Avui, Rahola escriu a La Vanguardia que vivim uns temps “èpics, complexos i grandiosos [i que] el pitjor que pot passar és que els gestioni un mediocre”. Es refereix al president Rajoy, que lluny de ser un estadista sembla el capità dels hooligans, incapaç de controlar els seus propis insurrectes, d’imposar-se al segrest mediàtic d'una Espanya retrògrada i ultranacionalista, i massa atent als nous partits que van apareixen per la dreta de l’espectre polític.
Precisament avui Enric Juliana parla del front que conformen UPyD, Ciutadans i Vox davant del Partit Popular: si bé no defensen el mateix exactament, tots tres volen pescar a les costes de Gènova: l'elector del PP més colpejat per la crisi, cremat pel drama de les preferents, molt desil·lusionat amb les institucions, irritat per la corrupció i molt revoltat davant el "desafiament català". I tots tres formen avui una “broca” que pot posar en perill l'hegemonia dels populars a Madrid i València, davant d’un nou escenari electoral.
Això explica el to abrandat d’alguns discursos en la convenció que els populars han celebrat aquest cap de setmana a Barcelona: el PP ara està més pendent de la cohesió interna que de resoldre el tema català. Mentrestant, a Catalunya, la qüestió central és el debat sobiranista, com escriu Melcior Comes a El Punt Avui. Això fa que les forces polítiques que aspiren a la centralitat s’ocupin del tema i busquin resoldre’l, cosa que no fan ni el PSC i per això s’està marginalitzant, ni el PP, invocant l’immobilisme constitucional. De moment, doncs, més que “xoc de trens” tenim “diàleg de sords”, amb dues visions unilaterals enfrontades en una guerra de desgast, tot esperant que alguna de les parts es doni per vençuda i rebaixi les expectatives. Tanmateix, segons Comes, això ja no passarà –malgrat els dinars a Fonteta o les propostes de nou finançament autonòmic de Montoro sense balances fiscals–, perquè ningú vol donar la impressió que s’està abaixant els pantalons davant de l’altre.
I mentrestant tenim a l’horitzó unes eleccions europees que no interessen a ningú, en què ens passarem la campanya parlant de la consulta catalana i la sobirania espanyola, en lloc de debatre com reindustrialitzem el país abans de 2020. Ho diu Albert Saez a El Periódico, que recorda que Europa, a més de l’objectiu del dèficit, ha imposat a Espanya nous deures: que la indústria espanyola creixi fins al 20% del PIB abans del 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada