Avui, Francesc Puigpelat certifica a Nació Digital la mort de la tercera via abans de néixer. I ho demostra amb un fet: a la proposta que va fer dies enrere el socialista Ramon Jáuregui d’oferir a Catalunya un nou finançament similar al concert basc, el PP extremeny ha reaccionat immediatament presentant una proposta de resolució al parlament regional que reconeix explícitament que això representaria que les comunitats de règim comú deixarien de percebre 16.000 milions d’euros. És curiós que això ho digui Monago, aquell president extremeny que acaba d’abaixar els impostos i que no fa tant deia que, de fet, Extremadura pagava i Catalunya cobrava.
Per la seva banda, a propòsit dels lamentables fets de Lleó, llegim a l’editorial d’El Singular Digital que el ministre Fernández Diaz hauria d’insistir menys en la crispació que, segons ell, es viu a Catalunya, i mirar més què passa a dins el seu partit i a l’Espanya profunda. Aquestes afirmacions, que poden semblar poc delicades davant la tragèdia de la mort d’Isabel Carrasco, les va fer Montserrat Nebreda, exdiputada del PPC, a 8tv.
Aquests dos fets demostren que la política s’ha de regenerar, i molt, des de dins. Tanmateix, la gent opta per noves formes d’activisme sociopolític, a través de moviments assemblearis impulsats per les xarxes socials, que intenten oposar-se a la impotència o la desídia de l’Estat. És la prova que l’ètica de les conviccions resulta inaplicable en el terreny polític, com explica Jordi Gracia a El País, que conclou que aquestes mobilitzacions alternatives, sovint tan eficaces, contenen també toxines de corrosió democràtica.
És clar que són plenament justificades, davant del gremialisme de la política actual, com explica Ernest Folch a El Periódico.
A propòsit de la sentència del Tribunal d’Estrasburg que obliga Google a cancel·lar els enllaços a informacions particulars dels interessats que ho demanin, Francesc M. Álvaro es pregunta a La Vanguardia si la protecció del dret a l'oblit eixampla o limita el terreny de joc democràtic, i si canviarà substancialment les coses. De fet, a partir d’ara, els periodistes no podran confiar tant en els cercadors a l'hora d'elaborar una notícia, però els editors de webs no estaran obligats a sotmetre's a aquest dret a l'oblit. La conclusió, doncs, és que qui vulgui intimitat a la xarxa, que eviti la inconsciència exhibicionista o bé que pagui perquè les seves dades no hi apareguin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada