot ha quedat eclipsat pel contagi d’ebola d’una auxiliar d’infermeria de l’Hospital Carlos III, que revela que no s’han complert els protocols necessaris per prevenir la malaltia, com llegim a l’editorial d’El País, que acaba d’estrenar la versió catalana. També en parla a La Vanguardia Lluís Foix, que vaticina que la desconfiança que ha generat la notícia portarà canvis.
I si anem a Europa, ens adonem que amb la represa del nou curs polítics al Parlament Europeu, la cambra comunitària s’ha assemblat més aviat a un pati d’escola, amb uns eurodiputats enviant cartes als seus col·legues d’altres països per explicar-los que el procés català era similar al nazisme o al feixisme, mentre els eurodiputats socialistes decidien donar suport a la candidatura del popular Arias Cañete com a nou comissari de Clima i Energia, després que es vengués les seves accions en la indústria petroliera i demanés disculpes per les seves manifestacions sexistes, com llegíem ahir a Vilaweb.
I, mentrestant, Ucraïna està mig ocupada per l’exèrcit rus, Hong-Kong veu retallades les seves reivindicacions democràtiques per imposició de Pequín i, a Síria, l’Estat Islàmic segueix decapitant occidentals i ho publica a Internet. I això sí que és una gran amenaça per a occident, com escriu Tahar ben Jellou a La Vanguardia.
Mentrestant, aquests dies Madrid viu convulsa per altres notícies. Primer fou l’escàndol de les targetes Visa opaques de Cajamadrid, entre els titulars de les quals hi havia persones tan il·lustres de la vida espanyola com l’exministre Rodrigo Rato o l’excap de la Casa Reial Rafael Spottorno. I ara, naturalment, tot ha quedat eclipsat pel contagi d’ebola d’una auxiliar d’infermeria de l’Hospital Carlos III, que revela que no s’han complert els protocols necessaris per prevenir la malaltia, com llegim a l’editorial d’El País, que acaba d’estrenar la versió catalana. També en parla a La Vanguardia Lluís Foix, que vaticina que la desconfiança que ha generat la notícia portarà canvis.
I si anem a Europa, ens adonem que amb la represa del nou curs polítics al Parlament Europeu, la cambra comunitària s’ha assemblat més aviat a un pati d’escola, amb uns eurodiputats enviant cartes als seus col·legues d’altres països per explicar-los que el procés català era similar al nazisme o al feixisme, mentre els eurodiputats socialistes decidien donar suport a la candidatura del popular Arias Cañete com a nou comissari de Clima i Energia, després que es vengués les seves accions en la indústria petroliera i demanés disculpes per les seves manifestacions sexistes, com llegíem ahir a Vilaweb.
I, mentrestant, Ucraïna està mig ocupada per l’exèrcit rus, Hong-Kong veu retallades les seves reivindicacions democràtiques per imposició de Pequín i, a Síria, l’Estat Islàmic segueix decapitant occidentals i ho publica a Internet. I això sí que és una gran amenaça per a occident, com escriu Tahar ben Jellou a La Vanguardia.
30 de setembre del 2014
La defunció de Montesquieu i el neoinstitucionalisme
Com era previsible, ahir el Tribunal Constitucional va suspendre cautelarment la Llei de consultes catalana i el decret de convocatòria del 9-N. Per cert, si volen saber el currículum de l’advocada general de l'Estat que va presentar els recursos davant del TC, no es perdin l’article de Tian Riba a El Punt Avui.
Aquesta notícia, per molt anunciada que fos, no deixa de sorprendre, perquè sembla que contribuirà a agreujar el problema, com apunta avui Miquel Roca a La Vanguardia. Ja fa temps que Alfonso Guerra deia que Montesquieu havia mort i ho intuíem quan el cap de l’executiu sentenciava que la consulta era inconstitucional, cosa que només correspon de fer al poder judicial. Ara ja ho ha fet, i de manera contundent, perquè prohibeix explícitament qualsevol acció orientada a la consulta, tant si la fan organismes públics, com si la fan organitzacions privades, Òmnium, l’Assemblea i fins i tot particulars. En definitiva, el TC ha complert al peu de la lletra l’encàrrec del Govern espanyol.
Aquest és un episodi més del neoinstitucionalisme que reneix amb la globalització, en virtut del qual determinats organismes s’uneixen per defensar-se d’amenaces externes i protegir els seus mercats. Així, davant del “desafío catalán”, els poders executiu, legislatiu i judicial espanyols s’han unit. I, com escriu Pilar Rahola, quan no hi ha separació de poders, és balder apel·lar a la legalitat, perquè la política mana sobre la llei, i muts i a la gàbia!
Evidentment, qui en surt més malparat és la democràcia i, en el cas de Catalunya, la nostra singularitat cultural. Potser per això Salvador Cardús parla avui a Nació Digital de la conveniència de la transgressió.
Així doncs, ara què? Enric Juliana vaticina a La Vanguardia que el PP i el PSOE promouran una reforma constitucional, perquè encara tenen els dos terços dels vots necessaris per fer-ho, i potser l’any vinent ja no. Mentrestant, els catalans potser opten per seguir fent campanya pel 9-N, cosa que pot provocar la suspensió de l’autonomia de Catalunya i encendre amb la violència el cívic procés català, com explica Victor Aleixandre a El Singular Digital. Així doncs, a partir d’ara, els polítics i les institucions catalanes hauran de mesurar molt com fan les coses. Perquè, com diu David Miró a l’Ara, “David només podrà vèncer Goliat si s’esforça per sobreviure moltes hores en el combat, esperant que se li presenti l’oportunitat”.
Aquesta notícia, per molt anunciada que fos, no deixa de sorprendre, perquè sembla que contribuirà a agreujar el problema, com apunta avui Miquel Roca a La Vanguardia. Ja fa temps que Alfonso Guerra deia que Montesquieu havia mort i ho intuíem quan el cap de l’executiu sentenciava que la consulta era inconstitucional, cosa que només correspon de fer al poder judicial. Ara ja ho ha fet, i de manera contundent, perquè prohibeix explícitament qualsevol acció orientada a la consulta, tant si la fan organismes públics, com si la fan organitzacions privades, Òmnium, l’Assemblea i fins i tot particulars. En definitiva, el TC ha complert al peu de la lletra l’encàrrec del Govern espanyol.
Aquest és un episodi més del neoinstitucionalisme que reneix amb la globalització, en virtut del qual determinats organismes s’uneixen per defensar-se d’amenaces externes i protegir els seus mercats. Així, davant del “desafío catalán”, els poders executiu, legislatiu i judicial espanyols s’han unit. I, com escriu Pilar Rahola, quan no hi ha separació de poders, és balder apel·lar a la legalitat, perquè la política mana sobre la llei, i muts i a la gàbia!
Evidentment, qui en surt més malparat és la democràcia i, en el cas de Catalunya, la nostra singularitat cultural. Potser per això Salvador Cardús parla avui a Nació Digital de la conveniència de la transgressió.
Així doncs, ara què? Enric Juliana vaticina a La Vanguardia que el PP i el PSOE promouran una reforma constitucional, perquè encara tenen els dos terços dels vots necessaris per fer-ho, i potser l’any vinent ja no. Mentrestant, els catalans potser opten per seguir fent campanya pel 9-N, cosa que pot provocar la suspensió de l’autonomia de Catalunya i encendre amb la violència el cívic procés català, com explica Victor Aleixandre a El Singular Digital. Així doncs, a partir d’ara, els polítics i les institucions catalanes hauran de mesurar molt com fan les coses. Perquè, com diu David Miró a l’Ara, “David només podrà vèncer Goliat si s’esforça per sobreviure moltes hores en el combat, esperant que se li presenti l’oportunitat”.
24 de setembre del 2014
La dictadura dels estats
Arran de dues notícies d'ahir, avui m'he despertat preguntant-me en quina mena de democràcia vivim.
La primera: la dimissió del ministre Gallardón. Agradi o no, el PP es va presentar a les eleccions prometent que modificaria la llei de l'avortament i, de fet, molts col·lectius catòlics els van votar finalment per aquest sol fet. En conseqüència, Gallardón va elaborar un projecte de reforma que va presentar al Consell de Ministres. Ara, però, Rajoy i els seus veuen que això pot incidir negativament en els resultats de les successives eleccions de l'any vinent –tant les municipals com les generals– i decideix arxivar el projecte dient que no té el consens necessari, quan amb la majoria absoluta del PP s’han aprovat moltes lleis sense cap consens. Així doncs, per oportunisme polític, ha defenestrat un polític que volia ser coherent amb una promesa electoral del seu partit. I en lloc seu posa un nou ministre de Justícia, que casualment es diu Català i que el primer que haurà de fer és prohibir la consulta dels catalans. En fi, ironies a part, aquesta forma de procedir és un mal exemple per a la democràcia.
Segona notícia: ahir, en un acte acadèmic a la Universitat de Princeton, el catedràtic Carles Boix va preguntar a Enrich Van Rompuy, president del Consell Europeu, què opinava del procés català. L’alt dirigent europeu li va respondre que la democràcia no s'ha d'utilitzar per modificar fronteres. I jo em pregunto: ah no? Quin concepte de democràcia té Van Rompuy, que, per cert, és l’exprimer ministre d’un país, Bèlgica, que és a punt de dividir-se en dos? La conclusió que en trec és que, amb dirigents com aquest, l’Europa actual és la dictadura dels Estats.
L'únic polític que ha fet prevaler els valors democràtics per damunt de l'estatalisme immobilista ha estat un conservador, com Rajoy o Van Rompuy, però britànic. I amb raó les illes Britàniques són bressol de la democràcia i del parlamentarisme. Em refereixo, és clar, a diu David Cameron, que és euroesceptic. I amb el tema de Catalunya jo també ho sóc.
La primera: la dimissió del ministre Gallardón. Agradi o no, el PP es va presentar a les eleccions prometent que modificaria la llei de l'avortament i, de fet, molts col·lectius catòlics els van votar finalment per aquest sol fet. En conseqüència, Gallardón va elaborar un projecte de reforma que va presentar al Consell de Ministres. Ara, però, Rajoy i els seus veuen que això pot incidir negativament en els resultats de les successives eleccions de l'any vinent –tant les municipals com les generals– i decideix arxivar el projecte dient que no té el consens necessari, quan amb la majoria absoluta del PP s’han aprovat moltes lleis sense cap consens. Així doncs, per oportunisme polític, ha defenestrat un polític que volia ser coherent amb una promesa electoral del seu partit. I en lloc seu posa un nou ministre de Justícia, que casualment es diu Català i que el primer que haurà de fer és prohibir la consulta dels catalans. En fi, ironies a part, aquesta forma de procedir és un mal exemple per a la democràcia.
Segona notícia: ahir, en un acte acadèmic a la Universitat de Princeton, el catedràtic Carles Boix va preguntar a Enrich Van Rompuy, president del Consell Europeu, què opinava del procés català. L’alt dirigent europeu li va respondre que la democràcia no s'ha d'utilitzar per modificar fronteres. I jo em pregunto: ah no? Quin concepte de democràcia té Van Rompuy, que, per cert, és l’exprimer ministre d’un país, Bèlgica, que és a punt de dividir-se en dos? La conclusió que en trec és que, amb dirigents com aquest, l’Europa actual és la dictadura dels Estats.
L'únic polític que ha fet prevaler els valors democràtics per damunt de l'estatalisme immobilista ha estat un conservador, com Rajoy o Van Rompuy, però britànic. I amb raó les illes Britàniques són bressol de la democràcia i del parlamentarisme. Em refereixo, és clar, a diu David Cameron, que és euroesceptic. I amb el tema de Catalunya jo també ho sóc.
18 de setembre del 2014
El que es cou a Escòcia
“Espanya té pànic del referèndum escocès. I no tan sols del resultat, sinó del fet mateix que se celebri”, escriu avui Vicenç Villatoro a l’Ara. I afegeix: “perquè els arguments que dóna l’estat per impedir la celebració de la consulta són esotèrics. D’una banda, afirmen que només són acceptables els referèndums legals i pactats. D’altra banda, diuen que mai no pactaran cap referèndum ni permetran que sigui legal. Doncs, visca Escòcia!” Avui, efectivament, toca parlar d’Escòcia.
Oriol Pi de Cabanyes explicava ahir a La Vanguardia que Escòcia fou el primer lloc d'Europa i del món occidental on es va eradicar l'analfabetisme, ja al segle XVI. Fou una revolució cultural que va posar les bases de l'anomenada "filosofia escocesa del sentit comú", que tanta influència ha tingut a Catalunya i en el seny català.
A propòsit dels procés escocès –però també del català–, Josep Sanuy escriu a El Singular Digital que els observadors internacionals no s’han adonat que la globalització comporta una reacció nacionalista i que la política neoliberal –ja sigui de Cameron o de Rajoy– allunya els votants, que veuen com minva l’estat del benestar i porta a unes desigualtats cada vegada més grans. No és estrany, doncs, que dels escons escocesos a Westminster només 1 sigui conservador i els altres 40 laboristes, els quals s’inclinen més aviat cap a la independència.
Si finalment Escòcia s’independitza del Regne Unit, serà el 61 país a fer-ho, com llegim a Vilaweb. Tanmateix, una victòria del no a la independència no hauria de ser desmoralitzant, de la mateixa manera que no hauria de ser euforitzant el triomf del sí, com escriu Josep M. Fonalleras a El Periódico. De fet, passi el que passi, els escocesos hi sortiran guanyant, si es compleixen les promeses que els ha fet Cameron perquè es quedin.
Hi ha, però, un aspecte que s’ha comentat poc i que sembla l’as a la màniga que s’ha guardat Cameron per si guanya el sí. Com explica l’economista Paul Krugman a El País, una Escòcia independent amb la lliura esterlina seria totalment dependent de la benevolència del Banc d’Anglaterra i no tindria veu ni vot en les seves polítiques monetàries.
En fi, sigui com sigui i guanyi qui guanyi en el referèndum escocès d’avui, el fet que se celebri ja és, en si, un triomf de la democràcia. I que sant Andrew il·lumini els escocesos!
Oriol Pi de Cabanyes explicava ahir a La Vanguardia que Escòcia fou el primer lloc d'Europa i del món occidental on es va eradicar l'analfabetisme, ja al segle XVI. Fou una revolució cultural que va posar les bases de l'anomenada "filosofia escocesa del sentit comú", que tanta influència ha tingut a Catalunya i en el seny català.
A propòsit dels procés escocès –però també del català–, Josep Sanuy escriu a El Singular Digital que els observadors internacionals no s’han adonat que la globalització comporta una reacció nacionalista i que la política neoliberal –ja sigui de Cameron o de Rajoy– allunya els votants, que veuen com minva l’estat del benestar i porta a unes desigualtats cada vegada més grans. No és estrany, doncs, que dels escons escocesos a Westminster només 1 sigui conservador i els altres 40 laboristes, els quals s’inclinen més aviat cap a la independència.
Si finalment Escòcia s’independitza del Regne Unit, serà el 61 país a fer-ho, com llegim a Vilaweb. Tanmateix, una victòria del no a la independència no hauria de ser desmoralitzant, de la mateixa manera que no hauria de ser euforitzant el triomf del sí, com escriu Josep M. Fonalleras a El Periódico. De fet, passi el que passi, els escocesos hi sortiran guanyant, si es compleixen les promeses que els ha fet Cameron perquè es quedin.
Hi ha, però, un aspecte que s’ha comentat poc i que sembla l’as a la màniga que s’ha guardat Cameron per si guanya el sí. Com explica l’economista Paul Krugman a El País, una Escòcia independent amb la lliura esterlina seria totalment dependent de la benevolència del Banc d’Anglaterra i no tindria veu ni vot en les seves polítiques monetàries.
En fi, sigui com sigui i guanyi qui guanyi en el referèndum escocès d’avui, el fet que se celebri ja és, en si, un triomf de la democràcia. I que sant Andrew il·lumini els escocesos!
17 de setembre del 2014
A cop de tuit
Diuen que la realitat objectiva és difícil de descriure, perquè és copsada per la percepció subjectiva de cadascú. Si, a més, aquesta realitat és complexa, correm el risc d'estrafer-la en simplificar-la. És el que passa sovint amb els tuits i amb els titulars dels diaris.
Aquests dies ho podem veure amb el debat de política general al Parlament. He intentat seguir-lo a través de les piulades dels mitjans i n’he obtingut com a resultat un conjunt de frases enginyoses, ben allunyades de la gravetat del moment. Mas i Junqueras han parlat de la porcellana fina i una mica més se’ls trenca el gerro amb el tragí. Sánchez Camacho s'ha referit a Ítaca com a paradís fiscal i ha manifestat que sent nostàlgia per la seva infantesa, que no sabem si es refereix a la Blanes franquista, perquè la noia no és tant jove. Iceta s’ha dedicat a condemnar el que ell ha considerat una traïció de Junqueras a Mas i, ha continuació, s'ha ofert al president com a soci estable de govern per acabar la legislatura. Per la seva banda, Rivera ha dit que ell també vol votar, però amb les urnes d’uns eleccions normals, i ha afegit que els catalans, en comptes de pretendre canviar el passaport, haurien de buscar canviar els seus polítics –en això potser té raó, però potser hauria de començar per en Jordi Cañas, company seu de partit. Abans, Herrera ha dit que ells viu en una realitat diferent de la que ha dibuixat el president, i ha criticat les retallades, fins al punt que Mas ha dit que li oferia fer-se càrrec de la conselleria d’Economia, a veure què faria. I, finalment, en David Fernàndez de la CUP ha tronar a sorprendre citant el papa Francesc i s'ha mostrat preocupat pel fet de coincidir en moltes coses amb les tesis del president.
L'endemà de tot aquest poti-poti, no és estrany que hi hagi discrepància en les conclusions de tot plegat. Així, mentre l'editorial d'El Singular Digital diu que el Govern Català es prepara per saltar la paret, La Vanguardia sosté que Mas és a un pas de convocar eleccions. I l’Ara i El Periódico, si bé coincideixen a veure un distanciament entre Mas i Junqueras, l’un parla de refer ponts de diàleg i l’altre, directament de divorci.
I jo, com a ciutadà que vaig assistir pacíficament a la via catalana, cada dia estic menys interessat en aquest circ politicomediàtic en que tothom parla i ningú no resol res.
Aquests dies ho podem veure amb el debat de política general al Parlament. He intentat seguir-lo a través de les piulades dels mitjans i n’he obtingut com a resultat un conjunt de frases enginyoses, ben allunyades de la gravetat del moment. Mas i Junqueras han parlat de la porcellana fina i una mica més se’ls trenca el gerro amb el tragí. Sánchez Camacho s'ha referit a Ítaca com a paradís fiscal i ha manifestat que sent nostàlgia per la seva infantesa, que no sabem si es refereix a la Blanes franquista, perquè la noia no és tant jove. Iceta s’ha dedicat a condemnar el que ell ha considerat una traïció de Junqueras a Mas i, ha continuació, s'ha ofert al president com a soci estable de govern per acabar la legislatura. Per la seva banda, Rivera ha dit que ell també vol votar, però amb les urnes d’uns eleccions normals, i ha afegit que els catalans, en comptes de pretendre canviar el passaport, haurien de buscar canviar els seus polítics –en això potser té raó, però potser hauria de començar per en Jordi Cañas, company seu de partit. Abans, Herrera ha dit que ells viu en una realitat diferent de la que ha dibuixat el president, i ha criticat les retallades, fins al punt que Mas ha dit que li oferia fer-se càrrec de la conselleria d’Economia, a veure què faria. I, finalment, en David Fernàndez de la CUP ha tronar a sorprendre citant el papa Francesc i s'ha mostrat preocupat pel fet de coincidir en moltes coses amb les tesis del president.
L'endemà de tot aquest poti-poti, no és estrany que hi hagi discrepància en les conclusions de tot plegat. Així, mentre l'editorial d'El Singular Digital diu que el Govern Català es prepara per saltar la paret, La Vanguardia sosté que Mas és a un pas de convocar eleccions. I l’Ara i El Periódico, si bé coincideixen a veure un distanciament entre Mas i Junqueras, l’un parla de refer ponts de diàleg i l’altre, directament de divorci.
I jo, com a ciutadà que vaig assistir pacíficament a la via catalana, cada dia estic menys interessat en aquest circ politicomediàtic en que tothom parla i ningú no resol res.
16 de setembre del 2014
Sigues jonc i no ferro
Una de les imatges amb què es descriu la resiliència, aquest concepte ara tant de moda, és “Sigues jonc i no pas ferro”. El jonc és una herba molt vincladissa, quan és jove, que davant els forts embats del vent no es trenca, sinó que es doblega. I un lloc poblat de joncs és una jonquera.
Oriol Junqueras, un polític jove i intel"ligent, ahir feia mala cara al Parlament, a diferència de Mas, que se’l veia més relaxat i somrient.
I és que, com escriu Tian Riba a El Punt Avui, “Si jo fos Oriol Junqueras, no estaria content amb el discurs d'Artur Mas en el debat de política general. ERC es pren el 9-N com un referèndum vinculant sobre la independència, mentre que Mas va parlar de ‘consulta’ jurídicament no vinculant.” Però, ja se sap, una cosa és empènyer des del darrere i somniar un país independent i l’altra ser al capdavant del vaixell que porta a Ítaca i tastar els pessics de la realpolitik. I això és el que passarà a Junqueras si s’avancen les eleccions. Per evitar-ho, haurà de convèncer, i molt, els seus militants il·lusionats, que cada cop l’empenyen més cap al precipici de la desobediència civil.
A propòsit d’aquesta poc afortunada expressió, Lluís Bassets es preguntava ahir a El País què vol dir. De fet, deia, res no impedeix celebrar el 9-N una consulta amb caràcter privat, organitzada per l’ANC i Omnium; la qüestió és la capacitat legal del Govern català per fer-la, sense reconeixement jurídic ni efectes vinculants, i amb un recurs d’inconstitucionalitat que l’està esperant. Davant d’això, Bassets conclou que, de fet, el que demana Junqueras és la desobediència civil a una sola persona: Artur Mas.
Diumenge, en una entrevista a El Mundo, Junqueras va parlar de saltar-se la legalitat espanyola. Duran el va criticar al Twitter i el convergent Rull va tancar la polèmica dient que “no es tracta de desobeir la llei espanyola sinó d’obeir la catalana”.
I és que, a mesura que s’acosta el 9-N, sorgeixen els nervis. Els partits polítics catalans hauran de demostrar sentit d’Estat i apuntalar la legislatura de Mas fins al 2016; altrament, Mas avançarà les eleccions i tots hi sortiran perdent: CiU les perdrà; ERC haurà de governar amb menys suport que Mas, i Iniciativa perdrà vots per l’esquerra. Veurem què passa aquesta tarda al Parlament.
Oriol Junqueras, un polític jove i intel"ligent, ahir feia mala cara al Parlament, a diferència de Mas, que se’l veia més relaxat i somrient.
I és que, com escriu Tian Riba a El Punt Avui, “Si jo fos Oriol Junqueras, no estaria content amb el discurs d'Artur Mas en el debat de política general. ERC es pren el 9-N com un referèndum vinculant sobre la independència, mentre que Mas va parlar de ‘consulta’ jurídicament no vinculant.” Però, ja se sap, una cosa és empènyer des del darrere i somniar un país independent i l’altra ser al capdavant del vaixell que porta a Ítaca i tastar els pessics de la realpolitik. I això és el que passarà a Junqueras si s’avancen les eleccions. Per evitar-ho, haurà de convèncer, i molt, els seus militants il·lusionats, que cada cop l’empenyen més cap al precipici de la desobediència civil.
A propòsit d’aquesta poc afortunada expressió, Lluís Bassets es preguntava ahir a El País què vol dir. De fet, deia, res no impedeix celebrar el 9-N una consulta amb caràcter privat, organitzada per l’ANC i Omnium; la qüestió és la capacitat legal del Govern català per fer-la, sense reconeixement jurídic ni efectes vinculants, i amb un recurs d’inconstitucionalitat que l’està esperant. Davant d’això, Bassets conclou que, de fet, el que demana Junqueras és la desobediència civil a una sola persona: Artur Mas.
Diumenge, en una entrevista a El Mundo, Junqueras va parlar de saltar-se la legalitat espanyola. Duran el va criticar al Twitter i el convergent Rull va tancar la polèmica dient que “no es tracta de desobeir la llei espanyola sinó d’obeir la catalana”.
I és que, a mesura que s’acosta el 9-N, sorgeixen els nervis. Els partits polítics catalans hauran de demostrar sentit d’Estat i apuntalar la legislatura de Mas fins al 2016; altrament, Mas avançarà les eleccions i tots hi sortiran perdent: CiU les perdrà; ERC haurà de governar amb menys suport que Mas, i Iniciativa perdrà vots per l’esquerra. Veurem què passa aquesta tarda al Parlament.
14 de setembre del 2014
Votar o butà?
Després de l’eufòria desfermada per la impressionant V de la Diada, i seguint amb la retòrica del procés sobiranista, sembla que ara el discurs al qual es veuen empesos els polítics es resumeix a dir, simplement, que el 9-N hem de votar “sí o sí”. Fins i tot al vèrtex mateix de la V, hi va haver uns joves que van escenificar l’acció de votar en unes urnes de cartó.
Tanmateix, sense voler rebaixar l’eufòria, crec que en el període que ara comença i que s’estendrà, presumiblement, fins al 9-N, cal ser molt cauts en les afirmacions i en els moviments, per part de tots però sobretot dels polítics, oimés tenint en compte la repercussió internacional que tindran a Europa, en el context del referèndum d’Escòcia, sobretot segons quin en sigui el resultat, i també en els mitjans de comunicació internacionals.
La postura del Govern espanyol i del fiscal general de l’Estat és molt clara i contundent: ni el poder executiu ni el judicial estan disposats a permetre la celebració de la consulta. És a dir, no deixaran que els catalans votin el 9-N.
Davant d’aquesta situació, voler votar “sí o sí” corre el risc de convertir-se en un simulacre tragicòmic, que cap benefici reportarà als qui impulsen el procés sobiranista. Cal no perdre de vista que el fet de votar no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per obtenir un resultat, i que aquest mitjà ha d’oferir les màximes garanties a tota la població afectada per la consulta. Si convertim el fet de votar en un fi en si mateix, com sembla que s’endevina de l’expressió “sí o sí” –que en català més genuí seria “tant sí com no”–, prescindint de les condicions en què es podrà exercir aquest dret legítim –probablement molt precàries i no universals, per l’obstruccionisme del Govern central–, estarem desvirtuant el procés i enviant un senyal al món que volem resoldre el tema per via dels fets i de forma ràpida, actitud que no és pròpia dels processos sobiranistes tranquils. Si, a més, no podem disposar de tot el cens, hi ha poblacions on no es pot votar, o bé les votacions es fan amb un caràcter semiclandestí o amb urnes de cartó, el resultat de la consulta no es podrà considerar del tot legitimat ni fidedigne.
És evident que tots aquests perjudicis es derivaran del fet que la consulta s’haurà convocat sense acord amb el Govern central, però caldrà veure si paga la pena cremar l’esforç de tots aquests anys de procés sobiranista amb una farsa de consulta que, a ulls del món, no tindrà cap mena de validesa democràtica.
En definitiva, doncs, volem votar, sí, però amb tot el que implica l’acte democràtic de votar i amb totes les garanties. Ni "butà" ni urnes de cartó. Que el Govern espanyol digui “no i no” a la consulta no ens legitima als catalans automàticament a dir “sí o sí”. Processos com aquests s’han de fer ben fets i amb les màximes garanties; altrament, correm el risc de fer el ridícul.
Què hem de fer, doncs, si no ens deixen finalment fer la consulta amb les mínimes condicions democràtiques? Doncs hi ha, pel cap baix, dues alternatives: (1) constituir un govern de concentració de totes les forces partidàries de fer la consulta que duri, almenys, fins després de les eleccions espanyoles, i llavors intentar negociar amb el nou Govern espanyol, presumiblement sense majories absolutes, o (2) convocar unes eleccions amb caràcter plebiscitari i, si les guanyen les forces partidàries a la independència, fer una declaració unilaterial d’independència (DUI) des del Parlament de Catalunya.
L’opció (1) és la que em sembla més intel·ligent des del punt de vista democràtic, però també la més difícil de sostenir, atesa la gran pressió que exercirà el partidisme, en portes primer d’unes eleccions municipals i després generals. Pel que fa a l’opció (2), és la més ràpida cap a la independència, però considero que és la que té menys garantia d’èxit, perquè en convocar les eleccions amb caràcter plebiscitari hi hauria almenys dos partits –UDC i ICV– que es despenjarien del consens actual i això dificultaria arribar a la majoria necessaria per fer la DUI.
En conclusió, l’èxit o almenys la continuïtat del procés dependrà de la prudència i de la unitat que exhibeixin els partits catalans els propers mesos.
Tanmateix, sense voler rebaixar l’eufòria, crec que en el període que ara comença i que s’estendrà, presumiblement, fins al 9-N, cal ser molt cauts en les afirmacions i en els moviments, per part de tots però sobretot dels polítics, oimés tenint en compte la repercussió internacional que tindran a Europa, en el context del referèndum d’Escòcia, sobretot segons quin en sigui el resultat, i també en els mitjans de comunicació internacionals.
La postura del Govern espanyol i del fiscal general de l’Estat és molt clara i contundent: ni el poder executiu ni el judicial estan disposats a permetre la celebració de la consulta. És a dir, no deixaran que els catalans votin el 9-N.
Davant d’aquesta situació, voler votar “sí o sí” corre el risc de convertir-se en un simulacre tragicòmic, que cap benefici reportarà als qui impulsen el procés sobiranista. Cal no perdre de vista que el fet de votar no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per obtenir un resultat, i que aquest mitjà ha d’oferir les màximes garanties a tota la població afectada per la consulta. Si convertim el fet de votar en un fi en si mateix, com sembla que s’endevina de l’expressió “sí o sí” –que en català més genuí seria “tant sí com no”–, prescindint de les condicions en què es podrà exercir aquest dret legítim –probablement molt precàries i no universals, per l’obstruccionisme del Govern central–, estarem desvirtuant el procés i enviant un senyal al món que volem resoldre el tema per via dels fets i de forma ràpida, actitud que no és pròpia dels processos sobiranistes tranquils. Si, a més, no podem disposar de tot el cens, hi ha poblacions on no es pot votar, o bé les votacions es fan amb un caràcter semiclandestí o amb urnes de cartó, el resultat de la consulta no es podrà considerar del tot legitimat ni fidedigne.
És evident que tots aquests perjudicis es derivaran del fet que la consulta s’haurà convocat sense acord amb el Govern central, però caldrà veure si paga la pena cremar l’esforç de tots aquests anys de procés sobiranista amb una farsa de consulta que, a ulls del món, no tindrà cap mena de validesa democràtica.
En definitiva, doncs, volem votar, sí, però amb tot el que implica l’acte democràtic de votar i amb totes les garanties. Ni "butà" ni urnes de cartó. Que el Govern espanyol digui “no i no” a la consulta no ens legitima als catalans automàticament a dir “sí o sí”. Processos com aquests s’han de fer ben fets i amb les màximes garanties; altrament, correm el risc de fer el ridícul.
Què hem de fer, doncs, si no ens deixen finalment fer la consulta amb les mínimes condicions democràtiques? Doncs hi ha, pel cap baix, dues alternatives: (1) constituir un govern de concentració de totes les forces partidàries de fer la consulta que duri, almenys, fins després de les eleccions espanyoles, i llavors intentar negociar amb el nou Govern espanyol, presumiblement sense majories absolutes, o (2) convocar unes eleccions amb caràcter plebiscitari i, si les guanyen les forces partidàries a la independència, fer una declaració unilaterial d’independència (DUI) des del Parlament de Catalunya.
L’opció (1) és la que em sembla més intel·ligent des del punt de vista democràtic, però també la més difícil de sostenir, atesa la gran pressió que exercirà el partidisme, en portes primer d’unes eleccions municipals i després generals. Pel que fa a l’opció (2), és la més ràpida cap a la independència, però considero que és la que té menys garantia d’èxit, perquè en convocar les eleccions amb caràcter plebiscitari hi hauria almenys dos partits –UDC i ICV– que es despenjarien del consens actual i això dificultaria arribar a la majoria necessaria per fer la DUI.
En conclusió, l’èxit o almenys la continuïtat del procés dependrà de la prudència i de la unitat que exhibeixin els partits catalans els propers mesos.
28 de juliol del 2014
La legitimitat democràtica de catalans i els escocesos
Els darrers mesos s’ha parlat molt del procés català i se l’ha comparat sovint amb l’escocès. Malgrat els paral·lelismes evidents i la coincidència en el temps, hi ha diferències substancials. La primera és que, com molt bé s’ha dit, Espanya no és el Regne Unit, de manera que mentre a les illes s’està desenvolupant un procés escrupolosament democràtic, amb un cert pacte entre les parts contendents, a Espanya hi ha confrontació i es nega el dret a decidir dels catalans.
L’exercici d’aquest dret, que és a l’origen de la democràcia, implica que Catalunya és un subjecte polític, cosa que el Govern espanyol no vol acceptar, malgrat que és una evidència des del moment que a Catalunya tenim un Parlament propi i unes eleccions legislatives que se celebren, usualment, en una data diferent de la resta de convocatòries electorals que s’esdevenen a l’Estat espanyol. Ara bé, per a l’exercici correcte del dret a decidir no tan sols és important el “qui” (el poble català), sinó també el “com” i el “què”. I en aquests dos aspectes, els catalans no estem fent bé les coses, a diferència dels escocesos.
Començant pel “com”, el mal anomenat dret a decidir, és a dir, el dret a l’autodeterminació, no s’exerceix correctament a través d’una consulta no referendària (llei de consultes, en tràmit al Parlament), ni a través d’un referèndum, encara que fos vinculant, sinó a través d’una votació legítima, és a dir, d’unes eleccions amb empara legal, com són les eleccions al Parlament de Catalunya i, a continuació, amb una declaració del nou Parlament a favor de l’autodeterminació de Catalunya com a país lliure i sobirà, si escau. A més, en aquest procés electoral hi ha d’haver un únic líder polític fort, que aglutini el sentiment sobiranista, com passa amb Escòcia, on Alex Salmond té majoria absoluta i ningú li discuteix el lideratge en aquest procés. A casa nostra, en canvi, Mas no aconsegueix la majoria excepcional que va demanar en iniciar aquest procés i a cada successiva elecció per pes electoral, en favor de Junqueras. A més, els impulsors del procés són una sèrie de líders de diverses organitzacions i plataformes (Omnium, Assemblea, AMI), que no tenen perfil polític ni sembla que vulguin entrar en l’arena política. Aquesta dispersió del lideratge en diversos líders, alguns dels quals no tenen perfil polític, afebleix enormement el “com”.
I, relacionat amb això, hi ha una indefinició evident amb el “què”. La famosa doble pregunta del 9-N n’és un reflex clar. En tot procés d’aquestes característiques, la pregunta ha de ser un sola i ben clara: Vol vostè que Catalunya sigui un Estat lliure i sobirà (o un Estat independent)? La primera part de la pregunta actual (Vol vostè que Catalunya sigui un Estat?) és massa vaga per tenir validesa jurídica, indueix a confusió en no caracteritzar de quin tipus d’estat parlem i, en definitiva, il·lustra que s’ha fet per cercar un ampli consens entre les diverses forces polítiques catalanes que, tanmateix, finalment no s’ha assolit. I les forces polítiques que es volia integrar a la majoria amb aquesta primera pregunta ara es mostren obertament crítiques amb la fórmula final aprovada.
En definitiva, si els catalans volem ser com els escocesos, hem de tenir un únic líder polític fort (el “com”) i establir una pregunta clara (el “què”). I, tot i així, no hem d’oblidar que la principal dificultat és que Madrid, a diferència de Londres, no s’avindrà mai a admetre cap consulta específica per a Catalunya. I tampoc no hem d’oblidar que l’Europa a la qual tan sovint apel·lem els catalans és una Europa forjada pels estats i, en temes de sobirania, es defensaran els uns als altres en una mena de pacte tàcit de no agressió.
L’exercici d’aquest dret, que és a l’origen de la democràcia, implica que Catalunya és un subjecte polític, cosa que el Govern espanyol no vol acceptar, malgrat que és una evidència des del moment que a Catalunya tenim un Parlament propi i unes eleccions legislatives que se celebren, usualment, en una data diferent de la resta de convocatòries electorals que s’esdevenen a l’Estat espanyol. Ara bé, per a l’exercici correcte del dret a decidir no tan sols és important el “qui” (el poble català), sinó també el “com” i el “què”. I en aquests dos aspectes, els catalans no estem fent bé les coses, a diferència dels escocesos.
Començant pel “com”, el mal anomenat dret a decidir, és a dir, el dret a l’autodeterminació, no s’exerceix correctament a través d’una consulta no referendària (llei de consultes, en tràmit al Parlament), ni a través d’un referèndum, encara que fos vinculant, sinó a través d’una votació legítima, és a dir, d’unes eleccions amb empara legal, com són les eleccions al Parlament de Catalunya i, a continuació, amb una declaració del nou Parlament a favor de l’autodeterminació de Catalunya com a país lliure i sobirà, si escau. A més, en aquest procés electoral hi ha d’haver un únic líder polític fort, que aglutini el sentiment sobiranista, com passa amb Escòcia, on Alex Salmond té majoria absoluta i ningú li discuteix el lideratge en aquest procés. A casa nostra, en canvi, Mas no aconsegueix la majoria excepcional que va demanar en iniciar aquest procés i a cada successiva elecció per pes electoral, en favor de Junqueras. A més, els impulsors del procés són una sèrie de líders de diverses organitzacions i plataformes (Omnium, Assemblea, AMI), que no tenen perfil polític ni sembla que vulguin entrar en l’arena política. Aquesta dispersió del lideratge en diversos líders, alguns dels quals no tenen perfil polític, afebleix enormement el “com”.
I, relacionat amb això, hi ha una indefinició evident amb el “què”. La famosa doble pregunta del 9-N n’és un reflex clar. En tot procés d’aquestes característiques, la pregunta ha de ser un sola i ben clara: Vol vostè que Catalunya sigui un Estat lliure i sobirà (o un Estat independent)? La primera part de la pregunta actual (Vol vostè que Catalunya sigui un Estat?) és massa vaga per tenir validesa jurídica, indueix a confusió en no caracteritzar de quin tipus d’estat parlem i, en definitiva, il·lustra que s’ha fet per cercar un ampli consens entre les diverses forces polítiques catalanes que, tanmateix, finalment no s’ha assolit. I les forces polítiques que es volia integrar a la majoria amb aquesta primera pregunta ara es mostren obertament crítiques amb la fórmula final aprovada.
En definitiva, si els catalans volem ser com els escocesos, hem de tenir un únic líder polític fort (el “com”) i establir una pregunta clara (el “què”). I, tot i així, no hem d’oblidar que la principal dificultat és que Madrid, a diferència de Londres, no s’avindrà mai a admetre cap consulta específica per a Catalunya. I tampoc no hem d’oblidar que l’Europa a la qual tan sovint apel·lem els catalans és una Europa forjada pels estats i, en temes de sobirania, es defensaran els uns als altres en una mena de pacte tàcit de no agressió.
11 de juliol del 2014
El Descosit, 07.07-11.07.2014
Dilluns llegíem a La Vanguardia que Europa estudia les implicacions d’una eventual independència d’Escòcia. Per la seva banda, Xavier Antich explicava com els moviments considerats “antisistema” vint anys enrere ara són hegemònics en els àmbits nacional i social, i concloïa que, en tot cas, “el sistema l’han enfonsat els qui deien defensar-lo”. Un exemple d’això l’il·lustrava Anton Losada a eldiario.es, referint-se a la nova ocurrència de l’Executiu espanyol de treure fons de la seguretat social oferint un descompte de 300 euros sobre la cotització als empresaris que contractin joves ni-ni, sense cap contrapartida, perquè passats els primers sis mesos de la subvenció, els poden acomiadar “causes econòmiques objectives”!
Mentre el Govern central buida les arques de la Seguretat Social, Monago promet rebaixar l’IRPF al 90% dels extremenys. Davant d’això, Francesc M. Álvaro suggereix que ens deixem d’independències i terceres vies i estudiem com aconseguir la via extremenya, que és la més rendible i no provoca cap xoc de trens.
I si canviem els trens pels avions, aquesta setmana ha estat notícia l’incident d’El Prat, que evidencia el gran volum de vols que s’hi registren però és mala notícia a l’inici de la temporada turística.
Dimarts, els infants van ser doblement protagonistes, per notícies bastant dramàtiques. D’una banda, llegíem a La Vanguardia que un de cada deu nens mor abans dels cinc anys a l’Àfrica subsahariana. D’altra banda, Jorge Castañeda escrivia a El País sobre el flux massiu, produït el darrer any, de més de cent mil menors d’edat indocumentats i no acompanyats que marxen de la violència i la inseguretat dels païsis de l’Amèrica Central cap als Estats Units.
Davant d’això, cobra més sentit l’advertiment de Lluís Foix a La Vanguardia: un govern que no privilegiï clarament l’educació, l’estudi i la ciència, que no s’esforci a crear bones universitats i centres de recerca, i no promugui la cultura, no passarà a la història com un govern decent.
El dimecres és notícia l’augment de les hostilitats a Gaza, després que Hamas ha llançat míssils contra Israel i aquest ha intensificat els atacs aeris a la franja. I, en l’àmbit esportiu, passarà a la història l’escandalós 7-1 que Alemanya clava a un Brasil que juga a casa sense Neymar.
A Catalunya, la notícia política de la setmana és l’absolució del setge al Parlament de Catalunya. Després de llegir les 126 pàgines de la sentència de l’Audiència Nacional, Francesc M. Álvaro, recomana tancar immediatament el Parlament de Catalunya. Segons el jutge, la protesta era un gest de defensa de la Constitució i els mètodes dels assaltants responien al fet que determinades reivindicacions no troben espai en els mitjans de comunicació privats per fer-se sentir en el debat polític i social. Més lamentable, però, que la sentència és que alguns diputats que van patir el setge ara minimitzen els fets, mentre d’altres hi presentaran recurs en contra. És clar que també hi ha discrepàncies dins els liberals europeus, on Tremosa conviu amb UpyD i Ciudadanos.
Acabem amb la revolta de tota l’oposició contra el “decretazo” de Rajoy, que només ha aconseguit portar el projecte a debat al Congrés, on la majoria absoluta del PP farà la resta. Un Rajoy, per cert, que es mostra incapaç de concertar un cita amb Mas, el qual, mentrestant sembla que està pactant amb Junqueras unes plebiscitàries si el 9-N no pot fer la consulta, segons diu Joaquim Nadal en una entrevista a El Singular Digital.
En aquest breu resum setmanal naturalment no ho hem explicat tot, per raons d’espai, però també perquè, com escriu avui Xavier Roig a l’Ara a propòsit de la corrupció a la Federació Catalana de Municipis, hi ha coses que “ja no volem saber”. En fi, que sant Benet, patró d’Europa, ens ajudi a reformar la classe política!
Mentre el Govern central buida les arques de la Seguretat Social, Monago promet rebaixar l’IRPF al 90% dels extremenys. Davant d’això, Francesc M. Álvaro suggereix que ens deixem d’independències i terceres vies i estudiem com aconseguir la via extremenya, que és la més rendible i no provoca cap xoc de trens.
I si canviem els trens pels avions, aquesta setmana ha estat notícia l’incident d’El Prat, que evidencia el gran volum de vols que s’hi registren però és mala notícia a l’inici de la temporada turística.
Dimarts, els infants van ser doblement protagonistes, per notícies bastant dramàtiques. D’una banda, llegíem a La Vanguardia que un de cada deu nens mor abans dels cinc anys a l’Àfrica subsahariana. D’altra banda, Jorge Castañeda escrivia a El País sobre el flux massiu, produït el darrer any, de més de cent mil menors d’edat indocumentats i no acompanyats que marxen de la violència i la inseguretat dels païsis de l’Amèrica Central cap als Estats Units.
Davant d’això, cobra més sentit l’advertiment de Lluís Foix a La Vanguardia: un govern que no privilegiï clarament l’educació, l’estudi i la ciència, que no s’esforci a crear bones universitats i centres de recerca, i no promugui la cultura, no passarà a la història com un govern decent.
El dimecres és notícia l’augment de les hostilitats a Gaza, després que Hamas ha llançat míssils contra Israel i aquest ha intensificat els atacs aeris a la franja. I, en l’àmbit esportiu, passarà a la història l’escandalós 7-1 que Alemanya clava a un Brasil que juga a casa sense Neymar.
A Catalunya, la notícia política de la setmana és l’absolució del setge al Parlament de Catalunya. Després de llegir les 126 pàgines de la sentència de l’Audiència Nacional, Francesc M. Álvaro, recomana tancar immediatament el Parlament de Catalunya. Segons el jutge, la protesta era un gest de defensa de la Constitució i els mètodes dels assaltants responien al fet que determinades reivindicacions no troben espai en els mitjans de comunicació privats per fer-se sentir en el debat polític i social. Més lamentable, però, que la sentència és que alguns diputats que van patir el setge ara minimitzen els fets, mentre d’altres hi presentaran recurs en contra. És clar que també hi ha discrepàncies dins els liberals europeus, on Tremosa conviu amb UpyD i Ciudadanos.
Acabem amb la revolta de tota l’oposició contra el “decretazo” de Rajoy, que només ha aconseguit portar el projecte a debat al Congrés, on la majoria absoluta del PP farà la resta. Un Rajoy, per cert, que es mostra incapaç de concertar un cita amb Mas, el qual, mentrestant sembla que està pactant amb Junqueras unes plebiscitàries si el 9-N no pot fer la consulta, segons diu Joaquim Nadal en una entrevista a El Singular Digital.
En aquest breu resum setmanal naturalment no ho hem explicat tot, per raons d’espai, però també perquè, com escriu avui Xavier Roig a l’Ara a propòsit de la corrupció a la Federació Catalana de Municipis, hi ha coses que “ja no volem saber”. En fi, que sant Benet, patró d’Europa, ens ajudi a reformar la classe política!
4 de juliol del 2014
El Descosit, 30.06-04.07.2014
La setmana va començar amb dues notícies, per cert por publicitades, relacionades amb els cristians. Una de luctuosa: la d’un nou acte terrorista de Boko Haram al nord de Nigèria, on van assassinar als fidels de quatre esglésies que assistien a la missa dominical. I una altra de curiosa: les declaracions que el papa Francesc va fer a uns periodistes, recordant-los amb to simpàtic que al tombant del segle xx els comunistes havien robat la bandera de la pobresa als cristians.
En l’àmbit polític, Duran i Lleida defensava a l’Escola d’Estiu d’Unió la necessitat de crear a Catalunya un “gran moviment” per reforçar, des de sensibilitats diverses, l’espai de centre que fins ara ha ocupat CiU. Tanmateix, a la ciutat de Barcelona sembla que hi haurà pugna a les municipals en el front d’esquerres, perquè si bé sembla que ERC serà decisiva, també apareix amb força la coalició alternativa Guanyem Barcelona, encapçalada per Ada Colau, com assenyalava Francesc M. Álvaro a La Vanguardia.
Dimarts, el Govern Rajoy fou doblement protagonista en plantejar alhora el debat de l’excés d’aforats i de l’elecció directa dels alcaldes. Enric Juliana advertia que, segons com es plantegi aquesta segona qüestió, pot ser una cacicada que premiï el fet d’aconseguir la majoria, encara que sigui molt minsa, Per la seva banda, Germà Bel també dubtava de la voluntat de regeneració democràtica del PP, perquè fa una política isabelina, més adreçada a súbdits que a ciutadans: per exemple, la reforma fiscal rebaixa els impostos als més rics, mentre assetja les hisendes autonòmiques que sufraguen els serveis bàsics de l’educació i la sanitat, i alhora es nega a reformar el finançament autonòmic, encara una llei l’hi obligui.
En l’àmbit internacional, hi ha hagut dues bones notícies: la intenció d’Ucraïna i Rússia de buscar un alto el foc bilateral, i la voluntat de Cameron de col·laborar amb Juncker, després de les seves reticències inicials. Tanmateix, a França ha esclatat un escàndol de tràfic d’influències que ha esquitxat Sarkozy, detingut i interrogat per la policia.
Mai no ens hauríem cregut que això pogués passar però, com escrivia dimecres Antoni Puigverd, ara els poders tremolen, les masses s’organitzen i els de dalt estan sota sospita. I de poc serveixen els intents de canvi generacional del PSOE o les reflexions de Duran, perquè arriben tard. Rafael Argullol escrivia a El País que la regeneració ha de ser ètica, davant la ideologia dominant avui, caracteritzada per l’utilitarisme. el pragmatisme i exaltació permanent de la possessió immediata de les coses i les persones, sense cap compromís. I, si no, que li preguntin a Víctor Valdés, que ara veu com el Mònaco no el vol perquè està lesionat.
Pel que fa al PSC, Iceta s’ha perfilat com el successor de Pere Navarro, per bé que Ferran Requejo considera que al partit li cal un canvi més profund en els àmbits social, democràtic i nacional, i repensar-se les relacions amb el PSOE.
Sobre el 9-N, Joan Tapia escrivia a El Confidencial que Mas està interessat que les eleccions catalanes es facin després de les espanyoles, però que potser les haurà de convocar junt amb les municipals de maig amb una llista CDC-ERC que no seria bona per a ningú, com, per cert, tampoc no ho és parlar de flotes navals catalanes, com ens recordava Toni Aira.
Davant d’aquesta agitació política, ahir Lluís Foix ens prescrivia els seus savis consells: deia que, per poder viure en els àmbits de llibertat i seguretat personal i col·lectiva que ambicionem, són imprescindibles la cortesia, l'afabilitat, la comprensió, la compassió, la fermesa i la serietat. I recordava que sense respecte a les opcions legítimes dels altres, és difícil mantenir un cert grau de convivència cívica... Les dades positives de l’atur publicades ahir poden ajudar, sens dubte, a millorar el clima social.
En canvi, no hi ajuden els casos de corrupció, que aquesta setmana han afectat especialment els alcaldes, des del cas de Torredembarra fins als sobresous que cobraven 23 batlles del PSC, 9 d’ERC, 5 d’ICV i 2 del PP del cas Mercuri, dels quals parla avui l’Ara, ni tampoc les noves dades del cas Nóos i el sospitós pacte entre l’antic comptable de l’institut i el fiscal, amb què obre l’editorial El Punt Avui.
Per acabar, llegim avui a El Periódico que Pablo Iglesias proposa regular els mitjans de comunicació i carrega contra el pla sobiranista de Catalunya perquè el promou la casta només per diners. L’aspre discurs que va pronunciar a l’Eurocambra dimecres contrasta amb el que ahir va fer Matteo Renzi, que encarna una nova manera d'exercir la política des d'un partit de tall tradicional, en aquest cas socialdemòcrata. En assumir la presidència de la UE, Renzi va parlar d'esperança, de defensa de valors i de regeneració. Ell és doncs, segons escriu avui Màrius Carol a La Vanguardia la gran esperança blanca d'una Europa esclerotitzada.
En l’àmbit polític, Duran i Lleida defensava a l’Escola d’Estiu d’Unió la necessitat de crear a Catalunya un “gran moviment” per reforçar, des de sensibilitats diverses, l’espai de centre que fins ara ha ocupat CiU. Tanmateix, a la ciutat de Barcelona sembla que hi haurà pugna a les municipals en el front d’esquerres, perquè si bé sembla que ERC serà decisiva, també apareix amb força la coalició alternativa Guanyem Barcelona, encapçalada per Ada Colau, com assenyalava Francesc M. Álvaro a La Vanguardia.
Dimarts, el Govern Rajoy fou doblement protagonista en plantejar alhora el debat de l’excés d’aforats i de l’elecció directa dels alcaldes. Enric Juliana advertia que, segons com es plantegi aquesta segona qüestió, pot ser una cacicada que premiï el fet d’aconseguir la majoria, encara que sigui molt minsa, Per la seva banda, Germà Bel també dubtava de la voluntat de regeneració democràtica del PP, perquè fa una política isabelina, més adreçada a súbdits que a ciutadans: per exemple, la reforma fiscal rebaixa els impostos als més rics, mentre assetja les hisendes autonòmiques que sufraguen els serveis bàsics de l’educació i la sanitat, i alhora es nega a reformar el finançament autonòmic, encara una llei l’hi obligui.
En l’àmbit internacional, hi ha hagut dues bones notícies: la intenció d’Ucraïna i Rússia de buscar un alto el foc bilateral, i la voluntat de Cameron de col·laborar amb Juncker, després de les seves reticències inicials. Tanmateix, a França ha esclatat un escàndol de tràfic d’influències que ha esquitxat Sarkozy, detingut i interrogat per la policia.
Mai no ens hauríem cregut que això pogués passar però, com escrivia dimecres Antoni Puigverd, ara els poders tremolen, les masses s’organitzen i els de dalt estan sota sospita. I de poc serveixen els intents de canvi generacional del PSOE o les reflexions de Duran, perquè arriben tard. Rafael Argullol escrivia a El País que la regeneració ha de ser ètica, davant la ideologia dominant avui, caracteritzada per l’utilitarisme. el pragmatisme i exaltació permanent de la possessió immediata de les coses i les persones, sense cap compromís. I, si no, que li preguntin a Víctor Valdés, que ara veu com el Mònaco no el vol perquè està lesionat.
Pel que fa al PSC, Iceta s’ha perfilat com el successor de Pere Navarro, per bé que Ferran Requejo considera que al partit li cal un canvi més profund en els àmbits social, democràtic i nacional, i repensar-se les relacions amb el PSOE.
Sobre el 9-N, Joan Tapia escrivia a El Confidencial que Mas està interessat que les eleccions catalanes es facin després de les espanyoles, però que potser les haurà de convocar junt amb les municipals de maig amb una llista CDC-ERC que no seria bona per a ningú, com, per cert, tampoc no ho és parlar de flotes navals catalanes, com ens recordava Toni Aira.
Davant d’aquesta agitació política, ahir Lluís Foix ens prescrivia els seus savis consells: deia que, per poder viure en els àmbits de llibertat i seguretat personal i col·lectiva que ambicionem, són imprescindibles la cortesia, l'afabilitat, la comprensió, la compassió, la fermesa i la serietat. I recordava que sense respecte a les opcions legítimes dels altres, és difícil mantenir un cert grau de convivència cívica... Les dades positives de l’atur publicades ahir poden ajudar, sens dubte, a millorar el clima social.
En canvi, no hi ajuden els casos de corrupció, que aquesta setmana han afectat especialment els alcaldes, des del cas de Torredembarra fins als sobresous que cobraven 23 batlles del PSC, 9 d’ERC, 5 d’ICV i 2 del PP del cas Mercuri, dels quals parla avui l’Ara, ni tampoc les noves dades del cas Nóos i el sospitós pacte entre l’antic comptable de l’institut i el fiscal, amb què obre l’editorial El Punt Avui.
Per acabar, llegim avui a El Periódico que Pablo Iglesias proposa regular els mitjans de comunicació i carrega contra el pla sobiranista de Catalunya perquè el promou la casta només per diners. L’aspre discurs que va pronunciar a l’Eurocambra dimecres contrasta amb el que ahir va fer Matteo Renzi, que encarna una nova manera d'exercir la política des d'un partit de tall tradicional, en aquest cas socialdemòcrata. En assumir la presidència de la UE, Renzi va parlar d'esperança, de defensa de valors i de regeneració. Ell és doncs, segons escriu avui Màrius Carol a La Vanguardia la gran esperança blanca d'una Europa esclerotitzada.
27 de juny del 2014
El Descosit, 27.06.2014
EL DESCOSIT, 27.06.2014
Avui se celebra a Girona la V edició del Fòrum Impulsa, amb el lema "Oberts i col·laboratius". Aquesta fou l’actitud que va demostrar Felip VI en el discurs inaugural del certamen, i no la de l’alcalde de la ciutat, segons llegim a La Vanguardia. Antoni Puigverd diu que Carles Puigdemont és l’exponent de la doble moral d’una societat civil que, alhora que freqüenta el Fòrum, participa del clima d'impugnació de la monarquia. Un altre alcalde, el de Torredembarra, també ha estat el blanc dels mitjans per un presumpte cas de corrupció urbanística. Conclusió: comença la munició per a les eleccions municipals.
És clar que abans ve el 9-N i el més calent és a l’aigüera. Segons escriu Ricard Zapata a l’Ara, és urgent el debat sobre la ciutadania catalana, que ell proposa que no estigui vinculada a una nació sinó només a la residència o al naixement. D’altra banda, davant la consulta, les esquerres presenten més dispersió que mai, només amb un denominador comú: la primera persona del plural d’Avancem, Podem, Guanyarem... Que lluny que ens queda el “Som i serem!”
Tanmateix, el problema català és degut més aviat a un històric problema espanyol, que José Antich il·lustra amb l’actitud d’un PP que amb majoria absoluta va reinterpretar a la baixa la Constitució, després va impugnar l’Estatut davant del Constitucional i ara vol reduir el paper del rei al d’un comparsa que ni arbitri ni moderi res. Davant d’això, diu, potser caldrà exigir al Govern espanyol que es dediqui a governar i que no pretengui regnar.
És clar que, si hem de triar, és millor un rei borbònic que un emir de Qatar, el qual no en té prou a ser l’amo del Barça sinó que, com explica Pilar Rahola a La Vanguardia, ara ofereix milions d’euros per construir a Barcelona la tercera mesquita més gran del món, amb un minaret de 300 metres, gairebé el doble del cimbori central de la Sagrada Família que encara s’ha d’aixecar.
Per acabar, ahir hi ha haver dues notícies més, que sorprenentment van passar sense pena ni glòria: la retirada del Rubalcaba de la vida política i la moció del Parlament català qüestionant la figura del cap de l'Estat. I és que, com diu Marta Lasalas a El Singular Digital, avui, els titulars es cotitzen més cars i, per sortir-hi, cal mossegar els rivals, com Luis Suárez.
És clar que abans ve el 9-N i el més calent és a l’aigüera. Segons escriu Ricard Zapata a l’Ara, és urgent el debat sobre la ciutadania catalana, que ell proposa que no estigui vinculada a una nació sinó només a la residència o al naixement. D’altra banda, davant la consulta, les esquerres presenten més dispersió que mai, només amb un denominador comú: la primera persona del plural d’Avancem, Podem, Guanyarem... Que lluny que ens queda el “Som i serem!”
Tanmateix, el problema català és degut més aviat a un històric problema espanyol, que José Antich il·lustra amb l’actitud d’un PP que amb majoria absoluta va reinterpretar a la baixa la Constitució, després va impugnar l’Estatut davant del Constitucional i ara vol reduir el paper del rei al d’un comparsa que ni arbitri ni moderi res. Davant d’això, diu, potser caldrà exigir al Govern espanyol que es dediqui a governar i que no pretengui regnar.
És clar que, si hem de triar, és millor un rei borbònic que un emir de Qatar, el qual no en té prou a ser l’amo del Barça sinó que, com explica Pilar Rahola a La Vanguardia, ara ofereix milions d’euros per construir a Barcelona la tercera mesquita més gran del món, amb un minaret de 300 metres, gairebé el doble del cimbori central de la Sagrada Família que encara s’ha d’aixecar.
Per acabar, ahir hi ha haver dues notícies més, que sorprenentment van passar sense pena ni glòria: la retirada del Rubalcaba de la vida política i la moció del Parlament català qüestionant la figura del cap de l'Estat. I és que, com diu Marta Lasalas a El Singular Digital, avui, els titulars es cotitzen més cars i, per sortir-hi, cal mossegar els rivals, com Luis Suárez.
26 de juny del 2014
El Descosit, 26.06.2014
Hi ha dies en què els diaris semblen una macrosecció de tribunals. Avui La Vanguardia parla de la imputació de Magdalena pel frau dels ERO, el processament de Cristina de Borbó per frau, la investigació del finançament il·legal de la UGT d'Andalusia i el rebuig del magistrat Pablo Ruz d’alliberar l'extresorer del Partit Popular Luis Bárcenas. Sembla, doncs, que la justícia actua al nostre país.
No obstant això, al món hi ha d’altres accions, com ara el segrest de dues-centes noies nigerianes per part dels terroristes de Boko Haram, que només sabem combatre amb efímeres campanyes mundials de màrqueting per a autoconsum de les opinions públiques occidentals, que surten més barates que enviar tropes sobre el terreny. Davant d’això, Francesc M. Alvaro parla del nostre fracàs de ninots superconnectats perquè el mal necessita alguna cosa més que Twitter per ser frenat. En aquest sac hi podríem afegir l’estat de precarietat en què viuen molts infants i joves al nostre país.
Tanmateix, com escriu Lluís Foix, la corrupció estructural, l'atur juvenil, la pobresa i l'exclusió social només s'esmenten de passada en els discursos dels polítics. En canvi, el que sí s'explica és la lluita pel poder i totes les seves variants.
Davant l’amenaça de la consulta, els propers mesos proliferaran els intents espanyols de desestabilitzar el catalanisme com a moviment que aplega energies socials diverses per ssolir un objectiu comú. En parla Joan M. Tresserras a l’Ara, que considera imprescindible una unitat d’acció política bàsica del sobiranisme a quatre mesos de la consulta. I tot això en un moment convuls en la política catalana en què, segons el baròmetre d’El Periódico, Esquerra es consolida com a primera força, CiU perd l’hegemonia i el PSC s'acosta a la residualitat. És clar que la particularitat d'aquesta legislatura catalana és que té fixat el dia D en el 9-N, que pot alterar radicalment qualsevol previsió, com escriu Enric Hernàndez. I, com diu Toni Aira a El Singular Digital, tot fluctua i la inestabilitat és de les poques coses estables que ens acompanyen.
Davant l’envergadura d’aquests esdeveniments, sonen molt frívoles les amenaces dels ministres Fernández Díaz i Margallo sobre una eventual Catalunya independent, que tan aviat diuen que a casa nostra impera el pensament únic com que hi ha opinions contraposades, o que quedarem aïllats però serem un pol d'atracció del terrorisme internacional, com observa Jofre Llombart a El Punt Avui.
Tot plegat explica la desconnexió de la gent respecte dels polítics.
No obstant això, al món hi ha d’altres accions, com ara el segrest de dues-centes noies nigerianes per part dels terroristes de Boko Haram, que només sabem combatre amb efímeres campanyes mundials de màrqueting per a autoconsum de les opinions públiques occidentals, que surten més barates que enviar tropes sobre el terreny. Davant d’això, Francesc M. Alvaro parla del nostre fracàs de ninots superconnectats perquè el mal necessita alguna cosa més que Twitter per ser frenat. En aquest sac hi podríem afegir l’estat de precarietat en què viuen molts infants i joves al nostre país.
Tanmateix, com escriu Lluís Foix, la corrupció estructural, l'atur juvenil, la pobresa i l'exclusió social només s'esmenten de passada en els discursos dels polítics. En canvi, el que sí s'explica és la lluita pel poder i totes les seves variants.
Davant l’amenaça de la consulta, els propers mesos proliferaran els intents espanyols de desestabilitzar el catalanisme com a moviment que aplega energies socials diverses per ssolir un objectiu comú. En parla Joan M. Tresserras a l’Ara, que considera imprescindible una unitat d’acció política bàsica del sobiranisme a quatre mesos de la consulta. I tot això en un moment convuls en la política catalana en què, segons el baròmetre d’El Periódico, Esquerra es consolida com a primera força, CiU perd l’hegemonia i el PSC s'acosta a la residualitat. És clar que la particularitat d'aquesta legislatura catalana és que té fixat el dia D en el 9-N, que pot alterar radicalment qualsevol previsió, com escriu Enric Hernàndez. I, com diu Toni Aira a El Singular Digital, tot fluctua i la inestabilitat és de les poques coses estables que ens acompanyen.
Davant l’envergadura d’aquests esdeveniments, sonen molt frívoles les amenaces dels ministres Fernández Díaz i Margallo sobre una eventual Catalunya independent, que tan aviat diuen que a casa nostra impera el pensament únic com que hi ha opinions contraposades, o que quedarem aïllats però serem un pol d'atracció del terrorisme internacional, com observa Jofre Llombart a El Punt Avui.
Tot plegat explica la desconnexió de la gent respecte dels polítics.
25 de juny del 2014
El Descosit, 25.06.2014
Avui David Miró ens proposa un exercici de sanitat mental a l’Ara i explica per què és millor no tenir raó, d’entrada, en una època en què predominen els perfils obtusos i intransigents, que no admeten escletxes en un argumentari potser obsolet i antiquat, cosa que porta a la indigència intel·lectual i l’empobriment del debat públic, tan necessari avui. Afortunadament, alguns articulistes de premsa ens conviden a pensar.
A El Punt Avui, Vicent Sanchis qualifica de farsa la reforma fiscal de Montoro, que contradient les recomanacions de la Comissió Europea, ha decidit abaixar els trams més extrems de l’IRPF, cosa que l’ha obligat a compensar la menor recaptació suspenent les deduccions a llogadors i a llogaters d'habitatges i fent cotitzar les indemnitzacions per acomiadament. I això succeeix mentre el Tribunal de Comptes, òrgan encarregat de fiscalitzar els euros que es gasta l’Administració, té un nivell insòlit de nepotisme entre els seus membres, segons la investigació interna que ha fet El País i que avui comenta al seu editorial.
Pel que fa al nou monarca, Joan Barril escriu a El Periódico que, si bé no dubta de la integritat moral i professional de Felip VI, creu que, almenys en els primers anys de regnat, serà un mer titella del poder financer, mediàtic i militar de Madrid, a tenor de l’espectacle que ens han estat oferint tots plegats els darrers dies, primer amb l’abdicació exprés i ara amb l’aforament de la família sortint, davant la imminència que el jutge Castro processi la infanta Cristina. Mentrestant, en política catalana, Toni Aira escriu a El Singular Digital que és millor que CiU es dediqui a governar i no sigui tan esclava dels percentatges d’intenció de vot, tant a les properes municipals, en què la federació es veu clarament superada per ERC segons el darrer sondeig d’El Periódico, com a la consulta del 9-N, en què Jordi Turull demanava un mínim del 55% de vots per al sí-sí per validar l’aposta per la independència.
Finalment, La Vanguardia ens adverteix de dues amenaces que ens poden afectar en el futur. D’una banda, el gran polvorí en què s’està convertint tot l’Orient Mitjà, segons Pilar Rahola, i, més a prop nostre, la preocupant indigència infantil que hi ha a Espanya, on més de 2 milions d’infants viuen per sota del llindar de la pobresa, segons un informe de la Unicef.
A El Punt Avui, Vicent Sanchis qualifica de farsa la reforma fiscal de Montoro, que contradient les recomanacions de la Comissió Europea, ha decidit abaixar els trams més extrems de l’IRPF, cosa que l’ha obligat a compensar la menor recaptació suspenent les deduccions a llogadors i a llogaters d'habitatges i fent cotitzar les indemnitzacions per acomiadament. I això succeeix mentre el Tribunal de Comptes, òrgan encarregat de fiscalitzar els euros que es gasta l’Administració, té un nivell insòlit de nepotisme entre els seus membres, segons la investigació interna que ha fet El País i que avui comenta al seu editorial.
Pel que fa al nou monarca, Joan Barril escriu a El Periódico que, si bé no dubta de la integritat moral i professional de Felip VI, creu que, almenys en els primers anys de regnat, serà un mer titella del poder financer, mediàtic i militar de Madrid, a tenor de l’espectacle que ens han estat oferint tots plegats els darrers dies, primer amb l’abdicació exprés i ara amb l’aforament de la família sortint, davant la imminència que el jutge Castro processi la infanta Cristina. Mentrestant, en política catalana, Toni Aira escriu a El Singular Digital que és millor que CiU es dediqui a governar i no sigui tan esclava dels percentatges d’intenció de vot, tant a les properes municipals, en què la federació es veu clarament superada per ERC segons el darrer sondeig d’El Periódico, com a la consulta del 9-N, en què Jordi Turull demanava un mínim del 55% de vots per al sí-sí per validar l’aposta per la independència.
Finalment, La Vanguardia ens adverteix de dues amenaces que ens poden afectar en el futur. D’una banda, el gran polvorí en què s’està convertint tot l’Orient Mitjà, segons Pilar Rahola, i, més a prop nostre, la preocupant indigència infantil que hi ha a Espanya, on més de 2 milions d’infants viuen per sota del llindar de la pobresa, segons un informe de la Unicef.
20 de juny del 2014
El Descosit, 20.06.2014
A propòsit del discurs de Felip VI ahir a les Corts, Ignasi Aragay escriu a l'Ara que no troba motius per a l’optimisme. El nou rei va demanar que Espanya faci seves les diferents cultures i llengües de l'Estat, però ell només les va utilitzar per dir moltes gràcies. També es va referir a la “unitat en una Espanya diversa on hi cabem tots", però en aquest punt va ser extremament prudent i, com revela avui Màrius Carol a La Vanguardia, no va tenir en compte els suggeriments de la personalitat catalana que el va assessorar.
Antonio Franco es pregunta a El Periódico si el nou rei serà capaç d'impulsar la reforma constitucional, promoure el reconeixement de la plurinacionalitat i mitigar la corrupció, sense interferir en la política i amb un uniforme, com el d'ahir, que inquieta molt des de 1936. A més, l'editorial d'El País recorda que “la monarquia parlamentària s'ha de limitar a exercir les seves funcions constitucionals, de manera que Felip VI ha d'acomplir una labor de reconstrucció simbòlica, feta de l'exemplaritat i transparència. Vistes així les coses, sembla que predomina la continuïtat per sobre de la renovació. Potser per això Mas no va aplaudir.
Es clar que menys afortunades van ser les declaracions de l’exministre Bono sobre els quatre neuròtics catalans. I, parlant de ministres, avui són apel·lats per diversos articulistes. Per exemple, a El Periódico, Julia Otero es pregunta on eren les ministres del PP quan Gallardón va decidir indultar el guàrdia civil que no va ajudar una dona víctima agredida sexualment per un amic d'ell. I Xavier Bru de Sala escriu una carta oberta a Margallo per dir-li que 9-N no es produirà cap fet catastròfic i que es votarà o no depenent de la imatge que el seu Govern vulgui donar d'Espanya a Europa i al món. Una Europa en què eIs liberals no ho són tant amb UpyD i Ciutadans, com podrà experimentar Tremosa a partir d’ara.
Per acabar, Quim Monzó ens parla avui d’una nova cursa atlètica a Barcelona: serà el 30 d’agost pels túnels del metro, des d’Universitat fins a Gorg. I proposa que, per fer el ple, impulsem també la que fan a la Xina, que consisteix a portar un porc de 50 quilos a cada mà fins arribar a la meta...
En fi. Bon cap de setmana i bona revetlla de sant Joan!
Antonio Franco es pregunta a El Periódico si el nou rei serà capaç d'impulsar la reforma constitucional, promoure el reconeixement de la plurinacionalitat i mitigar la corrupció, sense interferir en la política i amb un uniforme, com el d'ahir, que inquieta molt des de 1936. A més, l'editorial d'El País recorda que “la monarquia parlamentària s'ha de limitar a exercir les seves funcions constitucionals, de manera que Felip VI ha d'acomplir una labor de reconstrucció simbòlica, feta de l'exemplaritat i transparència. Vistes així les coses, sembla que predomina la continuïtat per sobre de la renovació. Potser per això Mas no va aplaudir.
Es clar que menys afortunades van ser les declaracions de l’exministre Bono sobre els quatre neuròtics catalans. I, parlant de ministres, avui són apel·lats per diversos articulistes. Per exemple, a El Periódico, Julia Otero es pregunta on eren les ministres del PP quan Gallardón va decidir indultar el guàrdia civil que no va ajudar una dona víctima agredida sexualment per un amic d'ell. I Xavier Bru de Sala escriu una carta oberta a Margallo per dir-li que 9-N no es produirà cap fet catastròfic i que es votarà o no depenent de la imatge que el seu Govern vulgui donar d'Espanya a Europa i al món. Una Europa en què eIs liberals no ho són tant amb UpyD i Ciutadans, com podrà experimentar Tremosa a partir d’ara.
Per acabar, Quim Monzó ens parla avui d’una nova cursa atlètica a Barcelona: serà el 30 d’agost pels túnels del metro, des d’Universitat fins a Gorg. I proposa que, per fer el ple, impulsem també la que fan a la Xina, que consisteix a portar un porc de 50 quilos a cada mà fins arribar a la meta...
En fi. Bon cap de setmana i bona revetlla de sant Joan!
19 de juny del 2014
El Descosit, 19.06.2014
"Vaig aprendre que un no pot refugiar-se en la puresa moral si vol aconseguir alguna cosa, però, de la mateixa manera, si sacrifica tot principi, un perd la raó per la qual va entrar en política". Aquesta frase l’escriu Michael Ignatieff al seu darrer llibre, titulat Foc i cendres, que avui elogia Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia com una posada al dia d'El príncep, de Maquiavel, per a les democràcies avançades del nostre temps. Ignatieff, un intel·lectual canadenc que va intentar ficar-se en política al seu país, amb poc èxit, escriu brillantment sobre la seva experiència. Per exemple, a propòsit de la legitimitat democràtica diu: "La pregunta que un ciutadà es fa en determinar si un altre ciutadà l'ha de representar és si aquesta persona és representativa d'ell mateix." Seria bo que els nostres polítics o aspirants a ser-ho tinguessin en compte aquestes valentes reflexions.
Tanmateix, molts dels nostres dirigents viuen en una gran sensació d'inseguretat i d’estrès, i això els porta a repetir amb excés la paraula nacional i a exhibir grans banderes, com escriu Enric Juliana a propòsit dels fastos que es preparen avui a Madrid amb motiu de la coronació de Felip de Borbó. Un rei que es diu Felip malgrat els consells del doctor Josep Trueta al llavors príncep Joan Carles, com explica Pilar Rahola, i que arriba en una Espanya amb una crisi sistèmica, com diu Joan M. Tresseras a l’Ara, en què haurà d’afrontar dos reptes principals: el de monarquia o república i el de l’encaix territorial.
En el terreny social, la situació també és delicada a causa de la crisi econòmica, Avui, Anton Costas escriu a El Periódico que molts dels seus alumnes pensen, davant les escasses expectatives de trobar feina, emancipar-se i crear una llar, que el que decidirà el seu futur en acabar la carrera serà més la sort que els mèrits acadèmics, cosa que li fa pensar que l'ascensor social s'ha aturat i que estem davant un nou capitalisme hereditari.
Tornant a la política catalana, continua la sagnia al PSC, amb la decisió de Joan Ignasi Elena d’abandonar el grup parlamentari però emportar-se l’escó, amb l’argument que ell no ha traït el programa amb què el PSC es va presentar a les eleccions. D’aquesta manera, com llegim a El Singular Digital, avui socialistes i populars tenen els mateixos escons al Parlament.
Acabem recordant que avui en molts pobles i ciutats se celebra la festa de Corpus.
Tanmateix, molts dels nostres dirigents viuen en una gran sensació d'inseguretat i d’estrès, i això els porta a repetir amb excés la paraula nacional i a exhibir grans banderes, com escriu Enric Juliana a propòsit dels fastos que es preparen avui a Madrid amb motiu de la coronació de Felip de Borbó. Un rei que es diu Felip malgrat els consells del doctor Josep Trueta al llavors príncep Joan Carles, com explica Pilar Rahola, i que arriba en una Espanya amb una crisi sistèmica, com diu Joan M. Tresseras a l’Ara, en què haurà d’afrontar dos reptes principals: el de monarquia o república i el de l’encaix territorial.
En el terreny social, la situació també és delicada a causa de la crisi econòmica, Avui, Anton Costas escriu a El Periódico que molts dels seus alumnes pensen, davant les escasses expectatives de trobar feina, emancipar-se i crear una llar, que el que decidirà el seu futur en acabar la carrera serà més la sort que els mèrits acadèmics, cosa que li fa pensar que l'ascensor social s'ha aturat i que estem davant un nou capitalisme hereditari.
Tornant a la política catalana, continua la sagnia al PSC, amb la decisió de Joan Ignasi Elena d’abandonar el grup parlamentari però emportar-se l’escó, amb l’argument que ell no ha traït el programa amb què el PSC es va presentar a les eleccions. D’aquesta manera, com llegim a El Singular Digital, avui socialistes i populars tenen els mateixos escons al Parlament.
Acabem recordant que avui en molts pobles i ciutats se celebra la festa de Corpus.
17 de juny del 2014
El Descosit, 17.06.2014
Mentre a Catalunya parlem tant del dret a decidir i a Espanya de la sobirania popular segons la Constitució, José M. Ruiz Simon ens adverteix a La Vanguardia que el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) que negocien discretament la Unió Europea i els Estats Units anteposa els interessos dels inversors per sobre del drets dels ciutadans, sense necessitat que cap constitució estableixi que la sobirania nacional passarà a dependre de les grans empreses transnacionals.
Continuant en l’arena internacional, Washington està estudiant arribar a una aliança efectiva amb Teheran, el seu enemic durant tants anys, per contrarestar l'ofensiva de l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i, de passada, permetre al president nord-americà acabar bé el mandat. Per tot plegat, Xavier Rius es pregunta a El Periódico si, per ironies del destí, serà finalment l'Iran qui salvarà Obama. I, mentrestant, Putin ha decidit tallar el subministrament de gas a Ucraïna, i encara sort que ve l’estiu.
Davant d’aquests fets, no és estrany que la política estigui desacreditada. El darrer baròmetre del CIS indica que el 20% dels catalans no hi tenen cap confiança. I els problemes de lideratge al PSOE i el retorn d’Iceta al PSC demostren que als partits es viu més la lluita pel poder que l’esperit de servei al ciutadà.
Aquest descrèdit generalitzat dels polítics és, segons escriu Salvador Cardús a l’Ara, la baula més feble del procés sobiranista, que encertadament ha nascut de la voluntat popular però ara, per legitimar-se a escala internacional, necessitarà uns altíssims nivells de confiança mútua entre els ciutadans més exigents i els polítics més compromesos.
Mentrestant, s’ha encetat el debat paral·lel sobre si és millor forma de govern la monarquia o la república. Davant d’això, Joaquim Coello adverteix a El Punt Avui que els catalans hem de prioritzar si volem negociar amb l’Estat una solució per a Catalunya o participar en la reforma de l’Estat, amb el benentès que no es poden fer les dues coses alhora. Una altra qüestió seria veure si el nou encaix de Catalunya i Espanya és més fàcil amb l'actual monarquia o amb una nova república.
En fi; passi el que passi els propers mesos, mai no hem de perdre de vista el que recorda avui Miquel Roca a La Vanguardia: “Catalunya és una societat convivencial, on no hi ha conflictivitat, més enllà de la que alguns creen artificialment per interessos polítics.”
Continuant en l’arena internacional, Washington està estudiant arribar a una aliança efectiva amb Teheran, el seu enemic durant tants anys, per contrarestar l'ofensiva de l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i, de passada, permetre al president nord-americà acabar bé el mandat. Per tot plegat, Xavier Rius es pregunta a El Periódico si, per ironies del destí, serà finalment l'Iran qui salvarà Obama. I, mentrestant, Putin ha decidit tallar el subministrament de gas a Ucraïna, i encara sort que ve l’estiu.
Davant d’aquests fets, no és estrany que la política estigui desacreditada. El darrer baròmetre del CIS indica que el 20% dels catalans no hi tenen cap confiança. I els problemes de lideratge al PSOE i el retorn d’Iceta al PSC demostren que als partits es viu més la lluita pel poder que l’esperit de servei al ciutadà.
Aquest descrèdit generalitzat dels polítics és, segons escriu Salvador Cardús a l’Ara, la baula més feble del procés sobiranista, que encertadament ha nascut de la voluntat popular però ara, per legitimar-se a escala internacional, necessitarà uns altíssims nivells de confiança mútua entre els ciutadans més exigents i els polítics més compromesos.
Mentrestant, s’ha encetat el debat paral·lel sobre si és millor forma de govern la monarquia o la república. Davant d’això, Joaquim Coello adverteix a El Punt Avui que els catalans hem de prioritzar si volem negociar amb l’Estat una solució per a Catalunya o participar en la reforma de l’Estat, amb el benentès que no es poden fer les dues coses alhora. Una altra qüestió seria veure si el nou encaix de Catalunya i Espanya és més fàcil amb l'actual monarquia o amb una nova república.
En fi; passi el que passi els propers mesos, mai no hem de perdre de vista el que recorda avui Miquel Roca a La Vanguardia: “Catalunya és una societat convivencial, on no hi ha conflictivitat, més enllà de la que alguns creen artificialment per interessos polítics.”
16 de juny del 2014
El Desclosit, 16.06.2014
Núria Parlon va agreujar ahir la crisi dels socialistes catalans en renunciar a substituir Pere Navarro com a secretària general del PSC. Segons escriu Francesc M Alvaro a La Vanguardia, amb l’oferiment in extremis d’Iceta, tot apunta que es manté el control del partit per part dels de sempre, per a major glòria del Pablo Iglesias de Podemos, afegeix David González, i tot plegat fa pensar que el PSC que sortirà del congrés extraordinari del 20 de juliol no se sumarà al bloc favorable al dret a decidir, integrat per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP.
És un episodi de l’estat de la democràcia al nostre país, que Antoni Puigverd descriu com un bloc de pisos dels anys setanta que ara necessita una reforma a fons de l'estructura i modernitzar les instal·lacions, perquè siguin eficients, representatives i transparents, a fi d'adaptar-les a les exigències i necessitats de les noves generacions. I adverteix que, si no es reforma aviat, s’imposarà la lògica frontista dels numantins i els demolidors.
Davant la consulta, Ramon Espasa demana als catalans màxima unitat política, ponderació entre legitimitat i legalitat, singularitat en la negociació i i votació final referendària. Tanmateix, la part espanyola no sembla interessada amb Catalunya. Només cal llegir l’anàlisi de les balances fiscals que fa avui Marta Espasa a l’Ara, que revela que, sense les aportacions de la Seguretat Social, Catalunya aporta el 19,5% a l’estat i només en rep el 9,4% de la seva despesa, la xifra més baixa des del 1986.
El Govern espanyol sembla preocupat només per les grans empreses de l’IBEX. Per això, llegim a l’editorial d’El Punt Avui que cal una legislació que afavoreixi la pervivència de les pimes a Catalunya, que no només garanteixen milers de llocs de treball, sinó que també operen a favor de la cohesió social.
Canviant de tema, avui Joan Barril escriu a El Periódico sobre la por, conseqüència de la incertesa i de la ¬inseguretat que vivim avui. La por, diu, que fa que la gent no treballi ni es formi, que ningú inverteixi i amb prou feines consumeixi. Segons ell, els centurions de la por són els executius, cosa que el porta a concloure que el capitalisme ha perdut el cap.
Finalment, Enric Sierra escriu a La Vanguardia que Barcelona és el destí líder mundial dels consumidors de cannabis. Dubto que això ens ajudi a sortir de la crisi.
És un episodi de l’estat de la democràcia al nostre país, que Antoni Puigverd descriu com un bloc de pisos dels anys setanta que ara necessita una reforma a fons de l'estructura i modernitzar les instal·lacions, perquè siguin eficients, representatives i transparents, a fi d'adaptar-les a les exigències i necessitats de les noves generacions. I adverteix que, si no es reforma aviat, s’imposarà la lògica frontista dels numantins i els demolidors.
Davant la consulta, Ramon Espasa demana als catalans màxima unitat política, ponderació entre legitimitat i legalitat, singularitat en la negociació i i votació final referendària. Tanmateix, la part espanyola no sembla interessada amb Catalunya. Només cal llegir l’anàlisi de les balances fiscals que fa avui Marta Espasa a l’Ara, que revela que, sense les aportacions de la Seguretat Social, Catalunya aporta el 19,5% a l’estat i només en rep el 9,4% de la seva despesa, la xifra més baixa des del 1986.
El Govern espanyol sembla preocupat només per les grans empreses de l’IBEX. Per això, llegim a l’editorial d’El Punt Avui que cal una legislació que afavoreixi la pervivència de les pimes a Catalunya, que no només garanteixen milers de llocs de treball, sinó que també operen a favor de la cohesió social.
Canviant de tema, avui Joan Barril escriu a El Periódico sobre la por, conseqüència de la incertesa i de la ¬inseguretat que vivim avui. La por, diu, que fa que la gent no treballi ni es formi, que ningú inverteixi i amb prou feines consumeixi. Segons ell, els centurions de la por són els executius, cosa que el porta a concloure que el capitalisme ha perdut el cap.
Finalment, Enric Sierra escriu a La Vanguardia que Barcelona és el destí líder mundial dels consumidors de cannabis. Dubto que això ens ajudi a sortir de la crisi.
13 de juny del 2014
El Descosit, 13.06.2014
El conseller Mas-Colell va presentar ahir les balances fiscals del 2011, calculades per dos sistemes diferents i que de mostren, en el cas més favorable, un dèficit fiscal d’11.000 milions d’euros, que vol dir que cada hora marxen 1,25 milions d’euros de Catalunya i no tornen. Per això va concloure que Espanya ens frena, com diu avui Antoni Bassas a l’Ara. Potser aquest seria un dels elements a tenir en compte a l’hora d’analitzar una eventual secessió, seguint els consells del Papa a l’entrevista que li han fet a La Vanguardia, en què diu que les secessions cal estudiar-les cas per cas.
José Antich hi lamenta que el Congrés dels Diputats no sigui el lloc on es tractin els problemes del carrer. Ara, per exemple, per acord entre PP i PSOE, s’ha passat d’esquitllentes el debat sobre monarquia i república, com també ha passat amb el repte català. Aquesta permanent política de l’estruç, corejada imprudentment pels mitjans de la capital, pot acabar engrandint uns problemes que fa poc eren secundaris a la vida pública espanyola. El republicanisme d’esquerres li pot esclatar a la cara del PSOE amb una sagnia de vots, i pel que fa a l’afer català, l’efecte Duran per rescatar de la bogeria independentista els catalans, com escriu Julia Otero a El Periódico, sembla que el PP ja el descarta, després que s’abstingués a l’abdicació. I també és molt incerta una eventual operació Duran, en vista del fracàs estrepitós de l’operació reformista de Miquel Roca temps enrere i de la renúncia actual de Susana Díaz de saltar a l’arena hispànica.
Pel que fa al relleu del cap d’Estat, Rafel Nadal apunta a La Vanguardia que no s’ha de confondre lleialtat institucional amb opacitat democràtica, i es pregunta qui ha dissenyat aquesta operació, per quins motius i amb quins propòsits, perquè els súbdits no en sabem res. I conclou que el futur de la monarquia, com el de Catalunya, s’acabarà votant a les urnes.
Demà, més de quaranta entitats sortiran al carrer en defensa del model lingüístic a les escoles de Catalunya. Aquest fet és prou significatiu del rebuig amb què topa la reforma del sistema educatiu a Catalunya on el model d’immersió ha estat un èxit. Cal, però, que la manifestació de Som Escola sigui unitària i no dispersi el seu objectiu inicial, segons llegim a l’editorial d’El Punt Avui.
José Antich hi lamenta que el Congrés dels Diputats no sigui el lloc on es tractin els problemes del carrer. Ara, per exemple, per acord entre PP i PSOE, s’ha passat d’esquitllentes el debat sobre monarquia i república, com també ha passat amb el repte català. Aquesta permanent política de l’estruç, corejada imprudentment pels mitjans de la capital, pot acabar engrandint uns problemes que fa poc eren secundaris a la vida pública espanyola. El republicanisme d’esquerres li pot esclatar a la cara del PSOE amb una sagnia de vots, i pel que fa a l’afer català, l’efecte Duran per rescatar de la bogeria independentista els catalans, com escriu Julia Otero a El Periódico, sembla que el PP ja el descarta, després que s’abstingués a l’abdicació. I també és molt incerta una eventual operació Duran, en vista del fracàs estrepitós de l’operació reformista de Miquel Roca temps enrere i de la renúncia actual de Susana Díaz de saltar a l’arena hispànica.
Pel que fa al relleu del cap d’Estat, Rafel Nadal apunta a La Vanguardia que no s’ha de confondre lleialtat institucional amb opacitat democràtica, i es pregunta qui ha dissenyat aquesta operació, per quins motius i amb quins propòsits, perquè els súbdits no en sabem res. I conclou que el futur de la monarquia, com el de Catalunya, s’acabarà votant a les urnes.
Demà, més de quaranta entitats sortiran al carrer en defensa del model lingüístic a les escoles de Catalunya. Aquest fet és prou significatiu del rebuig amb què topa la reforma del sistema educatiu a Catalunya on el model d’immersió ha estat un èxit. Cal, però, que la manifestació de Som Escola sigui unitària i no dispersi el seu objectiu inicial, segons llegim a l’editorial d’El Punt Avui.
12 de juny del 2014
El Descosit, 12.06.2014
Quan temps enrere Pere Navarro sorprenia tothom demanant l'abdicació del rei, poc es podia imaginar que al cap de poc ell també abdicaria de la direcció del PSC, un partit que ja abans estava en crisi però que ell no ha sabut reflotar, segons escriu Toni Aira a El Singular Digital. Segons Aira, si el PSC vol superar la crisi i recobrar la centralitat a Catalunya, haurà de substituir la tercera via del federalisme pel dret a decidir del poble de Catalunya.
La decisió de Navarro, poques hores després dels dubtes que va manifestar Duran, porten Francesc Puigpelat a escriure, a Nació Digital, que la tercera via no existeix i que Catalunya arribarà al 9 de novembre sense que Espanya hagi mogut ni un mil·límetre les seves posicions, malgrat el relleu en la monarquia.
Sobre això, a l'editorial d'El País llegim que, amb l'abstenció de CiU i el vot en contra d'IU a la Llei d'abdicació, ahir es va trencar el compromís constitucional d'una transició fins ara considerada modèlica. Per recuperar aquest pacte, cal que s'aprofiti el relleu del cap d'Estat per discutir realment sobre les reformes necessàries, sense no tancar-se al diàleg. És a dir, que es produeixi l'efecte regenerador de què parla Màrius Carol a l'editorial de La Vanguardia.
Sobre una altra regeneració escriu avui Joan M. Tresserras a l'Ara: la del capitalisme per part de la cultura. Temps enrere, els més crítics vaticinaven la desaparició del capitalisme, però avui, encara que les desigualtats condemnen part de la humanitat a la misèria i que promou la violència i la corrupció, ja ningú no discuteix que el capitalisme és el sistema. Davant d'això, Tresserras apel·la a responsabilitat social de la cultura, d'una cultura exigent i crítica, per tal de bastir una política participativa i propositiva.
Dies enrere, l'alcalde Trias va prendre la difícil decisió d'aturar la demolició de Can Vies i així posar fi a la violència. Amb aquest gest, Trias ha fet una cosa inaudita en un polític: desautoritzar-se a si mateix per esmenar l'error comès, com escriu Ernest Folch a El Periódico. La paradoxa és que està sol: els seus l'insulten; l'oposició no li reconeix la rectificació i els activistes de Can Vies no volen negociar.
Tanmateix, caldran molts més gestos d'audàcia política i de compromís per la cultura per enfilar al camí cap al 9-N sense prendre mal.
La decisió de Navarro, poques hores després dels dubtes que va manifestar Duran, porten Francesc Puigpelat a escriure, a Nació Digital, que la tercera via no existeix i que Catalunya arribarà al 9 de novembre sense que Espanya hagi mogut ni un mil·límetre les seves posicions, malgrat el relleu en la monarquia.
Sobre això, a l'editorial d'El País llegim que, amb l'abstenció de CiU i el vot en contra d'IU a la Llei d'abdicació, ahir es va trencar el compromís constitucional d'una transició fins ara considerada modèlica. Per recuperar aquest pacte, cal que s'aprofiti el relleu del cap d'Estat per discutir realment sobre les reformes necessàries, sense no tancar-se al diàleg. És a dir, que es produeixi l'efecte regenerador de què parla Màrius Carol a l'editorial de La Vanguardia.
Sobre una altra regeneració escriu avui Joan M. Tresserras a l'Ara: la del capitalisme per part de la cultura. Temps enrere, els més crítics vaticinaven la desaparició del capitalisme, però avui, encara que les desigualtats condemnen part de la humanitat a la misèria i que promou la violència i la corrupció, ja ningú no discuteix que el capitalisme és el sistema. Davant d'això, Tresserras apel·la a responsabilitat social de la cultura, d'una cultura exigent i crítica, per tal de bastir una política participativa i propositiva.
Dies enrere, l'alcalde Trias va prendre la difícil decisió d'aturar la demolició de Can Vies i així posar fi a la violència. Amb aquest gest, Trias ha fet una cosa inaudita en un polític: desautoritzar-se a si mateix per esmenar l'error comès, com escriu Ernest Folch a El Periódico. La paradoxa és que està sol: els seus l'insulten; l'oposició no li reconeix la rectificació i els activistes de Can Vies no volen negociar.
Tanmateix, caldran molts més gestos d'audàcia política i de compromís per la cultura per enfilar al camí cap al 9-N sense prendre mal.
11 de juny del 2014
El Descosit, 11.06.2014
Aquestes últimes hores, hi ha dos debats en joc i dos protagonistes.
Els debats són el del dret a decidir i el de monarquia o república, unes controvèrsies sobre un què abstracte i intemporal, i molt allunyades dels coms, que resulten eficaces perquè defugen la concreció, que en mostraria la seva enorme complexitat, segons escriu Paco Longo a El Periódico.
I dos protagonistes: Duran Lleida a Catalunya i Susana Díaz a Andalusia.
Sobre Duran, escriu Antoni Puigverd a La Vanguardia que té mala premsa perquè són mals temps per al comerç conciliador, fins i tot a la Catalunya fenícia, on s’imposa l'èpica de la batalla: submissió o martiri. Duran deu pensar que “Jo no sóc dels meus”, com digué ahir Raimon al Palau de la Música, però segur que trobarà terra ferma per resguardar-se d’aquest canvi climàtic, com escriu Joan Barril a El Periódico.
Per la seva banda, Susana Díez, la gran promesa socialista, que estava disposada a competir pel lideratge del PSOE sempre que no tingués competència, com apunta Enric Hernández a El Periódico, ha optat per quedar-se a casa i condicionar des de Sevilla el nou secretari general dels socialistes espanyols, perquè no pertany a aquesta Espanya movedissa i republicanista on s’ha estès el dret a decidir, segons diu Enric Juliana a La Vanguardia. A més, no es vol cremar a la foguera de les vanitats que patirà el socialisme en les pròximes eleccions, i menys després del besamans a la monarquia que Rubalcaba escenifica aquests dies.
Davant l’agitació d’aquests dies a cada nostra, convindria recordar, com fa Lluís Foix a La Vanguardia, que la nostra Europa és un espai de convivència de 500 milions d'habitants que genera el 25% del PIB mundial i aporta la meitat de l'ajuda destinada al desenvolupament dels països més endarrerits. Aquesta història d'èxit s’ha de preservar del retorn de la raó d’Estat, de la corrupció, del populisme i de la xenofòbia dotant-la d’una vestimenta jurídica internacional.
Perquè fora d’Europa veiem com, al Pakistan, ressorgeixen amb força els taliban amb un atemptat que ha posat fi als intents de negociació del president Shariff. I al Brasil, comença el Mundial de futbol, un esdeveniment esportiu tacat per la corrupció d’uns pocs que hi veuen un gran negoci, com recorda Toni Padilla a l’Ara.
Els debats són el del dret a decidir i el de monarquia o república, unes controvèrsies sobre un què abstracte i intemporal, i molt allunyades dels coms, que resulten eficaces perquè defugen la concreció, que en mostraria la seva enorme complexitat, segons escriu Paco Longo a El Periódico.
I dos protagonistes: Duran Lleida a Catalunya i Susana Díaz a Andalusia.
Sobre Duran, escriu Antoni Puigverd a La Vanguardia que té mala premsa perquè són mals temps per al comerç conciliador, fins i tot a la Catalunya fenícia, on s’imposa l'èpica de la batalla: submissió o martiri. Duran deu pensar que “Jo no sóc dels meus”, com digué ahir Raimon al Palau de la Música, però segur que trobarà terra ferma per resguardar-se d’aquest canvi climàtic, com escriu Joan Barril a El Periódico.
Per la seva banda, Susana Díez, la gran promesa socialista, que estava disposada a competir pel lideratge del PSOE sempre que no tingués competència, com apunta Enric Hernández a El Periódico, ha optat per quedar-se a casa i condicionar des de Sevilla el nou secretari general dels socialistes espanyols, perquè no pertany a aquesta Espanya movedissa i republicanista on s’ha estès el dret a decidir, segons diu Enric Juliana a La Vanguardia. A més, no es vol cremar a la foguera de les vanitats que patirà el socialisme en les pròximes eleccions, i menys després del besamans a la monarquia que Rubalcaba escenifica aquests dies.
Davant l’agitació d’aquests dies a cada nostra, convindria recordar, com fa Lluís Foix a La Vanguardia, que la nostra Europa és un espai de convivència de 500 milions d'habitants que genera el 25% del PIB mundial i aporta la meitat de l'ajuda destinada al desenvolupament dels països més endarrerits. Aquesta història d'èxit s’ha de preservar del retorn de la raó d’Estat, de la corrupció, del populisme i de la xenofòbia dotant-la d’una vestimenta jurídica internacional.
Perquè fora d’Europa veiem com, al Pakistan, ressorgeixen amb força els taliban amb un atemptat que ha posat fi als intents de negociació del president Shariff. I al Brasil, comença el Mundial de futbol, un esdeveniment esportiu tacat per la corrupció d’uns pocs que hi veuen un gran negoci, com recorda Toni Padilla a l’Ara.
10 de juny del 2014
El Descosit, 10.06.2014
A propòsit de l’abdicació del Rei, Alfredo Pastor escriu a La Vanguardia, que ha obert una escletxa a l’esperança davant el bloqueig institucional, però en un entorn encara molt incert perquè, com deia Tocqueville, el moment més perillós d’un govern és quan dóna mostres de rectificar. Cal, doncs, esforçar-se per evitar que el procés descarrili.
Ho ha intentat fins ara Josep Antoni Duran i Lleida, però les circumstàncies l’han bandejat. En una altra política, un altre temps i una altra vida, ell hauria estat l'home que hauria facilitat el procés de la consulta, aconseguint un territori comú on trobar-se, perquè era al lloc ideal. Però ara ja no. Ho escriu Pilar Rahola, que no se l’imagina al costat de Mas a mesura que avança el calendari. Una opinió semblant expressa Toni Aira a Nació Digital, en què diu que no el veu competint amb Mas en unes eleccions, i afegeix que a Duran li passa com al rei Joan Carles i a Rubalcaba: que, per impossibilitat de reciclatge i d'adaptació als nous temps, han d'anar cedint pas a la nova generació.
Mentrestant, poc es parla dels aldarulls de Can Vies. Tanmateix, en la manera com es va gestionar l’autoritarisme revolucionari dels antisistema s’endevina un problema de fons, de cultura social i política: la mala relació dels catalans amb l’autoritat. En parla Salvador Cardús a l’Ara, que afegeix que la revolta de Sants també ha evidenciat la irritació de les classes mitjanes, que estan aguantant estoicament i amb molta responsabilitat el seu empobriment i les greus restriccions d’uns serveis públics als quals han seguit contribuint. I adverteix que l’escàndol dels abusos de dalt i de baix ja és insuportable, de manera que caldrà posar-hi remei amb exemplaritat política, si no volem que la situació vagi a més.
En aquest sentit, els resultats de les eleccions europees, amb l’ascens meteòric de Podemos en detriment del PSOE i IU, no són un rampell d’estiu, sinó un indici clar del malestar social, com escriu Albert Sáez a El Periódico.
I, finalment, mentre ens continuem mirant el melic, el president Putin, que ve de pactar amb els xinesos la política energètica, acaba de celebrar el 225è aniversari de l'Administració Central dels Musulmans a Rússia i ha declarat que “l'islam és una part fonamental del codi cultural de Rússia”, com explica Joaquim Coello a El Punt Avui. Tota una lliçó de geoestratègia política.
Ho ha intentat fins ara Josep Antoni Duran i Lleida, però les circumstàncies l’han bandejat. En una altra política, un altre temps i una altra vida, ell hauria estat l'home que hauria facilitat el procés de la consulta, aconseguint un territori comú on trobar-se, perquè era al lloc ideal. Però ara ja no. Ho escriu Pilar Rahola, que no se l’imagina al costat de Mas a mesura que avança el calendari. Una opinió semblant expressa Toni Aira a Nació Digital, en què diu que no el veu competint amb Mas en unes eleccions, i afegeix que a Duran li passa com al rei Joan Carles i a Rubalcaba: que, per impossibilitat de reciclatge i d'adaptació als nous temps, han d'anar cedint pas a la nova generació.
Mentrestant, poc es parla dels aldarulls de Can Vies. Tanmateix, en la manera com es va gestionar l’autoritarisme revolucionari dels antisistema s’endevina un problema de fons, de cultura social i política: la mala relació dels catalans amb l’autoritat. En parla Salvador Cardús a l’Ara, que afegeix que la revolta de Sants també ha evidenciat la irritació de les classes mitjanes, que estan aguantant estoicament i amb molta responsabilitat el seu empobriment i les greus restriccions d’uns serveis públics als quals han seguit contribuint. I adverteix que l’escàndol dels abusos de dalt i de baix ja és insuportable, de manera que caldrà posar-hi remei amb exemplaritat política, si no volem que la situació vagi a més.
En aquest sentit, els resultats de les eleccions europees, amb l’ascens meteòric de Podemos en detriment del PSOE i IU, no són un rampell d’estiu, sinó un indici clar del malestar social, com escriu Albert Sáez a El Periódico.
I, finalment, mentre ens continuem mirant el melic, el president Putin, que ve de pactar amb els xinesos la política energètica, acaba de celebrar el 225è aniversari de l'Administració Central dels Musulmans a Rússia i ha declarat que “l'islam és una part fonamental del codi cultural de Rússia”, com explica Joaquim Coello a El Punt Avui. Tota una lliçó de geoestratègia política.
5 de juny del 2014
El Descosit, 05.06.2014
Arran del conflicte de Can Vies, Francesc M. Álvaro escriu a La Vanguardia que a Catalunya manca sentit d'Estat. No han tingut sentit d’Estat les autoritats municipals, que han perdut de vista l'interès general i han afeblit l'autoritat de l'alcalde i del consistori davant dels veïns; no l’ha tingut el conseller Espadaler permetent que plegués el director general dels Mossos enmig del conflicte, i tampoc no l’ha tingut la CUP, present al Parlament i a diversos ajuntaments, en no condemnar la violència vandàlica. I reclama urgentment que recobrem aquest sentit d'Estat abans del 9-N.
Per la seva banda, Joan Subirats a l’Ara diu que la violència a Sants ens fa plantejar quina ciutat tenim i com es prenen decisions des del govern municipal. I conclou que cal més apropament a la realitat dels barris i escoltar més la gent, sobretot ara, que molts passen per una situació més difícil arran de la crisi.
En altres àmbits, el diàleg entre les persones i les institucions sí que funciona, com s’ha demostrat amb la supressió de les taxes judicials catalanes, com explica Miquel Sàmper a El Periódico.
Pel que fa a l’abdicació reial, Ernest Folch escriu a El Periódico que amaga l’intent desesperat d’un sistema de salvar-se a si mateix, amenaçat pel procés català i l’aparició del fenomen Pablo Iglesias. El més noticiable és que un Rubalcaba agonitzant presti un últim servei al vell ordre beneint Felip VI i que, en l'era de Podemos, aquell PSOE republicà fundat per un altre Pablo Iglesias abraci la causa monàrquica. Tot plegat només s’explica, segons Folch, per la voluntat de l’Estat de neutralitzar tots els referèndums, el de monarquia o república i el del dret a decidir. En aquest sentit, l’abdicació és un homenatge a Catalunya, la primera resposta oficial de l'Estat després de dues manifestacions gegantines i una victòria electoral d'ERC, amb vista a guanyar temps.
Tot plegat respon al que Toni Aira descriu a El Singular Digital com una "casta" dirigent a Espanya que pensa que, com sempre ha fet, pot anar decidint en petit comitè i per cansament de la resta. Així, aquests dies hem vist com els qui es mofaven de "la febrada" catalana ara són ells el qui tenen pressa i, amb un acord Rajoy-Rubalcaba que ha bandejat altres partits amb sentit d’Estat, han evitat qualsevol debat democràtic sobre un nou model de governança per Espanya.
Per la seva banda, Joan Subirats a l’Ara diu que la violència a Sants ens fa plantejar quina ciutat tenim i com es prenen decisions des del govern municipal. I conclou que cal més apropament a la realitat dels barris i escoltar més la gent, sobretot ara, que molts passen per una situació més difícil arran de la crisi.
En altres àmbits, el diàleg entre les persones i les institucions sí que funciona, com s’ha demostrat amb la supressió de les taxes judicials catalanes, com explica Miquel Sàmper a El Periódico.
Pel que fa a l’abdicació reial, Ernest Folch escriu a El Periódico que amaga l’intent desesperat d’un sistema de salvar-se a si mateix, amenaçat pel procés català i l’aparició del fenomen Pablo Iglesias. El més noticiable és que un Rubalcaba agonitzant presti un últim servei al vell ordre beneint Felip VI i que, en l'era de Podemos, aquell PSOE republicà fundat per un altre Pablo Iglesias abraci la causa monàrquica. Tot plegat només s’explica, segons Folch, per la voluntat de l’Estat de neutralitzar tots els referèndums, el de monarquia o república i el del dret a decidir. En aquest sentit, l’abdicació és un homenatge a Catalunya, la primera resposta oficial de l'Estat després de dues manifestacions gegantines i una victòria electoral d'ERC, amb vista a guanyar temps.
Tot plegat respon al que Toni Aira descriu a El Singular Digital com una "casta" dirigent a Espanya que pensa que, com sempre ha fet, pot anar decidint en petit comitè i per cansament de la resta. Així, aquests dies hem vist com els qui es mofaven de "la febrada" catalana ara són ells el qui tenen pressa i, amb un acord Rajoy-Rubalcaba que ha bandejat altres partits amb sentit d’Estat, han evitat qualsevol debat democràtic sobre un nou model de governança per Espanya.
4 de juny del 2014
El Descosit, 04.06.2014
Carlos Elordi escriu avui a El Periódico que, després d’un temps en què no passava res, ara por passar de tot, perquè res no garanteix l’èxit d’una operació del relleu que ha estat en gran part improvisada. I, en aquest sentit, considera importants les decisions que es prenguin en el congrés de renovació del PSOE d’aquest juliol amb relació a la monarquia. El problema, tanmateix, no és el monarca, sinó la descomposició general de les institucions, menys la banca, puntualitza Joan Barril, que recorda que Joan Carles I tenia a favor seu la campechanía, mentre que Felip VI tindrà el difícil repte de convertir-se en un referent moral, com diu l’editorial de La Vanguardia.
Sembla que un dels motius que han portat el rei a abdicar és, en efecte, la necessitat de reformar la institució monàrquica. Tanmateix, no es veu voluntat reformista en els principals partits: els socialistes, convençuts que la realitat és de dretes, s’hi adapten resignadament i fins i tot temen que el republicanisme reneixi entre la militància, i un neoconservador PP no veu cap raó per canviar unes institucions que ara domina descaradament, segons escriu Josep Ramoneda a l’Ara. Sigui com sigui, Lluís Foix vaticina a La Vanguardia que viurem temps convulsos, amb molta política reivindicativa als carrers, en què s'haurà de modificar la Constitució i trobar una sortida per a Catalunya.
Cal escoltar Catalunya, però també els joves empesos pel fatalisme i la resignació; repartir de manera equitativa els costos de la crisi, i acabar amb la corrupció, afegeix Antoni Puigverd. De fet, ahir el Financial Times advertia que "Espanya està en estat de 'shock': sap que li’n passa una de molt grossa, però no reacciona". El pitjor escenari, ara, seria que el PP, aprofitant la majoria absoluta, lligui de peus i mans el nou rei perquè res no canviï. Afortunadament, el maig els índexs d’ocupació han registrat un creixement destacat, cosa que pot ajudar a apaivagar el descontentament social.
Canviant de tema, o potser no tant, Francesc Torralba escriu a El Punt Avui sobre l’exhibicionisme creixent a les xarxes socials, que respon a un anhel de ser reconegut, de trencar l'anonimat i obtenir respecte i amor per part dels altres. Davant d’això, adverteix la necessitat de l’alfabetització digital, per ensenyar a gestionar adequadament la vida privada, discernir les relacions i, en definitiva, assumir que hi ha vida més enllà de la xarxa.
Sembla que un dels motius que han portat el rei a abdicar és, en efecte, la necessitat de reformar la institució monàrquica. Tanmateix, no es veu voluntat reformista en els principals partits: els socialistes, convençuts que la realitat és de dretes, s’hi adapten resignadament i fins i tot temen que el republicanisme reneixi entre la militància, i un neoconservador PP no veu cap raó per canviar unes institucions que ara domina descaradament, segons escriu Josep Ramoneda a l’Ara. Sigui com sigui, Lluís Foix vaticina a La Vanguardia que viurem temps convulsos, amb molta política reivindicativa als carrers, en què s'haurà de modificar la Constitució i trobar una sortida per a Catalunya.
Cal escoltar Catalunya, però també els joves empesos pel fatalisme i la resignació; repartir de manera equitativa els costos de la crisi, i acabar amb la corrupció, afegeix Antoni Puigverd. De fet, ahir el Financial Times advertia que "Espanya està en estat de 'shock': sap que li’n passa una de molt grossa, però no reacciona". El pitjor escenari, ara, seria que el PP, aprofitant la majoria absoluta, lligui de peus i mans el nou rei perquè res no canviï. Afortunadament, el maig els índexs d’ocupació han registrat un creixement destacat, cosa que pot ajudar a apaivagar el descontentament social.
Canviant de tema, o potser no tant, Francesc Torralba escriu a El Punt Avui sobre l’exhibicionisme creixent a les xarxes socials, que respon a un anhel de ser reconegut, de trencar l'anonimat i obtenir respecte i amor per part dels altres. Davant d’això, adverteix la necessitat de l’alfabetització digital, per ensenyar a gestionar adequadament la vida privada, discernir les relacions i, en definitiva, assumir que hi ha vida més enllà de la xarxa.
3 de juny del 2014
El Descosit, 03.06.2014
Avui tots els editorials es fan ressò de l’abdicació de Joan Carles I. Entre els fets més positius del seu regnat, El País destaca la democratització del cap d’estat, la intervenció al 23-F i aquesta decisió d’abdicar, i afegeix que el futur rei haurà d’arbitrar les noves reformes que necessita Espanya. A La Vanguardia, Jordi Pujol assenyala que amb el temps s’han frustrat les esperances en la monarquia per a l’encaix de Catalunya a Espanya i que Felip VI haurà d’encarar aquest repte inevitablement. Miquel Roca considera que la nova etapa que ara s’enceta ha de propiciar una reforma intel·ligent de la Constitució que ho permeti, perquè, com va afirmar Artur Mas ahir, que el rei canviï no implica que el procés s’aturi, i l’editorial d’El Punt Avui recorda que el sobirà de Catalunya és el poble. Ara es veurà, doncs, si Felip VI és capaç d’esmenar un contenciós que s’inicià amb Felip V.
Per la seva banda, Pilar Rahola considera a La Vanguardia que l’abdicació marca el final de l’època de la transició i Fernando Ónega assenyala que som en un moment crucial, que demostrarà si la monarquia és el sistema polític que permet a Espanya un període renovat d'estabilitat o bé enceta un procés d’inestabilitat. De fet, com recorda Enric Juliana, fa poc més de 80 anys, uns comicis municipals guanyats a Catalunya per ERC van provocar l’abdicació d’Alfons XIII. I és evident que els resultats d’aquestes europees han precipitat els esdeveniments, perquè dibuixen un horitzó en què els dos grans partits espanyols perden l’hegemonia.
Emma Riverola escriu a El Periódico que un rei amortitzat abans d’anar-se’n d’ha carregat sobre l’esquena tots els pecats de la institució per perpetuar la família en el càrrec, com es pot deduir de la foto que Joan Carles tenia ahir sobre la taula del despatx, on significativament apareixia junt amb l’actual príncep Felip i la seva filla primogènita. Tanmateix, si vol que la infanta Elionor arribi a regnar algun dia, el nou monarca haurà de fomentar el felipisme i sufocar el republicanisme, atiat per Pablo Iglesias i per les classes mitjanes depauperades pel poder de la casta, segons escriu Albert Saez.
Finalment, Joan B. Culla observa a l’Ara que la precipitació amb què s’ha activat el mecanisme successori deixa moltes incògnites per resoldre, com ara la del títol, el rol i l’estatus de Joan Carles i Sofia.
Per la seva banda, Pilar Rahola considera a La Vanguardia que l’abdicació marca el final de l’època de la transició i Fernando Ónega assenyala que som en un moment crucial, que demostrarà si la monarquia és el sistema polític que permet a Espanya un període renovat d'estabilitat o bé enceta un procés d’inestabilitat. De fet, com recorda Enric Juliana, fa poc més de 80 anys, uns comicis municipals guanyats a Catalunya per ERC van provocar l’abdicació d’Alfons XIII. I és evident que els resultats d’aquestes europees han precipitat els esdeveniments, perquè dibuixen un horitzó en què els dos grans partits espanyols perden l’hegemonia.
Emma Riverola escriu a El Periódico que un rei amortitzat abans d’anar-se’n d’ha carregat sobre l’esquena tots els pecats de la institució per perpetuar la família en el càrrec, com es pot deduir de la foto que Joan Carles tenia ahir sobre la taula del despatx, on significativament apareixia junt amb l’actual príncep Felip i la seva filla primogènita. Tanmateix, si vol que la infanta Elionor arribi a regnar algun dia, el nou monarca haurà de fomentar el felipisme i sufocar el republicanisme, atiat per Pablo Iglesias i per les classes mitjanes depauperades pel poder de la casta, segons escriu Albert Saez.
Finalment, Joan B. Culla observa a l’Ara que la precipitació amb què s’ha activat el mecanisme successori deixa moltes incògnites per resoldre, com ara la del títol, el rol i l’estatus de Joan Carles i Sofia.
2 de juny del 2014
El Descosit, 02.06.2014
Ara que el Parlament és a punt d’aprovar la Llei de transparència, Carles Ramió recorda a El Periódico que “per transparència no s'ha d'entendre webs específiques de divulgació del que es fa, que a vegades és màrqueting institucional, sinó proporcionar informació clara sobre com es prenen les decisions i amb quines motivacions”. I afegeix que és imprescindible que les lleis obliguin d'ofici a destinar part del pressupost a l'avaluació de qualsevol política pública, i que el Parlament en pugui fer l’escrutini, si no volem tenir una llei de transparència traslúcida.
Mentrestant, Carles Capdevila explica a l’Ara les darreres revelacions sobre l’espionatge nord-americà que ha fet públiques el New York Times, que inclouen el reconeixement facial de les fotos, i conclou que “mentre discutim si Snowden és o no l’heroi modern per l’afer WikiLeaks, cliquem “M’agrada”, ens apassiona estar geolocalitzats, acceptem cookies i fem “OK” a “He llegit les condicions” sense haver-ho fet, confiant que, com que som bona gent, ningú no ens voldrà cap mal ni en farà mal ús.
I és que, com diu Enric Sierra a La Vanguardia, som una generació e-mmersiva, en què segons el darrer informe del World Internet Project el 100% dels joves espanyols d’entre 16 i 18 anys estan connectats a Internet. Aquest estudi revela que els usuaris valoren molt més la llibertat d'expressió a la xarxa, especialment en la crítica als governs, que la protecció de la seva intimitat.
Davant d’aquesta realitat, l’escola ha de tenir un paper important. Per afirmar que l'ensenyament és clau i refermar el compromís per una escola de qualitat i equitativa, que tingui present la cohesió social, Som Escola convoca el 14 de juny una nova jornada reivindicativa, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, en què també vol defensar la competència de l'alumnat en almenys tres llengües, sostenir que la segregació lingüística és un error pedagògic greu i denunciar l'obsessió malaltissa del ministre Wert envers la llengua catalana.
Finalment, fent balanç de les eleccions europees, Vicent Sanchís escriu a El Singular Digital sobre els tres punts febles de Convergència i a Nació Digital sobre els d’Esquerra. Al partit de Junqueras li critica la manc de quadres dirigents, l’arribisme desbocat d’alguns d’ells i el seu sectarisme. Pel que fa al partit de Mas, la Unió comandada per Duran, el llast del passat i la por de fer un pas endavant en el procés.
Mentrestant, Carles Capdevila explica a l’Ara les darreres revelacions sobre l’espionatge nord-americà que ha fet públiques el New York Times, que inclouen el reconeixement facial de les fotos, i conclou que “mentre discutim si Snowden és o no l’heroi modern per l’afer WikiLeaks, cliquem “M’agrada”, ens apassiona estar geolocalitzats, acceptem cookies i fem “OK” a “He llegit les condicions” sense haver-ho fet, confiant que, com que som bona gent, ningú no ens voldrà cap mal ni en farà mal ús.
I és que, com diu Enric Sierra a La Vanguardia, som una generació e-mmersiva, en què segons el darrer informe del World Internet Project el 100% dels joves espanyols d’entre 16 i 18 anys estan connectats a Internet. Aquest estudi revela que els usuaris valoren molt més la llibertat d'expressió a la xarxa, especialment en la crítica als governs, que la protecció de la seva intimitat.
Davant d’aquesta realitat, l’escola ha de tenir un paper important. Per afirmar que l'ensenyament és clau i refermar el compromís per una escola de qualitat i equitativa, que tingui present la cohesió social, Som Escola convoca el 14 de juny una nova jornada reivindicativa, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, en què també vol defensar la competència de l'alumnat en almenys tres llengües, sostenir que la segregació lingüística és un error pedagògic greu i denunciar l'obsessió malaltissa del ministre Wert envers la llengua catalana.
Finalment, fent balanç de les eleccions europees, Vicent Sanchís escriu a El Singular Digital sobre els tres punts febles de Convergència i a Nació Digital sobre els d’Esquerra. Al partit de Junqueras li critica la manc de quadres dirigents, l’arribisme desbocat d’alguns d’ells i el seu sectarisme. Pel que fa al partit de Mas, la Unió comandada per Duran, el llast del passat i la por de fer un pas endavant en el procés.
30 de maig del 2014
El Descosit, 30.05.2014
Avui Rafel Nadal parla a La Vanguardia de l’espiral autodestructiva de la política, evidenciada arran de les eleccions de diumenge passat, que el porten a concloure que Europa no tindrà qui la defensi en aquesta legislatura. Adverteix que, si els partits no responen als grans corrents socials i segueixen actuant com a agències de col·locació; tanmateix augura que els grans partits no rectificaran la seva conducta, sobretot perquè són dirigits per la pitjor generació de líders que hem conegut. Potser amb l’excepció del flamant Pablo Iglesias, el colitas, i per això els de sempre ja han posat en marxa tota la maquinària, la que es veu i també la que es mou a la zona fosca, per trobar-li qualsevol debilitat, segons escriu Julia Otero a El Periódico.
Ignasi Aragay recorda a l’Ara que, superada la transició, vam deixar la política en mans dels qui havien estat perseguits pels grisos, havien gosat trencar la legalitat de la dictadura i havien anat contra el sistema. Ara es torna a viure un dèficit democràtic, però això no justifica que, per canviar les coses, s’hagi de justificar l’ús de la violència que hem vist les nits passades a Can Vies. Potser la diferència respecte de la transició és, precisament, la manca de líders forts, que es comprometin personalment en la defensa de la seva causa. Un dels problemes amb què es troba l’alcalde Trias a Sants és la manca d’un interlocutor dialogant que defensi les reivindicacions de tots els manifestants.
Tanmateix, la violència que han exercit uns quants individus no identificats no pot desacreditar la feina estimable d'uns moviments socials que serveixen per donar un ús alternatiu a la pura especulació immobiliària. Per això, l’editorial d’El Punt Avui diu que quan el diàleg falla, més diàleg, procurant aïllar els esvalotadors professionals.
Mentrestant, a les comarques tarragonines, amb 113.000 aturats, se’ls presenta el dilema mefistofèlic, com diu Xavier Grasset a Nació Digital, d’acceptar la construcció de BCN World, un espai de joc que, però, crearà 30.000 nous llocs de treball. També aquí ha calgut una solució negociada, sense blancs i negres, que ara s’ha d’explicar bé a la ciutadania.
Amb tot, és evident que cal rebaixar les altes taxes d’atur, que sumades a l’alarmant descens de la natalitat, fan preveure greus problemes amb les pensions d’aquí 25, com llegim a l’editorial de La Vanguardia.
Ignasi Aragay recorda a l’Ara que, superada la transició, vam deixar la política en mans dels qui havien estat perseguits pels grisos, havien gosat trencar la legalitat de la dictadura i havien anat contra el sistema. Ara es torna a viure un dèficit democràtic, però això no justifica que, per canviar les coses, s’hagi de justificar l’ús de la violència que hem vist les nits passades a Can Vies. Potser la diferència respecte de la transició és, precisament, la manca de líders forts, que es comprometin personalment en la defensa de la seva causa. Un dels problemes amb què es troba l’alcalde Trias a Sants és la manca d’un interlocutor dialogant que defensi les reivindicacions de tots els manifestants.
Tanmateix, la violència que han exercit uns quants individus no identificats no pot desacreditar la feina estimable d'uns moviments socials que serveixen per donar un ús alternatiu a la pura especulació immobiliària. Per això, l’editorial d’El Punt Avui diu que quan el diàleg falla, més diàleg, procurant aïllar els esvalotadors professionals.
Mentrestant, a les comarques tarragonines, amb 113.000 aturats, se’ls presenta el dilema mefistofèlic, com diu Xavier Grasset a Nació Digital, d’acceptar la construcció de BCN World, un espai de joc que, però, crearà 30.000 nous llocs de treball. També aquí ha calgut una solució negociada, sense blancs i negres, que ara s’ha d’explicar bé a la ciutadania.
Amb tot, és evident que cal rebaixar les altes taxes d’atur, que sumades a l’alarmant descens de la natalitat, fan preveure greus problemes amb les pensions d’aquí 25, com llegim a l’editorial de La Vanguardia.
29 de maig del 2014
El Descosit, 29.05.2014
Avui, Ernest Folch escriu a El Periódico que en aquestes eleccions europees una part d'Espanya ha començat a independitzar-se de si mateixa i que el fenomen Pablo Iglesias no s’explica sense el procés català, perquè tots dos casos són una gran rebel·lió contra l'establishment i el dèficit democràtic.
Tanmateix, parlant de rebel·lions, cal esmentar la batalla campal arran del desallotjament de can Vies, després de 15 mesos de negociacions infructuoses amb els okupes, que s’han negat a desallotjar un lloc emblemàtic i, en tres nits, han cremat una unitat mòbil de TV3, una excavadora i molts contenidors, han trencat mobiliari urbà i els vidres d’oficines bancàries i han apedregat seus de partits polítics. Com llegim a l’editorial de La Vanguardia, aquests fets palesen un descontentament social provocat per la crisi i les seves terribles conseqüències sobre els joves.
Sobta, però, que aquests joves no protestin per la primera sentència del cas Palau, que eximeix de culpa els responsables d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, mentre imposa un multa de 3,6 milions d’euros a Millet i el condemna només a 1 any de presó, quan el fiscal en demanava 10. També sobta que els okupes hagin anat a fer pintades a casa del conseller Espadaler, que s’ha limitat a fer complir la sentència del Suprem, i no hagin tingut en compte que el desllotjament el van instar partits d’esquerres. Tot plegat sembla un episodi més de manipulació informativa. I seria bo considerar si aquesta kaleborroka pot tenir efectes negatius sobre el procés sobiranista català, que sempre ha actuat pacíficament: ara fa cent anys, un procés similar iniciat per la Mancomunitat va quedar frustrat pel fenomen del pistolerisme.
Relacionat amb això, Toni Aira recorda a El Singular Digital, que l’ex fiscal Carlos Jiménez Villarejo, ara a les llistes de Podemos, és totalment contrari a la consulta, de manera que segons ell els catalans “No Podemos” votar. En canvi, en una entrevista publicada ahir a El País, proposava consultar els ciutadans sobre quines mesures aplicar davant dels desnonaments. Serà l’inspirador dels revoltats a Can Vies?
Si fos el cas, seria bo llegir la recomanació de Carles Capdevila a l’Ara a propòsit dels neopopulisme a Europa: “Si el banc de vots de Le Pen i companyia és la gent sense esperança ni estudis, la democràcia se n’ha de defensar a base de garantir l’esperança i els estudis.”
Tanmateix, parlant de rebel·lions, cal esmentar la batalla campal arran del desallotjament de can Vies, després de 15 mesos de negociacions infructuoses amb els okupes, que s’han negat a desallotjar un lloc emblemàtic i, en tres nits, han cremat una unitat mòbil de TV3, una excavadora i molts contenidors, han trencat mobiliari urbà i els vidres d’oficines bancàries i han apedregat seus de partits polítics. Com llegim a l’editorial de La Vanguardia, aquests fets palesen un descontentament social provocat per la crisi i les seves terribles conseqüències sobre els joves.
Sobta, però, que aquests joves no protestin per la primera sentència del cas Palau, que eximeix de culpa els responsables d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, mentre imposa un multa de 3,6 milions d’euros a Millet i el condemna només a 1 any de presó, quan el fiscal en demanava 10. També sobta que els okupes hagin anat a fer pintades a casa del conseller Espadaler, que s’ha limitat a fer complir la sentència del Suprem, i no hagin tingut en compte que el desllotjament el van instar partits d’esquerres. Tot plegat sembla un episodi més de manipulació informativa. I seria bo considerar si aquesta kaleborroka pot tenir efectes negatius sobre el procés sobiranista català, que sempre ha actuat pacíficament: ara fa cent anys, un procés similar iniciat per la Mancomunitat va quedar frustrat pel fenomen del pistolerisme.
Relacionat amb això, Toni Aira recorda a El Singular Digital, que l’ex fiscal Carlos Jiménez Villarejo, ara a les llistes de Podemos, és totalment contrari a la consulta, de manera que segons ell els catalans “No Podemos” votar. En canvi, en una entrevista publicada ahir a El País, proposava consultar els ciutadans sobre quines mesures aplicar davant dels desnonaments. Serà l’inspirador dels revoltats a Can Vies?
Si fos el cas, seria bo llegir la recomanació de Carles Capdevila a l’Ara a propòsit dels neopopulisme a Europa: “Si el banc de vots de Le Pen i companyia és la gent sense esperança ni estudis, la democràcia se n’ha de defensar a base de garantir l’esperança i els estudis.”
28 de maig del 2014
El Descosit, 28.05.2014
Avui, Joan Barril escriu a El Periódico que les eleccions europees són el mirall de l'ànima dels partits i no voler veure el que passa diu molt poc de la responsabilitat d'aquestes organitzacions. És el cas, per exemple, del PP, que insisteix en la il·legalitat de la consulta, quan Catalunya ha perdut 100.000 vots i ja és la cinquena força. Junt amb el PSOE, són els grans derrotats d’aquests comicis, de manera que la crisi ja és política, com escriu Antoni Puigverd a La Vanguardia, mentre el procés es veu reforçat a Catalunya, sobretot a comarques, com assenyala Francesc Canosa a El Punt Avui, però també a l’àrea metropolitana, on el vot socialista s’ha vist superat pel d’Esquerra, com apunta Neus Tomàs a El Periódico. En definitiva, el sobiranisme guanya vots, però no té instruments d’Estat ni complicitat internacional.
Pel que fa a Europa, el que havien de ser unes eleccions de tràmit han provocat una tempesta amb destrosses importants a França, on la dreta s’ha vist superada pel Front Nacional, cosa que pot alargar l’agonia d’Hollande, i al Regne Unit, on el referèndum sobre Europa serà un malson per Cameron i donarà encara més ales a l’UKIP. En canvi, com observa Josep Ramoneda a l’Ara, se’n salven Alemanya i Itàlia, perquè Angela Merkel i Matteo Renzi han sabut conjugar projecte polític i acció sense transferir les culpes als altres.
Davant d’aquest panorama, el FMI va emetre ahir el seu informe sobre l’economia espanyola, en què recomana més moderació salarial i més pressió fiscal. Tanmateix, segons l’editorial d’El País, sembla difícil la recuperació amb l’expectativa d’uns salaris més baixos, en un mercat laboral on abunden els contractes a temps parcial.
Malgrat tot, vivim en una bassa d’oli comparat amb el que passa al món. Avui Joaquín Luna explica a La Vanguardia que, al Pakistan, una dona de 25 anys embarassada ha mort lapidada a mans del pare i germans, disconformes amb el matrimoni de la jove. I el pitjor de tot és que coses semblants estan succeint avui també a Bagdad, a l’Alger o a Damasc.
Mentrestant, a Egipte, el full de ruta marcat per l’exèrcit després de fer-se amb el poder no tan sols prescindeix de la democratització, sinó que ha fet créixer la repressió i la violència contra qualsevol oposició, com explica Luz Gómez a El País.
Així està el nostre món.
Pel que fa a Europa, el que havien de ser unes eleccions de tràmit han provocat una tempesta amb destrosses importants a França, on la dreta s’ha vist superada pel Front Nacional, cosa que pot alargar l’agonia d’Hollande, i al Regne Unit, on el referèndum sobre Europa serà un malson per Cameron i donarà encara més ales a l’UKIP. En canvi, com observa Josep Ramoneda a l’Ara, se’n salven Alemanya i Itàlia, perquè Angela Merkel i Matteo Renzi han sabut conjugar projecte polític i acció sense transferir les culpes als altres.
Davant d’aquest panorama, el FMI va emetre ahir el seu informe sobre l’economia espanyola, en què recomana més moderació salarial i més pressió fiscal. Tanmateix, segons l’editorial d’El País, sembla difícil la recuperació amb l’expectativa d’uns salaris més baixos, en un mercat laboral on abunden els contractes a temps parcial.
Malgrat tot, vivim en una bassa d’oli comparat amb el que passa al món. Avui Joaquín Luna explica a La Vanguardia que, al Pakistan, una dona de 25 anys embarassada ha mort lapidada a mans del pare i germans, disconformes amb el matrimoni de la jove. I el pitjor de tot és que coses semblants estan succeint avui també a Bagdad, a l’Alger o a Damasc.
Mentrestant, a Egipte, el full de ruta marcat per l’exèrcit després de fer-se amb el poder no tan sols prescindeix de la democratització, sinó que ha fet créixer la repressió i la violència contra qualsevol oposició, com explica Luz Gómez a El País.
Així està el nostre món.
27 de maig del 2014
El Descosit, 27.05.2014
Llegim a l’editorial de La Vanguardia que, l’endemà de les eleccions europees, les borses han pujat perquè han guanyat els conservadors, amb un líder molt valorat, com és Jean-Claude Juncker, i es dóna per descomptat que hi haurà una gran coalició amb els socialdemòcrates de Martin Schulz, cosa que donarà estabilitat a la política europea, A això cal afegir dues dades més: els euroescèptics no han pujat tant com es temia, i a Itàlia, el populista Beppino Grillo ha estat derrotat pel neòfit socialdemòcrata Matteo Renzi, com subratlla Màrius Carol. Tanmateix, com adverteix Albert Saez a El Periódico, a partir d’ara, Europa haurà d’evitar prendre decisions sense atendre les necessitats dels votants, com si fos un mandarinat xinès.
A Espanya, la dimissió de Rubalcaba precipita la crisi al PSOE, un partit avui molt allunyat del poder i sense atractiu per als joves, un atractiu que, per ironies de la política, li ha arrabassat un jove anomenat Pablo Iglesias, com escriu Fernando Onega. A aquesta derrota hi ha contribuït l’ensulsiada del PSC, i s’ha evidenciat, segons Enric Juliana, que amb aquesta caiguda a Catalunya, el PSOE mai tornarà a guanyar unes eleccions generals. Davant d’això, cal refundar el partit amb un nou congrés que Susana Díaz té molts números de guanyar. Tanmateix, si es consolida com el “partit del Sur”, difícilment el PSOE connectarà amb les indignacions i malestars de les grans ciutats. De fet, Antoni Puigverd a La Vanguardia considera que li serà impossible renovar-se, perquè els joves d’esquerres ja són en una altra òrbita i parlen un llenguatge diferent, com explica Lucia Etxeberria a l’Ara, a propòsit del fenomen mediàtic de Pablo Iglesias i els seus, que està per veure si cristal•lizarà en opció política.
A banda de les eleccions europees, al món passen altres coses. A Líbia, per exemple, l’absència de l’estat i la pervivència de l'esperit tribal, afavorida per Gadafi, provoca l’arribada incontrolada d’immigrants a Lampedusa i nerviosisme en el mercat del petroli. Sembla que, un cop deposats els autòcrates de les primaveres àrabs, Europa i el món no troben interlocutor vàlid a la regió, com escriu Albert Garrido a El Periódico.
I a Nigèria continua el segrest de les 240 nenes. Tony Blair denuncia a El País la politització de l’islam que fan els fonamentalistes de Boko Haram i adverteix que cal combatre aquesta ideologia també des dels sistemes educatius occidentals.
A Espanya, la dimissió de Rubalcaba precipita la crisi al PSOE, un partit avui molt allunyat del poder i sense atractiu per als joves, un atractiu que, per ironies de la política, li ha arrabassat un jove anomenat Pablo Iglesias, com escriu Fernando Onega. A aquesta derrota hi ha contribuït l’ensulsiada del PSC, i s’ha evidenciat, segons Enric Juliana, que amb aquesta caiguda a Catalunya, el PSOE mai tornarà a guanyar unes eleccions generals. Davant d’això, cal refundar el partit amb un nou congrés que Susana Díaz té molts números de guanyar. Tanmateix, si es consolida com el “partit del Sur”, difícilment el PSOE connectarà amb les indignacions i malestars de les grans ciutats. De fet, Antoni Puigverd a La Vanguardia considera que li serà impossible renovar-se, perquè els joves d’esquerres ja són en una altra òrbita i parlen un llenguatge diferent, com explica Lucia Etxeberria a l’Ara, a propòsit del fenomen mediàtic de Pablo Iglesias i els seus, que està per veure si cristal•lizarà en opció política.
A banda de les eleccions europees, al món passen altres coses. A Líbia, per exemple, l’absència de l’estat i la pervivència de l'esperit tribal, afavorida per Gadafi, provoca l’arribada incontrolada d’immigrants a Lampedusa i nerviosisme en el mercat del petroli. Sembla que, un cop deposats els autòcrates de les primaveres àrabs, Europa i el món no troben interlocutor vàlid a la regió, com escriu Albert Garrido a El Periódico.
I a Nigèria continua el segrest de les 240 nenes. Tony Blair denuncia a El País la politització de l’islam que fan els fonamentalistes de Boko Haram i adverteix que cal combatre aquesta ideologia també des dels sistemes educatius occidentals.
26 de maig del 2014
El Descosit, 26.05.2014
A propòsit dels resultats de les europees, Antoni Puigverd escriu a La Vanguardia que s'està consolidant una nova línia divisòria a Europa: la que separa els partits de sistema, encara hegemònics, dels partits-protesta, com el Front Nacional a França o Syriza a Grècia, nascuts d'una democràcia paternalista, que infantilitza el votant i només li deixa dues sortides: la integració o la indignació.
Davant d’això, Joan Salicrú considera a El Periódico que és bo recordar novament les trenta passes que separaven la trinxera alemanya de la francesa a la batalla de Verdum, com a paradigma de l’enfrontament francoalemany al continent, que van motivar que els francesos Schuman i Monnet proposessin a l'alemany Adenauer intentar evitar nous enfrontaments en el futur, compartint els recursos en disputa. Així nasqué la nova Europa i avui, encara que discutim aferrissadament sobre les polítiques comunes d'austeritat o de creixement, almenys no ens matem.
En l’àmbit català, David Miró escriu a l’Ara que el resultat d’ahir dibuixa un nou bipartidisme sobiranista a Catalunya, amb dos lideratges forts a banda i banda de l’espectre ideològic, i sense alternativa a la vista. Per la seva banda, Vicent Sanchis a El Punt Avui destaca, com a victòries d’ahir, l'augment de la participació a Catalunya amb més de 10 punts i el triomf de les forces sobiranistes en uns comicis europeus, atès que Esquerra, CiU i Iniciativa es van fer amb el 56%. Entre les derrotes, les ensorrades del PSC, perdent més de 20 punts i del PP, que a Catalunya passa a ser cinquena força, amb menys del 10% dels vots.
Per la seva banda, Agustí Colominas escriu a El Singular Digital que, a mesura que el sobiranisme avança, se soscava el lideratge del president Mas, el líder més sobiranista que ha tingut mai Convergència, i alerta que els resultats d’aquestes eleccions poden tenir repercussions internes, perquè a CiU ha caigut el diluvi, encara que el maquillin, alhora que augmenta la responsabilitat d’Oriol Junqueras i ERC sobre el futur del procés.
Tornant a Europa, caldrà tenir en compte el que va dir ahir el primer ministre francès: "Aquest escrutini és un terratrèmol i Europa hi ha de respondre molt de pressa".
Poc es podia imaginar el Señor Buebo quan va instaurar el Primer Dia Mundial de l’Orgull Friqui el 2006, precisament un 25 de maig, que 8 anys més tard seria celebrat amb tant d’èxit arreu d’Europa.
Davant d’això, Joan Salicrú considera a El Periódico que és bo recordar novament les trenta passes que separaven la trinxera alemanya de la francesa a la batalla de Verdum, com a paradigma de l’enfrontament francoalemany al continent, que van motivar que els francesos Schuman i Monnet proposessin a l'alemany Adenauer intentar evitar nous enfrontaments en el futur, compartint els recursos en disputa. Així nasqué la nova Europa i avui, encara que discutim aferrissadament sobre les polítiques comunes d'austeritat o de creixement, almenys no ens matem.
En l’àmbit català, David Miró escriu a l’Ara que el resultat d’ahir dibuixa un nou bipartidisme sobiranista a Catalunya, amb dos lideratges forts a banda i banda de l’espectre ideològic, i sense alternativa a la vista. Per la seva banda, Vicent Sanchis a El Punt Avui destaca, com a victòries d’ahir, l'augment de la participació a Catalunya amb més de 10 punts i el triomf de les forces sobiranistes en uns comicis europeus, atès que Esquerra, CiU i Iniciativa es van fer amb el 56%. Entre les derrotes, les ensorrades del PSC, perdent més de 20 punts i del PP, que a Catalunya passa a ser cinquena força, amb menys del 10% dels vots.
Per la seva banda, Agustí Colominas escriu a El Singular Digital que, a mesura que el sobiranisme avança, se soscava el lideratge del president Mas, el líder més sobiranista que ha tingut mai Convergència, i alerta que els resultats d’aquestes eleccions poden tenir repercussions internes, perquè a CiU ha caigut el diluvi, encara que el maquillin, alhora que augmenta la responsabilitat d’Oriol Junqueras i ERC sobre el futur del procés.
Tornant a Europa, caldrà tenir en compte el que va dir ahir el primer ministre francès: "Aquest escrutini és un terratrèmol i Europa hi ha de respondre molt de pressa".
Poc es podia imaginar el Señor Buebo quan va instaurar el Primer Dia Mundial de l’Orgull Friqui el 2006, precisament un 25 de maig, que 8 anys més tard seria celebrat amb tant d’èxit arreu d’Europa.
23 de maig del 2014
El Descosit, 23.05.2014
Davant dels processos català i escocès, la diplomàcia nord-americana viu en una contradicció, que Xavier Vilà exposa a Nació Digital en els termes següents: com defensar el dret dels pobles a decidir el seu futur tot mantenint l’obligació de garantir la unitat territorials dels països.
També l’OTAN viu des de 1992 una gran desorientació estratègica i es debat entre adaptar-se a un món complex i fragmentat, o jubilar-se, ara que fa 65 anys, com planteja Pere Vilanova a El Periódico. I el tercer monstre desorientat és la Unió Europea, que amb les eleccions de diumenge té una última oportunitat de regenerar-se. Segons escriu José Antich a La Vanguardia, és urgent restaurar l’Europa dels ideals, que al segle passat va combatre els totalitarismes.
Ahir, però, van passar altres coses que són objecte de comentari a la premsa.
La Cambra de Comerç de Barcelona va anunciar que la inversió estrangera a la indústria catalana ha crescut el 13% el darrer any i que el volum de capital que ha arribat a Catalunya representa el 52% del total espanyol. Així doncs, creix l’atractiu del nostre país, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, i queda clar que el procés sobiranista no espanta l'arribada de capital estranger. La recuperació, doncs, és un fet, com certifica Josep Oliver a La Vanguardia.
També ahir vam poder veure el vídeo en què el cotxe de Montoro escapa dels atacs d’un grup antisistema amb banderes anarquistes, a Vilanova. De les imatges dels fets, es dedueixen dues coses: és fals que l’acció hagi estat provocada per la crispació del procés sobiranista i és cert que els serveis d’escorta del ministre van fer cas omís de les recomanacions dels Mossos i va fugir per un carrer sense sortida, cosa que va provocar una situació de seguretat molt perillosa, segons explica avui l’editorial d’El Singular Digital.
I, finalment, també ahir celebraven els 10 anys de casats el príncep Felip i la Letízia. En ocasió de l’efemèride, el diari Diez Minutos va decidir publicar una entrevista imaginària amb la princesa, davant la impossibilitat d’entrevistar-la. Inaugurava així un nou gènere periodístic, que Empar Moliner proposa a l’Ara de fer extensiu als platós. Que un convidat no et vol venir al programa? Cap problema, que hi vingui un actor disfressat de rei d’Espanya, de Corinna o d’infanta Helena i li fas aprendre un guió, basat en testimonis contrastats.
També l’OTAN viu des de 1992 una gran desorientació estratègica i es debat entre adaptar-se a un món complex i fragmentat, o jubilar-se, ara que fa 65 anys, com planteja Pere Vilanova a El Periódico. I el tercer monstre desorientat és la Unió Europea, que amb les eleccions de diumenge té una última oportunitat de regenerar-se. Segons escriu José Antich a La Vanguardia, és urgent restaurar l’Europa dels ideals, que al segle passat va combatre els totalitarismes.
Ahir, però, van passar altres coses que són objecte de comentari a la premsa.
La Cambra de Comerç de Barcelona va anunciar que la inversió estrangera a la indústria catalana ha crescut el 13% el darrer any i que el volum de capital que ha arribat a Catalunya representa el 52% del total espanyol. Així doncs, creix l’atractiu del nostre país, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, i queda clar que el procés sobiranista no espanta l'arribada de capital estranger. La recuperació, doncs, és un fet, com certifica Josep Oliver a La Vanguardia.
També ahir vam poder veure el vídeo en què el cotxe de Montoro escapa dels atacs d’un grup antisistema amb banderes anarquistes, a Vilanova. De les imatges dels fets, es dedueixen dues coses: és fals que l’acció hagi estat provocada per la crispació del procés sobiranista i és cert que els serveis d’escorta del ministre van fer cas omís de les recomanacions dels Mossos i va fugir per un carrer sense sortida, cosa que va provocar una situació de seguretat molt perillosa, segons explica avui l’editorial d’El Singular Digital.
I, finalment, també ahir celebraven els 10 anys de casats el príncep Felip i la Letízia. En ocasió de l’efemèride, el diari Diez Minutos va decidir publicar una entrevista imaginària amb la princesa, davant la impossibilitat d’entrevistar-la. Inaugurava així un nou gènere periodístic, que Empar Moliner proposa a l’Ara de fer extensiu als platós. Que un convidat no et vol venir al programa? Cap problema, que hi vingui un actor disfressat de rei d’Espanya, de Corinna o d’infanta Helena i li fas aprendre un guió, basat en testimonis contrastats.
22 de maig del 2014
El Descosit, 22.05.2014
Per veure la tele per TDT només cal un televisor, mentre que fer-ho per internet obliga a pagar una quota mensual a una operadora de telecomunicacions. Aquest és el rerefons tècnic de la intenció del Govern espanyol de retirar a TVC un dels dos múltiplex de TDT que ara ocupa. Segons escriu Albert Cuesta a l’Ara, a banda del component polític, aquesta operació forma part d’una estratègia més general de les operadores per no quedar reduïdes a simples proveïdores de conductes pels quals circulen dades que rendibilitzen d’altres.
Tanmateix, la gran notícia del dia –i no gaire bona per la democràcia occidental– és l’acord històric assolit entre l’energètica russa Gazprom i la Corporació Nacional de Petroli de la Xina per subministrar cada any 38.000 milions de metres cúbics de gas natural a la Xina els propers 30 anys. Amb aquest acord, Putin ha reaccionat amb rapidesa davant l’amenaça d’Europa de recórrer al gas dels Estats Units, i ha anat més enllà: juntament amb Xi Jinping, ha adreçat un missatge clar a Brussel·les i a Washington perquè abandonin la política de les sancions unilaterals, com llegim a l’editorial de La Vanguardia. Amb aquest acord, Putin podrà continuar impulsant les seves polítiques nacionalistes i la Xina tindrà garantida l’energia per seguir creixent de forma imparable. Davant d’això, cal més que mai una Europa políticament forta, i això és el que es decideix diumenge.
Malgrat això, continua no havent-hi un interès general europeu que uneixi tots els ciutadans, com escriu Anton Costas a El Periódico. L'atur i la falta d'oportunitats, sobretot entre els més joves, amenacen el projecte europeu de descarrilar, bàsicament per la mala gestió i el mal govern de les institucions europees, perquè els Estats Units i el Regne Unit, que partien d’una situació pitjor que la de la zona euro, han sortit de la recessió, i ara estan creixent i creant ocupació. Ve’t aquí, doncs, un segon motiu per anar a votar diumenge: renovar les institucions europees.
El tercer argument l’exposa molt succintament Toni Aira al seu article d’avui a El Singular Digital: si una majoria dels catalans estem dient arreu que volem votar, doncs demostrem-ho de forma pràctica el 25-M. I, finalment, també a Espanya hi ha molt en joc, com llegim a l’editorial d’El País, i per això hem de procurar que qui guanyi els comicis no sigui l’abstenció.
Tanmateix, la gran notícia del dia –i no gaire bona per la democràcia occidental– és l’acord històric assolit entre l’energètica russa Gazprom i la Corporació Nacional de Petroli de la Xina per subministrar cada any 38.000 milions de metres cúbics de gas natural a la Xina els propers 30 anys. Amb aquest acord, Putin ha reaccionat amb rapidesa davant l’amenaça d’Europa de recórrer al gas dels Estats Units, i ha anat més enllà: juntament amb Xi Jinping, ha adreçat un missatge clar a Brussel·les i a Washington perquè abandonin la política de les sancions unilaterals, com llegim a l’editorial de La Vanguardia. Amb aquest acord, Putin podrà continuar impulsant les seves polítiques nacionalistes i la Xina tindrà garantida l’energia per seguir creixent de forma imparable. Davant d’això, cal més que mai una Europa políticament forta, i això és el que es decideix diumenge.
Malgrat això, continua no havent-hi un interès general europeu que uneixi tots els ciutadans, com escriu Anton Costas a El Periódico. L'atur i la falta d'oportunitats, sobretot entre els més joves, amenacen el projecte europeu de descarrilar, bàsicament per la mala gestió i el mal govern de les institucions europees, perquè els Estats Units i el Regne Unit, que partien d’una situació pitjor que la de la zona euro, han sortit de la recessió, i ara estan creixent i creant ocupació. Ve’t aquí, doncs, un segon motiu per anar a votar diumenge: renovar les institucions europees.
El tercer argument l’exposa molt succintament Toni Aira al seu article d’avui a El Singular Digital: si una majoria dels catalans estem dient arreu que volem votar, doncs demostrem-ho de forma pràctica el 25-M. I, finalment, també a Espanya hi ha molt en joc, com llegim a l’editorial d’El País, i per això hem de procurar que qui guanyi els comicis no sigui l’abstenció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)