Avui Rafel Nadal parla a La Vanguardia de l’espiral autodestructiva de la política, evidenciada arran de les eleccions de diumenge passat, que el porten a concloure que Europa no tindrà qui la defensi en aquesta legislatura. Adverteix que, si els partits no responen als grans corrents socials i segueixen actuant com a agències de col·locació; tanmateix augura que els grans partits no rectificaran la seva conducta, sobretot perquè són dirigits per la pitjor generació de líders que hem conegut. Potser amb l’excepció del flamant Pablo Iglesias, el colitas, i per això els de sempre ja han posat en marxa tota la maquinària, la que es veu i també la que es mou a la zona fosca, per trobar-li qualsevol debilitat, segons escriu Julia Otero a El Periódico.
Ignasi Aragay recorda a l’Ara que, superada la transició, vam deixar la política en mans dels qui havien estat perseguits pels grisos, havien gosat trencar la legalitat de la dictadura i havien anat contra el sistema. Ara es torna a viure un dèficit democràtic, però això no justifica que, per canviar les coses, s’hagi de justificar l’ús de la violència que hem vist les nits passades a Can Vies. Potser la diferència respecte de la transició és, precisament, la manca de líders forts, que es comprometin personalment en la defensa de la seva causa. Un dels problemes amb què es troba l’alcalde Trias a Sants és la manca d’un interlocutor dialogant que defensi les reivindicacions de tots els manifestants.
Tanmateix, la violència que han exercit uns quants individus no identificats no pot desacreditar la feina estimable d'uns moviments socials que serveixen per donar un ús alternatiu a la pura especulació immobiliària. Per això, l’editorial d’El Punt Avui diu que quan el diàleg falla, més diàleg, procurant aïllar els esvalotadors professionals.
Mentrestant, a les comarques tarragonines, amb 113.000 aturats, se’ls presenta el dilema mefistofèlic, com diu Xavier Grasset a Nació Digital, d’acceptar la construcció de BCN World, un espai de joc que, però, crearà 30.000 nous llocs de treball. També aquí ha calgut una solució negociada, sense blancs i negres, que ara s’ha d’explicar bé a la ciutadania.
Amb tot, és evident que cal rebaixar les altes taxes d’atur, que sumades a l’alarmant descens de la natalitat, fan preveure greus problemes amb les pensions d’aquí 25, com llegim a l’editorial de La Vanguardia.
30 de maig del 2014
29 de maig del 2014
El Descosit, 29.05.2014
Avui, Ernest Folch escriu a El Periódico que en aquestes eleccions europees una part d'Espanya ha començat a independitzar-se de si mateixa i que el fenomen Pablo Iglesias no s’explica sense el procés català, perquè tots dos casos són una gran rebel·lió contra l'establishment i el dèficit democràtic.
Tanmateix, parlant de rebel·lions, cal esmentar la batalla campal arran del desallotjament de can Vies, després de 15 mesos de negociacions infructuoses amb els okupes, que s’han negat a desallotjar un lloc emblemàtic i, en tres nits, han cremat una unitat mòbil de TV3, una excavadora i molts contenidors, han trencat mobiliari urbà i els vidres d’oficines bancàries i han apedregat seus de partits polítics. Com llegim a l’editorial de La Vanguardia, aquests fets palesen un descontentament social provocat per la crisi i les seves terribles conseqüències sobre els joves.
Sobta, però, que aquests joves no protestin per la primera sentència del cas Palau, que eximeix de culpa els responsables d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, mentre imposa un multa de 3,6 milions d’euros a Millet i el condemna només a 1 any de presó, quan el fiscal en demanava 10. També sobta que els okupes hagin anat a fer pintades a casa del conseller Espadaler, que s’ha limitat a fer complir la sentència del Suprem, i no hagin tingut en compte que el desllotjament el van instar partits d’esquerres. Tot plegat sembla un episodi més de manipulació informativa. I seria bo considerar si aquesta kaleborroka pot tenir efectes negatius sobre el procés sobiranista català, que sempre ha actuat pacíficament: ara fa cent anys, un procés similar iniciat per la Mancomunitat va quedar frustrat pel fenomen del pistolerisme.
Relacionat amb això, Toni Aira recorda a El Singular Digital, que l’ex fiscal Carlos Jiménez Villarejo, ara a les llistes de Podemos, és totalment contrari a la consulta, de manera que segons ell els catalans “No Podemos” votar. En canvi, en una entrevista publicada ahir a El País, proposava consultar els ciutadans sobre quines mesures aplicar davant dels desnonaments. Serà l’inspirador dels revoltats a Can Vies?
Si fos el cas, seria bo llegir la recomanació de Carles Capdevila a l’Ara a propòsit dels neopopulisme a Europa: “Si el banc de vots de Le Pen i companyia és la gent sense esperança ni estudis, la democràcia se n’ha de defensar a base de garantir l’esperança i els estudis.”
Tanmateix, parlant de rebel·lions, cal esmentar la batalla campal arran del desallotjament de can Vies, després de 15 mesos de negociacions infructuoses amb els okupes, que s’han negat a desallotjar un lloc emblemàtic i, en tres nits, han cremat una unitat mòbil de TV3, una excavadora i molts contenidors, han trencat mobiliari urbà i els vidres d’oficines bancàries i han apedregat seus de partits polítics. Com llegim a l’editorial de La Vanguardia, aquests fets palesen un descontentament social provocat per la crisi i les seves terribles conseqüències sobre els joves.
Sobta, però, que aquests joves no protestin per la primera sentència del cas Palau, que eximeix de culpa els responsables d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, mentre imposa un multa de 3,6 milions d’euros a Millet i el condemna només a 1 any de presó, quan el fiscal en demanava 10. També sobta que els okupes hagin anat a fer pintades a casa del conseller Espadaler, que s’ha limitat a fer complir la sentència del Suprem, i no hagin tingut en compte que el desllotjament el van instar partits d’esquerres. Tot plegat sembla un episodi més de manipulació informativa. I seria bo considerar si aquesta kaleborroka pot tenir efectes negatius sobre el procés sobiranista català, que sempre ha actuat pacíficament: ara fa cent anys, un procés similar iniciat per la Mancomunitat va quedar frustrat pel fenomen del pistolerisme.
Relacionat amb això, Toni Aira recorda a El Singular Digital, que l’ex fiscal Carlos Jiménez Villarejo, ara a les llistes de Podemos, és totalment contrari a la consulta, de manera que segons ell els catalans “No Podemos” votar. En canvi, en una entrevista publicada ahir a El País, proposava consultar els ciutadans sobre quines mesures aplicar davant dels desnonaments. Serà l’inspirador dels revoltats a Can Vies?
Si fos el cas, seria bo llegir la recomanació de Carles Capdevila a l’Ara a propòsit dels neopopulisme a Europa: “Si el banc de vots de Le Pen i companyia és la gent sense esperança ni estudis, la democràcia se n’ha de defensar a base de garantir l’esperança i els estudis.”
28 de maig del 2014
El Descosit, 28.05.2014
Avui, Joan Barril escriu a El Periódico que les eleccions europees són el mirall de l'ànima dels partits i no voler veure el que passa diu molt poc de la responsabilitat d'aquestes organitzacions. És el cas, per exemple, del PP, que insisteix en la il·legalitat de la consulta, quan Catalunya ha perdut 100.000 vots i ja és la cinquena força. Junt amb el PSOE, són els grans derrotats d’aquests comicis, de manera que la crisi ja és política, com escriu Antoni Puigverd a La Vanguardia, mentre el procés es veu reforçat a Catalunya, sobretot a comarques, com assenyala Francesc Canosa a El Punt Avui, però també a l’àrea metropolitana, on el vot socialista s’ha vist superat pel d’Esquerra, com apunta Neus Tomàs a El Periódico. En definitiva, el sobiranisme guanya vots, però no té instruments d’Estat ni complicitat internacional.
Pel que fa a Europa, el que havien de ser unes eleccions de tràmit han provocat una tempesta amb destrosses importants a França, on la dreta s’ha vist superada pel Front Nacional, cosa que pot alargar l’agonia d’Hollande, i al Regne Unit, on el referèndum sobre Europa serà un malson per Cameron i donarà encara més ales a l’UKIP. En canvi, com observa Josep Ramoneda a l’Ara, se’n salven Alemanya i Itàlia, perquè Angela Merkel i Matteo Renzi han sabut conjugar projecte polític i acció sense transferir les culpes als altres.
Davant d’aquest panorama, el FMI va emetre ahir el seu informe sobre l’economia espanyola, en què recomana més moderació salarial i més pressió fiscal. Tanmateix, segons l’editorial d’El País, sembla difícil la recuperació amb l’expectativa d’uns salaris més baixos, en un mercat laboral on abunden els contractes a temps parcial.
Malgrat tot, vivim en una bassa d’oli comparat amb el que passa al món. Avui Joaquín Luna explica a La Vanguardia que, al Pakistan, una dona de 25 anys embarassada ha mort lapidada a mans del pare i germans, disconformes amb el matrimoni de la jove. I el pitjor de tot és que coses semblants estan succeint avui també a Bagdad, a l’Alger o a Damasc.
Mentrestant, a Egipte, el full de ruta marcat per l’exèrcit després de fer-se amb el poder no tan sols prescindeix de la democratització, sinó que ha fet créixer la repressió i la violència contra qualsevol oposició, com explica Luz Gómez a El País.
Així està el nostre món.
Pel que fa a Europa, el que havien de ser unes eleccions de tràmit han provocat una tempesta amb destrosses importants a França, on la dreta s’ha vist superada pel Front Nacional, cosa que pot alargar l’agonia d’Hollande, i al Regne Unit, on el referèndum sobre Europa serà un malson per Cameron i donarà encara més ales a l’UKIP. En canvi, com observa Josep Ramoneda a l’Ara, se’n salven Alemanya i Itàlia, perquè Angela Merkel i Matteo Renzi han sabut conjugar projecte polític i acció sense transferir les culpes als altres.
Davant d’aquest panorama, el FMI va emetre ahir el seu informe sobre l’economia espanyola, en què recomana més moderació salarial i més pressió fiscal. Tanmateix, segons l’editorial d’El País, sembla difícil la recuperació amb l’expectativa d’uns salaris més baixos, en un mercat laboral on abunden els contractes a temps parcial.
Malgrat tot, vivim en una bassa d’oli comparat amb el que passa al món. Avui Joaquín Luna explica a La Vanguardia que, al Pakistan, una dona de 25 anys embarassada ha mort lapidada a mans del pare i germans, disconformes amb el matrimoni de la jove. I el pitjor de tot és que coses semblants estan succeint avui també a Bagdad, a l’Alger o a Damasc.
Mentrestant, a Egipte, el full de ruta marcat per l’exèrcit després de fer-se amb el poder no tan sols prescindeix de la democratització, sinó que ha fet créixer la repressió i la violència contra qualsevol oposició, com explica Luz Gómez a El País.
Així està el nostre món.
27 de maig del 2014
El Descosit, 27.05.2014
Llegim a l’editorial de La Vanguardia que, l’endemà de les eleccions europees, les borses han pujat perquè han guanyat els conservadors, amb un líder molt valorat, com és Jean-Claude Juncker, i es dóna per descomptat que hi haurà una gran coalició amb els socialdemòcrates de Martin Schulz, cosa que donarà estabilitat a la política europea, A això cal afegir dues dades més: els euroescèptics no han pujat tant com es temia, i a Itàlia, el populista Beppino Grillo ha estat derrotat pel neòfit socialdemòcrata Matteo Renzi, com subratlla Màrius Carol. Tanmateix, com adverteix Albert Saez a El Periódico, a partir d’ara, Europa haurà d’evitar prendre decisions sense atendre les necessitats dels votants, com si fos un mandarinat xinès.
A Espanya, la dimissió de Rubalcaba precipita la crisi al PSOE, un partit avui molt allunyat del poder i sense atractiu per als joves, un atractiu que, per ironies de la política, li ha arrabassat un jove anomenat Pablo Iglesias, com escriu Fernando Onega. A aquesta derrota hi ha contribuït l’ensulsiada del PSC, i s’ha evidenciat, segons Enric Juliana, que amb aquesta caiguda a Catalunya, el PSOE mai tornarà a guanyar unes eleccions generals. Davant d’això, cal refundar el partit amb un nou congrés que Susana Díaz té molts números de guanyar. Tanmateix, si es consolida com el “partit del Sur”, difícilment el PSOE connectarà amb les indignacions i malestars de les grans ciutats. De fet, Antoni Puigverd a La Vanguardia considera que li serà impossible renovar-se, perquè els joves d’esquerres ja són en una altra òrbita i parlen un llenguatge diferent, com explica Lucia Etxeberria a l’Ara, a propòsit del fenomen mediàtic de Pablo Iglesias i els seus, que està per veure si cristal•lizarà en opció política.
A banda de les eleccions europees, al món passen altres coses. A Líbia, per exemple, l’absència de l’estat i la pervivència de l'esperit tribal, afavorida per Gadafi, provoca l’arribada incontrolada d’immigrants a Lampedusa i nerviosisme en el mercat del petroli. Sembla que, un cop deposats els autòcrates de les primaveres àrabs, Europa i el món no troben interlocutor vàlid a la regió, com escriu Albert Garrido a El Periódico.
I a Nigèria continua el segrest de les 240 nenes. Tony Blair denuncia a El País la politització de l’islam que fan els fonamentalistes de Boko Haram i adverteix que cal combatre aquesta ideologia també des dels sistemes educatius occidentals.
A Espanya, la dimissió de Rubalcaba precipita la crisi al PSOE, un partit avui molt allunyat del poder i sense atractiu per als joves, un atractiu que, per ironies de la política, li ha arrabassat un jove anomenat Pablo Iglesias, com escriu Fernando Onega. A aquesta derrota hi ha contribuït l’ensulsiada del PSC, i s’ha evidenciat, segons Enric Juliana, que amb aquesta caiguda a Catalunya, el PSOE mai tornarà a guanyar unes eleccions generals. Davant d’això, cal refundar el partit amb un nou congrés que Susana Díaz té molts números de guanyar. Tanmateix, si es consolida com el “partit del Sur”, difícilment el PSOE connectarà amb les indignacions i malestars de les grans ciutats. De fet, Antoni Puigverd a La Vanguardia considera que li serà impossible renovar-se, perquè els joves d’esquerres ja són en una altra òrbita i parlen un llenguatge diferent, com explica Lucia Etxeberria a l’Ara, a propòsit del fenomen mediàtic de Pablo Iglesias i els seus, que està per veure si cristal•lizarà en opció política.
A banda de les eleccions europees, al món passen altres coses. A Líbia, per exemple, l’absència de l’estat i la pervivència de l'esperit tribal, afavorida per Gadafi, provoca l’arribada incontrolada d’immigrants a Lampedusa i nerviosisme en el mercat del petroli. Sembla que, un cop deposats els autòcrates de les primaveres àrabs, Europa i el món no troben interlocutor vàlid a la regió, com escriu Albert Garrido a El Periódico.
I a Nigèria continua el segrest de les 240 nenes. Tony Blair denuncia a El País la politització de l’islam que fan els fonamentalistes de Boko Haram i adverteix que cal combatre aquesta ideologia també des dels sistemes educatius occidentals.
26 de maig del 2014
El Descosit, 26.05.2014
A propòsit dels resultats de les europees, Antoni Puigverd escriu a La Vanguardia que s'està consolidant una nova línia divisòria a Europa: la que separa els partits de sistema, encara hegemònics, dels partits-protesta, com el Front Nacional a França o Syriza a Grècia, nascuts d'una democràcia paternalista, que infantilitza el votant i només li deixa dues sortides: la integració o la indignació.
Davant d’això, Joan Salicrú considera a El Periódico que és bo recordar novament les trenta passes que separaven la trinxera alemanya de la francesa a la batalla de Verdum, com a paradigma de l’enfrontament francoalemany al continent, que van motivar que els francesos Schuman i Monnet proposessin a l'alemany Adenauer intentar evitar nous enfrontaments en el futur, compartint els recursos en disputa. Així nasqué la nova Europa i avui, encara que discutim aferrissadament sobre les polítiques comunes d'austeritat o de creixement, almenys no ens matem.
En l’àmbit català, David Miró escriu a l’Ara que el resultat d’ahir dibuixa un nou bipartidisme sobiranista a Catalunya, amb dos lideratges forts a banda i banda de l’espectre ideològic, i sense alternativa a la vista. Per la seva banda, Vicent Sanchis a El Punt Avui destaca, com a victòries d’ahir, l'augment de la participació a Catalunya amb més de 10 punts i el triomf de les forces sobiranistes en uns comicis europeus, atès que Esquerra, CiU i Iniciativa es van fer amb el 56%. Entre les derrotes, les ensorrades del PSC, perdent més de 20 punts i del PP, que a Catalunya passa a ser cinquena força, amb menys del 10% dels vots.
Per la seva banda, Agustí Colominas escriu a El Singular Digital que, a mesura que el sobiranisme avança, se soscava el lideratge del president Mas, el líder més sobiranista que ha tingut mai Convergència, i alerta que els resultats d’aquestes eleccions poden tenir repercussions internes, perquè a CiU ha caigut el diluvi, encara que el maquillin, alhora que augmenta la responsabilitat d’Oriol Junqueras i ERC sobre el futur del procés.
Tornant a Europa, caldrà tenir en compte el que va dir ahir el primer ministre francès: "Aquest escrutini és un terratrèmol i Europa hi ha de respondre molt de pressa".
Poc es podia imaginar el Señor Buebo quan va instaurar el Primer Dia Mundial de l’Orgull Friqui el 2006, precisament un 25 de maig, que 8 anys més tard seria celebrat amb tant d’èxit arreu d’Europa.
Davant d’això, Joan Salicrú considera a El Periódico que és bo recordar novament les trenta passes que separaven la trinxera alemanya de la francesa a la batalla de Verdum, com a paradigma de l’enfrontament francoalemany al continent, que van motivar que els francesos Schuman i Monnet proposessin a l'alemany Adenauer intentar evitar nous enfrontaments en el futur, compartint els recursos en disputa. Així nasqué la nova Europa i avui, encara que discutim aferrissadament sobre les polítiques comunes d'austeritat o de creixement, almenys no ens matem.
En l’àmbit català, David Miró escriu a l’Ara que el resultat d’ahir dibuixa un nou bipartidisme sobiranista a Catalunya, amb dos lideratges forts a banda i banda de l’espectre ideològic, i sense alternativa a la vista. Per la seva banda, Vicent Sanchis a El Punt Avui destaca, com a victòries d’ahir, l'augment de la participació a Catalunya amb més de 10 punts i el triomf de les forces sobiranistes en uns comicis europeus, atès que Esquerra, CiU i Iniciativa es van fer amb el 56%. Entre les derrotes, les ensorrades del PSC, perdent més de 20 punts i del PP, que a Catalunya passa a ser cinquena força, amb menys del 10% dels vots.
Per la seva banda, Agustí Colominas escriu a El Singular Digital que, a mesura que el sobiranisme avança, se soscava el lideratge del president Mas, el líder més sobiranista que ha tingut mai Convergència, i alerta que els resultats d’aquestes eleccions poden tenir repercussions internes, perquè a CiU ha caigut el diluvi, encara que el maquillin, alhora que augmenta la responsabilitat d’Oriol Junqueras i ERC sobre el futur del procés.
Tornant a Europa, caldrà tenir en compte el que va dir ahir el primer ministre francès: "Aquest escrutini és un terratrèmol i Europa hi ha de respondre molt de pressa".
Poc es podia imaginar el Señor Buebo quan va instaurar el Primer Dia Mundial de l’Orgull Friqui el 2006, precisament un 25 de maig, que 8 anys més tard seria celebrat amb tant d’èxit arreu d’Europa.
23 de maig del 2014
El Descosit, 23.05.2014
Davant dels processos català i escocès, la diplomàcia nord-americana viu en una contradicció, que Xavier Vilà exposa a Nació Digital en els termes següents: com defensar el dret dels pobles a decidir el seu futur tot mantenint l’obligació de garantir la unitat territorials dels països.
També l’OTAN viu des de 1992 una gran desorientació estratègica i es debat entre adaptar-se a un món complex i fragmentat, o jubilar-se, ara que fa 65 anys, com planteja Pere Vilanova a El Periódico. I el tercer monstre desorientat és la Unió Europea, que amb les eleccions de diumenge té una última oportunitat de regenerar-se. Segons escriu José Antich a La Vanguardia, és urgent restaurar l’Europa dels ideals, que al segle passat va combatre els totalitarismes.
Ahir, però, van passar altres coses que són objecte de comentari a la premsa.
La Cambra de Comerç de Barcelona va anunciar que la inversió estrangera a la indústria catalana ha crescut el 13% el darrer any i que el volum de capital que ha arribat a Catalunya representa el 52% del total espanyol. Així doncs, creix l’atractiu del nostre país, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, i queda clar que el procés sobiranista no espanta l'arribada de capital estranger. La recuperació, doncs, és un fet, com certifica Josep Oliver a La Vanguardia.
També ahir vam poder veure el vídeo en què el cotxe de Montoro escapa dels atacs d’un grup antisistema amb banderes anarquistes, a Vilanova. De les imatges dels fets, es dedueixen dues coses: és fals que l’acció hagi estat provocada per la crispació del procés sobiranista i és cert que els serveis d’escorta del ministre van fer cas omís de les recomanacions dels Mossos i va fugir per un carrer sense sortida, cosa que va provocar una situació de seguretat molt perillosa, segons explica avui l’editorial d’El Singular Digital.
I, finalment, també ahir celebraven els 10 anys de casats el príncep Felip i la Letízia. En ocasió de l’efemèride, el diari Diez Minutos va decidir publicar una entrevista imaginària amb la princesa, davant la impossibilitat d’entrevistar-la. Inaugurava així un nou gènere periodístic, que Empar Moliner proposa a l’Ara de fer extensiu als platós. Que un convidat no et vol venir al programa? Cap problema, que hi vingui un actor disfressat de rei d’Espanya, de Corinna o d’infanta Helena i li fas aprendre un guió, basat en testimonis contrastats.
També l’OTAN viu des de 1992 una gran desorientació estratègica i es debat entre adaptar-se a un món complex i fragmentat, o jubilar-se, ara que fa 65 anys, com planteja Pere Vilanova a El Periódico. I el tercer monstre desorientat és la Unió Europea, que amb les eleccions de diumenge té una última oportunitat de regenerar-se. Segons escriu José Antich a La Vanguardia, és urgent restaurar l’Europa dels ideals, que al segle passat va combatre els totalitarismes.
Ahir, però, van passar altres coses que són objecte de comentari a la premsa.
La Cambra de Comerç de Barcelona va anunciar que la inversió estrangera a la indústria catalana ha crescut el 13% el darrer any i que el volum de capital que ha arribat a Catalunya representa el 52% del total espanyol. Així doncs, creix l’atractiu del nostre país, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, i queda clar que el procés sobiranista no espanta l'arribada de capital estranger. La recuperació, doncs, és un fet, com certifica Josep Oliver a La Vanguardia.
També ahir vam poder veure el vídeo en què el cotxe de Montoro escapa dels atacs d’un grup antisistema amb banderes anarquistes, a Vilanova. De les imatges dels fets, es dedueixen dues coses: és fals que l’acció hagi estat provocada per la crispació del procés sobiranista i és cert que els serveis d’escorta del ministre van fer cas omís de les recomanacions dels Mossos i va fugir per un carrer sense sortida, cosa que va provocar una situació de seguretat molt perillosa, segons explica avui l’editorial d’El Singular Digital.
I, finalment, també ahir celebraven els 10 anys de casats el príncep Felip i la Letízia. En ocasió de l’efemèride, el diari Diez Minutos va decidir publicar una entrevista imaginària amb la princesa, davant la impossibilitat d’entrevistar-la. Inaugurava així un nou gènere periodístic, que Empar Moliner proposa a l’Ara de fer extensiu als platós. Que un convidat no et vol venir al programa? Cap problema, que hi vingui un actor disfressat de rei d’Espanya, de Corinna o d’infanta Helena i li fas aprendre un guió, basat en testimonis contrastats.
22 de maig del 2014
El Descosit, 22.05.2014
Per veure la tele per TDT només cal un televisor, mentre que fer-ho per internet obliga a pagar una quota mensual a una operadora de telecomunicacions. Aquest és el rerefons tècnic de la intenció del Govern espanyol de retirar a TVC un dels dos múltiplex de TDT que ara ocupa. Segons escriu Albert Cuesta a l’Ara, a banda del component polític, aquesta operació forma part d’una estratègia més general de les operadores per no quedar reduïdes a simples proveïdores de conductes pels quals circulen dades que rendibilitzen d’altres.
Tanmateix, la gran notícia del dia –i no gaire bona per la democràcia occidental– és l’acord històric assolit entre l’energètica russa Gazprom i la Corporació Nacional de Petroli de la Xina per subministrar cada any 38.000 milions de metres cúbics de gas natural a la Xina els propers 30 anys. Amb aquest acord, Putin ha reaccionat amb rapidesa davant l’amenaça d’Europa de recórrer al gas dels Estats Units, i ha anat més enllà: juntament amb Xi Jinping, ha adreçat un missatge clar a Brussel·les i a Washington perquè abandonin la política de les sancions unilaterals, com llegim a l’editorial de La Vanguardia. Amb aquest acord, Putin podrà continuar impulsant les seves polítiques nacionalistes i la Xina tindrà garantida l’energia per seguir creixent de forma imparable. Davant d’això, cal més que mai una Europa políticament forta, i això és el que es decideix diumenge.
Malgrat això, continua no havent-hi un interès general europeu que uneixi tots els ciutadans, com escriu Anton Costas a El Periódico. L'atur i la falta d'oportunitats, sobretot entre els més joves, amenacen el projecte europeu de descarrilar, bàsicament per la mala gestió i el mal govern de les institucions europees, perquè els Estats Units i el Regne Unit, que partien d’una situació pitjor que la de la zona euro, han sortit de la recessió, i ara estan creixent i creant ocupació. Ve’t aquí, doncs, un segon motiu per anar a votar diumenge: renovar les institucions europees.
El tercer argument l’exposa molt succintament Toni Aira al seu article d’avui a El Singular Digital: si una majoria dels catalans estem dient arreu que volem votar, doncs demostrem-ho de forma pràctica el 25-M. I, finalment, també a Espanya hi ha molt en joc, com llegim a l’editorial d’El País, i per això hem de procurar que qui guanyi els comicis no sigui l’abstenció.
Tanmateix, la gran notícia del dia –i no gaire bona per la democràcia occidental– és l’acord històric assolit entre l’energètica russa Gazprom i la Corporació Nacional de Petroli de la Xina per subministrar cada any 38.000 milions de metres cúbics de gas natural a la Xina els propers 30 anys. Amb aquest acord, Putin ha reaccionat amb rapidesa davant l’amenaça d’Europa de recórrer al gas dels Estats Units, i ha anat més enllà: juntament amb Xi Jinping, ha adreçat un missatge clar a Brussel·les i a Washington perquè abandonin la política de les sancions unilaterals, com llegim a l’editorial de La Vanguardia. Amb aquest acord, Putin podrà continuar impulsant les seves polítiques nacionalistes i la Xina tindrà garantida l’energia per seguir creixent de forma imparable. Davant d’això, cal més que mai una Europa políticament forta, i això és el que es decideix diumenge.
Malgrat això, continua no havent-hi un interès general europeu que uneixi tots els ciutadans, com escriu Anton Costas a El Periódico. L'atur i la falta d'oportunitats, sobretot entre els més joves, amenacen el projecte europeu de descarrilar, bàsicament per la mala gestió i el mal govern de les institucions europees, perquè els Estats Units i el Regne Unit, que partien d’una situació pitjor que la de la zona euro, han sortit de la recessió, i ara estan creixent i creant ocupació. Ve’t aquí, doncs, un segon motiu per anar a votar diumenge: renovar les institucions europees.
El tercer argument l’exposa molt succintament Toni Aira al seu article d’avui a El Singular Digital: si una majoria dels catalans estem dient arreu que volem votar, doncs demostrem-ho de forma pràctica el 25-M. I, finalment, també a Espanya hi ha molt en joc, com llegim a l’editorial d’El País, i per això hem de procurar que qui guanyi els comicis no sigui l’abstenció.
21 de maig del 2014
El Descosit, 21.05.2014
Héctor López Bofill escriu a El Punt Avui que els grans poders econòmics s'han refugiat en la feblesa d’unes estructures europees poc democràtiques per fer-se amb gran part dels pressupostos públics europeus i incrementar els seus beneficis. Davant d’això, Europa no ha reaccionat, com tampoc ha mostrat que tingui cap sortida a la crisi política que poden comportar les secessions a l'Europa occidental. Per tot això, vaticina que aviat s’acabarà l'equilibri de poders europeu forjat en el darrer mig segle.
En una línia semblant, l’economista James K. Galbraith ha advertit que, mentre institucions comunitàries segueixin anteposant la devolució del deute públic als drets dels ciutadans, seguirà latent el risc d'implosió de l'Europa de l'euro, com escriu avui a El Periódico Enric Hernández, que demana un New Deal per a Europa abans que els europeus diguem definitivament prou a les polítiques d’austeritat. I Lluís Foix conclou a La Vanguardia que Europa ha de tenir com a prioritat la protecció dels seus ciutadans, per damunt de les seves institucions.
Per la seva banda, Josep Ramoneda reflexiona a l’Ara sobre el desconcert que viu Europa, que Putin ha posat al descobert: s’ha guanyat els antieuropeistes de dretes amb el seu discurs mític i antimodern; als partits centrals de l’espectre, els té atrapats pel petroli i el diner rus, i a l’esquerra li pica l’ullet com a contrapès de les temptacions intervencionistes americanes.
Mentrestant a casa nostra, la victòria del Maccabi davant el Reial Madrid de bàsquet ha disparat a la xarxa l’antisemitisme espanyol, amb alguns insults que a Twitter s’han barrejat amb la catanofòbia. Ho llegim a l’editorial d’El Singular Digital, que demana al ministre Fernández Díaz que hi apliqui la mateixa contundència amb què ha anunciat que sancionarà les puilades contra el PP. En canvi, Pilar Rahola a La Vanguardia tem que la persecució dels internautes pugui desembocar en un estat policial. I conclou que difícilment el ministre pot donar lliçons als arrauxats de la xarxa quan la seva correligionària Esperanza Aguirre considera una actitud "totalitària" que Maragall vulgui anar a veure el seu germà en un míting.
Tanmateix, més preocupants que els insults a la xarxa són els atacs de hackers xinesos a empreses nord-americanes dels sectors de l’energia nuclear, l’acer i l’alumini, que han portat els Estats Units a presentar càrrecs criminals contra cinc alts comandaments de l’exercit xinès, com llegim a l’editorial d’El País.
En una línia semblant, l’economista James K. Galbraith ha advertit que, mentre institucions comunitàries segueixin anteposant la devolució del deute públic als drets dels ciutadans, seguirà latent el risc d'implosió de l'Europa de l'euro, com escriu avui a El Periódico Enric Hernández, que demana un New Deal per a Europa abans que els europeus diguem definitivament prou a les polítiques d’austeritat. I Lluís Foix conclou a La Vanguardia que Europa ha de tenir com a prioritat la protecció dels seus ciutadans, per damunt de les seves institucions.
Per la seva banda, Josep Ramoneda reflexiona a l’Ara sobre el desconcert que viu Europa, que Putin ha posat al descobert: s’ha guanyat els antieuropeistes de dretes amb el seu discurs mític i antimodern; als partits centrals de l’espectre, els té atrapats pel petroli i el diner rus, i a l’esquerra li pica l’ullet com a contrapès de les temptacions intervencionistes americanes.
Mentrestant a casa nostra, la victòria del Maccabi davant el Reial Madrid de bàsquet ha disparat a la xarxa l’antisemitisme espanyol, amb alguns insults que a Twitter s’han barrejat amb la catanofòbia. Ho llegim a l’editorial d’El Singular Digital, que demana al ministre Fernández Díaz que hi apliqui la mateixa contundència amb què ha anunciat que sancionarà les puilades contra el PP. En canvi, Pilar Rahola a La Vanguardia tem que la persecució dels internautes pugui desembocar en un estat policial. I conclou que difícilment el ministre pot donar lliçons als arrauxats de la xarxa quan la seva correligionària Esperanza Aguirre considera una actitud "totalitària" que Maragall vulgui anar a veure el seu germà en un míting.
Tanmateix, més preocupants que els insults a la xarxa són els atacs de hackers xinesos a empreses nord-americanes dels sectors de l’energia nuclear, l’acer i l’alumini, que han portat els Estats Units a presentar càrrecs criminals contra cinc alts comandaments de l’exercit xinès, com llegim a l’editorial d’El País.
20 de maig del 2014
El Descosit, 20.05.2014
Davant la notícia que l’any passat la banca espanyola es va quedar prop de 50.000 habitatges per impagament, l’editorial d’El País considera important la recuperació de les rendes salarials per pal·liar la morositat hipotecària i ajudar que es retornin els préstecs, i proposa que el Govern flexibilitzi la llei per reduir el cost dels desnonaments i que la banca reestructuri el crèdit a l’habitatge sobre bases més solvents.
Amb relació a la campanya electoral, Màrius Carol vaticina a La Vanguardia que, després d'una primera setmana bastant harmoniosa entre ERC i CiU, ara comencen les envestides per fer.se amb el primer lloc, i adverteix que els estan donant més la cara per procés no estan disposats a deixar que els hi trenquin. A escala europea, és evident que aquestes eleccions no motiven l’electoral, perquè observa que a Europa hi ha un dèficit de legitimitat democràtica, tanmateix, com escriu Josep Borrell a El Periódico, en un món globalitzat ni tan sols Alemanya pot actuar sola. Davant de problemes globals com la immigració, el canvi climàtic, el domini dels mercats per part de la Xina o el subministrament energètic en mans de Putin, l’amenaça d’Al-Qaida i els neopopulismes, cal disposar d’un Parlament europeu políticament fort. A més, en clau catalana, només la UE ens pot protegir “de les possibles respostes desmesuradament antidemocràtiques d’un estat espanyol encabritat per la nostra gosadia”, en paraules de Salvador Cardús a l’Ara.
Perquè, contràriament al que faria qualsevol Estat democràtic que volgués evitar la desafecció i la confrontació, l’Estat espanyol rebutja adoptar una actitud d'acostament, de seducció i de convicció i opta per anar volant tots els ponts de diàleg amb Catalunya, segons llegim a l’editorial d’El Punt Avui, que parla ara de l’intent del Govern espanyol de retirar canals a TVC.
En l’àmbit municipal, Xavier Roig escriu a Nació Digital que no tot si val per incrementar els ingressos a la ciutat. Es refereix, concretament, al cas de Barcelona, que va deixar obrir els comerços diumenge passat perquè la visitaven més de 30.000 creueristes, que hi deixaren uns quants milions d’euros. Tanmateix, mentre això passa, hi ha 8.000 pisos turístics il·legals i la ciutat es va despoblant dels seus habitants i dels comerços tradicionals.
Un apunt final: pel bé de la democràcia al nostre país, esperem que aviat s’aclareixin els motius del crim de Lleó, que sembla que ja hem oblidat.
Amb relació a la campanya electoral, Màrius Carol vaticina a La Vanguardia que, després d'una primera setmana bastant harmoniosa entre ERC i CiU, ara comencen les envestides per fer.se amb el primer lloc, i adverteix que els estan donant més la cara per procés no estan disposats a deixar que els hi trenquin. A escala europea, és evident que aquestes eleccions no motiven l’electoral, perquè observa que a Europa hi ha un dèficit de legitimitat democràtica, tanmateix, com escriu Josep Borrell a El Periódico, en un món globalitzat ni tan sols Alemanya pot actuar sola. Davant de problemes globals com la immigració, el canvi climàtic, el domini dels mercats per part de la Xina o el subministrament energètic en mans de Putin, l’amenaça d’Al-Qaida i els neopopulismes, cal disposar d’un Parlament europeu políticament fort. A més, en clau catalana, només la UE ens pot protegir “de les possibles respostes desmesuradament antidemocràtiques d’un estat espanyol encabritat per la nostra gosadia”, en paraules de Salvador Cardús a l’Ara.
Perquè, contràriament al que faria qualsevol Estat democràtic que volgués evitar la desafecció i la confrontació, l’Estat espanyol rebutja adoptar una actitud d'acostament, de seducció i de convicció i opta per anar volant tots els ponts de diàleg amb Catalunya, segons llegim a l’editorial d’El Punt Avui, que parla ara de l’intent del Govern espanyol de retirar canals a TVC.
En l’àmbit municipal, Xavier Roig escriu a Nació Digital que no tot si val per incrementar els ingressos a la ciutat. Es refereix, concretament, al cas de Barcelona, que va deixar obrir els comerços diumenge passat perquè la visitaven més de 30.000 creueristes, que hi deixaren uns quants milions d’euros. Tanmateix, mentre això passa, hi ha 8.000 pisos turístics il·legals i la ciutat es va despoblant dels seus habitants i dels comerços tradicionals.
Un apunt final: pel bé de la democràcia al nostre país, esperem que aviat s’aclareixin els motius del crim de Lleó, que sembla que ja hem oblidat.
19 de maig del 2014
El Descosit, 19.05.2014
“Davant les properes eleccions europees, els catalans, com el conjunt dels europeus, hem de mobilitzar-nos activament per impedir el segrest d'Europa tant per part de buròcrates economicistes com dels neopopulistes disfressats de bones intencions, igualment insensibles al patiment de la gent o a la deslegitimació de les institucions.” Aquest és el consell que ens prescriu a El Periódico el conseller Santi Vila, un polític atípic que al seu darrer llibre escriu que els polítics haurien d’aspirar a ser “com els dentistes, uns homes discrets i eficaços que fan la seva feina sense fer soroll”, com recorda Narcís-Jordi Aragó a El Punt Avui.
El cert, però, és que ben poques passions desperta la campanya electoral. Joan Ramon Armadàs reconeix a El Singular Digital que els mítings no serveixen per a res i que els blocs electorals són una estúpida imposició dels partits. A més, el Parlament europeu que elegim no té ni tan sols poder legislatiu. Tot plegat fa presagiar una alta abstenció i un augment de l’euroescepticisme aquest diumenge.
Només a Catalunya hi ha una certa batalla i es viu, segons escriu Jordi Barbeta a La Vanguardia, la gran paradoxa d'aquestes eleccions, en què ERC aspira a superar CiU, fet que coincideix amb la prioritat del Govern espanyol: que un nou retrocés electoral de CiU debiliti políticament Artur Mas.
Sigui com sigui, aquest cop, el motiu de molts catalans per anar a votar serà mirar d’aprofitar una oportunitat única d’apropar el focus europeu a Catalunya, com escriu Montserrat Nebreda a Nació Digital.
Mentrestant, a Nigèria continua el segrest de 276 estudiants a càrrec de Boko Haram, filial d’Al-Qaida. Tanmateix, la notícia ha caigut de la portada de molts diaris. Per això, Joana Bonet escriu a La Vanguardia que la pressió mediàtica no s’ha de relaxar i cal refermar el compromís de retornar-los la llibertat i que les noies tornin a l’escola.
Finalment, amb relació al conflicte d’Ucraïna, l’economista Serguei Guriev escriu que Putin "ha perdut contacte amb la realitat" i avança que les sancions occidentals, més l’increment de la despesa militar i econòmica per sostenir el nou statu quo de Crimea, provocaran un creixement negatiu del PIB i afebliran el ruble, cosa que elevarà els preus dels béns de consum importats, de manera que tots els russos en patiran els efectes. El dubte és si això servirà o no per fer que Putin torni a la realitat.
El cert, però, és que ben poques passions desperta la campanya electoral. Joan Ramon Armadàs reconeix a El Singular Digital que els mítings no serveixen per a res i que els blocs electorals són una estúpida imposició dels partits. A més, el Parlament europeu que elegim no té ni tan sols poder legislatiu. Tot plegat fa presagiar una alta abstenció i un augment de l’euroescepticisme aquest diumenge.
Només a Catalunya hi ha una certa batalla i es viu, segons escriu Jordi Barbeta a La Vanguardia, la gran paradoxa d'aquestes eleccions, en què ERC aspira a superar CiU, fet que coincideix amb la prioritat del Govern espanyol: que un nou retrocés electoral de CiU debiliti políticament Artur Mas.
Sigui com sigui, aquest cop, el motiu de molts catalans per anar a votar serà mirar d’aprofitar una oportunitat única d’apropar el focus europeu a Catalunya, com escriu Montserrat Nebreda a Nació Digital.
Mentrestant, a Nigèria continua el segrest de 276 estudiants a càrrec de Boko Haram, filial d’Al-Qaida. Tanmateix, la notícia ha caigut de la portada de molts diaris. Per això, Joana Bonet escriu a La Vanguardia que la pressió mediàtica no s’ha de relaxar i cal refermar el compromís de retornar-los la llibertat i que les noies tornin a l’escola.
Finalment, amb relació al conflicte d’Ucraïna, l’economista Serguei Guriev escriu que Putin "ha perdut contacte amb la realitat" i avança que les sancions occidentals, més l’increment de la despesa militar i econòmica per sostenir el nou statu quo de Crimea, provocaran un creixement negatiu del PIB i afebliran el ruble, cosa que elevarà els preus dels béns de consum importats, de manera que tots els russos en patiran els efectes. El dubte és si això servirà o no per fer que Putin torni a la realitat.
16 de maig del 2014
El Descosit, 16.05.2014
A propòsit de la intenció de Fernández Díaz de controlar els continguts de Twitter, arran dels insults proferits contra la víctima després de l’assassinat de Lleó, Pilar Rahola escriu a La Vanguardia que “voler canviar les lleis per retallar el que no agrada no és exercir un ministeri, sinó fer de comissari” i afegeix que el ministre s'hauria d’haver preocupat també per les creus gammades i l'odi anticatalà que campen per Twitter amb desmesura i descontrol. Tanmateix, l'amenaça d'intervenció del poder no desanimarà els qui fan un ús pervers de la llibertat, com observa encertadament Josep M. Casasús a El Punt Avui, que considera que, més que retallar, cal esperonar la gent a participar en els debats constructius que neixen a la xarxa, com fa el Grup de Recerca en Comunicació Social i Institucional de la Universitat de Girona. Perquè la globalització també ha de ser això.
De moment, però, sembla que es refereix només les activitats econòmiques d’un capitalisme financer allunyat de la realitat productiva i especulatiu, que tampoc no hi ha manera de controlar-lo. Ho adverteix a l’Ara Carles Capdevila, arran de les reflexions del sociòleg Alain Touraine, el qual considera que pensar en global ha de ser pensar en l’enfrontament directe del subjecte contra l’instrumentalisme del poder, del diner i de la violència.
En aquesta línia, i en vigília de les europees, Rafel Nadal escriu a La Vanguardia que la degradació del projecte europeu i el seu distanciament dels administrats són responsabilitat dels estats i els poderosos, que l’han utilitzada al servei d'interessos particulars, com s’evidencia quan Margallo diu que una Catalunya independent seria un Estat lil·liputenc que no es podria defensar de les grans multinacionals. Segons Nadal, per recobrar la confiança al projecte europeu cal que els ciutadans restitueixin la confiança en els seus polítics país a país, i no voluntariosos al·legats europeistes.
Acabem parlant del Barça. Perquè, passi el que passi demà, ara sí que som al final d’un cicle, segons escriu Enric Hernández a El Periódico. Si la fugida de Guardiola va obrir l'epíleg de l’era daurada del barcelonisme, la mort de Vilanova hi va imprimir el gir tràgic, i la jubilació de Puyol li ha posat el colofó. S'han de sentir molt els colors per rescindir un contracte milionari i desposseir-te voluntàriament de la samarreta blaugrana! I és que Puyol és Puyol. Gràcies, capità, pel teu compromís!
De moment, però, sembla que es refereix només les activitats econòmiques d’un capitalisme financer allunyat de la realitat productiva i especulatiu, que tampoc no hi ha manera de controlar-lo. Ho adverteix a l’Ara Carles Capdevila, arran de les reflexions del sociòleg Alain Touraine, el qual considera que pensar en global ha de ser pensar en l’enfrontament directe del subjecte contra l’instrumentalisme del poder, del diner i de la violència.
En aquesta línia, i en vigília de les europees, Rafel Nadal escriu a La Vanguardia que la degradació del projecte europeu i el seu distanciament dels administrats són responsabilitat dels estats i els poderosos, que l’han utilitzada al servei d'interessos particulars, com s’evidencia quan Margallo diu que una Catalunya independent seria un Estat lil·liputenc que no es podria defensar de les grans multinacionals. Segons Nadal, per recobrar la confiança al projecte europeu cal que els ciutadans restitueixin la confiança en els seus polítics país a país, i no voluntariosos al·legats europeistes.
Acabem parlant del Barça. Perquè, passi el que passi demà, ara sí que som al final d’un cicle, segons escriu Enric Hernández a El Periódico. Si la fugida de Guardiola va obrir l'epíleg de l’era daurada del barcelonisme, la mort de Vilanova hi va imprimir el gir tràgic, i la jubilació de Puyol li ha posat el colofó. S'han de sentir molt els colors per rescindir un contracte milionari i desposseir-te voluntàriament de la samarreta blaugrana! I és que Puyol és Puyol. Gràcies, capità, pel teu compromís!
15 de maig del 2014
El Descosit, 15.05.2014
Avui, Francesc Puigpelat certifica a Nació Digital la mort de la tercera via abans de néixer. I ho demostra amb un fet: a la proposta que va fer dies enrere el socialista Ramon Jáuregui d’oferir a Catalunya un nou finançament similar al concert basc, el PP extremeny ha reaccionat immediatament presentant una proposta de resolució al parlament regional que reconeix explícitament que això representaria que les comunitats de règim comú deixarien de percebre 16.000 milions d’euros. És curiós que això ho digui Monago, aquell president extremeny que acaba d’abaixar els impostos i que no fa tant deia que, de fet, Extremadura pagava i Catalunya cobrava.
Per la seva banda, a propòsit dels lamentables fets de Lleó, llegim a l’editorial d’El Singular Digital que el ministre Fernández Diaz hauria d’insistir menys en la crispació que, segons ell, es viu a Catalunya, i mirar més què passa a dins el seu partit i a l’Espanya profunda. Aquestes afirmacions, que poden semblar poc delicades davant la tragèdia de la mort d’Isabel Carrasco, les va fer Montserrat Nebreda, exdiputada del PPC, a 8tv.
Aquests dos fets demostren que la política s’ha de regenerar, i molt, des de dins. Tanmateix, la gent opta per noves formes d’activisme sociopolític, a través de moviments assemblearis impulsats per les xarxes socials, que intenten oposar-se a la impotència o la desídia de l’Estat. És la prova que l’ètica de les conviccions resulta inaplicable en el terreny polític, com explica Jordi Gracia a El País, que conclou que aquestes mobilitzacions alternatives, sovint tan eficaces, contenen també toxines de corrosió democràtica.
És clar que són plenament justificades, davant del gremialisme de la política actual, com explica Ernest Folch a El Periódico.
A propòsit de la sentència del Tribunal d’Estrasburg que obliga Google a cancel·lar els enllaços a informacions particulars dels interessats que ho demanin, Francesc M. Álvaro es pregunta a La Vanguardia si la protecció del dret a l'oblit eixampla o limita el terreny de joc democràtic, i si canviarà substancialment les coses. De fet, a partir d’ara, els periodistes no podran confiar tant en els cercadors a l'hora d'elaborar una notícia, però els editors de webs no estaran obligats a sotmetre's a aquest dret a l'oblit. La conclusió, doncs, és que qui vulgui intimitat a la xarxa, que eviti la inconsciència exhibicionista o bé que pagui perquè les seves dades no hi apareguin.
Per la seva banda, a propòsit dels lamentables fets de Lleó, llegim a l’editorial d’El Singular Digital que el ministre Fernández Diaz hauria d’insistir menys en la crispació que, segons ell, es viu a Catalunya, i mirar més què passa a dins el seu partit i a l’Espanya profunda. Aquestes afirmacions, que poden semblar poc delicades davant la tragèdia de la mort d’Isabel Carrasco, les va fer Montserrat Nebreda, exdiputada del PPC, a 8tv.
Aquests dos fets demostren que la política s’ha de regenerar, i molt, des de dins. Tanmateix, la gent opta per noves formes d’activisme sociopolític, a través de moviments assemblearis impulsats per les xarxes socials, que intenten oposar-se a la impotència o la desídia de l’Estat. És la prova que l’ètica de les conviccions resulta inaplicable en el terreny polític, com explica Jordi Gracia a El País, que conclou que aquestes mobilitzacions alternatives, sovint tan eficaces, contenen també toxines de corrosió democràtica.
És clar que són plenament justificades, davant del gremialisme de la política actual, com explica Ernest Folch a El Periódico.
A propòsit de la sentència del Tribunal d’Estrasburg que obliga Google a cancel·lar els enllaços a informacions particulars dels interessats que ho demanin, Francesc M. Álvaro es pregunta a La Vanguardia si la protecció del dret a l'oblit eixampla o limita el terreny de joc democràtic, i si canviarà substancialment les coses. De fet, a partir d’ara, els periodistes no podran confiar tant en els cercadors a l'hora d'elaborar una notícia, però els editors de webs no estaran obligats a sotmetre's a aquest dret a l'oblit. La conclusió, doncs, és que qui vulgui intimitat a la xarxa, que eviti la inconsciència exhibicionista o bé que pagui perquè les seves dades no hi apareguin.
14 de maig del 2014
El Descosit, 14.05.2014
Davant la gravetat de l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, l’editorial d’El País demana no banalitzar el crim amb especulacions sobre la víctima i les presumptes assassines i deixar treballar la policia i la justícia sense pressions socials. Hi ajuda el fet que a Espanya la mort uneix, com escriu Antoni Puigverd a La Vanguardia, de la mateixa manera que la vida enfronta i divideix. Davant d’aquest episodi, el calbot a Pere Navarro i l’enrenou que ha generat sembla grotesc.
Mentrestant, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, les terres de l’Ebre, a banda del Pla hidrològic, es veuen sacsejades pels terratrèmols provocats per la injecció de gas al magatzem submarí Castor, com va reconèixer ahir el Ministeri d’Indústria en revelar les conclusions d’un informe que havia amagat durant mesos al Govern català, situació que Julià de Jodar titlla de “fracking” colonial a El Singular Digital.
Això evidencia que avui ningú es preocupa realment de la qualitat de la política al nostre país: la idea recurrent de la independència, esgrimida per uns com a ofensa a la integritat d’Espanya i per altres com la quinta essència del futur, és usada per tots com a últim recurs per no parlar de política, com escriu Joan Barril a El Periódico. De manera que aquí ni tan sols es parla de retallades i a Madrid només pensen en un pacte entre els dos grans partits, perquè “els fa por qualsevol forma d’intrusisme en un statu quo en què tot està lligat i ben lligat”, segons escriu Josep Ramoneda a l’Ara. Per això, davant la crisi del bipartidisme, tant a Felipe González com als populars els sembla bé una gran coalició PP-PSOE i argueixen com a coartada la coalició berlinesa entre democratacristians i socialdemòcrates. Tanmateix, aventurar aquesta hipòtesi en plena campanya electoral potser no és la millor manera de defensar el bipartidisme: ho veurem el 25-M.
Finalment, els esdeveniments de Rússia demostren que els grans principis del dret internacional no resisteixen la lògica dels fets consumats: Putin ja s’ha annexionat tres territoris sense a penes disparar un tret. I l’Europa que parla d’inviolabilitat de les fronteres no vol embolicar-s’hi. Potser és cert el que diu Francisco Rubio Llorente, exmagistrat del Tribunal Constitucional: “El dret és el llenguatge del poder. Potser no només això, però certament també això.” I Putin s’ho creu al peu de la lletra.
Mentrestant, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, les terres de l’Ebre, a banda del Pla hidrològic, es veuen sacsejades pels terratrèmols provocats per la injecció de gas al magatzem submarí Castor, com va reconèixer ahir el Ministeri d’Indústria en revelar les conclusions d’un informe que havia amagat durant mesos al Govern català, situació que Julià de Jodar titlla de “fracking” colonial a El Singular Digital.
Això evidencia que avui ningú es preocupa realment de la qualitat de la política al nostre país: la idea recurrent de la independència, esgrimida per uns com a ofensa a la integritat d’Espanya i per altres com la quinta essència del futur, és usada per tots com a últim recurs per no parlar de política, com escriu Joan Barril a El Periódico. De manera que aquí ni tan sols es parla de retallades i a Madrid només pensen en un pacte entre els dos grans partits, perquè “els fa por qualsevol forma d’intrusisme en un statu quo en què tot està lligat i ben lligat”, segons escriu Josep Ramoneda a l’Ara. Per això, davant la crisi del bipartidisme, tant a Felipe González com als populars els sembla bé una gran coalició PP-PSOE i argueixen com a coartada la coalició berlinesa entre democratacristians i socialdemòcrates. Tanmateix, aventurar aquesta hipòtesi en plena campanya electoral potser no és la millor manera de defensar el bipartidisme: ho veurem el 25-M.
Finalment, els esdeveniments de Rússia demostren que els grans principis del dret internacional no resisteixen la lògica dels fets consumats: Putin ja s’ha annexionat tres territoris sense a penes disparar un tret. I l’Europa que parla d’inviolabilitat de les fronteres no vol embolicar-s’hi. Potser és cert el que diu Francisco Rubio Llorente, exmagistrat del Tribunal Constitucional: “El dret és el llenguatge del poder. Potser no només això, però certament també això.” I Putin s’ho creu al peu de la lletra.
13 de maig del 2014
El Descosit, 13.05.2014
Tots els indicis apunten que el Govern central es planteja la possibilitat d'ajornar novament la reforma del sistema de finançament autonòmic, cosa incomprensible, davant la proximitat de les eleccions autonòmiques i generals l’any 2015. Ho llegim a l’editorial de La Vanguardia, que recorda que ajornar qüestions com aquesta pot acabar complicant encara més el problema.
Tanmateix, la qüestió política que avui enfronta Catalunya i Espanya difícilment es podrà arreglar amb un nou finançament, o amb ajustos epidèrmics a la Constitució, de caràcter federalitzant, perquè el problema de fons radica en la sobirania, escriu José Antonio Pérez Tapias a El Periódico, que considera imprescindible revisar la noció mateixa de sobirania i afegeix que el reconeixement de sobirania d’un nou pacte constituent a Espanya ha de començar per reconèixer el dret a decidir en una consulta.
En aquest sentit, Salvador Cardús es mostra contundent a l’Ara en contra d’un presumpte sentiment independentista abassegador i uniformitzador i afirma que, si alguna gràcia té el nostre procés sobiranista, és que suma voluntats sense passar necessàriament per l’independentisme militant. I que, com que és democràtic, defuig les unanimitats i respecta els escèptics.
En clau de política espanyola, encara cuegen les declaracions de Felipe González en què es mostrava partidari d’un gran pacte PP-PSOE. Això, segons escriu Xavi Xirgu a El Punt Avui, no hauria d’estranyar ningú, perquè aquesta “gran coalició” ja es va evidenciar el dia que el Parlament va demanar al Congrés la delegació de competències per poder fer la consulta. El que sí que ens hauríem de preguntar és per què no van junts per fer front a la taxa d'atur, o al deute de l'Estat de prop d’un bilió d'euros, o per lluitar contra l'atur juvenil o, en fi, per acabar amb la corrupció.
A propòsit d’això, després de dos anys de parlar-ne, sembla que tot just s’han posat d’acord sobre quan ha de presentar la dimissió un polític corrupte: en començar el judici oral. Ara bé, tenint en compte que la justícia va a la lentitud que va i que ja hi ha excepcions a aquest acord, tot plegat sembla un broma, en opinió de Fernando Ónega a La Vanguardia.
Finalment, pel que fa als comicis europeus, Marc Gafarot escriu a El Singular Digital destaca que a Catalunya no hi ha cap partit antieuropeu i que les forces més votades seran probablement les de vocació més europeista.
Tanmateix, la qüestió política que avui enfronta Catalunya i Espanya difícilment es podrà arreglar amb un nou finançament, o amb ajustos epidèrmics a la Constitució, de caràcter federalitzant, perquè el problema de fons radica en la sobirania, escriu José Antonio Pérez Tapias a El Periódico, que considera imprescindible revisar la noció mateixa de sobirania i afegeix que el reconeixement de sobirania d’un nou pacte constituent a Espanya ha de començar per reconèixer el dret a decidir en una consulta.
En aquest sentit, Salvador Cardús es mostra contundent a l’Ara en contra d’un presumpte sentiment independentista abassegador i uniformitzador i afirma que, si alguna gràcia té el nostre procés sobiranista, és que suma voluntats sense passar necessàriament per l’independentisme militant. I que, com que és democràtic, defuig les unanimitats i respecta els escèptics.
En clau de política espanyola, encara cuegen les declaracions de Felipe González en què es mostrava partidari d’un gran pacte PP-PSOE. Això, segons escriu Xavi Xirgu a El Punt Avui, no hauria d’estranyar ningú, perquè aquesta “gran coalició” ja es va evidenciar el dia que el Parlament va demanar al Congrés la delegació de competències per poder fer la consulta. El que sí que ens hauríem de preguntar és per què no van junts per fer front a la taxa d'atur, o al deute de l'Estat de prop d’un bilió d'euros, o per lluitar contra l'atur juvenil o, en fi, per acabar amb la corrupció.
