A propòsit de la intenció de Fernández Díaz de controlar els continguts de Twitter, arran dels insults proferits contra la víctima després de l’assassinat de Lleó, Pilar Rahola escriu a La Vanguardia que “voler canviar les lleis per retallar el que no agrada no és exercir un ministeri, sinó fer de comissari” i afegeix que el ministre s'hauria d’haver preocupat també per les creus gammades i l'odi anticatalà que campen per Twitter amb desmesura i descontrol. Tanmateix, l'amenaça d'intervenció del poder no desanimarà els qui fan un ús pervers de la llibertat, com observa encertadament Josep M. Casasús a El Punt Avui, que considera que, més que retallar, cal esperonar la gent a participar en els debats constructius que neixen a la xarxa, com fa el Grup de Recerca en Comunicació Social i Institucional de la Universitat de Girona. Perquè la globalització també ha de ser això.
De moment, però, sembla que es refereix només les activitats econòmiques d’un capitalisme financer allunyat de la realitat productiva i especulatiu, que tampoc no hi ha manera de controlar-lo. Ho adverteix a l’Ara Carles Capdevila, arran de les reflexions del sociòleg Alain Touraine, el qual considera que pensar en global ha de ser pensar en l’enfrontament directe del subjecte contra l’instrumentalisme del poder, del diner i de la violència.
En aquesta línia, i en vigília de les europees, Rafel Nadal escriu a La Vanguardia que la degradació del projecte europeu i el seu distanciament dels administrats són responsabilitat dels estats i els poderosos, que l’han utilitzada al servei d'interessos particulars, com s’evidencia quan Margallo diu que una Catalunya independent seria un Estat lil·liputenc que no es podria defensar de les grans multinacionals. Segons Nadal, per recobrar la confiança al projecte europeu cal que els ciutadans restitueixin la confiança en els seus polítics país a país, i no voluntariosos al·legats europeistes.
Acabem parlant del Barça. Perquè, passi el que passi demà, ara sí que som al final d’un cicle, segons escriu Enric Hernández a El Periódico. Si la fugida de Guardiola va obrir l'epíleg de l’era daurada del barcelonisme, la mort de Vilanova hi va imprimir el gir tràgic, i la jubilació de Puyol li ha posat el colofó. S'han de sentir molt els colors per rescindir un contracte milionari i desposseir-te voluntàriament de la samarreta blaugrana! I és que Puyol és Puyol. Gràcies, capità, pel teu compromís!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada