El Descosit, 25.09.2013

EL DESCOSIT, 25.09.2013

El món occidental, malgrat la crisi econòmica, conserva uns valors que ha de procurar preservar en el futur: els de la llibertat d'expressió i la democràcia. I dic això a tomb de dos atacs que s'han produït darrerament i que, amb la parquedat amb què n'han parlat els mèdia, no sembla que ens neguitegin gaire a occident, quan ens haurien de preocupar, i molt: l'atac gihadista de la milícia d'Al-Xabaab en un centre de comercial, a Nairobi, i l'atac ultra del centre cultural Blanquerna, a Madrid.

Avui, a La Vanguardia, Pilar Rahola parla del primer cas en un article titulat "La rereguardia". Adverteix que, en l'atac gihadista de Kenya, "hi havia entre els assaltants dos o tres joves nord-americans molt joves i una dona britànica", de manera que l'acció fou comesa per un grup terrorista "multinacional". I afegeix que "abans de formar part d'un grup com aquests, capaç de portar la mort a qualsevol lloc del món, hi ha un lent procés de captació, alienació i fanatització". Per tot això, segons Rahola, és urgent que també a casa nostra lluitem contra la radicalització dels discursos gihadistes, que no podem emparar de cap manera en nom de la democràcia .

I el mateix podríem dir de l'atac a la delegació de la Generalitat a Madrid, a cara descoberta. No pot ser que un gest tan antidemocràtic com aquell s'hagi liquidat amb unes detencions de 24 hores i unes multes de poc més de 300 euros per cap. La justícia ha deixat passar l'oportunitat de fer-ne una condemna que hauria estat exemplar, sobretot en vigílies del 12-O, en què, segons s'adverteix a la premsa, diversos grups d'ultres radicals d'arreu d'Espanya es proposen envair els carrers de Barcelona.

El món occidental no pot ser el caldo de cultiu de determinats grups que finalment provoquin atcs com els de Kenya i Madrid, si vol continuar essent bressol de la democràcia i de les llibertats. I, si aquests atacs finalment es produeixen, els ha de condemnar enèrgicament i perseguir els qui els comenten i, sobretot, els qui els fomenten: ja siguin islàmistes radicals o grups fanàtics d'ultradreta.

El Descosit, 24.09.2013

Darrerament, s’ha posat de moda l’expressió “fer trampes al solitari”.

A propòsit d’això, avui vull comentar dues declaracions que han aparegut als mitjans les darreres vint-i-quatre hores, si bé aquest cop no es tracta d’articles periodístics.

Em refereixo a l’entrevista que ahir van fer a RAC1 a l’eurodiputat català Salvador Sedó i a la notícia que va publicar el canal 3/24 sobre la interlocutòria en què el TC que rebutjava la recusació del seu president. Ambdós documents periodístics es poden consultar avui a la xarxa.

L’eurodiputat català va declarar ahir al programa de Jordi Basté que “és possible un Estat propi dintre d’Espanya”. Per la seva banda, a la resolució del ple del TC podem llegir literalment que “la imparcialidad que exige el art. 22 LOTC no equivale a un mandato de neutralidad general o a una exigencia de aislamiento social y político, casi imposible de cumplir en cualesquiera profesionales, también en los juristas de reconocida competencia”.

Aquestes dues afirmacions, sobretot en el moment en què s’han fet i tenint en compte les persones que les han pronunciat –un polític i uns magistrats–, són, al meu entendre, dos exemples de “fer trampes al solitari”.
Després de l’Onze de Setembre –i abans fins i tot–, afirmar que Catalunya pot ser un Estat dins d’Espanya sona, més o menys, com dir que hi pot haver un punt i a part a dins d’un paràgraf.

Pel que fa a la interlocutòria esmentada, no deixa de ser també un joc de paraules sostenir que “imparcialitat no és neutralitat”. Per molts matisos que vulguem trobar a aquests dos termes, és evident que, com es diu vulgarment, la dona del Cèsar, a banda de ser-ho ho ha de semblar, i això és el que no ha fet el senyor Pérez de los Cobos, que en les seves declaracions reiteradament ha evidenciat un partidisme que, a ulls de tothom, és incompatible per poder exercir el càrrec de president del TC.

Potser, entre els molts símptomes de la crisi que patim, també hauríem d’incloure el fet que jutges i polítics no afinin prou en les seves declaracions públiques i intentin vendre’ns gat per llebre “fent trampes al solitari”. Tanmateix, em sembla que tots plegats ja som prou grans per adonar-nos quan ens volen ensarronar. Ara, precisament ara, el que la gent demana són paraules clares, i no jocs de paraules.

El Descosit, 23.09.2013

Ahir, J. B. Culla parlava al diari Ara de “Desmuntar mites” (aquest era el títol de l’article), referint-se als intents dels partits unionistes de desacreditar els arguments dels sobiranistes titllant de mites històrics fets com la sobirania catalana anterior al 1714, l’Onze de Setembre o el caràcter punitiu del Decret de Nova Planta, per exemple.

Fossin com fossin els esdeveniments històrics d’aquell llunyà 1714, del qual ara es torna a parlar, i força, crec que és bo considerar la reflexió que fa avui Joan Barril des de les pàgines d’El Periódico, en un article titulat “El lloc on moren les estàtues”. Diu Barril que “no estaria de més donar a la memòria una data de caducitat [perquè] potser acabi sent contraproduent la constant referència a derrotes que van tenir lloc fa 300 anys o més”. I afegeix que “la legítima manifestació pel dret a decidir i la pulsió independentista haurien d’anar més d’acord amb la convicció d’una més gran eficiència futura d’un Estat modern que amb el lament commemoratiu d’antigues batalles”. I conclou la seva reflexió amb aquest consell: “Seria saludable que l’acció política i l’apassionant dibuix d’un Estat per construir estiguessin deslligats de memòries massa amargues, i fins i tot tràgiques.”

Potser, doncs, els partits polítics haurien de ser tots plegats més pragmàtics i mirar endavant per proposar escenaris de futur viables i realitzables per al nostre país, en comptes de recórrer a un passat que, mentre uns tendeixen a mitificar, els altres en desmunten els “mites”.

Aquesta és la meva proposta d’avui.

Tanmateix, no voldria acabar El Descosit, Ignasi, sense recomanar-vos un document que us toca més de prop i que s’ha fet públic també aquest cap de setmana: el discurs del Papa Francesc als participants a l’assemblea plenària del Consell Pontifici per a les Comunicacions Socials, en què parla de la importància de la comunicació per a l’Església, es pregunta quin paper ha d’acomplir aquesta amb els seus mitjans de comunicació i com fer aquesta tasca sense caure en el que qualifica d’”assetjament espiritual”. Trobareu aquest discurs a la web del Vaticà.

El Descosit, 19.09.2013

En un article titulat “Universitat i ocupabilitat”, que publica avui La Vanguardia, M. Àngels Fitó, directora dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya comenta un estudi que ha realitzat la UOC arran dels 10 anys de la integració del nostre sistema universitari en l'Espai Europeu d'Educació Superior.

El projecte revela l'alt nivell de coincidència entre estudiants i empresaris en el que es considera prioritari d'un graduat: el treball en equip, la capacitat per resoldre problemes i l'organització i planificació del treball.

Tanmateix, la competència que presenta més discrepància pel que fa a la valoració és el comportament ètic i socialment responsable, ja que els empresaris la situen segon lloc i els estudiants, en canvi, en onzena posició.

Potser això, és conseqüència dels casos de corrupció, tan generalitzats al nostre país, des del Bárcenas fins al Millet, passant pel Pretòria i pels ERE andalusos. No ajuda a pal·liar aquesta situació, però, l'actuació de la justícia, que situa al capdavant del Tribunal Constitucional un president sospitós de partidisme –avui precisament en parla el periodista Fernando Ónega a la seva columna d'opinió. I tampoc no hi ajuda la notícia que llegim avui que el fiscal ha exculpat el PP d'haver esborrat els discs durs de l'esmentat cas Bárcenas abans de lliurar-los al jutge, amb l'argument que els ordinadors eren del partit i que, per tant, aquest en podia disposar com volgués.

Tanmateix, si és veritat –com dèiem ahir i avui en parla Lluís Foix– que l'Estat del benestar s'acaba i que anem cap a una societat més participativa, en què serà essencial que ens ajudem més els uns als altres, sense esperar tant l'auxili del papa- Estat, és bo que ja des d’ara donem més valor i importància als comportaments ètics entre els més joves i que els fomentem amb accions i polítiques concretes.

En aquest sentit, l'autora de l'article conclou que “és molt important que les universitats no oblidin que també fa falta una educació per al compromís social”.

El Descosit, 18.09.2013

Avui podríem dir que Holanda és protagonista de l'actualitat, i no tan sols perquè aquesta nit el Barça jugui amb l'Ajax d'Amsterdam o per la visita d'aquest matí de presentació del nou monarca holandès Guillem Alexandre i la seva esposa als reis d'Espanya a La Zarzuela. Holanda, avui, és protagonista, sobretot, en la secció d'internacional dels principals diaris del nostre país. Avui, per tant, comentaré una notícia i no pas un article d'opinió.

Si mirem la secció d'internacional de La Vanguardia hi llegim: "Adéu a l'Estat del benestar". I si mirem El pais, titula que "Holanda aboga por sustituir el Estado del benestar per una sociedad participativa". Això ve del discurs que va pronunciar el rei Guillem Alexandre ahir en la inauguració de l'any parlamentari holandès, un discurs --no cal no oblidar-ho-- no escrit per ell sinó pel govern holandès, un govern liberal socialdemòcrata, en el qual ve a dir unes coses que ens poden sorprendre, o potser ja no tant en el context actual de crisi. Entre elles, va dir que el pas cap a la societat participativa serà particularment notable en la seguretat social i en els que necessitin cures de llarga durada, i que són aquests sectors en què el clàssic estat del benestar, propi de la segona meitat del segle xx, veurà reduïts els sistemes que hi ha actualment per defensar-lo, perquè ja no són sostenibles. I, per tant, s'espera que siguin els ciutadans els qui supleixin aquesta mancança. En definitiva, va dir que s'està produint una evolució lenta però definitiva cap a una societat participativa.

Esperem que aquestes idees el rei Guillem Alexandre no les comuniqui molt efusivament aquest migdia al president Rajoy a La Moncloa. Però, en tot cas, és un avís per a navegants.

El Descosit, 16.09.2013

Avui repassant la premsa del dia, l'article que considero més destacat és "La força dels fets", de Xavier Antich, publicat a La Vanguardia.

Amb relació al que ha comentat fa uns moments la senyora Carme Forcadell, el senyor Antich diu que la diferència entre la Diada del 2012 i la del 2013 és que aquesta nova Diada ha posat sobre la taula la confrontació entre una legalitat, la legalitat espanyola, i una altra legalitat, que seria una legalitat catalana. I argumenta en la seva explicació aquesta confrontació basant-se en sis constatacions fàctiques. En aquest sentit, no opina tant sinó que constata fets.

La primera constatació és que la mobilització ha estat a favor de la independència, i no tant del dret a decidir. El segon fet que destaca Antich és que la mobilització no ha estat el resultat d'una convocatòria partidista, sinó l'expressió de bona part de la ciutadania de Catalunya, organitzada a través d'una sèrie d'associacions. El tercer punt és que els mitjans internacionals han fet una gran referència a la forma pacífica i al caràcter massiu i legítim d'aquesta reivindicació. El quart punt és que el suport social de Catalunya a la consulta, si és cert que és molt superior al nombre d'assistents a la Via Catalana, això fa que aquesta consulta no es pugui evitar o negligir. El cinquè punt que destaca Antich és que als sistemes democràtics, quan es presenta algun litigi o desacord, aquest desacord es dirimeix a les urnes i que aquests sistemes democràtics accepten escrupolosament els resultats de les decisions majoritàries. I, finalment, l'últim punt que destaca és que la possibilitat d'oferir a Catalunya un reconeixement més gran pel que fa a la seva singularitat o pel que fa als temes de finançament arriba massa tard.

Per a mi aquest és l'article de capçalera de la premsa d'avui, tot i que voldria destacar, si tinc uns moments, alguns altres articles del cap de setmana, a tall de recomanació. Bàsicament un sobre els Jocs Olímpics, que va ser publicat El Punt Avui d'ahir; n'és l'autor Francesc Sanuy i el títol, "Els plats olímpics trencats", en què l'autor explica per què finalment els Jocs Olímpics no van anar a parar a Madrid. I un altre article, també interessant, publicat a la premsa internacional, concretament al rotatiu italià La Stampa italià, titulat "Diari d'humiliació i fe per part d'un hostatge": és el relat d'un corresponsal de guerra italià, Domenico Quirico, que ha estat segrestat durant quatre mesos a Síria i explica totes les seves vivències, la qual cosa ens permet veure la complexitat del fenomen sirià.