A propòsit d’això, després de dos anys de parlar-ne, sembla que tot just s’han posat d’acord sobre quan ha de presentar la dimissió un polític corrupte: en començar el judici oral. Ara bé, tenint en compte que la justícia va a la lentitud que va i que ja hi ha excepcions a aquest acord, tot plegat sembla un broma, en opinió de Fernando Ónega a La Vanguardia.
Finalment, pel que fa als comicis europeus, Marc Gafarot escriu a El Singular Digital destaca que a Catalunya no hi ha cap partit antieuropeu i que les forces més votades seran probablement les de vocació més europeista.
12 de maig del 2014
El Descosit, 12.05.2014
Davant la precarietat laboral i l’increment de les diferències, l'empresari italià Enzo Rossi ha decidit abaixar-se el sou i augmentar els dels seus treballadors: vaja, igual que els empresaris del nostre país, on la presidenta del Cercle d'Empresaris demana sous per sota del salari mínim i l’expresident de la CEOE recomanava treballar més i cobrar menys per acabar amb la crisi. I és que, per a alguns, no hi ha llocs de treball escombraries, sinó directment treballadors escombraries, com escriu Jordi Évole a El Periódico.
Núria Bosch a l’Ara es pregunta qui paga l’IRPF i constata que el 84 % prové de les rendes salarials dels treballadors. Tanmateix, a l’informe Lagares de reforma de l’IRPF, aquestes rendes són les que en surten més perjudicades. Si a això hi afegim A més que el tipus impositiu marginal màxim de l’impost, un dels més alts de la Unió Europea, a Catalunya és del 56%, concloem que sempre acabem pagant els mateixos.
Mentrestant, s’ha rescatat Bankia amb 22.000 milions d’euros dels contribuents. En interès dels ciutadans, seria bo que que l’entitat els torni tan aviat com pugui, com llegim a l’editorial d’El País. Mirant enrere, potser no hauria anat malament que els antiavalots de la policia haguessin intervingut per defensar-nos d'aquests esvalotadors encorbatats que ens han enfonsat l'economia cremant estalvis i petites inversions de gent de bona fe. Ho escriu Carles Ribera a El Punt Avui, en un article en què demana la dimissió del director general de la Policia Manel Prat per l’afer Ester Quintana.
Quant al procés català, Màrius Carol conclou que a l’editorial de La Vanguardia que no corren bons temps per a les guineus del pacte fiscal i la tercera via, mentre els eriçons de la independència avancen resoluts. En general, manca entre els polítics la vocació de servei que ha demostrat Ada Colau al capdavant de la PAH, com reconeix Pep Riera a El Punt Avui.
El cap de setmana ens ha deixat també l’intent de boicot del ministre Margallo per evitar que Pilar Rahola pronunciés el discurs del dia de la independència d'Israel davant la comunitat jueva de l'Equador, com explicava dissabte la periodista i comenta avui l’editorial d’El Singular Digital.
Davant de tot això, és bo llegir el consell reconfortant de Gabriel Magalhaes a La Vanguardia: “Si vostè no creu en la resurrecció, cregui almenys en l'ésser humà, en la seva bellesa.”
Núria Bosch a l’Ara es pregunta qui paga l’IRPF i constata que el 84 % prové de les rendes salarials dels treballadors. Tanmateix, a l’informe Lagares de reforma de l’IRPF, aquestes rendes són les que en surten més perjudicades. Si a això hi afegim A més que el tipus impositiu marginal màxim de l’impost, un dels més alts de la Unió Europea, a Catalunya és del 56%, concloem que sempre acabem pagant els mateixos.
Mentrestant, s’ha rescatat Bankia amb 22.000 milions d’euros dels contribuents. En interès dels ciutadans, seria bo que que l’entitat els torni tan aviat com pugui, com llegim a l’editorial d’El País. Mirant enrere, potser no hauria anat malament que els antiavalots de la policia haguessin intervingut per defensar-nos d'aquests esvalotadors encorbatats que ens han enfonsat l'economia cremant estalvis i petites inversions de gent de bona fe. Ho escriu Carles Ribera a El Punt Avui, en un article en què demana la dimissió del director general de la Policia Manel Prat per l’afer Ester Quintana.
Quant al procés català, Màrius Carol conclou que a l’editorial de La Vanguardia que no corren bons temps per a les guineus del pacte fiscal i la tercera via, mentre els eriçons de la independència avancen resoluts. En general, manca entre els polítics la vocació de servei que ha demostrat Ada Colau al capdavant de la PAH, com reconeix Pep Riera a El Punt Avui.
El cap de setmana ens ha deixat també l’intent de boicot del ministre Margallo per evitar que Pilar Rahola pronunciés el discurs del dia de la independència d'Israel davant la comunitat jueva de l'Equador, com explicava dissabte la periodista i comenta avui l’editorial d’El Singular Digital.
Davant de tot això, és bo llegir el consell reconfortant de Gabriel Magalhaes a La Vanguardia: “Si vostè no creu en la resurrecció, cregui almenys en l'ésser humà, en la seva bellesa.”
9 de maig del 2014
El Descosit, 09.05.2014
Juanjo Navarro Arisa escriu a El Punt Avui que el conflicte d’Ucraïna, a diferència del de Txetxènia, ha mostrat un exèrcit rus ben ensinistrat i comunicat, que ha envaït Crimea sense disparar un sol tret. El secret de l’èxit s’explica per l’enorme esforç econòmic de Putin per modernitzar les seves armes. I aquesta no és una bona notícia per començar.
Ara que vénen eleccions europees, José Antich escriu que l'Europa dels ciutadans no existeix, perquè se n’han apoderat alguns polítics, amb poca democràcia i molta burocràcia. A Espanya, a més, es manté la circumscripció única que van decidir l’any 1987 el PSOE de Guerra i l’AP de Fraga. Tanmateix, malgrat el poc atractiu d’aquests comicis per als catalans, s’hi dirimirà qui lidera el bloc nacionalista a Catalunya i si es consolida el vot sobiranista, cosa que donaria ales a la consulta del 9-N i obligaria Rajoy a negociar, segons llegim a La Vanguardia.
A l’Ara, Vicenç Fisas, director de l’Escola de Cultura de Pau de l’UAB, escriu sobre el flamant Premi Catalunya i diu que Desmond Tutu és un reconciliador que transmet serenor, pau i resistència.
A El Periódico, Miquel Sàmper, president del Consell de l’Advocacia Catalana, escriu sobre les taxes judicials i diu que a Catalunya el peatge és dobles, perquè a més de les estatals hi ha les catalanes. Ara bé, mentre les estatals poden oscil·lar entre els 800 i els 10.000 euros i són requisit per a l’admissió de la demanda, les catalanes van dels 60 a 120 euros i no impedeixen l'accés a la justícia.
A propòsit del sobrecost de les obres de l’AVE, Francesc M. Álvaro comenta a La Vanguardia la justificació del portaveu d'Adif en el sentit que el govern espanyol de llavors "tenia pressa per enllestir i complir els terminis". La realitat, però, es que el sofert contribuent suporta diàriament el lent servei de Rodalies i veu com amb els seus diners es construeix un corredor mediterrani d’ampli espanyol. No és malversació de fons públics, això? I el més curiós del cas, senyors Navarro i Fernandez Diaz, és que ni això genera crispació.
Acabem parlant dels nous nòmades. Segons escriu Juan Villoro a El Periódico, són tots els joves que es desplacen al ritme de la música a l'iPod i que, com els antics nòmades, usen les cançons per orientar-se i associen la música amb els llocs on l'han escoltat.
Ara que vénen eleccions europees, José Antich escriu que l'Europa dels ciutadans no existeix, perquè se n’han apoderat alguns polítics, amb poca democràcia i molta burocràcia. A Espanya, a més, es manté la circumscripció única que van decidir l’any 1987 el PSOE de Guerra i l’AP de Fraga. Tanmateix, malgrat el poc atractiu d’aquests comicis per als catalans, s’hi dirimirà qui lidera el bloc nacionalista a Catalunya i si es consolida el vot sobiranista, cosa que donaria ales a la consulta del 9-N i obligaria Rajoy a negociar, segons llegim a La Vanguardia.
A l’Ara, Vicenç Fisas, director de l’Escola de Cultura de Pau de l’UAB, escriu sobre el flamant Premi Catalunya i diu que Desmond Tutu és un reconciliador que transmet serenor, pau i resistència.
A El Periódico, Miquel Sàmper, president del Consell de l’Advocacia Catalana, escriu sobre les taxes judicials i diu que a Catalunya el peatge és dobles, perquè a més de les estatals hi ha les catalanes. Ara bé, mentre les estatals poden oscil·lar entre els 800 i els 10.000 euros i són requisit per a l’admissió de la demanda, les catalanes van dels 60 a 120 euros i no impedeixen l'accés a la justícia.
A propòsit del sobrecost de les obres de l’AVE, Francesc M. Álvaro comenta a La Vanguardia la justificació del portaveu d'Adif en el sentit que el govern espanyol de llavors "tenia pressa per enllestir i complir els terminis". La realitat, però, es que el sofert contribuent suporta diàriament el lent servei de Rodalies i veu com amb els seus diners es construeix un corredor mediterrani d’ampli espanyol. No és malversació de fons públics, això? I el més curiós del cas, senyors Navarro i Fernandez Diaz, és que ni això genera crispació.
Acabem parlant dels nous nòmades. Segons escriu Juan Villoro a El Periódico, són tots els joves que es desplacen al ritme de la música a l'iPod i que, com els antics nòmades, usen les cançons per orientar-se i associen la música amb els llocs on l'han escoltat.
8 de maig del 2014
El Descosit, 08.05.2014
A l’editorial d’El País llegim que Hisenda busca diners i exemplaritat. I que el ressò dels casos de Messi i Montserrat Caballé indiquen que comença a investigar les rendes elevades dels famosos. Tanmateix, el problema del fisc espanyol no és degut tant als grans sous com a les bases imposables ocultes.
A propòsit de l’editorial del Financial Times, PP i Ciudadanos han denunciat que la Generalitat hauria pagat 300.000 euros per l’article. Això demostra fins a quin punt a Espanya alguns partits estan acostumats a la interferència partidista dels mitjans, segons escriu Francesc Puigpelat a Nació Digital, que es mostra sorprès que persones que consideren El Mundo o La Razón paradigmes de la premsa lliure i independent gosin acusar el Financial Times de deixar-se comprar.
Aquesta nit comença la campanya a les eleccions europees i Toni Aira adverteix a El Singular Digital de la novetat que suposaria que els dos partits més votats a Catalunya fossin CiU i ERC, en uns comicis que tradicionalment s’han interpretat en clau espanyola.
Pel que fa a Europa, Antonio Argandoña a El Periódico veu amb optimisme el futur de la unió econòmica i monetària, perquè ara coneixem la naturalesa dels nostres problemes i estem disposats a posar-hi remei, i l'euro no té marxa enrere.
Si d’Europa passem a Àsia, l’economista nord-americà Nouriel Roubini adverteix a l’Ara que l’augment de les tensions geopolítiques i geoeconòmiques entre les grans potències de la zona pot amenaçar la pau i la prosperitat mundials, sobretot per l’expansionisme econòmic de la Xina i el creixent nacionalisme del president Xi Jinping i d’altres dirigents asiàtics, com el primer ministre japonès, el president sud-coreà i el futur primer ministre de l’Índia.
Parlant de líders polítics, Michel Wieviorka escriu a La Vanguardia sobre la curiosa relació entre política i moral que s’observa al sud d’Europa, on molts electors opten per votar líders o partits manifestament immorals, perquè valoren més arguments de caire econòmic i, de fet, pensen que tots els polítics són iguals. I ara la decepció en l’economia ha portat a l’abstenció, l'extremisme i el populisme, sense entrar en el debat moral.
Acabem amb una recomanació de lectura que ens fa Vicent Partal a El Punt Avui: el llibre: ZeroZeroZero, de Roberto Saviano, publicat en català per Empúries, que ofereix un retrat implacable i duríssim de com la cocaïna està esdevenint el centre de l'economia mundial.
A propòsit de l’editorial del Financial Times, PP i Ciudadanos han denunciat que la Generalitat hauria pagat 300.000 euros per l’article. Això demostra fins a quin punt a Espanya alguns partits estan acostumats a la interferència partidista dels mitjans, segons escriu Francesc Puigpelat a Nació Digital, que es mostra sorprès que persones que consideren El Mundo o La Razón paradigmes de la premsa lliure i independent gosin acusar el Financial Times de deixar-se comprar.
Aquesta nit comença la campanya a les eleccions europees i Toni Aira adverteix a El Singular Digital de la novetat que suposaria que els dos partits més votats a Catalunya fossin CiU i ERC, en uns comicis que tradicionalment s’han interpretat en clau espanyola.
Pel que fa a Europa, Antonio Argandoña a El Periódico veu amb optimisme el futur de la unió econòmica i monetària, perquè ara coneixem la naturalesa dels nostres problemes i estem disposats a posar-hi remei, i l'euro no té marxa enrere.
Si d’Europa passem a Àsia, l’economista nord-americà Nouriel Roubini adverteix a l’Ara que l’augment de les tensions geopolítiques i geoeconòmiques entre les grans potències de la zona pot amenaçar la pau i la prosperitat mundials, sobretot per l’expansionisme econòmic de la Xina i el creixent nacionalisme del president Xi Jinping i d’altres dirigents asiàtics, com el primer ministre japonès, el president sud-coreà i el futur primer ministre de l’Índia.
Parlant de líders polítics, Michel Wieviorka escriu a La Vanguardia sobre la curiosa relació entre política i moral que s’observa al sud d’Europa, on molts electors opten per votar líders o partits manifestament immorals, perquè valoren més arguments de caire econòmic i, de fet, pensen que tots els polítics són iguals. I ara la decepció en l’economia ha portat a l’abstenció, l'extremisme i el populisme, sense entrar en el debat moral.
Acabem amb una recomanació de lectura que ens fa Vicent Partal a El Punt Avui: el llibre: ZeroZeroZero, de Roberto Saviano, publicat en català per Empúries, que ofereix un retrat implacable i duríssim de com la cocaïna està esdevenint el centre de l'economia mundial.
7 de maig del 2014
El Descosit, 07.05.2014
El que està passant a l'Europa oriental és la vulneració del dret internacional, però potser els Estats Units i Europa no havien d'haver estès els límits de l'OTAN fins aquells territoris que els russos encara consideren propis. Aquest error polític, segons escriu Lluís Foix a La Vanguardia, podria desencadenar un greu conflicte mundial.
Mentrestant, a Nigèria, la guerrilla islamista radical Boko Haram ha segrestat 223 noies de 16 a 18 anys en una escola per vendre-les com a esclaves. De moment, només han reccionat a aquest ultratge els Estats Units i el Regne Unit, que ja han ofert la seva ajuda al govern de Goodlook Jonathan.
I, canviant de continent, a l’Amèrica Llatina també es segresten les llibertats ciutadanes, mentre es parla de llibertat. Ho escriu Pilar Rahola, a propòsit del populisme bolivarià, que el practica no només Maduro a Veneçuela, sinó també Correa a l’Equador, encara d’una forma més soft.
Tornant a casa nostra, Ferran Saez parla a l’Ara del racisme que es viu en els espectacles de masses i diu que és un delicte que cal castigar amb severitat, si no volem acabar repetint les errades del segle xx, quan el nazisme en va mostrar la cara més sinistra.
I a propòsit del procés català, Joan J. Queralt escriu a El Periódico que recórrer a l'article 155 de la Constitució per aplacar el desfiament català no solucionaria ni jurídicament ni políticament el contenciós polític entre Catalunya i Espanya.
Mentrestant, va prenent forma l'Agència Tributària Catalana; per consolidar-la, però, no n'hi ha prou amb voluntat política oficial, sinó que també cal un compromís ciutadà que porti els contribuents a facilitar-hi les seves dades, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui.
Finalment, no podem deixar de referir-nos a l'editorial d’ahir del Financial Times, que, sota la premissa que «el desig d'independència dels catalans no és un capritx polític passatger», emplaçava Rajoy a no «amagar-se rere la Constitució» per defugir el problema. Com escriu avui Enric Hernández a El Periódico, el rotatiu britànic l’insta a afrontar la qüestió i proposa una «tercera via» basada en el pacte fiscal i en la reforma de la Constitució. Segons l’editorial de La Vanguardia, aquesta és una apel·lació al pragmantisme, que haurien d’escoltar tant a la Moncloa com a la Generalitat.
Per tot això, avui Sanuy pronostica a El Singular Digital que “Ha sonat l’hora de resituar Catalunya.”
Mentrestant, a Nigèria, la guerrilla islamista radical Boko Haram ha segrestat 223 noies de 16 a 18 anys en una escola per vendre-les com a esclaves. De moment, només han reccionat a aquest ultratge els Estats Units i el Regne Unit, que ja han ofert la seva ajuda al govern de Goodlook Jonathan.
I, canviant de continent, a l’Amèrica Llatina també es segresten les llibertats ciutadanes, mentre es parla de llibertat. Ho escriu Pilar Rahola, a propòsit del populisme bolivarià, que el practica no només Maduro a Veneçuela, sinó també Correa a l’Equador, encara d’una forma més soft.
Tornant a casa nostra, Ferran Saez parla a l’Ara del racisme que es viu en els espectacles de masses i diu que és un delicte que cal castigar amb severitat, si no volem acabar repetint les errades del segle xx, quan el nazisme en va mostrar la cara més sinistra.
I a propòsit del procés català, Joan J. Queralt escriu a El Periódico que recórrer a l'article 155 de la Constitució per aplacar el desfiament català no solucionaria ni jurídicament ni políticament el contenciós polític entre Catalunya i Espanya.
Mentrestant, va prenent forma l'Agència Tributària Catalana; per consolidar-la, però, no n'hi ha prou amb voluntat política oficial, sinó que també cal un compromís ciutadà que porti els contribuents a facilitar-hi les seves dades, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui.
Finalment, no podem deixar de referir-nos a l'editorial d’ahir del Financial Times, que, sota la premissa que «el desig d'independència dels catalans no és un capritx polític passatger», emplaçava Rajoy a no «amagar-se rere la Constitució» per defugir el problema. Com escriu avui Enric Hernández a El Periódico, el rotatiu britànic l’insta a afrontar la qüestió i proposa una «tercera via» basada en el pacte fiscal i en la reforma de la Constitució. Segons l’editorial de La Vanguardia, aquesta és una apel·lació al pragmantisme, que haurien d’escoltar tant a la Moncloa com a la Generalitat.
Per tot això, avui Sanuy pronostica a El Singular Digital que “Ha sonat l’hora de resituar Catalunya.”
6 de maig del 2014
El Descosit, 06.05.2014
En vigília de les eleccions europees, David González ens recorda a La Vanguardia que Catalunya es va abstenir en més d’un 60% als comicis d’ara fa cinc anys i es pregunta quins motius podem tenir ara per anar a votar. Conclou que la Unió Europea ara mana més que abans, que cal posar límits al que l’eurocràcia decideix a l’ombra sense demanar permís a ningú i que, en definitiva, Europa és una cosa que, si no la fas, te la desfan. De fet, com escriu Joaquim Coello a El Punt Avui, un dels problemes que afronta la UE és que alguns membres del “club” practiquen conductes contràries als principis de transparència, llibertat d'opinió i democràcia de la Unió, i això en pot minar la cohesió, que és la base de l’èxit de la UE. Tanmateix, com diu Carlos Losada a El Periódico, en un món globalitzat, Europa és l’única manera que tenim d’influir en el concert internacional i és l’única que ens pot garantir un model que durant més temps i a més gent ha aportat prosperitat econòmica i social i en què la dignitat de la persona ha estat més protegida.
És clar que, per anar a votar, cal tenir-ne ganes. A propòsit del 9-N, Pilar Rahola escriu que “no hi ha un sol argument solvent que pugui justificar que, en ple segle XXI, es negui el dret de votar a un poble que vulgui exercir-lo”, perquè, en nom de la democràcia, no es pot prohibir la democràcia. No deixaria de ser curiós, doncs, que l’homo democraticus catalanus optés per no anar a votar el 25-M i, en canvi, reclamés fer-ho el 9-N.
Amb tot, perquè una democràcia sigui madura, cal a més saber dialogar. I com recorda Norbert Bilbeny a La Vanguardia, encara avui són plenament vigents les paraules que va pronunciar fa cent anys Eugeni d’Ors: “el problema d'Espanya –deia– és una tràgica ineptitud per al diàleg, de resultes d’una certa esterilitat intel·lectual i una clara manca de cordialitat mútua”.
Acabem parlant de l’estudi sobre els joves espanyols que ha fet l’empresa Metroscopia per a El País. S’hi reflecteix una joventut molt crítica amb l’Espanya oficial, que no descarta emigrar per trobar una sortida a la seva situació i diu que, si hagués pogut escollir on néixer, hauria triat els Estats Units, Alemanya, Suïssa o els països escandinaus.
És clar que, per anar a votar, cal tenir-ne ganes. A propòsit del 9-N, Pilar Rahola escriu que “no hi ha un sol argument solvent que pugui justificar que, en ple segle XXI, es negui el dret de votar a un poble que vulgui exercir-lo”, perquè, en nom de la democràcia, no es pot prohibir la democràcia. No deixaria de ser curiós, doncs, que l’homo democraticus catalanus optés per no anar a votar el 25-M i, en canvi, reclamés fer-ho el 9-N.
Amb tot, perquè una democràcia sigui madura, cal a més saber dialogar. I com recorda Norbert Bilbeny a La Vanguardia, encara avui són plenament vigents les paraules que va pronunciar fa cent anys Eugeni d’Ors: “el problema d'Espanya –deia– és una tràgica ineptitud per al diàleg, de resultes d’una certa esterilitat intel·lectual i una clara manca de cordialitat mútua”.
Acabem parlant de l’estudi sobre els joves espanyols que ha fet l’empresa Metroscopia per a El País. S’hi reflecteix una joventut molt crítica amb l’Espanya oficial, que no descarta emigrar per trobar una sortida a la seva situació i diu que, si hagués pogut escollir on néixer, hauria triat els Estats Units, Alemanya, Suïssa o els països escandinaus.
5 de maig del 2014
El Descosit, 05.05.2014
Llegim a l’editorial de La Vanguardia que, segons el Banc Mundial (BM), la Xina és a punt de superar els Estats Units com a primera potència econòmica, i adverteix que assolirà el lideratge global, havent prescindit de la democràcia com a terreny de joc. Mentrestant, Portugal ha posat fi al rescat europeu, però ara afronta un futur fràgil, que només pot afermar amb una estratègia de creixement liderada per Alemanya i el BCE.
Pel que fa a Espanya, l’editorial d’El País recela del Pla d’estabilitat fiscal que proposa el Govern perquè l’economia necessita una reforma tributària profunda, i no rebaixes oportunistes d’impostos.
En política internacional, el director del Centre per a l’Orient Mitjà de la London School of Economics escriu a La Vanguardia que la decisió del president sirià Al-Assad de presentar-se a les eleccions del juny, que guanyarà, no tan sols prolongarà la guerra durant anys sinó que intensificarà la implicació estrangera en un país esquinçat pel conflicte.
A propòsit del cas Jerry Adams, Carles Ribera observa a El Punt Avui que, contra la violència extrema i la intolerància sectària d’alguns processos independentistes, Catalunya aporta al món esperit democràtic i, per més que algun polític irresponsable s'entesti a sembrar llavors de confrontació, el nostre model no es basa en la força sinó en la solidesa.
Precisament sobre el procés sobiranista, David Miró comenta a l’Ara els recels de Raimon davant la independència i diu que són la demostració pràctica que el projecte d’un estat català no és culturalment identitari sinó purament polític i cívic. En expressar els seus dubtes, Raimon posa les bases per a un debat serè i constructiu sobre la independència, que no s’ha fet encara per culpa la negativa de l’Estat a la consulta.
En aquest sentit, Joan Barril escriu a El Periódico que “A l'independentisme li sobra sentiment i li falta pensament.” I afegeix que “Si la nostra voluntat emancipadora es basa en l'exaltació de la democràcia de la gent... invitem a pensar en el futur fins i tot aquells que, per endavant, ens semblen adversaris quan en realitat només esperen que algú els ofereixi un lloc a la taula.”
Finalment, davant la creixent desigualtat i exclusió de molts del mercat laboral, Miró i Ardèvol reclama a La Vanguardia més responsabilització de la societat civil, fiscalitat progressiva sobre la riquesa, i esforç massiu per millorar el capital humà dels joves
Pel que fa a Espanya, l’editorial d’El País recela del Pla d’estabilitat fiscal que proposa el Govern perquè l’economia necessita una reforma tributària profunda, i no rebaixes oportunistes d’impostos.
En política internacional, el director del Centre per a l’Orient Mitjà de la London School of Economics escriu a La Vanguardia que la decisió del president sirià Al-Assad de presentar-se a les eleccions del juny, que guanyarà, no tan sols prolongarà la guerra durant anys sinó que intensificarà la implicació estrangera en un país esquinçat pel conflicte.
A propòsit del cas Jerry Adams, Carles Ribera observa a El Punt Avui que, contra la violència extrema i la intolerància sectària d’alguns processos independentistes, Catalunya aporta al món esperit democràtic i, per més que algun polític irresponsable s'entesti a sembrar llavors de confrontació, el nostre model no es basa en la força sinó en la solidesa.
Precisament sobre el procés sobiranista, David Miró comenta a l’Ara els recels de Raimon davant la independència i diu que són la demostració pràctica que el projecte d’un estat català no és culturalment identitari sinó purament polític i cívic. En expressar els seus dubtes, Raimon posa les bases per a un debat serè i constructiu sobre la independència, que no s’ha fet encara per culpa la negativa de l’Estat a la consulta.
En aquest sentit, Joan Barril escriu a El Periódico que “A l'independentisme li sobra sentiment i li falta pensament.” I afegeix que “Si la nostra voluntat emancipadora es basa en l'exaltació de la democràcia de la gent... invitem a pensar en el futur fins i tot aquells que, per endavant, ens semblen adversaris quan en realitat només esperen que algú els ofereixi un lloc a la taula.”
Finalment, davant la creixent desigualtat i exclusió de molts del mercat laboral, Miró i Ardèvol reclama a La Vanguardia més responsabilització de la societat civil, fiscalitat progressiva sobre la riquesa, i esforç massiu per millorar el capital humà dels joves
2 de maig del 2014
El Descosit, 02.05.2014
Avui Xavier Roig escriu a l’Ara sobre l’esperit liberal, que creu en l’individu, la seva responsabilitat i la seva llibertat, enfront l’estatisme, que pretén que l’estat controli l’activitat humana, servint-se fins i tot de la premsa i la judicatura. I conclou que mentre la societat britànica és de les més liberals del món, com ho demostra amb la seva actitud respecte del referèndum escocès, la nostra és de les menys liberals. Ens han venut que la crisi l’ha provocat una excessiva llibertat financera i una escassa regulació, i hem culpat de tot els “mercats”, sense veure que al darrere s’amaguen uns oligopolis arrambats al poder que no han fet bé la seva feina.
Tanmateix, un estudi recent de l’OCDE adverteix que els darrers vint anys la desigualtat ha augmentat molt en països con el Regne Unit i els Estats Units. Avui llegim a l’editorial de La Vanguardia una breu ressenya del nou llibre de Michael Sandel titulat Lo que el dinero no puede comprar, que evidencia que pagant es pot aconseguir tot, des d’una cel·la més còmoda a la presó a conillets d’indies humans. L’única forma de revertir aquesta tendència és potenciar una nova ètica. També cal independència judicial, i no la pressió que viuen, per exemple, els jutges catalans arran del 9-N, com llegim a la portada de l’Ara.
I, finalment, també cal que els mitjans de comunicació puguin i vulguin exercir lliurement la seva professió. En parla Julia Otero a El Periódico, que admet que els periodistes fa temps que assistim com bens silenciosos a un maltractament del poder, quan un càrrec públic decideix a qui concedeix una entrevista i a qui no. Considera que si un individu no vol ser interrogat en públic sobre la seva feina i la seva gestió, deixi d’exercir el càrrec públic, retribuït pels contribuents, als quals, a més, diu representar. I demana que, en la nova campanya electoral, encara que no es deixin, els hem de fer en veu alta totes les preguntes i deixar-los retratats.
Finalment, a propòsit de l’1 de maig, llegim a l’editorial d’El Punt Avui que les xifres d'aturats publicades el dia abans ens fan veure que el dret al treball ha deixat de ser una prioritat en les agendes polítiques i que cal recuperar aquesta sensibilitat social si volem construir un país millor.
Tanmateix, un estudi recent de l’OCDE adverteix que els darrers vint anys la desigualtat ha augmentat molt en països con el Regne Unit i els Estats Units. Avui llegim a l’editorial de La Vanguardia una breu ressenya del nou llibre de Michael Sandel titulat Lo que el dinero no puede comprar, que evidencia que pagant es pot aconseguir tot, des d’una cel·la més còmoda a la presó a conillets d’indies humans. L’única forma de revertir aquesta tendència és potenciar una nova ètica. També cal independència judicial, i no la pressió que viuen, per exemple, els jutges catalans arran del 9-N, com llegim a la portada de l’Ara.
I, finalment, també cal que els mitjans de comunicació puguin i vulguin exercir lliurement la seva professió. En parla Julia Otero a El Periódico, que admet que els periodistes fa temps que assistim com bens silenciosos a un maltractament del poder, quan un càrrec públic decideix a qui concedeix una entrevista i a qui no. Considera que si un individu no vol ser interrogat en públic sobre la seva feina i la seva gestió, deixi d’exercir el càrrec públic, retribuït pels contribuents, als quals, a més, diu representar. I demana que, en la nova campanya electoral, encara que no es deixin, els hem de fer en veu alta totes les preguntes i deixar-los retratats.
Finalment, a propòsit de l’1 de maig, llegim a l’editorial d’El Punt Avui que les xifres d'aturats publicades el dia abans ens fan veure que el dret al treball ha deixat de ser una prioritat en les agendes polítiques i que cal recuperar aquesta sensibilitat social si volem construir un país millor.
1 de maig del 2014
El Descosit, 30.04.2014
Neus Tomàs escriu a El Periódico que, als qui insisteixen a sembrar un odi que a Catalunya no existeix, els hem de recordar que aquí no ens insultem pel carrer, i que els polítics tenen la responsabilitat de no encrespar els ànims. I conclou que no tot s'hi val per guanyar vots. I insistir en aquest camí és, com diu Josep M. Fonalleras, jugar amb foc.
També ho diu Josep Ramoneda a l’Ara, que considera que ens haurien de preocupar més les dades de l’Enquesta de Població Activa publicades ahir, que indiquen que la població activa no para de caure, que l’atur juvenil segueix creixent, que hi ha 400.000 llars més sense cap ingrés salarial i que des que va entrar l’actual govern hi ha 660.000 aturats més. I, davant d’aquesta precarietat laboral, considera obscè el discurs triomfalista de la recuperació econòmica que pregona el Govern del PP.
Aquests dos temes també són objecte de l’editorial d’El Punt Avui, titulada “L’atur, una bufetada de realitat”.
Davant d’aquesta realitat i en vigilies d’unes eleccions europees, Lluís Foix escriu a La Vanguardia que “s’espera dels polítics que ens expliquin com pensen reduir les creixents desigualtats”, perquè és imprescindible una distribució equitativa de la riquesa si volen que sobrevisqui la idea d'Europa que hem conegut.
A propòsit del Dia de les Esquadres amb els Mossos, Vicent Sanchis aplaudeix a El Punt Avui que Mas reconegués els errors comesos pel cos policiat i demanés que s’esmenessin, però critica que alguns mossos entonessin el “Que viva España” per expressar el seu disgust amb les retallades, perquè això no contribueix a inspirar confiança en els qui ens han de garantir la seguretat.
Pel que fa al procés català, Enric Marín escriu a El Periódico que el suport de Catalunya a la Constitució estava vinculat a unes expectatives que no han estat satisfetes i que ara, per desfer el camí del desafecte i la desconfiança, calen l'expressió democràtica directa de la voluntat de ser dels catalans i un reconeixement nacional inequívoc de Catalunya, per bé que res no fa pensar que Rajoy estigui en condicions d'impulsar una reforma del text constitucional.
Acabem amb una reflexió interessant de Gregorio Luri a La Vanguardia. Diu que, mentre els estudiants occidentals veuen l'aprenentatge de manera cognitiva, com un instrument per dominar el món, els asiàtics el veuen com un procés de conquesta de determinades virtuts personals.
També ho diu Josep Ramoneda a l’Ara, que considera que ens haurien de preocupar més les dades de l’Enquesta de Població Activa publicades ahir, que indiquen que la població activa no para de caure, que l’atur juvenil segueix creixent, que hi ha 400.000 llars més sense cap ingrés salarial i que des que va entrar l’actual govern hi ha 660.000 aturats més. I, davant d’aquesta precarietat laboral, considera obscè el discurs triomfalista de la recuperació econòmica que pregona el Govern del PP.
Aquests dos temes també són objecte de l’editorial d’El Punt Avui, titulada “L’atur, una bufetada de realitat”.
Davant d’aquesta realitat i en vigilies d’unes eleccions europees, Lluís Foix escriu a La Vanguardia que “s’espera dels polítics que ens expliquin com pensen reduir les creixents desigualtats”, perquè és imprescindible una distribució equitativa de la riquesa si volen que sobrevisqui la idea d'Europa que hem conegut.
A propòsit del Dia de les Esquadres amb els Mossos, Vicent Sanchis aplaudeix a El Punt Avui que Mas reconegués els errors comesos pel cos policiat i demanés que s’esmenessin, però critica que alguns mossos entonessin el “Que viva España” per expressar el seu disgust amb les retallades, perquè això no contribueix a inspirar confiança en els qui ens han de garantir la seguretat.
Pel que fa al procés català, Enric Marín escriu a El Periódico que el suport de Catalunya a la Constitució estava vinculat a unes expectatives que no han estat satisfetes i que ara, per desfer el camí del desafecte i la desconfiança, calen l'expressió democràtica directa de la voluntat de ser dels catalans i un reconeixement nacional inequívoc de Catalunya, per bé que res no fa pensar que Rajoy estigui en condicions d'impulsar una reforma del text constitucional.
Acabem amb una reflexió interessant de Gregorio Luri a La Vanguardia. Diu que, mentre els estudiants occidentals veuen l'aprenentatge de manera cognitiva, com un instrument per dominar el món, els asiàtics el veuen com un procés de conquesta de determinades virtuts personals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)