Avui els editorials de La Vanguardia parlen de dos triomfs electorals agredolços per al socialisme. D’una banda, l’aparent triomf de l’SPD alemany en obtenir la vicecancelleria del Govern amb Angela Merkel. Tanmateix, segons Jose Antich, “Merkel seguirà fent la mateixa política econòmica i exercint el mateix lideratge que fins ara”. D’altra banda, el triomf de la socialista Bachelet a les eleccions xilenes, al capdavant d’una coalició amb els democratacristians i els comunistes. La derrota contundent de la candidata oficialista Evelyn Matthei, malgrat el creixement econòmic de Xile els darrers anys i el seu baix índex d’atur, s’explica per l’enorme desigualtat existent al país, en què l’1% dels més rics concentra el 31% dels ingressos.
Precisament avui Paul Krugman parla al diari Ara de la desigualtat com a origen de la crisi i considera, doncs, que les polítiques d’austeritat i desregulació financera no en són la solució.
Pel que fa al tema català, Pilar Rahola constata a La Vanguardia que el soroll de molts mata les paraules d’uns pocs, com Miguel Herrero de Miñón, un dels set pares de la Constitució, que ahir va reconèixer, parlant de la consulta, que a la Constitució hi "té cabuda” tot el que la voluntat política consensuada vulgui "que hi càpiga"; una altra cosa és que convingui o no. Ho llegim avui a l’editorial d’El Singular Digital.
Una altra opinió significada és la de Ponç Feliu Llansa, magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que assenyala a El Punt Avui que a l'article 2 de la Constitució “no hi ha lloc ni per a la llibertat col·lectiva ni per a la democràcia”, de manera aquest article no pot ser fonament de cap “patriotisme constitucional”, expressió tan grata a moltes oïdes d’alguns progressistes.
I també és rellevant l’aportació de Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, a El Periódico, en què es pregunta si seran capaces l'Espanya i la Catalunya democràtiques de resoldre el problema de la seva relació recíproca i la seva integració en un Estat comú, o bé fracassaran, com ha passat en la història predemocràtica de les dues societats.
Sigui com sigui, si les parts no s’asseuen a negociar aviat, com demanava ahir el Financial Times –i això passa per no posar com a prerequisit l’esmentat article de la indissoluble unitat d’Espanya–, ens haurem de preparar per defensar la democràcia de nou, segons diu Jordi Mercader a Nació Digital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada