A El Punt Avui, Toni Cruanyes parla de la lleugera recuperació de l’activitat econòmica registrada el darrer trimestre de 2013 i diu que és una bona notícia que hem de reconèixer sense eufòries, mentre persisteixi un atur superior al 25%. La solució és vendre als qui tenen diners per pagar en aquests moments: els magnats russos, els xèixs àrabs i els constructors xinesos, i ser competitius, perquè els alemanys ja fa temps que els exporten els seus productes.
I a propòsit d’Alemanya i de la recuperació econòmica, l’economista Josep Oliver, a El Periódico, desfà alguns mites segons els quals el govern Merkel ens hauria sumit en la crisi amb les polítiques d’austeritat i imposant-nos un endeutament inassumible. Segons Oliver, el fals discurs sobre la responsabilitat alemanya amaga la dolorosa realitat que a l’origen dels nostres problemes hi ha una desigualtat creixent, que ha portat a la concentració de les rendes cada vegada en menys mans. Caldrà, doncs, una millor distribució dels ingressos per propiciar una expansió llarga i sòlida.
I per desfer el mite de l’Alemanya perfecta i organitzada, només cal llegir l’editorial de La Vanguardia, que esmenta els enormes retards i desviacions pressupostàries de dues infrastructures faraòniques: el nou aeroport de Berlín-Brandenburg i el palau de la Filharmònica de l'Elba.
En clau de política espanyola, l’editorial d’El País parla avui de la rebel·lió interna que està causant la polèmica reforma de la llei de l’avortament en les files del PP, que Enric Juliana a La Vanguardia titlla d’error, degut a la voluntat de Ruiz Gallardón de demostrar el seu pes polític en un afer que ja va ser bandera de combat del seu pare. El problema és que Rajoy no el pot frenar en sec per desautoritzar-lo.
Aquesta reforma forma part del que Joan Manel Tresserres descriu a l’Ara com a “festival legislatiu reaccionari”, que dibuixa una cartografia política cada vegada més divergent entre Catalunya i Espanya, amb la caiguda electoral dels dos grans partits polítics espanyols a casa nostra, que farà que l'opció predominant de l'espanyolisme polític aquí sigui específicament catalana. Aquest distanciament és degut a la incapacitat de l'Estat per entendre la profunditat social de la singularitat catalana i incompetència a l'hora de tractar políticament la qüestió.
En aquest sentit, està bé que el ministre Margallo vingui a Catalunya i digui que el tema de l’encaix amb Espanya es resol parlant. Però no n’hi prou!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada