Neymar i el mar Mediterrani, o el dilema ètic d'Europa

El cas Neymar planteja un dilema ètic al Barça

Avui he llegit que el FC Barcelona, ambaixador futbolístic de Catalunya en molts aspectes, està disposat a pagar 170 milions d’euros per un jugador de 27 anys que ara en fa dos va trencar unilateralment el contracte que el vinculava amb el Barça i va portar el club als tribunals i que durant aquest temps ha estat més present als mitjans per la seva conducta poc exemplar que pel seu talent futbolístic. Ara, per repescar aquest perla, el nostre club mobilitza els seus principals directius en jets privats a París, a parlar amb els principals responsables del Paris Saint-Germain, entre ells l’empresari Nasser Al-Khelaïfi, gerent d’un fons d’inversió el Qatar. Considerant totes les circumstàncies del cas, el dilema ètic està servit!

I la crisi dels refugiats planteja un dilema ètic a Europa

Mentrestant, al Mediterrani, altres joves com Neymar i com els diversos voluntaris de les ONG Proactiva Open Arms o Sea Watch, s’ho juguen tot llançant-se a les aigües del Mare Nostrum intentant atènyer algun dels països de la riba nord, amb l’esperança de trobar refugi i acollida a Europa. I, tanmateix, els líders polítics i econòmics del vell continent no els volen auxiliar i, en comptes d’això, intenten infligir un càstig exemplar als joves capitans de les embarcacions que gosen rescatar vides que s’estan ofegant al mar.

Els models que Europa necessita

Els joves d’avui i de tots el temps cerquen models que els inspirin en la seva conducta. I, segons com es presentin davant l’opinió pública notícies tan xocants i contradictòries com el nou fitxatge de Neymar pel Barça o les accions de rescat marítim de les ONG d’Òscar Camps i Carola Rackete, se sentiran més identificats amb el jove futbolista brasiler o amb els dos joves voluntaris que rescaten al Mediterrani.

I el paper que ha d'acomplir el Barça

Així doncs, el paper del Barça en aquesta operació pot ser ben il·lustratiu per saber si, com han fet els principals líders polítics europeus, està al servei dels grans grups inversors i dels grans poders econòmics, o bé vol ser un nou actor d'una nova societat que valora realment i conrea els aspectes ètics, socials i mediambientals, i que anteposa el factor humà als rèdits econòmics.
Crec sincerament que el món que s’acosta necessita cada vegada més de l’exemple de joves com l’Òscar i la Carola, disposats a arriscar-se per ajudar els altres, i menys del contraexemple de joves com Neymar, que encarnen l’èxit fàcil sense esforç, la diversió egoista i l’ostentació buida, la fanfarroneria, l’individualisme i la ignorància.

La fi del procés: el perfeccionament de la democràcia?

Fa poc més de 25 anys, Salvador Millet i Bel, en ser nomenat membre d’honor de la Societat Catalana d’Economia, va pronunciar un discurs d’agraïment a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, que va dedicar al “perfeccionament de la democràcia”. Crec que és un bon tema per reflexionar-hi de nou, a la llum de l’anomenat “procés” català.


Font: Montjuïc poètic

A hores d’ara, sembla més que evident que això de la independència de Catalunya és un miratge i que el mantra de “fer república” és una entelèquia que ja no convenç els analistes mínimament rigorosos de la realitat.

Tanmateix, això no vol dir que totes les reivindicacions i els fets que s‘han esdevingut a Catalunya els darrers anys inspirats pel sobiranisme hagin estat balders. Ben al contrari, han evidenciat les febleses d’uns i altres, de manera que ara estem en més bona disposició d’analitzar la realitat –si sabem posar-nos les ulleres adequades–, de detectar les febleses i imperfeccions d’ambdues parts i de procurar posar fil a l’agulla per tal de pal·liar-les tots, uns i altres.

De la part catalana, el procés ha evidenciat la lluita pel poder per part dels sectors sobiranistes, una lluita que ha demostrat la manca d’una estratègia comuna i ben planificada per assolir un objectiu tan notable com és la independència, i això ha eixamplat l’àmbit dels indecisos –diguem que com més rauxa exhibien uns, més seny i ordre reclamaven els altres– i alhora ha desvetllat la bèstia adormida d’uns quants ciutadans intransigents, que no estan disposats a posar en crisi l’statu quo que els dóna seguretat personal, de manera que han passat al contraatac.

De la banda espanyola, s’ha evidenciat que la transició fou més aviat una transigència cap a un sector fins llavors políticament marginat, que la descentralització autonòmica ha estat una farsa –des del moment que amb 24 hores et poden retirar l’autonomia– i que encara persisteix un establishment hereu de la dictadura franquista i, per tant, predemocràtic, que imposa el seus criteris en els principals poders de l’estat, ja sigui la corona, la justícia, els cossos i forces de seguretat de l’estat o alguns grups empresarials, d’infraestructures i de comunicació.

Tot això ha quedat ben palès al llarg dels darrers anys, no tan sols a l’opinió pública catalana, sinó també a escala internacional. El fet que hi hagi presos polítics i no polítics pendents de judici tancats durant deu mesos per uns delictes molt dubtosos, segons reconeguts penalistes espanyols, i que el nombre d’exiliats polítics i no polítics vagi creixent dia a dia, davant l’estupor de bastants països de la Unió Europea, evidencien que el problema persisteix i que és un tema polític, que només es pot resoldre políticament amb diàleg i amb concessions per a ambdues parts.

Amb la caiguda del govern del PP ha començat una nova fase –un nou “procés”, podríem dir– que tant el govern espanyol com el català faran bé de prolongar tant com calgui, per tal de perfeccionar la democràcia espanyola, que a hores d’ara mostra uns símptomes evidents de malaltia. Aquest procés, però, requereix que les dues parts facin moviments concrets que demostrin a la ciutadania la voluntat de canviar les coses i la manera de fer política, però també que facin pedagogia a les seves respectives opinions públiques, massa contaminades per les xarxes socials de prejudicis sobre “l’enemic que cal combatre”.

En aquest sentit, el procés català obre una oportunitat magnífica a l’Estat espanyol per iniciar una nova transició democràtica, amb la voluntat de nodrir-se de l’enriquiment cultural i del dinamisme econòmic que pot oferir la part catalana. El procés serà forçosament lent i viurà contratemps, i necessita com a requisit previ la suspensió de les presons preventives.

Si les institucions espanyoles són capaces de fer aquest primer pas, és molt probable que creixi exponencialment la voluntat de col·laboració de la part catalana. Ara bé, si el que es fomenta és l’esperit “a por ellos”, la humiliació del poble català, la persecució dels llaços i la ratificació de les penes i sancions, difícilment aquest camí es podrà encetar. Certament, el PSOE té un poder molt feble ara per ara al Congrés, però crec que els passos cap a una distensió del conflicte català li poden reportar vots a l’Estat espanyol, perquè més enllà dels qui sempre criden i estan en la bronca permanent, hi ha una gran majoria silenciosa que tampoc no troba bé aquest linxament a Catalunya, simplement perquè molta gent té parents que hi van anar a viure temps enrere, cercant-hi un futur millor. I si ens hi fixem, veurem que el PP fa poca oposició –més enllà de Casado, que segons com acabi el tema del màster, pot ser apartat del càrrec– i deixa que Ciudadanos es cremi fent una oposició agressiva que només agrada a uns pocs.

El temps dirà com acaba la cosa, però és evident que la millor solució per a ambdues parts és acabar entenent-se, explicar a la ciutadania tots els passos que adopten i fer pedagogia sobre la conveniència d‘un acord win-win. Potser això sona avui un desideràtum, però en tot cas considero que és un horitzó més factible que la república catalana o que l’Espanya una, grande y libre.

Romàntics i conversos

L'evolució del procés i els efectes del 155 van provocant en el sector independentista algunes reaccions políticament contradictòries però perfectament comprensibles des del punt de vista humà. Potser la més sorprenent als darrers dies ha estat l'ajornament sine die de la celebració del Ple d'investidura per part del president Roger Torrent, d'ERC. Molts exconvergents, del PDeCAT o de JxCat, però també no pocs simpatitzants d'ERC, no han entès la decisió de Torrent, com tampoc no van entendre, al seu moment, l'aparent intenció inicial de Puigdemont de convocar eleccions abans que l'autonomia se n'anés en orris amb l'aplicació del 155. Tant llavors com ara s'ha parlat de 155 monedes de plata o de traïció.

Aquest cop, però, els dubtes han vingut de part dels “independentistes de sempre" d'ERC, i no dels putaramonaires convergents, i això ha passat després que Puigdemont hagi superat, contra tot pronòstic, la llista encapçalada per Junqueras. I és evident que el gran volum de vot exconvergent que els darrers anys s'havia passat sense complexos a la proposta dels genuïnament independentistes ara no entén les vacil·lacions d'ERC i ja ha començat a canviar novament el vot a favor de Puigdemont, una tendència que es pot veure molt accentuada si hi ha un nou avenç electoral i Puigdemont encara s'hi pot presentar (el ministre Catalá va avançar que podria ser inhabilitat per primavera).

Per què, en el moment més àlgid del procés, ERC flaqueja i JxCat (hereva en gran part de Convergència) està disposada a prémer l'accelerador? Una resposta fàcil però imprecisa seria dir que Junqueras és a la presó i Puigdemont viu en llibertat a Brussel·les. Si anem enrere en el temps, veiem que, en el moment en què se'ls planteja la disjuntiva d'anar a declarar a Madrid o marxar a Brussel·les, el líder republicà opta per la primera alternativa, mentre que el president decideix marxar. Novament, la conclusió fàcil seria dir que Junqueras actua més responsablement que Puigdemont (una resposta ara si més no matisable, vista l'evolució dels darrers esdeveniments). Tanmateix, podria argüir-se també una altra explicació, més psicològica i política: Junqueras va actuar des de la candidesa, mentre que Puigdemont ho va fer més des de la praxi política, la murrieria i el coneixement de l'adversari. 

I tenint en compte que ambdós líders encapçalen veus diverses dins el sobiranisme, no seria aventurat concloure que Junqueras i ERC han defensat, des de sempre, un independentisme més de tall romàntic, mentre que Puigdemont i molts exconvergents han evolucionat de l'autonomisme pujolià a l'independentisme pràctic sense complexos. En aquest sentit, tenen l'empenta i el zel propis dels conversos, i semblen disposats a més sacrificis que ERC.

El temps acabarà de definir si això és així o no. No voldria, però, acabar aquestes ratlles sense reconèixer que l'actitud de Torrent em sembla, de moment, prou assenyada i intel·ligent.

En quin món vivim? Les enquestes a l’era dels big data

Quan a finals del 2010 fou elegida en segona volta, Dilma Rousseff no podia ni imaginar-se que sis anys més tard seria objecte d’un impeachment. Avui Juan Manuel Santos encara no s’explica el resultat del referèndum d’octubre de 2016 en què la majoria dels colombians van rebutjar fer les paus amb les FARC. Tampoc Hillary Clinton s’explica com és que Trump li ha arrabassat la Casa Blanca. I David Cameron mai no s’hauria convocat un referèndum si hagués tingut clar que els britànics optarien majoritàriament pel Brexit.

Com és, doncs, que personatges tan importants i suposadament tan ben informats com la presidenta del Brasil i el president de Colòmbia, el primer ministre britànic i la secretària d’estat dels Estats Units han errat tant en les seves apreciacions, fins al punt de perdre gran part o tot el seu capital polític?

No és fàcil de respondre aquesta pregunta, però crec que es podria dir que tots ells han comès un greu error d’apreciació, subestimant la realitat, perquè han intentat copsar-la amb uns instruments que ja no són prou eficaços per fer-ho. Fins fa poc, els estudis d’opinió, les demoscòpies, les enquestes i altres mètodes similars eren la font prioritària de què disposaven els polítics i els seus partits per copsar l’opinió dels ciutadans, i intentaven influir-hi a través de les agències de premsa, creant estats d’opinió (agenda setting) i a través dels mitjans de comunicació audiovisuals, bàsicament la televisió, explicant les coses tal com volien que s’interpretessin (framing).

Tanmateix, la irrupció de les xarxes socials ho ha capgirat tot. Per poc que reflexionem sobre la nostra realitat d’avui, conclourem que gran part de la nostra cosmovisió actual és fruit del que ens arriba a través de Facebook, Twitter, WhatsApp i d’altres aplicacions mòbils. Moltes mobilltzacions ciutadanes s’han activat a través de les xarxes, i han agafat amb el pas canviat més d’un govern. Si és així, convindria fer més estudis prospectius dels continguts que circulen per aquestes xarxes, per saber exactament què pensa la gent d’un país, d’una regió, d’una ciutat o d’una comunitat sobre un tema determinat. Aquests estudis, ara com ara, però, són molt incipients i poc concloents, perquè requereixen l’aplicació d’una sèrie d’algoritmes molt poc desenvolupats fins ara.

Mentrestant, doncs, ens trobem en una mena de dimensió desconeguda, en què el poder encara fa servir uns mecanismes i uns instruments totalment desfasats i obsolets, llevat d'algunes tertúlies, per copsar i crear opinions entre la ciutadania. I això, naturalment, el porta a cometre greus errors d’apreciació i a arribar a conclusions precipitades i poc contrastades sobre què pensa realment la gent.

En aquest període de desconcert epistemològic, sí que es poden extreure unes poques conclusions, que de fet no són gaire encoratjadores: l’allau d’informació que rebem per les xarxes socials és molt exbiaixada, no tan sols pel que fa a la veracitat de les fonts d’on emanen els continguts, sinó també pel seu fort component subjectiu i partidista. En efecte, en la majoria de les xarxes socials, és cada usuari qui tria els seus amics i seguidors, i això fa que prioritàriament s’envolti de perfils que d’antuvi ja simpatitzen amb les seves afinitats electives i que, amb llurs tuits, posts o missatges, li vénen a confirmar una cosmovisió en la qual ja s’arrenglera o hi té afinitats. Si bé això ja passava amb els mitjans tradicionals -els telespectadors miraven la seva cadena preferida, els lectors de diaris compraven aquelles capçaleres que els eren ideològicament més afins, la novetat ara és que, amb les aplicacions mòbils, la informació ha guanyat en immediatesa, fluidesa, impacte, segmentació i simplicitat, la qual cosa excita les actituds reactives per sobre de les reflexives.

El resultat de tot plegat és que, a l’era de la informació, en què tothom disposa almenys d’un smartphone que té connectat permanentment (24-7-365) i del qual no s’allunya més enllà d’uns pocs metres, ens costa més que mai saber en quin país vivim i quines són les idees força que dominen en la societat que ens és més propera.

Així s’explica que, a casa nostra, els independentistes es creguin que això de Catalunya ja està guanyat, mentre que els unionistes treguin pit creient que els seus contrincants són quatre gats mal avinguts, atemorits i poc convençuts, a punt de tirar la tovallola. I, és clar, amb un panorama com aquest, és molt diíicil posar-se d’acord, enraonar, negociar o pactar: cadascuna de les parts està més convençuda cada dia de la seva postura i no veu, doncs, la necessitat de negociar res amb l’altra.

Fins que un dia passa un fet insospitat, que no encaixa amb cap dels relats que ens han venut: Trump succeeix Obama a la Casa Blanca!

El reietó, el delfí i la vicealcadessa

Aquests darrers dies hem viscut a Girona un espectacle lamentable, amb pressions i gestos poc democràtics, que diuen poc de la regeneració política al nostre país. I el més trist de tot és constatar que els han protagonitzat el flamant nou president de la Generalitat, que es proposa bastir la República catalana en divuit mesos, i membres de Convergència Democràtica de Catalunya, un partit que es vol refundar combatent la corrupció, amb més transparència i més democràcia interna (segons el seu eix ètic) i membres de Demòcrates de Catalunya, un “partit del segle XXI que neix amb la voluntat de contribuir a la millora de la qualitat democràtica” al nostre país (segons publica a la seva web).

Malauradament, enlloc no s‘ha vist l‘esperit del republicanisme ni de la nova política. En comptes d‘això, en pocs dies hem viscut el segon cas de democràcia “digital”, després del protagonitzat per Mas amb la seva renúncia, en què un càrrec electe decideix a dit qui serà el seu successor, a esquenes del que han dictaminat les urnes. Perquè és evident que, dels 1.600.000 vots que va obtenir Junts pel Sí, ben pocs coneixien Carles Puigdemont el 27 de setembre, i els gironins que van votar CiU a les darreres municipals poc es podien imaginar que acabaria essent alcalde de la seva ciutat el senyor Ballesta, que era el número 19 d‘una llista de 25.

I tampoc no s‘ha vist cap gest que faci pensar en la regeneració de la política per part de Convergents i Demòcrates, sinó un conjunt de maniobres per fer-se amb l'alcaldia de Girona, que ha acabat semblant un autèntic episodi de Joc de Trons. Amb aquesta manera de fer tan poc coherent amb els principis de la regeneració democràtica i de la nova política, Convergents i Demòcrates han acabat decebent les expectatives de molts ciutadans i militants gironins.

Si hem de presagiar l‘esdevenidor de Catalunya en els propers divuit mesos per aquests dos gestos polítics "absolutistes" protagonitzats per l’actual president de la Generalitat, poques esperances podem tenir que el "procés" ens porti a un país més lliure, més democràtic i menys corrupte.

Qui ha votat la CUP o l'odi a Mas

Des de fa dies que tinc un interès morbós, insà: voldria saber quants dels 210.000 nous vots que el 27-S va obtenir la CUP respecte a les eleccions de 2012 eren d’autèntics cupaires i quants eren de votants d’altres opcions polítiques, especialment d’ERC, que van preferir la CUP abans que Junts pel Sí per no votar Artur Mas de president.

Em faig aquesta pregunta des que vaig començar a sentir alguns teòrics votants de Junts pel Sí insistir que la culpa dels resultats era d’en Mas i exculpant fins al darrer moment els posicionaments erràtics de la CUP, sense tenir en compte la legitimitat de formar govern que té una força que ha obtingut el 40 % dels vots (la segona no va arribar al 18 %) i la responsabilitat de totes les altres forces de facilitar la investidura, especialment si comparteixen els mateixos fins.

CUP contra Mas

I em faig aquesta pregunta incòmoda perquè entre tots plegats siguem conscients que, mentre juguem a vetar persones concretes amb uns arguments insubstancials i demagògics, no aconseguirem mai ser independents, sinó provincians i autonòmics.

Cal recordar que des de 2003, el president Mas ha guanyat totes les eleccions a les quals s’ha presentat en nombre de diputats al Parlament (malgrat que ERC li va impedir la presidència les dues primeres legislatures) i que la seva “marca” més baixa ha estat 47 diputats. En canvi, el nombre màxim d’escons que ha obtingut mai ERC des de la restauració de la democràcia ha estat 23, menys de la meitat. Només amb aquestes xifres ja es veu que no es pot prescindir de Mas ni de la seva gent en aquest camí cap a la independència. I els qui titllen Mas de dreta capitalista, prepotència, servitud als interessos de l’establishment, corrupció, etc., sense aportar proves concloents, tenen tot el dret de fer-ho, però demostren que no tenen com a objectiu principal i prioritari la independència de Catalunya. És el cas de la CUP i d’una part dels qui, sense ser cupaires, l’han votat el 27-S abans que votar Mas.

El procés evidentment ha quedat tocat amb el "no" de la CUP, però ja va quedar tocat també amb el "no" d’ERC de concórrer amb CDC a les Generals, malgrat que finalment potser hauran d’anar junts per formar grup parlamentari. Ara només queda un tercer element que pot salvar el procés, o enfonsar-lo definitivament: reeditar Junts pel Sí a les properes eleccions del març, i esperar que els vots “aventurers” –aquells que el 2010, quan el president Mas demanava una majoria excepcional, van optar per ERC i que ara que CDC i ERC anaven junts han optat per votar la CUP– aquest cop votin Junts pel Sí.

L’odi al president Mas, que ja va preconitzar Podemos en la campanya del 27-S i que promouen constantment la monja Forcades –en una particular interpretació de la caritat cristiana– i l’actriu Ada Colau, pot acabar amb el procés. Si aquest sentiment tan poc noble i tan irracional és el que protagonitza el debat polític a Catalunya, el noble ideal de la independència més val que el deixem per als romàntics.

El partit o el país? De la ingenuïtat a la genuïtat

Els darrers mesos, hem presenciat com el partidisme s’ha carregat la genuïtat del procés. Mentre aquest estava en mans de la societat civil, es va registrar un crescendo en entusiasme i participació en els actes a favor d’un estat propi. Ara bé, quan les regnes les han agafat els partits polítics, després de l’èxit del 9-N, l’esperit d’unitat s’ha trencat i ara serà molt difícil de redreçar la situació perquè som davant d’un any triplement electoral.

No deixa de sorprendre que mentre a l’Estat espanyol triomfa el populisme de Podemos i C’s, que amenaça l’estabilitat dels partits tradicionals, aquí són els partits de sempre, especialment CiU i ERC, qui polemitzen sobre el procés, mentre les organitzacions de la societat civil que han impulsat les mobilitzacions més massives, és a dir, l’Assemblea i Òmnium Cultural, de moment es mostren incapaces de fer el salt a la política per fer un toc d’alerta als partits tradicionals i renovar la democràcia. És sabut que tant l’ANC com Òmnium estan bastant controlades per CiU i ERC i això els resta marge de moviment. I, en aquest context, també sorprèn que la CUP hagi desaparegut del mapa del procés, en part a causa de la seva pròpia dinàmica interna, que li impedeix poder treure rèdit electoral d’un valor tant en alça com David Fernàndez.

Davant d’això, hi ha molts catalans que, potser per un excés d’ingenuïtat, després de presenciar les picabaralles entre CiU i ERC, ara se senten orfes i no saben què votar per refermar el procés. La conseqüència és que les darreres enquestes per als comicis del 27-S indiquen que CiU perd quasi 20 escons i d’aquests, només 7-8 van a ERC i 6 més a la CUP, de manera que es perden 6-7 escons, que potser van a Podemos o enlloc. (Dit sigui de passada, aquestes projeccions demostren la falsedat del qui defensaven com a opció millor fer llistes separades, en comptes de concórrer sota una llista única de país.)

Així doncs, si els catalans sembla que seguim fent l’imbècil, com deia Joan Sales, amb el risc que en aquesta bugada perdem bous i esquelles perquè, segons quins siguin els resultats del 27-S, haurem d’esperar molts anys més a tornar a treure el tema de Catalunya.

Només tres factors poden corregir aquesta tendència al desencís entre els simpatitzants amb el procés català. El primer són les eleccions municipals de maig: si guanyen majoritàriament els partits sobiranistes i no hi ha pactes postelectorals contra natura, això pot nodrir un cert esperit secessionista. El segon factor és l’eventualitat que determinats personatges de rellevància pública, impulsats o no per organitzacions de la societat civil, com Carme Forcadell, Muriel Casals, Santiago Vidal o Raül Romeva, impulsin una candidatura a banda dels partits, a favor de la independència. Aquest fet, que pot reduir l'espai electoral d'ERC i CiU, també els pot esperonar a confegir unes llistes amb molts punts de confluència, si no una llista única. La tercera alternativa seria decidir posposar les eleccions del 27-S fins a després de les eleccions generals espanyoles. Aquest fet, però, hauria d’estar molt ben justificat políticament perquè, si no, representaria directament el suïcidi polític del president Mas.

Passi el que passi els propers mesos, crec que hores d’ara el simpatitzant del procés sobiranista que no és militant de cap partit polític ja ha perdut la ingenuïtat davant dels moviments partidistes dels partits sobiranistes i independentistes. I fins es pregunta si els polítics que juguen a aquest joc tenen la maduresa necessària per construir i gestionar les famoses "estrctures d'estat".

Ara cal, doncs, que entre tots recobrem la genuïtat radicalment democràtica del procés i el portem fins allà on puguem, mobilitzant tots els efectius que realment aspiren a la plena llibertat del nostre país.

L'excessiu protagonisme de Junqueras i la mort del procés

El procés anava bé mentre l'impulsaven la societat civil, l'Assemblea i Òmnium, i el president Mas anava fent els deures. I va arribar el 9-N, una pedra d'ensopec que ERC havia imposat a CiU i, després de les vacil·lacions inicials en quedar reduït a un procés participatiu, Mas va superar la prova amb èxit i va decidir traçar el seu full de ruta per aconseguir un mandat democràtic que validés davant les democràcies occidentals els prop de dos milions de vots del sí-sí per mitjà d'unes plebiscitàries. L'èxit de la consulta va fer que Mas recobrés el protagonisme del procés i remuntés a les enquestes.

Però això no ho ha pogut pair ERC, que ja tenia coll avall el sorpasso, i ràpidament els seus ideòlegs van dissenyar una rèplica de Junqueras a l'estratègia de Mas, sense calcular els efectes negatius que podria tenir sobre el procés. I, enarborant com mai la bandera de la justícia social --cosa més pròpia d'ICV, la CUP, Podemos i, fins i tot PSC i UDC--, un Junqueras decidit a exercir, inoportunament, de cap de l'oposició proposa més d'una llista per a les plebiscitàries, sabent que Mas haurà d'avançar les eleccions sí o sí perquè no li aprovarà els pressupostos. I, per acabar de reblar el clau, demana a la simpatitzant Terribas que l'entrevisti en prime time a TV3, abans del Polònia i amb connexió en directe a Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, per ratificar la seva esmena a la totalitat al full de ruta de Mas.

Aquest protagonisme excessiu de Junqueras quan, en vigílies d'un any electoral, veu com Mas el torna a avançar en les enquestes, pot ser letal per al procés. I el més curiós del cas és que l'estigui protagonitzant ERC, amb l'excusa d'integrar més gent a l'independentisme, quan sabem de sobres que, a hores d'ara, tothom ja ha pres partit sobre el tema, sobretot els partidaris del no, que no es manifesten als carrers però estan disposats a fer un gran pacte PP-PSC-Cs-SCC, com s'ha vist al brindis de la Constitució.

No és estrany, doncs, que dimarts de la setmana passada Muriel Casals i Carme Forcadell arronsessin el nas davant la proposta de Junqueras, després que l'Assemblea hagués defensat públicament que promouria una llista de país. La nova imposició d'ERC al full de ruta de Mas pot enfonsar el procés en les plebiscitàries, si és que n'hi ha, llevat que Mas segueixi impulsant amb força la llista única i aconsegueixi comptar finalment amb el suport d'Omnium i l'Assemblea, cosa que provocaria una desfeta dins d'ERC.

A més, amb aquest error estratègic, Junqueras ha posat les coses molt fàcils perquè Duran i Lleida remati la jugada en la seva carta setmanal, en què augura que, si la situació no canvia radicalment i ràpidament, la proposta de llista unitària pot acabar com a les europees: tots dividits, fent bons els auguris d'Aznar.

I és que, per culminar un procés de l'envergadura de la independència, no es poden fer actes partidistes reactius, sense papers, improvisats i merament retòrics com el que va protagonitzar Junqueras al Palau de Congressos. Cal una estratègia fonamentada i calendaritzada, com la que va proposar Mas al Fòrum. I si, a aquestes altures, el seu protagonisme queda diluït, és evident que el procés se n'anirà en orris.

Unió, Franklin, De Gaulle i la democràcia

El 7 de novembre de 1931 naixia Unió Democràtica de Catalunya. Avui, 83 anys més tard, s’observa una al•lèrgia absoluta a allò que els fundadors d’Unió anomenaven la “fraternitat espiritual”, és a dir, la col·laboració, la convivència i l’harmonia entre els diversos pobles d’Espanya, des del respecte mutu i no des de la submissió d’un poble a un altre. És la conclusió a què arriba Antoni Castellà a l’Ara, que recorda que Miquel Coll i Alentorn, ja l’any 1963, deia que si una de les dues parts no estava d’acord a confederar-se, “l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya per garantir el seu normal desenvolupament seria la independència”.

Fa bastant més temps, a finals del segle XVIII, un dia el vell Benjamin Franklin es va topar a París amb Danton, el jove advocat revolucionari francès, que li digué que la Declaració d’Independència dels Estats Units no serviria de res sense un exèrcit que fes complir el que proclamava. Llavors Franklin li respongué: “Jove, s’equivoca. Darrere d’aquesta declaració hi ha el poder de la vergonya.” Aquesta anècdota, que explica Jofre Llombart a El Singular Digital, sembla molt escaient de cara a diumenge: els poders de l’Estat poden fer el que vulguin per impedir la consulta, però no es poden permetre oferir imatges al món que denotin que Espanya, a més d’un país corrupte, impedeix l’exercici més elemental de la democràcia.

Com tampoc és propi de democràcies consolidades represaliar qui discrepa de determinades idees majoritàries. Per fortuna, aquesta ideologia del linxament no es va produir ahir la UdG, que finalment va decidir no retirar el títol doctor honoris causa a l’ara magistrada del Tribunal Constitucional Encarna Roca. El seny, doncs, ha prevalgut a Catalunya, però, en altres latituds: només cal recordar el cessament del fiscal Martín Sol, pel seu tímid suport a la consulta, i l'expedient obert al jutge Santi Vidal, per redactar una suposada Constitució catalana, com assenyala Enric Hernández a El Periódico.

I acabem amb una altra efemèride. El 9-N farà 44 anys que va morir el general De Gaulle, com recorda avui José Antich a La Vanguardia. De Gaulle deia que el caràcter és la virtut dels temps difícils. Un caràcter que ha exhibit Artur Mas amb el procés de participació ciutadana que s’ha tret de la màniga, el qual pot convertir-se per al Govern espanyol en una autèntica bomba de rellotgeria d’efecte retardat. Diumenge es veurà com acaba tot.

El 9-N i el foc nou

Francesc Canosa escriu a l’Ara que el 9-N anirem a votar amb l’única papereta possible: la de l’existència. Perquè el que viurem diumenge, segons escriu Toni Aira al El Singular Digital, és una autoparòdia que han promogut Rajoy i el seu govern, prohibint l’exercici democràtic lliure. Mas, amb l'impuls de la societat civil, ha liderat el procés fins on ha pogut. La culminació de tot plegat ha de ser diumenge, inundant els carrers que envolten els punts de votació i oferint al món una imatge que valgui més que mil paraules. Que deixi en evidència, de nou, una democràcia espanyola en fallida i de la qual molts, legítimament, en volen marxar.

No sabem que passarà d’aquí fins a diumenge, però ho podem intuir, perquè Rajoy és presoner dels discursos dels sectors més durs de la dreta, que l’acusen de tou, de manera que l'objectiu del Govern espanyol serà guanyar per KO, segons vaticina Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia. Davant la força dels poders espanyols, que poden exigir als Mossos que no permetin l’accés als col·legis, el sobiranisme només té la capacitat de fer-se novament fotografies multitudinàries que puguin superar el pes de la violència legal i simbòlica del camp adversari, conclou Marc Álvaro.

A les últimes hores, les posicions de tots els partits s’han anat definint més. Finalment, Joan Herrera ha assegurat que anirà a votar Sí-No, i Josep A. Duran i Lleida ha dit que també ho farà, per Miquel Coll i Alentorn. Tanmateix, molts dels militants d’Iniciativa i d’Unió ja fa temps que tenen decidit votar Sí-Sí o fer-ho per Carrasco i Formiguera.

Qui no s’ha definit encara sobre el procés català és Podemos, que s’ha limitat a dir que el 9-N és un engany als catalans, més preocupat de les enquestes a Espanya, que li donen una majoria suficient per acabar amb el bipartidisme de PP i PSOE. De fet, El Periódico obre l’edició d’avui amb el titular “Tripartidisme”, basant-se en les darreres dades que ha publicat el CIS. Això obligarà a fer una renovació política a fons aquesta tardor i durant l’any que ve, segons llegim a l’editorial d’El País.

Acabem, però, amb un to optimista. Avui Ramon Rovira ens recorda a El Punt Avui que, si bé el cabal informatiu ens dóna molts motius per al pessimisme, cal pensar en positiu, perquè sota les branques cremades de la vella política queden algunes cendres enceses per fer foc nou.

Procés deliberatiu o tangentòpolis?

Avui Francisco Longo escriu a El Periódico una reflexió interessant sobre el procés català i la reacció de Madrid. Recorda que la democràcia no és un mer recompte de forces per conèixer quines són les més nombroses en un moment determinat, sinó que exigeix uns marcs cooperatius que facin possible la deliberació, especialment quan hi ha en joc coses importants. Tanmateix, el que estem vivint darrerament és la confrontació de dues racionalitats poc raonables que pot fer que, al final, hi sortim perdent tots.

Certament no hi haurà deliberació possible mentre a Madrid hi hagi un Sánchez que es limiti a dir que s’estima els catalans i un Rajoy disposat a parlar de tot menys del que toca. Com escriu avui Iñaki Anasagasti a El Singular Digital, la qüestió catalana no es resol ni amb petons ni amb el no a tot, ni menys volent empresonar Mas, enviar l’exèrcit o suspendre l’autonomia. Des d’aquí, Maragall va proposar ja fa temps el federalisme asimètric, que la Constitució preveu quan parla de regions i nacionalitats, però la resposta dels constitucionalistes davant d’aquesta irregularitat fou el cafè per a tothom de l’Estat de les autonomies, que feia de Madrid i Múrcia comunitats autònomes com Catalunya o Euskadi.

Si el procés sobiranista fracassa. escombrarà tots els que hi han participat, sigui quina sigui la seva quota en el fracàs. Però sembla que hi ha qui pensa que, “Si això no acaba d’anar bé, jo patiré, però el meu adversari s’enfonsarà”. Ho escriu avui Vicenç Villatoro al seu Dietari a l’Ara, i afegeix que aquesta actitud sembla que s’ha estès també als casos de corrupció, que els darrers dies han proliferat de forma exponencial.

Tant, que ahir Enric Juliana, en un article molt crític a La Vanguardia, parlava de la Tangetòpolis espanyola i la fallida moral que està vivint el nostre país, que a les darreres hores ha obligat l’alcalde Trias a desmentir que tingui un compte a Suïssa i Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy a demanar explícitament perdó pels casos de corrupció que afecten molts alts càrrecs del PP, entre ells l'exsecretari general Acebes i l'exvicepresident Rato, que ja s’ha donat de baixa del partit.

I, entre tot aquest escàndol, s’ha parlat poc dels pressupostos 2015. Els de l’Estat, preveuen una inversió de 1.350 milions d’euros pel Corredor Mediterrani, si fa no fa el que percebrà Florentino Perez per clausurar la plataforma Castor. I, a Catalunya, Esquerra només ajudarà Mas a aprovar-los a canvi d'una nova data: la de les plebiscitàries.

La vella i la nova política

En certa ocasió, Rajoy va dir, parlant dels casos de corrupció que afectaven el seu partit, que "s’han produït coses que que no ens agradaria que es produïssin". El drama és que aquestes "coses" no paren d'aparèixer dia rere dia. Ahir dilluns van tornar a fer-ho a l'entorn d'Esperanza Aguirre, amb la detenció de més de 50 persones en l’operació policial anomenada Guerra Púnica. Davant d’aquest degoteig constant, escriu Albert Saez a El Periódico encara no sabem saber si Rajoy fa de botxí o d'espectador. Però el que sí veiem és que cada lloc que una víctima deixa lliure l'ocupa la vicepresidenta.

I el cert és que la protagonista de les portades dels diaris és Esperanza Aguirre i el seu ex número 2 Francisco Granados. Ahir, però, algun diari va ocupar cinc columnes per parlar d’un presumpte cas de corrupció de l’alcalde Trias, que el mateix interessat va desmentir poques hores després a Catalunya Ràdio. Potser els editors d’El Mundo haurien d’aprendre les lliçons de periodisme que va donar ahir Giovanni Di Lorenzo, director del setmanari Die Zeit, premiat ahir a Madrid com a exemple del millor periodisme. Un dels punts del seu decàleg periodístic és: Rebutja inventar un nou escàndol cada setmana, com explica avui Miguel Angel Aguilar a La Vanguardia.

I si del poder mediàtic, tornem al poder polític, sembla que s’hi perfilen dos bàndols: els de la vella política institucional i els nous lideratges sorgits de la indignació ciutadana. Avui Salvador Cardús escriu a l’Ara que té idea massa noble de la política per pensar que el seu futur s’hagi de dirimir entre el secret confegit dins de les parets d’un palau de la vella política i la consigna esbombada a la pantalla del televisor dels nous populismes. I conclou que a Estrasburg no es veu per enlloc aquesta renovació tan necessària de la política.

És clar que, davant de l’allau de casos de corrupció, els Pablo Iglesias del segle XXI no cal ni que facin campanya. Això és que vaticina a El Punt Avui el periodista Tian Riba, que creu que l'Espanya i la Catalunya del 2016 no tindran res a veure amb l'Estat de les autonomies i ni amb el règim de la Transició. Certament, avui ja som molt lluny d’aquell 28 d’octubre de 1982 en què Felipe González va guanyar per majoria absoluta la presidència del Govern espanyol amb el lema “por el cambio”.

Estat de dret o procés kafkià?

Ahir es van produir tres decisions judicials si més no sorprenents. Al matí, llegíem als diaris que el Tribunal Constitucional acabava de rebutjar la recusació del Parlament contra el magistrat Pérez de los Cobos, amb l’argument que no hi havia motius per dubtar de la seva imparcialitat en el tema, malgrat haver militat al PP i ser autor de diversos articles publicats contra el procés català. Al migdia, esclatava la notícia que el CGPJ havia expedientat i estudiava suspendre el jutge Santiago Vidal per redactar una Constitució catalana. I al vespre, mentre els partits proconsulta estaven reunits al Palau Robert, Ernesto Ekaizer comunicava que el Tribunal Suprem acabava d’admetre a tràmit la querella d’UpyD contra Artur Mas.

Resumint, el que hauria de ser un poder independent de l’Estat casualment ara persegueix un jutge favorable al procés i el president català que el promou i, en canvi, defensa els seus càrrecs d’acusacions evidents i provades. Tot plegat deu ser una nova interpretació, que se m’escapa, del que la Constitució anomena “Estat de dret”.

Amb coses com aquestes, el procés català cada cop s’assembla més a El Procés de Kafka. Però aquella és una obra de ficció inacabada, mentre que el cas català és real i li cal un final. Què passarà, doncs?

Toni Aira escriu a El Singular Digital que hem de procurar que no esclati una confrontació ganivet en mà dels partits catalanistes, tot carregant-se les culpes els uns als altres, o tots al govern, de resultes d’un escenari de no consulta el 9N. Aquest seria, sens dubte, un futur perfecte per al govern espanyol, però no per a Catalunya. I també parla del futur immediat M. Dolores Garcia a La Vanguardia, que veu que s’està acabant el temps de l’escenificació i Mas és presoner de la seva virtut més apreciada: la credibilitat. Va assegurar que els catalans votarien i ara es troba que no pot fer la consulta i que les eleccions no convenen ni al seu partit ni a Catalunya.

En fi, Empar Moliner a l’Ara a començar el cap de setmana amb un somriure, explicant que el curiós manifest que ha aparegut recentment defensant el “no” a la consulta és signat, entre d’altres –i llegeixo textualment–, per la “señora Maite Sant, diseñadora gráfica y votante de ERC” i la “señora Marta Nogué Miret, votante de la CUP”. Caram!