Estat de dret o procés kafkià?

Ahir es van produir tres decisions judicials si més no sorprenents. Al matí, llegíem als diaris que el Tribunal Constitucional acabava de rebutjar la recusació del Parlament contra el magistrat Pérez de los Cobos, amb l’argument que no hi havia motius per dubtar de la seva imparcialitat en el tema, malgrat haver militat al PP i ser autor de diversos articles publicats contra el procés català. Al migdia, esclatava la notícia que el CGPJ havia expedientat i estudiava suspendre el jutge Santiago Vidal per redactar una Constitució catalana. I al vespre, mentre els partits proconsulta estaven reunits al Palau Robert, Ernesto Ekaizer comunicava que el Tribunal Suprem acabava d’admetre a tràmit la querella d’UpyD contra Artur Mas.

Resumint, el que hauria de ser un poder independent de l’Estat casualment ara persegueix un jutge favorable al procés i el president català que el promou i, en canvi, defensa els seus càrrecs d’acusacions evidents i provades. Tot plegat deu ser una nova interpretació, que se m’escapa, del que la Constitució anomena “Estat de dret”.

Amb coses com aquestes, el procés català cada cop s’assembla més a El Procés de Kafka. Però aquella és una obra de ficció inacabada, mentre que el cas català és real i li cal un final. Què passarà, doncs?

Toni Aira escriu a El Singular Digital que hem de procurar que no esclati una confrontació ganivet en mà dels partits catalanistes, tot carregant-se les culpes els uns als altres, o tots al govern, de resultes d’un escenari de no consulta el 9N. Aquest seria, sens dubte, un futur perfecte per al govern espanyol, però no per a Catalunya. I també parla del futur immediat M. Dolores Garcia a La Vanguardia, que veu que s’està acabant el temps de l’escenificació i Mas és presoner de la seva virtut més apreciada: la credibilitat. Va assegurar que els catalans votarien i ara es troba que no pot fer la consulta i que les eleccions no convenen ni al seu partit ni a Catalunya.

En fi, Empar Moliner a l’Ara a començar el cap de setmana amb un somriure, explicant que el curiós manifest que ha aparegut recentment defensant el “no” a la consulta és signat, entre d’altres –i llegeixo textualment–, per la “señora Maite Sant, diseñadora gráfica y votante de ERC” i la “señora Marta Nogué Miret, votante de la CUP”. Caram!