Avui, Xavier Roig parla a l’Ara d’”Apostar per la radicalitat democràtica” i, referint-se a l’excessiva comoditat amb què opinen molts tertulians sobre alguns temes d’actualitat, sense pensar-hi gaire, adverteix que anem errats “si algú pensa que asseguts al sofà de casa escoltant tertúlies obtindrem, no només la independència, sinó ni tan sols el dret a poder votar.” En definitiva, ens pregunta què estem disposats a fer realment pel dret a decidir, si tant ens escandalitzem quan algú proposa fer una vaga general. Potser és que tot ho deleguem als polítics, de qui tanmateix desconfiem...
Suposant que deixem la solució als polítics, caldrà que facin alguna cosa, ara que sembla que l’economia comença a recuperar-se. Ho diu Rafel Nadal a La Vanguardia, en un article contundentment titulat: “Entre el pacte i el desastre”. Segons Nadal, “La recuperació pot ser l'última oportunitat per fer coincidir els tres eixos que bona part de la ciutadania reclama a l'acció política des de fa un any: llibertat nacional, justícia social i regeneració democràtica.” I alerta que si les classes dirigents de la política, les finances i l'empresa menystenen els pactes social i nacional, no tardarem a assistir a un desastre col•lectiu de dimensions colossals.
A Catalunya, doncs, els correspondria moure fitxa al president Mas i a Oriol Junqueras. En parlen avui, respectivament, Marta Lasalas a El Singular Digital i Manuel Cuyàs a El Punt Avui. Lasalas reivindica el que sembla una obvietat: que Mas lideri el procés, com també ho reclamava ahir Pilar Rahola a La Vanguardia i ho va reconèixer el portaveu de CiU Jordi Turull, potser davant el nou protagonisme que està guanyant Carme Forcadell i l’ANC. Si avui CiU té 50 diputats al Parlament i el segon partit en té 21, és evident que el procés l’ha d’impulsar Mas.
Però no ho pot fer sol, sinó que l’ha d’ajudar Junqueras, encara que hagi de flexibilitzar alguns dels seus plantejaments. I aquí hi pot haver un problema perquè, com diu Manuel Cuyàs, “Junqueras és com aquelles joguines amb plom als peus que, per molt que les vulguis tombar, mantenen la verticalitat. Això és molt convenient per encarar-se als adversaris i mantenir l'ordre en les pròpies files, però no tant quan la política requereix ductilitat.”
Bo i confiar en la via política, avui no em puc estar de recomanar l’article de Júlia Otero a El Periódico, titulat “La porta giratòria”.
29 de novembre del 2013
28 de novembre del 2013
El Descosit, 28.11.2013
Avui, Enric Juliana fa un repàs de l’actualitat al seu article de La Vanguardia, titulat “L’esperit d’Aparecida”, en què parla dels signes dels temps, que impregnen i donen sentit a la coincidència d'esdeveniments aparentment inconnexos. Així, aquesta setmana hem presenciat la gran coalició entre democristians i socialdemòcrates a Alemanya, l’expulsió de Berlusconi del Senat italià i el rellançament del missatge socialcristià del Papa Francesc, després de rebre al Vaticà Vladímir Putin.
També Ignasi Aragay des de les pàgines de l’Ara fa una mena de resum d’algunes notícies d’avui a l’Estat espanyol: es posaran a la venda els primers bitllets del TGV directe Barcelona-París, el ministre Wert consumarà la seva llei i el govern valencià, si vol, ja pot tancar la televisió. Tanmateix, subratlla que “la notícia diària i permanent és la pobresa” i veurem com el Gran Recapte d’Aliments tornarà a batre rècords aquest cap de setmana.
Molta gent pateix els estralls de la crisi i, tanmateix, Govern espanyol i alguns financers i grans empresaris afirmen que ja s'ha iniciat la recuperació. Davant d’això, Anton Costas adverteix a El Periódico del perill que es produeixi un efecte túnel, és a dir, que la recuperació només beneficiï uns quants.
I, mentrestant, a Catalunya, la premsa continua parlant del tema identitari.
Toni Aira signa un article a El Singular Digital, titulat “Entre Disney World i Mordor”, en què compara el cas català amb l’escocès per la banda dels unionistes i assenyala que, mentre a Londres, el govern conservador va dir "pactem la consulta", a Madrid la combaten, titllen els sobiranistes de nazis, i PP i PSOE ja han dit que, del dret a decidir, ni parlar-ne. A més, mentre els unionistes britànics no veuen Salmond com "el problema", el nacionalisme espanyol considera Artur Mas un titella il•luminat a mans d'Oriol Junqueras i encarrega a la policia informes fantasma.
Per la seva banda, Lluis Foix analitza la qüestió des de la banda nacionalista i es pregunta des de les pàgines de La Vanguardia per què a Catalunya, a diferència del que han fet els escocesos, no s'ha elaborat un Llibre blanc sobre la independència, “després de més de dos anys de parlar del dret a decidir, de manifestacions milionàries i d'una retòrica inacabable per part de tots?” I insisteix que, si bé Escòcia no és Catalunya i Espanya no és la Gran Bretanya, cal debatre sobre realitats concretes.
També Ignasi Aragay des de les pàgines de l’Ara fa una mena de resum d’algunes notícies d’avui a l’Estat espanyol: es posaran a la venda els primers bitllets del TGV directe Barcelona-París, el ministre Wert consumarà la seva llei i el govern valencià, si vol, ja pot tancar la televisió. Tanmateix, subratlla que “la notícia diària i permanent és la pobresa” i veurem com el Gran Recapte d’Aliments tornarà a batre rècords aquest cap de setmana.
Molta gent pateix els estralls de la crisi i, tanmateix, Govern espanyol i alguns financers i grans empresaris afirmen que ja s'ha iniciat la recuperació. Davant d’això, Anton Costas adverteix a El Periódico del perill que es produeixi un efecte túnel, és a dir, que la recuperació només beneficiï uns quants.
I, mentrestant, a Catalunya, la premsa continua parlant del tema identitari.
Toni Aira signa un article a El Singular Digital, titulat “Entre Disney World i Mordor”, en què compara el cas català amb l’escocès per la banda dels unionistes i assenyala que, mentre a Londres, el govern conservador va dir "pactem la consulta", a Madrid la combaten, titllen els sobiranistes de nazis, i PP i PSOE ja han dit que, del dret a decidir, ni parlar-ne. A més, mentre els unionistes britànics no veuen Salmond com "el problema", el nacionalisme espanyol considera Artur Mas un titella il•luminat a mans d'Oriol Junqueras i encarrega a la policia informes fantasma.
Per la seva banda, Lluis Foix analitza la qüestió des de la banda nacionalista i es pregunta des de les pàgines de La Vanguardia per què a Catalunya, a diferència del que han fet els escocesos, no s'ha elaborat un Llibre blanc sobre la independència, “després de més de dos anys de parlar del dret a decidir, de manifestacions milionàries i d'una retòrica inacabable per part de tots?” I insisteix que, si bé Escòcia no és Catalunya i Espanya no és la Gran Bretanya, cal debatre sobre realitats concretes.
27 de novembre del 2013
El Descosit, 27.11.2013
Darrerament, els partidaris del «no hi ha dret» s'imposen sobre els partidaris del «s’ha fet justícia». Ho diu avui Joan Barril al seu article a El Periódico a propòsit de la sentència del cas Fabra, que ha condemnat l’expresident valencià per un delicte contra la Hisenda, però l’ha absolt de les acusacions de tràfic d'influències i suborn. Potser això explica per què molts polítics diuen que “senten molt de respecte per la justícia i que en cap cas portaran la contrària als jutges”. El més preocupant del cas, però, és que davant d’un exemple tan evident de caciquisme, la ciutadania majoritàriament es manté passiva o, fins i tot, es mostra cooperant.
Així, avui Josep Ramoneda explica al diari Ara que els advocats de Fabra “es van arribar a plantejar demanar que el cas fos jutjat per un jurat popular, perquè pensaven que la gent seria més favorable als interessos del seu representat que els jutges”. Aquest és, doncs, un clar exemple alhora de caciquisme i servitud voluntària, que explica el nul interès dels partits per acabar amb la corrupció. Diu Ramoneda que “la política del PP contra la corrupció és la doctrina Rajoy: «Hi ha coses que mai es podran provar.»” I adverteix: “Si els ciutadans haguessin reaccionat abans [...] ara no hauríem de lamentar l'estat de desconfiança absoluta que regna entre els ciutadans i les institucions.”
L’editorial de La Vanguardia, titulada “La icona condemnada”, descriu molt bé la situació. Diu: “El fenomen Fabra és el resultat de sentir-se impunes en considerar que l'autoritat està per sobre de la justícia. També té a veure amb l'arrelada cultura del murri, convertit en heroi popular que reparteix favors, amb el resultat que aquest tipus de polític té el suport d'un ampli sector de l'electorat fins que, per fi, la justícia fa els deures.” Malament, però, si la decisió de la justícia en aquest cas no es veu acompanyada d’un clamor popular que digui: «Finalment, s’ha fet justícia.»
Un clamor popular que sí s’ha viscut, curiosament, a Ucraïna aquest cap de setmana, en què la població s’ha manifestat massivament a favor d’establir una relació preferent amb la Unió Europea, en comptes d’enfortir els llaços amb Moscou, com vol ara el seu govern i ha estat sempre el gran somni de Putin. En parla Lluís Foix a El Punt Avui, en un article molt recomanable, titulat “Ucraïna, Europa o Rússia”.
Així, avui Josep Ramoneda explica al diari Ara que els advocats de Fabra “es van arribar a plantejar demanar que el cas fos jutjat per un jurat popular, perquè pensaven que la gent seria més favorable als interessos del seu representat que els jutges”. Aquest és, doncs, un clar exemple alhora de caciquisme i servitud voluntària, que explica el nul interès dels partits per acabar amb la corrupció. Diu Ramoneda que “la política del PP contra la corrupció és la doctrina Rajoy: «Hi ha coses que mai es podran provar.»” I adverteix: “Si els ciutadans haguessin reaccionat abans [...] ara no hauríem de lamentar l'estat de desconfiança absoluta que regna entre els ciutadans i les institucions.”
L’editorial de La Vanguardia, titulada “La icona condemnada”, descriu molt bé la situació. Diu: “El fenomen Fabra és el resultat de sentir-se impunes en considerar que l'autoritat està per sobre de la justícia. També té a veure amb l'arrelada cultura del murri, convertit en heroi popular que reparteix favors, amb el resultat que aquest tipus de polític té el suport d'un ampli sector de l'electorat fins que, per fi, la justícia fa els deures.” Malament, però, si la decisió de la justícia en aquest cas no es veu acompanyada d’un clamor popular que digui: «Finalment, s’ha fet justícia.»
Un clamor popular que sí s’ha viscut, curiosament, a Ucraïna aquest cap de setmana, en què la població s’ha manifestat massivament a favor d’establir una relació preferent amb la Unió Europea, en comptes d’enfortir els llaços amb Moscou, com vol ara el seu govern i ha estat sempre el gran somni de Putin. En parla Lluís Foix a El Punt Avui, en un article molt recomanable, titulat “Ucraïna, Europa o Rússia”.
26 de novembre del 2013
El Descosit, 26.11.2013
Vint-i-un anys després que el Tribunal Constitucional tombés de la llei Corcuera, el Govern es proposa ara aprovar una nova llei de seguretat ciutadana, que pretén multar les concentracions no comunicades davant institucions de l'Estat, la gravació i la difusió d'imatges d'agents de les forces de seguretat, els insults a la policia, la pertorbació de l'ordre públic o els escraches o els botellons. En parla avui Ramon-Jordi Moles a El Periódico, en un article titulat “El carrer és seu?” en què assenyala que en aquest catàleg “es barregen malifetes de més o menys gravetat amb l'exercici de drets democràtics” i es pregunta per què es pretén sancionar administrativament algunes conductes relacionades amb l'exercici de drets fonamentals, que haurien d’estar sancionades pel Codi penal. Segons Moles, això s’explica perquè “el règim sancionador administratiu és menys garantista que el penal. En el primer, el ciutadà ha de demostrar la seva innocència, mentre que en el segon qui acusa ha de demostrar la culpabilitat.”
D’aquest avantprojecte de llei, també en parla Miguel Ángel Aguilar a La Vanguardia, en un article titular “Reprime y vencerás”, en què es meravella que al nostre país, malgrat tenir “el 26% d’atur, la devaluació salarial, la rebaixa de les prestacions per desocupació, el retrocés de les pensions, l’increment de l’IVA, l’eliminació de les beques o la pujada de l’electricitat i del transport públic”, no ha arribat encara la temperatura d’incandescència als carrers. I, fent-se ressò d’unes declaracions de Manuel Ballbé, professor de Dret de la Universitat Autònoma i expert en matèria de seguritat, sosté que la nova legislació, més que enfrontar-se als manifestants, busca radicalitzar-los per guanyar vots conservadors.
Aquesta mateixa valoració es podria aplicar també a la llei nova llei sobre el dret de vaga, que vol regular el compliment dels serveis mínims. En parla avui El Punt Avui al seu editorial, en què assenyala que “en un règim democràtic les lleis que tinguin voluntat de pervivència han de néixer d'un pacte ampli, tingui el govern majoria parlamentària o no”. En aquest sentit, compara el procés negociador que va portar a l’aprovació de la llei d'educació de Catalunya amb els mètodes expeditius del ministre Wert. I conclou preguntant-se si la mà dura que aplica el PP és “la millor via per garantir els drets dels ciutadans o si no seria més útil arribar abans a un consens”.
D’aquest avantprojecte de llei, també en parla Miguel Ángel Aguilar a La Vanguardia, en un article titular “Reprime y vencerás”, en què es meravella que al nostre país, malgrat tenir “el 26% d’atur, la devaluació salarial, la rebaixa de les prestacions per desocupació, el retrocés de les pensions, l’increment de l’IVA, l’eliminació de les beques o la pujada de l’electricitat i del transport públic”, no ha arribat encara la temperatura d’incandescència als carrers. I, fent-se ressò d’unes declaracions de Manuel Ballbé, professor de Dret de la Universitat Autònoma i expert en matèria de seguritat, sosté que la nova legislació, més que enfrontar-se als manifestants, busca radicalitzar-los per guanyar vots conservadors.
Aquesta mateixa valoració es podria aplicar també a la llei nova llei sobre el dret de vaga, que vol regular el compliment dels serveis mínims. En parla avui El Punt Avui al seu editorial, en què assenyala que “en un règim democràtic les lleis que tinguin voluntat de pervivència han de néixer d'un pacte ampli, tingui el govern majoria parlamentària o no”. En aquest sentit, compara el procés negociador que va portar a l’aprovació de la llei d'educació de Catalunya amb els mètodes expeditius del ministre Wert. I conclou preguntant-se si la mà dura que aplica el PP és “la millor via per garantir els drets dels ciutadans o si no seria més útil arribar abans a un consens”.
25 de novembre del 2013
El Descosit, 25.11.2013
A la premsa d’avui, trobem articles d’opinió de temes ben dispars, per a tots els gustos.
A La Vanguardia, Antoni Puigverd parla del mite del president Kennedy, un mite indestructible, diu, perquè va morir davant del seu poble, filmat per televisió. I Francesc Marc Álvaro, del darrer sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió a “L’agulla dels partits”, en què es confirma el sorpasso d’ERC a CiU i l’ascens de Ciutadans al tercer lloc.
Per la seva banda, a El Singular Digital Jordi Graupera dedica un extens article titulat “El crepuscle: qui és Salvador Sedó?” sobre l’eurodiputat d’Unió. I al diari Ara, Núria Bosch parla de “El règim fiscal en la Catalunya estat”, a propòsit d’un informe que ha publicat recentment el govern escocès sobre com hauria de ser la fiscalitat en l’Escòcia independent.
Tanmateix, avui em quedo amb dos articles que, al meu entendre, toquen més de peus a terra perquè parlen de la realitat que ens afecta.
Enric Sierra, a La Vanguardia, diu que amb l’arribada del fred i amb la crisi “Torna el braser”. L’increment de més del 50% en les tarifes dels serveis bàsics de la llar fa que molta gent enguany no es pugui pagar la calefacció, fins al punt que el síndic de greuges ha proposat una treva hivernal enfront dels talls de subministrament per impagament a les gairebé 200.000 llars catalanes amb aquest risc. A més, la despesa excessiva de la llar impedeix l’emancipació de molts joves. Tant és així que la mateixa Generalitat ha conclòs que la immensa majoria dels catalans d'entre 20 i 34 anys que viuen amb els pares es convertirien en pobres si decidissin emancipar-se.
22 de novembre del 2013
El Descosit, 22.11.2013
Avui Antoni Puigverd parla a La Vanguardia de la fantasia, un concepte que, curiosament, és descrit de manera molt diferent en castellà que en català. Així, mentre el DRAE en fa una interpretació positiva i la defineix com “la facultat que té l'ànim de reproduir amb imatges les coses passades o llunyanes, de representar les ideals en forma sensible o d'idealitzar les reals”, el DIEC la defineix com una “creació fictícia, imatge il·lusòria, noció quimèrica”. Segons Puigverd, aquesta discrepància es podria explicar perquè la història dels castellans és plena d’episodis que, malgrat l'aparença il·lusòria inicial, van cristal·litzar en realitats ben tangibles, mentre que la tradició catalana s’ha mostrat sempre molt oposada a la fantasia, des de Ramon Llull a Josep Pla. Tanmateix, constata que avui sembla que s’han canviat les tornes perquè “els hereus castellans dels que van construir realitats a partir de formidables quimeres ara són partidaris immutables de la pura i dura lletra de la llei, mentre que els hereus catalans d'aquells que, amorrats a la terra, feien de les pedres pans, ara idealitzen quimeres.
És una mica el que ve a dir Melcior Comes al seu article d’avui a El Singular Digital, titulat “Els estridents”. Parla de l’episodi de la sandàlia de David Fernàndez al Parlament i de les declaracions poc afortunades de Junqueras a Brussel·les, i li sorprèn l’alegria amb què aquest tipus de gestos són rebuts a Catalunya. Perquè, segons Comes, estem en un punt en què qualsevol espectacle, com el de la sandàlia, o estridència, com la demanda d’una vaga general, pot ser contraproduent i només contribuirà a escalfar l’ambient. “I d’això sí que només poden sortir-ne mals averanys per Catalunya”.
Lluny d’aquestes estridències, Guillem López Casanovas diu que calen “joves que, amb esperit nou, facin una ullada renovada als temes de sempre”. En una interessant reflexió que publica El Punt Avui, titulada “Obrint pas, donant pas”, Casasnovas defensa la necessitat d’un relleu generacional perquè la complexitat del moment requereix un atreviment que no tenen els de la generació dels cinquanta i seixanta. I no entén com és que aquesta renovació no es detecta als fòrums d'opinió públics, ni el Parlament, llevat d’algunes excepcions –sovint en forma d'estirabots–, ni a les tertúlies dels mitjans, on només trobem les vaques sagrades de sempre, “que es mantenen en les seves velles idees”.
És una mica el que ve a dir Melcior Comes al seu article d’avui a El Singular Digital, titulat “Els estridents”. Parla de l’episodi de la sandàlia de David Fernàndez al Parlament i de les declaracions poc afortunades de Junqueras a Brussel·les, i li sorprèn l’alegria amb què aquest tipus de gestos són rebuts a Catalunya. Perquè, segons Comes, estem en un punt en què qualsevol espectacle, com el de la sandàlia, o estridència, com la demanda d’una vaga general, pot ser contraproduent i només contribuirà a escalfar l’ambient. “I d’això sí que només poden sortir-ne mals averanys per Catalunya”.
Lluny d’aquestes estridències, Guillem López Casanovas diu que calen “joves que, amb esperit nou, facin una ullada renovada als temes de sempre”. En una interessant reflexió que publica El Punt Avui, titulada “Obrint pas, donant pas”, Casasnovas defensa la necessitat d’un relleu generacional perquè la complexitat del moment requereix un atreviment que no tenen els de la generació dels cinquanta i seixanta. I no entén com és que aquesta renovació no es detecta als fòrums d'opinió públics, ni el Parlament, llevat d’algunes excepcions –sovint en forma d'estirabots–, ni a les tertúlies dels mitjans, on només trobem les vaques sagrades de sempre, “que es mantenen en les seves velles idees”.
21 de novembre del 2013
El Descosit, 21.11.2013
Sovint es parla de canviar la Llei electoral a Espanya, perquè la distribució d’escons reflecteixi més les opcions polítiques dels ciutadans, i s’esmenta el sistema alemany per les seves bondats. Victoriano Ramírez González escriu avui un article a El País, en titulat “¿Es tan ecuánime y proporcional el sistema electoral alemán?” en què en parla.
Sobre la representativitat dels partits polítics en reflexiona avui Joan Majó en un article titulat “Disciplina de partit?” al diari Ara, en què diu que es desitjable que hi hagi “partits que ocupin un sector important de l'espectre polític, amb experiència de govern, que puguin ser el pal de paller a la dreta o a l'esquerra”. I en aquest sentit, adverteix que si les cúpules de CiU i del PSC “no entenen que als seus partits hi caben persones amb posicions diverses, és que tenen una visió obsoleta del que és un partit en una societat informada i adulta”.
Per la seva banda, Toni Aira parla de la iniciativa dels ciutadans, per davant dels polítics, en un article a El Singular Digital titulat “El procés s’enfonsa?”, en què comenta les afirmacions d’Iñaki Gabilondo, que va dir que el president Mas “va calcular malament la distància entre un somni i un projecte, i ara està en un cul-de-sac, en què l’única sortida és fer marxa enrere.” Segons Aira, afirmar això és un error perquè “els polítics catalans no són la causa ni l’explicació del procés sobiranista”, sinó que ho són “els ciutadans, que tenen alguna cosa més que un somni i no són somiatruites”.
I a propòsit de la força dels ciutadans per impulsar el procés polític, Francesc Marc Álvaro recorda avui al seu article de La Vanguardia que “fa vuitanta anys que totes les dones van poder votar, finalment, a Espanya. Això va passar en les eleccions generals que es van celebrar el 19 de novembre del 1933”. I recorda que, llavors, els qui més es resistien a acceptar el vot femení eren “els polítics republicans i d'esquerres, per por a la manipulació del criteri de moltes dones per part de les dretes i l’Església”.
Finalment, aquests dies celebrem també dues efemèrides més: el cinquantè aniversari de l’assassinat de Kennedy a Dallas i de les afirmacions de l’abat Escarré a Le Monde. En parlen Vicent Partal i Toni Cruanyes, respectivament, en dos articles interessants que publica El Punt Avui.
Sobre la representativitat dels partits polítics en reflexiona avui Joan Majó en un article titulat “Disciplina de partit?” al diari Ara, en què diu que es desitjable que hi hagi “partits que ocupin un sector important de l'espectre polític, amb experiència de govern, que puguin ser el pal de paller a la dreta o a l'esquerra”. I en aquest sentit, adverteix que si les cúpules de CiU i del PSC “no entenen que als seus partits hi caben persones amb posicions diverses, és que tenen una visió obsoleta del que és un partit en una societat informada i adulta”.
Per la seva banda, Toni Aira parla de la iniciativa dels ciutadans, per davant dels polítics, en un article a El Singular Digital titulat “El procés s’enfonsa?”, en què comenta les afirmacions d’Iñaki Gabilondo, que va dir que el president Mas “va calcular malament la distància entre un somni i un projecte, i ara està en un cul-de-sac, en què l’única sortida és fer marxa enrere.” Segons Aira, afirmar això és un error perquè “els polítics catalans no són la causa ni l’explicació del procés sobiranista”, sinó que ho són “els ciutadans, que tenen alguna cosa més que un somni i no són somiatruites”.
I a propòsit de la força dels ciutadans per impulsar el procés polític, Francesc Marc Álvaro recorda avui al seu article de La Vanguardia que “fa vuitanta anys que totes les dones van poder votar, finalment, a Espanya. Això va passar en les eleccions generals que es van celebrar el 19 de novembre del 1933”. I recorda que, llavors, els qui més es resistien a acceptar el vot femení eren “els polítics republicans i d'esquerres, per por a la manipulació del criteri de moltes dones per part de les dretes i l’Església”.
Finalment, aquests dies celebrem també dues efemèrides més: el cinquantè aniversari de l’assassinat de Kennedy a Dallas i de les afirmacions de l’abat Escarré a Le Monde. En parlen Vicent Partal i Toni Cruanyes, respectivament, en dos articles interessants que publica El Punt Avui.
20 de novembre del 2013
El Descosit, 20.11.2013
Ahir al migdia vaig rebre un tuit de l’eurodiputat Tremosa que deia: “Avui estic molt content”. El motiu de l’alegria és que el Parlament europeu va aprovar el programa “Connectem Europa”, que prioritza el corredor ferroviari mediterrani com a infraestructura europea bàsica. Com diu José Antich a La Vanguardia, es tracta d’una “vella reivindicació del catalanisme” que ara arriba a bon port i és tot un “contrapunt de l’impuls radial espanyol” impulsat durant tants anys. L’editorial d’El Punt Avui destaca que “Europa imposa el seny a Madrid” i adverteix que “el gran risc que afrontem ara és que, com que el govern espanyol no s'ha sortit amb la seva, perdi tot interès en el corredor mediterrani i que l'obra es postergui”.
Un segon tema comentat als articles d’opinió d’avui és la conspiració. En parlen Ramon Rovira en un irònic article a El Punt Avui, titulat “Vull que m’espiïn” i Miquel Molina a “Conspiradors per omissió” a La Vanguardia, en què se sorprèn de la reacció submisa de la ciutadania i la classe política després de saber-se que Washington espiava totes les nostres comunicacions”, mentre a Alemanya o Holanda ha causat tan enrenou.
D’aquesta letargia de l’opinió pública espanyola també se’n meravella Pilar Rahola, que comenta el tema estrella del dia: les declaracions d’Aznar demanant presó per a Mas si convoca una consulta il•legal. I es pregunta com és que “l'Espanya que va somiar Aranguren i va poetitzar Machado” no es revolta davant d’això, sinó que calla amb indolent indiferència. I conclou que “l'anestèsia de la consciència crítica espanyola és el col•laborador necessari de la intolerància”.
Potser aquest silenci s’explica per les dades de la darrera enquesta d’El Mundo sobre “la cuestión catalana”, que el 53,7% dels enquestats creu que no es pot resoldre amb diàleg i el 48,2% que, si el govern català tira endavant la consulta, s'ha de suspendre l'autonomia a Catalunya.
“Sort de la pluja”, diu avui Joan Barril a El Periódico. Així “durant uns dies hem deixat de mirar al cel de la quimera i la política dels grans escenaris i hem pogut aterrar en la no política de la inacció sobre la vida quotidiana”. I conclou: “És urgent deixar la ficció sobiranista en el gran teatre de la revolta” i posar-nos a treballar pel futur que volem, perquè “l'exemple d'un bon govern farà més per la secessió que el lament.”
Un segon tema comentat als articles d’opinió d’avui és la conspiració. En parlen Ramon Rovira en un irònic article a El Punt Avui, titulat “Vull que m’espiïn” i Miquel Molina a “Conspiradors per omissió” a La Vanguardia, en què se sorprèn de la reacció submisa de la ciutadania i la classe política després de saber-se que Washington espiava totes les nostres comunicacions”, mentre a Alemanya o Holanda ha causat tan enrenou.
D’aquesta letargia de l’opinió pública espanyola també se’n meravella Pilar Rahola, que comenta el tema estrella del dia: les declaracions d’Aznar demanant presó per a Mas si convoca una consulta il•legal. I es pregunta com és que “l'Espanya que va somiar Aranguren i va poetitzar Machado” no es revolta davant d’això, sinó que calla amb indolent indiferència. I conclou que “l'anestèsia de la consciència crítica espanyola és el col•laborador necessari de la intolerància”.
Potser aquest silenci s’explica per les dades de la darrera enquesta d’El Mundo sobre “la cuestión catalana”, que el 53,7% dels enquestats creu que no es pot resoldre amb diàleg i el 48,2% que, si el govern català tira endavant la consulta, s'ha de suspendre l'autonomia a Catalunya.
“Sort de la pluja”, diu avui Joan Barril a El Periódico. Així “durant uns dies hem deixat de mirar al cel de la quimera i la política dels grans escenaris i hem pogut aterrar en la no política de la inacció sobre la vida quotidiana”. I conclou: “És urgent deixar la ficció sobiranista en el gran teatre de la revolta” i posar-nos a treballar pel futur que volem, perquè “l'exemple d'un bon govern farà més per la secessió que el lament.”
El Descosit, 19.11.2013
Avui la premsa d’opinió recull articles interessants sobre el PSC, la intolerància i la corrupció.
