L’editorial de La Vanguardia adverteix de la deriva autoritària d’Egipte els darrers mesos, controlat fèrriament per l’exèrcit, en què el general Al-Si Si, que espera guanyar les presidencials aquest mes, sembla més favorable a Putin que a Obama en les seves relacions diplomàtiques, cosa que hauria de preocupar les cancelleries occidentals, mentre a Ucraïna, el la situació es deteriora i fa témer, segons llegim a l’editorial d’El País, en la possibilitat d’un conflicte armat a gran escala, que podria agreujar la situació a l’est d’Europa.
Quant a les eleccions europees, Isabel Garcia Pagan escriu que el PP comença la campanya amb l’esperança que ERC superi CiU per primera vegada i Artur Mas es replantegi l’estratègia sobiranista. El problema és que, com diu M. Dolores García, a Catalunya hi ha la teoria que serà el Govern del PP qui mourà fitxa i acabarà cedint. En aquest context, doncs, el win-win que proposava el president Mas sembla més un desideràtum que una sortida al procés.
De la bufetada que va rebre Pere Navarro en parla, entre d’altres, Pilar Rahola a La Vanguardia, que després de repugnar l’acció critica la instrumentalització política que Navarro n’ha fet abans de presentar la corresponent denúncia, culpabilitzant sense proves els milions de persones que defensen la consulta com a agents provocadors d’una crispació insostenible que porta a la violència. És el que Antoni Bassas anomena a l’Ara la teoria autocomplerta de la crispació, un nou concepte amb què es vol embrutar un objectiu polític fent-lo menys pacífic i democràtic.
Contrastant amb aquesta visió, Marçal Sintes reflexiona a El Periódico sobre el que va suposar, ara fa cent ants, la Mancomunitat, i l’obra ingent que va dur a terme, com a demostració clara que el catalanisme no és només un ressort defensiu o resistencial, sinó una força positiva, capaç de servir eficaçment el benestar comú i orientar el conjunt del país en la bona direcció. L’èxit d’aquell projecte s’explica perquè Prat va saber reunir-se dels millors en cada àrea, encara que no fossin de la seva corda, i va tenir la determinació necessària per executar el pla que s’havia proposat. Tot un exemple per a la Catalunya d’avui.
Acabem felicitant el Celler de can Roca, designat el segon millor restaurant del món, i Beyoncé, persona més influent del món segons la revista Time.
29 d’abril del 2014
28 d’abril del 2014
El Descosit, 28.04.2014
Després que ahir Duran afirmés que la tercera via està ben oberta, davant l’eventualitat d’una nova oferta de pacte fiscal per a Catalunya després de les europees, Núria Bosch recorda a l’Ara que “la consulta no es pot bescanviar per un nou finançament” perquè la societat catalana ha assolit un grau de maduresa democràtica que la porta a decidir el seu futur a les urnes. “Exercir el vot en una consulta democràtica –però– espanta a Espanya molt més que les propostes confederals del lehendakari Urkullu”, escriu Saül Gordillo a El Periódico, de manera que caldrà veure si finalment Vuit cognoms catalans té tant d’èxit taquiller a l’Estat espanyol com Ocho apellidos vascos.
Mentrestant, la Internacional Liberal, de la qual formen part els bascos del PNB i els catalans de Convergència, però no els d’Unió, s'ha expressat clarament a favor d'un referèndum que permeti que els ciutadans decideixin el seu futur, d’acord amb els principis liberals. Francesc M. Álvaro recorda a La Vanguardia que fa 25 anys el pensador liberal Isaiah Berlin ja deia que, “en darrera anàlisi, el nacionalisme és un efecte de la injustícia", perquè "la gent s'afarta de veure's menyspreada i ballar al so d'una nació superior”.
Tanmateix, en molts partits catalans conviuen dues ànimes. En el cas del PSC, que ha deixat de ser el “partit ròtula” de què parla Antoni Puigverd, ja s’han enfrontat abans de la consulta. Però a Convergència i Unió, amb Mas i Duran, o a Iniciativa, amb Camats i Herrera, afloraran el dia que hi hagi referèndum o convocatòria de plebiscitàries, segons pronostica Vicent Sanchis a El Singular Digital.
Si, en comptes de la independència, parlem de la dependència, ens hem de referir a Europa i al gas procedent de Rússia que passa per Ucraïna. Josep M. Comajuncosa recorda a El Punt Avui que d’entre els països més dependents del gas rus hi ha Àustria i Alemanya. Per això conclou que una invasió russa d'Ucraïna o la imposició de dures sancions al govern rus per part d’Europa podria encarir el preu del gas i alentir-ne la recuperació econòmica. Tanmateix, l'existència d'alternatives no fa pensar en un augment perllongat dels preus de l'energia a causa del conflicte.
Acabem amb l’editorial d’El País, que diu que la igualtat a Internet s’acaba i que els Estats Units ja han fet el primer pas perquè hi hagi serveis de diferent qualitat i velocitat.
Mentrestant, la Internacional Liberal, de la qual formen part els bascos del PNB i els catalans de Convergència, però no els d’Unió, s'ha expressat clarament a favor d'un referèndum que permeti que els ciutadans decideixin el seu futur, d’acord amb els principis liberals. Francesc M. Álvaro recorda a La Vanguardia que fa 25 anys el pensador liberal Isaiah Berlin ja deia que, “en darrera anàlisi, el nacionalisme és un efecte de la injustícia", perquè "la gent s'afarta de veure's menyspreada i ballar al so d'una nació superior”.
Tanmateix, en molts partits catalans conviuen dues ànimes. En el cas del PSC, que ha deixat de ser el “partit ròtula” de què parla Antoni Puigverd, ja s’han enfrontat abans de la consulta. Però a Convergència i Unió, amb Mas i Duran, o a Iniciativa, amb Camats i Herrera, afloraran el dia que hi hagi referèndum o convocatòria de plebiscitàries, segons pronostica Vicent Sanchis a El Singular Digital.
Si, en comptes de la independència, parlem de la dependència, ens hem de referir a Europa i al gas procedent de Rússia que passa per Ucraïna. Josep M. Comajuncosa recorda a El Punt Avui que d’entre els països més dependents del gas rus hi ha Àustria i Alemanya. Per això conclou que una invasió russa d'Ucraïna o la imposició de dures sancions al govern rus per part d’Europa podria encarir el preu del gas i alentir-ne la recuperació econòmica. Tanmateix, l'existència d'alternatives no fa pensar en un augment perllongat dels preus de l'energia a causa del conflicte.
Acabem amb l’editorial d’El País, que diu que la igualtat a Internet s’acaba i que els Estats Units ja han fet el primer pas perquè hi hagi serveis de diferent qualitat i velocitat.
25 d’abril del 2014
El Descosit, 25.04.2014
“Tot és bell en aquest món, tret del que nosaltres mateixos pensem i fem quan oblidem els fins suprems de l'existència i la nostra dignitat humana.” Són paraules que va escriure Txèkhov des de Crimea, els darrers anys de la seva vida. Semblava com una premonició del que hi ha passat aquests darrers mesos.
Si aquesta península era terra de balnearis, també l’Europa democràtica ha viscut com en un balneari protegit pel paraigua nord-americà durant els anys de la guerra freda i que ara es mostra impassible o impotent davant les amenaces de Putin. Ho escriu Xavier Bru de Sala a El Periódico, que parla del nou lloc d’Europa arran de la crisi ucraïnesa i de l’oferta nord-americana de vendre-li gas fracking perquè no depengui energèticament de Rússia i oferir-li un tractat de lliure comerç, amb la qual cosa l'OTAN passarà a ser el braç armat d'una unió euroamericana molt més sòlida i aprofundida del que hem viscut fins al present.
Pel que fa a l’acord Hamas-Al Fatah, Rahola escriu a La Vanguardia que dinamita els intents de John Kerry per aconseguir la pau entre Israel i els palestins. Davant de tot això, Joan Majó a l’Ara es replanteja què és la democràcia i conclou que no n’hi a prou amb unes eleccions lliures, sinó que cal garantir també el funcionament i la independència de la justícia, i els sistemes de generació i difusió de la informació.
Pel que fa a la justícia, no tot depèn de l’administració, sinó també de la indulgència de la societat davant de determinats assalts, com ara el setge al Parlament de Catalunya, jutjat fa pocs dies, del qual parla Melcior Comes a El Singular Digital.
I, pel que fa a la informació, a vegades és difícil transmetre-la de forma clara i objectiva quan les declaracions dels líders polítics són vagues i misterioses, i donen peu a tota mena d’interpretacions. N’hem tingut dos exemples en les darreres hores. La vigília de Sant Jordi, Mas deia a El Punt Avui TV que ho posaria molt difícil a l’Estat perquè pogués impedir la consulta. L’endemà, Rajoy demanava a la Generalitat “imaginació” per sortir de l’atzucac del procés. I avui tothom es pregunta quin trumfo s’amaga Mas sota la màniga i en què pensa Rajoy quan apel·la a la imaginació.
Potser pensa en una “F” de “federalisme” i “finançament”, o de “fantasia” i “fi del procés”...
Si aquesta península era terra de balnearis, també l’Europa democràtica ha viscut com en un balneari protegit pel paraigua nord-americà durant els anys de la guerra freda i que ara es mostra impassible o impotent davant les amenaces de Putin. Ho escriu Xavier Bru de Sala a El Periódico, que parla del nou lloc d’Europa arran de la crisi ucraïnesa i de l’oferta nord-americana de vendre-li gas fracking perquè no depengui energèticament de Rússia i oferir-li un tractat de lliure comerç, amb la qual cosa l'OTAN passarà a ser el braç armat d'una unió euroamericana molt més sòlida i aprofundida del que hem viscut fins al present.
Pel que fa a l’acord Hamas-Al Fatah, Rahola escriu a La Vanguardia que dinamita els intents de John Kerry per aconseguir la pau entre Israel i els palestins. Davant de tot això, Joan Majó a l’Ara es replanteja què és la democràcia i conclou que no n’hi a prou amb unes eleccions lliures, sinó que cal garantir també el funcionament i la independència de la justícia, i els sistemes de generació i difusió de la informació.
Pel que fa a la justícia, no tot depèn de l’administració, sinó també de la indulgència de la societat davant de determinats assalts, com ara el setge al Parlament de Catalunya, jutjat fa pocs dies, del qual parla Melcior Comes a El Singular Digital.
I, pel que fa a la informació, a vegades és difícil transmetre-la de forma clara i objectiva quan les declaracions dels líders polítics són vagues i misterioses, i donen peu a tota mena d’interpretacions. N’hem tingut dos exemples en les darreres hores. La vigília de Sant Jordi, Mas deia a El Punt Avui TV que ho posaria molt difícil a l’Estat perquè pogués impedir la consulta. L’endemà, Rajoy demanava a la Generalitat “imaginació” per sortir de l’atzucac del procés. I avui tothom es pregunta quin trumfo s’amaga Mas sota la màniga i en què pensa Rajoy quan apel·la a la imaginació.
Potser pensa en una “F” de “federalisme” i “finançament”, o de “fantasia” i “fi del procés”...
24 d’abril del 2014
El Descosit, 24.04.2014
Ahir es va viure a Catalunya l’esperit de Sant Jordi, una jornada cordial i festiva, en què l’amor i la cultura es fan presents en forma de roses i llibres. Fou un bon dia per als llibreters, una jornada úinica, que Carles Capdevila resumeix a l’Ara amb una frase d’un d’ells: “Avui? Molt bé, però no em preguntis més.” Fou un dia radiant en què pels carrers del nostre país es va palesa la realitat que vivim.
Molts polítics i expolítics van venir ahir a Barcelona, per presentar les seves idees o vendre llibres, com Rosa Diez o Miguel Ángel Revilla. L’ANC va plantar les seves parades, mentre la plataforma Sociedad Civil Catalana es presentava al Victoria, evidenciant per primer com una estratègia conjunta que reproduïa la foto del el famós brindis constitucionalista de Camacho,Rivera i Navarro, segons escriu Ernest Folch a El Periódico. Soraya Saenz de Santamaria es reunia amb editors mentre Artur Mas rebia una delegació de periodistes internacionals al Palau de la Generalitat. A les parades de llibres, hi havia des de visions novel·lades dels fets de 1714 fins a assaigs polítics sobre la Catalunya del 2014, per bé que la coincidència d’aquests dos tipus d’obres, segons escriu Josep Playà a La Vanguardia, restava visibilitat als seus autors.
És clar que el guanyador d’aquest Sant Jordi, el suec Jonas Jonasson, autor de l’Analfabeta que va salvar un país, tampoc enguany se l’ha vist per Barcelona. I tampoc no es veuen les parelles dels grans autors, que sovint són la clau del seu èxit, com Mercedes Barcha, esposa de García Márquez, sense la qual l’escriptor colombià reconeixia que no hauria arribat enlloc. La importància dels consorts la reivindica avui Imma Monzó a seu article “Sol i ombra” a La Vanguardia.
L’esclat de Sant Jordi també va invisibilitzar, per un dia, altres notícies, com ara la crisi oberta al PSC arran de la dimissió de deu membres de l’executiva de les comarques gironines. Enric Marin a El Periódico considera que això era previsible des del moment que, davant la disjuntiva entre apostar pel dret a decidir o condicionar l'estratègia a les necessitats del socialisme espanyol, el PSC va optar per aquesta segona opció.
I una altra notícia que ens ha deixat aquest Sant Jordi ha estat el naixement d’El Punt Avui TV. Molta sort, doncs, a aquest nou canal català!
Molts polítics i expolítics van venir ahir a Barcelona, per presentar les seves idees o vendre llibres, com Rosa Diez o Miguel Ángel Revilla. L’ANC va plantar les seves parades, mentre la plataforma Sociedad Civil Catalana es presentava al Victoria, evidenciant per primer com una estratègia conjunta que reproduïa la foto del el famós brindis constitucionalista de Camacho,Rivera i Navarro, segons escriu Ernest Folch a El Periódico. Soraya Saenz de Santamaria es reunia amb editors mentre Artur Mas rebia una delegació de periodistes internacionals al Palau de la Generalitat. A les parades de llibres, hi havia des de visions novel·lades dels fets de 1714 fins a assaigs polítics sobre la Catalunya del 2014, per bé que la coincidència d’aquests dos tipus d’obres, segons escriu Josep Playà a La Vanguardia, restava visibilitat als seus autors.
És clar que el guanyador d’aquest Sant Jordi, el suec Jonas Jonasson, autor de l’Analfabeta que va salvar un país, tampoc enguany se l’ha vist per Barcelona. I tampoc no es veuen les parelles dels grans autors, que sovint són la clau del seu èxit, com Mercedes Barcha, esposa de García Márquez, sense la qual l’escriptor colombià reconeixia que no hauria arribat enlloc. La importància dels consorts la reivindica avui Imma Monzó a seu article “Sol i ombra” a La Vanguardia.
L’esclat de Sant Jordi també va invisibilitzar, per un dia, altres notícies, com ara la crisi oberta al PSC arran de la dimissió de deu membres de l’executiva de les comarques gironines. Enric Marin a El Periódico considera que això era previsible des del moment que, davant la disjuntiva entre apostar pel dret a decidir o condicionar l'estratègia a les necessitats del socialisme espanyol, el PSC va optar per aquesta segona opció.
I una altra notícia que ens ha deixat aquest Sant Jordi ha estat el naixement d’El Punt Avui TV. Molta sort, doncs, a aquest nou canal català!
22 d’abril del 2014
El Descosit, 23.04.2014
Avui és Sant Jordi i, per tant, el protagonisme del dia són els llibres. Com que hi ha molt per triar, ens centrarem només en llibres de ficció publicats en català.
Les probabilitats estadístiques que una analfabeta de Soweto arribi quedi un dia tancada en un camió de patates en companyia del rei de Suècia és la nova història que ens proposa Jonas Jonasson, titulada L’analfabeta que va salvar un país. Per la seva banda, Antoni Vives a I demà el paradís ens situa a la colònia espanyola de Fernando Poo, on una jove barcelonina va a viure amb el seu marit terratinent, amb qui s’ha casat a distància...
Un petit joiell és La llarga vida de Marianna Ucrìa, de Dacia Maraini que explica la història d’una duquessa sordmuda des de petita, que esdevé una valuosa observadora del seu temps.
Els ambaixadors d’Albert Vilaró, Premi Josep Pla 2014, ens situen en una Catalunya independent ara fa vuitanta anys. I Jordi Mata, a 1714. Entre dos focs, novel·la alguns episodis dels fets de fa 300 anys a Catalunya.
En l’àmbit de la novel·la històrica, Retorn a Killybergs, de Sorj Chalandon, guanyadora del Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa 2011, relata l’extrema duresa que van viure els independentistes irlandesos de Belfast. I, dins la novel•la negra, Donna Leon a Mort entre línies ens intriga amb unes pàgines retallades d’uns llibres de gran valor d’una biblioteca veneciana...
El flamant Premi Nacional de Cultura Vicenç Pagès Jordà ens parla a Dies de frontera de les parelles que triem, els pares que ens trobem i els fills que portem o no al món. I també de la joventut, una malaltia benigna de la qual cada generació tarda més a guarir-se.
D’entre els clàssics traduïts al català, destaca l’edició d’El Paradís Perdut de John Milton, que recupera la traducció històrica de Josep M. Boix i Selva. I també El llogaret de William Faulkner, crònica mordaç sobre les grans pretensions amb què es vivia al sud dels Estats Units abans de la Guerra de Secessió; Carretera enllà d’Aldous Huxley, escrita des de l’òptica d’un "turista intel·ligent", i Fulles d’herba de Walt Whitman, un dels primers poetes genuïnament americans.
Finalment, parlant de poesia, destaquem dos noms: Carles Duarte, amb l’Alba del vespre, i la Poesia completa de Joan Vinyoli, de qui enguany celebrem el centenari.
Les probabilitats estadístiques que una analfabeta de Soweto arribi quedi un dia tancada en un camió de patates en companyia del rei de Suècia és la nova història que ens proposa Jonas Jonasson, titulada L’analfabeta que va salvar un país. Per la seva banda, Antoni Vives a I demà el paradís ens situa a la colònia espanyola de Fernando Poo, on una jove barcelonina va a viure amb el seu marit terratinent, amb qui s’ha casat a distància...
Un petit joiell és La llarga vida de Marianna Ucrìa, de Dacia Maraini que explica la història d’una duquessa sordmuda des de petita, que esdevé una valuosa observadora del seu temps.
Els ambaixadors d’Albert Vilaró, Premi Josep Pla 2014, ens situen en una Catalunya independent ara fa vuitanta anys. I Jordi Mata, a 1714. Entre dos focs, novel·la alguns episodis dels fets de fa 300 anys a Catalunya.
En l’àmbit de la novel·la històrica, Retorn a Killybergs, de Sorj Chalandon, guanyadora del Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa 2011, relata l’extrema duresa que van viure els independentistes irlandesos de Belfast. I, dins la novel•la negra, Donna Leon a Mort entre línies ens intriga amb unes pàgines retallades d’uns llibres de gran valor d’una biblioteca veneciana...
El flamant Premi Nacional de Cultura Vicenç Pagès Jordà ens parla a Dies de frontera de les parelles que triem, els pares que ens trobem i els fills que portem o no al món. I també de la joventut, una malaltia benigna de la qual cada generació tarda més a guarir-se.
D’entre els clàssics traduïts al català, destaca l’edició d’El Paradís Perdut de John Milton, que recupera la traducció històrica de Josep M. Boix i Selva. I també El llogaret de William Faulkner, crònica mordaç sobre les grans pretensions amb què es vivia al sud dels Estats Units abans de la Guerra de Secessió; Carretera enllà d’Aldous Huxley, escrita des de l’òptica d’un "turista intel·ligent", i Fulles d’herba de Walt Whitman, un dels primers poetes genuïnament americans.
Finalment, parlant de poesia, destaquem dos noms: Carles Duarte, amb l’Alba del vespre, i la Poesia completa de Joan Vinyoli, de qui enguany celebrem el centenari.
El Descosit, 22.04.2014
“Gabriel García Márquez no va morir un dia de Sant Jordi, com Shakespeare, Cervantes o Pla, sinó sis dies abans, a temps perquè els llibreters demanin llibres seus i els puguin exposar com una verdadera joia en aquesta altra fira de les vanitats de demà.” Ho escriu Manuel Cuyàs a El Punt Avui, que en destaca especialment la faceta periodística d’en Gabo, amb cròniques que, a la llum dels fets objectius, no s’ajustaven sempre a la realitat però t’atansaven a la veritat, que és el que relment importa. Esclar que visions com aquestes encara avui són descartades a les objectivistes facultats de “comunicació” del nostre país.
Seguint amb l’àmbit universitari, Salvador Cardús es pregunta a l’Ara si ens fan feliços les humanitats i constata la incongruència que suposa exigir una formació més orientada al mercat de treball, per excel·lir en els rànquings de PISA, i alhora presentar les humanitats com a víctimes d’un mercat laboral capitalista insaciable. Afirma que la formació humanística té més a veure amb desvetllar una disposició encuriosida, atenta i reflexiva davant del coneixement que amb dominar un determinat tipus de matèries. O, com diu Gregorio Luri: “L’humanisme no és tant el coneixement dels clàssics com el domini de la lectura lenta.” Enteses així, les humanitats no moriran mai i, certament, ens poden fer més felicos.
Per la seva banda, José M. Ruiz Simon escriu a La Vanguardia sobre els universitaris que s’endeuten per pagar els seus estudis als Estats Units i el Regne Unit i afegeix que, atesa la situació de bancarrota de la universitat espanyola, la bombolla de l’economia del coneixement no trigarà a esclatar al nostre país. Tot plegat és consequència del procés de mercantilització i d'encariment dels estudis superiors i de la progressiva desaparició del model anterior d'universitat pública.
Tornant a Sant Jordi, Esperanza Garcia recorda a El Periódico que la data marca l’inici del compte enrere d’un any que ha marcat l’Assemblea Nacional Catalana per a una declaració unilaterial d’independència de Catalunya el 23 d’abril de 2015 i se sorprèn que l’ANC, una assemblea amb molt suport popular però que no forma part del sistema democràtic, adverteixi que no permetrà que el Govern Mas esgoti la legislatura al 2016 si abans no hi ha referèndum.
En fi, sigui com sigui, que demà gaudim d’una jornada festiva de cultura, tradició i amor. Feliç diada de Sant Jordi!
Seguint amb l’àmbit universitari, Salvador Cardús es pregunta a l’Ara si ens fan feliços les humanitats i constata la incongruència que suposa exigir una formació més orientada al mercat de treball, per excel·lir en els rànquings de PISA, i alhora presentar les humanitats com a víctimes d’un mercat laboral capitalista insaciable. Afirma que la formació humanística té més a veure amb desvetllar una disposició encuriosida, atenta i reflexiva davant del coneixement que amb dominar un determinat tipus de matèries. O, com diu Gregorio Luri: “L’humanisme no és tant el coneixement dels clàssics com el domini de la lectura lenta.” Enteses així, les humanitats no moriran mai i, certament, ens poden fer més felicos.
Per la seva banda, José M. Ruiz Simon escriu a La Vanguardia sobre els universitaris que s’endeuten per pagar els seus estudis als Estats Units i el Regne Unit i afegeix que, atesa la situació de bancarrota de la universitat espanyola, la bombolla de l’economia del coneixement no trigarà a esclatar al nostre país. Tot plegat és consequència del procés de mercantilització i d'encariment dels estudis superiors i de la progressiva desaparició del model anterior d'universitat pública.
Tornant a Sant Jordi, Esperanza Garcia recorda a El Periódico que la data marca l’inici del compte enrere d’un any que ha marcat l’Assemblea Nacional Catalana per a una declaració unilaterial d’independència de Catalunya el 23 d’abril de 2015 i se sorprèn que l’ANC, una assemblea amb molt suport popular però que no forma part del sistema democràtic, adverteixi que no permetrà que el Govern Mas esgoti la legislatura al 2016 si abans no hi ha referèndum.
En fi, sigui com sigui, que demà gaudim d’una jornada festiva de cultura, tradició i amor. Feliç diada de Sant Jordi!
11 d’abril del 2014
El Descosit, 11.04.2014
“Si CiU es presenta a unes eleccions amb l'objectiu de declarar la independència, crec que alguns ens ho haurem de pensar molt clarament”, va afirmar Josep A. Duran i Lleida ahir a Onda Cero. Segons escriu Vicent Sanchis a El Punt Avui, això confirmaria el rumor que circula per Barcelona, sobre la creació d’una nova opció política “catalanista i espanyola”, integrada per catalans del PP i alguns dirigents d'Unió i liderada per Duran, que comptaria amb el suport d'alguns importants grups de comunicació autòctons i de dues entitats financeres de pes. En fi, és una brama més sobre Duran, de qui temps enrere es deia que volia ser ministre.
Una altra protagonista política d’ahir fou Susana Diez, que va destituir la consellera d’Habitatge de la Junta d’Andalusia per haver decidit discrecionalment l’assignació d’uns habitatges buits a un col·lectiu okupa, com explica l’editorial d’El País.
I el tercer protagonista destacat està, per sort, molt lluny de les nostres fronteres: és el líder nord-coreà Kim-Jong-un, que ha imposat a tots els seus compatriotes un nou estil de pentinat. És el que Espinàs anomena “una col·lectiva presa de pèl” a El Periódico. Precisament en aquest diari, el president del Consell de l’Advocacia Catalana Miquel Samper, parla d’un altre cas de l’”ordeno y mando”, però ara a casa nostra: l’avantprojecte de llei orgànica del poder judicial, que, a banda de limitar la llibertat d’expressió dels jutges, qüestiona el principi de submissió a les lleis internacionals, quan permet que les resolucions espanyoles revocades pet Tribunal Europeu de Drets Humans es puguin recórrer davant el Tribunal Suprem. Segons Samper, si la reforma prospera, alentirà els procediments amb la instrucció col·legiada i, en definitiva, allunyarà la justícia dels ciutadans, més del que ja ho ha fet la llei de taxes i del que ho farà la nova llei de demarcació i planta.
Precisament una visió excessivament legalista de l’Estat és el que impedeix arribar a una solució política en el cas català, segons escriu José Antich a La Vanguardia, que considera ho atribueix al pes excessiu que tenen els advocats de l’Estat en l’Executiu de Rajoy.
I, avui sí, acabem parlant del Barça. Al Calderón els jugadors no van poder o no van saber guanyar. Per a alguns fou un problema d’actitud. Els mancava l’estil Guardiola. I és que, com escriu Toni Padilla a l’Ara, “Pep, ens vas malacostumar!”
Una altra protagonista política d’ahir fou Susana Diez, que va destituir la consellera d’Habitatge de la Junta d’Andalusia per haver decidit discrecionalment l’assignació d’uns habitatges buits a un col·lectiu okupa, com explica l’editorial d’El País.
I el tercer protagonista destacat està, per sort, molt lluny de les nostres fronteres: és el líder nord-coreà Kim-Jong-un, que ha imposat a tots els seus compatriotes un nou estil de pentinat. És el que Espinàs anomena “una col·lectiva presa de pèl” a El Periódico. Precisament en aquest diari, el president del Consell de l’Advocacia Catalana Miquel Samper, parla d’un altre cas de l’”ordeno y mando”, però ara a casa nostra: l’avantprojecte de llei orgànica del poder judicial, que, a banda de limitar la llibertat d’expressió dels jutges, qüestiona el principi de submissió a les lleis internacionals, quan permet que les resolucions espanyoles revocades pet Tribunal Europeu de Drets Humans es puguin recórrer davant el Tribunal Suprem. Segons Samper, si la reforma prospera, alentirà els procediments amb la instrucció col·legiada i, en definitiva, allunyarà la justícia dels ciutadans, més del que ja ho ha fet la llei de taxes i del que ho farà la nova llei de demarcació i planta.
Precisament una visió excessivament legalista de l’Estat és el que impedeix arribar a una solució política en el cas català, segons escriu José Antich a La Vanguardia, que considera ho atribueix al pes excessiu que tenen els advocats de l’Estat en l’Executiu de Rajoy.
I, avui sí, acabem parlant del Barça. Al Calderón els jugadors no van poder o no van saber guanyar. Per a alguns fou un problema d’actitud. Els mancava l’estil Guardiola. I és que, com escriu Toni Padilla a l’Ara, “Pep, ens vas malacostumar!”
10 d’abril del 2014
El Descosit, 10.04.2014
L’FMI ha tornat a interpel·lar el BCE sobre la salut de la banca europea, els seus crèdits morosos i la seva reticència a facilitar el crèdit com un seriós obstacle per a la recuperació econòmica, segons escriu Manuel Pérez a La Vanguardia. Pel que fa a l’economia espanyola, Antonio Argandoña assenyala a El Periódico que Espanya encara gasta més del que ingressa i, com que les retallades ja han tocat fons, ara caldrà augmentar els ingressos via impostos. Veurem, doncs, què dóna de si la reforma anunciada per Montoro.
Una altra reforma que ja s’ha produït, amb poc èxit, és la de la justícia universal, que segons l’editorial d’El País hauria de ser objecte d’una rectificació sensata. Perquè no pot ser que per fer un favor al Govern de Pequín, en nom de la realpolitik, es deixin impunes vuit presumptes narcotraficants d’un vaixell sense bandera amb quasi 10 tones d’haixix, per a l’arrest dels quals Espanya va desatendre l’auxili del Govern de París.
Sobre la sessió de dimarts a Les Corts, Toni Aira parla a El Singular Digital del no-discurs de Rajoy, sense cap assumpció de responsabilitat en l’afer i sense cap proposta per solucionar res, més enllà de dir: "Traieu-vos aquesta bogeria del cap", i diu que aquest menysteniment impel·leix molts catalans a persistir en la voluntat de decidir. Tal com ha quedat la qüestió catalana després del debat, es pot arribar a l’opció terrible, segons Fernando Ónega, d’una declaració unilateral d’independència, perquè el "posi dia i hora" de Mas i Duran no sembla que tingui futur davant l’actitud de Rajoy. Per la seva banda, Rahola, també a La Vanguardia, critica la poca cintura democràtica que es va viure al Congrés i recorda que els estats, a diferència de les nacions, només es poden cohesionar per la violència o per la complicitat, i la complicitat no es va veure enlloc.
Mentrestant, ahir al Cercle d’Economia, Miguel Herrero de Miñón, va afirmar que Catalunya és una nació que necessita un reconeixement i que esmenar la ficció que dura des de la transició de prescindir de la plurinacionalitat de l’Estat i accentuar la nacionalitat d'unes autonomies que mai no han estat nacions. La seva proposta per resoldre el tema català és dotar Catalunya d'un pacte blindat diferencial com el basc o el navarrès, però per a això, afegeix, cal voluntat política i de negociació.
Una altra reforma que ja s’ha produït, amb poc èxit, és la de la justícia universal, que segons l’editorial d’El País hauria de ser objecte d’una rectificació sensata. Perquè no pot ser que per fer un favor al Govern de Pequín, en nom de la realpolitik, es deixin impunes vuit presumptes narcotraficants d’un vaixell sense bandera amb quasi 10 tones d’haixix, per a l’arrest dels quals Espanya va desatendre l’auxili del Govern de París.
Sobre la sessió de dimarts a Les Corts, Toni Aira parla a El Singular Digital del no-discurs de Rajoy, sense cap assumpció de responsabilitat en l’afer i sense cap proposta per solucionar res, més enllà de dir: "Traieu-vos aquesta bogeria del cap", i diu que aquest menysteniment impel·leix molts catalans a persistir en la voluntat de decidir. Tal com ha quedat la qüestió catalana després del debat, es pot arribar a l’opció terrible, segons Fernando Ónega, d’una declaració unilateral d’independència, perquè el "posi dia i hora" de Mas i Duran no sembla que tingui futur davant l’actitud de Rajoy. Per la seva banda, Rahola, també a La Vanguardia, critica la poca cintura democràtica que es va viure al Congrés i recorda que els estats, a diferència de les nacions, només es poden cohesionar per la violència o per la complicitat, i la complicitat no es va veure enlloc.
Mentrestant, ahir al Cercle d’Economia, Miguel Herrero de Miñón, va afirmar que Catalunya és una nació que necessita un reconeixement i que esmenar la ficció que dura des de la transició de prescindir de la plurinacionalitat de l’Estat i accentuar la nacionalitat d'unes autonomies que mai no han estat nacions. La seva proposta per resoldre el tema català és dotar Catalunya d'un pacte blindat diferencial com el basc o el navarrès, però per a això, afegeix, cal voluntat política i de negociació.
9 d’abril del 2014
El Descosit, 09.04.2014
Josep Ramoneda escriu a l’Ara que, encara que la corrupció és, després de l’atur, el que més preocupa els ciutadans (41%), els casos concrets decauen en els mitjans, els partits polítics ja ni se senten obligats a donar explicacions, i s’imposa la resignació. Tanmateix. conclou que, mentre no s’assumeixin responsabilitats al més alt nivell, la xacra continuarà.
La darrera ocurrència d'una classe política malgastadora, pèssima gestora i amb amics a les constructores és que ara els ciutadans paguem el rescat dels peatges de les ruïnoses autopistes de Mdrid, unes obres dissenyades per maquillar comptes pressupostaris, segons escriu Jesús López-Medel a El Periódico.
El debat d’ahir al Congrés no va contribuir gens a confiar en la política. Segons l’editorial d’El País, va tancar la porta a la consulta unilateral i va obrir la del diàleg polític dins la Constitució. Tanmateix, Màrius Carol a La Vanguardia considera que fou una oportunitat perduda per acostar posicions i Carlos Elordi a El Periódico afegeix que l’autisme espanyol no acabarà amb el conflicte català, sinó que l'aguditzarà.
Enric Juliana sosté que el discurs de Rajoy no s’adreçava als catalans, sinó als seus propis votants, descontents amb les polítiques del PP, als quals els va dir, en vigílies de les eleccions europees: el garant de l'estabilitat i la sobirania espanyola sóc jo. Sigui com sigui, el procés català no serà fàcil resoldre, segons Antoni Puigverd, perquè els qui continuen jugant amb les cartes de la il·lusió ahir es van topar amb uns jugadors acostumats a segles de pòquer jurídic. En tot cas, com escriu Rahola, ahir no es va tancar res, sinó que es va evidenciar la dimensió real del problema. I, vista la manera tan estranya d'entendre la democràcia que tenen alguns, ja no se sap si l’illa deserta és Catalunya o Espanya.
Francesc Canosa explica a El Punt Avui que un altre 8 d’abril, l’any 1898, salpava la marina espanyola de Cadis per sufocar el brot independentista de Cuba. I quaranta anys més tard, tal dia com avui el franquisme incipient assassinava Carrasco i Formiguera a Burgos per haver-se mantingut fidel a la legalitat republicana en esclatar la guerra civil. És estrany que ahir no ho recordés ningú.
Acabem amb un memorial a Subirachs, l’escultor de la Sagrada Família, el qual, com escriu Eva Piquer a Catorze.cat, va viure lluitant contra la mort per crear unes obres que el sobreviuran.
La darrera ocurrència d'una classe política malgastadora, pèssima gestora i amb amics a les constructores és que ara els ciutadans paguem el rescat dels peatges de les ruïnoses autopistes de Mdrid, unes obres dissenyades per maquillar comptes pressupostaris, segons escriu Jesús López-Medel a El Periódico.
El debat d’ahir al Congrés no va contribuir gens a confiar en la política. Segons l’editorial d’El País, va tancar la porta a la consulta unilateral i va obrir la del diàleg polític dins la Constitució. Tanmateix, Màrius Carol a La Vanguardia considera que fou una oportunitat perduda per acostar posicions i Carlos Elordi a El Periódico afegeix que l’autisme espanyol no acabarà amb el conflicte català, sinó que l'aguditzarà.
Enric Juliana sosté que el discurs de Rajoy no s’adreçava als catalans, sinó als seus propis votants, descontents amb les polítiques del PP, als quals els va dir, en vigílies de les eleccions europees: el garant de l'estabilitat i la sobirania espanyola sóc jo. Sigui com sigui, el procés català no serà fàcil resoldre, segons Antoni Puigverd, perquè els qui continuen jugant amb les cartes de la il·lusió ahir es van topar amb uns jugadors acostumats a segles de pòquer jurídic. En tot cas, com escriu Rahola, ahir no es va tancar res, sinó que es va evidenciar la dimensió real del problema. I, vista la manera tan estranya d'entendre la democràcia que tenen alguns, ja no se sap si l’illa deserta és Catalunya o Espanya.
Francesc Canosa explica a El Punt Avui que un altre 8 d’abril, l’any 1898, salpava la marina espanyola de Cadis per sufocar el brot independentista de Cuba. I quaranta anys més tard, tal dia com avui el franquisme incipient assassinava Carrasco i Formiguera a Burgos per haver-se mantingut fidel a la legalitat republicana en esclatar la guerra civil. És estrany que ahir no ho recordés ningú.
Acabem amb un memorial a Subirachs, l’escultor de la Sagrada Família, el qual, com escriu Eva Piquer a Catorze.cat, va viure lluitant contra la mort per crear unes obres que el sobreviuran.
8 d’abril del 2014
El Descosit, 08.04.2014
Avui, Catalunya torna a estar en un moment crucial, conscient de la seva personalitat col·lectiva, seguint les paraules que va escriure setanta anys enrere Jaume Vicens Vives i que reprodueix Màrius Carol a La Vanguardia. Tant de bo que el to i els discursos d’aquesta tarda al Congrés no tanquin portes. Antoni Bassas aposta a l’Ara per un debat amb arguments i sense tòpics. I Marçal Sintes a El Periódico demana que estigui presidit per la serietat i el rigor, i que Turull, Rovira i Herrera expliquin de forma clara els motius de la reivindicació catalana, perquè la seva intervenció serà jutjada per l'opinió pública internacional. I, a Rajoy, que aporti propostes de solució política, en comptes d’invocar les lleis i la Constitució. Tanmateix, segons M. Dolores Garcia, avui es produirà finalment l’anunciat xoc de trens entre la legitimitat i la legalitat, i s’evidenciarà l’abisme que separa Catalunya d’Espanya. Davant d’això, diu, cal emprendre urgentment canvis en l'arquitectura i el funcionament territorial de l'Estat, més enllà de tacticismes.
Pel que fa al conflicte de Crimea, Iulia Timoxenko escriu a l’Ara que si fa 75 anys a Ialta Stalin va convertir Churchill i Roosevelt en còmplices d’una divisió d’Europa que va esclavitzar la meitat del continent durant mig segle, avui Putin intenta fer còmplice Occident del desmembrament d’Ucraïna mitjançant la negociació d’una Constitució federal dissenyada pel Kremlin que crearia una dotzena de crimees, petits bocins que després Rússia podria devorar amb facilitat. I adverteix que aquestes condicions, si són acceptades per Occident, soscavaran fatalment la sobirania d’Ucraïna.
