Aquests dies Zapatero ha estat per Barcelona i ha fet unes declaracions que, venint del president del talante, no han deixat de sorprendre. Per exemple, ha dit que “el dret a decidir és antinatura”.
Avui, Pilar Rahola a La Vanguardia lamenta que Zapatero hagi decidit trencar el seu silenci còsmic amb aquesta lliçó de biologia i afegeix irònicament que “no sabia que la unitat d’Espanya estava en la cadena biològica, però després de saber que fins i tot Mandela la defensava, sense que el pobre ho sabés, ja tot és possible”. Això sí que deu ser veracitat històrica, i no la del “simposi separatista”.
Zapatero també va dir que a Granada el van insultar dient-li “català”, per il·lustrar que ha estat el president espanyol que ha fet més per Catalunya. Tanmateix, l’autor del famós: "Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Catalunya" matisa ara que la responsabilitat d'anorrear la norma catalana és únicament del Tribunal Constitucional. Amb intervencions com aquestes, diu Toni Aira a El Singular Digital, no és estrany el poc ressò que ha tingut la visita de ZP a Barcelona.
Tampoc no s’ha parlat gaire de l’arxivament del cas de La Camarga. Encara no fa nou mesos, però, que Sánchez-Camacho deia en una roda de prensa: “Aniré fins al final perquè s'aclareixin uns fets tan greus com són la venda i difusió d'una conversa privada gravada de forma il·legal”. Tanmateix, el juny el PP i Método 3 van signar un acord que incloïa un pacte de silenci i ara, finalment, l'Audiència ha tancat la investigació en considerar que l'acord entre les dues parts li impedeix prosseguir amb el cas. Amb això: “No només han enterrat el cas sinó la nostra confiança amb la justícia” , diu Xevi Xirgu a El Punt Avui. I afegeix: “Mentrestant, el PP ens anuncia lleis de transparencia…”
Certament, actuacions com aquestes desmenteixen el titular amb què Espinàs encapçala avui el seu article a El Periódico: “Creure en la pròpia innocència”. I ens porten a preguntar-nos, com fa Xavier Casals al diari Ara, si “Avui seria possible la Transició”: La resposta sembla evident.
Finalment, si aquests dies hem estat glossant la figura de Mandela, crec que també és digne d’esment la del Papa Francesc, que ha estat designat Home de l’Any per la revista Time, “per haver traslladat el pontificat del palau als carrers, comprometre la religió més estesa del món a confrontar les seves necessitats més profundes i equilibrar el judici amb la misericòrdia”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada