Avui Francisco Longo escriu a El Periódico una reflexió interessant sobre el procés català i la reacció de Madrid. Recorda que la democràcia no és un mer recompte de forces per conèixer quines són les més nombroses en un moment determinat, sinó que exigeix uns marcs cooperatius que facin possible la deliberació, especialment quan hi ha en joc coses importants. Tanmateix, el que estem vivint darrerament és la confrontació de dues racionalitats poc raonables que pot fer que, al final, hi sortim perdent tots.
Certament no hi haurà deliberació possible mentre a Madrid hi hagi un Sánchez que es limiti a dir que s’estima els catalans i un Rajoy disposat a parlar de tot menys del que toca. Com escriu avui Iñaki Anasagasti a El Singular Digital, la qüestió catalana no es resol ni amb petons ni amb el no a tot, ni menys volent empresonar Mas, enviar l’exèrcit o suspendre l’autonomia. Des d’aquí, Maragall va proposar ja fa temps el federalisme asimètric, que la Constitució preveu quan parla de regions i nacionalitats, però la resposta dels constitucionalistes davant d’aquesta irregularitat fou el cafè per a tothom de l’Estat de les autonomies, que feia de Madrid i Múrcia comunitats autònomes com Catalunya o Euskadi.
Si el procés sobiranista fracassa. escombrarà tots els que hi han participat, sigui quina sigui la seva quota en el fracàs. Però sembla que hi ha qui pensa que, “Si això no acaba d’anar bé, jo patiré, però el meu adversari s’enfonsarà”. Ho escriu avui Vicenç Villatoro al seu Dietari a l’Ara, i afegeix que aquesta actitud sembla que s’ha estès també als casos de corrupció, que els darrers dies han proliferat de forma exponencial.
Tant, que ahir Enric Juliana, en un article molt crític a La Vanguardia, parlava de la Tangetòpolis espanyola i la fallida moral que està vivint el nostre país, que a les darreres hores ha obligat l’alcalde Trias a desmentir que tingui un compte a Suïssa i Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy a demanar explícitament perdó pels casos de corrupció que afecten molts alts càrrecs del PP, entre ells l'exsecretari general Acebes i l'exvicepresident Rato, que ja s’ha donat de baixa del partit.
I, entre tot aquest escàndol, s’ha parlat poc dels pressupostos 2015. Els de l’Estat, preveuen una inversió de 1.350 milions d’euros pel Corredor Mediterrani, si fa no fa el que percebrà Florentino Perez per clausurar la plataforma Castor. I, a Catalunya, Esquerra només ajudarà Mas a aprovar-los a canvi d'una nova data: la de les plebiscitàries.
29 d’octubre del 2014
28 d’octubre del 2014
La vella i la nova política
En certa ocasió, Rajoy va dir, parlant dels casos de corrupció que afectaven el seu partit, que "s’han produït coses que que no ens agradaria que es produïssin". El drama és que aquestes "coses" no paren d'aparèixer dia rere dia. Ahir dilluns van tornar a fer-ho a l'entorn d'Esperanza Aguirre, amb la detenció de més de 50 persones en l’operació policial anomenada Guerra Púnica. Davant d’aquest degoteig constant, escriu Albert Saez a El Periódico encara no sabem saber si Rajoy fa de botxí o d'espectador. Però el que sí veiem és que cada lloc que una víctima deixa lliure l'ocupa la vicepresidenta.
I el cert és que la protagonista de les portades dels diaris és Esperanza Aguirre i el seu ex número 2 Francisco Granados. Ahir, però, algun diari va ocupar cinc columnes per parlar d’un presumpte cas de corrupció de l’alcalde Trias, que el mateix interessat va desmentir poques hores després a Catalunya Ràdio. Potser els editors d’El Mundo haurien d’aprendre les lliçons de periodisme que va donar ahir Giovanni Di Lorenzo, director del setmanari Die Zeit, premiat ahir a Madrid com a exemple del millor periodisme. Un dels punts del seu decàleg periodístic és: Rebutja inventar un nou escàndol cada setmana, com explica avui Miguel Angel Aguilar a La Vanguardia.
I si del poder mediàtic, tornem al poder polític, sembla que s’hi perfilen dos bàndols: els de la vella política institucional i els nous lideratges sorgits de la indignació ciutadana. Avui Salvador Cardús escriu a l’Ara que té idea massa noble de la política per pensar que el seu futur s’hagi de dirimir entre el secret confegit dins de les parets d’un palau de la vella política i la consigna esbombada a la pantalla del televisor dels nous populismes. I conclou que a Estrasburg no es veu per enlloc aquesta renovació tan necessària de la política.
És clar que, davant de l’allau de casos de corrupció, els Pablo Iglesias del segle XXI no cal ni que facin campanya. Això és que vaticina a El Punt Avui el periodista Tian Riba, que creu que l'Espanya i la Catalunya del 2016 no tindran res a veure amb l'Estat de les autonomies i ni amb el règim de la Transició. Certament, avui ja som molt lluny d’aquell 28 d’octubre de 1982 en què Felipe González va guanyar per majoria absoluta la presidència del Govern espanyol amb el lema “por el cambio”.
I el cert és que la protagonista de les portades dels diaris és Esperanza Aguirre i el seu ex número 2 Francisco Granados. Ahir, però, algun diari va ocupar cinc columnes per parlar d’un presumpte cas de corrupció de l’alcalde Trias, que el mateix interessat va desmentir poques hores després a Catalunya Ràdio. Potser els editors d’El Mundo haurien d’aprendre les lliçons de periodisme que va donar ahir Giovanni Di Lorenzo, director del setmanari Die Zeit, premiat ahir a Madrid com a exemple del millor periodisme. Un dels punts del seu decàleg periodístic és: Rebutja inventar un nou escàndol cada setmana, com explica avui Miguel Angel Aguilar a La Vanguardia.
I si del poder mediàtic, tornem al poder polític, sembla que s’hi perfilen dos bàndols: els de la vella política institucional i els nous lideratges sorgits de la indignació ciutadana. Avui Salvador Cardús escriu a l’Ara que té idea massa noble de la política per pensar que el seu futur s’hagi de dirimir entre el secret confegit dins de les parets d’un palau de la vella política i la consigna esbombada a la pantalla del televisor dels nous populismes. I conclou que a Estrasburg no es veu per enlloc aquesta renovació tan necessària de la política.
És clar que, davant de l’allau de casos de corrupció, els Pablo Iglesias del segle XXI no cal ni que facin campanya. Això és que vaticina a El Punt Avui el periodista Tian Riba, que creu que l'Espanya i la Catalunya del 2016 no tindran res a veure amb l'Estat de les autonomies i ni amb el règim de la Transició. Certament, avui ja som molt lluny d’aquell 28 d’octubre de 1982 en què Felipe González va guanyar per majoria absoluta la presidència del Govern espanyol amb el lema “por el cambio”.
10 d’octubre del 2014
Estat de dret o procés kafkià?
Ahir es van produir tres decisions judicials si més no sorprenents. Al matí, llegíem als diaris que el Tribunal Constitucional acabava de rebutjar la recusació del Parlament contra el magistrat Pérez de los Cobos, amb l’argument que no hi havia motius per dubtar de la seva imparcialitat en el tema, malgrat haver militat al PP i ser autor de diversos articles publicats contra el procés català. Al migdia, esclatava la notícia que el CGPJ havia expedientat i estudiava suspendre el jutge Santiago Vidal per redactar una Constitució catalana. I al vespre, mentre els partits proconsulta estaven reunits al Palau Robert, Ernesto Ekaizer comunicava que el Tribunal Suprem acabava d’admetre a tràmit la querella d’UpyD contra Artur Mas.
Resumint, el que hauria de ser un poder independent de l’Estat casualment ara persegueix un jutge favorable al procés i el president català que el promou i, en canvi, defensa els seus càrrecs d’acusacions evidents i provades. Tot plegat deu ser una nova interpretació, que se m’escapa, del que la Constitució anomena “Estat de dret”.
Amb coses com aquestes, el procés català cada cop s’assembla més a El Procés de Kafka. Però aquella és una obra de ficció inacabada, mentre que el cas català és real i li cal un final. Què passarà, doncs?
Toni Aira escriu a El Singular Digital que hem de procurar que no esclati una confrontació ganivet en mà dels partits catalanistes, tot carregant-se les culpes els uns als altres, o tots al govern, de resultes d’un escenari de no consulta el 9N. Aquest seria, sens dubte, un futur perfecte per al govern espanyol, però no per a Catalunya. I també parla del futur immediat M. Dolores Garcia a La Vanguardia, que veu que s’està acabant el temps de l’escenificació i Mas és presoner de la seva virtut més apreciada: la credibilitat. Va assegurar que els catalans votarien i ara es troba que no pot fer la consulta i que les eleccions no convenen ni al seu partit ni a Catalunya.
En fi, Empar Moliner a l’Ara a començar el cap de setmana amb un somriure, explicant que el curiós manifest que ha aparegut recentment defensant el “no” a la consulta és signat, entre d’altres –i llegeixo textualment–, per la “señora Maite Sant, diseñadora gráfica y votante de ERC” i la “señora Marta Nogué Miret, votante de la CUP”. Caram!
Resumint, el que hauria de ser un poder independent de l’Estat casualment ara persegueix un jutge favorable al procés i el president català que el promou i, en canvi, defensa els seus càrrecs d’acusacions evidents i provades. Tot plegat deu ser una nova interpretació, que se m’escapa, del que la Constitució anomena “Estat de dret”.
Amb coses com aquestes, el procés català cada cop s’assembla més a El Procés de Kafka. Però aquella és una obra de ficció inacabada, mentre que el cas català és real i li cal un final. Què passarà, doncs?
Toni Aira escriu a El Singular Digital que hem de procurar que no esclati una confrontació ganivet en mà dels partits catalanistes, tot carregant-se les culpes els uns als altres, o tots al govern, de resultes d’un escenari de no consulta el 9N. Aquest seria, sens dubte, un futur perfecte per al govern espanyol, però no per a Catalunya. I també parla del futur immediat M. Dolores Garcia a La Vanguardia, que veu que s’està acabant el temps de l’escenificació i Mas és presoner de la seva virtut més apreciada: la credibilitat. Va assegurar que els catalans votarien i ara es troba que no pot fer la consulta i que les eleccions no convenen ni al seu partit ni a Catalunya.
En fi, Empar Moliner a l’Ara a començar el cap de setmana amb un somriure, explicant que el curiós manifest que ha aparegut recentment defensant el “no” a la consulta és signat, entre d’altres –i llegeixo textualment–, per la “señora Maite Sant, diseñadora gráfica y votante de ERC” i la “señora Marta Nogué Miret, votante de la CUP”. Caram!
El Dragon-Khan del procés, les vises opaques i l'Estat islàmic
Amb això del procés sobiranista, n’hi ha per sucar-hi pa. De política d’altura se’n veu poca, però d’especulació mediàtica, un munt. Ara fa poc menys d’un any, Mas deia que, si no es podia fer una consulta per la via legal, l’alternativa serien unes plebiscitàries. Llavors, Joan Herrera era partidari de la consulta sí o sí, encara que fos al·legal. Ara, però, s’han bescanviat els papers, com explica David Miró a l’Ara. Potser per això, Juancho Dumall parla a El Periódico del Dragon Khan de la política catalana. El que sí que sembla evident és que ni Esquerra ni la CUP volen plebiscitàries, i per això David Fernàndez insta Junqueras a entrar al Govern. Per acabr-ho d’adobar, Carme Forcadell només les acceptaria si hi hagués candidatura única. S’imaginen el Duran i l’Herrera fent campanya junts?
Mentrestant, aquests dies Madrid viu convulsa per altres notícies. Primer fou l’escàndol de les targetes Visa opaques de Cajamadrid, entre els titulars de les quals hi havia persones tan il·lustres de la vida espanyola com l’exministre Rodrigo Rato o l’excap de la Casa Reial Rafael Spottorno. I ara, naturalment, tot ha quedat eclipsat pel contagi d’ebola d’una auxiliar d’infermeria de l’Hospital Carlos III, que revela que no s’han complert els protocols necessaris per prevenir la malaltia, com llegim a l’editorial d’El País, que acaba d’estrenar la versió catalana. També en parla a La Vanguardia Lluís Foix, que vaticina que la desconfiança que ha generat la notícia portarà canvis.
I si anem a Europa, ens adonem que amb la represa del nou curs polítics al Parlament Europeu, la cambra comunitària s’ha assemblat més aviat a un pati d’escola, amb uns eurodiputats enviant cartes als seus col·legues d’altres països per explicar-los que el procés català era similar al nazisme o al feixisme, mentre els eurodiputats socialistes decidien donar suport a la candidatura del popular Arias Cañete com a nou comissari de Clima i Energia, després que es vengués les seves accions en la indústria petroliera i demanés disculpes per les seves manifestacions sexistes, com llegíem ahir a Vilaweb.
I, mentrestant, Ucraïna està mig ocupada per l’exèrcit rus, Hong-Kong veu retallades les seves reivindicacions democràtiques per imposició de Pequín i, a Síria, l’Estat Islàmic segueix decapitant occidentals i ho publica a Internet. I això sí que és una gran amenaça per a occident, com escriu Tahar ben Jellou a La Vanguardia.
Mentrestant, aquests dies Madrid viu convulsa per altres notícies. Primer fou l’escàndol de les targetes Visa opaques de Cajamadrid, entre els titulars de les quals hi havia persones tan il·lustres de la vida espanyola com l’exministre Rodrigo Rato o l’excap de la Casa Reial Rafael Spottorno. I ara, naturalment, tot ha quedat eclipsat pel contagi d’ebola d’una auxiliar d’infermeria de l’Hospital Carlos III, que revela que no s’han complert els protocols necessaris per prevenir la malaltia, com llegim a l’editorial d’El País, que acaba d’estrenar la versió catalana. També en parla a La Vanguardia Lluís Foix, que vaticina que la desconfiança que ha generat la notícia portarà canvis.
I si anem a Europa, ens adonem que amb la represa del nou curs polítics al Parlament Europeu, la cambra comunitària s’ha assemblat més aviat a un pati d’escola, amb uns eurodiputats enviant cartes als seus col·legues d’altres països per explicar-los que el procés català era similar al nazisme o al feixisme, mentre els eurodiputats socialistes decidien donar suport a la candidatura del popular Arias Cañete com a nou comissari de Clima i Energia, després que es vengués les seves accions en la indústria petroliera i demanés disculpes per les seves manifestacions sexistes, com llegíem ahir a Vilaweb.
I, mentrestant, Ucraïna està mig ocupada per l’exèrcit rus, Hong-Kong veu retallades les seves reivindicacions democràtiques per imposició de Pequín i, a Síria, l’Estat Islàmic segueix decapitant occidentals i ho publica a Internet. I això sí que és una gran amenaça per a occident, com escriu Tahar ben Jellou a La Vanguardia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)