Avui, Catalunya torna a estar en un moment crucial, conscient de la seva personalitat col·lectiva, seguint les paraules que va escriure setanta anys enrere Jaume Vicens Vives i que reprodueix Màrius Carol a La Vanguardia. Tant de bo que el to i els discursos d’aquesta tarda al Congrés no tanquin portes. Antoni Bassas aposta a l’Ara per un debat amb arguments i sense tòpics. I Marçal Sintes a El Periódico demana que estigui presidit per la serietat i el rigor, i que Turull, Rovira i Herrera expliquin de forma clara els motius de la reivindicació catalana, perquè la seva intervenció serà jutjada per l'opinió pública internacional. I, a Rajoy, que aporti propostes de solució política, en comptes d’invocar les lleis i la Constitució. Tanmateix, segons M. Dolores Garcia, avui es produirà finalment l’anunciat xoc de trens entre la legitimitat i la legalitat, i s’evidenciarà l’abisme que separa Catalunya d’Espanya. Davant d’això, diu, cal emprendre urgentment canvis en l'arquitectura i el funcionament territorial de l'Estat, més enllà de tacticismes.
Pel que fa al conflicte de Crimea, Iulia Timoxenko escriu a l’Ara que si fa 75 anys a Ialta Stalin va convertir Churchill i Roosevelt en còmplices d’una divisió d’Europa que va esclavitzar la meitat del continent durant mig segle, avui Putin intenta fer còmplice Occident del desmembrament d’Ucraïna mitjançant la negociació d’una Constitució federal dissenyada pel Kremlin que crearia una dotzena de crimees, petits bocins que després Rússia podria devorar amb facilitat. I adverteix que aquestes condicions, si són acceptades per Occident, soscavaran fatalment la sobirania d’Ucraïna.
Mentrestant, a Hongria, diumenge passat Viktor Orban va renovar la majoria absoluta. Aquest resultat ha causat inquietud a Brussel·les, i no tan sols per l’euroescepticisme d’Orban; també per la seva progressiva acumulació de poders, que erosiona els principis de l'Estat democràtic i lesiona la separació de poders que l'ha de caracteritzar.
En aquests temps de polítics mediocres, a sou d’interessos inconfessables, és bo la labor ingent i exemplar de figures com Enric Prat de la Riba, que "en comptes de governar contra alguna cosa, va governar per a tothom i pels interessos generals", segons l’homenot que li va dedicar Josep Pla. O el socialista francès Jean Jaurès, la vida del qual fou un seguit d'actes de valentia, de recerca de la justícia i la igualtat, com recorda Joaquim Coello a l’article que li dedica a El Punt Avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada