Davant de l'escenari que s'obre amb la constitució del nou Parlament i la investidura del president Mas amb els vots de CiU i ERC, cal fer una reflexió política profunda per tal d'encertar els millors passos a seguir a partir d'ara i gestionar la complexitat actual, tant des del punt de vista polític com econòmic i social a Catalunya.
Observant la nova composició del Parlament, la primera constatació és la fragmentació i la radicalització de les postures polítiques. En aquest sentit, en el debat d'investidura ja es van començar a marcar les tendències que sembla que caracteritzaran el nous curs polític: d'una banda, una harmonia inicial entre Mas i Junqueras, i una actitud prou clara i propositiva, curiosament, de la CUP; d'altra banda, un frontisme dur i contundent de Sánchez Camacho i Rivera. I, finalment, una actitud bastant histriònica i bel·ligerant, però no tancada a arribar a acords per part d'Herrera, i un to gris de Navarro, erràtic i poc compromès amb la realitat del moment.
Davant d'aquest primer tast, considero que en la propera legislatura adquiriran una importància especial la intel·ligència, la responsabilitat i la generositat polítiques. És a dir, davant la duresa de la realitat actual, el votant reclamarà cada vegada més dels seus polítics que actuïn amb saviesa política (intel·ligència), per tal d'assolir les fites que el país es proposa, que siguin conseqüents amb els fins que diuen que volen aconseguir (responsabilitat) i que els anteposin a les temptacions partidistes (generositat).
I això no és fàcil, quan no tots els polítics, per raons estratègiques o ideològiques, voldran jugar a aquest joc de fer una política més "noble" i al servei del ciutadà i del país. Tanmateix, si la situació econòmica i social es degrada més, crec que a Catalunya, país del pactisme, l'estratègia frontista fracassarà i els catalans apostaran i premiaran aquells projectes polítics que cerquin solucions efectives per a Catalunya.
I, de moment, de Madrid no arriba cap proposta "salvadora", sinó tot el contrari. Potser per això cada cop són més els qui confien el futur del país a dotar Catalunya d'estructures d'Estat, per molt incert que sigui el camí, perquè a l'altra banda hi ha el mur de la incomprensió, la frustració, la condemna a la mediocritat i l'immobilisme, sense cap argument racional que els justifiquin.
22 de desembre del 2012
9 de desembre del 2012
La dimensió del país i el futur de Catalunya
Els resultats de les eleccions, sorprenent per a molts, ha tingut la virtut d'esbossar un retrat bastant precís de com és el país i la seva gent, oimés tenint en compte que la participació ha estat de les més elevades de la història.
Entre les lectures que en podem extreure, de manera desapassionada, en destaquen tres:
1. El sobiranisme es manté però radicalitza els seus plantejaments. Contràriament al que molts pensaven, Mas ha retrocedit en escons (tot i que només ha perdut 90.000 vots), però ho ha fet a costa d'ERC, que n'ha guanyat més de 200.000, i també per la pèrdua d'un 20% en l'índex de fidelitat del vot convergent, però sobretot d'Unió, arran de la deriva independentista dels plantejaments de Mas. Tot amb tot, CiU i ERC tenen més d'1,6 milions de vots, cosa que representa un augment del 14% respecte de les eleccions de 2010 i, tenint en compte que la participació enguany ha crescut un 10%, aquest augment, si bé poc important (un 4%), encara és més significatiu.
2. L'unionisme aconsegueix mobilitzar més electors. Els partits clarament espanyols, és a dir, PP i Cs, han aconseguit uns resultats molt destacats a Catalunya, en passar de menys de 500.000 vots a prop de 750.000, és a dir, un increment del 50%. En aquest augment, hi ha influït la mobilització de votants que tradicionalment no participaven en les eleccions autonòmiques, l'ensulsiada del PSC i, de manera molt significativa, la campanya mediàtica de la por davant un eventual procés independentista i de desgast de la figura del president Mas orquestrada pel diari El Mundo, amb l'anoència dels dos grans partits estatals.
3. Hi ha encara alguns vots incerts. En llegir aquests resultats electorals, és difícil de saber amb exactitud el perfil del votant del PSC i què han fet els seus antics votants, si és que han exercit el vot en aquestes eleccions. Una altra incògnita fa referència als votants no sobiranistes d'Unió. I la darrera incertesa, vist el resultat i l'actitud actual d'ERC, és que farien ara els seus votants provinents de CiU, com també els qui en aquesta ocasió han votat SI.
Tanmateix, la lectura que en fan des de Madrid és tota una altra: l'aventura independentista de Mas ha fracassat i cal aprofitar la feblesa del moment, agreujada per la crisi econòmica, per neutralitzar el fet diferencial català, utilitzant els mateixos arguments que el sobiranisme ha esgrimit a favor d'un estat propi: factors econòmics i major eficàcia en la gestió.
És evident, però, que el rerefons de tot plegat és liquidar l'estat autonòmic, decisió que ja van consensuar fa deu anys el PP i el PSOE, després dels pactes de CiU amb totes dues forces per assegurar la governabilitat d'Espanya. En el fons, al PSOE ja li va bé estar en hores baixes en aquests moments de crisi econòmica, en què governar resulta difícil per a qualsevol líder polític, sempre que s'aprofití la conjuntura per acabar amb el fet diferencial català. A més, en aquesta feina bruta, el PP segur que es desenvoluparà millor. I al Rubalcaba, al Montilla i a la Chacón ja els va bé una Catalunya neutralitzada, sense embrutar-se les mans...
Entre les lectures que en podem extreure, de manera desapassionada, en destaquen tres:
1. El sobiranisme es manté però radicalitza els seus plantejaments. Contràriament al que molts pensaven, Mas ha retrocedit en escons (tot i que només ha perdut 90.000 vots), però ho ha fet a costa d'ERC, que n'ha guanyat més de 200.000, i també per la pèrdua d'un 20% en l'índex de fidelitat del vot convergent, però sobretot d'Unió, arran de la deriva independentista dels plantejaments de Mas. Tot amb tot, CiU i ERC tenen més d'1,6 milions de vots, cosa que representa un augment del 14% respecte de les eleccions de 2010 i, tenint en compte que la participació enguany ha crescut un 10%, aquest augment, si bé poc important (un 4%), encara és més significatiu.
2. L'unionisme aconsegueix mobilitzar més electors. Els partits clarament espanyols, és a dir, PP i Cs, han aconseguit uns resultats molt destacats a Catalunya, en passar de menys de 500.000 vots a prop de 750.000, és a dir, un increment del 50%. En aquest augment, hi ha influït la mobilització de votants que tradicionalment no participaven en les eleccions autonòmiques, l'ensulsiada del PSC i, de manera molt significativa, la campanya mediàtica de la por davant un eventual procés independentista i de desgast de la figura del president Mas orquestrada pel diari El Mundo, amb l'anoència dels dos grans partits estatals.
3. Hi ha encara alguns vots incerts. En llegir aquests resultats electorals, és difícil de saber amb exactitud el perfil del votant del PSC i què han fet els seus antics votants, si és que han exercit el vot en aquestes eleccions. Una altra incògnita fa referència als votants no sobiranistes d'Unió. I la darrera incertesa, vist el resultat i l'actitud actual d'ERC, és que farien ara els seus votants provinents de CiU, com també els qui en aquesta ocasió han votat SI.
Tanmateix, la lectura que en fan des de Madrid és tota una altra: l'aventura independentista de Mas ha fracassat i cal aprofitar la feblesa del moment, agreujada per la crisi econòmica, per neutralitzar el fet diferencial català, utilitzant els mateixos arguments que el sobiranisme ha esgrimit a favor d'un estat propi: factors econòmics i major eficàcia en la gestió.
És evident, però, que el rerefons de tot plegat és liquidar l'estat autonòmic, decisió que ja van consensuar fa deu anys el PP i el PSOE, després dels pactes de CiU amb totes dues forces per assegurar la governabilitat d'Espanya. En el fons, al PSOE ja li va bé estar en hores baixes en aquests moments de crisi econòmica, en què governar resulta difícil per a qualsevol líder polític, sempre que s'aprofití la conjuntura per acabar amb el fet diferencial català. A més, en aquesta feina bruta, el PP segur que es desenvoluparà millor. I al Rubalcaba, al Montilla i a la Chacón ja els va bé una Catalunya neutralitzada, sense embrutar-se les mans...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)