A Catalunya ens trobem, des de fa mesos, en un atzucac, és a dir, en un "carreró o camí sense sortida", segons el diccionari. El president Pujol, en el títol del seu darrer llibre, fa servir la imatge d'un caminant davant d'un congost, és a dir, en una "vall estreta i pregona". I admet que tard o d'hora haurem d'enfilar les parets del congost si ens en volem sortir. Atzucac o congost, ambdues imatges suggereixen la idea d'inviabilitat o de viabilitat molt feixuga.
Sincerament, que després de prop de quaranta anys fent de locomotora de l'Estat espanyol, internacionalitzant l'economia, dinamitzant les pimes, fomentant el sector turístic, venent una imatge de qualitat i d'eficiència, Catalunya es trobi ofegada econòmicament per un sistema pervers de finançament autonòmic, que mai no ha esperonat el desenvolupament de les regions que més viuen dels subsidis, és incomprensible des d'un plantejament lògic i objectiu de la realitat.
Sembla, però, que encara no ens haguem adonat els catalans, negociants i pactistes com som, que la lògica i l'objectivitat a Espanya cedeixen pas a altres inèrcies, molt arrelades en la matriu castellana, de viure a costa del que produeixen els altres i de donar canya als catalans, que amb poc ja s'acontenten: només cal tenir identificats els més botiflers de la tribu per donar-los una bona menjadora, i aquests ja s'encarregaran d'ofegar els seus compatriotes: catalanus catalani lupus.
És per aquests dos factors, l'ideologisme subjectiu castellà, que viu d'esprémer la productivitat catalana, i el bonisme xaista català, que per no rebre l'estocada final va trampejant des de fa segles amb les engrunes que cauen de la taula madrilenya, que cal pensar que això de Catalunya i els catalans no té solució. O potser és que ja està resolt del tot!
Ara vivim temps d'eufòria sobiranista i il·lusió d'independència dosmilcatorzenca. Res més lluny del que acabarà passant: ningú, ni a Espanya ni a Europa, no mourà cap fitxa perquè el somni català esdevingui mai realitat, i necessitarem dosis d'assistència psicològica quan tot aquest escenari de cartó que està aixecant la voluntariosa societat civil caigui com castell de cartes a la primera ventada.
En efecte. El somni català és inviable, per moltes palles mentals que ens puguem fer. L'única sortida airosa per a l'urc català és assajar una mena de pacte amb Madrid, més de cara a la galeria que res més, que sembli que n'obtenim un tracte avantatjós però en virtut del qual tot continuï igual. I el temps, com sempre, ja acabarà d'esvair la febrada sobiranista...
Personalment, aquest horitzó tan gris em desencisa. Però la història ens demostra que determinades coses només passen quan hi ha molts interessos a favor perquè succeeixin. I no és el cas de Catalunya, en què els principals poders fàctics no permetran mai que es produeixi cap pas cap a la independència. (Els motius ja els hem enumerat al paràgraf segon.)
Sigui com sigui, el temps ho dirà.
