El Descosit, 31.10.2013

Fullejant els articles d’opinió a la premsa d’avui, hi destaquen tres protagonistes: els espies, els moderats o radicals, i els socialistes d’aquí i d’allà.

A l’editorial d’El Punt Avui llegim que el més preocupant de l'espionatge és l'ús que fan els governs de la informació que n'obtenen, que no sempre és per protegir la societat, sinó per desgastar qui pensa diferent. Pere Vilanova a El Periódico exposa “La qüestió de fons” en aquest debat: “És acceptable que en un Estat de dret i amb separació de poders l'Executiu disposi de sectors sensibles d'activitat fora de tot control de legalitat, parlamentari i d'opinió?” I adverteix que ens haurien d’escandalitzar frases com: «Si vostè no ha fet res dolent, no té res a témer», en boca de l’Executiu.

A propòsit dels moderats o radicals, avui Ernest Folch fa l’“Elogi del radicalisme” a El Periódico i Josep Lluís Carod-Rovira l’“Elogi de la moderació” a Nació Digital. Folch adverteix que, si abans es parlava de «diàleg» en un intent de fer passar per no dialogants els qui pensaven diferent, ara es parla de «moderació» per mostrar el procés català com una lluita entre minories extremistes i descontrolades que deixen lliure el gran espai central del seny. Tanmateix, com diu Carod: “El moderat ara és sortir al carrer de manera cívica, pacífica, festiva i agafar-les mans amb el veí per a dir al món que volem votar, per a decidir el nostre futur i no acceptar que uns altres el decideixin per nosaltres.”

Finalment, sobre els socialistes d’ací i d’allà, Alfonso Guerra va dir al Congrés que "el PSC fa molt de temps que va deixar de ser socialista". Això vol dir que s’ha trencat la interessant amalgama de catalanisme i socialdemocràcia que el PSC va forjar durant la transició, segons l’editorial d’avui de La Vanguardia. A més, tenint en compte que ahir al Congrés es votava el dret a decidir, potser hauria estat més lògic que Guerra hagués dit que “el PSC ha deixat de ser espanyol”, com recorda Antoni Bassas des de les pàgines de l’Ara. I Toni Aira, a El Singular Digital, resumeix la situació d’una manera molt clar. “Així com, per a Espanya, Catalunya ha estat bàsicament un bon negoci, per al PSOE, el PSC també. La diferència és que mentre Catalunya ha assumit la condició d'aquesta relació tòxica, al PSC no se'n saben desenganxar.”

El Descosit, 30.10.2013

Llegint la premsa d’avui, hi he trobat cinc articles d’opinió que tenen, com a denominador comú, la denúncia de males polítiques públiques per part de governs de països considerats del primer món i avançats. Em refereixo als Estats Units, al Regne Unit i a l’Estat espanyol.

En un article titulat “Siria y la ley de la selva”, publicat a El País, l’ambaixador Emilio Menéndez del Valle comenta la política exterior nord-americana a l’Orient Mitjà i recorda que, si bé l’ètica impulsa a castigar tirans com El Assad a Síria, això s’ha de fer en el marc de la llei, perquè les violacions del dret internacional no confereixen a d’altres estats el dret de violar el sistema jurídic, que no autoritza l’ús de la força per compte propi. I cita un estudi de les facultats de dret de Stanford i de la Universitat de Nueva York, segons el qual l’ús d’avions no tripulats per matar enemics a l’estranger viola el dret internacional, el dret internacional humanitari, el dret internacional dels drets humans i, probablement, el dret intern nord-americà.
Amb relació al Regne Unit, Joan Barril explica a El Periódico, en un article titulat “Fer la vida impossible”, que el govern conservador de Cameron, amb l’aquiescència tàcita de laboristes i liberals, està elaborant un conjunt de mesures per, literalment, «crear un entorn hostil» als immigrants sense papers. I es pregunta des de quan s'admet desvergonyidament que una de les activitats d'un Govern consisteixi a crear entorns hostils perquè la gent considerada indesitjable se'n torni d’on han vingut? No oblidem que es tracta de persones afligides a les quals el Regne Unit en molts casos va colonitzar, els van expropiar les riqueses naturals a canvi d'un asil efímer a la metròpolis, i que ara constaten que l'hostilitat de buròcrates i policies és molt més dura que l'hostilitat dels seus deserts i selves.

Finalment, en clau interna espanyola, es podrien esmentar nombrosos casos de males pràctiques polítiques a més petita escala i aparentment sense tanta repercussió social, que tenen com a denominador comú la paraula “privilegis”. En parlen avui Martí Gironell a El Punt Avui, que denuncia les “lleis privades” que beneficien unes poques elits; Pere Macias a l’Ara, a propòsit de la privatització dels aeroports, i Jordi Barbeta a La Vanguardia arran de l’anunci de rebaixa d’impostos del president de la Comunitat de Madrid.

El Descosit, 29.10.2013

A vegades, sembla que l’actualitat ens impedeix veure altres aspectes de la realitat. Per això avui comentaré alguns articles que volgudament opten per enfocar-se en aquests altres temes.

Amb relació  a la crisi econòmica, l’editorial d’El Punt Avui, titulada “La molt vella recepta de l’Eurogrup” parla de quines mesures concretes ens poden treure de la crisi i recepta dues solucions: que el crèdit circuli efectivament i que s'apliqui a l'economia productiva, és a dir, a la que no està fonamentada en l'especulació. I es pregunta a què esperen les institucions europees per fer arribar el crèdit a les pimes, que són les que poden generar llocs de treball estables. En comptes d’això, Europa continua proposant una solució que ja sembla retrògrada: treballar més i més dur amb salaris més baixos, persistir en la reforma salarial i retardar l'edat de la jubilació.

Pel que fa a la crisi política, Nacho Corredor publica a El Periódico l’article titulat “Democràcia als partits?”, en què fa una proposta per aprofundir en el funcionament democràtic dels partits, amb algunes mesures concretes, com ara eleccions primàries, programes electorals entesos com a contractes, responsabilitat penal per finançament irregular. I, atès que és impossible reformar la llei de partits presentant una iniciativa legislativa popular al Congrés, perquè és una llei de caràcter orgànic, Corredor proposa treballar des de la plataforma Fòrum +Democràcia, impulsada per un grup de ciutadans de tota mena, amb més de 60.000  adhesions, amb l'objectiu d'articular una proposta de llei de partits mitjançant un treball en xarxa i horitzontal.

Finalment, sobre l’encaix Catalunya-Espanya, Josep Miró i Ardèvol, al seu article de La Vanguardia titulat “La granota, Catalunya i Espanya”, en fa un diagnòstic ben realista, amb advertències per a cada un dels bàndols. Per a Catalunya: no es pot viure sota la perspectiva d’un canvi radical a curt termini en què tot es jugui entre el 2014 i el 2016, sinó que cal una estratègia de més abast, i no vindrà cap setè de cavalleria a salvar-nos. Per a Espanya: no n’hi ha prou a dir als catalans no i només no perquè sou una regió més d’Espanya i pensar que la sortida de la crisi ho resoldrà tot.

I, parafrasejant la faula de la granota i l’olla d’aigua bullent, conclou: “L’única solució espanyola és cedir i confiar en l’aigua temperada; l’única opció catalana és fer-se forts, esforçats i sacrificats.”

El Descosit, 28.10.2013

Si dimecres passat El País publicava un editorial titulat “Marginar al moderado” sobre els factors que impedien el diàleg entre Catalunya i Espanya, aquest dissabte La Vanguardia ha publicat l’editorial “¿Quién teme a los moderados?”, en què advoca per la moderació, més necessària que mai quan les postures són antagòniques, i pel diàleg, si bé n’admet la dificultat. Diu: “No somos ilusos. El Gobierno español parece estar hoy más interesado en el choque.” I li demana que no apel·li “a terceros para afrontar una cuestión sustantivamente política”.

Per reblar el clau, avui, Antoni Puigverd hi publica l’article titulat “Ara és l’hora, moderats!”, en què recorda que sempre que Catalunya ha aconseguit acords amb Espanya, se n'ha sortit més bé que quan s'hi ha enfrontat. I afegeix que la reforma és la inspiració reflexiva i pacient de la història. La que no trenca plats, però procura resoldre plets.

Aquesta doble aportació de La Vanguardia és matisada des de les pàgines d’El Singular Digital per dos articles d’Agustí Colomines i Vicent Sanchís.

A “Moderats i independentistes”, Colomines recorda que la tercera via no és l’única opció que demana diàleg. El president Mas ja el va reclamar el 2010 en proposar el pacte fiscal quan la majoria d’empresaris que ara es posen a recer de la tercera via li van girar l’esquena. I avui el reclama per poder consultar el poble català sobre el seu futur. Per tant, conclou que “Es pot ser moderat i independentista” alhora.

I a l’article “Els moderats”, Sanchis recorda que, per poder entaular un diàleg real, de tu a tu, les dues parts han de partir d’una situació d’igualtat, que ara no es dóna, perquè “a un costat hi ha la reivindicació i la pressió cívica, i a l’altre hi ha el poder”.

Potser la clau la trobem en la reflexió de Marçal Sintes avui a El Periódico, en parlar de la presència de la cúpula del PP a la manifestació d’ahir a Madrid contra la sentència d’Estrasburg. Diu: “Que el PP reuneixi al seu si des del centre fins a l'extrema dreta és el problema més greu de la democràcia espanyola.” I adverteix que els sectors amb un perfil democràtic homologable a liberals i democristians europeus són a Espanya més aviat escassos, febles i poc capaços de defensar les seves posicions amb fermesa.”
Així, el diàleg és més difícil.

El Descosit, 25.10.2013

Avui parlarem d’impostos, a propòsit de dos articles d’opinió que s’hi refereixen explícitament: l’editorial d’El País, titulada “Inventar impuestos” i la columna de Pilar Rahola a La Vanguardia, sobre “Joc i impostos”.

Si dimecres comentàvem la resolució d’Estrasburg que invalidava l’aplicació retroactiva de la doctrina Parot a l’Estat espanyol, ahir va esclatar un nou conflicte amb la legislació comunitària. Segons l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Nils Whal, el cèntim sanitari, és a dir, l’impost que grava els carburants en algunes comunitats autònomes, entre elles Catalunya, no respecta el dret comunitari, perquè és un nou impost especial merament recaptatori, que no cerca desincentivar el consum de carburants i, a més, és contrari a l’harmonització del règim impositiu que exigeix el mercat interior. Whal afegeix que això els legisladors espanyols ja ho sabien perquè l’any 2000 es va donar un cas similar a Àustria.

En definitiva, com llegim a l’editorial d’El País, Espanya s’ha inventat i ha estès un nou impost que ha creat amb traïdoria, cosa que ens porta a reflexionar sobre la qualitat de les institucions i dels polítics que les gestionen. Ara només cal esperar que aquesta disposició no tingui caràcter retroactiu i Espanya no es vegi obligada a tornar els 13.000 milions d’euros que ha cobrat indegudament als consumidors.
Sembla, però, que no aprenem la lliçó, com s’ha evidenciat aquesta mateixa setmana al ple del Parlament, que ha aprovat continuar tramitant el projecte de llei de modificació de diverses normatives per rebaixar els tipus impositius i permetre activitats de joc i apostes, amb vista al futur complex recreatiu de Barcelona World. Segons el conseller Mas-Colell, aquesta iniciativa ha de servir per donar un nou impuls a l’oferta turística, afavorir la generació de riquesa, la creació d’ocupació i la competitivitat internacional. Perquè, “si volem competir amb Singapur, el nivell dels impostos que tenen els casinos s’ha d’equiparar a la mitjana internacional”, ha dit.

Tanmateix, com assenyala avui Pilar Rahola a La Vanguardia, sembla inadmissible que canviem les lleis perquè ho imposen uns consells d'administració o per exigències d'un lobby econòmic. I conclou: “Crec que aquest és un comportament de país subordinat que diu poc de la nostra tan anomenada dignitat nacional. Perquè, [la dignitat] no podem reivindicar-la per parlar en un fòrum econòmic, i després perdre-la per exigència d'un grup de pressió.”

El Descosit, 24.10.2013

Ahir el Banc d’Espanya va afirmar que ja s’ha acabat la recessió al nostre país, pel fet que aquest darrer trimestre el PIB ha crescut un tímid 0,1% i ja és el segon cop consecutiu que ho fa. De fet, segons el ministre Montoro, ja vam deixar la recessió el passat juliol, malgrat el que diguin els darrers informes de Càritas i la Creu Roja. Ens ho explica avui Susana Quadrado al seu article de La Vanguardia, titulat “En gerundi”. Diu: “Les cues de Càritas i Creu Roja són plenes de persones que tenien alguna cosa i que ho han perdut tot.” Són el que ella anomena “els nous pobres” –com abans hi havia “els nous rics”– i conclou que, si bé sembla que els diners ja circulen a les altes esferes, “és possible que tardin anys a arribar a les artèries de l'economia, les que donen oxigen a tres milions de pimes i a 17 milions de famílies”.

L’economista Emili Valdero hi aporta més dades al seu “La recessió continua”, que publica El Punt Avui. Recorda que, segons l'Oficina Nacional d'Investigació Econòmica dels Estats Units, per saber si hi ha recessió en una economia, cal tenir en compte, a més del PIB, l'evolució de la taxa d'ocupació i l'evolució dels concursos de creditors d'empreses. En aquest sentit, segons el Banc d’Espanya, el tercer trimestre del 2013 s'han destruït un 3,1% dels llocs de treball i, segons l'Institut Nacional d'Estadística, les suspensions de pagaments d'empreses han augmentat un 22,5% respecte del mateix trimestre del 2012.

A més, com recorda Juan Laborda avui a Voz Populi, en un article titulat “Montoro, en su realidad paralela”,  les empreses espanyoles acumulen un deute que, hores d’ara, resulta ja impagable si no recorren a refinançaments. Concretament, el 41% del deute empresarial té uns interessos que superen els beneficis bruts anuals, com ha advertit aquesta setmana el director d’Afers Monetaris del Fons Monetari Internacional. Així doncs, no hi ha recuperació de l’economia espanyola sinó que més aviat som a l’inici de la segona fase de la Gran Recessió, segons Laborda.

Sigui com sigui, els nous pobres atesos per Càritas o per la Creu Roja, el creixement de l’atur i el deute impagable de les empreses són una realitat al nostre país i els polítics ho haurien de tenir més en compte abans de fer segons quines declaracions.

El Descosit, 23.10.2013

Comencem el comentari d’avui no sense tenir present el que diu Màrius Carol a propòsit dels articles d’opinió a la seva columna de La Vanguardia titulada “Vanitats a la foguera”, tot reproduint una frase de Tom Wolfe, mestre de periodistes: "El que fan molts opinants avui no val ni cinc. Qui són aquests tipus i quant val la seva opinió? No els suporto."

Així doncs, amb totes les reserves del cas, avui recomanaré un article d’Antoni Bassas al diari Ara i comentaré les aportacions de Joan Barril, Vicenç Villatoro i l’editorial d’El País.
En un breu article titulat “Intolerable agressió a l’Estat de dret”, Bassas fa referència al cas d’espionatge dels Estats Units a diversos països occidentals, entre ells Mèxic, França i Espanya, que considera més que un escàndol diplomàtic entre aliats, i es pregunta: “Si l’estat de dret no respecta el secret de les comunicacions, quina diferència hi ha amb una dictadura?”

D’altra banda, la qüestió catalana, amb conflictes protocol·laris inclosos, continua acaparant articles d’opinió i editorials, com el d’El País d’avui, titulat “Marginar al moderado”. Hi llegim que els boicots protocol·laris mutus, a banda de dificultar el diàleg institucional, són sobretot un intent de marginar els moderats, d’estrènyer les terceres vies i de reduir les alternatives possibles únicament a dues: statu quo o independència. I es refereix a l’estratègia secessionista que busca destruir políticament Duran, per espanyolista i traïdor.

