En certa ocasió, Rajoy va dir, parlant dels casos de corrupció que afectaven el seu partit, que "s’han produït coses que que no ens agradaria que es produïssin". El drama és que aquestes "coses" no paren d'aparèixer dia rere dia. Ahir dilluns van tornar a fer-ho a l'entorn d'Esperanza Aguirre, amb la detenció de més de 50 persones en l’operació policial anomenada Guerra Púnica. Davant d’aquest degoteig constant, escriu Albert Saez a El Periódico encara no sabem saber si Rajoy fa de botxí o d'espectador. Però el que sí veiem és que cada lloc que una víctima deixa lliure l'ocupa la vicepresidenta.
I el cert és que la protagonista de les portades dels diaris és Esperanza Aguirre i el seu ex número 2 Francisco Granados. Ahir, però, algun diari va ocupar cinc columnes per parlar d’un presumpte cas de corrupció de l’alcalde Trias, que el mateix interessat va desmentir poques hores després a Catalunya Ràdio. Potser els editors d’El Mundo haurien d’aprendre les lliçons de periodisme que va donar ahir Giovanni Di Lorenzo, director del setmanari Die Zeit, premiat ahir a Madrid com a exemple del millor periodisme. Un dels punts del seu decàleg periodístic és: Rebutja inventar un nou escàndol cada setmana, com explica avui Miguel Angel Aguilar a La Vanguardia.
I si del poder mediàtic, tornem al poder polític, sembla que s’hi perfilen dos bàndols: els de la vella política institucional i els nous lideratges sorgits de la indignació ciutadana. Avui Salvador Cardús escriu a l’Ara que té idea massa noble de la política per pensar que el seu futur s’hagi de dirimir entre el secret confegit dins de les parets d’un palau de la vella política i la consigna esbombada a la pantalla del televisor dels nous populismes. I conclou que a Estrasburg no es veu per enlloc aquesta renovació tan necessària de la política.
És clar que, davant de l’allau de casos de corrupció, els Pablo Iglesias del segle XXI no cal ni que facin campanya. Això és que vaticina a El Punt Avui el periodista Tian Riba, que creu que l'Espanya i la Catalunya del 2016 no tindran res a veure amb l'Estat de les autonomies i ni amb el règim de la Transició. Certament, avui ja som molt lluny d’aquell 28 d’octubre de 1982 en què Felipe González va guanyar per majoria absoluta la presidència del Govern espanyol amb el lema “por el cambio”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada