Si aquest matí
fullegem els grans titulars de la premsa, probablement hi llegirem dues frases
tant efectistes com reduccionistes: que el Papa Francesc mai no estat de dretes
i que l’Esperanza Aguirre diu ara que cal catalanitzar Espanya. No les
comentaré, però sí recomano llegir la crònica d’Eusebio del Val a La
Vanguardia (o, millor encara, l’entrevista sencera al Papa que publica, com
has dit, Razón y Fe), com també la crònica sobre la conferència que Aguirre va
pronunciar ahir al Círculo Ecuestre de Barcelona i que avui publica El
Singular Digital.
Prefereixo, en
canvi, centrar aquest darrer Descosit
de la setmana en el gran oblidat dels darrers dies a la premsa internacional:
el poble sirià. En aquest sentit, recomano la lectura de l’article “Putin fa de
líder”, de Juan José Navarro Arisa, que apareix a la secció d’opinió de El
Punt Avui.
Un cop esvaïda, afortunadament,
la idea d’un atac nord-americà a Síria com a càstig per l’ús d’armes químiques
contra la seva població, sembla que el règim de Baixar-el-Assad hagi deixat
d’interessar com a focus periodístic. Més aviat es parla de l’aureola que ha
guanyat Putin com a líder pacifista en desactivar un possible atac a Síria –una aureola que l’ha sorprès a ell mateix,
que, no ho oblidem, havia estat un implacable oficial del KGB. O bé es diu que
Barack Obama ha quedat desacreditat davant de l’opinió pública internacional i
que la seva capacitat d’influència al món passa per les hores més baixes. I també
se subratlla la influència decisiva del papa Francesc, que amb la seva vetlla de
pregària per la pau va aconseguir aturar un conflicte bèl·lic que semblava
imminent. I,de retruc de tot plegat, El-Assad ha passat de ser un pària
internacional que esperava una pluja de míssils a esdevenir un actor inevitable
de la solució política del conflicte.
Tanmateix, el
gran ignorat en aquests moments és el poble sirià. Com diu Navarro Arisa, “tot
això ens deixa una conclusió humanament decebedora. En apostar per la inacció a
Síria, tant el pacificador Putin com els Estats Units i la resta de la
comunitat internacional s’estimen més que continuï la matança i el patiment del
poble sirià, que és el que passarà mentre Baixar-el-Assad resti al poder, amb
armes químiques o sense”. Aquesta és, doncs, la tragèdia del poble sirià. Una
tragèdia que, amb el nostre silenci, potser contribuïm a fer encara més dura. Que no hi hagi guerra no ha de voler dir que no hi hagi notícia
o denúncia internacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada