Avui La Vanguardia parla de dos sectors socialment molt sensibles: l’educació i la sanitat. A l’editorial, troba encert sotmetre a un examen específic els qui vulguin estudiar Magisteri, atès que el 30% d'examinands de selectivitat que demanaven plaça a les facultats d'Educació van obtenir, el curs 2011-2012, una nota en llengua de 5 punts o menys. Encara que la mesura no agrada als degans d’aquestes facultats, com deia Víctor Hugo: "El futur està a les mans del mestre d'escola.”
Per la seva banda, Clara Sanchís parla de la marea blanca, una protesta massiva que ha aconseguit la suspensió del procés de privatització a Madrid, i recorda que no es pot fer negoci amb el dolor i la malaltia de la gent amb menys recursos, i menys qun hi ha dos exconsellers de Sanitat imputats per suborn i prevaricació.
Relacionat amb això, Julia Otero a El Periódico parla del diner brut i el relaciona amb el problema de la moralitat de pagar impostos. “Quan els ciutadans s'empassen cada dia un gripau per esmorzar, que no és tant la corrupció com la impunitat amb què es resol –diu– és difícil demanar-los una consciència fiscal que no tenen les elits.”
I parlant d’irregularitats, Lucia Etxebarria afirma a l’Ara com Rajoy s’ha carregat PerroJota, sobrenom amb que es coneix el fins ara director d'El Mundo, i diu que, ens caigui més bé o més malament el personatge, “quan un govern pot intervenir en el nom del director d'un diari que li molesta, potser és que ja no vivim en democràcia".
Pel que fa a la informació econòmica, llegim que uns set milions de turistes van visitar Barcelona l’any passat, és a dir, més que tots els estrangers que van visitar el Brasil. Tanmateix, com explica Ramon Suñé a La Vanguardia, aquesta pressió turística, combinada amb el problema de l’actualització dels lloguers, ha obligat a tancar moltes botigues històriques.
Finalment, en política internacional, l’editorial d’El País comenta la reducció de l’edat de jubilació dels 67 als 63 anys a Alemanya, que descriu com un gir soialdemòcrata de la cancellera Merkel. I Navarro Arisa a El Punt Avui fa balanç de la farse de reunió al castell de Montreux per intentar trobar un acord polític que posi fi a la tragèdia siriana i diu que, a la vista dels pobres resultats, “la comunitat internacional no li importen gens els 130.000 morts ni els dos milions de refugiats que ha ocasionat el conflicte. ”
31 de gener del 2014
30 de gener del 2014
El Descosit, 30.01.2014
Vicent Partal escriu a El Punt Avui sobre el “menyspreu” que fa demostrar Alicia Sanchez Camacho no acudint a la compareixença del Parlament sobre el cas Camarga i diu que no pot reclamar el respecte i el compliment de la llei qui no la compleix. Ni exigir que es respectin les formes institucionals qui les trenca. I conclou que “el menyspreu en política sempre acaba passant factura”.
I sense sortir del Parlament, Ernest Folch parla a El Periódico del “xantatge descarat” dels promotors de BCNWorld, que es van presentar a la cambra catalana per demanar que se’ls rebaixi la fiscalitat sobre el joc. És a dir, “ni parcs temàtics, ni resorts, ni projectes alternatius”. L’operació, doncs, comença a recordar les maneres del Sr. Adelson.
I ara podríem fer un incís i parlar de l’economia submergida, però no ho farem perquè és una contradicció pretendre xifrar-la si realment és “submergida”. I els qui diuen que ha crescut, no han fet res per impedir-jo?
Toni Aira a El Singular Digital parla de l’evolució del PP, que mentre era a l'oposició s’esforçava per conquerir centre, però amb la majoria absoluta va veure's empès novament cap a la dreta més dreta. Tanmateix, ara veu que en aquest petit reducte no troba espai: s'hi han ubicat Ciutadans, UPyD i Vox, cosa que fa pensar que a les eleccions europees el PP pot patir un daltabaix. El mes curiós del cas és que el PSOE, en comptes d’aprofitar l’ocasió per conquerir el centre pacti amb el PP controls previs per evitar el referèndum català.
Sortint d’Espanya i mirant a Europa, Lluís Foix escriu a La Vanguardia que el conflicte d’Ucraïna determinarà els límits fronterers entre Europa i Rússia. En els enfrontaments de Kiev es debat el futur de l’imperialisme rus: Putin sap que no es pot annexionar Ucraïna però vol tenir-la controlada perquè no sucumbeixi als cants de sirena d’Europa.
Finalment, l’editorial d’El País parla de la “presidència declinant” d’Obama. Diu que, si bé pocs neguen al president Barack Obama la capacitat de fer discursos brillants, governar és tota una altra cosa. En el discurs de la Unió, s’ha evidenciat la seva impotència per enfrontar-se a l’oposició hostil del Congrés, de majoria republicana, però també de la baixa credibilitat que li donen les enquestes per haver incomplert moltes promeses, relatives a Guantánamo, a Siria o al canvi climàtic.
I sense sortir del Parlament, Ernest Folch parla a El Periódico del “xantatge descarat” dels promotors de BCNWorld, que es van presentar a la cambra catalana per demanar que se’ls rebaixi la fiscalitat sobre el joc. És a dir, “ni parcs temàtics, ni resorts, ni projectes alternatius”. L’operació, doncs, comença a recordar les maneres del Sr. Adelson.
I ara podríem fer un incís i parlar de l’economia submergida, però no ho farem perquè és una contradicció pretendre xifrar-la si realment és “submergida”. I els qui diuen que ha crescut, no han fet res per impedir-jo?
Toni Aira a El Singular Digital parla de l’evolució del PP, que mentre era a l'oposició s’esforçava per conquerir centre, però amb la majoria absoluta va veure's empès novament cap a la dreta més dreta. Tanmateix, ara veu que en aquest petit reducte no troba espai: s'hi han ubicat Ciutadans, UPyD i Vox, cosa que fa pensar que a les eleccions europees el PP pot patir un daltabaix. El mes curiós del cas és que el PSOE, en comptes d’aprofitar l’ocasió per conquerir el centre pacti amb el PP controls previs per evitar el referèndum català.
Sortint d’Espanya i mirant a Europa, Lluís Foix escriu a La Vanguardia que el conflicte d’Ucraïna determinarà els límits fronterers entre Europa i Rússia. En els enfrontaments de Kiev es debat el futur de l’imperialisme rus: Putin sap que no es pot annexionar Ucraïna però vol tenir-la controlada perquè no sucumbeixi als cants de sirena d’Europa.
Finalment, l’editorial d’El País parla de la “presidència declinant” d’Obama. Diu que, si bé pocs neguen al president Barack Obama la capacitat de fer discursos brillants, governar és tota una altra cosa. En el discurs de la Unió, s’ha evidenciat la seva impotència per enfrontar-se a l’oposició hostil del Congrés, de majoria republicana, però també de la baixa credibilitat que li donen les enquestes per haver incomplert moltes promeses, relatives a Guantánamo, a Siria o al canvi climàtic.
29 de gener del 2014
El Descosit, 29.01.2014
Avui, Josep Ramoneda, en un article titulat significativament “A favor de la política” que publica l’Ara, parla de les mobilitzacions socials actuals, com la Via Catalana a casa nostra o la marea blanca a Madrid, i diu que s’expliquen perquè la gent té la sensació que no pinta res en la presa de decisions i comença a entendre que és hora de prendre la paraula. Són un senyal, doncs, que s'està trencant l'espiral de la indiferència.
Això contrasta, i molt, amb les afirmacions d’alguns polítics, com M. Dolores de Cospedal, quan parla dels qui volen obtenir drets a cop de matxet, o com Rajoy, amb el seu ja famós “lo que no puede ser, no puede ser y además es impossible” amb què introdueix totes les seves invocacions al diàleg, com recorda Francesc Sanuy a El Singular Digital en un article titulat “No tot són flors i violes”, en què sosté que a Madrid n’hi ha que sostenen que la solidaritat de Catalunya ha de ser unidireccional, il·limitada i perpètua. Potser per això Montoro ha decidit suprimir les balances fiscals, quan ja fa anys que no apareixen, decidió que ha sorprès Guillem Lopez Casasnovas, que escriu a La Vanguardia que troba il•lògic aquest tutelatge de les dades per part del ministeri davant la demanda legítima del Parlament català, amb l’argument que es puguin malinterpretar.
Potser per tot plegat César Molinas sosté que estem vivint en un règim polític en crisi, perquè no és capaç de respondre per si mateix als problemes, i deslegitimat, perquè gran part de la població no el considera just i no està disposada a complir les seves normes. Ho va dir ahir a Barcelona, en una conferència sobre el futur del nostre país, organitzada per la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i el Cercle del Liceu, de la qual parla avui Jordi Barbeta.
Finalment, Joan Barril escriu a El Periódico sobre el dinar a Fonteta i diu que, a banda de refutar la tesi de Fernandez Diaz segons la qual a Catalunya la gent no es troba a taula ni per Nadal, ha estat la metàfora d'uns quants devoradors de ciutadans, disposats a trobar-se i saludar-se com a bons comensals, mentre no es parli del dret de votar. És a dir, res a veure amb els plurals i democràtics sopars que organitzava Pere Portabella també a l’Empordà.
Això contrasta, i molt, amb les afirmacions d’alguns polítics, com M. Dolores de Cospedal, quan parla dels qui volen obtenir drets a cop de matxet, o com Rajoy, amb el seu ja famós “lo que no puede ser, no puede ser y además es impossible” amb què introdueix totes les seves invocacions al diàleg, com recorda Francesc Sanuy a El Singular Digital en un article titulat “No tot són flors i violes”, en què sosté que a Madrid n’hi ha que sostenen que la solidaritat de Catalunya ha de ser unidireccional, il·limitada i perpètua. Potser per això Montoro ha decidit suprimir les balances fiscals, quan ja fa anys que no apareixen, decidió que ha sorprès Guillem Lopez Casasnovas, que escriu a La Vanguardia que troba il•lògic aquest tutelatge de les dades per part del ministeri davant la demanda legítima del Parlament català, amb l’argument que es puguin malinterpretar.
Potser per tot plegat César Molinas sosté que estem vivint en un règim polític en crisi, perquè no és capaç de respondre per si mateix als problemes, i deslegitimat, perquè gran part de la població no el considera just i no està disposada a complir les seves normes. Ho va dir ahir a Barcelona, en una conferència sobre el futur del nostre país, organitzada per la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i el Cercle del Liceu, de la qual parla avui Jordi Barbeta.
Finalment, Joan Barril escriu a El Periódico sobre el dinar a Fonteta i diu que, a banda de refutar la tesi de Fernandez Diaz segons la qual a Catalunya la gent no es troba a taula ni per Nadal, ha estat la metàfora d'uns quants devoradors de ciutadans, disposats a trobar-se i saludar-se com a bons comensals, mentre no es parli del dret de votar. És a dir, res a veure amb els plurals i democràtics sopars que organitzava Pere Portabella també a l’Empordà.
28 de gener del 2014
El Descosit, 28.01.2014
Avui, Rahola escriu a La Vanguardia que vivim uns temps “èpics, complexos i grandiosos [i que] el pitjor que pot passar és que els gestioni un mediocre”. Es refereix al president Rajoy, que lluny de ser un estadista sembla el capità dels hooligans, incapaç de controlar els seus propis insurrectes, d’imposar-se al segrest mediàtic d'una Espanya retrògrada i ultranacionalista, i massa atent als nous partits que van apareixen per la dreta de l’espectre polític.
Precisament avui Enric Juliana parla del front que conformen UPyD, Ciutadans i Vox davant del Partit Popular: si bé no defensen el mateix exactament, tots tres volen pescar a les costes de Gènova: l'elector del PP més colpejat per la crisi, cremat pel drama de les preferents, molt desil·lusionat amb les institucions, irritat per la corrupció i molt revoltat davant el "desafiament català". I tots tres formen avui una “broca” que pot posar en perill l'hegemonia dels populars a Madrid i València, davant d’un nou escenari electoral.
Això explica el to abrandat d’alguns discursos en la convenció que els populars han celebrat aquest cap de setmana a Barcelona: el PP ara està més pendent de la cohesió interna que de resoldre el tema català. Mentrestant, a Catalunya, la qüestió central és el debat sobiranista, com escriu Melcior Comes a El Punt Avui. Això fa que les forces polítiques que aspiren a la centralitat s’ocupin del tema i busquin resoldre’l, cosa que no fan ni el PSC i per això s’està marginalitzant, ni el PP, invocant l’immobilisme constitucional. De moment, doncs, més que “xoc de trens” tenim “diàleg de sords”, amb dues visions unilaterals enfrontades en una guerra de desgast, tot esperant que alguna de les parts es doni per vençuda i rebaixi les expectatives. Tanmateix, segons Comes, això ja no passarà –malgrat els dinars a Fonteta o les propostes de nou finançament autonòmic de Montoro sense balances fiscals–, perquè ningú vol donar la impressió que s’està abaixant els pantalons davant de l’altre.
I mentrestant tenim a l’horitzó unes eleccions europees que no interessen a ningú, en què ens passarem la campanya parlant de la consulta catalana i la sobirania espanyola, en lloc de debatre com reindustrialitzem el país abans de 2020. Ho diu Albert Saez a El Periódico, que recorda que Europa, a més de l’objectiu del dèficit, ha imposat a Espanya nous deures: que la indústria espanyola creixi fins al 20% del PIB abans del 2020.
Precisament avui Enric Juliana parla del front que conformen UPyD, Ciutadans i Vox davant del Partit Popular: si bé no defensen el mateix exactament, tots tres volen pescar a les costes de Gènova: l'elector del PP més colpejat per la crisi, cremat pel drama de les preferents, molt desil·lusionat amb les institucions, irritat per la corrupció i molt revoltat davant el "desafiament català". I tots tres formen avui una “broca” que pot posar en perill l'hegemonia dels populars a Madrid i València, davant d’un nou escenari electoral.
Això explica el to abrandat d’alguns discursos en la convenció que els populars han celebrat aquest cap de setmana a Barcelona: el PP ara està més pendent de la cohesió interna que de resoldre el tema català. Mentrestant, a Catalunya, la qüestió central és el debat sobiranista, com escriu Melcior Comes a El Punt Avui. Això fa que les forces polítiques que aspiren a la centralitat s’ocupin del tema i busquin resoldre’l, cosa que no fan ni el PSC i per això s’està marginalitzant, ni el PP, invocant l’immobilisme constitucional. De moment, doncs, més que “xoc de trens” tenim “diàleg de sords”, amb dues visions unilaterals enfrontades en una guerra de desgast, tot esperant que alguna de les parts es doni per vençuda i rebaixi les expectatives. Tanmateix, segons Comes, això ja no passarà –malgrat els dinars a Fonteta o les propostes de nou finançament autonòmic de Montoro sense balances fiscals–, perquè ningú vol donar la impressió que s’està abaixant els pantalons davant de l’altre.
I mentrestant tenim a l’horitzó unes eleccions europees que no interessen a ningú, en què ens passarem la campanya parlant de la consulta catalana i la sobirania espanyola, en lloc de debatre com reindustrialitzem el país abans de 2020. Ho diu Albert Saez a El Periódico, que recorda que Europa, a més de l’objectiu del dèficit, ha imposat a Espanya nous deures: que la indústria espanyola creixi fins al 20% del PIB abans del 2020.
24 de gener del 2014
El Descosit, 24.01.2014
Si ahir era Jordi Cañas, avui és Sandro Rosell. “Tots dos es van presentar a unes eleccions reivindicant la transparència i l'honradesa”, recorda Vicent Sanchís a El Punt Avui. L’únic que els diferencia és que Cañas no vol dimitir i Rosell ja ho ha fet per l’escàndol del fitxatge de Neymar. Un traspàs que sembla que ha costat 95 milions d’euros, xifra amb la qual es podria pagar el salari mínim interprofessional dels 141.000 joves de menys de 25 anys que segons l’EPA publicada ahir estan a l’atur a Catalunya. Tanmteix, l’afer Neymar-Rosell ha tingut més cobertura mediàtica que les dades de l’atur.
Per això, avui Francesc Marc Álvaro des de La Vanguardia aconsella als dirigents polítics, econòmics, esportius i similars que facin les coses bé i, sobretot, que no parlin mai dels valors, perquè, si no, després passa el que passa, ja sigui al Barça o en un partit polític que vol ser el campió de la regeneració i dóna constants lliçons d'ètica. Per la seva banda, Eduard Voltas dedica el seu article de Nació Digital a tots els polítics que han lamentat la poca cobertura mediàtica de l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat i els n’explica les causes: CiU i ERC no hi estaven interessats perquè són restrictius, i ho han tapat fins al punt que Junqueras, per satisfer els qui li critiquen el suport a Mas, ha anunciat que no hi haurà llista conjunta a les europees. El PSC en descomposició poc tenia a dir i menys el PP, perquè si Mas complís el límit de dèficit que li imposa Montoro els pressupostos encara serien més restrictius.
De les dades de l’EPA en parla l’editorial d’El País, que constata la paradoxa que hi ha menys aturats que el darrer trimestre de 2012, però també menys empleats. Ho explica José Antonio Bueno a El Periódico, que comenta que l’economia productiva s'ha reduït en part perquè alguns potencials treballadors han emigrat i d’altres s’han desapuntat del servei d’ocupació. I qualitativament l'ocupació és de pitjor qualitat, perquè creix la de temps parcial, amb contracte temporal i retribució molt baixa, i cau la fixa. Finalment, l’editorial de La Vanguardia destaca que l’ocupació neta només puja a Catalunya i, per això, recomana al Govern espanyol que deixi de posar-nos pals a les rodes, perquè es demostra novament que som la locomotora econòmica del país.
Per això, avui Francesc Marc Álvaro des de La Vanguardia aconsella als dirigents polítics, econòmics, esportius i similars que facin les coses bé i, sobretot, que no parlin mai dels valors, perquè, si no, després passa el que passa, ja sigui al Barça o en un partit polític que vol ser el campió de la regeneració i dóna constants lliçons d'ètica. Per la seva banda, Eduard Voltas dedica el seu article de Nació Digital a tots els polítics que han lamentat la poca cobertura mediàtica de l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat i els n’explica les causes: CiU i ERC no hi estaven interessats perquè són restrictius, i ho han tapat fins al punt que Junqueras, per satisfer els qui li critiquen el suport a Mas, ha anunciat que no hi haurà llista conjunta a les europees. El PSC en descomposició poc tenia a dir i menys el PP, perquè si Mas complís el límit de dèficit que li imposa Montoro els pressupostos encara serien més restrictius.
De les dades de l’EPA en parla l’editorial d’El País, que constata la paradoxa que hi ha menys aturats que el darrer trimestre de 2012, però també menys empleats. Ho explica José Antonio Bueno a El Periódico, que comenta que l’economia productiva s'ha reduït en part perquè alguns potencials treballadors han emigrat i d’altres s’han desapuntat del servei d’ocupació. I qualitativament l'ocupació és de pitjor qualitat, perquè creix la de temps parcial, amb contracte temporal i retribució molt baixa, i cau la fixa. Finalment, l’editorial de La Vanguardia destaca que l’ocupació neta només puja a Catalunya i, per això, recomana al Govern espanyol que deixi de posar-nos pals a les rodes, perquè es demostra novament que som la locomotora econòmica del país.
23 de gener del 2014
El Descosit, 23.01.2014
Avui Jordi Barbeta parla a La Vanguardia de les paradoxes que es van viure ahir al Parlament: tenia lloc l’esdeveniment més important de la legislatura, com és l’aprovació dels pressupostos que poden donar estabilitat al govern Mas i al procés sobiranista fins al 2016 i, però quan l’hemicicle no estava buit la notícia era a l’ultima fila.
Allí hi havia tres diputats del PSC patint el bullying a què els estava sotmetent el seu partit, segons escriu Toni Aira a El Singular Digital, en una estampa més pròpia d’un pati d’escola que d’un Parlament que es vol sobirà. Jofre Llombart afegeix a El Punt Avui que els van sancionar no “al racó per pensar”, com diu la pedagogia moderna, sinó “per haver pensat” en qüestions “nacionals”, encara que Geli hagués fet una dura oposició en qüestions “socials” al conseller Boi Ruiz.
Ara els nous companys de pupitre d’Elena, Ventura i Geli són els diputats de Ciutadans, amb el martell d’heretges Jordi Cañas, ara esdevingut heretge ell mateix, com escriu Francesc Puigpelat a Nació Digital. El partit que volia donar una imatge regeneracionista, de gent aliena a l’establishment i de persones noves, ha caigut en els mateixos vicis dels grans partits instal·lats. Com el Partit Comunista Xinès, del qual s’han descobert nous episodis de corrupció, dels quals avui es fa ressò l’editorial d’El País, que diu que el més preocupant és com han reaccionat les autoritats xineses davant l’esclat d’aquest ChinaLeaks: a l’interior, jutjant l’advocat Xu Zhiyong, líder d’un moviment ciutadà contra la corrupció, acusat d’”alteració de l’ordre públic”, i a l’exterior bloquejant les webs dels mitjans que en parlen, com The Guardian, Le Monde o El País mateix, que conclou que, si la Xina de debò vol combatre la corrupció i endreçar la política i l’economia, haurà de desmantellar el règim de partit únic. Per la seva banda, Lluís Foix afegeix a La Vanguardia que, amb la globalització de les noves tecnologies, la corrupció, l'engany i les trampes ja no es poden amagar, ni en una dictadura, i que en el futur la intimitat serà privilegi de pastors i solitaris.
I és en aquesta intimitat que deixem que entri cada dia la ràdio per fer-nos companyia, com escriu Carles Capdevila a l’Ara. Una companyia insubstituïble, que informa, entreté i emociona. Per això, avui els oients del País Valencià se senten més orfes i menys lliures que ahir. Com els xinesos, vaja!
Ara els nous companys de pupitre d’Elena, Ventura i Geli són els diputats de Ciutadans, amb el martell d’heretges Jordi Cañas, ara esdevingut heretge ell mateix, com escriu Francesc Puigpelat a Nació Digital. El partit que volia donar una imatge regeneracionista, de gent aliena a l’establishment i de persones noves, ha caigut en els mateixos vicis dels grans partits instal·lats. Com el Partit Comunista Xinès, del qual s’han descobert nous episodis de corrupció, dels quals avui es fa ressò l’editorial d’El País, que diu que el més preocupant és com han reaccionat les autoritats xineses davant l’esclat d’aquest ChinaLeaks: a l’interior, jutjant l’advocat Xu Zhiyong, líder d’un moviment ciutadà contra la corrupció, acusat d’”alteració de l’ordre públic”, i a l’exterior bloquejant les webs dels mitjans que en parlen, com The Guardian, Le Monde o El País mateix, que conclou que, si la Xina de debò vol combatre la corrupció i endreçar la política i l’economia, haurà de desmantellar el règim de partit únic. Per la seva banda, Lluís Foix afegeix a La Vanguardia que, amb la globalització de les noves tecnologies, la corrupció, l'engany i les trampes ja no es poden amagar, ni en una dictadura, i que en el futur la intimitat serà privilegi de pastors i solitaris.
I és en aquesta intimitat que deixem que entri cada dia la ràdio per fer-nos companyia, com escriu Carles Capdevila a l’Ara. Una companyia insubstituïble, que informa, entreté i emociona. Per això, avui els oients del País Valencià se senten més orfes i menys lliures que ahir. Com els xinesos, vaja!
22 de gener del 2014
El Descosit, 22.01.2014
Avui l’art protagonitza diversos articles d’opinió de la premsa. J.M Fonalleras ens recorda a El Punt Avui que s’escau el 25è aniversari de l’agonia i mort de Dalí, que en els seus intents per convertir-se, ell mateix, en obra d'art, va acabar renegant de la radicalitat per submergir-se en la misèria de la caricatura. I parlant d’obres d’art, Pilar Rahola escriu a La Vanguardia sobre el monument d’homenatge a Salvador Espriu als Jardinets de Gràcia. En un article que titula significativament “L’abeurador”, diu que entre un Clarà i “allò” no hi ha el pas del temps, sinó la pèrdua del gust, “que no és el mateix”. I al mateix diari, però ara en uns termes molt més elogiosos, Xavier Antich parla de la mort del compositor Claudio Abbado, un exemple d’” entrega il·limitada, prodigiosa, als altres en l'art de tocar junts que sempre és la música”.
En l’àmbit polític, avui a El Periódico Joan Barril confessa, parafrasejant Mike Jagger, que no pot sentir cap mena de satisfacció per la política actual, perquè vivim en una democràcia segrestada, en què els partits s'han encastellat en els seus propis aparells i cada vegada és més dificil influir en l'acció de govern. I, mentrestant, la vida real de la gent cau a trossos. Això s’explica, segons Albert Garrido, per la insuportable lleugeresa ideològica dels partits polítics sistèmics. I al seu article d’El Periódico afegeix que les democràcies occidentals corren el risc que els ciutadans desafectes se senten inclinats a practicar un individualisme recalcitrant que encoratgi els demagogs i els populistes. És clar que “tal faràs, tal trobaràs”, i si no que li diguin a Jordi Cañas.
Pel que fa a la informació econòmica, l’editorial de La Vanguardia parla de l’evolució positiva del turisme Catalunya, consolidada com a primera destinació turística de l’Estat espanyol, amb un fort increment del turisme estranger. I, amb relació a les balances fiscals entre Catalunya i Espanya, avui Sala-i-Martin a l’Ara aclareix el significat de la “neutralització” a què es referia l’exministre Borrell en un article publicat dilluns a El País.
Finalment, a propòsit de la lamentable apagada de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià per ordre del Ministeri d’Indústria espanyol, a l’editorial d’El Singular Digital llegim que “si el president espanyol realment volgués dialogar amb les institucions catalanes, el primer que hauria de fer és mirar de no atacar la llengua catalana”.
En l’àmbit polític, avui a El Periódico Joan Barril confessa, parafrasejant Mike Jagger, que no pot sentir cap mena de satisfacció per la política actual, perquè vivim en una democràcia segrestada, en què els partits s'han encastellat en els seus propis aparells i cada vegada és més dificil influir en l'acció de govern. I, mentrestant, la vida real de la gent cau a trossos. Això s’explica, segons Albert Garrido, per la insuportable lleugeresa ideològica dels partits polítics sistèmics. I al seu article d’El Periódico afegeix que les democràcies occidentals corren el risc que els ciutadans desafectes se senten inclinats a practicar un individualisme recalcitrant que encoratgi els demagogs i els populistes. És clar que “tal faràs, tal trobaràs”, i si no que li diguin a Jordi Cañas.
Pel que fa a la informació econòmica, l’editorial de La Vanguardia parla de l’evolució positiva del turisme Catalunya, consolidada com a primera destinació turística de l’Estat espanyol, amb un fort increment del turisme estranger. I, amb relació a les balances fiscals entre Catalunya i Espanya, avui Sala-i-Martin a l’Ara aclareix el significat de la “neutralització” a què es referia l’exministre Borrell en un article publicat dilluns a El País.
Finalment, a propòsit de la lamentable apagada de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià per ordre del Ministeri d’Indústria espanyol, a l’editorial d’El Singular Digital llegim que “si el president espanyol realment volgués dialogar amb les institucions catalanes, el primer que hauria de fer és mirar de no atacar la llengua catalana”.
20 de gener del 2014
El Descosit, 20.01.2014
A propòsit de la crisi al PSC, avui diversos articulistes reivindiquen les figures de socialistes que, al seu moment, en van encarnar l’ànima catalanista. D’una banda, Saül Gordillo parla de Serra i Moret a El Periódico; de l’altra, Francesc M. Álvaro es refereix a Pasqual Maragall, a La Vanguardia. Ara fa 15 anys, Maragall afirmava que el PSOE era ideològicament receptiu a les seves tesis, però no culturalment, perquè ja llavors es copsava un cert nacionalisme d’Estat. A la vista de la realitat d’avui, cal concloure que l’esforç cultural que per influir en la mentalitat del socialisme espanyol no ha reeixit.
Veurem que passarà a les eleccions municipals de l’any vinent, per a les quals sembla que alguns partits en crisi ja estan preparant les seves marques blanques, com escriu Enric Sierra a La Vanguardia. Per la seva banda, el PSC ha anunciat primàries a Barcelona, però veurem com es resolen, perquè bastants dels seus candidats pertanyen a l’anomenat “sector crític”. A més, cal tenir en compte la reforma recent de la Llei de règim local promoguda pel PP pretén buidar de competències els ajuntaments més petits, on recentment ja s’ha produït una revolta, motivada per la suspensió de les ajudes del Fons de Cooperació Local de Catalunya, per part de la Generalitat, que ha deixat molts ajuntaments sense fons per atendre els seus compromisos més immediats, com explica Narcís Genís a El Punt Avui. És una mostra més de l’ofec econòmic que pateix el govern català.
Tanmateix, Martí Parellada demana que els pressupostos no retallin, almenys, les partides destinades a l’àmbit universitari. En un article que publica al diari Ara, assenyala que cal fer avinent a la societat la importància que té la universitat a l’hora d’impulsar la competitivitat de l'economia i el benestar dels ciutadans. I, alhora, que la universitat expressi la seva voluntat de fer les reformes necessàries en el seu govern i gestió per ser competitiva en el sistema internacional d'educació superior.
Finalment, una de freda i una de calenta d’aquest cap de setmana. La freda: els preocupants aldarulls al centre de Barcelona, arran d’una manifestació en suport a la població de Burgos. I la calenta, que és doble: la marató de donació de sang, que té lloc del 17 al 24 de gener, i l’anunci del Dr. Oppenheimer, cap de trasplantaments renals del Clínic, que donarà un ronyó al seu fill.
Veurem que passarà a les eleccions municipals de l’any vinent, per a les quals sembla que alguns partits en crisi ja estan preparant les seves marques blanques, com escriu Enric Sierra a La Vanguardia. Per la seva banda, el PSC ha anunciat primàries a Barcelona, però veurem com es resolen, perquè bastants dels seus candidats pertanyen a l’anomenat “sector crític”. A més, cal tenir en compte la reforma recent de la Llei de règim local promoguda pel PP pretén buidar de competències els ajuntaments més petits, on recentment ja s’ha produït una revolta, motivada per la suspensió de les ajudes del Fons de Cooperació Local de Catalunya, per part de la Generalitat, que ha deixat molts ajuntaments sense fons per atendre els seus compromisos més immediats, com explica Narcís Genís a El Punt Avui. És una mostra més de l’ofec econòmic que pateix el govern català.
Tanmateix, Martí Parellada demana que els pressupostos no retallin, almenys, les partides destinades a l’àmbit universitari. En un article que publica al diari Ara, assenyala que cal fer avinent a la societat la importància que té la universitat a l’hora d’impulsar la competitivitat de l'economia i el benestar dels ciutadans. I, alhora, que la universitat expressi la seva voluntat de fer les reformes necessàries en el seu govern i gestió per ser competitiva en el sistema internacional d'educació superior.
Finalment, una de freda i una de calenta d’aquest cap de setmana. La freda: els preocupants aldarulls al centre de Barcelona, arran d’una manifestació en suport a la població de Burgos. I la calenta, que és doble: la marató de donació de sang, que té lloc del 17 al 24 de gener, i l’anunci del Dr. Oppenheimer, cap de trasplantaments renals del Clínic, que donarà un ronyó al seu fill.
17 de gener del 2014
El Descosit, 17.01.2014
Després de la sessió d’ahir al Parlament, avui toquen les análisis. A El Singular Digital, Mònica Sabata escriu que considera surrealista les actituds del PSC i de la CUP, perquè, per raons diverses, ambdós van anteposar els interessos partidistes a la voluntat de la ciutadania.
Per això, paradoxalment, n’han sortit reforçats els tres diputats del PSC que van trencar la disciplina de vot, com assenyala Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia. Actuant així Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura van considerar que representaven millor els seus militants, electors i simpatitzants. A més, es mantenien fidels al darrer programa electoral del PSC, que estava a favor de “promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d'un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”. Tanmateix, el cert és que ahir el PSC va patir un trauma, de resultes del qual en sortirà afeblit tot el catalanisme, com escriu avui Antoni Puigverd.
La solució, a Catalunya, potser passa per crear una nova alternativa catalanista d’esquerres, que pugui capitalitzar el buit provocat pel no d’ahir. És una herencia cobejada, com escriu avui Toni Soler a l’Ara, però que demanarà traça i flexibilitat, per evitar que el tacticisme polític faci caure l’antic cinturó roig de Barcelona en mans del lerroxisme.
Tanmateix, aquest ha estat només un dels molts temes amb què s’ha trobat Rajoy en tornar dels Estats Units. També hi ha hagut la revolta basca, atiada pel PNB, que el PP ha tancat transferint al País Basc la gestió de més impostos. Però els populars encara viuen les protestes internes arran de la llei de l’avortament i de la polèmica construcció del bulevard de Gamonal, a Burgos. Potser per això, Anton Losada explica a El Periódico que Rajoy ha arribat a la conclusió, com Franco, que als espanyols “no se us pot deixar sols” i, per tant, no anirà al Fòrum Econòmic Mundial de Davos a finals de gener.
D’altra banda, el mes que ve es farà a Barcelona una nova edició del World Mobile Congress, que enguany comptarà amb la presència del creador de Facebook i del president de WhatsApp. Els mòbils protagonitzen les nostres vides fins al punt que Clara Sanchis parla a La Vanguardia del cas d’un nen que hi dorm abraçat, després d’haver abandonat el seu peluix.
Per això, paradoxalment, n’han sortit reforçats els tres diputats del PSC que van trencar la disciplina de vot, com assenyala Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia. Actuant així Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura van considerar que representaven millor els seus militants, electors i simpatitzants. A més, es mantenien fidels al darrer programa electoral del PSC, que estava a favor de “promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d'un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”. Tanmateix, el cert és que ahir el PSC va patir un trauma, de resultes del qual en sortirà afeblit tot el catalanisme, com escriu avui Antoni Puigverd.
La solució, a Catalunya, potser passa per crear una nova alternativa catalanista d’esquerres, que pugui capitalitzar el buit provocat pel no d’ahir. És una herencia cobejada, com escriu avui Toni Soler a l’Ara, però que demanarà traça i flexibilitat, per evitar que el tacticisme polític faci caure l’antic cinturó roig de Barcelona en mans del lerroxisme.
Tanmateix, aquest ha estat només un dels molts temes amb què s’ha trobat Rajoy en tornar dels Estats Units. També hi ha hagut la revolta basca, atiada pel PNB, que el PP ha tancat transferint al País Basc la gestió de més impostos. Però els populars encara viuen les protestes internes arran de la llei de l’avortament i de la polèmica construcció del bulevard de Gamonal, a Burgos. Potser per això, Anton Losada explica a El Periódico que Rajoy ha arribat a la conclusió, com Franco, que als espanyols “no se us pot deixar sols” i, per tant, no anirà al Fòrum Econòmic Mundial de Davos a finals de gener.
D’altra banda, el mes que ve es farà a Barcelona una nova edició del World Mobile Congress, que enguany comptarà amb la presència del creador de Facebook i del president de WhatsApp. Els mòbils protagonitzen les nostres vides fins al punt que Clara Sanchis parla a La Vanguardia del cas d’un nen que hi dorm abraçat, després d’haver abandonat el seu peluix.
16 de gener del 2014
El Descosit, 16.01.2014
Avui Carles Ramió escriu
a El Periódico que en el procés català
tot va molt ràpid, fins al punt que sembla que independència està a la
cantonada. Però res més lluny de la realitat. Perquè ara el procés ja no depèn de
Catalunya, sinó d'Espanya i del context internacional i és difícil exigir
la mateixa rapidesa als de fora, ja que per a ells som un problema més entre
molts altres (en el cas d'Espanya) o un problema nou i molt marginal (en el cas
internacional). I conclou que “O canviem el ritme o acabarem perdent
força.”
Un bon exemple d’aquesta
diferent percepció del problema el veiem a la premsa d’avui: mentre Joan M.
Tresserras escriu a l’Ara que el cicle
polític actual no durarà més de deu o setze mesos, Jaume Sobrequés a El Punt Avui fa un repàs històric del
que ha succeït a Catalunya els darrers 300 anys i conclou que això no té remei perquè mai no hem tingut
aliats a Espanya. I ho il·lustra amb una frase que va pronunciar l’any 1938 el
president socialista espanyol Juan Negrín quan el govern de la República estava
instal·lat a Barcelona: “Antes de consentir campañas nacionalistas que nos
lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco.”
El més sorprenent, però, és
que aquesta contundència en les declaracions dels politics d’ahir, en plena guerra civil, la trobem en
els intel·lectuals espanyols d’avui, cap dels quals s’ha manifestat públicament
a favor del dret a decidir, malgrat que vivim en una democràcia consolidada. Ben al contrari, Francesc Marc Alvaro recorda avui a
La Vanguarda un article que va
escriure fa poc el catedràtic de Sociologia Enrique Gil Calvo, que sorprèn en
un acadèmic del seu nivel, per la ignorància que exhibeix, en què considera
un enigma "la súbita conversión de los catalanes al nacionalismo étnico,
victimista y antiespañol" i es pregunta "¿cómo es posible que el
pueblo más culto, moderno e ilustrado de la península Ibérica haya caído en
semejante regresión irracional?".
Malgrat que els
prejudicis entre les dues parts dificulten el raonament i del diàleg, com
escriu avui el savi Lluís Foix, cal seguir buscant punts de trobada per evitar
una ruptura que no estaría exempta de moltes tensions. Si no, que ho preguntin al PSC.
15 de gener del 2014
El Descosit, 15.01.2014
Avui, l’editorial de La Vanguardia parla de les previsions econòmiques per al 2014 i assenyala que les economies emergents, amb la Xina al capdavant, continuaran creixent, però menys, i la seva evolució estarà lligada a l'impacte financer que pugui tenir l'eventual retirada dels estímuls monetaris milionaris de la Reserva Federal dels Estats Units, país que registrarà un creixement de fins al 4%, enfront de l’1% de la Unió Europea i el Japó.
Precisament, als Estats Units, l’agència Bloomberg i The Wall Street Journal veuen Espanya com un país que torna a interessar perquè “produir aquí cada dia és més barat i hi ha moltes empreses que es venen a preus tirats”. Ho explica Carlos Elordi a l’article “Espanya vista des de l’exterior” que publica El Periódico.
No sabem si aquesta imatge exterior forma part de la marca España, però sorprèn que mentre l’Alt Comissionat Carlos Espinosa de los Monteros n’intenta vendre les bondats al Círculo Ecuestre i diu que Catalunya no té marca pròpia, va el president Rajoy a la Casa Blanca i parla del cas català davant d’Obama. “Tal promoció del procés català al cor informatiu del món és típica de les paradoxes hispanes”, escriu Jordi Balló a La Vanguardia, en un interessant article sobre “la idea de projecció” en què conclou que, més que intentar vendre marques pròpies al món, “el realment interessant és deixar que les etiquetes te les posin els altres“. També parla de la marca España Francesc Sanuy a El Singular Digital.
I a propòsit de les identitats, Joan Barril escriu a El Periódico sobre la “Memòria selectiva”, que ens porta a glorificar els catalans de fa tres segles, amb la commemoració dels fets de 1714, mentre persisteix l'oblit d’un catalans vençuts que van ser els nostres avis, ara que es compliran 75 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona.
Finalment, d’entre els molts articles que parlen de la crisi al PSC, destaco el de Xevi Xirgu a El Punt Avui sobre l’”Obediència deguda” en què conclou que “així com les primàries comencen a ser una pràctica habitual per combinar l'opinió del partit amb la dels electors –i el PSC en farà a Barcelona–, les llistes obertes a hores d'ara ja són un clam”. Així s’evitaria la “barrabassa”, segons Rahola, que els aparells dels partits imposessin l’obediència de vot als seus diputats, com fa ara el PSOE.
Precisament, als Estats Units, l’agència Bloomberg i The Wall Street Journal veuen Espanya com un país que torna a interessar perquè “produir aquí cada dia és més barat i hi ha moltes empreses que es venen a preus tirats”. Ho explica Carlos Elordi a l’article “Espanya vista des de l’exterior” que publica El Periódico.
No sabem si aquesta imatge exterior forma part de la marca España, però sorprèn que mentre l’Alt Comissionat Carlos Espinosa de los Monteros n’intenta vendre les bondats al Círculo Ecuestre i diu que Catalunya no té marca pròpia, va el president Rajoy a la Casa Blanca i parla del cas català davant d’Obama. “Tal promoció del procés català al cor informatiu del món és típica de les paradoxes hispanes”, escriu Jordi Balló a La Vanguardia, en un interessant article sobre “la idea de projecció” en què conclou que, més que intentar vendre marques pròpies al món, “el realment interessant és deixar que les etiquetes te les posin els altres“. També parla de la marca España Francesc Sanuy a El Singular Digital.
I a propòsit de les identitats, Joan Barril escriu a El Periódico sobre la “Memòria selectiva”, que ens porta a glorificar els catalans de fa tres segles, amb la commemoració dels fets de 1714, mentre persisteix l'oblit d’un catalans vençuts que van ser els nostres avis, ara que es compliran 75 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona.
Finalment, d’entre els molts articles que parlen de la crisi al PSC, destaco el de Xevi Xirgu a El Punt Avui sobre l’”Obediència deguda” en què conclou que “així com les primàries comencen a ser una pràctica habitual per combinar l'opinió del partit amb la dels electors –i el PSC en farà a Barcelona–, les llistes obertes a hores d'ara ja són un clam”. Així s’evitaria la “barrabassa”, segons Rahola, que els aparells dels partits imposessin l’obediència de vot als seus diputats, com fa ara el PSOE.
14 de gener del 2014
El Descosit, 14.01.2014
Avui Albert Saez escriu a El Periódico que a partir d’ara la troica comunitària haurà de rendir comptes davant el Parlament Europeu. És una bona notícia, en vigílies de les eleccions del 25-M, que permetrà visualitzar si realment la troica és el braç executor de la política d’austeritat que ha condemnat Grècia, Portugal i Irlanda a una recessió sense precedents, o també en són coresponsables els governs d'aquests països. En tot cas, serà interessant que ens fixem la posició que adopten els diferents grups parlamentaris europeus abans d’anar a votar.
Perquè és evident que aquests grups tenen postulats econòmics i socials molt diversos. Per això, M. Dolores Garcia no troba sentit a una candidatura única entre CiU i ERC a Europa. En un article titulat “Ara toca Europa”, publicat a La Vanguardia, vaticina que ara els polítics tornaran a parlar de grans propòsits europeistes, però ompliran la campanya d’assumptes de casa, quan els joves el que volen és saber quina contribució faran els seus polítics per millorar aquest entorn més ampli al qual ja pertanyen. Sembla que, per a alguns, la cita del 25-M només serveixi per prendre el pols sobre la independència i disposar del tan anhelat cens.
Potser per això, Lluís Foix, al seu article sobre “El sentit de les paraules”, demana que la consulta se celebri com més aviat millor i es digui clarament que és per la independència, per poder dedicar a continuació els esforços i les energies del país a resoldre els problemes que afecten seriosament tants catalans.
Per la seva banda, Isabel Garcia Pagan es pregunta si un diputat representa un vot i si aquest vot correspon al partit o a la ciutadania, a propòsit de les discrepàncies intestines que ha provocat tant la llei de l’avortament dins el PP com l’anunciat vot en contra del PSC a la possibilitat de fer la consulta. Sobre aquest tema, Carles Capdevila al diari Ara parla irònicament del concepte d’esportivitat que té Maurici Lucena, com a sinònim d’acatar la disciplina de partit.
Finalment, en el terreny econòmic, l’editorial d’El País parla del bitllet de 10 euros, que es va presentar ahir al BCE i diu que hauria de ser la imatge d’un Tresor europeu disposat a cobrir amb més liquiditat la sequera del crèdit. I l’editorial d’El Punt Avui afegeix que és feina del BCE que el crèdit que ha injectat als bancs arribi a les empreses.
Perquè és evident que aquests grups tenen postulats econòmics i socials molt diversos. Per això, M. Dolores Garcia no troba sentit a una candidatura única entre CiU i ERC a Europa. En un article titulat “Ara toca Europa”, publicat a La Vanguardia, vaticina que ara els polítics tornaran a parlar de grans propòsits europeistes, però ompliran la campanya d’assumptes de casa, quan els joves el que volen és saber quina contribució faran els seus polítics per millorar aquest entorn més ampli al qual ja pertanyen. Sembla que, per a alguns, la cita del 25-M només serveixi per prendre el pols sobre la independència i disposar del tan anhelat cens.
Potser per això, Lluís Foix, al seu article sobre “El sentit de les paraules”, demana que la consulta se celebri com més aviat millor i es digui clarament que és per la independència, per poder dedicar a continuació els esforços i les energies del país a resoldre els problemes que afecten seriosament tants catalans.
Per la seva banda, Isabel Garcia Pagan es pregunta si un diputat representa un vot i si aquest vot correspon al partit o a la ciutadania, a propòsit de les discrepàncies intestines que ha provocat tant la llei de l’avortament dins el PP com l’anunciat vot en contra del PSC a la possibilitat de fer la consulta. Sobre aquest tema, Carles Capdevila al diari Ara parla irònicament del concepte d’esportivitat que té Maurici Lucena, com a sinònim d’acatar la disciplina de partit.
Finalment, en el terreny econòmic, l’editorial d’El País parla del bitllet de 10 euros, que es va presentar ahir al BCE i diu que hauria de ser la imatge d’un Tresor europeu disposat a cobrir amb més liquiditat la sequera del crèdit. I l’editorial d’El Punt Avui afegeix que és feina del BCE que el crèdit que ha injectat als bancs arribi a les empreses.
13 de gener del 2014
El Descosit, 13.01.2014
Llegim l’editorial de La Vanguardia que Rubalcaba ha demanat la reforma territorial al Congrés, davant del desgavell financer de moltes comunitats autònomes, al qual cal afegir la reivindicació catalana i el ressorgiment de la qüestió basca, amb la multitudinària manifestació d’aquest cap de setmana a Bilbao. Aquesta iniciativa del PSOE va en la línia de la reforma de la Constitució insinuada pel president del Congrés el 6 de desembre passat i reiterada pel rei al discurs de Nadal.
Per la seva banda, l’estratègia del PP per rebatre el procés sobiranista consistirà a venir a Barcelona “per desmentir que hi hagi cap situació fiscal, institucional o lingüística que justifiqui que molts catalans vulguin deixar de ser espanyols”. Ho escriu Francesc Marc Álvaro, que titlla aquesta estratègia de “guerra de desgast” basada a no parlar del nucli real del conflicte, perquè el PP pensa que l’adversari caurà per esgotament.
I ambdues estratègies es produeixen en vigílies que el Parlament aprovi dijous sol·licitar al Congrés la transferència de la competència per poder fer el referèndum. En parlava ahir Miquel Iceta a El Periódico i explicava els tres motius pels quals el PSC hi votarà en contra: perquè contravé la Constitució, perquè és una estratagema que busca un motiu més per justificar una declaració unilateral d’independència i perquè el Consell Nacional del passat novembre va acordar votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament acordada amb el govern espanyol.
Tanmateix, no s’entén que el PSC es negués també a assistir als actes d’inauguració del Tricentenari dissabte passat a la Seu Vella de Lleida. Segons Agustí Colomines, fou un error no anar-hi per no voler avalar el procés sobiranista i demostra una esgarrifosa involució política del PSC, “en transició des del catalanisme d’esquerres cap a l’espanyolisme esquerrà”. Ho llegim a El Singular Digital, en un article titulat “El PSC i el 1714”.
No voldria acabar, però, sense parlar de l’amor, doblement protagonista aquest cap de setmana. Si divendres l’advocat Silva afirmava que la Infanta havia actuat per amor al seu marit i que una persona enamorada d'una altra hi confia a cegues, com recorda irònicament Xevi Sala a El Punt Avui, dissabte descobríem la festa de cap d’any del president Hollande amb una actriu, que ha motivat l’hospitalització de la seva actual companya i ha sacsejat la política francesa, com llegim a l’Ara.
Ai, l’amour!
Per la seva banda, l’estratègia del PP per rebatre el procés sobiranista consistirà a venir a Barcelona “per desmentir que hi hagi cap situació fiscal, institucional o lingüística que justifiqui que molts catalans vulguin deixar de ser espanyols”. Ho escriu Francesc Marc Álvaro, que titlla aquesta estratègia de “guerra de desgast” basada a no parlar del nucli real del conflicte, perquè el PP pensa que l’adversari caurà per esgotament.
I ambdues estratègies es produeixen en vigílies que el Parlament aprovi dijous sol·licitar al Congrés la transferència de la competència per poder fer el referèndum. En parlava ahir Miquel Iceta a El Periódico i explicava els tres motius pels quals el PSC hi votarà en contra: perquè contravé la Constitució, perquè és una estratagema que busca un motiu més per justificar una declaració unilateral d’independència i perquè el Consell Nacional del passat novembre va acordar votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament acordada amb el govern espanyol.
Tanmateix, no s’entén que el PSC es negués també a assistir als actes d’inauguració del Tricentenari dissabte passat a la Seu Vella de Lleida. Segons Agustí Colomines, fou un error no anar-hi per no voler avalar el procés sobiranista i demostra una esgarrifosa involució política del PSC, “en transició des del catalanisme d’esquerres cap a l’espanyolisme esquerrà”. Ho llegim a El Singular Digital, en un article titulat “El PSC i el 1714”.
No voldria acabar, però, sense parlar de l’amor, doblement protagonista aquest cap de setmana. Si divendres l’advocat Silva afirmava que la Infanta havia actuat per amor al seu marit i que una persona enamorada d'una altra hi confia a cegues, com recorda irònicament Xevi Sala a El Punt Avui, dissabte descobríem la festa de cap d’any del president Hollande amb una actriu, que ha motivat l’hospitalització de la seva actual companya i ha sacsejat la política francesa, com llegim a l’Ara.
Ai, l’amour!
10 de gener del 2014
El Descosit, 10.01.2014
Avui, Rafel Nadal parla a La Vanguardia de “Sentit crític i autoexigència” i escriu que, en plena crisi, la societat catalana té bons valors defensius (de solidaritat), pocs valors expansius (de creixement) i cap lideratge fort, transversal i moralment indiscutible, perquè “l'establishment català ja no representa aquell país de gent valenta, arriscada i inversora, sinó una casta funcionarial” i acomodada. I conclou que “si no es vol condemnar al fracàs qualsevol escenari futur, d'aquí al novembre el país haurà de recuperar el sentit crític i els més alts nivells d'exigència”.
En l’ambit judicial, Xavier Roig escriu a l’Ara que ja fa temps que la lentitud de la justícia a Espanya obliga els demandants a pactar a la baixa amb els demandats sense passar pels tribunals” i es pregunta com és que ara la Casa Reial demana diligència en la resolució del cas Noós si en trenta anys no ha fet res per canviar la situació, i ha deixat que els polítics en maltractessin la cúspide imposant quotes polítiques en els nomenaments i estrangulessin la base amb una insuficiència econòmica premeditada.
Potser per això, ha estat pràctica generalitzada a Espanya la política dels “sobres i sobrecostos”. En parla avui Enric Hernandez a El Periódico, a propòsit del cas Sacyr, que demana incrementar el pressupost d’adjudicació de les obres del canal en un 50%, una quantitat ridícula, comparada amb el que ha passat a Espanya als darrers anys. Per cert, ahir vam saber que l’expresident de Sacyr, imputat en el cas Gürtel , tenia un compte a Suïssa, igual que Bárcenas.
I a propòsit dels polítics, Vicent Sanchis comenta a El Punt Avui el cas d’Esperanza Aguirre, que, mentre fa un any declarava que deixava la política per una malaltia greu, ahir exigia al president Mas que canviï de rumb després que assassins i terroristes hagin donat suport al dret a decidir. Potser Aguirre té raó i, a partir d’ara, caldrà fer efectiu el “deure” de decidir, segons Sanchis.
Finalment, sobre el procés català, Antoni Puigverd adverteix a La Vanguadia que la pressió que fa el sobiranisme als diputats catalanistes del PSC pot acabar cruspint-se tot el catalanisme i nodrir, de retruc, l’espanyolisme. I Melcior Comes a El Singular Digital recorda que l’intent del catalanisme de fomentar dins Espanya una cultura de la descentralització, el pacte i la pluralitat cultural i lingüística no l’ha acabat d’acceptar mai l’espanyolisme.
En l’ambit judicial, Xavier Roig escriu a l’Ara que ja fa temps que la lentitud de la justícia a Espanya obliga els demandants a pactar a la baixa amb els demandats sense passar pels tribunals” i es pregunta com és que ara la Casa Reial demana diligència en la resolució del cas Noós si en trenta anys no ha fet res per canviar la situació, i ha deixat que els polítics en maltractessin la cúspide imposant quotes polítiques en els nomenaments i estrangulessin la base amb una insuficiència econòmica premeditada.
Potser per això, ha estat pràctica generalitzada a Espanya la política dels “sobres i sobrecostos”. En parla avui Enric Hernandez a El Periódico, a propòsit del cas Sacyr, que demana incrementar el pressupost d’adjudicació de les obres del canal en un 50%, una quantitat ridícula, comparada amb el que ha passat a Espanya als darrers anys. Per cert, ahir vam saber que l’expresident de Sacyr, imputat en el cas Gürtel , tenia un compte a Suïssa, igual que Bárcenas.
I a propòsit dels polítics, Vicent Sanchis comenta a El Punt Avui el cas d’Esperanza Aguirre, que, mentre fa un any declarava que deixava la política per una malaltia greu, ahir exigia al president Mas que canviï de rumb després que assassins i terroristes hagin donat suport al dret a decidir. Potser Aguirre té raó i, a partir d’ara, caldrà fer efectiu el “deure” de decidir, segons Sanchis.
Finalment, sobre el procés català, Antoni Puigverd adverteix a La Vanguadia que la pressió que fa el sobiranisme als diputats catalanistes del PSC pot acabar cruspint-se tot el catalanisme i nodrir, de retruc, l’espanyolisme. I Melcior Comes a El Singular Digital recorda que l’intent del catalanisme de fomentar dins Espanya una cultura de la descentralització, el pacte i la pluralitat cultural i lingüística no l’ha acabat d’acceptar mai l’espanyolisme.
9 de gener del 2014
El Descosit, 09.01.2014
A El Punt Avui, Toni Cruanyes parla de la lleugera recuperació de l’activitat econòmica registrada el darrer trimestre de 2013 i diu que és una bona notícia que hem de reconèixer sense eufòries, mentre persisteixi un atur superior al 25%. La solució és vendre als qui tenen diners per pagar en aquests moments: els magnats russos, els xèixs àrabs i els constructors xinesos, i ser competitius, perquè els alemanys ja fa temps que els exporten els seus productes.
I a propòsit d’Alemanya i de la recuperació econòmica, l’economista Josep Oliver, a El Periódico, desfà alguns mites segons els quals el govern Merkel ens hauria sumit en la crisi amb les polítiques d’austeritat i imposant-nos un endeutament inassumible. Segons Oliver, el fals discurs sobre la responsabilitat alemanya amaga la dolorosa realitat que a l’origen dels nostres problemes hi ha una desigualtat creixent, que ha portat a la concentració de les rendes cada vegada en menys mans. Caldrà, doncs, una millor distribució dels ingressos per propiciar una expansió llarga i sòlida.
I per desfer el mite de l’Alemanya perfecta i organitzada, només cal llegir l’editorial de La Vanguardia, que esmenta els enormes retards i desviacions pressupostàries de dues infrastructures faraòniques: el nou aeroport de Berlín-Brandenburg i el palau de la Filharmònica de l'Elba.
En clau de política espanyola, l’editorial d’El País parla avui de la rebel·lió interna que està causant la polèmica reforma de la llei de l’avortament en les files del PP, que Enric Juliana a La Vanguardia titlla d’error, degut a la voluntat de Ruiz Gallardón de demostrar el seu pes polític en un afer que ja va ser bandera de combat del seu pare. El problema és que Rajoy no el pot frenar en sec per desautoritzar-lo.
Aquesta reforma forma part del que Joan Manel Tresserres descriu a l’Ara com a “festival legislatiu reaccionari”, que dibuixa una cartografia política cada vegada més divergent entre Catalunya i Espanya, amb la caiguda electoral dels dos grans partits polítics espanyols a casa nostra, que farà que l'opció predominant de l'espanyolisme polític aquí sigui específicament catalana. Aquest distanciament és degut a la incapacitat de l'Estat per entendre la profunditat social de la singularitat catalana i incompetència a l'hora de tractar políticament la qüestió.
En aquest sentit, està bé que el ministre Margallo vingui a Catalunya i digui que el tema de l’encaix amb Espanya es resol parlant. Però no n’hi prou!
I a propòsit d’Alemanya i de la recuperació econòmica, l’economista Josep Oliver, a El Periódico, desfà alguns mites segons els quals el govern Merkel ens hauria sumit en la crisi amb les polítiques d’austeritat i imposant-nos un endeutament inassumible. Segons Oliver, el fals discurs sobre la responsabilitat alemanya amaga la dolorosa realitat que a l’origen dels nostres problemes hi ha una desigualtat creixent, que ha portat a la concentració de les rendes cada vegada en menys mans. Caldrà, doncs, una millor distribució dels ingressos per propiciar una expansió llarga i sòlida.
I per desfer el mite de l’Alemanya perfecta i organitzada, només cal llegir l’editorial de La Vanguardia, que esmenta els enormes retards i desviacions pressupostàries de dues infrastructures faraòniques: el nou aeroport de Berlín-Brandenburg i el palau de la Filharmònica de l'Elba.
En clau de política espanyola, l’editorial d’El País parla avui de la rebel·lió interna que està causant la polèmica reforma de la llei de l’avortament en les files del PP, que Enric Juliana a La Vanguardia titlla d’error, degut a la voluntat de Ruiz Gallardón de demostrar el seu pes polític en un afer que ja va ser bandera de combat del seu pare. El problema és que Rajoy no el pot frenar en sec per desautoritzar-lo.
Aquesta reforma forma part del que Joan Manel Tresserres descriu a l’Ara com a “festival legislatiu reaccionari”, que dibuixa una cartografia política cada vegada més divergent entre Catalunya i Espanya, amb la caiguda electoral dels dos grans partits polítics espanyols a casa nostra, que farà que l'opció predominant de l'espanyolisme polític aquí sigui específicament catalana. Aquest distanciament és degut a la incapacitat de l'Estat per entendre la profunditat social de la singularitat catalana i incompetència a l'hora de tractar políticament la qüestió.
En aquest sentit, està bé que el ministre Margallo vingui a Catalunya i digui que el tema de l’encaix amb Espanya es resol parlant. Però no n’hi prou!
8 de gener del 2014
El Descosit, 08.01.2014
Sobre la visita de Rubalcaba ahir a Barcelona en parla Toni Aira a Nació Digital, que discuteix la vigència del seu lideratge vintage. I recorda que ja fa vuitanta anys el periodista Carles Soldevila escrivia a La Vanguardia: “¡Cómo descorazona la persistencia de ese vicio de dar la razón a un hombre o a una tendencia solamente porque están en el candelero!” Segons Aira, Pere Navarro i els socialistes, amb el seu suport incondicional a un líder caduc que en la qüestió catalana no es diferencia en res del PP, protagonitzen “un espectacle poc edificant”. Francesc Canosa també parla de “L’expedient X socialista” a El Punt Avui i compara Rubalcaba amb Pi Margall, aquell president de la primera República espanyola que va intentar reformar l'Estat per fer-lo federal, i va durar 38 dies al càrrec. A la seva mort, l’any 1901, Apel•les Mestres publicava un dibuix a La Campana de Gràcia amb aquest lema: “Passinho bé, y sobretot no confonguin federalisme ab catalanisme.”
D’altra banda, encara cuegen les declaracions de Fernández Diez d’aquest Nadal. En parlen Joan Barril a El Periódico, en un article titulat “El pessebre vivent”, i Jofre Llombart a El Singular Digital, que diu que “si les famílies es trenquen perquè no suporten un debat polític és que hi ha alguna cosa més que diferències ideològiques”. I afegeix que l’únic cas que coneix d’una familia que no hagi dinat junta per Nadal és el de la familia reial.
En un article de l’Ara titulat “Política i Photoshop”, Josep Ramoneda parla tant dels socialistes com de la monarquia. D’una banda, lamenta que els socialistes no hagin pensat que la doble pregunta del referéndum podria reobrir la tercera via. Pel que fa a la monarquia, retreu l’immobilisme de PP i PSOE, que ha fet que el Rei digués per Nadal que continuarà en el càrrec fins al final i que la revista Hola publiqués unes imatges en què se’l veía molt rejovenit. Aquest photoshop d’hivern va elevar tant les expectatives que la decepció de la Pasqua Militar ha estat inevitable, segons escriu Carme Rigalt a El Mundo.
A més, el desprestigi de la Corona s’ha agreujat amb la imputació de la infanta, una decisió que Pilar Rahola considera un bon síntoma en un Estat malalt i que, segons l’editorial d’El País, demostra que Espanya és una democràcia assentada on funciona la separació de poders.
D’altra banda, encara cuegen les declaracions de Fernández Diez d’aquest Nadal. En parlen Joan Barril a El Periódico, en un article titulat “El pessebre vivent”, i Jofre Llombart a El Singular Digital, que diu que “si les famílies es trenquen perquè no suporten un debat polític és que hi ha alguna cosa més que diferències ideològiques”. I afegeix que l’únic cas que coneix d’una familia que no hagi dinat junta per Nadal és el de la familia reial.
En un article de l’Ara titulat “Política i Photoshop”, Josep Ramoneda parla tant dels socialistes com de la monarquia. D’una banda, lamenta que els socialistes no hagin pensat que la doble pregunta del referéndum podria reobrir la tercera via. Pel que fa a la monarquia, retreu l’immobilisme de PP i PSOE, que ha fet que el Rei digués per Nadal que continuarà en el càrrec fins al final i que la revista Hola publiqués unes imatges en què se’l veía molt rejovenit. Aquest photoshop d’hivern va elevar tant les expectatives que la decepció de la Pasqua Militar ha estat inevitable, segons escriu Carme Rigalt a El Mundo.
A més, el desprestigi de la Corona s’ha agreujat amb la imputació de la infanta, una decisió que Pilar Rahola considera un bon síntoma en un Estat malalt i que, segons l’editorial d’El País, demostra que Espanya és una democràcia assentada on funciona la separació de poders.
7 de gener del 2014
El Descosit, 07.01.2013
Avui Miquel Roca escriu a La Vanguardia que sembla que “les notícies estiguin desapareixent en benefici de l'opinió més subjectiva” i assenyala que no és bo que aquest comportament s'instal·li definitivament en el nostre món de la comunicació, precisament ara, que “necessitem estar molt i ben informats”, per conèixer i decidir, per debatre i defensar l'opinió pròpia. També David González parla de la crisi que, segons ell, viu el periodisme ara, i concreta que, quan es demana “més periodisme”, el que és reclama és més veritat. En canvi, segons diu Manuel Cuyàs a El Punt Avui, la causa de tot plegat són els manuals d’estil, que s’han convertit en un manual d’instruccions sobre allò que els periodistes han de dir o no, i com ho han de fer.
Sigui com sigui, aquest enfaixament on es veu i es viu més és en determinades esferes de la política. Avui Fernando Onega, a la seva columna titulada “El contracte”, comenta les divergències que ha sorgit al Partit Popular arran de la reforma de la llei de l’avortament i diu que al PP “tots els diputats estan obligats a avalar la reforma, per la senzilla i eloqüent raó que figurava en el programa electoral. I el programa és el contracte, és el compromís”; per tant, a partir d’aquí, no hi ha cap més alternativa que “l'obediència deguda”. Certament, no tots els partits actuen igualment i aquesta notícia contrasta amb la de les primàries obertes a tota la ciutadania que vol fer el PSC per determinar el nou alcaldable de Barcelona. És clar que potser el PSC ha optat per actuar així per manca de lideratge. I, en tot cas, es tracta d’una fórmula d’alt risc, com diu M. Dolores García avui a La Vanguardia.
Aquest canvi d’any, que els alemanys viuen amb una certa amargor pels accidents de Schumacher, greu, i de Merkel, més lleu, ens planteja també altres interrogants a escala internacional, que llegim avui a les pàgines d’El País: per exemple, haurem de pagar tots el sobrecost de les obres de Sacyr al canal de Panamà? O bé què farà la Xina amb la realitat del liberalisme econòmic, difícil de compaginar amb el comunisme?
Finalment, en l’àmbit social, hem d’aplaudir, com fa Carles Capdevila a les pàgines de l’Ara, la campanya #socunnoucatala a favor de la convivència a casa nostra i contra l’odi que promou el racisme malaltís de PxC.
Sigui com sigui, aquest enfaixament on es veu i es viu més és en determinades esferes de la política. Avui Fernando Onega, a la seva columna titulada “El contracte”, comenta les divergències que ha sorgit al Partit Popular arran de la reforma de la llei de l’avortament i diu que al PP “tots els diputats estan obligats a avalar la reforma, per la senzilla i eloqüent raó que figurava en el programa electoral. I el programa és el contracte, és el compromís”; per tant, a partir d’aquí, no hi ha cap més alternativa que “l'obediència deguda”. Certament, no tots els partits actuen igualment i aquesta notícia contrasta amb la de les primàries obertes a tota la ciutadania que vol fer el PSC per determinar el nou alcaldable de Barcelona. És clar que potser el PSC ha optat per actuar així per manca de lideratge. I, en tot cas, es tracta d’una fórmula d’alt risc, com diu M. Dolores García avui a La Vanguardia.
Aquest canvi d’any, que els alemanys viuen amb una certa amargor pels accidents de Schumacher, greu, i de Merkel, més lleu, ens planteja també altres interrogants a escala internacional, que llegim avui a les pàgines d’El País: per exemple, haurem de pagar tots el sobrecost de les obres de Sacyr al canal de Panamà? O bé què farà la Xina amb la realitat del liberalisme econòmic, difícil de compaginar amb el comunisme?
Finalment, en l’àmbit social, hem d’aplaudir, com fa Carles Capdevila a les pàgines de l’Ara, la campanya #socunnoucatala a favor de la convivència a casa nostra i contra l’odi que promou el racisme malaltís de PxC.
3 de gener del 2014
El Descosit, 03.01.2014
Com ja és tradició, l’any va començar a la vella Europa amb les notes alegres de Strauss al Concert d’Any Nou de la Filharmònica de Viena. Enguany, però, fou un concert especial, perquè es commemorava el centenari de l’esclat de la I Guerra Mundial, arran de l’assassinat de l’arxiduc austríac a Sarajevo. Daniel Baremboim ho va tenir en compte a l’hora de confegir el programa i va oferir “un concert gens banal sobre la banalitat”, que va convertir en un al·legat a favor de la pau com explica avui Rosa Massagué a El Periódico.
I per promoure la cultura de la pau, els periodisme hi té un paper important. En parla López Burniol a El Punt Avui a propòsit de Camus, que a banda d’un gran escriptor fou un periodista decent, que va demanar als intel·lectuals i reporters de la seva època que complissin quatre obligacions: “1. Reconèixer el totalitarisme i denunciar-lo. 2. No mentir, i saber confessar el que s'ignora. 3. Negar-se a dominar. I 4. Negar-se sempre a tota classe de despotisme, àdhuc provisional.”
Si repassem, però, els nostres , sembla que estem lluny dels anhels de Camus. Per exemple, per cap d’any, El País publicava un editorial a propòsit del discurs d’Artur Mas, titulat “Monólogos”, en què descrivia la intervenció del president com un gest d”intransigència amb guants de seda”. En parla avui Melcior Comes a El Singular Digital, en un article titular “Els amables unionistes” en què es pregunta com podem queixar-nos de la poca qualitat de la nostra educació, si hem fet catedràtics a persones que escriuen comentaris tan poc acurats com aquest i, en canvi, callen davant les paraules de Monago desitjant la presó per a Mas aquest 2014. No oblidem que Monago és president d’Extremadura en virtut de l’estat de les autonomies que van aconseguir els catalans gràcies a les seves reivindicacions en restaurar-se la democràcia, com assenyala Pilar Rahola.
Finalment, a propòsit de la carta de Mas a les cancelleries europees, Xavier Roig ens recorda al diari Ara que els catalans estem “Sols” en les nostres reivindicacions sobiranistes i que en política internacional no hi ha amics sinó aliats, moguts per interessos. Com els que tenen ara els alemanys en el corredor mediterrani, que ha reconegut fins i tot el secretari general de la CNT. Ho explica Josep Vicent Boira a La Vanguardia d’avui.
I per promoure la cultura de la pau, els periodisme hi té un paper important. En parla López Burniol a El Punt Avui a propòsit de Camus, que a banda d’un gran escriptor fou un periodista decent, que va demanar als intel·lectuals i reporters de la seva època que complissin quatre obligacions: “1. Reconèixer el totalitarisme i denunciar-lo. 2. No mentir, i saber confessar el que s'ignora. 3. Negar-se a dominar. I 4. Negar-se sempre a tota classe de despotisme, àdhuc provisional.”
Si repassem, però, els nostres , sembla que estem lluny dels anhels de Camus. Per exemple, per cap d’any, El País publicava un editorial a propòsit del discurs d’Artur Mas, titulat “Monólogos”, en què descrivia la intervenció del president com un gest d”intransigència amb guants de seda”. En parla avui Melcior Comes a El Singular Digital, en un article titular “Els amables unionistes” en què es pregunta com podem queixar-nos de la poca qualitat de la nostra educació, si hem fet catedràtics a persones que escriuen comentaris tan poc acurats com aquest i, en canvi, callen davant les paraules de Monago desitjant la presó per a Mas aquest 2014. No oblidem que Monago és president d’Extremadura en virtut de l’estat de les autonomies que van aconseguir els catalans gràcies a les seves reivindicacions en restaurar-se la democràcia, com assenyala Pilar Rahola.
Finalment, a propòsit de la carta de Mas a les cancelleries europees, Xavier Roig ens recorda al diari Ara que els catalans estem “Sols” en les nostres reivindicacions sobiranistes i que en política internacional no hi ha amics sinó aliats, moguts per interessos. Com els que tenen ara els alemanys en el corredor mediterrani, que ha reconegut fins i tot el secretari general de la CNT. Ho explica Josep Vicent Boira a La Vanguardia d’avui.
2 de gener del 2014
El Descosit, 02.01.2014
Si abans-d’ahir la majoria dels mitjans feien balanç del 2013, avui s’orienten més cap al nou any i el futur que ens hi espera.
Pilar Rahola diu a La Vanguardia que, si fins ara “vivíem en la poesia dels anhels, ara haurem de concretar la prosa dels fets, i res no serà regalat”. Perquè el 2014 serà un repte, tant per als catalans, “que hem de fer les coses més bé que mai, plantejades en positiu, amb el màxim consens possible i amb un rigor democràtic impecable”, com per als espanyols, perquè després de la maldestra gestió de la corrupció i la sospita generalitzada de controlar el poder judicial, “una gestió inflexible de la qüestió catalana remataria el desprestigi d’Espanya a Europa.”
Carles Capdevila escriu a l’Ara que, si no volem ser ingenus, els catalans hem d’assumir que “el canvi de cicle tindrà més a veure amb l'actitud i l'empenta pròpia que en la creença que les coses ens les arreglaran”. I en aquest sentit, diu que ha notat, “en les felicitacions del 31 de l'1, i en les celebracions, moltes ganes que aquest sigui un bon any”. Això no és cap garantia d’èxit, naturalment, però només si tenim claríssim que ens en volem sortir ens en podrem sortir.
Potser per això, Manuel Cuyàs reclama, al seu article “Victòria” que publica l’Avui, que, a banda de l’èpica que tant la Generalitat com l'Ajuntament de Barcelona ens incentivaran amb la rememoració dels actes del setembre de 1714, necessitem també la moral de victòria que ens pot donar recordar l’èxit de la Mancomunitat de Catalunya, nascuda ara fa cent anys. En aquest sentit, troba a faltar que la Generalitat, de la qual la Mancomunitat va ser l'embrió, no s’hagi implicat més en l'organització dels actes commemoratius d’aquella institució que va crear Enric Prat de la Riba l’any 1914 amb la unió de les quatre diputacions catalanes.
Finalment, dues notícies sobre el procés català. D’una banda, els informes antiindependentistes del ministre Margallo a les ambaixades, que segons diu Francesc Puigpelat a Nació Digital fan versemblant una independència que Rajoy veu impossible. I, de l’altra, la visita del president espanyol i la socialista Susana Díaz a Catalunya per febrer, que segons El Singular Digital difícilment convenceran perquè no faran el que faria qualsevol viatjant que vingués a oferir-nos un producte: intentar agradar i acostar-se una mica als ciutadans del lloc.
Pilar Rahola diu a La Vanguardia que, si fins ara “vivíem en la poesia dels anhels, ara haurem de concretar la prosa dels fets, i res no serà regalat”. Perquè el 2014 serà un repte, tant per als catalans, “que hem de fer les coses més bé que mai, plantejades en positiu, amb el màxim consens possible i amb un rigor democràtic impecable”, com per als espanyols, perquè després de la maldestra gestió de la corrupció i la sospita generalitzada de controlar el poder judicial, “una gestió inflexible de la qüestió catalana remataria el desprestigi d’Espanya a Europa.”
Carles Capdevila escriu a l’Ara que, si no volem ser ingenus, els catalans hem d’assumir que “el canvi de cicle tindrà més a veure amb l'actitud i l'empenta pròpia que en la creença que les coses ens les arreglaran”. I en aquest sentit, diu que ha notat, “en les felicitacions del 31 de l'1, i en les celebracions, moltes ganes que aquest sigui un bon any”. Això no és cap garantia d’èxit, naturalment, però només si tenim claríssim que ens en volem sortir ens en podrem sortir.
Potser per això, Manuel Cuyàs reclama, al seu article “Victòria” que publica l’Avui, que, a banda de l’èpica que tant la Generalitat com l'Ajuntament de Barcelona ens incentivaran amb la rememoració dels actes del setembre de 1714, necessitem també la moral de victòria que ens pot donar recordar l’èxit de la Mancomunitat de Catalunya, nascuda ara fa cent anys. En aquest sentit, troba a faltar que la Generalitat, de la qual la Mancomunitat va ser l'embrió, no s’hagi implicat més en l'organització dels actes commemoratius d’aquella institució que va crear Enric Prat de la Riba l’any 1914 amb la unió de les quatre diputacions catalanes.
Finalment, dues notícies sobre el procés català. D’una banda, els informes antiindependentistes del ministre Margallo a les ambaixades, que segons diu Francesc Puigpelat a Nació Digital fan versemblant una independència que Rajoy veu impossible. I, de l’altra, la visita del president espanyol i la socialista Susana Díaz a Catalunya per febrer, que segons El Singular Digital difícilment convenceran perquè no faran el que faria qualsevol viatjant que vingués a oferir-nos un producte: intentar agradar i acostar-se una mica als ciutadans del lloc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)