Avui, Xavier Roig parla a l’Ara d’”Apostar per la radicalitat democràtica” i, referint-se a l’excessiva comoditat amb què opinen molts tertulians sobre alguns temes d’actualitat, sense pensar-hi gaire, adverteix que anem errats “si algú pensa que asseguts al sofà de casa escoltant tertúlies obtindrem, no només la independència, sinó ni tan sols el dret a poder votar.” En definitiva, ens pregunta què estem disposats a fer realment pel dret a decidir, si tant ens escandalitzem quan algú proposa fer una vaga general. Potser és que tot ho deleguem als polítics, de qui tanmateix desconfiem...
Suposant que deixem la solució als polítics, caldrà que facin alguna cosa, ara que sembla que l’economia comença a recuperar-se. Ho diu Rafel Nadal a La Vanguardia, en un article contundentment titulat: “Entre el pacte i el desastre”. Segons Nadal, “La recuperació pot ser l'última oportunitat per fer coincidir els tres eixos que bona part de la ciutadania reclama a l'acció política des de fa un any: llibertat nacional, justícia social i regeneració democràtica.” I alerta que si les classes dirigents de la política, les finances i l'empresa menystenen els pactes social i nacional, no tardarem a assistir a un desastre col•lectiu de dimensions colossals.
A Catalunya, doncs, els correspondria moure fitxa al president Mas i a Oriol Junqueras. En parlen avui, respectivament, Marta Lasalas a El Singular Digital i Manuel Cuyàs a El Punt Avui. Lasalas reivindica el que sembla una obvietat: que Mas lideri el procés, com també ho reclamava ahir Pilar Rahola a La Vanguardia i ho va reconèixer el portaveu de CiU Jordi Turull, potser davant el nou protagonisme que està guanyant Carme Forcadell i l’ANC. Si avui CiU té 50 diputats al Parlament i el segon partit en té 21, és evident que el procés l’ha d’impulsar Mas.
Però no ho pot fer sol, sinó que l’ha d’ajudar Junqueras, encara que hagi de flexibilitzar alguns dels seus plantejaments. I aquí hi pot haver un problema perquè, com diu Manuel Cuyàs, “Junqueras és com aquelles joguines amb plom als peus que, per molt que les vulguis tombar, mantenen la verticalitat. Això és molt convenient per encarar-se als adversaris i mantenir l'ordre en les pròpies files, però no tant quan la política requereix ductilitat.”
Bo i confiar en la via política, avui no em puc estar de recomanar l’article de Júlia Otero a El Periódico, titulat “La porta giratòria”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada