La legitimitat democràtica de catalans i els escocesos

Els darrers mesos s’ha parlat molt del procés català i se l’ha comparat sovint amb l’escocès. Malgrat els paral·lelismes evidents i la coincidència en el temps, hi ha diferències substancials. La primera és que, com molt bé s’ha dit, Espanya no és el Regne Unit, de manera que mentre a les illes s’està desenvolupant un procés escrupolosament democràtic, amb un cert pacte entre les parts contendents, a Espanya hi ha confrontació i es nega el dret a decidir dels catalans.

L’exercici d’aquest dret, que és a l’origen de la democràcia, implica que Catalunya és un subjecte polític, cosa que el Govern espanyol no vol acceptar, malgrat que és una evidència des del moment que a Catalunya tenim un Parlament propi i unes eleccions legislatives que se celebren, usualment, en una data diferent de la resta de convocatòries electorals que s’esdevenen a l’Estat espanyol. Ara bé, per a l’exercici correcte del dret a decidir no tan sols és important el “qui” (el poble català), sinó també el “com” i el “què”. I en aquests dos aspectes, els catalans no estem fent bé les coses, a diferència dels escocesos.

Començant pel “com”, el mal anomenat dret a decidir, és a dir, el dret a l’autodeterminació, no s’exerceix correctament a través d’una consulta no referendària (llei de consultes, en tràmit al Parlament), ni a través d’un referèndum, encara que fos vinculant, sinó a través d’una votació legítima, és a dir, d’unes eleccions amb empara legal, com són les eleccions al Parlament de Catalunya i, a continuació, amb una declaració del nou Parlament a favor de l’autodeterminació de Catalunya com a país lliure i sobirà, si escau. A més, en aquest procés electoral hi ha d’haver un únic líder polític fort, que aglutini el sentiment sobiranista, com passa amb Escòcia, on Alex Salmond té majoria absoluta i ningú li discuteix el lideratge en aquest procés. A casa nostra, en canvi, Mas no aconsegueix la majoria excepcional que va demanar en iniciar aquest procés i a cada successiva elecció per pes electoral, en favor de Junqueras. A més, els impulsors del procés són una sèrie de líders de diverses organitzacions i plataformes (Omnium, Assemblea, AMI), que no tenen perfil polític ni sembla que vulguin entrar en l’arena política. Aquesta dispersió del lideratge en diversos líders, alguns dels quals no tenen perfil polític, afebleix enormement el “com”.

I, relacionat amb això, hi ha una indefinició evident amb el “què”. La famosa doble pregunta del 9-N n’és un reflex clar. En tot procés d’aquestes característiques, la pregunta ha de ser un sola i ben clara: Vol vostè que Catalunya sigui un Estat lliure i sobirà (o un Estat independent)? La primera part de la pregunta actual (Vol vostè que Catalunya sigui un Estat?) és massa vaga per tenir validesa jurídica, indueix a confusió en no caracteritzar de quin tipus d’estat parlem i, en definitiva, il·lustra que s’ha fet per cercar un ampli consens entre les diverses forces polítiques catalanes que, tanmateix, finalment no s’ha assolit. I les forces polítiques que es volia integrar a la majoria amb aquesta primera pregunta ara es mostren obertament crítiques amb la fórmula final aprovada.

En definitiva, si els catalans volem ser com els escocesos, hem de tenir un únic líder polític fort (el “com”) i establir una pregunta clara (el “què”). I, tot i així, no hem d’oblidar que la principal dificultat és que Madrid, a diferència de Londres, no s’avindrà mai a admetre cap consulta específica per a Catalunya. I tampoc no hem d’oblidar que l’Europa a la qual tan sovint apel·lem els catalans és una Europa forjada pels estats i, en temes de sobirania, es defensaran els uns als altres en una mena de pacte tàcit de no agressió.