En uns termes similars s’expressa Joan Barril al seu article “Duran, el porter de nit” a El Periódico. Es refereix a l’actitud caïnita d’uns i altres en bandejar Duran del debat. Així, quan adverteix que es podria produir una declaració unilateral d'independència, rep bastonades de la dreta. I quan aposta per una tercera via,  és considerat un traïdor pels secessionistes. Tanmateix, segons Barril, Duran és qui “té a les seves mans les claus de totes les habitacions que podrien suavitzar l'enfrontament”.

És clar que, davant d’aquesta situació, potser l’única solució viable és la que proposa Villatoro a l’article “L’hora dels arguments” que publica el diari Ara, en què diu: “Només hi ha una via sense xoc: fer una consulta acordada, intentar guanyar-la els uns i els altres amb tota la força dels arguments de veritat i acceptar els uns i els altres el resultat que en surti. Pacífic i democràtic.”

El Descosit, 22.10.2013

Avui, a les pàgines del diari Ara, Carles Boix ens recorda que enguany fa 500 anys que Maquiavel va escriure El Príncep i diu que s’ha parlat poc de l’efemèride, potser precisament perquè el seu missatge encara és massa vigent, almenys a casa nostra. Maquiavel assenyala que “un príncep que desitgi romandre al poder ha d’aprendre a no ser bo”. L’única possibilitat de crear un espai de llibertat per neutralitzar la força del príncep és, doncs, segons Boix, el que va fer la Constitució americana: oposar el poder executiu amb el legislatiu i judicial. I conclou que “el problema fonamental de l’Estat espanyol és la manca de divisió de poders”, en què el “dictador electiu” pot col•locar familiars i amics als òrgans reguladors de l’economia i determinar la composició del Tribunal Constitucional.

Això m’ha fet pensar en el que assenyala avui Miguel Ángel Aguilar al seu article a La Vanguardia, titulat “Desactivar el desafecte”: sempre que es pregunta a l’executiu espanyol sobre el problema català, la portaveu del Govern respon el mateix: "Este Gobierno está para cumplir y hacer cumplir la Constitución y las leyes", descarregant tota la responsabilitat en els tribunals, com si el Govern s’eximís del marge d’iniciativa que li confereix la tasca de governar. És clar que ara s’han trobat que, seguint aquest criteri, també hauran de complir i fer complir la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la doctrina Parot, que tan comprensiblement ha indignat els familiars de les víctimes, però que tan demagògicament han defensat alguns en les campanyes electorals.

A propòsit d’aquest tema, Ferran Saez, en un article titulat “El maleït Estat de dret” que publica avui El Periódico, recorda que l’únic que ha fet el tribunal europeu és dir que el criteri que segons el qual en determinats delictes no és lògic aplicar els beneficis de la redempció de penes sobre el temps màxim de confinament, d’acord amb el que estableix el Codi penal actual, no es pot aplicar amb caràcter retroactiu, sinó des que va entrar en vigor la reforma de la llei, perquè aquest és un principi nuclear en tot Estat de dret.

És clar que, al nostre país, això costarà d’entendre perquè, com explica Kepa Aulestia al seu article de La Vanguardia d’avui, aquí apliquem la demagògia en tot.

El Descosit, 21.10.2013

Avui, en un article brillant que publica La Vanguardia, Antoni Puigverd parla del “Triomf de la intransigència”. Diu que “mentre els intransigents estan convençuts que s'acosta una solució històrica –sigui la independència de Catalunya o la submissió definitiva de Catalunya–, hi ha molta gent inquieta, convençuda que anem de cap al precipici”. Són persones d’ideologies i sentiments de pertinença diversos, però que convergeixen en un punt: “No volen que les coses prenguin aquest caire intransigent” Això s’explica, segons Puigverd, perquè no comparteixen la idea, tan estranya a la tradició catalana, del "o patria o muerte".

Si mirem enrere, ens trobem que ja al tombant del segle xx tractaven d’aquests temes el poeta Joan Maragall i l’escriptor Miguel de Unamuno. D’ells parla avui Narcís-Jordi Aragó a El Punt Avui, en un article titulat “Els bàrbars d’Unamuno”. Hi reprodueix una carta que Maragall va adreçar a Unamuno l’any 1907, en què li deia que Espanya havia de viure “no pas arrossegant-se en els lligams d'un uniformisme que és contrari a la seva naturalesa, (...) sinó en la llibertat dels seus pobles”. Unamuno li va respondre amb un article a España Nueva amb aquestes paraules: “Es imposible, querido Maragall, es imposible. Se puede esculpir en granito, pero no se puede esculpir en arena. Es cuestión de estructura mental. (...) En los bárbaros, la envidia toma forma de desdén”. Naturalment, el context era un altre, però llavors ja es dibuixava una certa inflexibilitat al canvi.

Curiosament, també aquest cap de setmana, Francesc Canosa, en un article titulat “Unamuno i Maragall al mercadillo” s’ha referit a aquests dos escriptors, des de les pàgines d’El Singular Digital. El Maragall regeneracionista parla a Unamuno de l’actualitat sentimental que es viu a Catalunya i li diu que “este fuego nuestro lo quisiéramos comunicar a todos los pueblos españoles”. La resposta de l’escriptor basc es podria aplicar al cas actual: “De esa su Cataluña, ¿qué puedo decir yo? ¿No están ustedes soñándola como no es? Yo, lo confieso, no lo entiendo.”

Així doncs, el que passa avui no és nou. L’únic que sembla que ha canviat és la manera d’afrontar la situació per part d’una majoria de catalans. Esperem, tanmateix, que la intransigència no acabi triomfant.

El Descosit, 18.10.2013

Fa uns dies, el líder d’ERC Oriol Junqueras lamentava que personatges que van tenir un paper important en la transició i que estan bé de salut mantinguin un discret silenci en l’actual debat sobiranista. Un d’ells és Miquel Roca, pare de la Constitució, el qual finalment ha parlat en la comissió parlamentària pel dret a decidir d’aquesta setmana. I, com recorda avui Lluís Falgàs al seu article a El Punt Avui titulat “Polítics de la transició”, Roca va transmetre als diputats catalans dues idees. Primera: “Catalunya ha viscut històricament malament els fets rupturistes”. I, segona: “Ara el problema és de vostès, la responsabilitat pertoca als actuals polítics”, després de recordar que cap article de la Constitució prohibeix fer la consulta i que, per tant, el problema no és jurídic sinó polític.

I quina és aquesta responsabilitat que es demana avui als polítics catalans? Doncs, segons, Rafel Nadal, que es deixin de ficcions i escenaris virtuals i reconeguin la realitat tal com és. Al seu article d’avui a La Vanguardia, titulat “Estratègia d’enderrocament” diu que el bloqueig actual de la política catalana només es pot resoldre per dues vies: la declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions plebiscitàries o la renúncia a la consulta. I afegeix: “És l’hora de mullar-se i no amagar-se en posicionaments teòrics. CiU i ERC han d’avaluar si tots sols –o amb molt pocs aliats– se senten capaços de dirigir aquest procés”, per tal de buscar la màxima unitat d’acció entre els partits catalans. I conclou: “És molt probable que sense aquesta unitat, Catalunya acabi completament derrotada i desmoralitzada. Però el temps s’acaba i no sembla que se n’adonin.”

Aquesta unitat d’acció a Catalunya seria l’única alternativa després que, ara com ara, sembla impossible que “el descendent de Pizarro” es posi d’acord amb “el rebesnét del senyor Esteve” –tal com Antoni Puigverd els defineix avui a la seva columna de La Vanguardia. Per facilitar l’aliança entre ells, s’haurien de repartir millor el poder. Però aquest repartiment, segons Puigverd, “ha estat impossible”. I, com a conseqüència de tot plegat, aquest fet pot comportar més divergència i desunió al que fins ara s’ha conegut com a Convergència i Unió.

Per acabar, voldria recomanar, especialment als polítics, que es llegeixin l’article de Xavier Bru de Sala que publica avui a El Periódico amb un títol ben explícit: “Sobre el diàleg”.

El Descosit, 17.10.2013

Ara que ja han passat uns quants dies de les manifestacions del 12 d’octubre, és bon moment de fer-ne un balanç. Avui hi ha dos articles a la premsa que en parlen: el d’Ernest Folch a El Periódico, titulat “Amb tara d’origen” i el de Joan M. Tresserras al diari Ara, titulat “Identitats, posicions i moviments”. Per bé que adopten perspectives diferents, tots dos coincideixen a assenyalar que la convocatòria va ser un fracàs i n’exposen les causes.

Segons Tresserras, l’èxit de participació de la Via Catalana, d’una banda, i l’escassa afluència de manifestants a la plaça Catalunya el dia 12 d’octubre, de l’altra, han contribuït a polaritzar dues visions diferents, que han radicalitzat els seus discursos fins al punt que resulten irreconciliables. D’una banda, un catalanisme amb un “projecte democràtic cívic i pacífic, obert i transversal, orientat al futur, que convida tothom a participar-hi”, en què “la ciutadania és compartida però la identitat ha passat a ser electiva”. I, d’altra banda, un espanyolisme que “apel·la a una realitat tal com va ser forjada en el passat, que considera immutable i definitiva”, i que, en nom de la constitució, descarta qualsevol negociació.

Davant d’aquest escenari, Ernest Folch assenyala que “hi ha una quantitat immensa de gent que [tot i sentir-se més a prop de les tesis unionistes] no se sent representada ni pel PP ni per Ciutadans”, en aquesta competició particular que sostenen aquests partits per veure qui és més radical. Alerta, doncs, que seria un error pensar que hi hagi un desequilibri tan gran de forces entre els partidaris de la independència i els que no. I n’aporta una dada il·lustrativa: “Hi ha enquestes en què el no arriba al 49%, mentre que la suma de PP i Ciutadans no sobrepassa el 20%”; així doncs, hi ha un 30% de ciutadans que, en aquest moment, se senten “profundament orfes d’algú que els representi amb dignitat i sota un estendard de rigorositat democràtica europea. En comptes d’això, alguns sectors de l’espanyolisme encara exhibeixen una simbologia agressiva i unes actituds totalitàries.

L’últim episodi, el vam veure abans-d’ahir quan un diputat va demanar a les Corts un minut de silenci per l’afusellat president Companys, i un membre del partit del govern va trencar aquest silenci amb un crit de “Viva España!”

El Descosit, 16.10.2013

Aquesta setmana, el diari electrònic The Economist publica un reportatge especial sobre l’economia mundial titulat “The gated globe”, és a dir, el món amb portes, en què parla de l’evolució de l’economia els darrers cinc anys, i arriba a la conclusió que el fenomen de la globalització s’ha anat estenent, però ha començat a posar condicions. Concretament, l’informe parla d’una “globalització amb portes”.
Avui, doncs, parlarem d’aquesta “globalització amb portes” i en posarem alguns exemples a partir de notícies o articles apareguts a la premsa els darrers dies, relacionats amb l’ús d’Internet.
Sense anar més lluny, la setmana passada, la premsa internacional es feia ressò d’una notícia publicada inicialment a The Beijing News segons la qual la Xina destinaria dos milions de treballadors públics  a controlar Internet, amb l’objectiu de recollir i analitzar les opinions que s’expressen a les xarxes socials i poder reprimir així una eventual dissidència. Aquest és un cas de globalització “amb portes d’entrada”, per garantir la seguretat nacional.
Així mateix, aquesta setmana, el Brasil ha decidit implantar un sistema per controlar les dades d’Internet. Com llegíem ahir a El País en un article titulat “Rouseff quiere blindarse”, la presidenta del Brasil ha ordenat aquesta mesura per garantir la privacitat i la inviolabilitat dels missatges oficials, en resposta al suposat espionatge als seus ciutadans, a l’empresa Petrobras i al seu propi correu personal per part de l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units. Fa poc menys d’un mes, David Cuen, comentarista de la BBC, ja avançava aquesta notícia al seu blog amb un titular ben il·lustratiu: “El divorci d’Internet”. Aquest, doncs, seria un cas de globalització “amb portes de sortida” per garantir la privacitat de les dades més sensibles.
Així, doncs, veiem com un dels vehicles més potents de la globalització, Internet, comença a ser qüestionat per diversos països. Per la seva arquitectura de xarxa de xarxes, sense un control central que en dirigeixi el tràfic o decideixi quins llocs seran accessibles i quins no. I, en definitiva, per la seva manca de privacitat. De moment, dues economies emergents tan potents com les del Brasil i la Xina, Mercè, ja han decidit “posar portes a la globalització”. Esperem que això no passi a ser un trending topic mundial.

El Descosit, 15.10.2013

Avui voldria parlar de la il·lusió i la bogeria dels catalans, a propòsit de dos articles que he llegit a les  darreres hores a la premsa. D’una banda,l’entrevista a la Pilar Rahola, que publicava ahir el diari digital Vilaweb, i de l’altra, l’article d’avui de Toni Aira a Nació Digital, titulat “Mad Max” Cahner, dedicat a l’exconseller de Cultura mort ahir.

Comencem per la il·lusió. Arran del procés pel dret a decidir, impulsat a Catalunya els darrers mesos, Rahola, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional ens advertia que hem d’estar preparats per tot, fins i tot per a una eventual suspensió de la Generalitat de Catalunya. Davant d’aquesta eventualitat, em van cridar l’atenció les paraules de Rahola. Deia que havia demanat al president Mas i a Oriol Junqueras què passaria en aquest cas, és a dir, com respondria Catalunya si fos suspesa l’autonomia i li feia l’efecte que no tenien cap resposta preparada. Això pot ser, en una qüestió tan cabdal com aquesta no podem improvisar. Podríem concloure,doncs, que la il·lusió ha d’estar empeltada d’un cert pragmatisme si no volem passar d’estar il·lusionats per un projecte de futur a ser uns il·lusos per haver engendrat uns somnis irrealitzables.

I a propòsit de la bogeria, recomano la glossa que avui fa Toni Aira de l’exconseller Max Cahner, traspassat ahir a Barcelona als 76 anys. Aquests darrers dies, personalitats destacades, entre elles Felipe González, José Manuel Lara i Ignasi Guardans, s’han posat d’acord a dir que això de la independència és impossible. Enfront d’aquesta actitud, Aira esbossa la trajectòria de Max Cahner,que va formar part d’una generació d’uns bojos que des de la clandestinitat van desafiar els mals averanys dels senyors del possible i de l’impossible, van imaginar el futur que ara vivim, van fer que la resta somniés en aquest futur i, finalment,van ajudar que esdevingués real. I així va renéixer la Generalitat i van sorgir TV3,la Gran Enciclopèdia Catalana o el Teatre Nacional de Catalunya.

Podem concloure, doncs, que la bogeria, empeltada de realisme, és el camí que obre portes al futur.
En definitiva, els catalans hem de tenir la il·lusió dels il·lusionats,no la dels il·lusos, i la bogeria dels bojos somniadors com Cahner,i no la dels esbojarrats. Si ho fem així i,a més, ens aixequen d’hora ben d’hora, ja saps què ens passarà... 

El Descosit, 14.10.2013

Deixant a banda les manifestacions del 12-O i les beatificacions del 13-O, avui voldria centrar l’atenció en la manera de fer negocis a Espanya. I per això comentaré dos articles interessants que he trobat a la premsa digital aquest cap de setmana: un de Manuel Milián Mestre titulat “Les oligarquies de l’Estat” a El Singular Digital i un de Juan Laborda titulat “La bomba de relojería de la deuda privada empresarial” a Vozpopuli.

Laborda comenta les crítiques que ha fet recentment el Consell Empresarial per a la Competitivitat al Fons Monetari Internacional (FMI), pel seu darrer Informe d’estabilitat financera, en què deia que el deute privat de les empreses espanyoles és una bomba de rellotgeria. Convé aclarir que aquest Consell Empresarial per a la Competitivitat està integrat majoritàriament per empreses elèctriques, petrolieres i del sector de telecomunicacions, és a dir, els antics monopolis espanyols, junt amb les grans immobiliàries i els bancs.

Però no només les grans empreses han criticat l’Informe; també s’han apressat a fer-ho les elits polítiques governants, titllant “d’observacions gratuïtes les apreciacions de l’FMI sobre el deute empresarial” i dient que, en tot cas, els mals de l’economia espanyola es deuen a la ineficiència d’un sector públic sobredimensionat i a la baixa productivitat en el treball, que s’ha de compensar amb salaris més baixos.

Milián Mestre parla d’aquesta conxorxa entre els alts funcionaris de l’Estat i els grans oligopolis, que té punt de trobada a la llotja del Bernabéu, on es couen bona part dels seus interessos. Recentment, n’hem vist un exemple amb el cas Castor, el magatzem submarí de gas a Vinaròs. L’empresa propietària pertany a Florentino Pérez. Es veu que, en aquest afer, hi havia una clàusula de compensació per l’import de la inversió efectuada que aniria a compte de l’Estat, si aquesta no aconseguia l’èxit esperat, o si sorgia qualsevol greu inconvenient, com ha acabat passant. Amb aquesta xarxa de protecció, a compte dels pressuposts generals de l’Estat, és molt fàcil fer negocis! I, en tot cas, d’aquesta manera difícilment sortirem de la crisi.

En aquest context, s’entén que la burgesia catalana, eminentment industrial i familiar, ho tingui difícil per accedir a les àrees de poder on s’exerceixen aquestes influències. Aquí sembla que només ens vulguin per obeir, treballar, pagar i callar.

El Descosit, 11.10.2013

Vivim en un món, anomenat occidental, en què la democràcia sembla un valor consolidat. Tanmateix, arran de la crisi, en diversos països occidentals s’observen alguns moviments que indiquen que aquesta democràcia està derivant en populisme. Podem il·lustra-ho amb tres casos recents: els Estats Units, Espanya i França.

Pel que fa als Estats Units, com reconeix Jordi de la Torre a l’article titulat “En què quedem?” de Nació Digital, és ben  legítima l’operació dels republicans d’aturar la reforma sanitària d’Obama per via legislativa, ara que controlen la Cambra de Representats (que és la que decideix sobre el pressupost). Ara bé, és una mesura convenient per a la democràcia?

El mateix ens podríem preguntar arran de la Llei Wert d’Educació, que fou aprovada ahir al Congrés només amb els vots del PP. Com diu Antoni Puigverd a La Vanguardia, en un article titulat “L’altre xoc de trens”, el ministre, en comptes de promoure un diagnòstic compartit i cercar el màxim consens en un tema tan sensible com aquest, ha optat pel prejudici antagonista, per revertir a cop de llei la reforma anterior, cosa que, segons Puigverd promourà novament el xoc de les dues Espanyes de Machado. Tanmateix, també en aquest procés s’ha seguit tots els protocols democràtics establerts.

I, si l’expressió màxima de la democràcia són les eleccions, segons els darrers sondejos realitzats a França, els propers comicis europeus els guanyarà el Front Nacional de Marine Le Pen, una política populista d’extrema dreta, que proposa  la sortida de l’euro, el restabliment de fronteres i l’aplicació de mà dura contra la immigració, com assenyala avui l’editorial d’El País, titulada “ofensiva antieuropea”.

Tot plegat fa pensar que la democràcia, entesa només com un mer statu quo, no té futur, i que cal interpretar-ne constantment l’esperit, per tal de perfeccionar-la. Això és el que no fan Marine Le Pen, Wert o els membres del Tea Party als Estats Units, però sí, afortunadament, Merkel a Alemanya i Letta a Itàlia.

El Descosit, 10.10.2013

Darrerament, sembla que s'han posat de moda les metàfores ferroviàries per descriure el clima polític a Espanya. Si dies enrere parlàvem de la tercera via, que recorda l'operació de conversió d'una línia tradicional en d'ample europeu, avui a la premsa torna amb força una altra imatge, que ja ha esdevingut clàssica, per descriure les relacions Catalunya-Espanya, la del "xoc de trens".

La Vanguardia hi dedica, almenys, dos articles d'opinió: un de la Pilar Rahola, titulat simplement "Xoc" i un d'en Lluís Foix, amb un títol més descriptiu: "La confrontació sembla inevitable".

Segons Rahola, aquest xoc "no és inconscient, sinó deliberat; no és improvisat, sinó planificat, i, sens dubte, no és obtús, sinó molt elaborat. L'Estat -i això inclou PP i socialistes- ha decidit anar al xoc. I per això, lluny d'aturar el tren, ha omplert de benzina el dipòsit". Només des d'aquesta òptica s'expliquen els darrers atacs a la immersió i al català, les retallades als pressupostos i l'amenaça d'una llei d'unitat de mercat.

Per la seva banda, Foix assenyala que "no té cap sentit aquest descarat intent recentralitzador després dels anys de més progrés, més llibertats i més pau social de la nostra història amb la fórmula descentralitzadora i autonòmica". I es pregunta a què treu cap tant d'afany d'homogeneïtzar el que és diferent?

Que la senyora Pilar Rahola s'expressi amb contundència sobre la confrontació inevitable es pot entendre, des del seu tarannà arrauxat; ara bé, em sembla bastant més preocupant que el senyor Lluís Foix, que el tinc per un periodista molt ponderat, conclogui el seu article dient: "Anem cap a la confrontació. Hi haurà baixes polítiques notables. En tots dos bàndols. Ja podem preparar els hospitals de campanya."

El Descosit, 09.10.2013

A la premsa d'avui hi ha diversos articles que, d'una manera o altra, vénen a reivindicar el paper fonamental que haurien de tenir les humanitats i el pensament crític en l'educació i que, malauradament no tenen. Em referiré concretament a les aportacions de Beatriz de Moura a El Periódico, titulada "El riure crític", i de Josep Ramoneda, flamant premi nacional de cultura, al diari Ara, amb el títol "Humans d'una sola dimensió".
El pretext, òbviament, són els resultats del darrer informe Pisa, relitzat a adults d'entre 16 i 65 anys, que situa Espanya a la cua dels països de l'OCDE en comprensió lectora. Segons Ramoneda, això s'explica per una certa confusió sobre el que ha de ser l'ensenyament, en què s'han volgut prioritzar els coneixements instrumentals per davant de les actituds i de la voluntat de conèixer. I afegeix: "Educar és molt més que donar eines per bellugar-se pel món real i virtual, és generar una disposició a saber, a pensar i a entendre, sense la qual els instruments serveixen de poc".

Semblantment, De Moura diu que troba a faltar pensadors que explorin la nova realitat i ens ajudin a reflexionar lliurement sobre ella, en aquest nou segle de reflexió més aviat mandros, en què s'imposa un coneixement únic i paradoxalment efímer, convertit en un bombardeig permanent d'informacions esfilagarsades, llançades mitjançant un únic mtjà, que ja no permet ni pensar. I acaba preguntant-se: "¿On són els pensadors d'avui, que ens tornin almenys el riure crític davant de tanta cosa inaudita?"
No deixa de sobtar, que en uns temps d'incerteses com els que vivim, no sorgeixin iniciatives a l'escola i a la universitat que invitin novament a pensar i estimulin el desig de saber i conèixer; en definitiva, que fomentin la curiositat, la receptivitat i l'empatia. Perquè, amb nova aquesta actitud, potser sí que acabarem entenent el que llegim.

En aquest sentit, cal aplaudir propostes com la del Taller d'Humanitats de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d'ESADE, que iniciarà una nova edició el proper 21 d'octubre amb una conferència de Xavier Antich en què plantejarà de quina manera l'art ens pot ajudar a pensar.

El Descosit, 08.10.2013

Lampedusa és una petita illa mediterrània de poc més de 20 km2 (una quarta part de Formentera), situada al sud d’Itàlia.

Avui fa tres mesos, el Papa Francesc la visità perquè, veient les morts d’immigrants que s’havien produït llavors davant les seves costes, sentia que havia de venir a l’illa a resar, però també a despertar les nostres consciències perquè la tragèdia no s’hi repetís.

Malauradament, aquests darrers dies, Lampedusa ha tornat a ser notícia pel mateix: el naufragi d’una pastera plena d’immigrants subsaharians, que hores d’ara s’ha cobrat ja més de 230 víctimes mortals. El Papa Francesc ja ha expressat el seu profund dolor, però també ha assenyalat que el que ha passat és una vergonya i que només una decidida col·laboració entre tots pot ajudar a prevenir tragèdies com aquesta. Tanmateix, Europa resta com indiferent davant d’aquests fets. Com diu Jordi Vaquer avui a El País, per bé que les fronteres d’Europa sagnen, sembla que hi ha d’haver centenars de morts perquè ocupin les portades.

Per això, avui vull parlar d’aquesta tragèdia, que ens toca tant de prop, recomanant l’esmentat article de Vaquer, titulat “El limbo”, i la reflexió de Xavier Roig a Nació Digital, que duu per títol “Lampedusa, problema italià?”

L’any 1985, Europa va aprovar el tractat de Schengen però en aquests darrers trenta anys no ha sabut crear les institucions necessàries per fer-lo realitat, com ara una autoritat europea d’immigració. La tragèdia de Lampedusa evidencia, segons Roig, que hi ha aspectes bàsics de la construcció europea en què només ha primat la voluntarietat i res més.

És evident que alguns països, bàsicament els del sud i est d’Europa, ho tenen més difícil que d’altres per controlar les fronteres. Però, en virtut del principi de subsidiarietat, no se’ls pot deixar sols perquè es resolguin els seus problemes, sinó que cal forçar la intervenció d’Europa amb la creació d’una autoritat única, encarregada dels temes socials i de la immigració extracomunitària. I buscar solucions a aquests drames socials, perquè a dia d’avui,com recorda Jordi Vaquer, el naufragi pot ser només la primera estació d’un viacrucis per a uns homes i dones innocents, als quals els espera, en molts casos, una feina il·legal a Europa o la repatriació als seus països, dels quals potser acabaran deportats.

Si realment volem crear una Europa unida, hem d’aportar solucions a aquests drames socials i no podem reduir-los a un conflicte intern d’un estat membre.

El Descosit, 07.10.2013

L’any 1995, l’economista Jeremy Rifkin, professor de Wharton, es va fer famós pel llibre La fi del treball, que va esdevenir un best seller. Parlava de com els avenços de les noves tecnologies acabarien eliminat el treball, tal com l’hem entès tradicionalment. He pensat en Rifkin i el seu llibre en llegir ahir dos articles: el de Josep Ramoneda a El País, titulat “Sin trabajo” i el d’Antoni Garrell a El Singular Digital, amb un títol encara més explícit “Creixement sense treball: possible però no desitjable”.

Arran del projecte de nous Pressupostos Generals de l’Estat, que el Govern espanyol ha titllat de “pressupostos de la recuperació”, Garrell es pregunta si el model econòmic que proposen per al futur possibilitarà realment el progrés econòmic i social dels ciutadans. L’Estat preveu per a l’any 2014 un lleuger creixement del PIB del 0,7% però, en canvi, que l’atur es mantindrà per sobre del 25%. Si a això hi afegim l’escassa inversió en infraestructures, sembla que el panorama social a casa nostra no convida a l’optimisme. Certament, les noves tecnologies permeten millorar la productivitat i garantir el creixement econòmic sense crear ocupació. Ramoneda fins i tot arriba a dir que “la competitivitat, que és la que hauria de garantir el progrés, es fonamenta precisament en la desocupació”. En aquest escenari, doncs, com es pot garantir el progrés individual? A més, sense els ingressos per les rendes del treball i el consum ciutadà, com es pot mantenir finalment l’Estat? Els ciutadans necessiten treball i l’Estat, recursos; tanmateix, sembla que aquest binomi no encaixa en els nous models de desenvolupament. Segons Garrell, les administracions estatal i europea s’han de plantejar si un escenari com aquest serà inviable a mitjà termini i reestructurar els models fiscals si volen vertebrar una nova economia productiva.

En uns termes similars s’expressa Joan Subirats a l’article que publica avui el diari Ara, titulat “Les tres R de territori”. Segons Subirats, la clau és reincorporar el teixit productiu vinculant-lo al territori. Reivindica, doncs, el paper del territori, el qual, però, necessita disposar d’infraestructures bàsiques i d’una autonomia funcional suficient per poder decidir què fa amb els seus recursos, repensar el seu projecte i aconseguir dinàmiques resilients. Aquestes tres R, recursos, repensar i resiliència, seran claus en el futur dels territoris.

De moment, però, la concepció inflexible de l’estructura política-administrativa del nostre país i l’escenari econòmic d’inversions que dibuixen els nous Pressupostos Generals de l’Estat no sembla que vagin en aquest camí.

El Descosit, 04.10.2013

Aquests darrers dies hem donat moltes voltes sobre el tema de les relacions Catalunya-Espanya, les terceres vies i els intents de diàleg que, al final, han quedat reduïts amb reclamacions de "gestos de grandesa". Per sortir de l'atzucac en què ens trobem, a banda de les eleccions plebiscitàries o les declaracions unilaterals d'independència, avui Julia Otero, a les pàgines d'El Periódico presenta la solució a què s'ha arribat amb el cas del Quebec.

En un article titulat "Pensar o envestir", Otero descriu el que va passar al Canadà entre el 1995 i l'any 2000. El 1995, el Quebec va convocar un referèndum unilateral d'independència. La reacció del govern federal no va ser "envestir" sinó pensar. Aquell referèndum el van guanyar els unionistes per un marge estretíssim del 50,5% dels vots. Tanmateix, el llavors primer ministre canadenc Jean Chrétien va plantejar al qüestió a la Cort Suprema -és a dir, el Tribunal Constitucional canadenc- el qual va resoldre el següent: 1. Que el Quebec no tenia dret a separar-se unilateralment, però que, si una majoria dels quebequesos ho volien, el Govern del Canadà hauria de seure a negociar. 2. Que, si es fes un altre referèndum, seria el Parlament federal qui aprovaria una pregunta clara, sense ambigüitat possible. 3. Que la Constitució del Canadà es mantindria  en vigor i seria respectada mentre la situació no canviés.

Aquí ja veiem les primeres diferències amb el nostre cas: el PP permetria la convocatòria unilateral d'un referèndum? El Tribunal Constitucional amb un president amb ascendent polític marcat resoldria com el de Canadà? És evident que no.

La resolució de la Cort Suprema canadenca va ser objecte de múltiples debats, que van cristal·litzar finalment l'any 2000 en una llei, la Clarity Act, que, com el seu nom indica, deixava les coses ben clares: permetria una nova consulta, això sí, amb una pregunta clara; s'habilitava una comissió electoral neutral i, si s'assolia una majoria generosa, l'escissió seria inapel·lable.

Curiosament, des que van consensuar aquestes normes bàsiques, el Quebec no ha tornat a plantejar cap més referèndum. I fins i tot David Cameron s'ha inspirat en el model canadenc per a Escòcia.

És clar que això és parlar per parlar, perquè Catalunya no és Escòcia ni el Quebec i, sobretot, Espanya no és el Regne Unit ni el Canadà, sino que "aquí som més de ruleta russa", com diu Otero.

Ni tampoc som iItàlia, on dos moderats com Alfano, més estatalista com Rajoy, i Letta, més defensor de la societat com Mas, han tingut el coratge de posar-se d'acord, com recorda avui Antoni Puigverd a La Vanguardia ("El coratge dels moderats"). Lamentablement, "jugar-se la carrera no  s'estila en la nostra política. Potser només Mas se l'està jugant i ja la va perdre a les eleccions de l'any passat. Per això ara es crema en el foc del sacrifici", conclou Puigverd.

El Descosit, 03.10.2013

Avui voldria fer un Descosit un xic diferent i comentar un article molt interessant que va publicar ahir el diari El País, que potser va passar desapercebut per a molts, el títol del qual és ben explícit: "Silencio ante la persecución de cristianos", de David Harris, director executiu del Comitè Jueu Americà.

Harris comença l'article enumerant diversos casos recents de persecució de les minories cristianes arreu del planeta, alguns dels quals potser fins i tot desconeixem. Així, per exemple, esmenta els assassinats de 79 cristians a mans de jihadistes suïcides que hi va haver el 22 de setembre passat en una església de Peshawar, al Pakistan. O els repetits atemptats mortals que hi ha hagut el darrer any a Egipte i que han tingut com a objectiu les esglésies dels cristians coptes. O les persecucions que pateix sistemàticament la població cristiana caldea de l'Iraq. També esmenta el cas de Nigèria, en què la minoria cristiana sovint és atacada per grups radicals musulmans, que li han causat molts morts. Així mateix, recorda els actes vandàlics que ha patit l'església ortodoxa a Turquía i al nord de Xipre, on moltes esglésies ortodoxes gregues han estat destruïdes o profanades. I finalment es refereix al cas del Sudan, en què milions de cristians del sud van ser víctimes dels atacs dels musulmans del nord, que van provocar un nombre elevadíssim de morts, fins a la ruptura del país l'any 2011.

I, des de la seva condició de jueu, Harris es pregunta com és que aquesta llista d'atrocitats, que a més és incompleta, no alarma el món cristià, el qual fins ara, llevat d'unes poques excepcions, s'ha mantingut incomprensiblement en silenci.

Entre les raons que poden explicar aquest silenci, n'esmenta dues de terribles: la primera, que les comunitats cristianes atacades temen enfrontar-se a un perill encara més gran si alcen la veu i, la segona, que alguns cristians d'Occident no se senten identificats amb aquests altres crisitians coptes, caldeus o ortodoxos grecs.
Harris acaba l'article preguntant-se quants atacs més com el del Pakistan, quants fidels morts més, quantes esglésies destruïdes més i quántes famílies hauran de fugir encara, abans que el món manifesti la seva indignació moral i no abandoni a la seva sort les comunitats cristianes en perill.

El Descosit, 02.10.2013

Darrerament es parla molt del diàleg, de la conveniència que hi hagi diàleg entre Madrid i Barcelona, entre Rajoy i Mas. Tanmateix, cada dia es produeixen accions i declaracions que no el propicien, sinó més aviat al contrari, com ara el projecte de nous Pressupostos Generals de l'Estat, que ha deixat perplexes fins i tot les elits catalanes -és a dir, l'alta burgesia empresarial catalana-, com explica Manel Pérez a La Vanguardia.
És clar que potser el problema és que tenim un concepte erroni de diàleg. Com recordava l'altre dia un filòleg a Catalunya Ràdio, "diàleg" no vol dir necessàriament "conversa entre dues persones"; el prefix dia no vol dir "dues" sinó, literalment "a través de" i logos vol dir "paraula, discurs"; per tant, diàleg vindria a significar "a través de la paraula".

Potser des d'aquesta nova lògica del diàleg podem entendre millor la columna d'avui de Màrius Carol, també a La Vanguardia, que titula "Tu a Brussel·les i jo a Astanà", que il·lustra aquesta mena de comunicació a distància que mantenen, d'un temps ençà, els presidents espanyol i català. El Kazakhstan, país siberià sinònim d'aïllament per les deportacions de Stalin, i Bèlgica, país descosit entre flamens i valons, van ser els dos territoris triats per Rajoy i Mas per intercanviar-se avisos dilluns passat i demanar-se "gestos de grandesa". Com diu Carol: "El sentit comú diu que el que haurien de fer és citar-se i parlar fins a l'afonia, mirant-se als ulls." És clar que això potser no seria diàleg, etimològicament parlant.

Però, a banda d'aquestes preteses declaracions a més de 4.000 quilòmetres de distància, hi ha les accions concretes, en aquest cas, el tema dels pressupostos per al 2014. Com diu Jordi Barbeta en un article titulat "Qui té més pressa?", per convèncer els catalans que mai no estaran millor fora d'Espanya que dins, el Govern espanyol acaba d'aprovar un projecte de pressupostos en què, mentre la restricció mitjana de les inversions de l'Estat a les comunitat autònomes és del 8%, a Catalunya és del 25%. Probablement això expliqui la perplexitat de les elits empresarials catalanes, que ja no se'n van sortir amb el pacte fiscal i que continuen reivindicant diàleg amb Madrid.

El que no saben potser és que el concepte de diàleg ha canviat i no implica necessàriament la presència de dues persones en una conversa. Tanmateix, la gent del carrer, que toca més de peus, ja se n'ha adonat i potser per això ja no hi confia i prefereix anar fent via!

El Descosit, 01.10.2013

Sembla que la tasca principal que ha de fer tot govern és gestionar la realitat i transformar-la, si cal, però, per fer-ho, primer l’ha de conèixer. Dic això a propòsit de dos articles que apareixen avui a la premsa, que semblen desmentir aquesta evidència.

Un és de Toni Aira, el publica Nació Digital sota el títol “Gestos de grandesa i grans llestos” i parla del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2014. L’altre és de Mónica Planas, el publica el diari Ara sota el títol “Les Balears després del Tibet” i tracta de la cobertura mediàtica de la vaga de mestres a les Illes el proppassat cap de setmana.

Els pressupostos il·lustren el grau de coneixement de la realitat que té un govern i la seva voluntat de transformar-la en un futur immediat. Doncs bé, com diu Aira irònicament, ja és casual que el dia que Rajoy convida Mas a “repensar” el procés sobiranista, Madrid anuncia una nova destralada pressupostària en què a Catalunya se li retalla un 25% la inversió pública. Segons Aira, això “diu molt d’un Estat,com l’espanyol, que s’atreveix a parlar de gestos de grandesa per combatre el dret a vot, amb el seu nivell de deute, de corrupció endèmica, d’atur desbocat i de grotesc desprestigi de les institucions... diu molt de fins a quin punt és poc estimulant formar-ne part per als ciutadans de Catalunya, que a més d’aportar-hi recursos per damunt de les seves possibilitats,al damunt han de viure la mofa dels “llestos” que vers la seva colònia trapella no tenen més que amenaces...” I es pregunta si en vindran de pitjors. En tot cas, no sembla una bona manera d’encarar, l’any 2014, la realitat del carrer que es viu avui a Catalunya. Sigui per mala fe o per desconeixement, aquests són dos defectes que no es pot permetre avui el Govern espanyol.

Un Govern que persisteix també a ignorar la realitat del carrer també a les Balears. A aquesta conclusió arriba Mónica Planas després de constatar que diumenge a la nit, el Telediario de TVE va parlar de la multitudinària manifestació des mestres a Palma només en quart lloc,després d’estendre’s a bastament  amb el conflicte del Tibet amb la Xina. Malgrat la immediatesa, l’actualitat i la proximitat de la protesta balear, a TVE sembla que li amoïna més la cultura dels tibetans. “Potser esperen que els docents s’immolin com han fet alguns monjos”, conclou Planas. 

El Descosit, 30.09.2013

Mesos enrere, un eurodiputat català em deia que això d’Europa era un projecte estancat, en mans d’uns poderosos estats que en controlaven les institucions. Fa pocs dies, arran de l’èxit de la Via Catalana, es va tornar a plantejar el tema d’una hipotètica Catalunya independent i de seguida van començar a aparèixer a la premsa declaracions de càrrecs més o menys implicats en el projecte europeu esgrimint arguments sobre les nul·les possibilitats que la nova Catalunya seguís formant part de la UE i que hi fos readmesa com a nou estat membre. Independentment de la veritat o no d’aquests arguments, és evident que denoten una manera d’entendre el projecte europeu molt allunyada de la dels seus fundadors.

En aquest sentit, voldria recomanar la lectura de l’article titulat “El segrest d’Europa”, del catedràtic de ciència política Ferran Requejo, que publica avui La Vanguardia. Requejo, després de recordar que un dels grans èxits de l’actual Unió Europea ha estat, durant més de mig segle, “mantenir la pau en un continent que feia olor de ferro, sang i pólvora” i haver assolit un cert grau d’integració econòmica, sosté que, “com a projecte polític, fa anys que està segrestada pels principals estats que la conformen”.

Entre les causes d’aquest “rapte d’Europa” –parafrasejant el famós mite clàssic–, esmenta que manquen estadistes i líders europeistes que creguin en el projecte, i que els actuals màxims responsables del projecte europeu actuen més d’acord amb les seves respectives lògiques locals i a curt termini, que en lògiques globals i a més llarg termini.

Darrerament, han donat mostres de l’excessiu intervencionisme dels estats les declaracions de dos espanyols amb càrrecs influents a Europa: el comissari Almunia, segons el qual “una Catalunya independent no té cabuda a Europa”, o el director general honorari de la Comissió Europea Francesc Granell, que a l’entrevista que ha publicat aquest cap de setmana el diari El País, afirma que “una Catalunya independent seria com ‘Somalilandia’”

Aquest intervencionisme estatal, i una burocratització també excessiva, fan que avui la UE no sigui un actor rellevant a escala mundial i aquest caràcter secundari es mantindrà fins que els estats no encarin una decidida integració política. Altrament, Requejo vaticina que en dues dècades el projecte europeu acabarà essent marginal, sense cap país al G-8 (llevat potser d’Alemanya).

El Descosit, 27.09.2013

El protagonista de molts titulars a la premsa d’avui continua essent Josep Antoni Duran i Lleida, arran de la ja famosa “tercera via”, concepte que fins fa quatre dies s’utilitzava exclusivament per referir-se a la possibilitat d’afegir un rail més en una línia convencional per fer-la d’ample europeu i que hi puguin passar els AVE.

Avui parlen d’en Duran Marta Lasalas en un article al Singular Digital en què es pregunta si “Duran té també dret a decidir” i Eduard Voltes a Nació Digital, en què sota el títol “L’enigma Duran” llança quatre hipòtesis i quatre objeccions sobre “per què Duran Lleida fa el que fa”.

Tanmateix, Duran no era ahir al Parlament, on es feia el debat de política general, quan Mas va donar per finquitada la “tercera via”, després de 100 anys d’intents frustrats de diàleg de Catalunya amb Espanya.

I aquest diàleg és precisament l’objecte de les darreres declaracions rellevants de Duran: el proppassat dia 21 llegíem a La Vanguardia aquest titular: “Duran reclama diàleg immediat per no enquistar més el problema”, i aquest dimecres encara ho reiterava des dels passadissos del Congrés.

A propòsit del diàleg, o de la dificultat de sostenir-lo, però, cal no oblidar que, a les darreres hores, altres polítics rellevants, com Felipe González o Zapatero, han dit que la independència és impossible, i destacats líders del PP, com Soraya Sainz de Santamaría, han afirmat que la “tercera via” es “inviable” –si se’m permet el joc de paraules.

En aquesta línia, permeteu-me que recomani l’article que Joan Safont publica avui a El Matí Digital. Sota el títol “La seva antiga hegemonia”, fa referència als intel·lectuals progressistes d’esquerres que tan ben acollits van ser a Catalunya a finals del franquisme, i que fins i tot van ser protagonistes de la nostra vida política i cultural fins fa poc, però que ara, des de les pàgines de El País, “diario independiente de la mañana”, només diuen pestes dels independentistes catalans. Em refereixo als escriptors Mario Vargas Llosa, Javier Cercas i Antonio Muñoz Molina, bons coneixedors de la realitat catalana.

Si, doncs, ja no podem comptar amb els intel·lectuals ni amb la premsa espanyola, ni tampoc amb els polítics, incloent-hi el senyor Duran i Lleida, per un diàleg entre Catalunya-Espanya, potser l’única sortida que queda als catalans és practicar la política dels fets consumats, que defensava Anna Arqué dies enrere al seu article “La nostra realpolitik”, publicat a la revista digital Tornaveu.

El Descosit, 26.09.2013

Arran de la victòria aclaparadora d'Angela Merkel a les eleccions alemanyes, han aparegut molts articles d'opinió que analitzen la incidència que poden tenir aquests resultats electorals per a Europa. A propòsit d'això, recomano l'article "Merkel i la construcció europea", del catedràtic  Josep Oliver, que publica avui El Periódico.

Oliver assenyala que la victòria clara de Merkel li dóna estabilitat en el govern i alhora desemmascara alguns mites interessants. Per exemple, que la socialdemocràcia alemanya, representada per l'SPD, seguiria una política diferent en la gestió de la crisi de l'euro. Res més lluny de la realitat: fins ara, l'SPD ha recolzat al Bundestag la política europea de Merkel en l'aspecte essencial,  i a partir d'ara pot ser que fins i tot entri a formar govern amb la CDU.

Tampoc no és cert que a Merkel li manqui visió estratègica europea, que actuï des d'una òptica estrictament alemanya i que no tingui un discurs clar per al futur d'Europa. El que passa sap que el projecte d'una veritable Unió Europea només prosperarà si el contribuent alemany, fart de subsidiar els malbarataments dels països del sud d'Europa, no se'n distancia més. I en aquest sentit, Merkel ha aconseguit que a Alemanya, a diferència del que va passar a Holanda o Finlàndia, en aquests comicis no hagin sorgit poderosos partits antieuropeus. I la seva recepta per a Europa és la mateixa que ha repetit insistentment al seu electorat: sense reformes no hi ha ajudes.

En efecte, per paliar la baixa competitivitat i la manca de rigor fiscal dels països del sud, cal fer reformes estructurals, afermar les finances públiques, contenir l'endeutament privat i avançar cap a una nova arquitectura institucional.

Dillluns al matí, Rajoy, en nom del Govern espanyol, va enviar un telegrama a Merkel felicitant-la pels "magnífics resultats obtinguts". Suposem que el president Mas va fer el mateix, en nom del Govern de Catalunya. No sabem a qui dels dos ha satisfet més la victòria de Merkel, però potser ens poden ajudar a endevinar-ho aquestes paraules que Mas va pronuncir al debat de política general d'ahir: "Catalunya ha fet un esforç proporcionalment molt superior al que li correspondria tenint en compte el pes que té la seva despesa en el conjunt de la despesa de totes les administracions públiques i també si s’analitza només a nivell de les autonomies. En efecte, entre els anys 2010 i 2012 Catalunya, que representa el 17,5 per cent de tota la despesa que fan les autonomies, ha fet un 24,33 per cent de tot l’ajust autonòmic."

El Descosit, 20.09.2013

Si aquest matí fullegem els grans titulars de la premsa, probablement hi llegirem dues frases tant efectistes com reduccionistes: que el Papa Francesc mai no estat de dretes i que l’Esperanza Aguirre diu ara que cal catalanitzar Espanya. No les comentaré, però sí recomano llegir la crònica d’Eusebio del Val a La Vanguardia (o, millor encara, l’entrevista sencera al Papa que publica, com has dit, Razón y Fe), com també la crònica sobre la conferència que Aguirre va pronunciar ahir al Círculo Ecuestre de Barcelona i que avui publica El Singular Digital.

Prefereixo, en canvi, centrar aquest darrer Descosit de la setmana en el gran oblidat dels darrers dies a la premsa internacional: el poble sirià. En aquest sentit, recomano la lectura de l’article “Putin fa de líder”, de Juan José Navarro Arisa, que apareix a la secció d’opinió de El Punt Avui.

Un cop esvaïda, afortunadament, la idea d’un atac nord-americà a Síria com a càstig per l’ús d’armes químiques contra la seva població, sembla que el règim de Baixar-el-Assad hagi deixat d’interessar com a focus periodístic. Més aviat es parla de l’aureola que ha guanyat Putin com a líder pacifista en desactivar un possible atac a Síria  –una aureola que l’ha sorprès a ell mateix, que, no ho oblidem, havia estat un implacable oficial del KGB. O bé es diu que Barack Obama ha quedat desacreditat davant de l’opinió pública internacional i que la seva capacitat d’influència al món passa per les hores més baixes. I també se subratlla la influència decisiva del papa Francesc, que amb la seva vetlla de pregària per la pau va aconseguir aturar un conflicte bèl·lic que semblava imminent. I,de retruc de tot plegat, El-Assad ha passat de ser un pària internacional que esperava una pluja de míssils a esdevenir un actor inevitable de la solució política del conflicte.

Tanmateix, el gran ignorat en aquests moments és el poble sirià. Com diu Navarro Arisa, “tot això ens deixa una conclusió humanament decebedora. En apostar per la inacció a Síria, tant el pacificador Putin com els Estats Units i la resta de la comunitat internacional s’estimen més que continuï la matança i el patiment del poble sirià, que és el que passarà mentre Baixar-el-Assad resti al poder, amb armes químiques o sense”. Aquesta és, doncs, la tragèdia del poble sirià. Una tragèdia que, amb el nostre silenci, potser contribuïm a fer encara més dura. Que no hi hagi guerra no ha de voler dir que no hi hagi notícia o denúncia internacional.