“Disculpin les molèsties, és Nadal”. Així titula avui Iosu de la Torre el seu article a El Periódico, en què parla de l'anestèsia nadalenca, un parèntesi de poques dates, un miratge dels que anuncien que el pitjor ja ha passat i que ens fa sentir provisionalment en un país millor. La incògnita és què passarà el 2014.
Ignasi Aragay a l’Ara diu que “Nadal ens estova i ens incomoda. Ens encara a la necessitat de sentir-nos estimats i a l'absurditat de no saber mai estimar prou. Nadal és veure's abocat a recordar la infància com el paradís que mai va ser, però que bonic que és enganyar-se! És imaginar la pobresa dels altres i sentir-se una mica (només una mica) culpable.”
Per la seva banda, Lluís Foix a La Vanguardia ens recorda que els altres també són nosaltres i destaca que, afortunadament, no hi ha hagut problemes seriosos al nostre país amb els immigrants que hi han arribat els darrers anys. Els hem acceptat i ells s’han integrat, amb més o menys intensitat. En canvi, ens trobem com el ministre socialista de l’Interior francès Manuel Valls va proposar, fa ben poc, l’expulsió de vint mil búlgars del raval de París. I el primer ministre britànic, el conservador David Cameron ha suggerit que tot immigrant que demani almoina al carrer sigui expulsat de la Gran Bretanya.
Tot i així, Europa és encara l'indret del món on la justícia social és més exercida. Tothom vol ser europeu, fins i tots els xinesos. Ho recordava aquesta setmana l’expresident Jordi Pujol a Mataró, convidat per la revista Valors. El gran triomf de la Unió Europea ha estat l'absència de les guerres al seu interior, i el preu de la pau ha estat la democràcia, les llibertats i els valors. Aquest és un tresor que els europeus no ens hem de deixar perdre en nom d’una globalització econòmica mal entesa.
I, si no, només cal mirar què passa a la resta del món. Ahir, el diari ABC parlava de l’altre Nadal que viuran enguany els infants de Síria, on la guerra no s’atura. Sense anar més lluny, diumenge passat va ser bombardejada una escola a la localitat d’Homs que va fer 8 morts, 6 d’ells nens. El règim de Baixar-el-Assad i els rebels s’acusen mútuament d’aquests atacs. Sigui com sigui, entre Homs i Betlem hi ha poc més de 300 km.
Malgrat tot, doncs, Bon Nadal!
24 de desembre del 2013
23 de desembre del 2013
El Descosit, 23.12.2013
Ahir, Francesc Canosa es preguntava a El Singular Digital “Què votarà Déu?” Perquè la Conferència Episcopal Espanyola considera la consulta és “immoral” i “inadmissible”; tanmateix, l’any 1946 el canonge Cardó ja consignava a La història espiritual de les Espanyes “el gran refús” de bona part de l’església espanyola a reconèixer històricament la realitat catalana. En la darrera campanya a les eleccions catalanes, Oriol Junqueras va afirmar que “la independència no es demana, sinó que es proclama i es defensa”. El curiós del cas és que la frase és de Carles Cardó, gran inspirador de la Unió Democràtica dels anys trenta. Segons Canosa, només si es produeix ara aquest miracle que reconciliï avui Unió i ERC en un mateix discurs nacional, Catalunya se’n sortirà.
Per la seva banda, Míriam Diez recorda a les pàgines d’El Punt Avui el magisteri pontifici sobre el fet nacional. Esmenta els estudis documentadíssims del professor Oriol i Tataret, coautor del llibre Fet nacional i magisteri social de l'Església i recorda algunes declaracions de Joan Pau II, com ara que “les nacions tenen dret a existir i ningú –cap estat, nació, ni organització internacional– no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d'existir”. Per tot això, Diez conclou que troba a faltar, en el debat actual, la visió catòlica sobre les nacions, que és molt fecunda.
Carles Cardó i Joan Pau I han estat dues figures tractades injustament al nostre país fins ara.
Potser per això, en aquest “gran moment” que viu Catalunya, Vicent Sanchis ressalta a Nació Digital la importància de dotar-se d’estructures d’estat, que va més enllà de tenir una agència tributària o una diplomàcia pròpies, i passa també per dotar-se d’una premsa que reflecteixi les diferents sensibilitats de la realitat catalana i no, com passa ara, la voluntat d’una minoria, que predica les mil i una calamitats contra el pecat secessionista.
La temptació del moment actual, segons diu Antoni Vives a l’Ara, és considerar que ja està tot fet amb la data de la consulta. Això no és així: el procés comença ara i cal definir perfectament el mínim comú denominador del que volem que sigui la Catalunya futura: una democràcia representativa, sana, oberta, equitativa, meritocràtica, igualitària, cohesiva, que aposti per l'escola i en què mai ningú no se senti sol, patint un “Nadal d’Ulisses”, com explica avui Antoni Puigverd a La Vanguardia.
Per la seva banda, Míriam Diez recorda a les pàgines d’El Punt Avui el magisteri pontifici sobre el fet nacional. Esmenta els estudis documentadíssims del professor Oriol i Tataret, coautor del llibre Fet nacional i magisteri social de l'Església i recorda algunes declaracions de Joan Pau II, com ara que “les nacions tenen dret a existir i ningú –cap estat, nació, ni organització internacional– no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d'existir”. Per tot això, Diez conclou que troba a faltar, en el debat actual, la visió catòlica sobre les nacions, que és molt fecunda.
Carles Cardó i Joan Pau I han estat dues figures tractades injustament al nostre país fins ara.
Potser per això, en aquest “gran moment” que viu Catalunya, Vicent Sanchis ressalta a Nació Digital la importància de dotar-se d’estructures d’estat, que va més enllà de tenir una agència tributària o una diplomàcia pròpies, i passa també per dotar-se d’una premsa que reflecteixi les diferents sensibilitats de la realitat catalana i no, com passa ara, la voluntat d’una minoria, que predica les mil i una calamitats contra el pecat secessionista.
La temptació del moment actual, segons diu Antoni Vives a l’Ara, és considerar que ja està tot fet amb la data de la consulta. Això no és així: el procés comença ara i cal definir perfectament el mínim comú denominador del que volem que sigui la Catalunya futura: una democràcia representativa, sana, oberta, equitativa, meritocràtica, igualitària, cohesiva, que aposti per l'escola i en què mai ningú no se senti sol, patint un “Nadal d’Ulisses”, com explica avui Antoni Puigverd a La Vanguardia.
20 de desembre del 2013
El Descosit, 20.12.2013
El tema de portada d’avui de molts diaris és l’anunci d’un eventual augment de més de l’11% en la factura de la llum.
En parla l’editorial d’El Punt Avui, que assenyala que, de confirmar-se la notícia, amenaçaria greument la recuperació econòmica perquè afectaria tant les empreses com les famílies. I afegeix que l'Administració difícilment podrà imposar moderació a les elèctriques perquè ella mateixa hi té contret un deute molt elevat –l’anomenat dèficit tarifari.
Ho explica molt detalladament Xavier Sala-i-Martín al diari Ara, que conclou que, si es demostra que les elèctriques no s’han posat d’acord a l’hora de fixar un preu alt, el ministre Montoro ha de ser castigat per incompetent, perquè amb les seves decisions arbitràries, arrogants i irracionals haurà fet pujar astronòmicament la factura de la llum i no haurà reduït el dèficit tarifari. És a dir, pagarem més i seguirem devent 30.000 milions a les empreses. Mentrestant, Putin, per altres interessos, està contribuint a rebaixar la factura energètica dels ucraïnesos, com recorda Enric Vila a El Punt Avui.
Això porta Enric Hernández a preguntar-se, a El Periódico, “Quant fa que ens estafen?” Parla del sector energètic, de les gasolineres que camuflaven l'alça de preu del combustible davant de Brussel•les. I parla de la crisi bancària i dels pronunciaments exculpatoris de Zapatero, Solbes i els exdirectius de les caixes d'estalvis fallides, començant per Rato, quan els SMS de Miguel Blesa demostren la politització a què van ser sotmeses aquestes entitats, un espoli que ens ha costat ja més de 43.000 milions d’euros. Per exemple, Caixagalicia s’ha venut a un banc veneçolà per 1.000 milions d’euros, quan havia rebut ajuts públics per 9.000.
Tot plegat, com apunta Eduard Voltes a Nació Digital, és conseqüència de la recent modificació de l’article 135 de la Constitució, que consagra que abans es pagarà el deute que la sanitat, l'educació o els serveis socials, i es pregunta si passarien coses com aquestes en una Catalunya independent, on també tenim els nostres reietons locals.
Per il·lustrar-ho, Ramon Suñé recorda a La Vanguardia les actituds de molts polítics d’allà i d’aquí no fa tant per tal de persuadir el Sr. Adelson perquè invertís al país.
I és que, com escriu Melcior Comes avui a El Singular Digiral, Maquiavel tenia més raó que Montesquieu: “Si els treus les llibertats et consideraran menys tirànic que si els treus el pa i el circ.”
En parla l’editorial d’El Punt Avui, que assenyala que, de confirmar-se la notícia, amenaçaria greument la recuperació econòmica perquè afectaria tant les empreses com les famílies. I afegeix que l'Administració difícilment podrà imposar moderació a les elèctriques perquè ella mateixa hi té contret un deute molt elevat –l’anomenat dèficit tarifari.
Ho explica molt detalladament Xavier Sala-i-Martín al diari Ara, que conclou que, si es demostra que les elèctriques no s’han posat d’acord a l’hora de fixar un preu alt, el ministre Montoro ha de ser castigat per incompetent, perquè amb les seves decisions arbitràries, arrogants i irracionals haurà fet pujar astronòmicament la factura de la llum i no haurà reduït el dèficit tarifari. És a dir, pagarem més i seguirem devent 30.000 milions a les empreses. Mentrestant, Putin, per altres interessos, està contribuint a rebaixar la factura energètica dels ucraïnesos, com recorda Enric Vila a El Punt Avui.
Això porta Enric Hernández a preguntar-se, a El Periódico, “Quant fa que ens estafen?” Parla del sector energètic, de les gasolineres que camuflaven l'alça de preu del combustible davant de Brussel•les. I parla de la crisi bancària i dels pronunciaments exculpatoris de Zapatero, Solbes i els exdirectius de les caixes d'estalvis fallides, començant per Rato, quan els SMS de Miguel Blesa demostren la politització a què van ser sotmeses aquestes entitats, un espoli que ens ha costat ja més de 43.000 milions d’euros. Per exemple, Caixagalicia s’ha venut a un banc veneçolà per 1.000 milions d’euros, quan havia rebut ajuts públics per 9.000.
Tot plegat, com apunta Eduard Voltes a Nació Digital, és conseqüència de la recent modificació de l’article 135 de la Constitució, que consagra que abans es pagarà el deute que la sanitat, l'educació o els serveis socials, i es pregunta si passarien coses com aquestes en una Catalunya independent, on també tenim els nostres reietons locals.
Per il·lustrar-ho, Ramon Suñé recorda a La Vanguardia les actituds de molts polítics d’allà i d’aquí no fa tant per tal de persuadir el Sr. Adelson perquè invertís al país.
I és que, com escriu Melcior Comes avui a El Singular Digiral, Maquiavel tenia més raó que Montesquieu: “Si els treus les llibertats et consideraran menys tirànic que si els treus el pa i el circ.”
19 de desembre del 2013
El Descosit, 19.12.2013
Avui, Lluís Foix explica a La Vanguardia que el bon periodisme és senzillament explicar el que passa i no promoure i vaticinar el que ocorrerà. I posa com a exemple The Guardian i del seu director Alan Rusbridger, que s’ha enfrontat a un personatge tan poderós com Rupert Murdoch, i això li ha fet guanyar respecte i reconeixement.
Actuarà igual la premsa espanyola amb els afers entre José M. Aznar i Miguel Blesa? Juancho Dumall parla avui a El Periódico del “cortijo d’Aznar Botella” arran de la filtració d’uns SMS amb to amenaçant que va enviar el fill d’Aznar al banquer i demana que “la justícia i el Banc d'Espanya prenguin nota de l'alegria amb què alguns van gestionar els diners aliens abans de la catàstrofe”.
I si volem explicar el que passa, com recomana Foix, hem de parlar també de l’informe de Càritas, que enguany ha atès 64.000 persones només a Barcelona, moltes amb problemes d’habitatge i que presenten, a més, problemes de salut física i mental com a conseqüència de la seva situació, com llegim a l’editorial de La Vanguardia.
Tampoc no podem callar davant la catàstrofe de Síria perquè, com diu Toni Cruanyes a El Punt Avui, la situació és un problema humanitari i geoestratègic de primer ordre. “No n'hi ha prou de fer avortar l'enviament d'armes. Calen accions concretes per contenir l'expansió del conflicte. És vital assegurar ajuda humanitària a la població, frenar l'arribada de refugiats a Europa i prevenir l'auge dels islamistes extremistes sobre el terreny”, si no volem trobar-nos amb un segon Afganistan.
Amb relació al cas català, Lluís Bassets a El País diu que, en comptes de parlar de suma zero entre Catalunya i Espanya, les parts intentin restar-se mútuament: és a dir, menys Espanya i menys Catalunya, per arribar a una solució acordada, ara que Europa entra en una etapa de perillosa irrellevància. Esther Gimenez Salinas, per la seva banda, recordant les reivindicacions del mig del 68 demana poder votar al seu article de l’Ara.
De moment, però, el que hi ha és frontisme: d’una banda, els partits que van subscriure l’acord, en què és més important que hi hagi pregunta, encara que estigui mal plantejada, segons diu Joaquim Coll a El Periódico, i de l’altra, la pinça PP-PSOE que es va evidenciar ahir a Madrid, com assenyala avui Toni Aira a El Singular Digital.
Actuarà igual la premsa espanyola amb els afers entre José M. Aznar i Miguel Blesa? Juancho Dumall parla avui a El Periódico del “cortijo d’Aznar Botella” arran de la filtració d’uns SMS amb to amenaçant que va enviar el fill d’Aznar al banquer i demana que “la justícia i el Banc d'Espanya prenguin nota de l'alegria amb què alguns van gestionar els diners aliens abans de la catàstrofe”.
I si volem explicar el que passa, com recomana Foix, hem de parlar també de l’informe de Càritas, que enguany ha atès 64.000 persones només a Barcelona, moltes amb problemes d’habitatge i que presenten, a més, problemes de salut física i mental com a conseqüència de la seva situació, com llegim a l’editorial de La Vanguardia.
Tampoc no podem callar davant la catàstrofe de Síria perquè, com diu Toni Cruanyes a El Punt Avui, la situació és un problema humanitari i geoestratègic de primer ordre. “No n'hi ha prou de fer avortar l'enviament d'armes. Calen accions concretes per contenir l'expansió del conflicte. És vital assegurar ajuda humanitària a la població, frenar l'arribada de refugiats a Europa i prevenir l'auge dels islamistes extremistes sobre el terreny”, si no volem trobar-nos amb un segon Afganistan.
Amb relació al cas català, Lluís Bassets a El País diu que, en comptes de parlar de suma zero entre Catalunya i Espanya, les parts intentin restar-se mútuament: és a dir, menys Espanya i menys Catalunya, per arribar a una solució acordada, ara que Europa entra en una etapa de perillosa irrellevància. Esther Gimenez Salinas, per la seva banda, recordant les reivindicacions del mig del 68 demana poder votar al seu article de l’Ara.
De moment, però, el que hi ha és frontisme: d’una banda, els partits que van subscriure l’acord, en què és més important que hi hagi pregunta, encara que estigui mal plantejada, segons diu Joaquim Coll a El Periódico, i de l’altra, la pinça PP-PSOE que es va evidenciar ahir a Madrid, com assenyala avui Toni Aira a El Singular Digital.
18 de desembre del 2013
El Descosit, 18.12.2013
Avui, Pilar Rahola ens recorda a La Vanguardia que a Síria es continua vivint un drama, davant del qual la comunitat internacional sembla indiferent. "Síria és una cruïlla diabòlica, amb aliances terrorífiques a banda i banda”, de manera que la guerra s’hi pot cronificar durant anys” si es manté la tolerància magnànima cap a la família Assad que tant l'ONU, com les cancelleries europees i els mitjans internacionals han mostrat fins ara. Segons Rahola, el drama sirià ens mostra “el nostre costat fosc, aquest que vetlla pels interessos i no pels drets, indiferent a la tragèdia i a la mort”.
També Ferran Sáez, a les pàgines de l’Ara, parla de la impunitat, referint-se, però, a les afirmacions d’alguns polítics, com Rosa Díez i José M. Aznar, que amb tanta facilitat relacionen nacionalisme amb nazisme, circumstància que, a banda de ser una aberració històrica, en alguns països mereix pena de presó.