Mentrestant, a Hongria, diumenge passat Viktor Orban va renovar la majoria absoluta. Aquest resultat ha causat inquietud a Brussel·les, i no tan sols per l’euroescepticisme d’Orban; també per la seva progressiva acumulació de poders, que erosiona els principis de l'Estat democràtic i lesiona la separació de poders que l'ha de caracteritzar.
En aquests temps de polítics mediocres, a sou d’interessos inconfessables, és bo la labor ingent i exemplar de figures com Enric Prat de la Riba, que "en comptes de governar contra alguna cosa, va governar per a tothom i pels interessos generals", segons l’homenot que li va dedicar Josep Pla. O el socialista francès Jean Jaurès, la vida del qual fou un seguit d'actes de valentia, de recerca de la justícia i la igualtat, com recorda Joaquim Coello a l’article que li dedica a El Punt Avui.
Pel que fa al conflicte de Crimea, Iulia Timoxenko escriu a l’Ara que si fa 75 anys a Ialta Stalin va convertir Churchill i Roosevelt en còmplices d’una divisió d’Europa que va esclavitzar la meitat del continent durant mig segle, avui Putin intenta fer còmplice Occident del desmembrament d’Ucraïna mitjançant la negociació d’una Constitució federal dissenyada pel Kremlin que crearia una dotzena de crimees, petits bocins que després Rússia podria devorar amb facilitat. I adverteix que aquestes condicions, si són acceptades per Occident, soscavaran fatalment la sobirania d’Ucraïna.
Mentrestant, a Hongria, diumenge passat Viktor Orban va renovar la majoria absoluta. Aquest resultat ha causat inquietud a Brussel·les, i no tan sols per l’euroescepticisme d’Orban; també per la seva progressiva acumulació de poders, que erosiona els principis de l'Estat democràtic i lesiona la separació de poders que l'ha de caracteritzar.
En aquests temps de polítics mediocres, a sou d’interessos inconfessables, és bo la labor ingent i exemplar de figures com Enric Prat de la Riba, que "en comptes de governar contra alguna cosa, va governar per a tothom i pels interessos generals", segons l’homenot que li va dedicar Josep Pla. O el socialista francès Jean Jaurès, la vida del qual fou un seguit d'actes de valentia, de recerca de la justícia i la igualtat, com recorda Joaquim Coello a l’article que li dedica a El Punt Avui.
7 d’abril del 2014
El Descosit, 07.04.2014
Ahir, a la Generalitat, es va commemorar el centenari de la constitució de la Mancomunitat. En parla avui el conseller Gordó a l’Ara, segons el qual la institució que va forjar Part de la Riba fou la primera victòria nacional des del 1714 i va contribuir decisivament a articular el catalanisme polític, perquè va saber tenir paciència i va saber lluitar amb les eines de la política i, a més, comptava amb una societat forta i cohesionada, que hi va posar esforç, ganes, il·lusió i decisió, elements fonamentals per fer prosperar la nostra situació actual.
A aquesta societat, els governants li han de fer consultes, segons escriu Remei Margarit a La Vanguardia, perquè els polítics no han d’oblidar que només són servents dels ciutadans i pagats amb els nostres impostos. Concretament sobre "la consulta" a Catalunya, afegeix que la pregunta ha de ser clara, perquè l’ambigüitat no resol res, sinó que embolica encara més la troca. Tanmateix, Manuel Cruz expressa a El Periódico la paradoxa, no exempta de demagògia, d’anar a votar el 9-N per reivindicar precisament el dret de votar.
En l’àmbit social, Enric Sierra escriu a La Vanguardia que la desacreditació pública de Montoro als informes sobre pobresa infantil de Càritas, que no ha agradat gens a la majoria d'ONG que lluiten contra la misèria diàriament acomplint un servei públic que lamentablement l'Administració ha deixat buit. I assenyala que, per molt que les dades que treuen a la llum les entitats socials siguin antipàtiques per al Govern, negar-les és propi del que van fer Aznar amb els presumptes autors etarres dels atemptats de l'11-M o Rodríguez Zapatero obviant la crisi econòmica. I només cal recordar com van acabar tots dos.
Mentrestant, Espanya ja és el país de la Unió Europea on circulen més bitllets de 500 euros, com llegim a l’editorial de La Vanguardia, un país que viu ara l’enrenou que ha causat Pilar Urbano amb el seu darrer llibre, en afirmar que el gran colpista del 23-F fou el Rei, una tesi que curiosament ha aconseguit enfurismar tot el galliner polític, com explica Ferran Monegal a El Periódico.
I, en la crònica internacional, l’editorial d’El País es fa ressò de la situació d’ingovernabilitat que viu Veneçuela des de fa dos mesos. Acabem amb un record nostàlgic pel petit gran actor Mickey Rooney, que ens deixava ahir als 93 anys, dos mesos després de Shirley Temple.
A aquesta societat, els governants li han de fer consultes, segons escriu Remei Margarit a La Vanguardia, perquè els polítics no han d’oblidar que només són servents dels ciutadans i pagats amb els nostres impostos. Concretament sobre "la consulta" a Catalunya, afegeix que la pregunta ha de ser clara, perquè l’ambigüitat no resol res, sinó que embolica encara més la troca. Tanmateix, Manuel Cruz expressa a El Periódico la paradoxa, no exempta de demagògia, d’anar a votar el 9-N per reivindicar precisament el dret de votar.
En l’àmbit social, Enric Sierra escriu a La Vanguardia que la desacreditació pública de Montoro als informes sobre pobresa infantil de Càritas, que no ha agradat gens a la majoria d'ONG que lluiten contra la misèria diàriament acomplint un servei públic que lamentablement l'Administració ha deixat buit. I assenyala que, per molt que les dades que treuen a la llum les entitats socials siguin antipàtiques per al Govern, negar-les és propi del que van fer Aznar amb els presumptes autors etarres dels atemptats de l'11-M o Rodríguez Zapatero obviant la crisi econòmica. I només cal recordar com van acabar tots dos.
Mentrestant, Espanya ja és el país de la Unió Europea on circulen més bitllets de 500 euros, com llegim a l’editorial de La Vanguardia, un país que viu ara l’enrenou que ha causat Pilar Urbano amb el seu darrer llibre, en afirmar que el gran colpista del 23-F fou el Rei, una tesi que curiosament ha aconseguit enfurismar tot el galliner polític, com explica Ferran Monegal a El Periódico.
I, en la crònica internacional, l’editorial d’El País es fa ressò de la situació d’ingovernabilitat que viu Veneçuela des de fa dos mesos. Acabem amb un record nostàlgic pel petit gran actor Mickey Rooney, que ens deixava ahir als 93 anys, dos mesos després de Shirley Temple.
4 d’abril del 2014
El Descosit, 04.04.2014
Ara que la inflació està tan baixa, el BCE hauria d’actuar amb celeritat per complir la seva funció i aconseguir que el crèdit arribi a les pimes i a les famílies, segons l’editorial de La Vanguardia. En comptes d’això, Mario Draghi es limita advertir els països europeus que redueixin el dèficit i facin reformes estructurals.
A casa nostra, Víctor Grifols ha encoratjat Mas a tirar endavant el procés sobiranista. A proposit d’això, Ignasi Aragay escriu a l’Ara que associar l’independentisme amb una Catalunya tancada, pobletana i capficada és actuar de mala fe, perquè aquest justament neix de la necessitat de ser cosmopolites. Com ho és Grífols i com ho és el Barça.
A propòsit del Barça, Marta Lasalas escriu a El Singular Digital que ja és casualitat que hi esclati el major escàndol al voltant del contracte de Neymar, que el jugador més perseguit per Hisenda sigui Messi i que ara la FIFA escampi ombres sobre el tractament que la Masia dóna als fitxatges més joves, quan ha estat un model arreu del món. I es pregunta si potser a alguns despatxos els molesten els mosaics organitzats pel club, que el camp acollís un concert independentista o obrís les portes a la Via Catalana...
I una altra institució catalana, els Mossos d’Esquadra, també viuen fets estranys: si fa una setmana es van trobar que alguns dels encaputxats antisistema que intentaven reduir a Barcelona eren policies de paisà, ara esclata la notícia de la mort, amb poques hores, de diferència, de dos homes que han detingut aquesta setmana, com llegim a l’editorial d’El País.
Aquestes notícies, que vénen a qüestionar la labor del Barça i dels Mossos, quina intenció tenen? En buscar-hi la resposta, potser entendrem per què Catalunya ha desistit de la seva pretensió històrica de canviar Espanya, com escriu Bru de Sala a El Periódico –o, en paraules de Pla que avui recorda José Antich a La Vanguardia, “a Madrid no hi tinc res a fer”. Mentrestant, encoratgem la fermesa del president Bartomeu i del conseller Espadaler, com també la de molts mestres, que aguanten heroicament i actuen amb la diligència del bomber, davant l’abandonisme de molts pares, com escriu Francesc Marc Alvaro.
Per acabar bé la setmana, avui Carles Sans a El Periódico ens recorda la importància de riure'ns de nosaltres mateixos perquè, si ens prenem massa seriosament, correm el risc de semblar ridículs.
A casa nostra, Víctor Grifols ha encoratjat Mas a tirar endavant el procés sobiranista. A proposit d’això, Ignasi Aragay escriu a l’Ara que associar l’independentisme amb una Catalunya tancada, pobletana i capficada és actuar de mala fe, perquè aquest justament neix de la necessitat de ser cosmopolites. Com ho és Grífols i com ho és el Barça.
A propòsit del Barça, Marta Lasalas escriu a El Singular Digital que ja és casualitat que hi esclati el major escàndol al voltant del contracte de Neymar, que el jugador més perseguit per Hisenda sigui Messi i que ara la FIFA escampi ombres sobre el tractament que la Masia dóna als fitxatges més joves, quan ha estat un model arreu del món. I es pregunta si potser a alguns despatxos els molesten els mosaics organitzats pel club, que el camp acollís un concert independentista o obrís les portes a la Via Catalana...
I una altra institució catalana, els Mossos d’Esquadra, també viuen fets estranys: si fa una setmana es van trobar que alguns dels encaputxats antisistema que intentaven reduir a Barcelona eren policies de paisà, ara esclata la notícia de la mort, amb poques hores, de diferència, de dos homes que han detingut aquesta setmana, com llegim a l’editorial d’El País.
Aquestes notícies, que vénen a qüestionar la labor del Barça i dels Mossos, quina intenció tenen? En buscar-hi la resposta, potser entendrem per què Catalunya ha desistit de la seva pretensió històrica de canviar Espanya, com escriu Bru de Sala a El Periódico –o, en paraules de Pla que avui recorda José Antich a La Vanguardia, “a Madrid no hi tinc res a fer”. Mentrestant, encoratgem la fermesa del president Bartomeu i del conseller Espadaler, com també la de molts mestres, que aguanten heroicament i actuen amb la diligència del bomber, davant l’abandonisme de molts pares, com escriu Francesc Marc Alvaro.
Per acabar bé la setmana, avui Carles Sans a El Periódico ens recorda la importància de riure'ns de nosaltres mateixos perquè, si ens prenem massa seriosament, correm el risc de semblar ridículs.
3 d’abril del 2014
El Descosit, 03.04.2014
L’últim any, el nombre d'afiliats a la Seguretat Social ha augmentat en 115.013 persones. Ara el repte és, segons l’editorial de La Vanguardia, aprofitar aquest conjuntura favorable per fer que el crèdit arribi a les pimes i a les families, i establir el contracte únic per als nous llocs de treball. I davant la interpretació partidista de les dades de l’atur, Fernando Ónega adverteix als polítics que l'ocupació d'una persona no és un acte de propaganda, sinó la sortida d'un drama personal. I continuen quedant prop de cinc milions d'aturats.
Ricard Zapata-Barrero escriu a El Periódico sobre l’augment de la xenofòbia, no com a realitat social, sinó com a constructe polític, i demana adoptar tres mesures ràpides per combatre-la: que la Generalitat declari que Catalunya no tolerarà la vulneració dels drets humans i combatrà les pràctiques dels governs que els vulnerin, que el Parlament faci signar als partits una carta de valors i de respecte als drets humans, i que els partits es comprometin a no utilitzar el fòrum públic per legitimar discursos i pràctiques xenòfobes.
Per la seva banda, Joan M. Tresserres denuncia a l’Ara la subordinació de la política a l’oportunisme de l’economia quan arriben uns especuladors, disfressats d’inversors, i demanen unes condicions de privilegi per muntar els seus negocis. I critica que la dreta i unes esquerres cada vegada més burocratitzades i conservadores hagin bandejat el debat sobre la naturalesa del sistema social, caracteritzant d’”antisistema” les alternatives trencadores per combatre la desigualtat, la pobresa, la injustícia i la corrupció.
En el terreny cultural, ens hem de felicitar perquè aquesta setmana neix “Catorze.cat”, una nova revista en català, com explica Imma Monzó.
I, finalment, també a La Vanguardia, Francesc M. Alvaro parla de la impossibilitat que Tarradellas torni de nou, ara que la mort de Suárez ha desfermat el revival de la transició, perquè la societat catalana ha canviat i, a Madrid, els qui podrien moure fitxa tenen por; a més, ja fa temps que el cardenal Tarancón fou substituït per Rouco Varela. Tanmateix, potser sí que, com escriu Juancho Dumall a El Períodico, ens hauríem de prendre amb més humor la consulta i fer com els anglesos, que a la serios premsa britànica escriuen, entre altres facècies, que amb la independència els escocesos passaran a conduir per la dreta o la bandera britànica perdrà les franges de color blau...
Ricard Zapata-Barrero escriu a El Periódico sobre l’augment de la xenofòbia, no com a realitat social, sinó com a constructe polític, i demana adoptar tres mesures ràpides per combatre-la: que la Generalitat declari que Catalunya no tolerarà la vulneració dels drets humans i combatrà les pràctiques dels governs que els vulnerin, que el Parlament faci signar als partits una carta de valors i de respecte als drets humans, i que els partits es comprometin a no utilitzar el fòrum públic per legitimar discursos i pràctiques xenòfobes.
Per la seva banda, Joan M. Tresserres denuncia a l’Ara la subordinació de la política a l’oportunisme de l’economia quan arriben uns especuladors, disfressats d’inversors, i demanen unes condicions de privilegi per muntar els seus negocis. I critica que la dreta i unes esquerres cada vegada més burocratitzades i conservadores hagin bandejat el debat sobre la naturalesa del sistema social, caracteritzant d’”antisistema” les alternatives trencadores per combatre la desigualtat, la pobresa, la injustícia i la corrupció.
En el terreny cultural, ens hem de felicitar perquè aquesta setmana neix “Catorze.cat”, una nova revista en català, com explica Imma Monzó.
I, finalment, també a La Vanguardia, Francesc M. Alvaro parla de la impossibilitat que Tarradellas torni de nou, ara que la mort de Suárez ha desfermat el revival de la transició, perquè la societat catalana ha canviat i, a Madrid, els qui podrien moure fitxa tenen por; a més, ja fa temps que el cardenal Tarancón fou substituït per Rouco Varela. Tanmateix, potser sí que, com escriu Juancho Dumall a El Períodico, ens hauríem de prendre amb més humor la consulta i fer com els anglesos, que a la serios premsa britànica escriuen, entre altres facècies, que amb la independència els escocesos passaran a conduir per la dreta o la bandera britànica perdrà les franges de color blau...
2 d’abril del 2014
El Descosit, 02.04.2014
Josep Ramoneda escriu a l’Ara que la desfeta socialista a França indica que, si la socialdemocràcia no aconsegueix diferenciar-se de la dreta, està condemnada a la frustració i confirma que Marine Le Pen marca l’agenda política, perquè Manuel Valls s’ha singularitzat per combatre la immigració irregular. Serà capaç de rescatar l’electorat de la por i la frustració? Josep Borrell a El Periódico diu el nomenament de Valls és coherent per continuar aplicant les polítiques neoliberals d’Hollande, però no per garantir més esquerra i més justícia social.
Sobre Suárez, Javier Cercas escriu a El País que fou l’heroi de la traïció, perquè essent un franquista que no s’arrugava mai, el Rei el va contractar per matar el franquisme i engendrar una democràcia on creia que les coses li anirien igual de bé o millor, però amb aquesta operació es va suïcidar a si mateix: els militars el van castigar per la traïció amb el 23-F i els demòcrates, a les eleccions de l’any seguent, pel seu arribisme d’ascendència franquista.
Mentrestant, avui, a Catalunya 1 de cada 4 escolars de 15 anys són incapaços de resoldre problemes de la vida quotidiana. Ho diu el darrer Informe PISA, del qual es fa ressò l’editorial d’El Punt Avui, que afegeix que aquest fracàs no l’hem de considerar responsabilitat única de les escoles, sinó també de les famílies, si bé també indica que l'ensenyament hauria d’estar més centrat en la pràctica i menys en la teoria.
Dies enrere es va atorgar a Raimon el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Avui, Salvador Cardús analitza a La Vanguardia el fenomen Raimon “com a formador d'una memòria que ha contribuït decididament a reinterpretar un passat galdós fins a posar-lo al servei d'un present capaç de mirar cap al futur amb esperança”. I parlant d’esperança, Jordi Barbeta escriu que, després de la sentència del Constitucional, sembla difícil que es pugui impugnar la llei catalana de consultes que s'aprovarà al setembre. Tanmateix, afegeix, això no vol dir que s'accepti la pregunta, perquè, segons la Constitució, hi ha coses que als catalans no se'ls poden preguntar. I també sobre el procés català, Jofre Llombart fa una original reflexió a El Singular Digital, en forma de poema on tots els versos comencen igual: “Potser pensen...”
En fi, dimarts que ve a Madrid veurem quin futur té aquest procés... I també el del Barça a la Champions.
Sobre Suárez, Javier Cercas escriu a El País que fou l’heroi de la traïció, perquè essent un franquista que no s’arrugava mai, el Rei el va contractar per matar el franquisme i engendrar una democràcia on creia que les coses li anirien igual de bé o millor, però amb aquesta operació es va suïcidar a si mateix: els militars el van castigar per la traïció amb el 23-F i els demòcrates, a les eleccions de l’any seguent, pel seu arribisme d’ascendència franquista.
Mentrestant, avui, a Catalunya 1 de cada 4 escolars de 15 anys són incapaços de resoldre problemes de la vida quotidiana. Ho diu el darrer Informe PISA, del qual es fa ressò l’editorial d’El Punt Avui, que afegeix que aquest fracàs no l’hem de considerar responsabilitat única de les escoles, sinó també de les famílies, si bé també indica que l'ensenyament hauria d’estar més centrat en la pràctica i menys en la teoria.
Dies enrere es va atorgar a Raimon el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Avui, Salvador Cardús analitza a La Vanguardia el fenomen Raimon “com a formador d'una memòria que ha contribuït decididament a reinterpretar un passat galdós fins a posar-lo al servei d'un present capaç de mirar cap al futur amb esperança”. I parlant d’esperança, Jordi Barbeta escriu que, després de la sentència del Constitucional, sembla difícil que es pugui impugnar la llei catalana de consultes que s'aprovarà al setembre. Tanmateix, afegeix, això no vol dir que s'accepti la pregunta, perquè, segons la Constitució, hi ha coses que als catalans no se'ls poden preguntar. I també sobre el procés català, Jofre Llombart fa una original reflexió a El Singular Digital, en forma de poema on tots els versos comencen igual: “Potser pensen...”
En fi, dimarts que ve a Madrid veurem quin futur té aquest procés... I també el del Barça a la Champions.
1 d’abril del 2014
El Descosit, 01.04.2014
Avui fa 75 anys que, cautivo y desarmado el ejército rojo, les tropes nacionals van assolir els seus últims objectius militars i va acabar la Guerra Civil, com recorda Hilari Raguer a El Punt Avui. I, mentre a Espanya, hi va haver guanyadors i perdedors, a Catalunya tots vam perdre, fins i tot els partidaris de Franco. 35 anys més tard, Suárez va intentar pal·liar aquest estrip apostant per la concòrdia, però ahir el cardenal Rouco va esmentar l’ombra d’una nova guerra civil a la seva homilia. El president Suárez no es mereixia aquest epíleg, segons Enric Juliana.
També a La Vanguardia, M. Dolores Garcia escriu sobre el llarg parèntesi que es pot obrir per al president Mas entre el 9-N i les eleccions catalanes de novembre del 2016, si la col·laboració amb ERC s’esvaeix per pressions identitàries. Pel que pugui passar, diu, dirigents de CiU i PSC mantenen una relació fluida, com s’ha demostrat amb el pacte de Tarragona, del qual parla també Joan Tapia a El Periódico, i que demostra que, a l'hora de la veritat, Mas ha de recórrer al PSC, mentre els seus socis del «projecte nacional» reposen a l'olimp de les idees.
Sobre el dret a decidir, Joan J. Queralt escriu, també a El Periódico, que si, com sembla, és reconegut a la darrera sentència del Constitucional, cal una nova llei de referèndums o consultes no impugnada. I observa que, fins i tot convenint que el dret a l'autodeterminació no estigui reconegut expressament a la Constitució, tampoc no ho està el dret de retenció, de manera que el que cal fer és interpretar la Constitució sense mil·lenarisme i amb pragmatisme.
En política internacional, l’editorial d’El País parla del nomenament del català Manuel Valls com a primer ministre francès, després de la dimissió del govern en bloc, arran de la desfeta del Partit Socialista a les eleccions municipals, amb la qual els francesos han volgut castigar Hollande per la indefinició i la ineficàcia del seu gabinet, en un moment econòmic delicat. Rajoy i el seu Govern haurien, doncs, d’aprendre la lliçó de França.
Finalment, aquest cap de setmana ens ha deixat Modest Prats, el “capellà savi de Girona”, com l’anomenava Pasqual Maragall, gran filòleg català i mestre de mestres. Com diu avui Pilar Rahola, amb la seva mort ens ha deixat a tots una mica més orfes. Que descansi en pau!
També a La Vanguardia, M. Dolores Garcia escriu sobre el llarg parèntesi que es pot obrir per al president Mas entre el 9-N i les eleccions catalanes de novembre del 2016, si la col·laboració amb ERC s’esvaeix per pressions identitàries. Pel que pugui passar, diu, dirigents de CiU i PSC mantenen una relació fluida, com s’ha demostrat amb el pacte de Tarragona, del qual parla també Joan Tapia a El Periódico, i que demostra que, a l'hora de la veritat, Mas ha de recórrer al PSC, mentre els seus socis del «projecte nacional» reposen a l'olimp de les idees.
Sobre el dret a decidir, Joan J. Queralt escriu, també a El Periódico, que si, com sembla, és reconegut a la darrera sentència del Constitucional, cal una nova llei de referèndums o consultes no impugnada. I observa que, fins i tot convenint que el dret a l'autodeterminació no estigui reconegut expressament a la Constitució, tampoc no ho està el dret de retenció, de manera que el que cal fer és interpretar la Constitució sense mil·lenarisme i amb pragmatisme.
En política internacional, l’editorial d’El País parla del nomenament del català Manuel Valls com a primer ministre francès, després de la dimissió del govern en bloc, arran de la desfeta del Partit Socialista a les eleccions municipals, amb la qual els francesos han volgut castigar Hollande per la indefinició i la ineficàcia del seu gabinet, en un moment econòmic delicat. Rajoy i el seu Govern haurien, doncs, d’aprendre la lliçó de França.
Finalment, aquest cap de setmana ens ha deixat Modest Prats, el “capellà savi de Girona”, com l’anomenava Pasqual Maragall, gran filòleg català i mestre de mestres. Com diu avui Pilar Rahola, amb la seva mort ens ha deixat a tots una mica més orfes. Que descansi en pau!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)