Núria Bosch parla a l’Ara de la la proposta de devaluació fiscal que prepara el Govern espanyol i adverteix que pot incrementar la desigualtat social i que no pot estalviar els canvis estructurals necessaris per rellançar l’economia. En fer-ho, hi tenen un paper decisiu les exportacions, un dels objectius de la fira Alimentaria, que s’inaugura avui a Barcelona.
Mentrestant, l’any passat Catalunya fou líder en desnonaments i el més dramàtic, com escriu Enric Sierra a La Vanguardia, és que la majoria dels habitatges estan buits. Davant d’això, Carme Trilla, responsable d'acció social de Càritas, diu que cal comprar aquest habitatge, i no construir-ne de nou, per abordar l'emergència social. Per la seva banda, Teresa Crespo, presidenta de l’ECAS, escriu a El Periódico que Catalunya necessita un gran pacte contra la pobresa per construir un país més just i menys desigual, sense esperar que el temps o un canvi polític resolguin el problema.
Hi podria ajudar la nova fórmula per calcular la tarifa elèctrica decretada pel Ministeri d'Indústria, però el benefici no s’ha notat perquè, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, ha estat precedida d'un canvi en la part fixa del rebut de la llum. Pel que fa a la gasolina, l’editorial d’El País es mostra partidària de reformar la Llei d’hidrocarburs per afavorir les estacions de servei independents i evitar que Repsol, Cepsa i BP segueixin pactant preus per sobre dels que fixaria un mercat competitiu.
En el terreny polític, doble derrota socialista a les eleccions municipals franceses i a les primàries de Barcelona, amb una participació ridícula i una sospitosa victòria del candidat oficialista. I, quant al procés català, Francesc M. Álvaro recorda que no té a veure amb el pla Ibarretxe, sinó que és un moviment de base que supera les lògiques dels partits i no cau en les incitacions a la kaleborroka que es van viure dissabte passat a Barcelona, ni en les provocacions de culpabilitzar l’ANC de la violència que pugui esclatar el 9-N. Finalment, sobre terceres vies, Ferran Requejo, també a La Vanguardia, només veu “comprables” dos models: Catalunya com a entitat independent tipus Commonwealth o dins un sistema confederal, amb dret a secessió.
Finalment, pel que fa a la política migratòria europea, Xavier Antich denuncia que la UE està renunciant a la noble tradició d'acollida i hospitalitat de la Grècia clàssica, i això, diu, no pot ser.
31 de març del 2014
28 de març del 2014
El Descosit, 28.03.2014
Xavier Roig parla a l’Ara del populisme mal dissimulat que ha protagonitzat la política europea els darrers trenta anys, consistent a no negar cap capritx al ciutadà de l’estat del benestar, a còpia d’anar endeutant les administracions i, quan s’han produït les fallides bancàries, a utilitzar els diners del contribuent per finançar-les. Això, diu, ha fet molt mal a la democràcia i explica que ara la gent demani la independència als carrers. Tanmateix, les perspectives no conviden a l’optimisme.
Afortunadament, el motor econòmic català torna a arrencar, amb un balanç molt positiu de les exportacions, que han superat els 58.000 milions d'euros, i de inversions estrangeres, que l’any passat van convertir Catalunya en la segona regió europea que més inversió va captar. Aquestes dades apunten un creixement de l’1,5% enguany. Ho llegim a l’editorial de La Vanguardia, que afegeix que això hauria de repercutir en el finançament de la Generalitat i propiciar el diàleg amb l’Estat espanyol.
Pel que fa al model educatiu, Xavier Bru de Sala defensa, a El Periódico, el projecte d'escola pública que van pactar l’exconseller Ernest Maragall i la consellera Irene Rigau, que pretén desuniformitzar l'escola pública, confiant en directors amb personalitat i amb un equip que s'identifiqui amb el projecte educatiu. Tanmateix, perquè la reforma tingui èxit, cal la coresponsabilització dels pares i la participació activa de la comunitat educativa més reticent, que ha de recuperar l'entusiasme constructiu d'altres èpoques.
Això és més necessari que mai, ara que un informe de Càritas Europa alerta que l'Estat espanyol és, després de Romania, el territori de la Unió on hi ha més pobresa infantil, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui i s’ha evidenciat en el drama d’El Vendrell.
Finalment, s’acosta Sant Jordi i tornen els llibres. Si ahir es presentava Jarrones chinos, d’Iñaki Anasgasti, dedicat als sis expresidents espanyols, avui Pilar Rahola parla dels llibres de Marta Rovira i Santi Vila, dos polítics joves que no segueixen amb fe cega una ideologia, defensen amb valentia les divergències i saben pensar amb veu pròpia, valors imprescindibles per retornar la confiança a la política. I, en música, destaquen dos noms propis: Raimon i Shakira. En parla Francesc M. Álvaro, també a La Vanguardia, sorprès del silenci dels demòcrates, il·lustrats i progressistes espanyols davant la catalanofòbia que ha patit Shakira, i que les autoritats valencianes ignorin un gran artista, que és fill de Xàtiva.
Afortunadament, el motor econòmic català torna a arrencar, amb un balanç molt positiu de les exportacions, que han superat els 58.000 milions d'euros, i de inversions estrangeres, que l’any passat van convertir Catalunya en la segona regió europea que més inversió va captar. Aquestes dades apunten un creixement de l’1,5% enguany. Ho llegim a l’editorial de La Vanguardia, que afegeix que això hauria de repercutir en el finançament de la Generalitat i propiciar el diàleg amb l’Estat espanyol.
Pel que fa al model educatiu, Xavier Bru de Sala defensa, a El Periódico, el projecte d'escola pública que van pactar l’exconseller Ernest Maragall i la consellera Irene Rigau, que pretén desuniformitzar l'escola pública, confiant en directors amb personalitat i amb un equip que s'identifiqui amb el projecte educatiu. Tanmateix, perquè la reforma tingui èxit, cal la coresponsabilització dels pares i la participació activa de la comunitat educativa més reticent, que ha de recuperar l'entusiasme constructiu d'altres èpoques.
Això és més necessari que mai, ara que un informe de Càritas Europa alerta que l'Estat espanyol és, després de Romania, el territori de la Unió on hi ha més pobresa infantil, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui i s’ha evidenciat en el drama d’El Vendrell.
Finalment, s’acosta Sant Jordi i tornen els llibres. Si ahir es presentava Jarrones chinos, d’Iñaki Anasgasti, dedicat als sis expresidents espanyols, avui Pilar Rahola parla dels llibres de Marta Rovira i Santi Vila, dos polítics joves que no segueixen amb fe cega una ideologia, defensen amb valentia les divergències i saben pensar amb veu pròpia, valors imprescindibles per retornar la confiança a la política. I, en música, destaquen dos noms propis: Raimon i Shakira. En parla Francesc M. Álvaro, també a La Vanguardia, sorprès del silenci dels demòcrates, il·lustrats i progressistes espanyols davant la catalanofòbia que ha patit Shakira, i que les autoritats valencianes ignorin un gran artista, que és fill de Xàtiva.
27 de març del 2014
El Descosit, 27.03.2014
A l’editorial de La Vanguardia llegim que dimarts a l’Haia 35 països van signar un acord per avançar en el control del material nuclear. Malgrat l’absència de Rússia i la Xina, és un pas endavant per extremar la seguretat i lluitar contra el terrorisme nuclear, "l'amenaça més immediata per a la seguretat del món", segons Obama. Un president que, com escriu Hernández Puértolas, passa pels moments més baixos de popularitat a casa seva, considerat un gran inspirador però un pèssim gestor, i que ahir a Brussel·les va recordar la necessitat que els països de la UE contribueixin més a l’OTAN.
En l’àmbit intern, El Punt Avui obre edició dient que el sector exportador, tan decisiu per maquillar els efectes de la crisi, es troba al límit, per manca de personal qualificat i de crèdit a l’exportació, dues febleses estructurals que han denunciat les empreses de l’AMEC, que l’any passat va augmentar les exportacions un 6,5%. I, de moment, la banca està suportant el fiasco de les autopistes madrilenyes, però ara el Govern espanyol sembla que vol repercutir també en el contribuent.
En clau política, l’editorial d’El Singular Digital es fa ressò de la situació anòmala dels tres diputats crítics del PSC, que han demanat empara a la mesa del Parlament. Aquesta situació contrasta amb l’aperturisme de les primàries que el PSC farà dissabte a Barcelona. Unes primàries que Toni Aira també reclama per a Convergència.
Sobre Suárez, avui Enric Marín escriu a El Periódico que va saber anteposar la legitimitat democràtica a l’actitud legalista i així va poder pilotar la sortida del franquisme, legalitzar el PCE i negociar el retorn de Tarradellas. Quaranta anys més tard, en canvi, el Tribunal que presideix De los Cobos ha decretat unes «inconstitucionalitats preventives», amb la qual cosa ha optat per ser part del problema i no de la solució. Tanmateix, segons escriu Jordi Barbeta a La Vanguardia la sentència admet la “solució Quebec” quan afirma que s’inspira en la doctrina del Tribunal Suprem del Canadà, on ja s’han celebrat dos referèndums.
Sigui com sigui, Joan M. Tresserres escriu a l’Ara que s’han acabat els dies ambigus i que comença una etapa decisiva en què no podem flaquejar i hem de treballar junts per desaprofitar una oportunitat que ha costat tant de disposar.
Per acabar, Mercè, deixa’m reproduir les paraules de Dagoberto Escorcia avui a La Vanguardia: “Víctor, queda’t!”
En l’àmbit intern, El Punt Avui obre edició dient que el sector exportador, tan decisiu per maquillar els efectes de la crisi, es troba al límit, per manca de personal qualificat i de crèdit a l’exportació, dues febleses estructurals que han denunciat les empreses de l’AMEC, que l’any passat va augmentar les exportacions un 6,5%. I, de moment, la banca està suportant el fiasco de les autopistes madrilenyes, però ara el Govern espanyol sembla que vol repercutir també en el contribuent.
En clau política, l’editorial d’El Singular Digital es fa ressò de la situació anòmala dels tres diputats crítics del PSC, que han demanat empara a la mesa del Parlament. Aquesta situació contrasta amb l’aperturisme de les primàries que el PSC farà dissabte a Barcelona. Unes primàries que Toni Aira també reclama per a Convergència.
Sobre Suárez, avui Enric Marín escriu a El Periódico que va saber anteposar la legitimitat democràtica a l’actitud legalista i així va poder pilotar la sortida del franquisme, legalitzar el PCE i negociar el retorn de Tarradellas. Quaranta anys més tard, en canvi, el Tribunal que presideix De los Cobos ha decretat unes «inconstitucionalitats preventives», amb la qual cosa ha optat per ser part del problema i no de la solució. Tanmateix, segons escriu Jordi Barbeta a La Vanguardia la sentència admet la “solució Quebec” quan afirma que s’inspira en la doctrina del Tribunal Suprem del Canadà, on ja s’han celebrat dos referèndums.
Sigui com sigui, Joan M. Tresserres escriu a l’Ara que s’han acabat els dies ambigus i que comença una etapa decisiva en què no podem flaquejar i hem de treballar junts per desaprofitar una oportunitat que ha costat tant de disposar.
Per acabar, Mercè, deixa’m reproduir les paraules de Dagoberto Escorcia avui a La Vanguardia: “Víctor, queda’t!”
26 de març del 2014
El Descosit, 26.03.2014
Ahir el Tribunal Constitucional va declarar "nul·la i inconstitucional" l'afirmació del Parlament que considerava el poble de Catalunya "subjecte polític i jurídic sobirà". Jordi Barbeta a La Vanguardia destaca el caràcter preventiu d’aquesta resolució, perquè adverteix que la consulta del 9-N no es pot celebrar ni tan sols "preparar", si bé admet una interpretació constitucional de l'anomenat "dret a decidir", sempre que hi hagi abans un acord polític que ara per ara sembla inviable. Curiosament, la sentència es va fer pública poques hores després que el Parlament català anunciés la intenció de demanar la reprovació del president i de dos magistrats de l’Alt Tribunal per falta d'imparcialitat. En revisar la voluntat dels catalans com a jutge i part, el Constitucional ha venut el seu prestigi al poder polític, segons llegim a l’editorial d’El Punt Avui.
Per la seva banda, la Fiscalia del TSJC, que fa un parell de dies reconeixia la possibilitat de la consulta, ara diu se l’ha malinterpretat. “Mal assumpte quan a la justícia se la malinterpreta”, escriu Joan Barril a El Periódico,”perquè d'ella depenen la llibertat, el bon nom i el famós Estat de dret.”
Ferran Saez escriu a l’Ara que, a banda dels fets i les resolucions judicials, la qüestió catalana ha encetat tres grans debats: sobre la naturalesa de la Unió Europea, que ha deixat de ser l’Europa dels pobles; sobre la contraposició entre legitimitat democràtica i legalitat vigent, en què l’enemic de la democràcia ja no és el totalitarisme, sinó el legalisme, la burocràcia, els lobis i el neopopulisme, i sobre la noció de subjecte polític, que la sentència d’ahir sembla que només reserva a les nacions legalment constituïdes com a tals.
A pròposit de la mort de Suárez, Antoni Puigverd escriu a La Vanguardia que la política i el periodisme han instrumentalitzat la figura de l’expresident en un comportament obscè, però comprensible, i recorda que a la democràcia espanyola li sobren corruptes i li falten herois, capaços de renunciar a coses essencials per conquerir la llibertat i exercir-la amb cautela, per no trencar-la. Segons l’editorial d’El País, amb la mort de Suárez s’ha volgut reivindicar precisament la política democràtica sense sectarismes.
Tanmateix, Francesc Canosa a El Punt Avui recomana als catalans deixar de jugar al mus, al joc de les ganyotes, els gestos i els tics que tan agradava a Suárez, i jugar més a la botifarra. .
Per la seva banda, la Fiscalia del TSJC, que fa un parell de dies reconeixia la possibilitat de la consulta, ara diu se l’ha malinterpretat. “Mal assumpte quan a la justícia se la malinterpreta”, escriu Joan Barril a El Periódico,”perquè d'ella depenen la llibertat, el bon nom i el famós Estat de dret.”
Ferran Saez escriu a l’Ara que, a banda dels fets i les resolucions judicials, la qüestió catalana ha encetat tres grans debats: sobre la naturalesa de la Unió Europea, que ha deixat de ser l’Europa dels pobles; sobre la contraposició entre legitimitat democràtica i legalitat vigent, en què l’enemic de la democràcia ja no és el totalitarisme, sinó el legalisme, la burocràcia, els lobis i el neopopulisme, i sobre la noció de subjecte polític, que la sentència d’ahir sembla que només reserva a les nacions legalment constituïdes com a tals.
A pròposit de la mort de Suárez, Antoni Puigverd escriu a La Vanguardia que la política i el periodisme han instrumentalitzat la figura de l’expresident en un comportament obscè, però comprensible, i recorda que a la democràcia espanyola li sobren corruptes i li falten herois, capaços de renunciar a coses essencials per conquerir la llibertat i exercir-la amb cautela, per no trencar-la. Segons l’editorial d’El País, amb la mort de Suárez s’ha volgut reivindicar precisament la política democràtica sense sectarismes.
Tanmateix, Francesc Canosa a El Punt Avui recomana als catalans deixar de jugar al mus, al joc de les ganyotes, els gestos i els tics que tan agradava a Suárez, i jugar més a la botifarra. .
25 de març del 2014
El Descosit, 25.03.2014
Màrius Carol a l’editorial de La Vanguardia parlen de salvar el turisme rus davant les sancions que la Unió Europea i els Estats Units volen imposar a Rússia per l’annexió de Crimea, entre les quals hi ha reduir el nombre de visats. Aquesta mesura curiosament perjudicaria els països més turístics de la UE, entre ells Catalunya, que l’any passat va rebre un milió de russos que s’hi van gastar més de 1.300 milions d’euros.
En clau internacional, l’editorial adverteix de l’avenç notable del Front Nacional (FN) a les eleccions municipals de diumenge passat, sobretot al sud de França, i diu que no és cap bona notícia, perquè es tracta d’un partit antieuropeu que ratlla la xenofòbia. Mentrestant, a Turquia, el primer ministre Erdogan ha decidit bloquejar les xarxes socials per tapar la corrupció. Manel Fuentes denuncia aquesta mesura a El Periódico per inadmissible, ineficaç i absurda en l’era actual.
Pel que fa al procés català, Germà Bel, després de llegir l’informe Consecuencias económicas de una hipotética independencia de Cataluña del Ministeri d'Exteriors, conclou a La Vanguardia que, posats a no respectar la democràcia, una ocupació militar causaria menys danys econòmics a la resta de països de la UE que els que s’haurien d'assumir amb un bloqueig comercial d'un Estat català.
Finalment, avui, molts articulistes ponderen la figura de Suárez. Lluís Foix escriu que durant el seu govern es va debatre i discutir i, davant les tensions polítiques i militars, va prevaler el tarannà dialogant i valent, i això hauria de ser un referent per trobar una sortida a l'encaix de Catalunya a Espanya. Enric Juliana afegeix que l’home que ha mort quatre vegades –quan va dimitir, quan va perdre l’espai polític, quan va perdre la memòria i diumenge passat– pot prestar encara el seu últim servei al país.
Tanmateix, Rahola denuncia l’apropiació que n’ha fet Rajoy, cercant en Suárez l'excusa per reclamar per a si mateix uns valors que ni ha demostrat ni practica, ja que mentre Suárez creia en una Espanya on cabíem els diferents, Rajoy només ens hi vol ensinistrats. I, finalment, Carles Boix a l’Ara considera que la seva contribució de Suárez a fer possible la transició democràtica fou escassa, mentre que va tenir un rol decisiu en el disseny de l’estructura constitucional de la democràcia actual, que ara ha entrat en crisi, qüestionada sobretot des de Catalunya.
En clau internacional, l’editorial adverteix de l’avenç notable del Front Nacional (FN) a les eleccions municipals de diumenge passat, sobretot al sud de França, i diu que no és cap bona notícia, perquè es tracta d’un partit antieuropeu que ratlla la xenofòbia. Mentrestant, a Turquia, el primer ministre Erdogan ha decidit bloquejar les xarxes socials per tapar la corrupció. Manel Fuentes denuncia aquesta mesura a El Periódico per inadmissible, ineficaç i absurda en l’era actual.
Pel que fa al procés català, Germà Bel, després de llegir l’informe Consecuencias económicas de una hipotética independencia de Cataluña del Ministeri d'Exteriors, conclou a La Vanguardia que, posats a no respectar la democràcia, una ocupació militar causaria menys danys econòmics a la resta de països de la UE que els que s’haurien d'assumir amb un bloqueig comercial d'un Estat català.
Finalment, avui, molts articulistes ponderen la figura de Suárez. Lluís Foix escriu que durant el seu govern es va debatre i discutir i, davant les tensions polítiques i militars, va prevaler el tarannà dialogant i valent, i això hauria de ser un referent per trobar una sortida a l'encaix de Catalunya a Espanya. Enric Juliana afegeix que l’home que ha mort quatre vegades –quan va dimitir, quan va perdre l’espai polític, quan va perdre la memòria i diumenge passat– pot prestar encara el seu últim servei al país.
Tanmateix, Rahola denuncia l’apropiació que n’ha fet Rajoy, cercant en Suárez l'excusa per reclamar per a si mateix uns valors que ni ha demostrat ni practica, ja que mentre Suárez creia en una Espanya on cabíem els diferents, Rajoy només ens hi vol ensinistrats. I, finalment, Carles Boix a l’Ara considera que la seva contribució de Suárez a fer possible la transició democràtica fou escassa, mentre que va tenir un rol decisiu en el disseny de l’estructura constitucional de la democràcia actual, que ara ha entrat en crisi, qüestionada sobretot des de Catalunya.
24 de març del 2014
El Descosit, 24.03.2014
L’expresident Suárez ha mort. En parlen els editorials de La Vanguardia i El País, entre d’altres, que destaquen que fou un polític de diàleg i consens en uns moments polítics i econòmics de crisi. Havent estat secretari general del Movimiento, va tenir el coratge de fer una “voladura controlada” de les estructures del franquisme i va entendre no hi hauria Constitució democràtica sense la participació de la dreta, el centre, l’esquerra i els nacionalismes. Ara, amb la mort de Suárez, sembla que es vulgui reivindicar la vigència de la transició. Tanmateix, segons escriu Carles Capdevila a l’Ara, és una pretensió vana, perquè el pedestal la Transició ja ha caigut.
Per la seva banda, Lucia Etxebarria denuncia la perversitat d’haver utilitzat l’agonia de Suárez per tapar que més d’un milió de persones van omplir els carrers de Madrid en la Marxa per la Dignitat, que ha estat titllada d’“extrema esquerra”, i conclou que a Suárez ixò no li hauria agradat i que, si quan ell fou president, el búnquer franquista dominava l’exèrcit, com es va veure amb el 23-F, avui aquest “búnquer” controla el govern i els mitjans de comunicació.
Mentrestant, el conflicte catalano-espanyol s'està convertint en una demostració palmària de la incapacitat de negociació, ben lluny dels pactes de la transició, com escriu a El Periódico Joan Barril, que recomana a Rajoy que s’envolti d’experts que li diguin, almenys, el que no convé fer amb Catalunya, com ara ficar-se amb la llengua o ignorar el dèficit d'infraestructures, si no vol perdre l’autoritat moral del bon governant. I, amb relació a la consulta, la recent decisió del TSJC ha demostrat que el que es discuteix no és si aquesta és legal o no, sinó qui té la competència de convocar-la, com observa Vicent Sanchis a El Singular Digital. Tanmateix, al pas que anem, sembla que estigui més a prop de la presó Carme Forcadell que Fèlix Millet.
A propòsit del judici del cas Palau, Carles Ribera es pregunta a El Punt Avui per què l’alcalde Trias, l’exalcalde Hereu i l’exconseller Castells hi han declarat en castellà. Resulta que els advocats de Millet són de Madrid. I, davant la petició de canviar de llengua, tots ells han renunciat a la possibilitat legal de declarar en català. Això sí: després s’ompliran la boca en defensa de la immersió lingüística i l'escola en català.
Per la seva banda, Lucia Etxebarria denuncia la perversitat d’haver utilitzat l’agonia de Suárez per tapar que més d’un milió de persones van omplir els carrers de Madrid en la Marxa per la Dignitat, que ha estat titllada d’“extrema esquerra”, i conclou que a Suárez ixò no li hauria agradat i que, si quan ell fou president, el búnquer franquista dominava l’exèrcit, com es va veure amb el 23-F, avui aquest “búnquer” controla el govern i els mitjans de comunicació.
Mentrestant, el conflicte catalano-espanyol s'està convertint en una demostració palmària de la incapacitat de negociació, ben lluny dels pactes de la transició, com escriu a El Periódico Joan Barril, que recomana a Rajoy que s’envolti d’experts que li diguin, almenys, el que no convé fer amb Catalunya, com ara ficar-se amb la llengua o ignorar el dèficit d'infraestructures, si no vol perdre l’autoritat moral del bon governant. I, amb relació a la consulta, la recent decisió del TSJC ha demostrat que el que es discuteix no és si aquesta és legal o no, sinó qui té la competència de convocar-la, com observa Vicent Sanchis a El Singular Digital. Tanmateix, al pas que anem, sembla que estigui més a prop de la presó Carme Forcadell que Fèlix Millet.
A propòsit del judici del cas Palau, Carles Ribera es pregunta a El Punt Avui per què l’alcalde Trias, l’exalcalde Hereu i l’exconseller Castells hi han declarat en castellà. Resulta que els advocats de Millet són de Madrid. I, davant la petició de canviar de llengua, tots ells han renunciat a la possibilitat legal de declarar en català. Això sí: després s’ompliran la boca en defensa de la immersió lingüística i l'escola en català.
21 de març del 2014
El Descosit, 21.03.2014
Avui, Rafel Nadal es pregunta a La Vanguardia com es que va fracassar tan estrepitosament el debat monogràfic sobre la pobresa, si tots els grups parlamentaris coincidien que el diagnòstic és dramàtic. Davant l’entusiasme que genera el debat nacional, se sorprèn del conformisme en el debat social. I conclou que han d’anar del bracet, perquè “si no s'impulsa una clara voluntat unitària contra la desigualtat i la injustícia, tampoc no hi haurà esperança de solució per al debat nacional”.
És evident que amb la independència o amb més autogovern no es resol tot, però de moment té un perillós doble efecte taumatúrgic, com llegim a l’editorial d’El País: d’una banda, fer-nos creeure que som millors del que som, més capacitats, decidits i innovadors que els altres, i de l’altra, legitimar la inacció fins que arribi el moment en què, ja lliures del jou de la dependència, puguem dedicar-nos finalment a afrontar els reptes pendents.
Afortunadament, l'any passat van créixer a Catalunya les inversions estrangeres un 31,5 % sobretot en el sector industrial, que és la base de l'economia productiva i de la generació de llocs de treball, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui. Sembla, doncs, que el capital no té pàtria, com escriu Enric Hernández a El Periódico. Tanmateix, no s’ha d’oblidar l’aportació dels petits empresaris i els autònoms, que a Catalunya, representen un 70,6% de l'ocupació, com recorda Francesc M. Álvaro a La Vanguardia.
Amb relació al comitè d’experts del ministre Montoro per promoure la reforma fiscal, Julia Otero es pregunta a El Periódico si realment són, com se’ls anomena, un grup de savis, perquè, si bé és legítima una certa complicitat entre el Govern i aquests assessors, no sembla una actitud massa sàvia que despatxin amb adjectius pejoratius qualsevol alternativa a les seves prescripcions i titllin d'ignorants perillosos els seus promotors.
I a propòsit del mal ús de les paraules o de la interpretació que se’n fa, Ferran Saez explica a l’Ara la polèmica que va suscitar a Madrid el diputat Sanchez Llibre quan, en ser preguntat pel procés sobiranista, va respondre amb l’expressió catalana: “Endavant les atxes!” Aquesta paraula va intranquil•litzar tant els periodistes que CiU immediatament va haver d’aclarir que un acha és una “torxa” i que és una expressió catalana que vol dir: «Pa´alante» o «Échale un par»”.
Molts esperen que aquesta sigui l’actitud del Barça diumenge al Bernabeu!
És evident que amb la independència o amb més autogovern no es resol tot, però de moment té un perillós doble efecte taumatúrgic, com llegim a l’editorial d’El País: d’una banda, fer-nos creeure que som millors del que som, més capacitats, decidits i innovadors que els altres, i de l’altra, legitimar la inacció fins que arribi el moment en què, ja lliures del jou de la dependència, puguem dedicar-nos finalment a afrontar els reptes pendents.
Afortunadament, l'any passat van créixer a Catalunya les inversions estrangeres un 31,5 % sobretot en el sector industrial, que és la base de l'economia productiva i de la generació de llocs de treball, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui. Sembla, doncs, que el capital no té pàtria, com escriu Enric Hernández a El Periódico. Tanmateix, no s’ha d’oblidar l’aportació dels petits empresaris i els autònoms, que a Catalunya, representen un 70,6% de l'ocupació, com recorda Francesc M. Álvaro a La Vanguardia.
Amb relació al comitè d’experts del ministre Montoro per promoure la reforma fiscal, Julia Otero es pregunta a El Periódico si realment són, com se’ls anomena, un grup de savis, perquè, si bé és legítima una certa complicitat entre el Govern i aquests assessors, no sembla una actitud massa sàvia que despatxin amb adjectius pejoratius qualsevol alternativa a les seves prescripcions i titllin d'ignorants perillosos els seus promotors.
I a propòsit del mal ús de les paraules o de la interpretació que se’n fa, Ferran Saez explica a l’Ara la polèmica que va suscitar a Madrid el diputat Sanchez Llibre quan, en ser preguntat pel procés sobiranista, va respondre amb l’expressió catalana: “Endavant les atxes!” Aquesta paraula va intranquil•litzar tant els periodistes que CiU immediatament va haver d’aclarir que un acha és una “torxa” i que és una expressió catalana que vol dir: «Pa´alante» o «Échale un par»”.
Molts esperen que aquesta sigui l’actitud del Barça diumenge al Bernabeu!
20 de març del 2014
El Descosit, 20.03.2014
Avui, Toni Aira escriu a El Singular Digital sobre la qualitat de la democràcia a Espanya, un estat més preocupat per una assemblea de ciutadans que reclamen pacíficament el dret a decidir que per la festa del fill de Tejero en una caserna per celebrar el 23-F. Tanmateix, arran dels polèmics editorials d’El País i l’ABC d’ahir, sembla que a Madrid finalment algú s’ha adonat que el procés català és un ampli moviment social i no un invent d'Artur Mas, com escriu Salvador Cot a Nació Digital.
Per millorar la situació i conjurar la “temptació autoritària” de què parla avui Joan M. Tresserras a l’Ara, caldria que els mitjans de la capital fossin més objectius a l’hora de presentar la realitat catalana i, per exemple, no veiessin el gens sospitós director adjunt de La Vanguardia a Madrid, Enric Juliana, com un corresponsal estranger. Certament, no hi ajuden algunes manifestacions poc afortunades del ministre Margallo, que ara parla d’«un paral·lelisme absolut» entre la consulta catalana i el referèndum de Crimea quan fa poc negava qualsevol comparació entre Catalunya i Escòcia, com observa Ernest Folch a El Periódico, però sí que hi pot ajudar la sessió del 8 d’abril al Congrés dels Diputats, perquè, com diu Juancho Dumall, sempre és millor “el debat democràtic al Parlament que la guerra de guerrilles a base d'informes, contrainformes, viatges a Brussel·les, anuncis de catàstrofes futures i balances fiscals fetes a mida”.
I tant que s’invoca la Constitució per parlar d’aquests temes, però en canvi s’oblida que s’està incomplint l’article 1, és a dir, que Espanya sigui efectivament un Estat social i democràtic de dret, davant la creixent falta d'equitat que es registra en la distribució dels béns i serveis públics, com escriu Norbert Bilbeny a La Vanguardia.
Un altre drama social s’ha viscut aquesta setmana a Melilla, amb l’arribada de 500 immigrants. Davant d’això, l’editorial d’El País insisteix en la conveniència d’un gran pacte d’Estat i més ajudes a la cooperació, perquè l’explosió demogràfica que viu l’Àfrica, juntament amb la pobresa i la inestabilitat política, fan pensar que la pressió migratòria creixerà.
I, finalment, a casa nostra, ahir molts autònoms i petits empresaris, és a dir, el teixit productiu del país, van omplir el Palau de Congressos per dir prou a unes lleis que només afavoreixen la banca i les grans empreses, i a una administració lenta i inoperant.
Per millorar la situació i conjurar la “temptació autoritària” de què parla avui Joan M. Tresserras a l’Ara, caldria que els mitjans de la capital fossin més objectius a l’hora de presentar la realitat catalana i, per exemple, no veiessin el gens sospitós director adjunt de La Vanguardia a Madrid, Enric Juliana, com un corresponsal estranger. Certament, no hi ajuden algunes manifestacions poc afortunades del ministre Margallo, que ara parla d’«un paral·lelisme absolut» entre la consulta catalana i el referèndum de Crimea quan fa poc negava qualsevol comparació entre Catalunya i Escòcia, com observa Ernest Folch a El Periódico, però sí que hi pot ajudar la sessió del 8 d’abril al Congrés dels Diputats, perquè, com diu Juancho Dumall, sempre és millor “el debat democràtic al Parlament que la guerra de guerrilles a base d'informes, contrainformes, viatges a Brussel·les, anuncis de catàstrofes futures i balances fiscals fetes a mida”.
I tant que s’invoca la Constitució per parlar d’aquests temes, però en canvi s’oblida que s’està incomplint l’article 1, és a dir, que Espanya sigui efectivament un Estat social i democràtic de dret, davant la creixent falta d'equitat que es registra en la distribució dels béns i serveis públics, com escriu Norbert Bilbeny a La Vanguardia.
Un altre drama social s’ha viscut aquesta setmana a Melilla, amb l’arribada de 500 immigrants. Davant d’això, l’editorial d’El País insisteix en la conveniència d’un gran pacte d’Estat i més ajudes a la cooperació, perquè l’explosió demogràfica que viu l’Àfrica, juntament amb la pobresa i la inestabilitat política, fan pensar que la pressió migratòria creixerà.
I, finalment, a casa nostra, ahir molts autònoms i petits empresaris, és a dir, el teixit productiu del país, van omplir el Palau de Congressos per dir prou a unes lleis que només afavoreixen la banca i les grans empreses, i a una administració lenta i inoperant.
19 de març del 2014
El Descosit, 19.03.2014
Ja fa onze dies que va desaparèixer un Boeing de Malaysia Airlines amb 239 persones a bord sense deixar rastre. Com pot ser que els sistemes de localització de l'aparell no emetin cap senyal i que no l’hagi localitzat cap satèl·lit d'aquests que ens poden retratar prenent una cervesa a la plaça Catalunya?, es pregunta Pepa Masó a El Punt Avui. Vivim en un món on tot ho hem fiat a la tecnologia i quan aquesta no dóna els resultats que esperem quedem descol·locats i ens deixem emportar pel món de la ficció, com demostren les múltiples interpretacions que s’estan donant a aquesta desaparició misteriosa.
Sobre economia, escriu Guillem Lopez Casasnovas a El Periódico i recorda que un país en què qui té feina busca la prejubilació i qui no té feina no té cap oportunitat d'accedir a un lloc de treball és un país desequilibrat i que una societat en què els joves no poden desplegar el seu potencial productiu és una societat sense futur. Demana als polítics que dignifiquin el concepte d'emprenedor i la formació empresarial, i que prioritzin les causes justes per sobre de les picabaralles empresarials, i als responsables de la política econòmica els recorda que l'únic dèficit públic justificable és el que respon a inversions que donin beneficis a mitjà i llarg termini, per garantir la solidaritat intergeneracional en termes d’endeutament.
En l’àmbit polític, Josep Ramoneda escriu a l’Ara que fa la sensació que el Govern espanyol ha renunciat a l’hegemonia ideològica en el tema català i es refugia en l’imperi de la llei, com ho demostra l’escalada verbal de Margallo, sense cap contraproposta política solvent. Dir només que Espanya és la nació més antiga d’Europa i a continuació criticar el nacionalisme perquè no és “lo moderno”, banda de contradictori, no és cap argument de pes, com assenyala Jofre Llombart a El Singular Digital. Amb aquesta actitud, sembla que donin Catalunya per perduda, després que Crimea ha demostrat al món que la sagrada immobilitat de les fronteres no dura ni una setmana, encara que Xavier Pons ens recordi a El País que “la independència de Crimea sigui contrària al dret internacional i atempti contra la integritat d’un Estat sobirà”.
I, finalment, en l’àmbit mèdic, avui hem de felicitar el Dr. Baselga, nou president de l’Associació Americana de Recerca del Càncer, el principal fòrum internacional que combat aquesta malaltia.
Sobre economia, escriu Guillem Lopez Casasnovas a El Periódico i recorda que un país en què qui té feina busca la prejubilació i qui no té feina no té cap oportunitat d'accedir a un lloc de treball és un país desequilibrat i que una societat en què els joves no poden desplegar el seu potencial productiu és una societat sense futur. Demana als polítics que dignifiquin el concepte d'emprenedor i la formació empresarial, i que prioritzin les causes justes per sobre de les picabaralles empresarials, i als responsables de la política econòmica els recorda que l'únic dèficit públic justificable és el que respon a inversions que donin beneficis a mitjà i llarg termini, per garantir la solidaritat intergeneracional en termes d’endeutament.
En l’àmbit polític, Josep Ramoneda escriu a l’Ara que fa la sensació que el Govern espanyol ha renunciat a l’hegemonia ideològica en el tema català i es refugia en l’imperi de la llei, com ho demostra l’escalada verbal de Margallo, sense cap contraproposta política solvent. Dir només que Espanya és la nació més antiga d’Europa i a continuació criticar el nacionalisme perquè no és “lo moderno”, banda de contradictori, no és cap argument de pes, com assenyala Jofre Llombart a El Singular Digital. Amb aquesta actitud, sembla que donin Catalunya per perduda, després que Crimea ha demostrat al món que la sagrada immobilitat de les fronteres no dura ni una setmana, encara que Xavier Pons ens recordi a El País que “la independència de Crimea sigui contrària al dret internacional i atempti contra la integritat d’un Estat sobirà”.
I, finalment, en l’àmbit mèdic, avui hem de felicitar el Dr. Baselga, nou president de l’Associació Americana de Recerca del Càncer, el principal fòrum internacional que combat aquesta malaltia.
18 de març del 2014
El Descosit, 18.03.2014
Albert Saez a El Periódico escriu, a propòsit del procés català, que, es diguin les barbaritats que es diguin per una i altra part, l'important és mantenir un sol debat per tediós que resulti sense tancar-se en mons paral·lels. I, en aquest sentit, situa les declaracions del president de Foment en el sentit que Espanya «és un bon soci per a Catalunya» dins les tesis de Rubert de Ventós, que el gener del 2013 defensava al Parlament la declaració de Catalunya com a subjecte polític. Pel que fa a la pretensió de votar el 9-N per decidir el futur de Catalunya, és un exemple de la nova política disruptiva, segons Ernest Benach. Caldrà veure, però, si el context democràtic espanyol hi està preparat.
Un altre tipus de política, la dels fets consumats, és la que s’ha produït a Crimea. Segons Lluís Foix, l'error dels crimeans i de Putin és pretendre resoldre en deu dies un contenciós que s'arrossega des de la nit dels segles. I adverteix que hi haurà sancions, resistència, intervenció de tropes, i que continuarà el conflicte, perquè s'ha trencat la legalitat internacional. Pilar Rahola afegeix, també a La Vanguardia , que, amb l’excusa de Crimea, el tsar Putin està reobrint el joc d'equilibris de la guerra freda i mostrant el seu desig de recuperar les velles fronteres de l'imperi rus, ja sigui amb annexions o amb forçades tuteles. I el problema és que sembla del tot imparable.
Al diari Ara, Sara Moreno defensa, malgrat tot, la ideologia en política i diu que reconèixer la pròpia ideologia hauria de ser un valor afegit en política, sobretot en un context en què creixen el descrèdit i la desafecció ciutadana cap a l’exercici de la política. Tanmateix, recorda que, com diu Max Weber, el polític ha de combinar l’ètica de la convicció, fruit del propis ideals, amb l’ètica de la responsabilitat, com a estratègia pràctica per evitar que els ideals impliquin objectius no desitjats.
Finalment, sobre la reforma fiscal, llegim a El Diario que aquesta no preveu mesures ni per combatre el frau de les empreses de l’IBEX, que el 2011 van tenir 90.000 milions d’euros de beneficis i només van pagar 4.000 milions d’euros en impostos, ni per redistribuir millor la riquesa: només en 8 de les 460 pàgines de l’informe dels experts es parla de redistribució. Seguirem, doncs, pagant els mateixos.
Un altre tipus de política, la dels fets consumats, és la que s’ha produït a Crimea. Segons Lluís Foix, l'error dels crimeans i de Putin és pretendre resoldre en deu dies un contenciós que s'arrossega des de la nit dels segles. I adverteix que hi haurà sancions, resistència, intervenció de tropes, i que continuarà el conflicte, perquè s'ha trencat la legalitat internacional. Pilar Rahola afegeix, també a La Vanguardia , que, amb l’excusa de Crimea, el tsar Putin està reobrint el joc d'equilibris de la guerra freda i mostrant el seu desig de recuperar les velles fronteres de l'imperi rus, ja sigui amb annexions o amb forçades tuteles. I el problema és que sembla del tot imparable.
Al diari Ara, Sara Moreno defensa, malgrat tot, la ideologia en política i diu que reconèixer la pròpia ideologia hauria de ser un valor afegit en política, sobretot en un context en què creixen el descrèdit i la desafecció ciutadana cap a l’exercici de la política. Tanmateix, recorda que, com diu Max Weber, el polític ha de combinar l’ètica de la convicció, fruit del propis ideals, amb l’ètica de la responsabilitat, com a estratègia pràctica per evitar que els ideals impliquin objectius no desitjats.
Finalment, sobre la reforma fiscal, llegim a El Diario que aquesta no preveu mesures ni per combatre el frau de les empreses de l’IBEX, que el 2011 van tenir 90.000 milions d’euros de beneficis i només van pagar 4.000 milions d’euros en impostos, ni per redistribuir millor la riquesa: només en 8 de les 460 pàgines de l’informe dels experts es parla de redistribució. Seguirem, doncs, pagant els mateixos.
17 de març del 2014
El Descosit, 17.03.2014
Núria Bosch escriu a l’Ara sobre la nova reforma fiscal que prepara el ministre Montoro, que vol suprimir l’autonomia fiscal de les comunitats autònomes, amb l’argument que atempta contra la unitat de mercat. Recorda que aquesta autonomia ja és molt minsa, perquè representa només l’1,6% dels ingressos tributaris autonòmics, però Catalunya aconseguia generar un 28% de la recaptació amb tributs propis. Així, doncs, sembla que es tracta d’una nova mesura recentralitzadora, sobretot si tenim en compte que a la UE, que és una unitat econòmica, els països membres mantenen grans marges d’autonomia tributària.
br> El Punt Avui entrevista el conseller de Cultura Ferran Mascarell, que afirma, amb referència a les relacions Catalunya-Espanya, que avui veu impossible transformar Espanya des de dins, com pretenia el catalanisme històric,perquè les elits que dominen l'Estat no volen que sigui transformat. I davant el 9-N, diu que és necessari demostrar que som capaços d'estar inequívocament units, perquè la democràcia i la unitat han de ser la força de Catalunya.
Per la seva banda, Ramon Folch descriu avui a El Periódico l’Estat espanyol com un estat de l'ancien régime, en què opinar en una consulta pública es considera un acte sediciós, on el legalisme constitucional prima sobre el dret fins al punt que un tribunal anul·la parcialment un Estatut aprovat per un parlament autonòmic i per les Corts Generals i sancionat en referèndum, i en què la disciplina de vot converteix les sessions parlamentàries en una caricatura, amb debats sense sentit. Per això, conclou que federar-se amb aquest vell règim no sembla que tingui ja gaire interès.
Per trencar aquesta dinàmica, el PSC vol fer primàries a Barcelona. Segons escriu Francesc M. Álvaro a La Vanguardia, seran la primera ocasió que té el socialisme català de posar-se davant del mirall per assumir -sense enganys- quin és el seu estat i quin paper vol tenir els propers anys. I, per extensió, si van bé, poden ser l'interruptor d'un canvi de cultura política al nostre país, que sigui més participativa, de baix a dalt.
Finalment, amb relació al conflicte de Crimea, caldrà veure com Europa reacciona davant la realpolitik de Rússia. Bernard-Henri Lévy escriu a El País que s’ha d’oposar a Putin, perquè una cosa és vetllar per la protecció dels pobles i una altra acceptar el projecte imperialista de Putin de calar foc al vell continent.
br> El Punt Avui entrevista el conseller de Cultura Ferran Mascarell, que afirma, amb referència a les relacions Catalunya-Espanya, que avui veu impossible transformar Espanya des de dins, com pretenia el catalanisme històric,perquè les elits que dominen l'Estat no volen que sigui transformat. I davant el 9-N, diu que és necessari demostrar que som capaços d'estar inequívocament units, perquè la democràcia i la unitat han de ser la força de Catalunya.
Per la seva banda, Ramon Folch descriu avui a El Periódico l’Estat espanyol com un estat de l'ancien régime, en què opinar en una consulta pública es considera un acte sediciós, on el legalisme constitucional prima sobre el dret fins al punt que un tribunal anul·la parcialment un Estatut aprovat per un parlament autonòmic i per les Corts Generals i sancionat en referèndum, i en què la disciplina de vot converteix les sessions parlamentàries en una caricatura, amb debats sense sentit. Per això, conclou que federar-se amb aquest vell règim no sembla que tingui ja gaire interès.
Per trencar aquesta dinàmica, el PSC vol fer primàries a Barcelona. Segons escriu Francesc M. Álvaro a La Vanguardia, seran la primera ocasió que té el socialisme català de posar-se davant del mirall per assumir -sense enganys- quin és el seu estat i quin paper vol tenir els propers anys. I, per extensió, si van bé, poden ser l'interruptor d'un canvi de cultura política al nostre país, que sigui més participativa, de baix a dalt.
Finalment, amb relació al conflicte de Crimea, caldrà veure com Europa reacciona davant la realpolitik de Rússia. Bernard-Henri Lévy escriu a El País que s’ha d’oposar a Putin, perquè una cosa és vetllar per la protecció dels pobles i una altra acceptar el projecte imperialista de Putin de calar foc al vell continent.
14 de març del 2014
El Descosit, 14.03.2014
Pilar Rahola escriu a La Vanguardia que Espanya no és una democràcia normal, amb independència judicial, dimissions davant dels escàndols polítics, protecció de dades personals i respecte a les urnes. En compte d’això, veiem un Constitucional polititzat, les interferències de la Fiscalia en el cas Nóos, cap dimissió en el cas Gürtel, abusos financers arreu i el menyspreu públic contra les llengües i cultures. Aquesta és la magnitud de la tragèdia al nostre país.
En el terreny econòmic, ahir vam saber dues bones notícies per a Catalunya: la decisió d’Amazon de construir un macrocentre de distribució al Prat, que crearia 3.000 llocs de treball, i el projecte de parc temàtic de Ferrari a Port Aventura, amb una inversió de 100 milions d’euros. Són síntomes de canvi de tendència a l’economia que demostren que els mercats veuen amb calma el que passa a Catalunya, fet que haurien de tenir en compte els polítics espanyols, segons llegim a l’editorial de La Vanguardia. Aquestes dues notícies, a més, resten crèdit al contingut apocalíptic del segon informe Margallo que preveu una caiguda del 20% PIB per als vagabunds de l’espai interestel·lar.
Potser ell i el seu govern haurien de tenir més en compte l’advertència de López Burniol a El Punt Avui. Diu que, en democràcia, és difícil ocultar la veritat, perquè acaba aflorant i llavors les conseqüències són molt pitjors que si s’hagués reconegut de bon principi. Sembla mentida que Rajoy no recordi l’amargor de la derrota del 14-M després de pregonar l’autoria d’ETA dels atemptats d’Atocha.
Tampoc no ens diuen tota la veritat de les energies renovables, que s’han beneficiat d’unes subvencions totalment forassenyades que s’han anat acumulant, fins a tenir avui un dèficit tarifari de 30.000 milions d’euros que haurem de pagar entre tots, com escriu Xavier Roig a l’Ara. I aquí la culpa és tant els governs com dels mitjans, per fer demagògia en parlar d’aquestes energies.
Per tot plegat avui, a El Periódico, Xavier Bru de Sala ens prescriu a tots una cura d'humilitat que contribuiria a millorar la societat, evitant l’autosatisfacció i desinflant la vanitat per fer lloc a la humilitat, com si “de cada paraula que dius i de cada cop de martell que dónes depengués la salvació de la humanitat”, citant Maragall. Segons Bru, l'èxit del papa Francesc es deu precisament a la humilitat, a haver sabut baixar un graó, potser dos.
En el terreny econòmic, ahir vam saber dues bones notícies per a Catalunya: la decisió d’Amazon de construir un macrocentre de distribució al Prat, que crearia 3.000 llocs de treball, i el projecte de parc temàtic de Ferrari a Port Aventura, amb una inversió de 100 milions d’euros. Són síntomes de canvi de tendència a l’economia que demostren que els mercats veuen amb calma el que passa a Catalunya, fet que haurien de tenir en compte els polítics espanyols, segons llegim a l’editorial de La Vanguardia. Aquestes dues notícies, a més, resten crèdit al contingut apocalíptic del segon informe Margallo que preveu una caiguda del 20% PIB per als vagabunds de l’espai interestel·lar.
Potser ell i el seu govern haurien de tenir més en compte l’advertència de López Burniol a El Punt Avui. Diu que, en democràcia, és difícil ocultar la veritat, perquè acaba aflorant i llavors les conseqüències són molt pitjors que si s’hagués reconegut de bon principi. Sembla mentida que Rajoy no recordi l’amargor de la derrota del 14-M després de pregonar l’autoria d’ETA dels atemptats d’Atocha.
Tampoc no ens diuen tota la veritat de les energies renovables, que s’han beneficiat d’unes subvencions totalment forassenyades que s’han anat acumulant, fins a tenir avui un dèficit tarifari de 30.000 milions d’euros que haurem de pagar entre tots, com escriu Xavier Roig a l’Ara. I aquí la culpa és tant els governs com dels mitjans, per fer demagògia en parlar d’aquestes energies.
Per tot plegat avui, a El Periódico, Xavier Bru de Sala ens prescriu a tots una cura d'humilitat que contribuiria a millorar la societat, evitant l’autosatisfacció i desinflant la vanitat per fer lloc a la humilitat, com si “de cada paraula que dius i de cada cop de martell que dónes depengués la salvació de la humanitat”, citant Maragall. Segons Bru, l'èxit del papa Francesc es deu precisament a la humilitat, a haver sabut baixar un graó, potser dos.
13 de març del 2014
El Descosit, 13.03.2014
Ara que augmenten les desigualtats, com es va constatar ahir al Parlament, el sociòleg Michel Wieviorcka es pregunta a La Vanguardia si és possible “Un món unificat per internet?”. Afirma que, si bé la globalització unifica i integra el planeta, també el pot fragmentar en dos subconjunts socials i econòmics: els que fan ús d'internet, les xarxes, els recursos de la comunicació moderna en un món cosmopolita d'economia globalitzada i bàsicament en anglès, i els que ho fan en espais territorials i lingüístics limitats. Davant d’això, adverteix que hem d’intentar construir, un món millor, que conciliï el respecte als valors i a la comunicació universals, el reconeixement de la diversitat cultural i lingüística i les polítiques públiques per reduir les desigualtats.
Altrament, pot passar el que explica Imma Monzó: que amb la globalització de l’alimentació paradoxalment acabin passant gana els pagesos, que són els que ens han donat aliment durant segles. Per evitar-ho en el futur, parla del concepte de sobirania alimentària, que defensen organitzacions com Slow Food, que fomenten el consum d'aliments locals i frescos, la pervivència de mètodes i de sabers tradicionals i ajuden a conjurar la fam, la contaminació i la usura a què les grans companyies agroindustrials condemnen aquestes terres que exploten a preu de saldo.
I, continuant amb internet, Erich Schmidt parla a l’Ara del futur de la llibertat a la xarxa i adverteix que les tecnologies per censurar-hi la informació són un negoci de milions de dòlars, que paguen gustosament els governs de la Xina, Rússia, Iran o Corea del Nord. Enfront d’això, el moviment per un internet lliure abandera gran part de la lluita contra la censura, per tal que la pròxima generació d’usuaris de la xarxa sigui realment lliure.
Aquesta és una iniciativa de responsabilitat social, tema del qual parla Antonio Argandoña a El Periódico, en què explica que aquesta responsabilitat, en el cas de les empreses, es mesura pels impactes que tenen en la societat. Diu concretament que els directius han de cuidar l'impacte accionarial, laboral i social de les seves decisions. I aquest és un ideal al qual no hem de renunciar mai, per molt inassolible que ens sembli.
Finalment, en el terreny polític, és interessant llegir a El Punt Avui els motius que han dut Antonio Milian Mestre, un dels fundadors del PP, a sentir-se decebut per aquest partit després de 30 anys de militància.
Altrament, pot passar el que explica Imma Monzó: que amb la globalització de l’alimentació paradoxalment acabin passant gana els pagesos, que són els que ens han donat aliment durant segles. Per evitar-ho en el futur, parla del concepte de sobirania alimentària, que defensen organitzacions com Slow Food, que fomenten el consum d'aliments locals i frescos, la pervivència de mètodes i de sabers tradicionals i ajuden a conjurar la fam, la contaminació i la usura a què les grans companyies agroindustrials condemnen aquestes terres que exploten a preu de saldo.
I, continuant amb internet, Erich Schmidt parla a l’Ara del futur de la llibertat a la xarxa i adverteix que les tecnologies per censurar-hi la informació són un negoci de milions de dòlars, que paguen gustosament els governs de la Xina, Rússia, Iran o Corea del Nord. Enfront d’això, el moviment per un internet lliure abandera gran part de la lluita contra la censura, per tal que la pròxima generació d’usuaris de la xarxa sigui realment lliure.
Aquesta és una iniciativa de responsabilitat social, tema del qual parla Antonio Argandoña a El Periódico, en què explica que aquesta responsabilitat, en el cas de les empreses, es mesura pels impactes que tenen en la societat. Diu concretament que els directius han de cuidar l'impacte accionarial, laboral i social de les seves decisions. I aquest és un ideal al qual no hem de renunciar mai, per molt inassolible que ens sembli.
Finalment, en el terreny polític, és interessant llegir a El Punt Avui els motius que han dut Antonio Milian Mestre, un dels fundadors del PP, a sentir-se decebut per aquest partit després de 30 anys de militància.
12 de març del 2014
El Descosit, 12.03.2014
“Una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea iàa vagaria per l’espai pels segles dels segles”, va afirmar ahir el ministre Margallo. Avui, Jofre Llombart a El Singular Digital escriu que ”cap governant hauria de tenir la vergonya de dir que una cosa continuarà igual pels segles dels segles, sobretot si és del govern espanyol, que, segons un informe d’ESADE, és la institució que més s’equivoca en les seves previsions econòmiques”. Jordi Ramoneda a l’Ara afegeix que la sobreactuació de Margallo és més a prop de l’amenaça com a forma d’exercici del poder que del principi democràtic del reconeixement i del respecte mutu entre els diferents actors públics. De fet, “un diàleg intel·ligent sobre el tema català, viscut a Espanya, podria ajudar a entreveure nous horitzons futurs”, escriu Gabriel Magalhaes a La Vanguardia.
Sigui com sigui, sembla que Catalunya no es veu vagant in aeternum. Aquest cap de setmana, CDC presentarà la ponència “Compromesos amb una nova governança”, en què proposa crear un "Estat nou" a través d’un "procés constituent", amb un nou règim electoral, un nou poder judicial, hisenda pròpia i amb mesures anticorrupció.
I la capital d’aquest hipotètic nou estat, Barcelona, fou guardonada ahir per la Comissió Europea com a capital europea de la innovació. Això vol dir que, més enllà del seu atractiu turístic, la ciutat funciona, gràcies a unes infraestructures universitàries i tecnològiques de primer ordre. El repte, ara, és intentar paliar les desigualtats. L’editorial d’El Punt Avui adverteix del risc que un segment important de persones entri en una situació de precarietat crònica i assenyala que la capacitat de resistència col·lectiva de la societat ha de ser una solució d'emergència i no el mecanisme habitual per combatre l'exclusió. Cal un pacte contra la pobresa, segons Enric Hernández, director d’El Periódico, diari que dedica el Tema del Dia a les associacions del tercer sector que lluiten contra aquesta xacra social. I avui que el Parlament dedica una sessió a parlar del tema, Hernández recorda als diputats que les aspiracions nacionals no han d'arraconar la cohesió social.
Finalment, davant la pugna entre les diverses associacions de víctimes del terrorisme, evidenciada ahir en els funerals d’estat de l’11-M, Antoni Puigverd escriu avui paraules molt dures a La Vanguardia. Diu que a Espanya les víctimes “primer són assassinades, i després sacrificades a l'altar del fanatisme per part d'aquells que, suposadament, les veneren”.
Sigui com sigui, sembla que Catalunya no es veu vagant in aeternum. Aquest cap de setmana, CDC presentarà la ponència “Compromesos amb una nova governança”, en què proposa crear un "Estat nou" a través d’un "procés constituent", amb un nou règim electoral, un nou poder judicial, hisenda pròpia i amb mesures anticorrupció.
I la capital d’aquest hipotètic nou estat, Barcelona, fou guardonada ahir per la Comissió Europea com a capital europea de la innovació. Això vol dir que, més enllà del seu atractiu turístic, la ciutat funciona, gràcies a unes infraestructures universitàries i tecnològiques de primer ordre. El repte, ara, és intentar paliar les desigualtats. L’editorial d’El Punt Avui adverteix del risc que un segment important de persones entri en una situació de precarietat crònica i assenyala que la capacitat de resistència col·lectiva de la societat ha de ser una solució d'emergència i no el mecanisme habitual per combatre l'exclusió. Cal un pacte contra la pobresa, segons Enric Hernández, director d’El Periódico, diari que dedica el Tema del Dia a les associacions del tercer sector que lluiten contra aquesta xacra social. I avui que el Parlament dedica una sessió a parlar del tema, Hernández recorda als diputats que les aspiracions nacionals no han d'arraconar la cohesió social.
Finalment, davant la pugna entre les diverses associacions de víctimes del terrorisme, evidenciada ahir en els funerals d’estat de l’11-M, Antoni Puigverd escriu avui paraules molt dures a La Vanguardia. Diu que a Espanya les víctimes “primer són assassinades, i després sacrificades a l'altar del fanatisme per part d'aquells que, suposadament, les veneren”.
11 de març del 2014
El Descosit, 11.03.2014
Avui M. Dolores Garcia escriu a La Vanguardia sobre les primàries al PSC, que valora positivament perquè, “mentre no es facin passos com aquests, personatges que no s'han presentat mai a unes eleccions ni ho pensen fer per encomiable que sigui la seva funció social, i d'altres que es dediquen a l'agitació política perquè saben que no governaran, ocuparan l'espai que haurien d'ocupar polítics elegits per tots”. I això, conclou, és incongruent amb el fet de desmanar responsabilitats als nostres polítics.
Sobre Mas i Rajoy en parla Lluís Foix i els demana que no siguin tan simples afirmant contundentment que la Constitució no es toca o que la consulta serà legal, quan tothom sap que el Tribunal Constitucional n’està esperant la convocatòria per invalidar-la. El que cal, segons Foix, és preparar tots els instruments jurídics i estudiar la viabilitat del projecte.
Una de les lliçons que la tragèdia d’avui fa deu anys a Atocha va donar als polítics és que els ciutadans no són rucs ni es creuen tot el que els polítics els diuen, sinó que estan més ben informats del que es pensen i no perdonen les mentides. Ho escriu Pilar Rahola, que afegeix que l'11-M, a més de la tomba de desenes de vides, il·lusions i esperances, “va ser el relat d'una mentida còsmica que va esclatar feta a miques i va deixar els reis polítics del moment nus davant la seva impudícia”.
I si fa deu anys els trens ens van portar una tragèdia, ahir ens van anunciar la bona notícia de la inauguració de les Rodalies de Tarragona. A l’acte, hi van assistir el conseller Vila, un personatge desconcertant que, sempre al caire de l'heterodòxia, desafia els profetes del xoc de trens amb les seves abraçades a la ministra Pastor, com escriu Albert Saez a El Periódico. Crescut al paire de la tramuntana, Vila sap mantenir el jonc dret encara que s'adapti al vent per no trencar-se però, segons, Saez, si Mas cau, Vila demanarà el mateix amb un somriure letal als llavis.
Finalment, Empar Moliner fa una breu crònica judicial a l’Ara i diu que dedicar-se a la casa i als nens i no saber què fa el teu marit o trencar-se el fèmur i prendre els calmants que et deixin “una mica tocat” són atenuants que pots al·legar si t’acusen de ficar mà on no toca.
Sobre Mas i Rajoy en parla Lluís Foix i els demana que no siguin tan simples afirmant contundentment que la Constitució no es toca o que la consulta serà legal, quan tothom sap que el Tribunal Constitucional n’està esperant la convocatòria per invalidar-la. El que cal, segons Foix, és preparar tots els instruments jurídics i estudiar la viabilitat del projecte.
Una de les lliçons que la tragèdia d’avui fa deu anys a Atocha va donar als polítics és que els ciutadans no són rucs ni es creuen tot el que els polítics els diuen, sinó que estan més ben informats del que es pensen i no perdonen les mentides. Ho escriu Pilar Rahola, que afegeix que l'11-M, a més de la tomba de desenes de vides, il·lusions i esperances, “va ser el relat d'una mentida còsmica que va esclatar feta a miques i va deixar els reis polítics del moment nus davant la seva impudícia”.
I si fa deu anys els trens ens van portar una tragèdia, ahir ens van anunciar la bona notícia de la inauguració de les Rodalies de Tarragona. A l’acte, hi van assistir el conseller Vila, un personatge desconcertant que, sempre al caire de l'heterodòxia, desafia els profetes del xoc de trens amb les seves abraçades a la ministra Pastor, com escriu Albert Saez a El Periódico. Crescut al paire de la tramuntana, Vila sap mantenir el jonc dret encara que s'adapti al vent per no trencar-se però, segons, Saez, si Mas cau, Vila demanarà el mateix amb un somriure letal als llavis.
Finalment, Empar Moliner fa una breu crònica judicial a l’Ara i diu que dedicar-se a la casa i als nens i no saber què fa el teu marit o trencar-se el fèmur i prendre els calmants que et deixin “una mica tocat” són atenuants que pots al·legar si t’acusen de ficar mà on no toca.
10 de març del 2014
El Descosit, 10.03.2014
A propòsit del conflicte de Crimea, Montserrat Nebreda ha escrit a Nació Digital que se’ns vol vendre que s’ha de respectar la legalitat internacional i, per tant, el referèndum anunciat és il·legal, com també ho és el català. Tanmateix, ni Merkel ni Obama farien una guerra per la secessió catalana i, en canvi, estan disposats a evitar com sigui que Rússia, amb el seu poder energètic, es quedi Crimea. Com diu Vicent Sanchis a El Singular Digital, si la majoria del Parlament de Crimea el demana, s’ha de fer el referèndum, però sempre que es donin les condicions que garanteixin que tothom s’hi expressi en llibertat. I per això primer cal que les tropes russes es retirin. Finalment, David Miró escriu a l’Ara que cal parar els peus a Putin, que és prou boig per iniciar la Tercera Guerra Mundial a Crimea, sabedor que l’opinió pública russa premia les exhibicions de poder militar perquè restaura l’orgull danyat per la pèrdua de la Guerra Freda, en una situació que recorda l’Alemanya de Hitler.
Parlant de la realitat del nostre país, Jordi Évole proposa a El Periódico substituir el Festival d’Eurovisió pel d’Eurocorrupció, que es podria fer a Suïssa i així alguns ja no s’haurien de desplaçar. Seria un èxit perquè hi ha interès pel tema i Espanya, que podria competir amb la cançó Bandido, potser guanyaria, perquè té corrupció a dojo. Entre els possibles vencedors, Bárcenas, que va defraudar 12 milions d'euros a Hisenda i la declaració de la renda li sortia a tornar, i Millet, que diuen que Déu no espera veure’l ni al Judici Final.
Bromes a part, una de les conseqüències, si no de la corrupció, sí de l’especulació urbanística són els més de 500 pisos buits que té l’Administració i que assegura que no s’ocuparan mai, perquè estan en descampats o zones rurals on les oportunitats de trobar feina són nul·les i ningú hi vol anar a viure. Ho explica Enric Sierra a La Vanguardia, a propòsit del nou impost que ha anunciat la Generalitat per als bancs que mantingin pisos buits.
Finalment, sobre el procés català, Francesc Marc Álvaro assenyala que el Govern central està repetint amb Catalunya el mètode que ja va assajar el comte-duc d’Olivares al segle XVII i que va resultar tan inútil que Durão Barroso, gràcies a Olivares, avui portuguès i no espanyol.
Parlant de la realitat del nostre país, Jordi Évole proposa a El Periódico substituir el Festival d’Eurovisió pel d’Eurocorrupció, que es podria fer a Suïssa i així alguns ja no s’haurien de desplaçar. Seria un èxit perquè hi ha interès pel tema i Espanya, que podria competir amb la cançó Bandido, potser guanyaria, perquè té corrupció a dojo. Entre els possibles vencedors, Bárcenas, que va defraudar 12 milions d'euros a Hisenda i la declaració de la renda li sortia a tornar, i Millet, que diuen que Déu no espera veure’l ni al Judici Final.
Bromes a part, una de les conseqüències, si no de la corrupció, sí de l’especulació urbanística són els més de 500 pisos buits que té l’Administració i que assegura que no s’ocuparan mai, perquè estan en descampats o zones rurals on les oportunitats de trobar feina són nul·les i ningú hi vol anar a viure. Ho explica Enric Sierra a La Vanguardia, a propòsit del nou impost que ha anunciat la Generalitat per als bancs que mantingin pisos buits.
Finalment, sobre el procés català, Francesc Marc Álvaro assenyala que el Govern central està repetint amb Catalunya el mètode que ja va assajar el comte-duc d’Olivares al segle XVII i que va resultar tan inútil que Durão Barroso, gràcies a Olivares, avui portuguès i no espanyol.
7 de març del 2014
El Descosit, 07.03.2014
Avui Emma Riverola parla a El Periódico de les esgarrifoses imatges d’una jove de 14 anys agredint una companya davant d’un institut de Sabadell i diu que el que més sorprèn és que ningú surti en defensa de la víctima i que les mans únicament s'alcin per gravar l'agressió. Això, diu, és símptoma de la transformació profunda que està sacsejant el món de la informació que, per excés, ara s’ha convertit en un mer entreteniment.
Per la seva banda, Xevi Xirgu a El Punt Avui parla de la nova llei local que ha aprovat el Govern espanyol i la considera un cop d’Estat perquè ataca l’autonomia municipal dels ajuntaments. El Consell de Garanties de la Generalitat considera vulnera la Constitució i més de set-cents alcaldes, els presidents de les quatre diputacions, el president i la vicepresidenta de la Generalitat hi ha signat en contra. Però això, al PP de la majoria absoluta, tant li fa, segons Xirgu.
Pel que fa al PSOE, Florencio Dominguez escriu a La Vanguardia que la direcció nacional ha desautoritzat Roberto Jiménez, líder del PSN, en vetar la moció de censura que aquest volia presentar contra la presidenta de la Comunitat Foral de Navarra. Sembla, doncs, que l’esperit federalista s’esfuma amb aquest nou ordeno y mando que ve de Ferraz.
Mentrestant, a Ucraïna, amb la decisió del Parlament de Crimea de fer un referèndum per unir-se a Rússia ha tingut una reacció poc contundent d’Europa que ha defraudat Kiev, com llegim a l’editorial d’El País. També hi insisteix Francesc M. Alvaro a La Vanguardia, que afegeix que “l'Europa civilitzada de la qual els ucraïnesos volen formar part no té prou musculatura política per forjar una posició que vagi més enllà dels interessos de Merkel”.
Tornant a casa nostra, Tia Torras escriu a El Singular Digital que no cal perdre el temps en el debat de les balances fiscals, perquè a mesura que s’acosti el 9-N quedarà demostrat que la magnífica frase de “la pela és la pela” no només és cosa dels catalans.
I per acabar la setmana amb un somriure, recomano llegir l’article d’Empar Moliner a l’Ara sobre els estralls que provoquen els traductors automàtics, on parla de l’informe Trepitja, d’estudiar primer d’AIXÒ, de l’aceite de codo, de l’Aeroport de Madrid-Remenes o de l’exministre Josep Vaig Picar.
Per la seva banda, Xevi Xirgu a El Punt Avui parla de la nova llei local que ha aprovat el Govern espanyol i la considera un cop d’Estat perquè ataca l’autonomia municipal dels ajuntaments. El Consell de Garanties de la Generalitat considera vulnera la Constitució i més de set-cents alcaldes, els presidents de les quatre diputacions, el president i la vicepresidenta de la Generalitat hi ha signat en contra. Però això, al PP de la majoria absoluta, tant li fa, segons Xirgu.
Pel que fa al PSOE, Florencio Dominguez escriu a La Vanguardia que la direcció nacional ha desautoritzat Roberto Jiménez, líder del PSN, en vetar la moció de censura que aquest volia presentar contra la presidenta de la Comunitat Foral de Navarra. Sembla, doncs, que l’esperit federalista s’esfuma amb aquest nou ordeno y mando que ve de Ferraz.
Mentrestant, a Ucraïna, amb la decisió del Parlament de Crimea de fer un referèndum per unir-se a Rússia ha tingut una reacció poc contundent d’Europa que ha defraudat Kiev, com llegim a l’editorial d’El País. També hi insisteix Francesc M. Alvaro a La Vanguardia, que afegeix que “l'Europa civilitzada de la qual els ucraïnesos volen formar part no té prou musculatura política per forjar una posició que vagi més enllà dels interessos de Merkel”.
Tornant a casa nostra, Tia Torras escriu a El Singular Digital que no cal perdre el temps en el debat de les balances fiscals, perquè a mesura que s’acosti el 9-N quedarà demostrat que la magnífica frase de “la pela és la pela” no només és cosa dels catalans.
I per acabar la setmana amb un somriure, recomano llegir l’article d’Empar Moliner a l’Ara sobre els estralls que provoquen els traductors automàtics, on parla de l’informe Trepitja, d’estudiar primer d’AIXÒ, de l’aceite de codo, de l’Aeroport de Madrid-Remenes o de l’exministre Josep Vaig Picar.
6 de març del 2014
El Descosit, 06.03.2014
Avui Toni Aira a El Singular Digital descriu l’acord d’Ernest Maragall amb ERC com una passa més de Junqueras cap al centre, per agafar gruix com a opció de govern creïble. Joan Manel Tresserras afegeix a l’Ara que, amb la connexió entre les tradicions republicana i socialdemòcrata, busca “la recomposició de les esquerres”, que en el cas català, a més, té una oportunitat de transformació social immillorable en poder encetar per la via democràtica un projecte polític nou. Finalment, Ernest Folch a El Periódico diu que aquesta operació palesa l’amor impossible entre Junqueras i Mas, entre l’estratègia de futur d’ERC i la fragilitat i les contradiccions internes de CiU.
Pel que fa a les balances fiscals extremenyes, Salvador Cot escriu a Nació Digital que la broma tindria gràcia si no fos per la situació alarmant en què es troben els serveis públics a Catalunya per manca de finançament, mentre un terç dels extremenys viu dels diners públics –el doble que a Catalunya.
Pel que fa a la crisi de Crimea, Vicent Partal escriu a El Punt Avui que “La història de Rússia és un combat permanent entre Puixkin, que encarna la Rússia europea, i Dostoievski, que defineix com ningú l’ànima asiàtica amb el megalòman Rodion Raskolnikov, ara encarnat per un Putin que, però, a diferència del protagonista de Crim i càstig, no es deixarà redimir per l’amor.
Pel que fa a l’enquesta europea de violència sobre les dones, l’editorial d’El País diu que mostra que el camí de la igualtat esdevé més problemàtic com més avança i que s’ha d’aprofundir més en la prevenció, per via de l’educació. Tanmateix, les xifres d’Espanya són menys traumàtiques que les dels països nòrdics, a diferència del que passa amb el consum d’alcohol entre els més joves, que ha augmentat. Aquest és un problema que, segons escriu Antoni Bassas a l’Ara, només es resol educant els fills, amb nous estils de vida i estímuls, en la confiança i el control.
Finalment, sobre les elevades xifres d’atur, especialment entre la població de 30 a 44 anys, Alfredo Pastor adverteix a La Vanguardia que cal encarrilar ara la situació d’aquest col·lectiu crític, si no volem tenir un problema irresoluble dintre de deu anys; en aquest sentit, proposa generalitzar la feina fixa a temps parcial, com ja fan a Holanda o Alemania, dos països amb uns nivells d’atur dels més baixos.
Pel que fa a les balances fiscals extremenyes, Salvador Cot escriu a Nació Digital que la broma tindria gràcia si no fos per la situació alarmant en què es troben els serveis públics a Catalunya per manca de finançament, mentre un terç dels extremenys viu dels diners públics –el doble que a Catalunya.
Pel que fa a la crisi de Crimea, Vicent Partal escriu a El Punt Avui que “La història de Rússia és un combat permanent entre Puixkin, que encarna la Rússia europea, i Dostoievski, que defineix com ningú l’ànima asiàtica amb el megalòman Rodion Raskolnikov, ara encarnat per un Putin que, però, a diferència del protagonista de Crim i càstig, no es deixarà redimir per l’amor.
Pel que fa a l’enquesta europea de violència sobre les dones, l’editorial d’El País diu que mostra que el camí de la igualtat esdevé més problemàtic com més avança i que s’ha d’aprofundir més en la prevenció, per via de l’educació. Tanmateix, les xifres d’Espanya són menys traumàtiques que les dels països nòrdics, a diferència del que passa amb el consum d’alcohol entre els més joves, que ha augmentat. Aquest és un problema que, segons escriu Antoni Bassas a l’Ara, només es resol educant els fills, amb nous estils de vida i estímuls, en la confiança i el control.
Finalment, sobre les elevades xifres d’atur, especialment entre la població de 30 a 44 anys, Alfredo Pastor adverteix a La Vanguardia que cal encarrilar ara la situació d’aquest col·lectiu crític, si no volem tenir un problema irresoluble dintre de deu anys; en aquest sentit, proposa generalitzar la feina fixa a temps parcial, com ja fan a Holanda o Alemania, dos països amb uns nivells d’atur dels més baixos.
5 de març del 2014
El Descosit, 05.03.2014
Avui Charles Tannock escriu a El País que la invasió russa de Crimea és el cas més brutal d’una agressió en temps de pau a Europa des que els nazis van ocupar els Sudets.
El que està passant a Ucraïna, però també el que ha passat a Ceuta, palesen, segons escriu Jofre Llombart a El Singular Digital, que el Govern espanyol és membre de la Unió Europea només pel que li convé: aplaudeix Durao Barroso quan adverteix que Catalunya se’n quedarà fora, però renya la comissària d’interior quan qüestiona el paper de la Guàrdia Civil.
Referint-se també a Fernández Diaz, Xevi Xirgo escriu irònicament a El Punt Avui que “l'Estat no fa guerra bruta ni passa dossiers als diaris, perquè és pura casualitat que les fotos publicades a La Razón dels 33 jutges sobiranistes siguin idèntiques a les dels seus DNI”. I conclou que això no ha fet més que començar.
També Joan Queralt a El Periódico diu que ens preparem pel regitzell de judicis contra corrupció política i econòmica que esclataran els propers dos anys, i demana reformar urgentment l'organització processal per adequar-la a la realitat criminal d’una corrupció grupal que persisteix en el temps buscant la impunitat.
Un dels episodis més controvertits dels darrers temps ha estat l’especulació a gran escala del Fòrum 2004, ara fa 10 anys. En parla Ferran Saez a l’Ara i recorda que la regeneració urbanística d’una ciutat no s’ha de fer amb grans pirotècnies culturals i que la feina d’un ajuntament és fer la vida una mica més amable als ciutadans gràcies a una gestió eficient.
Sobre el necessari diàleg entre Catalunya i Espanya, Cardús recorda a La Vanguardia que ningú pot liderar la renúncia al que exigeix un 80% de la població sense prendre mal, de manera que aquest diàleg només es podrà reprendre després de l’exercici democrátic del dret a decidir. I a pròposit d’això, Antoni Puigverd recorda que "Catalunya ha de ser una àgora, no un temple", com repetia sovint Pasqual Maragall, si bé reconeix que els governs tripartits no van construir àgora, sinó que van escalfar el temple fins al punt de fer inviable una tercera via d’acord.
Finalment, parlem de Carles Puyol. Segons llegim l’editorial de La Vanguardia, amb la seva retirada avançada, Puyol fa l’últim servei al club i engrandeix encara més la seva figura, que des d’ara ja és un mite.
El que està passant a Ucraïna, però també el que ha passat a Ceuta, palesen, segons escriu Jofre Llombart a El Singular Digital, que el Govern espanyol és membre de la Unió Europea només pel que li convé: aplaudeix Durao Barroso quan adverteix que Catalunya se’n quedarà fora, però renya la comissària d’interior quan qüestiona el paper de la Guàrdia Civil.
Referint-se també a Fernández Diaz, Xevi Xirgo escriu irònicament a El Punt Avui que “l'Estat no fa guerra bruta ni passa dossiers als diaris, perquè és pura casualitat que les fotos publicades a La Razón dels 33 jutges sobiranistes siguin idèntiques a les dels seus DNI”. I conclou que això no ha fet més que començar.
També Joan Queralt a El Periódico diu que ens preparem pel regitzell de judicis contra corrupció política i econòmica que esclataran els propers dos anys, i demana reformar urgentment l'organització processal per adequar-la a la realitat criminal d’una corrupció grupal que persisteix en el temps buscant la impunitat.
Un dels episodis més controvertits dels darrers temps ha estat l’especulació a gran escala del Fòrum 2004, ara fa 10 anys. En parla Ferran Saez a l’Ara i recorda que la regeneració urbanística d’una ciutat no s’ha de fer amb grans pirotècnies culturals i que la feina d’un ajuntament és fer la vida una mica més amable als ciutadans gràcies a una gestió eficient.
Sobre el necessari diàleg entre Catalunya i Espanya, Cardús recorda a La Vanguardia que ningú pot liderar la renúncia al que exigeix un 80% de la població sense prendre mal, de manera que aquest diàleg només es podrà reprendre després de l’exercici democrátic del dret a decidir. I a pròposit d’això, Antoni Puigverd recorda que "Catalunya ha de ser una àgora, no un temple", com repetia sovint Pasqual Maragall, si bé reconeix que els governs tripartits no van construir àgora, sinó que van escalfar el temple fins al punt de fer inviable una tercera via d’acord.
Finalment, parlem de Carles Puyol. Segons llegim l’editorial de La Vanguardia, amb la seva retirada avançada, Puyol fa l’últim servei al club i engrandeix encara més la seva figura, que des d’ara ja és un mite.
4 de març del 2014
El Descosit, 04.03.2014
Avui, Jordi Barbeta parla a La Vanguardia de les “Misèries del minifundisme sobiranista català” i revela que la candidatura sobiranista unitària a les europees, que podria haver aconseguit fins a 5 escons, no va prosperar perquè el candidat d’ERC no volia anar com a segon. I ara ERC intenta arrabassar vots al PSC per aconseguir per primer cop el sorpasso sobre CiU, cosa que debilitaria enormement el lideratge d'Artur Mas al capdavant del procés sobiranista. Per això, Barbeta conclou que, si no fos per l'ardor guerrero espanyolista, el minifundisme polític català ja hauria convertit el procés en una altra il·lusió perduda. Nacho Corredor a insisteix a El Periódico en la idea que ERC, després de fitxar Ernest Maragall per a les europees, està construint una versió actualitzada i una mica més d'esquerres de la CiU de tota la vida, amb la vista posada en l'endemà de la no celebració d'una hipotètica consulta.
Per la seva banda, Jose Maria Ruiz Simon escriu sobre els laberints del seny, referint-se a la figura de Puig i Cadafalch, reivindicada dies enrere pel conseller Santi Vila enfront de la rauxa de Macià i Companys. Sembla, però, que el tarannà del segon president de la Mancomunitat es va caracteritzar pel sectarisme, el caràcter despòtic i la inhabilitat política, fins al punt que Pla deia que en ell el seny era més la forma moderada de la intolerància que un factor positiu de convivència. Potser per això la Mancomunitat va acabar tan malament i potser per això Jordi Cabré escrivia ahir que només si Mas aconsegueix condensar seny i rauxa la cosa es resoldrà bé.
Per la seva banda, Pilar Rahola escriu a La Vanguardia sobre la incògnita de Crimea i diu que ara que Putin s’ha quedat sense aliats a Ucraïna és possible que tingui la temptació de quedar-se aquesta petita península on conviuen tàrtars, jueus, russos, armenis, polonesos, moldaus, bielorussos, uzbeks i àzeris, encara que això porti Rússia a la guerra, per defensar la base naval estratègica de Sebastopol. Segons Lluís Foix, Crimea no justifica una guerra, i Miquel Roca considera que la solució al conflicte ha de venir d’Europa, on conviuen la democràcia, la llibertat i la pau.
Tanmateix, potser és cert el que afirma avui Manel Cuyàs a El Punt Avui: “La democràcia és l'estat ideal per conviure en societat, però sovint on no acaba de funcionar és en la política.”
Per la seva banda, Jose Maria Ruiz Simon escriu sobre els laberints del seny, referint-se a la figura de Puig i Cadafalch, reivindicada dies enrere pel conseller Santi Vila enfront de la rauxa de Macià i Companys. Sembla, però, que el tarannà del segon president de la Mancomunitat es va caracteritzar pel sectarisme, el caràcter despòtic i la inhabilitat política, fins al punt que Pla deia que en ell el seny era més la forma moderada de la intolerància que un factor positiu de convivència. Potser per això la Mancomunitat va acabar tan malament i potser per això Jordi Cabré escrivia ahir que només si Mas aconsegueix condensar seny i rauxa la cosa es resoldrà bé.
Per la seva banda, Pilar Rahola escriu a La Vanguardia sobre la incògnita de Crimea i diu que ara que Putin s’ha quedat sense aliats a Ucraïna és possible que tingui la temptació de quedar-se aquesta petita península on conviuen tàrtars, jueus, russos, armenis, polonesos, moldaus, bielorussos, uzbeks i àzeris, encara que això porti Rússia a la guerra, per defensar la base naval estratègica de Sebastopol. Segons Lluís Foix, Crimea no justifica una guerra, i Miquel Roca considera que la solució al conflicte ha de venir d’Europa, on conviuen la democràcia, la llibertat i la pau.
Tanmateix, potser és cert el que afirma avui Manel Cuyàs a El Punt Avui: “La democràcia és l'estat ideal per conviure en societat, però sovint on no acaba de funcionar és en la política.”
3 de març del 2014
El Descosit, 03.03.2014
L’editorial de La Vanguardia parla de l'últim informe sobre drets humans al món, elaborat per la diplomàcia nord-americana i diu que a Espanya els casos de corrupció no són prou combatuts, creant la impressió d'impunitat. Tanmateix, segons l'informe nord-americà, les coses han començat a canviar al segle XXI.
Sobre Ucraïna, l’editorial d’El País diu que és hora d’un major protagonisme d’Europa, ara que s’ha evidenciat el poder limitat dels Estats Units en l’esfera global, i Putin sap que està en joc la dominació russa d’Euràsia. Per la seva banda, Vicent Sanchis escriu a El Punt Avui que “la jugada de Crimea és l'habitual en l'imperialisme rus i conclou que, si la Unió Europea ara no actua, es repetirà la constant de la impotència del dèbil esclafat.
Pel que fa a Catalunya, Juancho Dumall demana a El Periódico que no es polititzi el Pla hidrològic de l’Ebre, perquè el repte que planteja és com gestionar de manera eficaç i sostenible els recursos naturals de la conca més cabalosa de la Península, fent compatibles els regadius amb la conservació del delta, ara amenaçat per la baixada del llistó del cabal ecològic.
Mentrestant, a l’Ara Núria Bosch parla del model de país a què haurien d’aspirar els catalans si la majoria decideixen tenir un estat propi. I conclou que guanyaria en competitivitat i benestar, i que els costos d’una eventual secessió quedarien minimitzats per la liberalització dels mercats i l’alta capacitat exportadora de Catalunya fora d’Espanya. Tanmateix, aquests projectes de futur poden ser balders si, com diu Joan Ridao avui a El Periódico, prospera la iniciativa de PP i PSOE de restituir el recurs previ d’inconstitucionalitat per a iniciatives legislatives considerades dubtoses, com la llei catalana de consultes.
Canviant de tema, darrerament proliferen les iniciatives per millorar el rendiment escolar. Si divendres es parlava de la iniciativa d’algunes escoles de promoure els escacs entre els més petits, avui Miró i Ardèvol defensa a La Vanguardia dels valors educatius del rugbi i demana que la Generalitat el fomenti, amb la Santboiana y la USAP de Perpinyà com a referents.
Finalment, pel que fa als Òscar, s’han complert les prediccons i Cate Blanchett ha guanyat el premi a la Millor Actriu protagonista. Tanmateix, sorprèn que Steve McQueen no hagi guanyat el premi a la Millor Direcció, si Dotze anys d’esclavitud ha estat considerada la Millor Pel·lícula.
Sobre Ucraïna, l’editorial d’El País diu que és hora d’un major protagonisme d’Europa, ara que s’ha evidenciat el poder limitat dels Estats Units en l’esfera global, i Putin sap que està en joc la dominació russa d’Euràsia. Per la seva banda, Vicent Sanchis escriu a El Punt Avui que “la jugada de Crimea és l'habitual en l'imperialisme rus i conclou que, si la Unió Europea ara no actua, es repetirà la constant de la impotència del dèbil esclafat.
Pel que fa a Catalunya, Juancho Dumall demana a El Periódico que no es polititzi el Pla hidrològic de l’Ebre, perquè el repte que planteja és com gestionar de manera eficaç i sostenible els recursos naturals de la conca més cabalosa de la Península, fent compatibles els regadius amb la conservació del delta, ara amenaçat per la baixada del llistó del cabal ecològic.
Mentrestant, a l’Ara Núria Bosch parla del model de país a què haurien d’aspirar els catalans si la majoria decideixen tenir un estat propi. I conclou que guanyaria en competitivitat i benestar, i que els costos d’una eventual secessió quedarien minimitzats per la liberalització dels mercats i l’alta capacitat exportadora de Catalunya fora d’Espanya. Tanmateix, aquests projectes de futur poden ser balders si, com diu Joan Ridao avui a El Periódico, prospera la iniciativa de PP i PSOE de restituir el recurs previ d’inconstitucionalitat per a iniciatives legislatives considerades dubtoses, com la llei catalana de consultes.
Canviant de tema, darrerament proliferen les iniciatives per millorar el rendiment escolar. Si divendres es parlava de la iniciativa d’algunes escoles de promoure els escacs entre els més petits, avui Miró i Ardèvol defensa a La Vanguardia dels valors educatius del rugbi i demana que la Generalitat el fomenti, amb la Santboiana y la USAP de Perpinyà com a referents.
Finalment, pel que fa als Òscar, s’han complert les prediccons i Cate Blanchett ha guanyat el premi a la Millor Actriu protagonista. Tanmateix, sorprèn que Steve McQueen no hagi guanyat el premi a la Millor Direcció, si Dotze anys d’esclavitud ha estat considerada la Millor Pel·lícula.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)