D’altra banda, tant l’Ara com El Punt Avui dediquen els seus editorials a parlar de la rebaixa salarial que s’ha produït enguany a Espanya, segons les estadístiques oficials, fins a situar el salari mitjà a l'Estat espanyol en poc més de mil euros. Segons El Punt Avui, confiar-ho tot a la carta salarial per sortir de la crisi és un error, perquè si bé activa les exportacions, també redueix el consum intern i no estimula la productivitat.
Pel que fa al tema català, Neus Tomàs diu a El Periódico que, a falta d’una solució, amb l’acord de la consulta els seus protagonistes han guanyat temps, mentre Rajoy també espera que el temps ho resolgui tot sense que ell faci res. Tanmateix, aquest immobilisme que tan bé li ha anat al llarg de la seva trajectòria política, ara podria no funcionar-li, perquè els catalans acabaran votant d’una manera o altra. És clar que d’ara a novembre no se sap què pot passar.
Segons Florencio Domínguez, a mesura que s’aproximi la data del referèndum pot ser que apareguin dins de CiU algunes veus discrepants que, de moment, no es fan sentir. En un article titulat “Tiempos paralelos” que publica avui La Vanguardia, Domínguez compara el procés sobiranista català amb el Pla Ibarretxe i recorda que l’única diferència, de moment, és que llavors el president del PNB Iñigo Urkullu ja va advertir en públic que el seu partit fugiria d’"aventures" si el Govern central no avalava la consulta.
També Ferran Sáez, a les pàgines de l’Ara, parla de la impunitat, referint-se, però, a les afirmacions d’alguns polítics, com Rosa Díez i José M. Aznar, que amb tanta facilitat relacionen nacionalisme amb nazisme, circumstància que, a banda de ser una aberració històrica, en alguns països mereix pena de presó.
D’altra banda, tant l’Ara com El Punt Avui dediquen els seus editorials a parlar de la rebaixa salarial que s’ha produït enguany a Espanya, segons les estadístiques oficials, fins a situar el salari mitjà a l'Estat espanyol en poc més de mil euros. Segons El Punt Avui, confiar-ho tot a la carta salarial per sortir de la crisi és un error, perquè si bé activa les exportacions, també redueix el consum intern i no estimula la productivitat.
Pel que fa al tema català, Neus Tomàs diu a El Periódico que, a falta d’una solució, amb l’acord de la consulta els seus protagonistes han guanyat temps, mentre Rajoy també espera que el temps ho resolgui tot sense que ell faci res. Tanmateix, aquest immobilisme que tan bé li ha anat al llarg de la seva trajectòria política, ara podria no funcionar-li, perquè els catalans acabaran votant d’una manera o altra. És clar que d’ara a novembre no se sap què pot passar.
Segons Florencio Domínguez, a mesura que s’aproximi la data del referèndum pot ser que apareguin dins de CiU algunes veus discrepants que, de moment, no es fan sentir. En un article titulat “Tiempos paralelos” que publica avui La Vanguardia, Domínguez compara el procés sobiranista català amb el Pla Ibarretxe i recorda que l’única diferència, de moment, és que llavors el president del PNB Iñigo Urkullu ja va advertir en públic que el seu partit fugiria d’"aventures" si el Govern central no avalava la consulta.
17 de desembre del 2013
El Descosit, 17.12.2013
Avui els editorials de La Vanguardia parlen de dos triomfs electorals agredolços per al socialisme. D’una banda, l’aparent triomf de l’SPD alemany en obtenir la vicecancelleria del Govern amb Angela Merkel. Tanmateix, segons Jose Antich, “Merkel seguirà fent la mateixa política econòmica i exercint el mateix lideratge que fins ara”. D’altra banda, el triomf de la socialista Bachelet a les eleccions xilenes, al capdavant d’una coalició amb els democratacristians i els comunistes. La derrota contundent de la candidata oficialista Evelyn Matthei, malgrat el creixement econòmic de Xile els darrers anys i el seu baix índex d’atur, s’explica per l’enorme desigualtat existent al país, en què l’1% dels més rics concentra el 31% dels ingressos.
Precisament avui Paul Krugman parla al diari Ara de la desigualtat com a origen de la crisi i considera, doncs, que les polítiques d’austeritat i desregulació financera no en són la solució.
Pel que fa al tema català, Pilar Rahola constata a La Vanguardia que el soroll de molts mata les paraules d’uns pocs, com Miguel Herrero de Miñón, un dels set pares de la Constitució, que ahir va reconèixer, parlant de la consulta, que a la Constitució hi "té cabuda” tot el que la voluntat política consensuada vulgui "que hi càpiga"; una altra cosa és que convingui o no. Ho llegim avui a l’editorial d’El Singular Digital.
Una altra opinió significada és la de Ponç Feliu Llansa, magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que assenyala a El Punt Avui que a l'article 2 de la Constitució “no hi ha lloc ni per a la llibertat col·lectiva ni per a la democràcia”, de manera aquest article no pot ser fonament de cap “patriotisme constitucional”, expressió tan grata a moltes oïdes d’alguns progressistes.
I també és rellevant l’aportació de Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, a El Periódico, en què es pregunta si seran capaces l'Espanya i la Catalunya democràtiques de resoldre el problema de la seva relació recíproca i la seva integració en un Estat comú, o bé fracassaran, com ha passat en la història predemocràtica de les dues societats.
Sigui com sigui, si les parts no s’asseuen a negociar aviat, com demanava ahir el Financial Times –i això passa per no posar com a prerequisit l’esmentat article de la indissoluble unitat d’Espanya–, ens haurem de preparar per defensar la democràcia de nou, segons diu Jordi Mercader a Nació Digital.
Precisament avui Paul Krugman parla al diari Ara de la desigualtat com a origen de la crisi i considera, doncs, que les polítiques d’austeritat i desregulació financera no en són la solució.
Pel que fa al tema català, Pilar Rahola constata a La Vanguardia que el soroll de molts mata les paraules d’uns pocs, com Miguel Herrero de Miñón, un dels set pares de la Constitució, que ahir va reconèixer, parlant de la consulta, que a la Constitució hi "té cabuda” tot el que la voluntat política consensuada vulgui "que hi càpiga"; una altra cosa és que convingui o no. Ho llegim avui a l’editorial d’El Singular Digital.
Una altra opinió significada és la de Ponç Feliu Llansa, magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que assenyala a El Punt Avui que a l'article 2 de la Constitució “no hi ha lloc ni per a la llibertat col·lectiva ni per a la democràcia”, de manera aquest article no pot ser fonament de cap “patriotisme constitucional”, expressió tan grata a moltes oïdes d’alguns progressistes.
I també és rellevant l’aportació de Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, a El Periódico, en què es pregunta si seran capaces l'Espanya i la Catalunya democràtiques de resoldre el problema de la seva relació recíproca i la seva integració en un Estat comú, o bé fracassaran, com ha passat en la història predemocràtica de les dues societats.
Sigui com sigui, si les parts no s’asseuen a negociar aviat, com demanava ahir el Financial Times –i això passa per no posar com a prerequisit l’esmentat article de la indissoluble unitat d’Espanya–, ens haurem de preparar per defensar la democràcia de nou, segons diu Jordi Mercader a Nació Digital.
16 de desembre del 2013
El Descosit, 16.12.2013
Dues de les notícies del cap de setmana són la connexió directa d’alta velocitat Barcelona-París i, naturalment, La Marató de TV3.
Amb relació a la primera, José Antich a La Vanguardia destaca la rellevància que suposa acabar definitivament amb la barrera ferroviària de la diferència d’ample de via espanyol, però constata que arriba molt tard i que, si França no adapta el tram Perpinyà-Montpeller, el viatge ideal de 4 hores entre Barcelona i París pot trigar molts anys a ser realitat.
Quant a La Marató, Sílvia Cóppulo diu a El Periódico que és un gest de solidaritat que ens identifica com a país, essent com és la número 1 del món en recaptació.
Gestos com aquests ens poden ajudar a respondre la pregunta que es fa avui Joan Subirats a l’Ara: “Quin Estat [volem] i per fer què?” Ara que ja tenim pregunta i data, és hora de plantejar-nos, per exemple, si volem un estat que actuï amb "eficàcia indiferent", seguint la terminologia weberiana, o bé que relacioni la qualitat en el servei amb la personalització. Subirats proposa, doncs, relacionar canvi polític i institucional amb canvi de perspectives i valors, un estat que treballi i defensi allò que ens és comú, que és la voluntat de viure en pau, assegurant per a tots la subsistència, la salut, la feina, l'educació i el respecte al que ens rodeja, valors que ens permetrien, també, aconseguir més aliats fora de Catalunya.
Per la seva banda, Francesc-Marc Álvaro assenyala avui a La Vanguardia que l’acord de dijous passat té la virtut de reubicar el debat de la causa catalana en l'eix democràcia-immobilisme en comptes de mantenir-lo en la dialèctica independentisme-unionisme, i això ho posa molt fàcil al PSC per sumar-s'hi. Tanmateix, la unitat política i social folgada a favor de la consulta es pot esquerdar si Rajoy impedeix el referèndum i hi ha eleccions plebiscitàries, en què Unió i ICV s’hi poden sentir més incòmodes, a desgrat del que deia divendres passat el sociòleg Manuel Delgado, afí a ICV, que en una entrevista a El Singular Digital va afirmar que “hi haurà independència perquè no hi haurà referèndum”.
Sigui com sigui, Xevi Sala recomana a El Punt Avui que “Vigilem, amb l’any nou” amb la nova llei de seguretat ciutadana, perquè extremar “la vigilància sol ser la coartada perfecta dels règims reaccionaris que desitgen prémer el ganyot a la sempre incòmoda dissidència.” ,
Amb relació a la primera, José Antich a La Vanguardia destaca la rellevància que suposa acabar definitivament amb la barrera ferroviària de la diferència d’ample de via espanyol, però constata que arriba molt tard i que, si França no adapta el tram Perpinyà-Montpeller, el viatge ideal de 4 hores entre Barcelona i París pot trigar molts anys a ser realitat.
Quant a La Marató, Sílvia Cóppulo diu a El Periódico que és un gest de solidaritat que ens identifica com a país, essent com és la número 1 del món en recaptació.
Gestos com aquests ens poden ajudar a respondre la pregunta que es fa avui Joan Subirats a l’Ara: “Quin Estat [volem] i per fer què?” Ara que ja tenim pregunta i data, és hora de plantejar-nos, per exemple, si volem un estat que actuï amb "eficàcia indiferent", seguint la terminologia weberiana, o bé que relacioni la qualitat en el servei amb la personalització. Subirats proposa, doncs, relacionar canvi polític i institucional amb canvi de perspectives i valors, un estat que treballi i defensi allò que ens és comú, que és la voluntat de viure en pau, assegurant per a tots la subsistència, la salut, la feina, l'educació i el respecte al que ens rodeja, valors que ens permetrien, també, aconseguir més aliats fora de Catalunya.
Per la seva banda, Francesc-Marc Álvaro assenyala avui a La Vanguardia que l’acord de dijous passat té la virtut de reubicar el debat de la causa catalana en l'eix democràcia-immobilisme en comptes de mantenir-lo en la dialèctica independentisme-unionisme, i això ho posa molt fàcil al PSC per sumar-s'hi. Tanmateix, la unitat política i social folgada a favor de la consulta es pot esquerdar si Rajoy impedeix el referèndum i hi ha eleccions plebiscitàries, en què Unió i ICV s’hi poden sentir més incòmodes, a desgrat del que deia divendres passat el sociòleg Manuel Delgado, afí a ICV, que en una entrevista a El Singular Digital va afirmar que “hi haurà independència perquè no hi haurà referèndum”.
Sigui com sigui, Xevi Sala recomana a El Punt Avui que “Vigilem, amb l’any nou” amb la nova llei de seguretat ciutadana, perquè extremar “la vigilància sol ser la coartada perfecta dels règims reaccionaris que desitgen prémer el ganyot a la sempre incòmoda dissidència.” ,
13 de desembre del 2013
El Descosit, 13.12.2013
Avui gairebé tots els diaris parlen del mateix: la consulta i la data.
Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano diuen a El Punt Avui que ens trobem en una segona transició, ara cap a la creació de l’estat propi, que es va iniciar amb la sentència del TC contra l'Estatut i s’ha nodrit amb l’incompliment sistemàtic dels acords autonòmics i la invasió constant de competències de la Generalitat per part del Govern espanyol. Els fets d’ahir són, doncs, el resultat de la sordesa descarada de les institucions espanyoles, la convicció que el model autonòmic actual ha caducat i la nova empenta independentista, tant al carrer com al Parlament.
L’editorial de l’Ara destaca el caràcter històric de la decisió d’ahir, que és culminació d’un procés escrupolosament democràtic que demostra lideratge compartit entre les forces polítiques i amb el moviment ciutadà. I conclou que “el capítol que ara encetem demanarà rigor, concentració, determinació i generositat”.
Enric Juliana diu a La Vanguardia que “agradarà més o menys, però ahir hi va haver finezza a Barcelona”, amb un pacte a la italiana, davant del qual Madrid ha reaccionat amb rancúnia i manca de finor, perquè esperava un descarrilament del procés, fet que demostra que a l’opinió pública madrilenya li manquen antenes a Catalunya. Amb l’acord d’ahir, Mas i Duran salven la integritat de CiU i de la legislatura, ERC continua sent el partit de la consulta, ICV no queda fora de joc i la CUP es va fent més gran.
Melcior Comes a El Singular Digital es refereix a la pregunta i diu que pot comportar el triomf de la tercera via si el “sí però no” impedeix que el “sí-sí” arribi al 50%.
Per la seva banda, Eduard Voltas a Nació Digital fa balanç de la jornada d’ahir en vuit flaixos: els líders signants de l’acord han complert els seus compromisos, els grans absents de la fot van ser Duran i el PSC, que ja no es recuperable, CCOO i UGT de seguida hi van donar suport, mentre que PP i PSOE hi van reaccionar en contra, la UE no ens ajudarà fins que no obtinguem un mandat democràtic i, a partir d’ara, tot dependrà de la força de la gent.
Com asenyala Antoni Puigverd avui a La Vanguardia, “Alea iacta est”. S’han acabat els debats de ficció i a partir d’ara la tensió anirà in crescendo.
Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano diuen a El Punt Avui que ens trobem en una segona transició, ara cap a la creació de l’estat propi, que es va iniciar amb la sentència del TC contra l'Estatut i s’ha nodrit amb l’incompliment sistemàtic dels acords autonòmics i la invasió constant de competències de la Generalitat per part del Govern espanyol. Els fets d’ahir són, doncs, el resultat de la sordesa descarada de les institucions espanyoles, la convicció que el model autonòmic actual ha caducat i la nova empenta independentista, tant al carrer com al Parlament.
L’editorial de l’Ara destaca el caràcter històric de la decisió d’ahir, que és culminació d’un procés escrupolosament democràtic que demostra lideratge compartit entre les forces polítiques i amb el moviment ciutadà. I conclou que “el capítol que ara encetem demanarà rigor, concentració, determinació i generositat”.
Enric Juliana diu a La Vanguardia que “agradarà més o menys, però ahir hi va haver finezza a Barcelona”, amb un pacte a la italiana, davant del qual Madrid ha reaccionat amb rancúnia i manca de finor, perquè esperava un descarrilament del procés, fet que demostra que a l’opinió pública madrilenya li manquen antenes a Catalunya. Amb l’acord d’ahir, Mas i Duran salven la integritat de CiU i de la legislatura, ERC continua sent el partit de la consulta, ICV no queda fora de joc i la CUP es va fent més gran.
Melcior Comes a El Singular Digital es refereix a la pregunta i diu que pot comportar el triomf de la tercera via si el “sí però no” impedeix que el “sí-sí” arribi al 50%.
Per la seva banda, Eduard Voltas a Nació Digital fa balanç de la jornada d’ahir en vuit flaixos: els líders signants de l’acord han complert els seus compromisos, els grans absents de la fot van ser Duran i el PSC, que ja no es recuperable, CCOO i UGT de seguida hi van donar suport, mentre que PP i PSOE hi van reaccionar en contra, la UE no ens ajudarà fins que no obtinguem un mandat democràtic i, a partir d’ara, tot dependrà de la força de la gent.
Com asenyala Antoni Puigverd avui a La Vanguardia, “Alea iacta est”. S’han acabat els debats de ficció i a partir d’ara la tensió anirà in crescendo.
12 de desembre del 2013
El Descosit, 12.12.2013
Aquests dies Zapatero ha estat per Barcelona i ha fet unes declaracions que, venint del president del talante, no han deixat de sorprendre. Per exemple, ha dit que “el dret a decidir és antinatura”.
Avui, Pilar Rahola a La Vanguardia lamenta que Zapatero hagi decidit trencar el seu silenci còsmic amb aquesta lliçó de biologia i afegeix irònicament que “no sabia que la unitat d’Espanya estava en la cadena biològica, però després de saber que fins i tot Mandela la defensava, sense que el pobre ho sabés, ja tot és possible”. Això sí que deu ser veracitat històrica, i no la del “simposi separatista”.
Zapatero també va dir que a Granada el van insultar dient-li “català”, per il·lustrar que ha estat el president espanyol que ha fet més per Catalunya. Tanmateix, l’autor del famós: "Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Catalunya" matisa ara que la responsabilitat d'anorrear la norma catalana és únicament del Tribunal Constitucional. Amb intervencions com aquestes, diu Toni Aira a El Singular Digital, no és estrany el poc ressò que ha tingut la visita de ZP a Barcelona.
Tampoc no s’ha parlat gaire de l’arxivament del cas de La Camarga. Encara no fa nou mesos, però, que Sánchez-Camacho deia en una roda de prensa: “Aniré fins al final perquè s'aclareixin uns fets tan greus com són la venda i difusió d'una conversa privada gravada de forma il·legal”. Tanmateix, el juny el PP i Método 3 van signar un acord que incloïa un pacte de silenci i ara, finalment, l'Audiència ha tancat la investigació en considerar que l'acord entre les dues parts li impedeix prosseguir amb el cas. Amb això: “No només han enterrat el cas sinó la nostra confiança amb la justícia” , diu Xevi Xirgu a El Punt Avui. I afegeix: “Mentrestant, el PP ens anuncia lleis de transparencia…”
Certament, actuacions com aquestes desmenteixen el titular amb què Espinàs encapçala avui el seu article a El Periódico: “Creure en la pròpia innocència”. I ens porten a preguntar-nos, com fa Xavier Casals al diari Ara, si “Avui seria possible la Transició”: La resposta sembla evident.
Finalment, si aquests dies hem estat glossant la figura de Mandela, crec que també és digne d’esment la del Papa Francesc, que ha estat designat Home de l’Any per la revista Time, “per haver traslladat el pontificat del palau als carrers, comprometre la religió més estesa del món a confrontar les seves necessitats més profundes i equilibrar el judici amb la misericòrdia”.
Avui, Pilar Rahola a La Vanguardia lamenta que Zapatero hagi decidit trencar el seu silenci còsmic amb aquesta lliçó de biologia i afegeix irònicament que “no sabia que la unitat d’Espanya estava en la cadena biològica, però després de saber que fins i tot Mandela la defensava, sense que el pobre ho sabés, ja tot és possible”. Això sí que deu ser veracitat històrica, i no la del “simposi separatista”.
Zapatero també va dir que a Granada el van insultar dient-li “català”, per il·lustrar que ha estat el president espanyol que ha fet més per Catalunya. Tanmateix, l’autor del famós: "Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Catalunya" matisa ara que la responsabilitat d'anorrear la norma catalana és únicament del Tribunal Constitucional. Amb intervencions com aquestes, diu Toni Aira a El Singular Digital, no és estrany el poc ressò que ha tingut la visita de ZP a Barcelona.
Tampoc no s’ha parlat gaire de l’arxivament del cas de La Camarga. Encara no fa nou mesos, però, que Sánchez-Camacho deia en una roda de prensa: “Aniré fins al final perquè s'aclareixin uns fets tan greus com són la venda i difusió d'una conversa privada gravada de forma il·legal”. Tanmateix, el juny el PP i Método 3 van signar un acord que incloïa un pacte de silenci i ara, finalment, l'Audiència ha tancat la investigació en considerar que l'acord entre les dues parts li impedeix prosseguir amb el cas. Amb això: “No només han enterrat el cas sinó la nostra confiança amb la justícia” , diu Xevi Xirgu a El Punt Avui. I afegeix: “Mentrestant, el PP ens anuncia lleis de transparencia…”
Certament, actuacions com aquestes desmenteixen el titular amb què Espinàs encapçala avui el seu article a El Periódico: “Creure en la pròpia innocència”. I ens porten a preguntar-nos, com fa Xavier Casals al diari Ara, si “Avui seria possible la Transició”: La resposta sembla evident.
Finalment, si aquests dies hem estat glossant la figura de Mandela, crec que també és digne d’esment la del Papa Francesc, que ha estat designat Home de l’Any per la revista Time, “per haver traslladat el pontificat del palau als carrers, comprometre la religió més estesa del món a confrontar les seves necessitats més profundes i equilibrar el judici amb la misericòrdia”.
11 de desembre del 2013
El Descosit, 11.12.2013
Avui sí que parlarem del congrés d’historiadors “Espanya contra Catalunya”, que s’inaugura teòricament demà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. En un article titulat “Victimistes! Hispanòfobs!”, publicat a Nació Digital, Toni Aira esmenta l’obsessió malaltissa amb el victimisme i la hispanofòbia que tenen els unionistes, que, en canvi, no van badar boca quan el govern de Catalunya muntava exposicions amb noms tan entranyables com “Cataluña en la España moderna” o “Cataluña, tierra de acogida”. Així doncs, mentre parlen d’una Espanya moderna i integradora, als catalans ens conviden a assumir esportivament el dret de conquesta, “que comporta inevitables danys col•laterals”, conclou Aira.
Per la seva banda, Francesc Canosa a El Punt Avui reprodueix una sèrie de declaracions ben eloqüents, pronunciades per personatges tan il·lustres com el primer ministre Manuel Godoy, el dictador Primo de Rivera o el president del Govern socialista Juan Negrín, que no deixen cap dubte sobre la veracitat històrica del lema del congrés.
Finalment, Josep Ramoneda, en un article que publica l’Ara, ressalta la “particular idea” que alguns tenen de la democràcia i de la política si condicionen una negociació política al que es digui en un simposi d'historiadors que encara no s'ha celebrat. Per això mateix, considera que, des del punt de vista polític, fer ara aquest simposi és un error d'envergadura, equiparable amb els disbarats que se senten a Intereconomía i 13TV, i recomana que “pensem més en què hem de fer nosaltres i no tant en el que els altres ens han fet”.
Per exemple, què vol aconseguir Catalunya l’any 2014. És una pregunta que es fa Joan Barril a El Periódico, que constata que, malgrat que centenars de milers de persones van omplir els carrers i els líders del sobiranisme van anomenar aquest clam “dret a decidir”, ara sembla que al canòdrom de la política no hi ha cap conill de drap que ens faci avançar, i una cosa tan simple com una pregunta s'ha perdut a les arenes movedisses del futur.
En una època en què hem passat de ser espectadors de la realitat a convertir-nos en hooligans dels esdeveniments, potser a tots plegats ens cal una mica més de silenci. En aquest sentit, només cal veure l’èxit que està tenint el restaurant Eat, al cor del Brooklyn novaiorquès, que ha decidit oferir els menjars en silenci. En parla avui Màrius Carol a La Vanguardia.
Per la seva banda, Francesc Canosa a El Punt Avui reprodueix una sèrie de declaracions ben eloqüents, pronunciades per personatges tan il·lustres com el primer ministre Manuel Godoy, el dictador Primo de Rivera o el president del Govern socialista Juan Negrín, que no deixen cap dubte sobre la veracitat històrica del lema del congrés.
Finalment, Josep Ramoneda, en un article que publica l’Ara, ressalta la “particular idea” que alguns tenen de la democràcia i de la política si condicionen una negociació política al que es digui en un simposi d'historiadors que encara no s'ha celebrat. Per això mateix, considera que, des del punt de vista polític, fer ara aquest simposi és un error d'envergadura, equiparable amb els disbarats que se senten a Intereconomía i 13TV, i recomana que “pensem més en què hem de fer nosaltres i no tant en el que els altres ens han fet”.
Per exemple, què vol aconseguir Catalunya l’any 2014. És una pregunta que es fa Joan Barril a El Periódico, que constata que, malgrat que centenars de milers de persones van omplir els carrers i els líders del sobiranisme van anomenar aquest clam “dret a decidir”, ara sembla que al canòdrom de la política no hi ha cap conill de drap que ens faci avançar, i una cosa tan simple com una pregunta s'ha perdut a les arenes movedisses del futur.
En una època en què hem passat de ser espectadors de la realitat a convertir-nos en hooligans dels esdeveniments, potser a tots plegats ens cal una mica més de silenci. En aquest sentit, només cal veure l’èxit que està tenint el restaurant Eat, al cor del Brooklyn novaiorquès, que ha decidit oferir els menjars en silenci. En parla avui Màrius Carol a La Vanguardia.
10 de desembre del 2013
El Descosit, 10.12.2013
"Quan em vaig dirigir cap a la portalada que em separava de la llibertat, sabia que si no deixava l'amargor i l'odi enrere seguiria a la presó". Aquests són les paraules de Mandela en sortir de la presó.
El més impressionant és que avui ens les recordi Iúlia Timoxenko des de la seva presó d’Ucraïna, en un article que publica el diari Ara, en què diu: “El meu Mandela és el que, després de suportar 27 anys entre reixes, en va emergir amb la visió d'un país lliure fins i tot per als beneficiaris de l'apartheid.” Aquestes declaracions, a banda d’instint polític, demostren el gruix moral i la intel·ligència política de qui les fa. Des de La Vanguardia, Lluís Foix afegeix que el llegat de Mandela és “el respecte a l’adversari, a l’estranger, al diferent per raó de raça, religió o posició.”
Aquestes actituds que tan bé encarnen Mandela i Timoxenko les trobem a faltar en els polítics actuals, almenys al nostre país.
En aquest sentit, no és gaire esperançador el gir a la dreta que està fent el Govern de Rajoy, ja sigui per pressions externes d’UPyD o internes d’Aznar, que sembla que està guanyant la partida, com apunta Fernando Onega a La Vanguardia. Juan Tapia a El Periódico afegeix que ara que Rajoy entra a l’any tres de la legislatura, vol cuidar el seu flanc dret, molt molest per les escarceracions d’etarres i pel tema català. I això explicaria les declaracions d’aquest cap de setmana a El País, però també la llei Wert o la purga de Montoro a l’Agència Tributària.
Aquesta actitud tan partidista no és cap bona notícia ara que els dos grans partits espanyols es disposen a modificar la Constitució. Com assenyala avui Miquel Roca, el problema no és canviar-la o no, sinó “la por a parlar o dialogar”. I es pregunta si realment es vol reformar la carta magna o més aviat retornar a l’esperit constitucional que sembla que s’ha perdut els darrers anys, víctima precisament de la política partidista.
Finalment, la foto del dia la fa Tian Riba a El Punt Avui. De fet, compara dues fotos: la d’ara fa deu anys amb Maragall i Zapatero al balcó de la Generalitat i la de divendres passat amb Pere Navarro al costat de la líder del PP, el cap de Ciutadans, militars i policies, a la Delegación del Gobierno de Llanos de Luna.
El més impressionant és que avui ens les recordi Iúlia Timoxenko des de la seva presó d’Ucraïna, en un article que publica el diari Ara, en què diu: “El meu Mandela és el que, després de suportar 27 anys entre reixes, en va emergir amb la visió d'un país lliure fins i tot per als beneficiaris de l'apartheid.” Aquestes declaracions, a banda d’instint polític, demostren el gruix moral i la intel·ligència política de qui les fa. Des de La Vanguardia, Lluís Foix afegeix que el llegat de Mandela és “el respecte a l’adversari, a l’estranger, al diferent per raó de raça, religió o posició.”
Aquestes actituds que tan bé encarnen Mandela i Timoxenko les trobem a faltar en els polítics actuals, almenys al nostre país.
En aquest sentit, no és gaire esperançador el gir a la dreta que està fent el Govern de Rajoy, ja sigui per pressions externes d’UPyD o internes d’Aznar, que sembla que està guanyant la partida, com apunta Fernando Onega a La Vanguardia. Juan Tapia a El Periódico afegeix que ara que Rajoy entra a l’any tres de la legislatura, vol cuidar el seu flanc dret, molt molest per les escarceracions d’etarres i pel tema català. I això explicaria les declaracions d’aquest cap de setmana a El País, però també la llei Wert o la purga de Montoro a l’Agència Tributària.
Aquesta actitud tan partidista no és cap bona notícia ara que els dos grans partits espanyols es disposen a modificar la Constitució. Com assenyala avui Miquel Roca, el problema no és canviar-la o no, sinó “la por a parlar o dialogar”. I es pregunta si realment es vol reformar la carta magna o més aviat retornar a l’esperit constitucional que sembla que s’ha perdut els darrers anys, víctima precisament de la política partidista.
Finalment, la foto del dia la fa Tian Riba a El Punt Avui. De fet, compara dues fotos: la d’ara fa deu anys amb Maragall i Zapatero al balcó de la Generalitat i la de divendres passat amb Pere Navarro al costat de la líder del PP, el cap de Ciutadans, militars i policies, a la Delegación del Gobierno de Llanos de Luna.
9 de desembre del 2013
El Descosit, 09.12.2013
La premsa d’avui es fa ressò de les grans notícies que s’han produït aquest llarg cap de setmana, sobretot a escala internacional.
A propòsit de la mort de Nelson Mandela, Jordi Llombart parla, a Nació Digital, del somriure del líder sud-africà i demana als grans mandataris internacionals que no facin comèdia, que no cal que assisteixin als funerals ni simulin estar commocionats, i que s’esforcin a aprendre la lliçó de Mandela. Un líder que, com ell mateix explica a la seva autobiografia El llarg camí cap a la llibertat, va saber transformar els seus pecats i contradiccions de joventut en reflexió, intel·ligència, serenitat i saviesa que després va saber utilitzar per conduir Sud-àfrica a la fi de l’apartheid. És així com, despullat de tot cinisme, diu Llombart, “Mandela s’ha guanyat el cor de la gent i ha trobat la pau i el reconeixement d’una humanitat que reclama líders que, com ell, promoguin el perdó, la reconciliació i el respecte per la democràcia i la llibertat.
A una altra banda de món, a Ucraïna, lluny d’arreglar-se les coses, per tercer diumenge consecutiu, els manifestants han omplert els carrers de Kíev, i aquest cop han tombat l’estàtua de Lenin. La pugna entre la voluntat proeuropea del poble ucraïnès i els interessos econòmics del govern de Ianukóvitx, partidari de la unió duanera amb Rússia, poden abocar, segons explica José Antich a La Vanguardia, a unes noves eleccions.
Mentrestant, en un altre punt del planeta, a Bali (Indonèsia), 159 països s’han posat d’acord a activar el comerç. Ho explica El Punt Avui al seu editorial, que destaca que aquest pacte, que previsiblement reduirà aranzels i tràmits, pot ser beneficiós per Catalunya, on creixen les exportacions arreu del món, malgrat els darrers moviments recentralitzadors de Madrid, que res no hi poden fer per impedir-ho.
En uns termes similars, però ara parlant de si Catalunya seria expulsada de la UE, Ramon Tremosa destaca a El Periódico la importància de pertànyer a l’espai econòmic europeu, un espai més gran que la Unió Europea –atès que també en formen part Suïssa, Noruega i Andorra– que constitueix una zona de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, i és l'autèntica font de progrés i riquesa d'Europa. I afegeix: “Espanya no té dret ni capacitat de veto efectiu per evitar que una Catalunya independent seguís formant part d’aquest espai.”
A propòsit de la mort de Nelson Mandela, Jordi Llombart parla, a Nació Digital, del somriure del líder sud-africà i demana als grans mandataris internacionals que no facin comèdia, que no cal que assisteixin als funerals ni simulin estar commocionats, i que s’esforcin a aprendre la lliçó de Mandela. Un líder que, com ell mateix explica a la seva autobiografia El llarg camí cap a la llibertat, va saber transformar els seus pecats i contradiccions de joventut en reflexió, intel·ligència, serenitat i saviesa que després va saber utilitzar per conduir Sud-àfrica a la fi de l’apartheid. És així com, despullat de tot cinisme, diu Llombart, “Mandela s’ha guanyat el cor de la gent i ha trobat la pau i el reconeixement d’una humanitat que reclama líders que, com ell, promoguin el perdó, la reconciliació i el respecte per la democràcia i la llibertat.
A una altra banda de món, a Ucraïna, lluny d’arreglar-se les coses, per tercer diumenge consecutiu, els manifestants han omplert els carrers de Kíev, i aquest cop han tombat l’estàtua de Lenin. La pugna entre la voluntat proeuropea del poble ucraïnès i els interessos econòmics del govern de Ianukóvitx, partidari de la unió duanera amb Rússia, poden abocar, segons explica José Antich a La Vanguardia, a unes noves eleccions.
Mentrestant, en un altre punt del planeta, a Bali (Indonèsia), 159 països s’han posat d’acord a activar el comerç. Ho explica El Punt Avui al seu editorial, que destaca que aquest pacte, que previsiblement reduirà aranzels i tràmits, pot ser beneficiós per Catalunya, on creixen les exportacions arreu del món, malgrat els darrers moviments recentralitzadors de Madrid, que res no hi poden fer per impedir-ho.
En uns termes similars, però ara parlant de si Catalunya seria expulsada de la UE, Ramon Tremosa destaca a El Periódico la importància de pertànyer a l’espai econòmic europeu, un espai més gran que la Unió Europea –atès que també en formen part Suïssa, Noruega i Andorra– que constitueix una zona de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, i és l'autèntica font de progrés i riquesa d'Europa. I afegeix: “Espanya no té dret ni capacitat de veto efectiu per evitar que una Catalunya independent seguís formant part d’aquest espai.”
5 de desembre del 2013
El Descosit, 05.12.2013
Avui a La Vanguardia, Fernando Onega es pregunta com és que el darrer informe de l’OCDE considera els nostres fills els últims de la classe. I n’aventura una resposta a l’article titulat “Escuela de ladrones”: diu que potser això és degut al que veuen cada dia als mitjans de comunicació: “las diversas y entretenidas, siempre enriquecedoras, formas de robar a mansalva desde posiciones de alta dignidad y representación”.
Aquesta setmana, per exemple, sis dels bancs més prestigiosos del món han estat multats severament per la Comissió Europea perquè es dedicaven a manipular a favor seu els tipus de interès de referència interbancaris que regulen les hipoteques i els crèdits de milions de ciutadans. I, a casa nostra, els costos desorbitats de la privatització i liberalització de les empreses energètiques s’han repercutit als ciutadans amb un augment d’entre el 30 i el 50% als rebuts de l’aigua, la llum i el gas els darrers cinc anys, com diu Lluís Foix al seu article d’avui.
Són les “Elits extractives” de què parla Xavier Diaz a El Punt Avui. És a dir, “aquells grups dirigents que defensen la seva supremacia al cim de la piràmide, i perjudiquen greument l'interès general”, segons el concepte encunyat pels economistes Daren Acemoglu i James Robinson. Com assenyala Joaquim Vilarnau a l'anuari Media.Cat, en els engranatges de poder espanyol, als partits, a les constructores, a la banca i als antics monopolis públics privatitzats persisteixen unes elits franquistes que, per mantenir els antics privilegis, no dubten a fer pujades arbitràries en la tarifa energètica o a promoure reformes laborals, encara que això aboqui milions d'espanyols a la pobresa.
D’això, en parlen poc els diaris, que opten més pels relats de ficció, com els minidrones teledirigits d’Amazon o el camí de flors i violes de la independència de Catalunya. Avui a El Periódico Ernest Folch i Xavier Rius denuncien aquest silenci. Folch es pregunta per què no parlem dels drones de veritat, amb què l'Exèrcit nord-americà mata almenys 130 persones cada any al Pakistan. I Rius planteja una qüestió que ni CiU ni ERC responen: què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin la consulta, o si Madrid es nega a negociar, en cas de triomf independentista en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries?
Potser si busquéssim respondre aquestes preguntes ens alliberaríem de l’esclavatge mental de què parla avui Joan M. Tresseras al diari Ara.
Aquesta setmana, per exemple, sis dels bancs més prestigiosos del món han estat multats severament per la Comissió Europea perquè es dedicaven a manipular a favor seu els tipus de interès de referència interbancaris que regulen les hipoteques i els crèdits de milions de ciutadans. I, a casa nostra, els costos desorbitats de la privatització i liberalització de les empreses energètiques s’han repercutit als ciutadans amb un augment d’entre el 30 i el 50% als rebuts de l’aigua, la llum i el gas els darrers cinc anys, com diu Lluís Foix al seu article d’avui.
Són les “Elits extractives” de què parla Xavier Diaz a El Punt Avui. És a dir, “aquells grups dirigents que defensen la seva supremacia al cim de la piràmide, i perjudiquen greument l'interès general”, segons el concepte encunyat pels economistes Daren Acemoglu i James Robinson. Com assenyala Joaquim Vilarnau a l'anuari Media.Cat, en els engranatges de poder espanyol, als partits, a les constructores, a la banca i als antics monopolis públics privatitzats persisteixen unes elits franquistes que, per mantenir els antics privilegis, no dubten a fer pujades arbitràries en la tarifa energètica o a promoure reformes laborals, encara que això aboqui milions d'espanyols a la pobresa.
D’això, en parlen poc els diaris, que opten més pels relats de ficció, com els minidrones teledirigits d’Amazon o el camí de flors i violes de la independència de Catalunya. Avui a El Periódico Ernest Folch i Xavier Rius denuncien aquest silenci. Folch es pregunta per què no parlem dels drones de veritat, amb què l'Exèrcit nord-americà mata almenys 130 persones cada any al Pakistan. I Rius planteja una qüestió que ni CiU ni ERC responen: què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin la consulta, o si Madrid es nega a negociar, en cas de triomf independentista en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries?
Potser si busquéssim respondre aquestes preguntes ens alliberaríem de l’esclavatge mental de què parla avui Joan M. Tresseras al diari Ara.
4 de desembre del 2013
El Descosit, 04.12.2013
Avui, Pilar Rahola diu a La Vanguardia que sembla que la contesa catalana és una magnífica cortina de fum del Govern espanyol per no debatre sobre els problemes del país, que s’evidencien amb l’informe Pisa, però també amb el baròmetre de Transparència Internacional, que situa Espanya en el segon país del món on més ha augmentat la sensació de corrupció, després de Síria.
Sigui com sigui, avui és l’aniversari de Franco, com ens recorda Francesc Canosa a El Singular Digital i sembla que la festa dels seus hereus continua, segons Dídac Boza, que parla a Nació Digital del “Franquisme al segle XXI”, a propòsit de les recents declaracions d’Esperanza Aguirre i l’equiparació sistemàtica del catalanisme actual amb el nazisme. El que preocupa, però, no són les declaracions personals, sinó com l'elit política espanyola governant s’escolta aquestes veus i el que això implica de voler retornar a 1975.
Des de les pàgines de l’Ara, Vicenç Villatoro descriu aquest procés com la “deseuropeïtzació d’Espanya”. Davant del problema català, diu, Espanya no ha triat la cultura política europea, que aposta per la negociació, el diàleg i la tolerància, sinó que ha ressuscitat la vella Espanya ensimismada de 1898. Com deia Gaziel a les Meditacions en el desert: "Espanya no ha estat mai Europa. Així que uns homes desinteressats i plens de bona voluntat intenten desvetllar el poble espanyol, instruir-lo, i , fer que s'incorpori a la marxa d'Europa, no tan sols no ho obtenen sinó que provoquen uns atacs d'epilèpsia tan esgarrifosos que el suposat remei resulta molt pitjor que la malaltia".
Joan Barril ho il·lustra d’una manera molt gràfica al seu article d’El Periódico, titulat “El poder del Doctor No”, en què parla d’un “un Govern autista i autoreferencial”, sense autocrítica, diàleg ni empatia, que adopta en política la mateixa actitud infantil que aquells nens que es tapen els ulls amb les mans i pensen que estan amagats i que pel mer fet de no voler veure també ells es converteixen en invisibles.
Tot plegat, però, no ens ha de fer perdre de vista la crua realitat, en què, com recorda Francesc Sanuy, l’1% de la població espanyola acumula el 25% de la riquesa, i les diferències van en augment. Per això, recomano llegir la reflexió que fa Francesc Torralba a El Punt Avui, dedicada al “Mantra perillós” segons el qual “el benefici és l’únic que compta”.
Sigui com sigui, avui és l’aniversari de Franco, com ens recorda Francesc Canosa a El Singular Digital i sembla que la festa dels seus hereus continua, segons Dídac Boza, que parla a Nació Digital del “Franquisme al segle XXI”, a propòsit de les recents declaracions d’Esperanza Aguirre i l’equiparació sistemàtica del catalanisme actual amb el nazisme. El que preocupa, però, no són les declaracions personals, sinó com l'elit política espanyola governant s’escolta aquestes veus i el que això implica de voler retornar a 1975.
Des de les pàgines de l’Ara, Vicenç Villatoro descriu aquest procés com la “deseuropeïtzació d’Espanya”. Davant del problema català, diu, Espanya no ha triat la cultura política europea, que aposta per la negociació, el diàleg i la tolerància, sinó que ha ressuscitat la vella Espanya ensimismada de 1898. Com deia Gaziel a les Meditacions en el desert: "Espanya no ha estat mai Europa. Així que uns homes desinteressats i plens de bona voluntat intenten desvetllar el poble espanyol, instruir-lo, i , fer que s'incorpori a la marxa d'Europa, no tan sols no ho obtenen sinó que provoquen uns atacs d'epilèpsia tan esgarrifosos que el suposat remei resulta molt pitjor que la malaltia".
Joan Barril ho il·lustra d’una manera molt gràfica al seu article d’El Periódico, titulat “El poder del Doctor No”, en què parla d’un “un Govern autista i autoreferencial”, sense autocrítica, diàleg ni empatia, que adopta en política la mateixa actitud infantil que aquells nens que es tapen els ulls amb les mans i pensen que estan amagats i que pel mer fet de no voler veure també ells es converteixen en invisibles.
Tot plegat, però, no ens ha de fer perdre de vista la crua realitat, en què, com recorda Francesc Sanuy, l’1% de la població espanyola acumula el 25% de la riquesa, i les diferències van en augment. Per això, recomano llegir la reflexió que fa Francesc Torralba a El Punt Avui, dedicada al “Mantra perillós” segons el qual “el benefici és l’únic que compta”.
3 de desembre del 2013
El Descosit, 03.12.2013
Aquesta setmana se celebra el 35 aniversari de la Constitució. Avui David González a La Vanguardia recorda que “no hi ha cap article a la Constitució del 1978 que prohibeixi als catalans manifestar-se sobre quina mena de vincle volen amb la resta de ciutadans de l'Estat”, de manera que “el problema el tenen els que mai han cregut en la Constitució com a solució consensual, sinó com a garantia que tot quedava tancat amb pany i forrellat”. Anant més enllà, Ernest Benach, a El Periódico, es pregunta com es pot pactar una consulta amb l'Estat si 3 dels 4 principals partits que governen o aspiren a governar Espanya ja han dit que aquesta opció no serà mai considerada. Per tant, conclou que els qui defensen que només es pot fer una consulta legal ja saben, en el fons, que no hi haurà consulta.
A propòsit dels efectes de la crisi, Pilar Rahola parla de la iniciativa conjunta de l’Ajuntament de Blanes i Caritas per aportar una solució a la gent que aquest hivern no es pot pagar l’aigua. A la seva columna titulada “A les fosques”, diu que “no és explicable ni raonable que no es cobreixin les necessitats energètiques bàsiques d'éssers humans que estan vivint al límit”, si volem continuar mantenint un Estat del benestar de mínims. Per la seva banda, Germà Bel, també a La Vanguardia, comenta les “hipoteques intangibles” que pot comportar la desigualtat econòmica creixent al nostre país, que és una de les més altes de la UE, i critica les retallades en educació i en polítiques de suport a les famílies , mentre “seguim malgastant diners en inversions públiques extravagants”.
Sobre la política educativa, Quim Brugué escriu a El Punt Avui que la universitat catalana és un espai menyspreat i que, per molt que es parli obsessivament de talent i excel•lència, les universitats són “testimonis de com es maltracta i s'expulsa aquells que l'assoleixen”. I critica que, mentre es troben diners per a la F1 o facilitar la instal•lació d'empresaris del joc, ens diguin que “invertir en les universitats i en el talent de les persones és un luxe que no ens podem permetre”.
Finalment, Xavier Roig a Nació Digital para de la venda de la torre Agbar per fer-hi un hotel i critica que el model econòmic català depengui tant del turisme i no fomenti l’economia productiva.
A propòsit dels efectes de la crisi, Pilar Rahola parla de la iniciativa conjunta de l’Ajuntament de Blanes i Caritas per aportar una solució a la gent que aquest hivern no es pot pagar l’aigua. A la seva columna titulada “A les fosques”, diu que “no és explicable ni raonable que no es cobreixin les necessitats energètiques bàsiques d'éssers humans que estan vivint al límit”, si volem continuar mantenint un Estat del benestar de mínims. Per la seva banda, Germà Bel, també a La Vanguardia, comenta les “hipoteques intangibles” que pot comportar la desigualtat econòmica creixent al nostre país, que és una de les més altes de la UE, i critica les retallades en educació i en polítiques de suport a les famílies , mentre “seguim malgastant diners en inversions públiques extravagants”.
Sobre la política educativa, Quim Brugué escriu a El Punt Avui que la universitat catalana és un espai menyspreat i que, per molt que es parli obsessivament de talent i excel•lència, les universitats són “testimonis de com es maltracta i s'expulsa aquells que l'assoleixen”. I critica que, mentre es troben diners per a la F1 o facilitar la instal•lació d'empresaris del joc, ens diguin que “invertir en les universitats i en el talent de les persones és un luxe que no ens podem permetre”.
Finalment, Xavier Roig a Nació Digital para de la venda de la torre Agbar per fer-hi un hotel i critica que el model econòmic català depengui tant del turisme i no fomenti l’economia productiva.
2 de desembre del 2013
El Descosit, 02.12.2013
Ferran Requejo avui a La Vanguardia diu que la vella socialdemocràcia que va reconstruir Europa després de la II Guerra Mundial està en crisi, per factors externs com la crisi econòmica o la globalització, i també pels límits intel•lectuals de la seva pròpia tradició, com el productivisme o el nacionalisme d’Estat, que li impedeixen adaptar-se a la internacionalització, la multiculturalitat, el pluralisme nacional o l’ecologisme global. Avui, en què irreversiblement l’atur ha esdevingut estructural i els mercats acreixen les desigualtats, el discurs socialdemòcrata clàssic estatalista ha quedat obsolet i, si vol tenir futur, haurà de modificar les fórmules del passat.
Potser una de les noves maneres de preservar l’estat del benestar l’estem practicant a Catalunya, on aquests darrers dies s’han produït dos fets esperançadors que destaca al seu editorial El Punt Avui: l’èxit del Gran Recapte dels Aliments, que mostra la solidaritat de la societat catalana que hi ha aportat aliments i voluntaris, i la Taula d'Entitats del Tercer Sector, que demana als partits un gran pacte per prioritzar les polítiques socials i recuperar la inversió pública en aquest àmbit, sense oblidar que també els ciutadans ens hi hem de coresponsabilitzar, essent més solidaris i compromesos amb els més necessitats i més crítics amb els poders públics.
En aquest sentit, Teresa Crespo, presidenta de les Entitats Catalanes d'Acció Social, assenyala avui a El Periódico que els pressuposts 2014 signifiquen un canvi de tendència necessari pel que fa a l'increment de la dotació de la Renda Mínima d'Inserció, les beques menjador i els ajuts a l'habitatge, si bé critica la dependència de l’Estat en aquest tema, el qual incompleix sistemàticament els seus compromisos, de manera que, per exemple, mentre el govern d’Euskadi gasta 3.214 en polítiques socials per ciutadà i any, el Govern català només 2.072.
Finalment, pel que fa a l’actualitat política, dos apunts breus. El que fa Llibert Ferri a l’Ara, que propòsit de la situació a Kiev diu que si la UE no fa res per defensar l’europeisme que demostra la població ucraïnesa quedarà clar que la seva prioritat és cobrar els deutes al sud, més que defensar els drets civils a l'est. I el de Jaume Clotet a El Punt Avui, que explica que el pas del PSC al bàndol unionista multiplica el valor d'ICV, que pot fer descarrilar el procés sobiranista si fa pinça amb Duran contra la voluntat de Mas i Junqueras.
Potser una de les noves maneres de preservar l’estat del benestar l’estem practicant a Catalunya, on aquests darrers dies s’han produït dos fets esperançadors que destaca al seu editorial El Punt Avui: l’èxit del Gran Recapte dels Aliments, que mostra la solidaritat de la societat catalana que hi ha aportat aliments i voluntaris, i la Taula d'Entitats del Tercer Sector, que demana als partits un gran pacte per prioritzar les polítiques socials i recuperar la inversió pública en aquest àmbit, sense oblidar que també els ciutadans ens hi hem de coresponsabilitzar, essent més solidaris i compromesos amb els més necessitats i més crítics amb els poders públics.
En aquest sentit, Teresa Crespo, presidenta de les Entitats Catalanes d'Acció Social, assenyala avui a El Periódico que els pressuposts 2014 signifiquen un canvi de tendència necessari pel que fa a l'increment de la dotació de la Renda Mínima d'Inserció, les beques menjador i els ajuts a l'habitatge, si bé critica la dependència de l’Estat en aquest tema, el qual incompleix sistemàticament els seus compromisos, de manera que, per exemple, mentre el govern d’Euskadi gasta 3.214 en polítiques socials per ciutadà i any, el Govern català només 2.072.
Finalment, pel que fa a l’actualitat política, dos apunts breus. El que fa Llibert Ferri a l’Ara, que propòsit de la situació a Kiev diu que si la UE no fa res per defensar l’europeisme que demostra la població ucraïnesa quedarà clar que la seva prioritat és cobrar els deutes al sud, més que defensar els drets civils a l'est. I el de Jaume Clotet a El Punt Avui, que explica que el pas del PSC al bàndol unionista multiplica el valor d'ICV, que pot fer descarrilar el procés sobiranista si fa pinça amb Duran contra la voluntat de Mas i Junqueras.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)