Del PSC, en parla Vicent Sanchis a El Punt Avui. Diu que els resultats de la votació de diumenge responen no tan sols a les pressions del PSOE sinó també a una “Jugada municipal” d’alcaldes de l’àrea metropolitana de Barcelona que veuen com, davant les properes eleccions municipals, Ciutadans els està menjant part de l’electorat. Això, és clar, ha descol·locat altres alcaldes socialistes, d’àrees més allunyades, com els de Lleida i Flix, dels quals parlàvem ahir. Pilar Rahola a La Vanguardia considera que el PSC s’ha venut l’ànima i que “el vell partit de Raventós i Pallach s’ha arrenglerat amb el PP i Ciutadans. És a dir, en el bloc dels que volen malmetre el desig majoritari del poble català”. I conclou que la prova de foc seran les votacions al Parlament català per veure què fan els diputats socialistes crítics amb la direcció de Pere Navarro.
A propòsit d’això, Albert Saez parla a El Periódico de “Canvis d’hegemonia” i diu que s’acaben 30 anys d’hegemonia catalanista i d’esquerres, en què CiU i PSC eren els partits majoritaris a casa nostra. Aquest canvi genera malestar social i intel·lectual entre els qui hi surten perdent i els que se’n beneficien, i per això recomana: “Els que cotitzen a la baixa han d'entendre que la pèrdua d'hegemonia rarament es corregeix desacreditant l'adversari [...] i els que cotitzen a l'alça, [...] que l'hegemònic ho és quan tolera les minories.” I conclou que uns i altres s'haurien de reunir al voltant d'un mateix hashtag: #foralaintolerància.”
I, precisament, Lluís Foix parla dels “Riscos de la intolerància”, a propòsit de les crítiques que ha rebut el PSC les darreres hores, en què “se li ha negat la catalanitat i el sentit democràtic”. Diu que, si s’ha equivocat, “ja li passaran comptes les urnes”, i conclou que: “Fins que no es respecti el dret a discrepar, serem un país de bons i mals catalans i no una societat en la qual no hi ha una única manera d'enfocar els grans problemes a què ens enfrontem. Tenim un problema amb la llibertat.”
Finalment, a propòsit de la corrupció, recomano la reflexió de Pilar Antillach a Nació Digital, titulada “La factura”, i l’article “Danys col•laterals de la corrupció” de Sebastià Alzamora al diari Ara.
Del PSC, en parla Vicent Sanchis a El Punt Avui. Diu que els resultats de la votació de diumenge responen no tan sols a les pressions del PSOE sinó també a una “Jugada municipal” d’alcaldes de l’àrea metropolitana de Barcelona que veuen com, davant les properes eleccions municipals, Ciutadans els està menjant part de l’electorat. Això, és clar, ha descol·locat altres alcaldes socialistes, d’àrees més allunyades, com els de Lleida i Flix, dels quals parlàvem ahir. Pilar Rahola a La Vanguardia considera que el PSC s’ha venut l’ànima i que “el vell partit de Raventós i Pallach s’ha arrenglerat amb el PP i Ciutadans. És a dir, en el bloc dels que volen malmetre el desig majoritari del poble català”. I conclou que la prova de foc seran les votacions al Parlament català per veure què fan els diputats socialistes crítics amb la direcció de Pere Navarro.
A propòsit d’això, Albert Saez parla a El Periódico de “Canvis d’hegemonia” i diu que s’acaben 30 anys d’hegemonia catalanista i d’esquerres, en què CiU i PSC eren els partits majoritaris a casa nostra. Aquest canvi genera malestar social i intel·lectual entre els qui hi surten perdent i els que se’n beneficien, i per això recomana: “Els que cotitzen a la baixa han d'entendre que la pèrdua d'hegemonia rarament es corregeix desacreditant l'adversari [...] i els que cotitzen a l'alça, [...] que l'hegemònic ho és quan tolera les minories.” I conclou que uns i altres s'haurien de reunir al voltant d'un mateix hashtag: #foralaintolerància.”
I, precisament, Lluís Foix parla dels “Riscos de la intolerància”, a propòsit de les crítiques que ha rebut el PSC les darreres hores, en què “se li ha negat la catalanitat i el sentit democràtic”. Diu que, si s’ha equivocat, “ja li passaran comptes les urnes”, i conclou que: “Fins que no es respecti el dret a discrepar, serem un país de bons i mals catalans i no una societat en la qual no hi ha una única manera d'enfocar els grans problemes a què ens enfrontem. Tenim un problema amb la llibertat.”
Finalment, a propòsit de la corrupció, recomano la reflexió de Pilar Antillach a Nació Digital, titulada “La factura”, i l’article “Danys col•laterals de la corrupció” de Sebastià Alzamora al diari Ara.
18 de novembre del 2013
El Descosit, 18.11.2013
Avui parlem de la responsabilitat, la representativitat dels polítics i el PSC.
Sobre la responsabilitat en parla Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, en un article titulat “La Sra. Maria i el Parlament”, en què critica l'actitud escapista de la majoria dels exdirectius de caixes que han passat per la comissió parlamentària sobre les preferents, on Narcís Serra, per exemple, ha afirmat tranquil·lament que "el gran responsable del que ha passat és la crisi i l'atur", com si fos una catàstrofe natural. En uns termes similars, Salvador Giner escriu a El Periódico, a propòsit de la catàstrofe del Prestige, que “Ningú és culpable de res”, de manera que, segons el tribunal, el que va passar fou allò que els anglesos en diuen un act of God i no el resultat de la irresponsabilitat d'un capità insensat. I conclou: “No s'entén per què, en aquest món que es considera a si mateix avançat i lligat al progrés moral, hem decidit fer-nos místics i atribuir a la divina o natural voluntat la culpa dels danys.”
Sobre la representativitat dels polítics, Pep Riera parla a El Punt Avui de “Junqueras i Fernandez” i diu que, segons la política i l'opinió pública benpensants, “Oriol Junqueras s'ha equivocat” i “David Fernández s'ha passat”. Tanmateix, les declaracions d’ambdós polítics són, segons Riera, fruit del canvi de paradigma que s’ha produït els darrers anys a Catalunya en què els ciutadans han adquirit un nou protagonisme. Tanmateix, Montserrat Nebreda a Nació Digital considera que aquest tipus actituds extremes són més aviat el “resultat de l’exasperació“ i demostren “fins a quin punt resulta inútil el Parlament de fireta que tenim”.
Finalment, a propòsit del PSC, ahir el seu Consell Nacional va decidir amb el 83,5% dels vots rebutjar que el Parlament demani al Congrés el traspàs de la competència per fer la consulta. Tanmateix, Àngel Ros, un dels crítics, va dir que la decisió definitiva es prendrà a la votació al Parlament del 4 de desembre, on el sector catalanista té almenys el 25% dels escons. I l’alcalde de Flix Marc Mur va afegir que “hi hagut 130 consellers que no han volgut venir”, de manera que “la proposta del primer secretari ha tingut [només] 258 vots a favor dels 430 totals”, que ve a ser un 60%. Potser per això, avui Enric Juliana diu a La Vanguardia que “[aunque] maltrecho, el Partido Híbrido sigue existiendo y ese es, hoy, un dato clave.”
Sobre la responsabilitat en parla Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, en un article titulat “La Sra. Maria i el Parlament”, en què critica l'actitud escapista de la majoria dels exdirectius de caixes que han passat per la comissió parlamentària sobre les preferents, on Narcís Serra, per exemple, ha afirmat tranquil·lament que "el gran responsable del que ha passat és la crisi i l'atur", com si fos una catàstrofe natural. En uns termes similars, Salvador Giner escriu a El Periódico, a propòsit de la catàstrofe del Prestige, que “Ningú és culpable de res”, de manera que, segons el tribunal, el que va passar fou allò que els anglesos en diuen un act of God i no el resultat de la irresponsabilitat d'un capità insensat. I conclou: “No s'entén per què, en aquest món que es considera a si mateix avançat i lligat al progrés moral, hem decidit fer-nos místics i atribuir a la divina o natural voluntat la culpa dels danys.”
Sobre la representativitat dels polítics, Pep Riera parla a El Punt Avui de “Junqueras i Fernandez” i diu que, segons la política i l'opinió pública benpensants, “Oriol Junqueras s'ha equivocat” i “David Fernández s'ha passat”. Tanmateix, les declaracions d’ambdós polítics són, segons Riera, fruit del canvi de paradigma que s’ha produït els darrers anys a Catalunya en què els ciutadans han adquirit un nou protagonisme. Tanmateix, Montserrat Nebreda a Nació Digital considera que aquest tipus actituds extremes són més aviat el “resultat de l’exasperació“ i demostren “fins a quin punt resulta inútil el Parlament de fireta que tenim”.
Finalment, a propòsit del PSC, ahir el seu Consell Nacional va decidir amb el 83,5% dels vots rebutjar que el Parlament demani al Congrés el traspàs de la competència per fer la consulta. Tanmateix, Àngel Ros, un dels crítics, va dir que la decisió definitiva es prendrà a la votació al Parlament del 4 de desembre, on el sector catalanista té almenys el 25% dels escons. I l’alcalde de Flix Marc Mur va afegir que “hi hagut 130 consellers que no han volgut venir”, de manera que “la proposta del primer secretari ha tingut [només] 258 vots a favor dels 430 totals”, que ve a ser un 60%. Potser per això, avui Enric Juliana diu a La Vanguardia que “[aunque] maltrecho, el Partido Híbrido sigue existiendo y ese es, hoy, un dato clave.”
15 de novembre del 2013
El Descosit, 15.11.2013
Alguna cosa deu estar passant al socialisme quan, després de la Conferència Política del PSOE cap de setmana passat, ara el PSC convoca un consell nacional d’urgència per aquest cap de setmana.
Juan José Millás, a la seva columna d’avui a El País, titulada “¿Merece la pena?”, diu que problema és que han perdut la identitat: “Si un político es socialista, es socialista. Y de esto debería haber ido la Conferencia Política del PSOE.” I afegeix que, malgrat els acaloraments de Rubalcaba, mentalment parlant els socialistes es troben en la mateixa línia que el PP, perquè, des que Zapatero va rebre la trucada de la senyora Merkel per dir-li el que havia de fer, uns i altres són uns continuadors aplicats de la política del “cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”.
Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, la cosa ve de més lluny. En un article titulat “Ha arribat el dia per als crítics del PSC”, publicat el diari Ara, Iu Forn recorda el que va passar ara fa deu anys al Palau Sant Jordi, quan Zapatero va ensabonar Maragall amb allò de "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán" (que, per cert, va portar el primer tripartit a la Generalitat). Amb aquell discurs, en què Zapatero també va prometre impulsar l'Eix Pirenaic d'Infraestructures i reformar el Senat com a cambra de representació territorial", va néixer la Tercera Via 1.0, segons Iu Forn. La 2.0, amb l’ensabonada corresponent, ara a Pere Navarro diumenge passat a Còrdova, va pel mateix camí, de manera que al PSC ja només li queda una via, com clarament diu Josep M. Fonolleras al seu article a El Punt Avui: “Acatar o anar-se’n”.
Finalment, Rafel Nadal, amb un to molt crític, parla a La Vanguardia de les “Emocions socialistes” i diu que costa imaginar-se el retorn de la socialdemocràcia quan el càlcul electoral ha substituït els principis i les enquestes han arraconat les conviccions, però, sobretot, perquè, al nostre país, els dirigents del PSOE “han traït els valors de les classes populars i mitjanes, han cedit al dictat dels poderosos per blindar els seus propis privilegis de casta política i han oblidat la justícia, la igualtat i la llibertat dels pobles i les persones, per acomodar-se a un radicalisme de paraula, al servei de reclamacions elitistes i minoritàries”.
Juan José Millás, a la seva columna d’avui a El País, titulada “¿Merece la pena?”, diu que problema és que han perdut la identitat: “Si un político es socialista, es socialista. Y de esto debería haber ido la Conferencia Política del PSOE.” I afegeix que, malgrat els acaloraments de Rubalcaba, mentalment parlant els socialistes es troben en la mateixa línia que el PP, perquè, des que Zapatero va rebre la trucada de la senyora Merkel per dir-li el que havia de fer, uns i altres són uns continuadors aplicats de la política del “cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”.
Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, la cosa ve de més lluny. En un article titulat “Ha arribat el dia per als crítics del PSC”, publicat el diari Ara, Iu Forn recorda el que va passar ara fa deu anys al Palau Sant Jordi, quan Zapatero va ensabonar Maragall amb allò de "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán" (que, per cert, va portar el primer tripartit a la Generalitat). Amb aquell discurs, en què Zapatero també va prometre impulsar l'Eix Pirenaic d'Infraestructures i reformar el Senat com a cambra de representació territorial", va néixer la Tercera Via 1.0, segons Iu Forn. La 2.0, amb l’ensabonada corresponent, ara a Pere Navarro diumenge passat a Còrdova, va pel mateix camí, de manera que al PSC ja només li queda una via, com clarament diu Josep M. Fonolleras al seu article a El Punt Avui: “Acatar o anar-se’n”.
Finalment, Rafel Nadal, amb un to molt crític, parla a La Vanguardia de les “Emocions socialistes” i diu que costa imaginar-se el retorn de la socialdemocràcia quan el càlcul electoral ha substituït els principis i les enquestes han arraconat les conviccions, però, sobretot, perquè, al nostre país, els dirigents del PSOE “han traït els valors de les classes populars i mitjanes, han cedit al dictat dels poderosos per blindar els seus propis privilegis de casta política i han oblidat la justícia, la igualtat i la llibertat dels pobles i les persones, per acomodar-se a un radicalisme de paraula, al servei de reclamacions elitistes i minoritàries”.
14 de novembre del 2013
El Descosit, 14.11.2013
Comencem fent balanç del viatge d’Artur Mas a Israel. Pilar Rahola parla d’un “Viatge d’Estat” a La Vanguardia i diu que “difícilment podia sortir millor amb les condicions de recel i els entrebancs que posa l'Estat, al bell mig d'un conflicte polític de gran dimensió, i amb els recursos limitats de l'autonomia catalana”. A més de l’èxit polític i econòmic, en destaca l’èxit moral, que il•lustra amb les paraules de Mas a Jerusalem, en què digué que “alguns haurien de visitar el Museu de l'Holocaust per fer-se una idea de com arriba a ser de pervers, malvat, perillós i míser usar el nazisme per criticar el moviment pacífic català”.
Tanmateix, Emma Riverola, al seu article “Israel i Ítaca” d’El Periódico retreu a Mas que hagi evitat qualsevol contacte amb els palestins, confinats rere un mur inhumà, en unes terres ermes per la sobreexplotació dels recursos hídrics per part d'Israel, i conclou que ara el pretès viatge a “Ítaca fa una mica més de vergonya”.
Per la seva banda, Borja Vilallonga, en un interessant article titulat “Govern sionista, societat antisemita” publicat a l’Ara, reflexiona sobre l’antisemitisme al nostre país, que hi perviu des de molts segles, com ho demostra el fet que l’historiador americà David Nirenberg, en el llibre que acaba de publicar sobre l’antijudaisme al món occidental, dediqui dos capítols al cas català.
Avui, però, no podem deixar de parlar de la sentència del cas Prestige. José Antich a La Vanguardia diu que no és una bona notícia que la justícia espanyola s’hagi mostrat incapaç de donar una resposta exemplar a aquesta catàstrofe ambiental i reivindica la necessitat d’una justícia especialitzada en aquest tipus de delictes. L’editorial d’El País assenyala que s’ha evidenciat que Espanya no té força per exigir responsabilitats als qui fan activitats perilloses per al medi ambient, a diferència del que va passar anys enrere amb el vessament de cru al golf de Mèxic, en què la companyia BP va haver de declarar-se’n culpable, o amb el naufragi del petrolier Erika, en què França va condemnar els responsables de la marea negra. Finalment, al diari Ara Antoni Bassas es pregunta com pot ser que la mateixa justícia que considera provat que hi havia un "defecte estructural" i un "manteniment deficient" del Prestige conclogui que l'accident es va produir per un problema estructural l'origen del qual "ningú no pot precisar"?
Tanmateix, Emma Riverola, al seu article “Israel i Ítaca” d’El Periódico retreu a Mas que hagi evitat qualsevol contacte amb els palestins, confinats rere un mur inhumà, en unes terres ermes per la sobreexplotació dels recursos hídrics per part d'Israel, i conclou que ara el pretès viatge a “Ítaca fa una mica més de vergonya”.
Per la seva banda, Borja Vilallonga, en un interessant article titulat “Govern sionista, societat antisemita” publicat a l’Ara, reflexiona sobre l’antisemitisme al nostre país, que hi perviu des de molts segles, com ho demostra el fet que l’historiador americà David Nirenberg, en el llibre que acaba de publicar sobre l’antijudaisme al món occidental, dediqui dos capítols al cas català.
Avui, però, no podem deixar de parlar de la sentència del cas Prestige. José Antich a La Vanguardia diu que no és una bona notícia que la justícia espanyola s’hagi mostrat incapaç de donar una resposta exemplar a aquesta catàstrofe ambiental i reivindica la necessitat d’una justícia especialitzada en aquest tipus de delictes. L’editorial d’El País assenyala que s’ha evidenciat que Espanya no té força per exigir responsabilitats als qui fan activitats perilloses per al medi ambient, a diferència del que va passar anys enrere amb el vessament de cru al golf de Mèxic, en què la companyia BP va haver de declarar-se’n culpable, o amb el naufragi del petrolier Erika, en què França va condemnar els responsables de la marea negra. Finalment, al diari Ara Antoni Bassas es pregunta com pot ser que la mateixa justícia que considera provat que hi havia un "defecte estructural" i un "manteniment deficient" del Prestige conclogui que l'accident es va produir per un problema estructural l'origen del qual "ningú no pot precisar"?
13 de novembre del 2013
El Descosit, 13.11.2013
Avui sí que parlarem de la sandàlia de David Fernàndez, perquè hi ha molts articles d’opinió que se’n fan ressò a la premsa. I des de diferents òptiques.
Per exemple, a La Vanguardia, Pilar Rahola critica la fatxenderia de Fernàndez i es pregunta “qui és aquest diputat per esdevenir el jutge i el sentenciador [de Rato], condemnar-lo al foc etern i, pel camí, insultar-lo grollerament?” I adverteix que capteniments com aquest degraden la imatge del Parlament, que ha de ser “l'espai de la política, del pacte, la crítica, la gestió i la decisió”, i no el lloc on convoca la gent per poder insultar-la.
Més condescendent es mostra David Miró al seu article “Amb una simple sandàlia” al diari Ara, si bé reconeix que “hauria preferit que algun dels nostres diputats hagués estat capaç de posar-lo contra les cordes i retreure-li, dades en mà, desenes de decisions equivocades”. Tanmateix, per desgràcia nostra, sembla que això no és possible i que gran part de la ciutadania es va veure més reflectida en l’actitud de Fernàndez que en la dels altres representants polítics presents a la comissió parlamentària.
També ho admet Vicent Sanchis al seu article d’El Punt Avui, “De sant a gàngster”, quan diu que “l'aspra intervenció de Fernàndez, excessiva i dura, tenia raons”, mentre que els diputats del PP li “van parar estores vermelles i van enramar murtra perquè Rato trepitgés fort.”
Per la seva banda, a El Periódico, amb el suggeridor títol “La sandàlia de l’orador”, Enric Hernàndez parla de la política espectacle i diu que “per nobles que siguin els fins que pugui perseguir, […] té més d'espectacle que de política. I els linxaments públics, més d'ajusticiament que de justícia.” I adverteix que la CUP, Ciutadans o UPD, que tenen entre els seus electors molts ciutadans fastiguejats de la política, aprofiten les velles institucions per desarticular-la, amb avantatge que, de moment, a ells, convertits en líders de l'antipolítica, no se'ls exigeixen més concrecions.
Acabo amb dues reflexions finals.
Una, més en broma: potser el Parlament de Catalunya, que l’altre dia va prohibir l’ús de pilotes de goma als Mossos, ara podria substituir-les per sandàlies.
I l’altra, més seriosament: un Parlament que aspira a fer declaracions d’independència en nom del legítim dret a decidir d’un poble no pot projectar al món imatges tan poc democràtiques i tribals com aquesta.
Per exemple, a La Vanguardia, Pilar Rahola critica la fatxenderia de Fernàndez i es pregunta “qui és aquest diputat per esdevenir el jutge i el sentenciador [de Rato], condemnar-lo al foc etern i, pel camí, insultar-lo grollerament?” I adverteix que capteniments com aquest degraden la imatge del Parlament, que ha de ser “l'espai de la política, del pacte, la crítica, la gestió i la decisió”, i no el lloc on convoca la gent per poder insultar-la.
Més condescendent es mostra David Miró al seu article “Amb una simple sandàlia” al diari Ara, si bé reconeix que “hauria preferit que algun dels nostres diputats hagués estat capaç de posar-lo contra les cordes i retreure-li, dades en mà, desenes de decisions equivocades”. Tanmateix, per desgràcia nostra, sembla que això no és possible i que gran part de la ciutadania es va veure més reflectida en l’actitud de Fernàndez que en la dels altres representants polítics presents a la comissió parlamentària.
També ho admet Vicent Sanchis al seu article d’El Punt Avui, “De sant a gàngster”, quan diu que “l'aspra intervenció de Fernàndez, excessiva i dura, tenia raons”, mentre que els diputats del PP li “van parar estores vermelles i van enramar murtra perquè Rato trepitgés fort.”
Per la seva banda, a El Periódico, amb el suggeridor títol “La sandàlia de l’orador”, Enric Hernàndez parla de la política espectacle i diu que “per nobles que siguin els fins que pugui perseguir, […] té més d'espectacle que de política. I els linxaments públics, més d'ajusticiament que de justícia.” I adverteix que la CUP, Ciutadans o UPD, que tenen entre els seus electors molts ciutadans fastiguejats de la política, aprofiten les velles institucions per desarticular-la, amb avantatge que, de moment, a ells, convertits en líders de l'antipolítica, no se'ls exigeixen més concrecions.
Acabo amb dues reflexions finals.
Una, més en broma: potser el Parlament de Catalunya, que l’altre dia va prohibir l’ús de pilotes de goma als Mossos, ara podria substituir-les per sandàlies.
I l’altra, més seriosament: un Parlament que aspira a fer declaracions d’independència en nom del legítim dret a decidir d’un poble no pot projectar al món imatges tan poc democràtiques i tribals com aquesta.
12 de novembre del 2013
El Descosit, 12.11.2013
Avui, Lluís Foix afirma a la seva columna titulada “Un cert buit d’idees” que avui “es troben a faltar relats que s'apartin de la correcció política i que introdueixin petites o grans dosis d'esperança, progrés, utopia i, sobretot, d'humanisme”. I assenyala concretament que “l'encefalograma d'idees per fer front als reptes socials és gairebé pla.”
Per això, és una bona notícia el “camí de la reflexió” que sembla que van emprendre aquest darrer cap de setmana els dos grans partits espanyols i, a casa nostra, Unió Democràtica de Catalunya, que ha organitzat una jornada sobre valors i política. Ho destaca avui Roca Junyent també a La Vanguardia, que afegeix que “Sempre val més debatre i discutir des de la força de les idees que des de la pobresa dels tòpics”.
A la jornada d’Unió, Duran i Lleida ha afirmat que han de recuperar la doctrina cristiana i els valors fundacionals del partit per mostrar una ànima social que no es nota prou. I aquesta revitalització del discurs social ha adquirit una altra variant en la conferència dels socialistes espanyols celebrada a Còrdova, en què Rubalcaba ha exclamat amb força: “El PSOE ha tornat!”
Tanmateix, com diu Imma Merino a l’article titulat “El discurs social” que publica El Punt Avui, no sabem si creure’ns gaire aquestes paraules, perquè en el mateix discurs Rubalcaba ha afegit “Som socialistes i no nacionalistes!”,per bé que “fa temps que el PSOE no és ni socialista ni obrer, però sí espanyol”. Així doncs, és bo que retorni el debat de les idees, però les paraules s’han de concretar en fets o accions concretes: Unió ha d’aprofundir el seu discurs socialcristià, el PSOE ha d’actualitzar el missatge socialista. I, pel que fa al PP, essent com és al Govern, ha de buscar solucions pràctiques al problemes del país. I, a més, tots plegats s’han de mostrar més honestos. No pot ser que, com diu Rosa Montero a les pàgines d’El País, a propòsit del misteriós assassinat del president Kennedy, “la mentida es mantingui [… ] perquè a gairebé ningú li interessa la veritat, és a dir, per una corrupció generalitzada.” El nou debat de les idees que impulsen ara els grans partits en vista d’un nou horitzó electoral, si vol ser honest, ha de fer net amb els molts casos de corrupció no resolts que els afecten.
A la jornada d’Unió, Duran i Lleida ha afirmat que han de recuperar la doctrina cristiana i els valors fundacionals del partit per mostrar una ànima social que no es nota prou. I aquesta revitalització del discurs social ha adquirit una altra variant en la conferència dels socialistes espanyols celebrada a Còrdova, en què Rubalcaba ha exclamat amb força: “El PSOE ha tornat!”
Tanmateix, com diu Imma Merino a l’article titulat “El discurs social” que publica El Punt Avui, no sabem si creure’ns gaire aquestes paraules, perquè en el mateix discurs Rubalcaba ha afegit “Som socialistes i no nacionalistes!”,per bé que “fa temps que el PSOE no és ni socialista ni obrer, però sí espanyol”. Així doncs, és bo que retorni el debat de les idees, però les paraules s’han de concretar en fets o accions concretes: Unió ha d’aprofundir el seu discurs socialcristià, el PSOE ha d’actualitzar el missatge socialista. I, pel que fa al PP, essent com és al Govern, ha de buscar solucions pràctiques al problemes del país. I, a més, tots plegats s’han de mostrar més honestos. No pot ser que, com diu Rosa Montero a les pàgines d’El País, a propòsit del misteriós assassinat del president Kennedy, “la mentida es mantingui [… ] perquè a gairebé ningú li interessa la veritat, és a dir, per una corrupció generalitzada.” El nou debat de les idees que impulsen ara els grans partits en vista d’un nou horitzó electoral, si vol ser honest, ha de fer net amb els molts casos de corrupció no resolts que els afecten.
El Descosit, 11.11.2013
Freud deia que "el preu del progrés de la civilització es paga amb la reducció de la felicitat". Avui, Antoni Puigverd, a La Vanguardia, parla d’aquesta reducció de la felicitat econòmica i, ara que diuen que tècnicament la crisi econòmica s’ha acabat, dubta que es facin els canvis estructurals que la nova realitat i el malestar de la gent demanen. “Podem imaginar [el PSOE] articulant políticament el malestar, si és incapaç de reformar-se com a partit i si a les institucions on governa actua com una elit depredadora?”, es pregunta. I, pel que fa al procés sobiranista català, “podem creure que canviaran l'statu quo aquells partits que, quan tothom pateix, encara utilitzen les diputacions, per exemple, com a instrument de depredació?”
Tanmateix, sembla que alguna cosa hauria de canviar per apaivagar el malestar de molts catalans. “Des de la perspectiva de Catalu¬nya, l'anomenada tercera via és l'opció que comportaria menys costos”, diu Marçal Sintes a l’article “El preu de la derrota”, publicat a El Periódico. Tanmateix, admet que l’estratègia de PP i PSOE sembla que no passa pel diàleg i el pacte, sinó “pel o tot o res.” Això podria portar a la derrota definitiva del sobiranisme, cosa que, segons Sintes, se silencia, per bé que “seria estúpid no tenir-ho en compte”.
Tot plegat, sembla que segueix fil per randa allò que el vell magnat David Rockeffeller va dir fa pocs dies en un sopar amb ambaixadors de l’ONU, com recorda Xavier Garcia al seu article a El Punt Avui. Després d’afirmar que “tot el que cal és una gran crisi i les nacions acceptaran el nou ordre mundial”, Rockefeller va afegir: “Del que es tracta és de substituir l'autodeterminació nacional, que s'ha practicat durant segles, per la sobirania d'una elit de tècnics i de financers mundials.”
Sembla doncs, que la democràcia del segle XX està donant pas a nou despotisme al segle XXI, aquest cop menys il•lustrat que el dels monarques absoluts del segle XVIII, per molt que alguns intel•lectuals sostinguin arguments tan “progres” com que “el dret a decidir és una ficció [i que] en democràcia tot el que no és llei, és violència”. Això és el que defensava dies enrere l’escriptor Javier Cercas des de les pàgines d’El País, en un article que avui rebat Sebastià Alzamora des de les pàgines de l’Ara.
Tot plegat, sembla que segueix fil per randa allò que el vell magnat David Rockeffeller va dir fa pocs dies en un sopar amb ambaixadors de l’ONU, com recorda Xavier Garcia al seu article a El Punt Avui. Després d’afirmar que “tot el que cal és una gran crisi i les nacions acceptaran el nou ordre mundial”, Rockefeller va afegir: “Del que es tracta és de substituir l'autodeterminació nacional, que s'ha practicat durant segles, per la sobirania d'una elit de tècnics i de financers mundials.”
Sembla doncs, que la democràcia del segle XX està donant pas a nou despotisme al segle XXI, aquest cop menys il•lustrat que el dels monarques absoluts del segle XVIII, per molt que alguns intel•lectuals sostinguin arguments tan “progres” com que “el dret a decidir és una ficció [i que] en democràcia tot el que no és llei, és violència”. Això és el que defensava dies enrere l’escriptor Javier Cercas des de les pàgines d’El País, en un article que avui rebat Sebastià Alzamora des de les pàgines de l’Ara.
8 de novembre del 2013
El Descosit, 08.11.2013
Avui des de les pàgines d’El Matí Digital, Joan Safont es pregunta si no podríem trobar un no català que s’avingués a encapçalar la defensa de la Catalunya que vol organitzar una consulta sobre la independència, com va fer Nicolás Slmeron, que va esdevenir el líder de Solidaritat Catalana, aquell moviment de principi del segle xx que va unir des dels regionalistes fins als republicans, dels carlins a la Unió Catalanista amb l’excepció dels partits dinàstics i els acòlits d’Alejandro Lerroux, “El Emperador del Paralelo”, contra la llei de jurisdiccions de l’estat.
Sembla, tanmateix, que aquest unionisme es impossible, si ens atenem al que diuen avui Jordi Barbeta a La Vanguardia a propòsit del socialistes i Marta Lasalas a El Singular Digital.
Barbeta, en un article titulat “Socialistes contra si mateixos”, assenyala que la por de l'establishment socialista a la dreta fa que no es vulgui desmarcar d’allò de la unidad-de-destino-en-lo-universal, de manera que l'actual projecte polític del PSOE no ofereix cap sortida al 80% dels catalans i això l'inhabilita com a alternativa possible per a Espanya.
Per la seva banda, Marta Lasalas, a l’article “Pedres contra el propis sostre” parla de la divisió que es va produir ahir al Parlament entre CiU i ERC en la votació d’una moció de la CUP en què es defensava la convocatòria d’un referèndum unilateral en cas que l’Estat no accepti la consulta. Aquest fet, l’únic que va aconseguir és que PP i Ciutadans observessin des dels seus escons i sense moure un dit com s’estomacaven entre ells els defensors del dret a decidir. I d’això se n’ha fet ressò l premsa madrilenya.
Malament aniran les coses per a Catalunya si les propostes unionistes que fan uns són d’espanyols contra catalans i les dels d’aquí són de catalans contra catalans.
Sembla, tanmateix, que aquest unionisme es impossible, si ens atenem al que diuen avui Jordi Barbeta a La Vanguardia a propòsit del socialistes i Marta Lasalas a El Singular Digital.
Barbeta, en un article titulat “Socialistes contra si mateixos”, assenyala que la por de l'establishment socialista a la dreta fa que no es vulgui desmarcar d’allò de la unidad-de-destino-en-lo-universal, de manera que l'actual projecte polític del PSOE no ofereix cap sortida al 80% dels catalans i això l'inhabilita com a alternativa possible per a Espanya.
Per la seva banda, Marta Lasalas, a l’article “Pedres contra el propis sostre” parla de la divisió que es va produir ahir al Parlament entre CiU i ERC en la votació d’una moció de la CUP en què es defensava la convocatòria d’un referèndum unilateral en cas que l’Estat no accepti la consulta. Aquest fet, l’únic que va aconseguir és que PP i Ciutadans observessin des dels seus escons i sense moure un dit com s’estomacaven entre ells els defensors del dret a decidir. I d’això se n’ha fet ressò l premsa madrilenya.
Malament aniran les coses per a Catalunya si les propostes unionistes que fan uns són d’espanyols contra catalans i les dels d’aquí són de catalans contra catalans.
El Descosit, 07.11.2013
Avui, Lluís Foix ens recorda, a la seva columna de La Vanguardia, que “La política és servei”. Afirma que els polítics han d’explicar clarament què fan i, sobretot, “escoltar i prendre nota sobre el que passa al carrer i a la societat, corregir decisions que augmenten els desequilibris, posar-se a disposició dels ciutadans per recórrer junts aquests temps incerts i canviant”. I adverteix que “la política que no tingui en compte el protagonisme que han adquirit els ciutadans, sense necessitat de mitjancers mediàtics o empresarials, corre el risc d'estavellar-se sense haver ni tan sols detectat les causes del cataclisme”.
I què fan els ciutadans? Segons explica avui Enric Marín a l’article “Conservadors, moderats i progressistes” que publica El Periódico, a Catalunya una majoria ha impulsat un moviment sobiranista que ha adoptat la forma d’una revolta democràtica que no només aspira a canviar la seva relació amb Espanya, sinó que també busca una nova manera d’entendre la política, l’economia o la cultura, basant-se en uns paràmetres més democràtics. Davant d’aquest fet, segons Marín, “costa d’entendre que partits que s’anomenen progressistes se sentin més còmodes fent el joc a les elits que participant activament en aquesta revolta democràtica”.
I aprofundeix més en el tema Xavier Díez, al seu article “Dret a saber... els perquès del sobiranisme”, que publica El Punt Avui. Díez assenyala que “sorprèn la inexistència d'un debat rigorós, dins Espanya, respecte a les qüestions relacionades amb les identitats nacionals, [...] més enllà [del que en diuen alguns] tertulians histèrics”. Això ha propiciat que ara la societat hagi desbordat la classe política, fenomen que s’explica per tres factors.
D’una banda, diu, Catalunya és una nació, agradi o no, caracteritzada per una societat civil bastant autònoma, amb un teixit associatiu prou independent, d'estructura assembleària i de difícil control institucional. D’altra banda, l’esquerra progressista barcelonina, d’aparença cosmopolita i en castellà, s’ha ensorrat per la incapacitat del socialisme espanyol d'enfrontar-se a l'hegemonia nacionalista espanyola d'arrel franquista. I, en tercer lloc, s’ha constatat la fallida de la Transició, en què un PP postfranquista ha acabat reimposant el supremacisme identitari castellà.
Així doncs, segons Díez, “el sobiranisme és l'expressió catalana de la revolta contra el franquisme sociològic que hegemonitza la dreta espanyola i esterilitza la impotent esquerra institucional.”
I què fan els ciutadans? Segons explica avui Enric Marín a l’article “Conservadors, moderats i progressistes” que publica El Periódico, a Catalunya una majoria ha impulsat un moviment sobiranista que ha adoptat la forma d’una revolta democràtica que no només aspira a canviar la seva relació amb Espanya, sinó que també busca una nova manera d’entendre la política, l’economia o la cultura, basant-se en uns paràmetres més democràtics. Davant d’aquest fet, segons Marín, “costa d’entendre que partits que s’anomenen progressistes se sentin més còmodes fent el joc a les elits que participant activament en aquesta revolta democràtica”.
I aprofundeix més en el tema Xavier Díez, al seu article “Dret a saber... els perquès del sobiranisme”, que publica El Punt Avui. Díez assenyala que “sorprèn la inexistència d'un debat rigorós, dins Espanya, respecte a les qüestions relacionades amb les identitats nacionals, [...] més enllà [del que en diuen alguns] tertulians histèrics”. Això ha propiciat que ara la societat hagi desbordat la classe política, fenomen que s’explica per tres factors.
D’una banda, diu, Catalunya és una nació, agradi o no, caracteritzada per una societat civil bastant autònoma, amb un teixit associatiu prou independent, d'estructura assembleària i de difícil control institucional. D’altra banda, l’esquerra progressista barcelonina, d’aparença cosmopolita i en castellà, s’ha ensorrat per la incapacitat del socialisme espanyol d'enfrontar-se a l'hegemonia nacionalista espanyola d'arrel franquista. I, en tercer lloc, s’ha constatat la fallida de la Transició, en què un PP postfranquista ha acabat reimposant el supremacisme identitari castellà.
Així doncs, segons Díez, “el sobiranisme és l'expressió catalana de la revolta contra el franquisme sociològic que hegemonitza la dreta espanyola i esterilitza la impotent esquerra institucional.”
6 de novembre del 2013
El Descosit, 06.10.2013
A banda dels migrats pressupostos de la Generalitat, a la premsa d’avui hi ha alguns articles sobre la idea d’Europa i una aportació interessant sobre la banca espanyola.
Pel que fa a Europa, Màrius Carol, a la seva columna de La Vanguardia comenta el darrer llibre del president del Parlament Europeu Martin Schulz, titulat Europa, la darrera oportunitat, en què diu que Europa ha de decidir el seu futur, que passa per reformar-se o fer-se enrere en el procés d’integració. I pregunta als qui auguren la fi d’Europa com pensen subsistir davant la globalització.
L’esperit europeista, que no passa pel millor moment, també es pot fomentar amb iniciatives com les beques Erasmus, que ara Wert vol retallar. En parla avui Jordi Balló al seu article “Europa per a pocs” publicat a La Vanguardia, en què diu que "la qüestió de fons és com es crea una comunitat cultural europea, [i no tant] no qui té dret a una ajuda i qui no”.
I aquesta comunitat cultural també es forja contemplant tal com és una Europa que a vegades ens resulta oculta, com explica José Ángel Rojo al blog de Cultura d’El País, a propòsit del nou llibre de fotografies de Bernard Plossu, titulat Europa. I Jordi Finestres, al seu article de Nació Digital titulat “Visiteu Dachau, ignorants!” ens recomana viatjar per Europa per conèixer, per exemple, com tracten la memòria històrica els alemanys amb relació al nazisme, mentre que a Espanya encara li costa molt condemnar la dictadura de Franco, com es va veure dies enrere quan el Partit Popular es va negar fer-ho.
Pel que fa a la banca espanyola, si dissabte passat Juan Laborda a les pàgines de Voz Pópuli ens advertia que “Rajoy vuelve a avalar la banca”, en un clar exemple de totalitarisme invertit en què el poder corporatiu passa a ser copartícip del govern de l’Estat, avui Francesc Sanuy insisteix sobre el tema a l’article titulat “La banca, espècie protegida” d’El Singular Digital, en què critica la decisió de nomenar president de la Patronal dels bancs el qui ha estat director de Regulació del Banc d’Espanya els darrers 13 anys. I ho compara amb el que passa a Europa, en què els excessos comesos abans del 2008 pels directius de l’UBS suís, el Deutsche Bank alemany, el Rabobank holandès o el Barclays britànic els pagaran durant molt anys.
Pel que fa a Europa, Màrius Carol, a la seva columna de La Vanguardia comenta el darrer llibre del president del Parlament Europeu Martin Schulz, titulat Europa, la darrera oportunitat, en què diu que Europa ha de decidir el seu futur, que passa per reformar-se o fer-se enrere en el procés d’integració. I pregunta als qui auguren la fi d’Europa com pensen subsistir davant la globalització.
L’esperit europeista, que no passa pel millor moment, també es pot fomentar amb iniciatives com les beques Erasmus, que ara Wert vol retallar. En parla avui Jordi Balló al seu article “Europa per a pocs” publicat a La Vanguardia, en què diu que "la qüestió de fons és com es crea una comunitat cultural europea, [i no tant] no qui té dret a una ajuda i qui no”.
I aquesta comunitat cultural també es forja contemplant tal com és una Europa que a vegades ens resulta oculta, com explica José Ángel Rojo al blog de Cultura d’El País, a propòsit del nou llibre de fotografies de Bernard Plossu, titulat Europa. I Jordi Finestres, al seu article de Nació Digital titulat “Visiteu Dachau, ignorants!” ens recomana viatjar per Europa per conèixer, per exemple, com tracten la memòria històrica els alemanys amb relació al nazisme, mentre que a Espanya encara li costa molt condemnar la dictadura de Franco, com es va veure dies enrere quan el Partit Popular es va negar fer-ho.
Pel que fa a la banca espanyola, si dissabte passat Juan Laborda a les pàgines de Voz Pópuli ens advertia que “Rajoy vuelve a avalar la banca”, en un clar exemple de totalitarisme invertit en què el poder corporatiu passa a ser copartícip del govern de l’Estat, avui Francesc Sanuy insisteix sobre el tema a l’article titulat “La banca, espècie protegida” d’El Singular Digital, en què critica la decisió de nomenar president de la Patronal dels bancs el qui ha estat director de Regulació del Banc d’Espanya els darrers 13 anys. I ho compara amb el que passa a Europa, en què els excessos comesos abans del 2008 pels directius de l’UBS suís, el Deutsche Bank alemany, el Rabobank holandès o el Barclays britànic els pagaran durant molt anys.
5 de novembre del 2013
El Descosit, 05.11.2013
Els protagonistes de l’opinió del dia són els Mossos d’Esquadra i la Rosa Díez.
A l’editorial de La Vanguardia, José Antich es pregunta com és que ha calgut la imputació judicial dels vuit mossos que van participar en la detenció de l’empresari Juan Andrés Benítez al Raval perquè el Departament d'Interior s’hagi decidit a suspendre’ls cautelarment, i assenyala que és urgent que s’estableixin responsabilitats i l’única alternativa que té el conseller Espadaler potser és la dimissió del director general de la Policia Manel Prat.
Ramon-Jordi Moles, al seu article “Re-formar els Mossos” publicat a El Periódico, es pregunta com és possible que un cos policial sigui incapaç d'aclarir uns fets que afecten directament funcionaris policials amb obligacions de veracitat i defensa de la llei, i que les autoritats polítiques responsables no sàpiguen exercir la seva autoritat per posar a disposició del jutge les proves d’uns fets molt clars. Segons Moles, tot plegat és conseqüència d’un desplegament massa ràpid i massiu dels mossos, que ha afectat la qualitat de la formació que han rebut. Per això demana reformar-la: “perquè els Mossos vulguin i puguin dir-nos qui d'ells va disparar una bala de goma o va infligir maltractaments a un detingut”, i es puguin dirimir responsabilitats sense que hi hagi dimissions.
Amb relació a Rosa Díez, Iu Forn es pregunta des de les pàgines de l’Ara si realment ella és la regeneració autèntica de la política quan des d'abril de 1979 fins avui ha ocupat ininterrompudament tota mena de càrrecs polítics. David González, al seu article “Rosa i Susana” de La Vanguardia, la compara amb la nova presidenta andalusa Susana Díaz, que emergeix amb força des de les files socialistes amb afany regenerador, cosa que té mèrit, venint com ve de l'únic territori autonòmic encara immune a l'alternança en democràcia. I conclou: “Rosa i Susana, tan diferents i tan properes, s'entenen. Totes dues comparteixen la mateixa obsessió: Espanya, i el mateix boc expiatori: el català.” Semblen, doncs, les heroïnes d’un neopopulisme que no ens afavoreix gens.
I, per prendre el pols de la nostra democràcia, una darrera reflexió de Victor Alexandre a El Singular Digital: el lema de la concentració del 27 d’octubre passat a Madrid contra la doctrina Parot era “Justícia per a un final amb vencedors i vençuts”. Segons Alexandre, aquest no és un lema de justícia, sinó de venjança.
4 de novembre del 2013
El Descosit, 04.11.2013
Com diu Eva Piquer al títol del seu article de Nació Digital, “La bona gent és majoria”. Afortunadament. I d’aquesta bona gent parlen alguns articles d’opinió d’avui. Segons Piquer, “el millor que podem [avui] fer a favor del país, del món i de nosaltres mateixos és deixar que les persones que avancen en positiu (carregades de confiança i desproveïdes de rancúnia) prosperin i ens encomanin la seva manera d'anar per la vida”. Tanmateix, sovint passen desapercebudes.
“Un dels problemes més greus que té el món modern és el de l'opacitat dels que necessiten ser vistos”, diu Salvador Giner a “Imparables”, el seu article d’El Periódico, on parla del cas d’un club esportiu de persones severament discapacitades, que han estat capaces de muntar-se la vida, triomfar sobre si mateixes sense lamentacions i recuperar alguna cosa més que el somriure. Per donar-los visibilitat, la productora BlackTrainFilms n’ha fet un documental titulat precisament “Imparables”, que s’ha exhibit en algunes sales de cinema.
Cal, doncs, fer visible la bona feina d’aquesta bona gent que forma una gran majoria silenciosa. I qualsevol intent d’atemptar-hi en contra hauria de ser totalment reprovable. Tanmateix, cada dia se’n donen més casos, que normalment també passen desapercebuts.
Avui, per exemple, Enric Sierra parla a La Vanguardia dels “Aturats i estafats”, referint les nombroses ofertes de treball enganyoses que circulen per Internet, adreçades sobretot als dos col•lectius més vulnerables: els joves sense feina i els aturats de llarga durada.
I dissabte passat, Manuel Milian Mestre parlava, al diari El Singular Digital, dels “Estoics sense paraula”, referint-se a injustícies tan flagrants com la redistribució desigual del diner públic entre comunitats, que fan que sigui viable una rebaixa fiscal a la Comunitat de Madrid de 4,5 punts, on les constructores de les autopistes han deixat un deute de 30.000 milions d’euros amb la seva fallida, mentre una Catalunya exhaurida fiscalment encara no té la N-II desdoblada i se li nega un tracte fiscal similar al de bascos i navarresos. Segons Milián, “fa anys que jo no havia percebut tantíssima infelicitat, tanta divisió de criteris, tanta discrepància, tanta disharmonia, tant desencant, tanta indignació...” Adverteix que tota paciència té els seus límits i recorda que, al llarg de la història, la reacció dels estoics –és a dir, de la majoria silenciosa i silenciada– ha estat sempre perillosa: “Jesucrist va ser un d’ells”, conclou.
“Un dels problemes més greus que té el món modern és el de l'opacitat dels que necessiten ser vistos”, diu Salvador Giner a “Imparables”, el seu article d’El Periódico, on parla del cas d’un club esportiu de persones severament discapacitades, que han estat capaces de muntar-se la vida, triomfar sobre si mateixes sense lamentacions i recuperar alguna cosa més que el somriure. Per donar-los visibilitat, la productora BlackTrainFilms n’ha fet un documental titulat precisament “Imparables”, que s’ha exhibit en algunes sales de cinema.
Cal, doncs, fer visible la bona feina d’aquesta bona gent que forma una gran majoria silenciosa. I qualsevol intent d’atemptar-hi en contra hauria de ser totalment reprovable. Tanmateix, cada dia se’n donen més casos, que normalment també passen desapercebuts.
Avui, per exemple, Enric Sierra parla a La Vanguardia dels “Aturats i estafats”, referint les nombroses ofertes de treball enganyoses que circulen per Internet, adreçades sobretot als dos col•lectius més vulnerables: els joves sense feina i els aturats de llarga durada.
I dissabte passat, Manuel Milian Mestre parlava, al diari El Singular Digital, dels “Estoics sense paraula”, referint-se a injustícies tan flagrants com la redistribució desigual del diner públic entre comunitats, que fan que sigui viable una rebaixa fiscal a la Comunitat de Madrid de 4,5 punts, on les constructores de les autopistes han deixat un deute de 30.000 milions d’euros amb la seva fallida, mentre una Catalunya exhaurida fiscalment encara no té la N-II desdoblada i se li nega un tracte fiscal similar al de bascos i navarresos. Segons Milián, “fa anys que jo no havia percebut tantíssima infelicitat, tanta divisió de criteris, tanta discrepància, tanta disharmonia, tant desencant, tanta indignació...” Adverteix que tota paciència té els seus límits i recorda que, al llarg de la història, la reacció dels estoics –és a dir, de la majoria silenciosa i silenciada– ha estat sempre perillosa: “Jesucrist va ser un d’ells”, conclou.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)