Els darrers mesos s’ha parlat molt del procés català i se l’ha comparat sovint amb l’escocès. Malgrat els paral·lelismes evidents i la coincidència en el temps, hi ha diferències substancials. La primera és que, com molt bé s’ha dit, Espanya no és el Regne Unit, de manera que mentre a les illes s’està desenvolupant un procés escrupolosament democràtic, amb un cert pacte entre les parts contendents, a Espanya hi ha confrontació i es nega el dret a decidir dels catalans.
L’exercici d’aquest dret, que és a l’origen de la democràcia, implica que Catalunya és un subjecte polític, cosa que el Govern espanyol no vol acceptar, malgrat que és una evidència des del moment que a Catalunya tenim un Parlament propi i unes eleccions legislatives que se celebren, usualment, en una data diferent de la resta de convocatòries electorals que s’esdevenen a l’Estat espanyol. Ara bé, per a l’exercici correcte del dret a decidir no tan sols és important el “qui” (el poble català), sinó també el “com” i el “què”. I en aquests dos aspectes, els catalans no estem fent bé les coses, a diferència dels escocesos.
Començant pel “com”, el mal anomenat dret a decidir, és a dir, el dret a l’autodeterminació, no s’exerceix correctament a través d’una consulta no referendària (llei de consultes, en tràmit al Parlament), ni a través d’un referèndum, encara que fos vinculant, sinó a través d’una votació legítima, és a dir, d’unes eleccions amb empara legal, com són les eleccions al Parlament de Catalunya i, a continuació, amb una declaració del nou Parlament a favor de l’autodeterminació de Catalunya com a país lliure i sobirà, si escau. A més, en aquest procés electoral hi ha d’haver un únic líder polític fort, que aglutini el sentiment sobiranista, com passa amb Escòcia, on Alex Salmond té majoria absoluta i ningú li discuteix el lideratge en aquest procés. A casa nostra, en canvi, Mas no aconsegueix la majoria excepcional que va demanar en iniciar aquest procés i a cada successiva elecció per pes electoral, en favor de Junqueras. A més, els impulsors del procés són una sèrie de líders de diverses organitzacions i plataformes (Omnium, Assemblea, AMI), que no tenen perfil polític ni sembla que vulguin entrar en l’arena política. Aquesta dispersió del lideratge en diversos líders, alguns dels quals no tenen perfil polític, afebleix enormement el “com”.
I, relacionat amb això, hi ha una indefinició evident amb el “què”. La famosa doble pregunta del 9-N n’és un reflex clar. En tot procés d’aquestes característiques, la pregunta ha de ser un sola i ben clara: Vol vostè que Catalunya sigui un Estat lliure i sobirà (o un Estat independent)? La primera part de la pregunta actual (Vol vostè que Catalunya sigui un Estat?) és massa vaga per tenir validesa jurídica, indueix a confusió en no caracteritzar de quin tipus d’estat parlem i, en definitiva, il·lustra que s’ha fet per cercar un ampli consens entre les diverses forces polítiques catalanes que, tanmateix, finalment no s’ha assolit. I les forces polítiques que es volia integrar a la majoria amb aquesta primera pregunta ara es mostren obertament crítiques amb la fórmula final aprovada.
En definitiva, si els catalans volem ser com els escocesos, hem de tenir un únic líder polític fort (el “com”) i establir una pregunta clara (el “què”). I, tot i així, no hem d’oblidar que la principal dificultat és que Madrid, a diferència de Londres, no s’avindrà mai a admetre cap consulta específica per a Catalunya. I tampoc no hem d’oblidar que l’Europa a la qual tan sovint apel·lem els catalans és una Europa forjada pels estats i, en temes de sobirania, es defensaran els uns als altres en una mena de pacte tàcit de no agressió.
28 de juliol del 2014
11 de juliol del 2014
El Descosit, 07.07-11.07.2014
Dilluns llegíem a La Vanguardia que Europa estudia les implicacions d’una eventual independència d’Escòcia. Per la seva banda, Xavier Antich explicava com els moviments considerats “antisistema” vint anys enrere ara són hegemònics en els àmbits nacional i social, i concloïa que, en tot cas, “el sistema l’han enfonsat els qui deien defensar-lo”. Un exemple d’això l’il·lustrava Anton Losada a eldiario.es, referint-se a la nova ocurrència de l’Executiu espanyol de treure fons de la seguretat social oferint un descompte de 300 euros sobre la cotització als empresaris que contractin joves ni-ni, sense cap contrapartida, perquè passats els primers sis mesos de la subvenció, els poden acomiadar “causes econòmiques objectives”!
Mentre el Govern central buida les arques de la Seguretat Social, Monago promet rebaixar l’IRPF al 90% dels extremenys. Davant d’això, Francesc M. Álvaro suggereix que ens deixem d’independències i terceres vies i estudiem com aconseguir la via extremenya, que és la més rendible i no provoca cap xoc de trens.
I si canviem els trens pels avions, aquesta setmana ha estat notícia l’incident d’El Prat, que evidencia el gran volum de vols que s’hi registren però és mala notícia a l’inici de la temporada turística.
Dimarts, els infants van ser doblement protagonistes, per notícies bastant dramàtiques. D’una banda, llegíem a La Vanguardia que un de cada deu nens mor abans dels cinc anys a l’Àfrica subsahariana. D’altra banda, Jorge Castañeda escrivia a El País sobre el flux massiu, produït el darrer any, de més de cent mil menors d’edat indocumentats i no acompanyats que marxen de la violència i la inseguretat dels païsis de l’Amèrica Central cap als Estats Units.
Davant d’això, cobra més sentit l’advertiment de Lluís Foix a La Vanguardia: un govern que no privilegiï clarament l’educació, l’estudi i la ciència, que no s’esforci a crear bones universitats i centres de recerca, i no promugui la cultura, no passarà a la història com un govern decent.
El dimecres és notícia l’augment de les hostilitats a Gaza, després que Hamas ha llançat míssils contra Israel i aquest ha intensificat els atacs aeris a la franja. I, en l’àmbit esportiu, passarà a la història l’escandalós 7-1 que Alemanya clava a un Brasil que juga a casa sense Neymar.
A Catalunya, la notícia política de la setmana és l’absolució del setge al Parlament de Catalunya. Després de llegir les 126 pàgines de la sentència de l’Audiència Nacional, Francesc M. Álvaro, recomana tancar immediatament el Parlament de Catalunya. Segons el jutge, la protesta era un gest de defensa de la Constitució i els mètodes dels assaltants responien al fet que determinades reivindicacions no troben espai en els mitjans de comunicació privats per fer-se sentir en el debat polític i social. Més lamentable, però, que la sentència és que alguns diputats que van patir el setge ara minimitzen els fets, mentre d’altres hi presentaran recurs en contra. És clar que també hi ha discrepàncies dins els liberals europeus, on Tremosa conviu amb UpyD i Ciudadanos.
Acabem amb la revolta de tota l’oposició contra el “decretazo” de Rajoy, que només ha aconseguit portar el projecte a debat al Congrés, on la majoria absoluta del PP farà la resta. Un Rajoy, per cert, que es mostra incapaç de concertar un cita amb Mas, el qual, mentrestant sembla que està pactant amb Junqueras unes plebiscitàries si el 9-N no pot fer la consulta, segons diu Joaquim Nadal en una entrevista a El Singular Digital.
En aquest breu resum setmanal naturalment no ho hem explicat tot, per raons d’espai, però també perquè, com escriu avui Xavier Roig a l’Ara a propòsit de la corrupció a la Federació Catalana de Municipis, hi ha coses que “ja no volem saber”. En fi, que sant Benet, patró d’Europa, ens ajudi a reformar la classe política!
Mentre el Govern central buida les arques de la Seguretat Social, Monago promet rebaixar l’IRPF al 90% dels extremenys. Davant d’això, Francesc M. Álvaro suggereix que ens deixem d’independències i terceres vies i estudiem com aconseguir la via extremenya, que és la més rendible i no provoca cap xoc de trens.
I si canviem els trens pels avions, aquesta setmana ha estat notícia l’incident d’El Prat, que evidencia el gran volum de vols que s’hi registren però és mala notícia a l’inici de la temporada turística.
Dimarts, els infants van ser doblement protagonistes, per notícies bastant dramàtiques. D’una banda, llegíem a La Vanguardia que un de cada deu nens mor abans dels cinc anys a l’Àfrica subsahariana. D’altra banda, Jorge Castañeda escrivia a El País sobre el flux massiu, produït el darrer any, de més de cent mil menors d’edat indocumentats i no acompanyats que marxen de la violència i la inseguretat dels païsis de l’Amèrica Central cap als Estats Units.
Davant d’això, cobra més sentit l’advertiment de Lluís Foix a La Vanguardia: un govern que no privilegiï clarament l’educació, l’estudi i la ciència, que no s’esforci a crear bones universitats i centres de recerca, i no promugui la cultura, no passarà a la història com un govern decent.
El dimecres és notícia l’augment de les hostilitats a Gaza, després que Hamas ha llançat míssils contra Israel i aquest ha intensificat els atacs aeris a la franja. I, en l’àmbit esportiu, passarà a la història l’escandalós 7-1 que Alemanya clava a un Brasil que juga a casa sense Neymar.
A Catalunya, la notícia política de la setmana és l’absolució del setge al Parlament de Catalunya. Després de llegir les 126 pàgines de la sentència de l’Audiència Nacional, Francesc M. Álvaro, recomana tancar immediatament el Parlament de Catalunya. Segons el jutge, la protesta era un gest de defensa de la Constitució i els mètodes dels assaltants responien al fet que determinades reivindicacions no troben espai en els mitjans de comunicació privats per fer-se sentir en el debat polític i social. Més lamentable, però, que la sentència és que alguns diputats que van patir el setge ara minimitzen els fets, mentre d’altres hi presentaran recurs en contra. És clar que també hi ha discrepàncies dins els liberals europeus, on Tremosa conviu amb UpyD i Ciudadanos.
Acabem amb la revolta de tota l’oposició contra el “decretazo” de Rajoy, que només ha aconseguit portar el projecte a debat al Congrés, on la majoria absoluta del PP farà la resta. Un Rajoy, per cert, que es mostra incapaç de concertar un cita amb Mas, el qual, mentrestant sembla que està pactant amb Junqueras unes plebiscitàries si el 9-N no pot fer la consulta, segons diu Joaquim Nadal en una entrevista a El Singular Digital.
En aquest breu resum setmanal naturalment no ho hem explicat tot, per raons d’espai, però també perquè, com escriu avui Xavier Roig a l’Ara a propòsit de la corrupció a la Federació Catalana de Municipis, hi ha coses que “ja no volem saber”. En fi, que sant Benet, patró d’Europa, ens ajudi a reformar la classe política!
4 de juliol del 2014
El Descosit, 30.06-04.07.2014
La setmana va començar amb dues notícies, per cert por publicitades, relacionades amb els cristians. Una de luctuosa: la d’un nou acte terrorista de Boko Haram al nord de Nigèria, on van assassinar als fidels de quatre esglésies que assistien a la missa dominical. I una altra de curiosa: les declaracions que el papa Francesc va fer a uns periodistes, recordant-los amb to simpàtic que al tombant del segle xx els comunistes havien robat la bandera de la pobresa als cristians.
En l’àmbit polític, Duran i Lleida defensava a l’Escola d’Estiu d’Unió la necessitat de crear a Catalunya un “gran moviment” per reforçar, des de sensibilitats diverses, l’espai de centre que fins ara ha ocupat CiU. Tanmateix, a la ciutat de Barcelona sembla que hi haurà pugna a les municipals en el front d’esquerres, perquè si bé sembla que ERC serà decisiva, també apareix amb força la coalició alternativa Guanyem Barcelona, encapçalada per Ada Colau, com assenyalava Francesc M. Álvaro a La Vanguardia.
Dimarts, el Govern Rajoy fou doblement protagonista en plantejar alhora el debat de l’excés d’aforats i de l’elecció directa dels alcaldes. Enric Juliana advertia que, segons com es plantegi aquesta segona qüestió, pot ser una cacicada que premiï el fet d’aconseguir la majoria, encara que sigui molt minsa, Per la seva banda, Germà Bel també dubtava de la voluntat de regeneració democràtica del PP, perquè fa una política isabelina, més adreçada a súbdits que a ciutadans: per exemple, la reforma fiscal rebaixa els impostos als més rics, mentre assetja les hisendes autonòmiques que sufraguen els serveis bàsics de l’educació i la sanitat, i alhora es nega a reformar el finançament autonòmic, encara una llei l’hi obligui.
En l’àmbit internacional, hi ha hagut dues bones notícies: la intenció d’Ucraïna i Rússia de buscar un alto el foc bilateral, i la voluntat de Cameron de col·laborar amb Juncker, després de les seves reticències inicials. Tanmateix, a França ha esclatat un escàndol de tràfic d’influències que ha esquitxat Sarkozy, detingut i interrogat per la policia.
Mai no ens hauríem cregut que això pogués passar però, com escrivia dimecres Antoni Puigverd, ara els poders tremolen, les masses s’organitzen i els de dalt estan sota sospita. I de poc serveixen els intents de canvi generacional del PSOE o les reflexions de Duran, perquè arriben tard. Rafael Argullol escrivia a El País que la regeneració ha de ser ètica, davant la ideologia dominant avui, caracteritzada per l’utilitarisme. el pragmatisme i exaltació permanent de la possessió immediata de les coses i les persones, sense cap compromís. I, si no, que li preguntin a Víctor Valdés, que ara veu com el Mònaco no el vol perquè està lesionat.
Pel que fa al PSC, Iceta s’ha perfilat com el successor de Pere Navarro, per bé que Ferran Requejo considera que al partit li cal un canvi més profund en els àmbits social, democràtic i nacional, i repensar-se les relacions amb el PSOE.
Sobre el 9-N, Joan Tapia escrivia a El Confidencial que Mas està interessat que les eleccions catalanes es facin després de les espanyoles, però que potser les haurà de convocar junt amb les municipals de maig amb una llista CDC-ERC que no seria bona per a ningú, com, per cert, tampoc no ho és parlar de flotes navals catalanes, com ens recordava Toni Aira.
Davant d’aquesta agitació política, ahir Lluís Foix ens prescrivia els seus savis consells: deia que, per poder viure en els àmbits de llibertat i seguretat personal i col·lectiva que ambicionem, són imprescindibles la cortesia, l'afabilitat, la comprensió, la compassió, la fermesa i la serietat. I recordava que sense respecte a les opcions legítimes dels altres, és difícil mantenir un cert grau de convivència cívica... Les dades positives de l’atur publicades ahir poden ajudar, sens dubte, a millorar el clima social.
En canvi, no hi ajuden els casos de corrupció, que aquesta setmana han afectat especialment els alcaldes, des del cas de Torredembarra fins als sobresous que cobraven 23 batlles del PSC, 9 d’ERC, 5 d’ICV i 2 del PP del cas Mercuri, dels quals parla avui l’Ara, ni tampoc les noves dades del cas Nóos i el sospitós pacte entre l’antic comptable de l’institut i el fiscal, amb què obre l’editorial El Punt Avui.
Per acabar, llegim avui a El Periódico que Pablo Iglesias proposa regular els mitjans de comunicació i carrega contra el pla sobiranista de Catalunya perquè el promou la casta només per diners. L’aspre discurs que va pronunciar a l’Eurocambra dimecres contrasta amb el que ahir va fer Matteo Renzi, que encarna una nova manera d'exercir la política des d'un partit de tall tradicional, en aquest cas socialdemòcrata. En assumir la presidència de la UE, Renzi va parlar d'esperança, de defensa de valors i de regeneració. Ell és doncs, segons escriu avui Màrius Carol a La Vanguardia la gran esperança blanca d'una Europa esclerotitzada.
En l’àmbit polític, Duran i Lleida defensava a l’Escola d’Estiu d’Unió la necessitat de crear a Catalunya un “gran moviment” per reforçar, des de sensibilitats diverses, l’espai de centre que fins ara ha ocupat CiU. Tanmateix, a la ciutat de Barcelona sembla que hi haurà pugna a les municipals en el front d’esquerres, perquè si bé sembla que ERC serà decisiva, també apareix amb força la coalició alternativa Guanyem Barcelona, encapçalada per Ada Colau, com assenyalava Francesc M. Álvaro a La Vanguardia.
Dimarts, el Govern Rajoy fou doblement protagonista en plantejar alhora el debat de l’excés d’aforats i de l’elecció directa dels alcaldes. Enric Juliana advertia que, segons com es plantegi aquesta segona qüestió, pot ser una cacicada que premiï el fet d’aconseguir la majoria, encara que sigui molt minsa, Per la seva banda, Germà Bel també dubtava de la voluntat de regeneració democràtica del PP, perquè fa una política isabelina, més adreçada a súbdits que a ciutadans: per exemple, la reforma fiscal rebaixa els impostos als més rics, mentre assetja les hisendes autonòmiques que sufraguen els serveis bàsics de l’educació i la sanitat, i alhora es nega a reformar el finançament autonòmic, encara una llei l’hi obligui.
En l’àmbit internacional, hi ha hagut dues bones notícies: la intenció d’Ucraïna i Rússia de buscar un alto el foc bilateral, i la voluntat de Cameron de col·laborar amb Juncker, després de les seves reticències inicials. Tanmateix, a França ha esclatat un escàndol de tràfic d’influències que ha esquitxat Sarkozy, detingut i interrogat per la policia.
Mai no ens hauríem cregut que això pogués passar però, com escrivia dimecres Antoni Puigverd, ara els poders tremolen, les masses s’organitzen i els de dalt estan sota sospita. I de poc serveixen els intents de canvi generacional del PSOE o les reflexions de Duran, perquè arriben tard. Rafael Argullol escrivia a El País que la regeneració ha de ser ètica, davant la ideologia dominant avui, caracteritzada per l’utilitarisme. el pragmatisme i exaltació permanent de la possessió immediata de les coses i les persones, sense cap compromís. I, si no, que li preguntin a Víctor Valdés, que ara veu com el Mònaco no el vol perquè està lesionat.
Pel que fa al PSC, Iceta s’ha perfilat com el successor de Pere Navarro, per bé que Ferran Requejo considera que al partit li cal un canvi més profund en els àmbits social, democràtic i nacional, i repensar-se les relacions amb el PSOE.
Sobre el 9-N, Joan Tapia escrivia a El Confidencial que Mas està interessat que les eleccions catalanes es facin després de les espanyoles, però que potser les haurà de convocar junt amb les municipals de maig amb una llista CDC-ERC que no seria bona per a ningú, com, per cert, tampoc no ho és parlar de flotes navals catalanes, com ens recordava Toni Aira.
Davant d’aquesta agitació política, ahir Lluís Foix ens prescrivia els seus savis consells: deia que, per poder viure en els àmbits de llibertat i seguretat personal i col·lectiva que ambicionem, són imprescindibles la cortesia, l'afabilitat, la comprensió, la compassió, la fermesa i la serietat. I recordava que sense respecte a les opcions legítimes dels altres, és difícil mantenir un cert grau de convivència cívica... Les dades positives de l’atur publicades ahir poden ajudar, sens dubte, a millorar el clima social.
En canvi, no hi ajuden els casos de corrupció, que aquesta setmana han afectat especialment els alcaldes, des del cas de Torredembarra fins als sobresous que cobraven 23 batlles del PSC, 9 d’ERC, 5 d’ICV i 2 del PP del cas Mercuri, dels quals parla avui l’Ara, ni tampoc les noves dades del cas Nóos i el sospitós pacte entre l’antic comptable de l’institut i el fiscal, amb què obre l’editorial El Punt Avui.
Per acabar, llegim avui a El Periódico que Pablo Iglesias proposa regular els mitjans de comunicació i carrega contra el pla sobiranista de Catalunya perquè el promou la casta només per diners. L’aspre discurs que va pronunciar a l’Eurocambra dimecres contrasta amb el que ahir va fer Matteo Renzi, que encarna una nova manera d'exercir la política des d'un partit de tall tradicional, en aquest cas socialdemòcrata. En assumir la presidència de la UE, Renzi va parlar d'esperança, de defensa de valors i de regeneració. Ell és doncs, segons escriu avui Màrius Carol a La Vanguardia la gran esperança blanca d'una Europa esclerotitzada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)