Ahir, Francesc Canosa es preguntava a El Singular Digital “Què votarà Déu?” Perquè la Conferència Episcopal Espanyola considera la consulta és “immoral” i “inadmissible”; tanmateix, l’any 1946 el canonge Cardó ja consignava a La història espiritual de les Espanyes “el gran refús” de bona part de l’església espanyola a reconèixer històricament la realitat catalana. En la darrera campanya a les eleccions catalanes, Oriol Junqueras va afirmar que “la independència no es demana, sinó que es proclama i es defensa”. El curiós del cas és que la frase és de Carles Cardó, gran inspirador de la Unió Democràtica dels anys trenta. Segons Canosa, només si es produeix ara aquest miracle que reconciliï avui Unió i ERC en un mateix discurs nacional, Catalunya se’n sortirà.
Per la seva banda, Míriam Diez recorda a les pàgines d’El Punt Avui el magisteri pontifici sobre el fet nacional. Esmenta els estudis documentadíssims del professor Oriol i Tataret, coautor del llibre Fet nacional i magisteri social de l'Església i recorda algunes declaracions de Joan Pau II, com ara que “les nacions tenen dret a existir i ningú –cap estat, nació, ni organització internacional– no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d'existir”. Per tot això, Diez conclou que troba a faltar, en el debat actual, la visió catòlica sobre les nacions, que és molt fecunda.
Carles Cardó i Joan Pau I han estat dues figures tractades injustament al nostre país fins ara.
Potser per això, en aquest “gran moment” que viu Catalunya, Vicent Sanchis ressalta a Nació Digital la importància de dotar-se d’estructures d’estat, que va més enllà de tenir una agència tributària o una diplomàcia pròpies, i passa també per dotar-se d’una premsa que reflecteixi les diferents sensibilitats de la realitat catalana i no, com passa ara, la voluntat d’una minoria, que predica les mil i una calamitats contra el pecat secessionista.
La temptació del moment actual, segons diu Antoni Vives a l’Ara, és considerar que ja està tot fet amb la data de la consulta. Això no és així: el procés comença ara i cal definir perfectament el mínim comú denominador del que volem que sigui la Catalunya futura: una democràcia representativa, sana, oberta, equitativa, meritocràtica, igualitària, cohesiva, que aposti per l'escola i en què mai ningú no se senti sol, patint un “Nadal d’Ulisses”, com explica avui Antoni Puigverd a La Vanguardia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada