Davant de l'escenari que s'obre amb la constitució del nou Parlament i la investidura del president Mas amb els vots de CiU i ERC, cal fer una reflexió política profunda per tal d'encertar els millors passos a seguir a partir d'ara i gestionar la complexitat actual, tant des del punt de vista polític com econòmic i social a Catalunya.
Observant la nova composició del Parlament, la primera constatació és la fragmentació i la radicalització de les postures polítiques. En aquest sentit, en el debat d'investidura ja es van començar a marcar les tendències que sembla que caracteritzaran el nous curs polític: d'una banda, una harmonia inicial entre Mas i Junqueras, i una actitud prou clara i propositiva, curiosament, de la CUP; d'altra banda, un frontisme dur i contundent de Sánchez Camacho i Rivera. I, finalment, una actitud bastant histriònica i bel·ligerant, però no tancada a arribar a acords per part d'Herrera, i un to gris de Navarro, erràtic i poc compromès amb la realitat del moment.
Davant d'aquest primer tast, considero que en la propera legislatura adquiriran una importància especial la intel·ligència, la responsabilitat i la generositat polítiques. És a dir, davant la duresa de la realitat actual, el votant reclamarà cada vegada més dels seus polítics que actuïn amb saviesa política (intel·ligència), per tal d'assolir les fites que el país es proposa, que siguin conseqüents amb els fins que diuen que volen aconseguir (responsabilitat) i que els anteposin a les temptacions partidistes (generositat).
I això no és fàcil, quan no tots els polítics, per raons estratègiques o ideològiques, voldran jugar a aquest joc de fer una política més "noble" i al servei del ciutadà i del país. Tanmateix, si la situació econòmica i social es degrada més, crec que a Catalunya, país del pactisme, l'estratègia frontista fracassarà i els catalans apostaran i premiaran aquells projectes polítics que cerquin solucions efectives per a Catalunya.
I, de moment, de Madrid no arriba cap proposta "salvadora", sinó tot el contrari. Potser per això cada cop són més els qui confien el futur del país a dotar Catalunya d'estructures d'Estat, per molt incert que sigui el camí, perquè a l'altra banda hi ha el mur de la incomprensió, la frustració, la condemna a la mediocritat i l'immobilisme, sense cap argument racional que els justifiquin.
22 de desembre del 2012
9 de desembre del 2012
La dimensió del país i el futur de Catalunya
Els resultats de les eleccions, sorprenent per a molts, ha tingut la virtut d'esbossar un retrat bastant precís de com és el país i la seva gent, oimés tenint en compte que la participació ha estat de les més elevades de la història.
Entre les lectures que en podem extreure, de manera desapassionada, en destaquen tres:
1. El sobiranisme es manté però radicalitza els seus plantejaments. Contràriament al que molts pensaven, Mas ha retrocedit en escons (tot i que només ha perdut 90.000 vots), però ho ha fet a costa d'ERC, que n'ha guanyat més de 200.000, i també per la pèrdua d'un 20% en l'índex de fidelitat del vot convergent, però sobretot d'Unió, arran de la deriva independentista dels plantejaments de Mas. Tot amb tot, CiU i ERC tenen més d'1,6 milions de vots, cosa que representa un augment del 14% respecte de les eleccions de 2010 i, tenint en compte que la participació enguany ha crescut un 10%, aquest augment, si bé poc important (un 4%), encara és més significatiu.
2. L'unionisme aconsegueix mobilitzar més electors. Els partits clarament espanyols, és a dir, PP i Cs, han aconseguit uns resultats molt destacats a Catalunya, en passar de menys de 500.000 vots a prop de 750.000, és a dir, un increment del 50%. En aquest augment, hi ha influït la mobilització de votants que tradicionalment no participaven en les eleccions autonòmiques, l'ensulsiada del PSC i, de manera molt significativa, la campanya mediàtica de la por davant un eventual procés independentista i de desgast de la figura del president Mas orquestrada pel diari El Mundo, amb l'anoència dels dos grans partits estatals.
3. Hi ha encara alguns vots incerts. En llegir aquests resultats electorals, és difícil de saber amb exactitud el perfil del votant del PSC i què han fet els seus antics votants, si és que han exercit el vot en aquestes eleccions. Una altra incògnita fa referència als votants no sobiranistes d'Unió. I la darrera incertesa, vist el resultat i l'actitud actual d'ERC, és que farien ara els seus votants provinents de CiU, com també els qui en aquesta ocasió han votat SI.
Tanmateix, la lectura que en fan des de Madrid és tota una altra: l'aventura independentista de Mas ha fracassat i cal aprofitar la feblesa del moment, agreujada per la crisi econòmica, per neutralitzar el fet diferencial català, utilitzant els mateixos arguments que el sobiranisme ha esgrimit a favor d'un estat propi: factors econòmics i major eficàcia en la gestió.
És evident, però, que el rerefons de tot plegat és liquidar l'estat autonòmic, decisió que ja van consensuar fa deu anys el PP i el PSOE, després dels pactes de CiU amb totes dues forces per assegurar la governabilitat d'Espanya. En el fons, al PSOE ja li va bé estar en hores baixes en aquests moments de crisi econòmica, en què governar resulta difícil per a qualsevol líder polític, sempre que s'aprofití la conjuntura per acabar amb el fet diferencial català. A més, en aquesta feina bruta, el PP segur que es desenvoluparà millor. I al Rubalcaba, al Montilla i a la Chacón ja els va bé una Catalunya neutralitzada, sense embrutar-se les mans...
Entre les lectures que en podem extreure, de manera desapassionada, en destaquen tres:
1. El sobiranisme es manté però radicalitza els seus plantejaments. Contràriament al que molts pensaven, Mas ha retrocedit en escons (tot i que només ha perdut 90.000 vots), però ho ha fet a costa d'ERC, que n'ha guanyat més de 200.000, i també per la pèrdua d'un 20% en l'índex de fidelitat del vot convergent, però sobretot d'Unió, arran de la deriva independentista dels plantejaments de Mas. Tot amb tot, CiU i ERC tenen més d'1,6 milions de vots, cosa que representa un augment del 14% respecte de les eleccions de 2010 i, tenint en compte que la participació enguany ha crescut un 10%, aquest augment, si bé poc important (un 4%), encara és més significatiu.
2. L'unionisme aconsegueix mobilitzar més electors. Els partits clarament espanyols, és a dir, PP i Cs, han aconseguit uns resultats molt destacats a Catalunya, en passar de menys de 500.000 vots a prop de 750.000, és a dir, un increment del 50%. En aquest augment, hi ha influït la mobilització de votants que tradicionalment no participaven en les eleccions autonòmiques, l'ensulsiada del PSC i, de manera molt significativa, la campanya mediàtica de la por davant un eventual procés independentista i de desgast de la figura del president Mas orquestrada pel diari El Mundo, amb l'anoència dels dos grans partits estatals.
3. Hi ha encara alguns vots incerts. En llegir aquests resultats electorals, és difícil de saber amb exactitud el perfil del votant del PSC i què han fet els seus antics votants, si és que han exercit el vot en aquestes eleccions. Una altra incògnita fa referència als votants no sobiranistes d'Unió. I la darrera incertesa, vist el resultat i l'actitud actual d'ERC, és que farien ara els seus votants provinents de CiU, com també els qui en aquesta ocasió han votat SI.
Tanmateix, la lectura que en fan des de Madrid és tota una altra: l'aventura independentista de Mas ha fracassat i cal aprofitar la feblesa del moment, agreujada per la crisi econòmica, per neutralitzar el fet diferencial català, utilitzant els mateixos arguments que el sobiranisme ha esgrimit a favor d'un estat propi: factors econòmics i major eficàcia en la gestió.
És evident, però, que el rerefons de tot plegat és liquidar l'estat autonòmic, decisió que ja van consensuar fa deu anys el PP i el PSOE, després dels pactes de CiU amb totes dues forces per assegurar la governabilitat d'Espanya. En el fons, al PSOE ja li va bé estar en hores baixes en aquests moments de crisi econòmica, en què governar resulta difícil per a qualsevol líder polític, sempre que s'aprofití la conjuntura per acabar amb el fet diferencial català. A més, en aquesta feina bruta, el PP segur que es desenvoluparà millor. I al Rubalcaba, al Montilla i a la Chacón ja els va bé una Catalunya neutralitzada, sense embrutar-se les mans...
18 d’octubre del 2012
Eufòria independentista i tics predemocràtics
Ara tot just fa un mes de l'èxit de convocatòria de la Diada. I aquests darrers trenta dies s'han caracteritzat, d'una banda, per una creixent eufòria independentista --com si ja fóssim a Ítaca, vaja!--, que ha tingut com a rerefons les accions i declaracions pujades de tot d'alguns membres destacats de l'Espanya constitucional indissoluble.
Segons els grecs, "eufòric" era aquell individu que "ho portava bé", que "suportava bé el dolor". Reivindico la vigència d'aquesta etimologia perquè intueixo que els temps que ens esperen no seran gens fàcils de viure per als qui ens considerem simplement catalans, amb tots els drets que això comporta (el de l'autodeterminació inclòs!). I ho dic recordant que els darrers tres-cents anys no hem estat capaços de sostreure'ns del jou hispànic sinó que àdhuc ens hi hem ajaçat prou bé (és allò de la puta i la Ramoneta), fins al punt que als pobres espanyols els hem aviciat fins a uns extrems que no deixaran que ens n'anem perquè, sense Catalunya, Espanya deixaria d'existir (Gallardón dixit). A més, ells la llei la tenen a favor --nosaltres, només la legitimació (que no legitimitat) democràtica. I, pel que fa a Europa, només cal repassar el que va passar el 1714 per veure com ens poden arribar a ajudar els europeus...
Un comentari a part mereix el cúmul de despropòsits en forma de declaracions que s'estan emetent des de molt diverses instàncies espanyoles contra els catalans: jutges, polítics, bisbes, militars, alguns economistes..., amb arguments que van des de l'imperi de la llei, a l'esgarriament moral del secessionisme, l'amenaça d'intervenció militar o la por a l'aïllament. Crec sincerament que Espanya té un problema que, malgrat els 37 anys de democràcia, encara no ha sabut resoldre: el pes significatiu que determinats col·lectius predemocràtics (és a dir, que no han fet la transició) encara tenen en la societat espanyola. Entre ells hi ha aquells jutges que, en comptes d'interpretar l'esperit del pacte constitucional, van retallar l'Estatut d'autonomia de Catalunya sense contemplacions. També hi ha els polítics d'ascendència (i alguns, també de descendència) franquista. I, amb ells, uns quants bisbes nostàlgics de la "católica España", que res no han dit mai dels assassinats dels capellans bascos en mans franquistes ni de la condemna a mort del democratacristià Carrasco i Formiguera. I, a aquest grup, no hi manquen els militars, que escriuen cartes reials per parlar de "galgos y podencos" i de l'article 8 CE. El corifeu que conformen tots plegats ha deixat perplexos alguns periodistes internacionals, que hi estan trobant un filó de notícies inesperat...
I al bell mig d'aquest espectacle, hi ha el catalanet que sobreviu a la crisi com pot i que, de moment, si no s'enrabia més és perquè confia a descarregar tota la seva indignació el proper 25-N. Però, compte!, que la caixa és buida i l'hivern que ens espera pot ser molt cru.
I si no trobem tots plegats una sortida airosa a l'ofec català, l'agitació social està servida: no oblidem que a Catalunya les revoltes anarquistes sempre han trobat un camp molt fèrtil.
17 d’agost del 2012
Una nova Diada?
El proper 11 de setembre ja escalfa motors, malgrat que alguns polítics catalans ens han demanat que els deixem descansar fins després d'aquesta data...
El cert, però, és que es comença a dibuixar la discrepància habitual que es palesa habitualment en aquestes dates entre el "nacionalisme" català.
D'una banda, hi ha el sector independentista, que amb bona lògica demana que l'11-S sigui un dia de reivindicació de la independència de Catalunya. La llàstima és que entre els qui defensen tan noble idea hi ha els qui (ERC) no fa tant no van dubtar gens a posar un president espanyol a la Generalitat, el qual es va encarregar de buidar les arques de la nostra institució de govern i a llastar-la amb un increment insostenible de despesa estructural (increment de més del 50% del nombre de funcionaris en set anys, proliferació de càrrecs de confiança i sous estratosfèrics per no fer res). També n'hi ha d'altres (SI) que estan a matadegolla amb aquests, perquè si abans van pactar amb en Montilla, ara sembla que volen abraçar en Mas...
D'altra banda, a can CiU les coses estan mogudetes també: hi ha un sector obertament sobiranista (Rull, Puig...) i un altre, que no va més enllà d'una tímida defensa del pacte fiscal (bàsicament, els principals càrrecs d'UDC), de manera que, per evitar estrips interns, la postura oficial de la federació sembla que es limita a demanar, per a l'11 de setembre, un gran clam nacional a favor del "pacte fiscal" --expressió que ningú sap del cert què vol dir, concretament.
I si visitem la casa socialista, hi trobem també agitació, entre els qui no es volen quedar al marge de la reivindicació del pacte fiscal, en abstracte (Maragall, Nadal, Ros, Ballesteros), i la vella guàrdia chaconiana i montillana, la missió de la qual és acabar amb la peculiaritat catalana del socialisme. Potser per això algun dirigent socialista s'ha aventurat a reclamar per a l'11-S el "pacte social", potser amb l'intent de desmarcar ICV del "pacte fiscal" (certament, "social" és un adjectiu més ecosocialista que "fiscal").
Mentrestant, els del PP i C's s'ho miren amb un somriure i deuen pensar que, mentre els qui s'autoproclamen catalans estiguin tan dividits, ells, que obertament diuen que són espanyols, no tenen per què preocupar-se.
I així, quan intervinguin Espanya, a finals d'any, Catalunya quedarà finalment diluïda com una província més, certament molt menys dotada d'infraestructures aeroportuàries i ferroviàries que d'altres i, per tant, menys competitiva.
I llavors sorgirà novament el cofoisme català, invocant els èxits del Barça i dels esportistes catalans d'elit, que ni paguen impostos al país ni tenen cap inconvenient a vestir la samarreta de la "roja" quan se'ls presenta la més mínima ocasió. I qui dia passa any empeny.
En fi, si els qui creiem en això de Catalunya no ens ho prenem una mica més seriosament, després de l'11-S d'enguany vindrà el 12, i res no haurà passat.
Si realment volem fer història, primer hem d'esporgar el gra de la palla, és a dir, distingir clarament entre els qui creuen en el futur de Catalunya com a nació i els qui no, siguin del partit que siguin (Ros sí, Montilla no; Puig sí, Ortega no). I, després, els qui compartim un mateix ideal, encara que des de posicions polítiques diferents, hem d'anar tots a la una.
Altrament, tornarem a perdre una altra ocasió! I cada cop en tindrem menys...
El cert, però, és que es comença a dibuixar la discrepància habitual que es palesa habitualment en aquestes dates entre el "nacionalisme" català.
D'una banda, hi ha el sector independentista, que amb bona lògica demana que l'11-S sigui un dia de reivindicació de la independència de Catalunya. La llàstima és que entre els qui defensen tan noble idea hi ha els qui (ERC) no fa tant no van dubtar gens a posar un president espanyol a la Generalitat, el qual es va encarregar de buidar les arques de la nostra institució de govern i a llastar-la amb un increment insostenible de despesa estructural (increment de més del 50% del nombre de funcionaris en set anys, proliferació de càrrecs de confiança i sous estratosfèrics per no fer res). També n'hi ha d'altres (SI) que estan a matadegolla amb aquests, perquè si abans van pactar amb en Montilla, ara sembla que volen abraçar en Mas...
D'altra banda, a can CiU les coses estan mogudetes també: hi ha un sector obertament sobiranista (Rull, Puig...) i un altre, que no va més enllà d'una tímida defensa del pacte fiscal (bàsicament, els principals càrrecs d'UDC), de manera que, per evitar estrips interns, la postura oficial de la federació sembla que es limita a demanar, per a l'11 de setembre, un gran clam nacional a favor del "pacte fiscal" --expressió que ningú sap del cert què vol dir, concretament.
I si visitem la casa socialista, hi trobem també agitació, entre els qui no es volen quedar al marge de la reivindicació del pacte fiscal, en abstracte (Maragall, Nadal, Ros, Ballesteros), i la vella guàrdia chaconiana i montillana, la missió de la qual és acabar amb la peculiaritat catalana del socialisme. Potser per això algun dirigent socialista s'ha aventurat a reclamar per a l'11-S el "pacte social", potser amb l'intent de desmarcar ICV del "pacte fiscal" (certament, "social" és un adjectiu més ecosocialista que "fiscal").
Mentrestant, els del PP i C's s'ho miren amb un somriure i deuen pensar que, mentre els qui s'autoproclamen catalans estiguin tan dividits, ells, que obertament diuen que són espanyols, no tenen per què preocupar-se.
I així, quan intervinguin Espanya, a finals d'any, Catalunya quedarà finalment diluïda com una província més, certament molt menys dotada d'infraestructures aeroportuàries i ferroviàries que d'altres i, per tant, menys competitiva.
I llavors sorgirà novament el cofoisme català, invocant els èxits del Barça i dels esportistes catalans d'elit, que ni paguen impostos al país ni tenen cap inconvenient a vestir la samarreta de la "roja" quan se'ls presenta la més mínima ocasió. I qui dia passa any empeny.
En fi, si els qui creiem en això de Catalunya no ens ho prenem una mica més seriosament, després de l'11-S d'enguany vindrà el 12, i res no haurà passat.
Si realment volem fer història, primer hem d'esporgar el gra de la palla, és a dir, distingir clarament entre els qui creuen en el futur de Catalunya com a nació i els qui no, siguin del partit que siguin (Ros sí, Montilla no; Puig sí, Ortega no). I, després, els qui compartim un mateix ideal, encara que des de posicions polítiques diferents, hem d'anar tots a la una.
Altrament, tornarem a perdre una altra ocasió! I cada cop en tindrem menys...
7 de gener del 2012
Esquizofrènia catalana? No, nacionalisme conjuntural
Ara fa uns quants anys, uns presumptes nacionalistes van decidir que el millor per a Catalunya era pactar amb el PP de José M. Aznar. I fa menys anys, uns altres nacionalistes, presumptament més autèntics que els anteriors, van optar per investir un tal José Montilla, de l'executiva del PSOE, president de la Generalitat de Catalunya.
Entre aquelles fites històriques dels nacionalistes catalans i l'actualitat hi ha hagut "retallades" tan significatives com una sentència del Tribunal Constitucional que ha "reescrit" alguns passatges de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, a desgrat de l'aprovació majoritària de què fou objecte tant al Parlament de Catalunya com a les Cortes Generales de Madrid (després de retocar-lo una mica). D'aleshores ençà, també hem vist com el mateix Tribunal que adés avalava la política d'immersió lingüística a Catalunya, ara la qüestionava seriosament. I, també en aquest temps, hem vist com els màxims responsables polítics de l'Estat espanyol deien, entre altres coses, que bombardejar Barcelona de tant en tant no és pas mala idea o que la Llei de pressupostos generals de l'Estat pot incomplir-se si, del que es tracta, és de restituir a Catalunya els diners que li han estat prèviament sostrets...
Davant d'aquestes dolenteries, sembla que aquells presumptes nacionalistes o ultranacionalistes s'han adonat finalment que Espanya "ens roba" (demano disculpes a la presidenta De Gispert en cas que l'expressió sigui "no parlamentària") i que no podem seguir pactant amb ells si no ens asseguren un "pacte fiscal", és a dir, que l'almoina sigui una mica més generosa.
Tanmateix, quan el fill del rei veu perillar la Corona pels escàndols del seu cunyat, aquests nacionalistes "indignats" corren a rebre'l per beneir-li la proposta de la Fundació Príncep de Girona, que pretén ajudar els joves a ser emprenedors (esperem que no ho facin seguint el model Urdangarín). I, mentrestant, alguns companys de partit del polític més valorat del Congrés espanyol (mal símptoma que sigui un català!) diuen que comencen a sentir la coïssor nacionalista, malgrat que ells no ho han estat mai, de nacionalistes!
I, finalment, per acabar-ho d'adobar, el Dia de Reis, un dels grups mediàtics més poderosos de casa nostra, liderat per una família bastant pròxima al PP, decideix premiar una obra sobre la vida d'una de les nissagues socialistes més destacades del panorama català, davant de totes les autoritats convergents, que aplaudeixen per allò del fair play.
De tot aquest embolic, només en dedueixo un parell de conclusions: 1. Els catalans tenim un problema secular per esbrinar què volem fer amb Catalunya: d'una banda, no volem que desaparegui, i en els moments més crítics, la defensem aferrissadament; però, de l'altra, no volem que ens afecti massa la butxaca ni que ens faci quedar malament davant d'altra gent (ves, què diran!) 2. En conseqüència, la majoria dels catalans practiquem el que se'n podria dir un "nacionalisme conjuntural", cosa que em fa pensar que ja hem arribat al cap del carrer i que no ens cal gesticular tant per reivindicar vés a saber quins horitzons més ambiciosos, si és que no es tracta d'una estratègia per mantenir el poc que ens han deixat...
Entre aquelles fites històriques dels nacionalistes catalans i l'actualitat hi ha hagut "retallades" tan significatives com una sentència del Tribunal Constitucional que ha "reescrit" alguns passatges de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, a desgrat de l'aprovació majoritària de què fou objecte tant al Parlament de Catalunya com a les Cortes Generales de Madrid (després de retocar-lo una mica). D'aleshores ençà, també hem vist com el mateix Tribunal que adés avalava la política d'immersió lingüística a Catalunya, ara la qüestionava seriosament. I, també en aquest temps, hem vist com els màxims responsables polítics de l'Estat espanyol deien, entre altres coses, que bombardejar Barcelona de tant en tant no és pas mala idea o que la Llei de pressupostos generals de l'Estat pot incomplir-se si, del que es tracta, és de restituir a Catalunya els diners que li han estat prèviament sostrets...
Davant d'aquestes dolenteries, sembla que aquells presumptes nacionalistes o ultranacionalistes s'han adonat finalment que Espanya "ens roba" (demano disculpes a la presidenta De Gispert en cas que l'expressió sigui "no parlamentària") i que no podem seguir pactant amb ells si no ens asseguren un "pacte fiscal", és a dir, que l'almoina sigui una mica més generosa.
Tanmateix, quan el fill del rei veu perillar la Corona pels escàndols del seu cunyat, aquests nacionalistes "indignats" corren a rebre'l per beneir-li la proposta de la Fundació Príncep de Girona, que pretén ajudar els joves a ser emprenedors (esperem que no ho facin seguint el model Urdangarín). I, mentrestant, alguns companys de partit del polític més valorat del Congrés espanyol (mal símptoma que sigui un català!) diuen que comencen a sentir la coïssor nacionalista, malgrat que ells no ho han estat mai, de nacionalistes!
I, finalment, per acabar-ho d'adobar, el Dia de Reis, un dels grups mediàtics més poderosos de casa nostra, liderat per una família bastant pròxima al PP, decideix premiar una obra sobre la vida d'una de les nissagues socialistes més destacades del panorama català, davant de totes les autoritats convergents, que aplaudeixen per allò del fair play.
De tot aquest embolic, només en dedueixo un parell de conclusions: 1. Els catalans tenim un problema secular per esbrinar què volem fer amb Catalunya: d'una banda, no volem que desaparegui, i en els moments més crítics, la defensem aferrissadament; però, de l'altra, no volem que ens afecti massa la butxaca ni que ens faci quedar malament davant d'altra gent (ves, què diran!) 2. En conseqüència, la majoria dels catalans practiquem el que se'n podria dir un "nacionalisme conjuntural", cosa que em fa pensar que ja hem arribat al cap del carrer i que no ens cal gesticular tant per reivindicar vés a saber quins horitzons més ambiciosos, si és que no es tracta d'una estratègia per mantenir el poc que ens han deixat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)