Davant la gravetat de l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, l’editorial d’El País demana no banalitzar el crim amb especulacions sobre la víctima i les presumptes assassines i deixar treballar la policia i la justícia sense pressions socials. Hi ajuda el fet que a Espanya la mort uneix, com escriu Antoni Puigverd a La Vanguardia, de la mateixa manera que la vida enfronta i divideix. Davant d’aquest episodi, el calbot a Pere Navarro i l’enrenou que ha generat sembla grotesc.
Mentrestant, com llegim a l’editorial d’El Punt Avui, les terres de l’Ebre, a banda del Pla hidrològic, es veuen sacsejades pels terratrèmols provocats per la injecció de gas al magatzem submarí Castor, com va reconèixer ahir el Ministeri d’Indústria en revelar les conclusions d’un informe que havia amagat durant mesos al Govern català, situació que Julià de Jodar titlla de “fracking” colonial a El Singular Digital.
Això evidencia que avui ningú es preocupa realment de la qualitat de la política al nostre país: la idea recurrent de la independència, esgrimida per uns com a ofensa a la integritat d’Espanya i per altres com la quinta essència del futur, és usada per tots com a últim recurs per no parlar de política, com escriu Joan Barril a El Periódico. De manera que aquí ni tan sols es parla de retallades i a Madrid només pensen en un pacte entre els dos grans partits, perquè “els fa por qualsevol forma d’intrusisme en un statu quo en què tot està lligat i ben lligat”, segons escriu Josep Ramoneda a l’Ara. Per això, davant la crisi del bipartidisme, tant a Felipe González com als populars els sembla bé una gran coalició PP-PSOE i argueixen com a coartada la coalició berlinesa entre democratacristians i socialdemòcrates. Tanmateix, aventurar aquesta hipòtesi en plena campanya electoral potser no és la millor manera de defensar el bipartidisme: ho veurem el 25-M.
Finalment, els esdeveniments de Rússia demostren que els grans principis del dret internacional no resisteixen la lògica dels fets consumats: Putin ja s’ha annexionat tres territoris sense a penes disparar un tret. I l’Europa que parla d’inviolabilitat de les fronteres no vol embolicar-s’hi. Potser és cert el que diu Francisco Rubio Llorente, exmagistrat del Tribunal Constitucional: “El dret és el llenguatge del poder. Potser no només això, però certament també això.” I Putin s’ho creu al peu de la lletra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada