Vers el 1978, les diputacions van reprendre el camí democràtic, després de l'època de la dictadura. Ara en fa 30 anys, i en tots aquests anys, la Diputació de Barcelona, òrgan de govern local que no escull ningú directament a les urnes, s'ha perpetuat al poder en silenci, sempre en mans socialistes. Per la seva presidència hi han passat, entre d'altres, l'actual ministre Corbacho i l'actual president Montilla.
Això em porta a fer la reflexió següent: quan parlem de la democràcia al nostre país, la contraposem a l'obscur període franquista, de prop de quaranta anys (trenta-sis, per ser més exactes), en què el poble no tenia veu ni vot. Doncs bé, ara ja fa trenta anys (només en falten sis per igualar el rècord), que estem perpetuant un organisme que ja existia en període franquista, que s'anomena diputació i que es opera en la realitat de la província (que vol dir "terra vençuda"), invent genuïnament espanyol per controlar el territori. Si a això hi afegim que la democràcia ("govern del poble") no existeix a la diputació, per tal com no és un òrgan d'elecció directa (per bé que els seus representants també s'anomenin "diputats") i que, en el cas de la de Barcelona, fa trenta anys que hi manen els mateixos, potser fóra hora de plantejar-nos si el sistema de diputacions, com a tal, és democràtic o no i, en conseqüència, si no caldria replantejar-se'l i, àdhuc, abolir-lo.
L'altra pregunta intrigant és què fa realment la Diputació amb la gran quantitat d'ingressos que recapta per via indirecta. És clar, com que la qüestió no surt als mitjans de comunicació, ningú no se la planteja, però la intuïció ens porta a pensar que hi ha molta, moltíssima gent, que en viu. És per això que cap polític gosa tocar gaire el tema. Tanmateix, en una època de vaques grasses, crec que és just i democràtic que els administrats, els qui paguem impostos, vulguem saber exactament què fan amb els nostres calers, amb què se'ls gasten aquests organismes no electes, perquè potser podríem reclamar-ne també la nostra part.
Aquest és, doncs, un desig que formulo per al 2009: la democratització (com a mínim) o la supressió per redundant (ideal) de les diputacions a Catalunya, oimés si volem fer avançar el projecte de les vegueries. Sincerament, no m'imagino en una època de crisi una Catalunya amb la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals, les vegeueries i els ajuntaments... I què més?
Bon any!
28 de desembre del 2008
4 d’agost del 2008
La democràcia, la comunicació i la sociologia
És evident que fa molt temps que al nostre país gaudim d'un "règim" democràtic consolidat. Tanmateix, aquest no hauria de ser el punt final. La democràcia, si no es cuida, degenera i progressivament deixa de ser el "govern del poble", que és el que vol dir, més o menys, segons la seva etimologia.
Així, per exemple, darrerament hem observat com els nostres polítics, legítims representants democràtics nostres, han fet servir els mitjans de què disposen en una democràcia avançada, com és ara la plataiforma excepcional dels mitjans de comunicació audiovisuals, per crear un estat d'opinió o un altre, segons les seves conveniències personals.
Aquesta tendència, que és innata en molts polítics, només estan en condicions de portar-la a la pràctica els qui manen en cada moment. Així, ens trobem que poc abans de les eleccions, els polítics del govern utilitzaven els mèdia per parlar-nos del superàvit de l'Estat i regalar-nos 400 euros, discurs eufòric que contrasta amb el de les setmanes posteriors a les eleccions, en què hem anat baixant l'escala del triomfalisme econòmic i hem passat d'un creixement inferior a l'esperat, a una desacceleració, amb una inflació disparada, fins que fa pocs dies hem sentit l'inefable Solbes com parlava obertament de crisi...
Tota aquesta manipulació informativa, perfectament mesurada al llarg del temps, té un impacte excepcional: primer afecta el votant a l'hora d'anar a votar i revalidar la confiança en els qui ho feien tan bé; després emprenya i al final aconsegueix que el votant, que ja ha votat bé, es desentengui de la política, consideri que tots els polñitics són iguals i es juri i perjuri que mai més no tornarà a votar... fin d'aquí a quatre anys, que tornarà a caure-hi.
Tot plegat em fa pensar que els "administrats" del segle XXI potser hauríe d'estar més alerta i adonar-nos que els grans discursos polítics d'antany ara han estat substituïts per armes més subtils, com és ara el maquillatge informatiu, la dosi diària de distracció informativa que ens cuina el govern cada dia, la psicologia de masses, la creació d'estats d'ànim de rebuig irracional contra determinades idees i sigles, la invenció de falses notícies que tenen el seu efecte quan l'han de tenir fins que es descobreix que tot era un invent...
En fi, crec que els sociòlegs tindrien molt a dir-hi i podrien ser d'una gran ajuda al ciutadà, si no estiguessin a sou de determinades idees els uns, i amb la boca tapada els altres.
Potser per aquí aconseguiríem fer madurar la nostra democràcia i els seus protagonistes, polítics i "administrats", vist que resulta ja impossible demanar que els periodistes siguin objectius, imparcials, veraços i orientats a la veritat i al bé comú de la re publica.
Així, per exemple, darrerament hem observat com els nostres polítics, legítims representants democràtics nostres, han fet servir els mitjans de què disposen en una democràcia avançada, com és ara la plataiforma excepcional dels mitjans de comunicació audiovisuals, per crear un estat d'opinió o un altre, segons les seves conveniències personals.
Aquesta tendència, que és innata en molts polítics, només estan en condicions de portar-la a la pràctica els qui manen en cada moment. Així, ens trobem que poc abans de les eleccions, els polítics del govern utilitzaven els mèdia per parlar-nos del superàvit de l'Estat i regalar-nos 400 euros, discurs eufòric que contrasta amb el de les setmanes posteriors a les eleccions, en què hem anat baixant l'escala del triomfalisme econòmic i hem passat d'un creixement inferior a l'esperat, a una desacceleració, amb una inflació disparada, fins que fa pocs dies hem sentit l'inefable Solbes com parlava obertament de crisi...
Tota aquesta manipulació informativa, perfectament mesurada al llarg del temps, té un impacte excepcional: primer afecta el votant a l'hora d'anar a votar i revalidar la confiança en els qui ho feien tan bé; després emprenya i al final aconsegueix que el votant, que ja ha votat bé, es desentengui de la política, consideri que tots els polñitics són iguals i es juri i perjuri que mai més no tornarà a votar... fin d'aquí a quatre anys, que tornarà a caure-hi.
Tot plegat em fa pensar que els "administrats" del segle XXI potser hauríe d'estar més alerta i adonar-nos que els grans discursos polítics d'antany ara han estat substituïts per armes més subtils, com és ara el maquillatge informatiu, la dosi diària de distracció informativa que ens cuina el govern cada dia, la psicologia de masses, la creació d'estats d'ànim de rebuig irracional contra determinades idees i sigles, la invenció de falses notícies que tenen el seu efecte quan l'han de tenir fins que es descobreix que tot era un invent...
En fi, crec que els sociòlegs tindrien molt a dir-hi i podrien ser d'una gran ajuda al ciutadà, si no estiguessin a sou de determinades idees els uns, i amb la boca tapada els altres.
Potser per aquí aconseguiríem fer madurar la nostra democràcia i els seus protagonistes, polítics i "administrats", vist que resulta ja impossible demanar que els periodistes siguin objectius, imparcials, veraços i orientats a la veritat i al bé comú de la re publica.
28 de març del 2008
Polònia
Avui ha aparegut la notícia que algun diari d'informació immobiliària ha confós, deliberadament o no, el conseller Castells amb la representació del seu personatge que apareix al programa Polònia. Això de confondre realitat i ficció no és nou, però és bo tenir-ho en compte quan ens acarem a la realitat. Si no, ens pot passar com al pobre Quixot, que veia gegants allí on hi havia molins i no entenia el que li passava.
A més, Polònia té bons imitadors i uns índexs d'audiència que ja voldrien mantenir els polítics "reals" que allí hi apareixen "representats".
Sigui com sigui, fa temps que constato, en converses amb amics i coneguts, que més d'un ha assimilat amb convenciment que el personatge de ficció és així en la realitat. I no! Vegem algunes assimilacions subconscients (o no tant!) que s'han registrat els darrers temps, per "efecte Polònia":
Maragall: un catxondo despistat
Montilla: poca cosa que fa gràcia... que és calcat al de veritat
Zapatero: un "vivales" que enganya però que cau bé, com el Rei... que l'imita el mateix
Acebes: un xulo-piscines que cau fatal
Mas: un prepotent i un cregut fins a nivells insuportables... que l'imita el mateix que l'Acebes
Etcètera.
Per poc que ens hi fixem, observem que determinats personatges ens acaben caient bé: Maragall, Montilla, Zapatero, el Rei. Mentre que d'altres que no els podem sofrir: Acebes, Mas.
Sembla innocent, la broma, però al darrere s'observa una tendència clara en què determinats "personatges" ens cauen simpàtics i d'altres, radocalment antipàtics. Els uns són representats per uns mateixos professionals, i els altres per d'altres. Així, és fàcil establir parelles de simpàtics (Zapatero-Rei) i d'antipàtics (Acebes-Mas).
No cal dir que, perquè aquest joc funcioni, cal que al davant de la pantalla hi hagi molts oients (Polònia registra màximes audiències) i que aquests no tinguin gaire criteri crític a l'hora de valorar la tendència de la broma.
Llavors arriben les eleccions i, qui més qui menys, té al subconscient aquestes imatges tergiversades de la realitat. I és fàcil sentir comentaris del tipus: "Aquest que s'ho faci mirar. És un xulo prepotent! No el penso votar mai!" I d'altres: "És un pobre home!"
I, si hi pensem fredament, potser al pretès "xulo prepotent" i al "pobre home" no els hem vist mai en directe, sinó només les imatges, aquest cop "reals", que ens en serveixen els telenotícies, acuradament seleccionades per confirmar la nostra primera impressió polonesa...
Pensem-hi bé. Llavors, segur que no ens "emprenyarem" tant davant d'uns resultats electorals que no entenem del tot...
A més, Polònia té bons imitadors i uns índexs d'audiència que ja voldrien mantenir els polítics "reals" que allí hi apareixen "representats".
Sigui com sigui, fa temps que constato, en converses amb amics i coneguts, que més d'un ha assimilat amb convenciment que el personatge de ficció és així en la realitat. I no! Vegem algunes assimilacions subconscients (o no tant!) que s'han registrat els darrers temps, per "efecte Polònia":
Maragall: un catxondo despistat
Montilla: poca cosa que fa gràcia... que és calcat al de veritat
Zapatero: un "vivales" que enganya però que cau bé, com el Rei... que l'imita el mateix
Acebes: un xulo-piscines que cau fatal
Mas: un prepotent i un cregut fins a nivells insuportables... que l'imita el mateix que l'Acebes
Etcètera.
Per poc que ens hi fixem, observem que determinats personatges ens acaben caient bé: Maragall, Montilla, Zapatero, el Rei. Mentre que d'altres que no els podem sofrir: Acebes, Mas.
Sembla innocent, la broma, però al darrere s'observa una tendència clara en què determinats "personatges" ens cauen simpàtics i d'altres, radocalment antipàtics. Els uns són representats per uns mateixos professionals, i els altres per d'altres. Així, és fàcil establir parelles de simpàtics (Zapatero-Rei) i d'antipàtics (Acebes-Mas).
No cal dir que, perquè aquest joc funcioni, cal que al davant de la pantalla hi hagi molts oients (Polònia registra màximes audiències) i que aquests no tinguin gaire criteri crític a l'hora de valorar la tendència de la broma.
Llavors arriben les eleccions i, qui més qui menys, té al subconscient aquestes imatges tergiversades de la realitat. I és fàcil sentir comentaris del tipus: "Aquest que s'ho faci mirar. És un xulo prepotent! No el penso votar mai!" I d'altres: "És un pobre home!"
I, si hi pensem fredament, potser al pretès "xulo prepotent" i al "pobre home" no els hem vist mai en directe, sinó només les imatges, aquest cop "reals", que ens en serveixen els telenotícies, acuradament seleccionades per confirmar la nostra primera impressió polonesa...
Pensem-hi bé. Llavors, segur que no ens "emprenyarem" tant davant d'uns resultats electorals que no entenem del tot...
19 de març del 2008
Torsimany
Segons el dicccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, un torsimany és un "intèrpret que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents".
Al tombat del segle xv, Lluís d'Averçó, jurista, va compondre el Torsimany, tractat teòric i gramatical, seguit d'un diccionari de rimes.
Carles Riba, al Nabí, equipara el torsimany amb un "traductor".
Amb aquest bloc, tenim la voluntat de cercar d'interpretar els fets de l'actualitat, per tal de motivar la reflexió i el sentit crític constructiu.
Gabriel
Al tombat del segle xv, Lluís d'Averçó, jurista, va compondre el Torsimany, tractat teòric i gramatical, seguit d'un diccionari de rimes.
Carles Riba, al Nabí, equipara el torsimany amb un "traductor".
Amb aquest bloc, tenim la voluntat de cercar d'interpretar els fets de l'actualitat, per tal de motivar la reflexió i el sentit crític constructiu.
Gabriel
Subscriure's a:
Missatges (Atom)