Darrerament s'ha parlat molt de la "politització de la justícia" i de la "judicialització de la política", és a dir, de les interferències entre la vida política i la justícia, sobretot arran de l'enrenou que ha generat el llarg procés d'elaboració de la sentència sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya. I les reaccions que hi ha hagut ara i adés han al·ludit, de forma més o menys velada, al fet que es tractava d'una sentència política. Tanmateix, s'ha parlat poc de la relació entre la cultura i la justícia, i crec que també ha estat un aspecte rellevant en tot aquest procés.
M'explico. En l'àmbit del dret i de les lleis, sovint s'al·ludeix, juntament amb el text normatiu, a la interpretació que se'n fa. Així, per exemple, quan es parlava de la necessitat de redactar un nou Estatut d'autonomia per a Catalunya, alguns dels seus detractors -entre ells el president Pujol- argüien que, fent una interpretació generosa de la Constitució, l'Estatut de 1979 oferia encara molt camp per córrer i admetia desenvolupaments molt més sobiranistes. Tot depenia, doncs, de la "interpretació" (o lectura) que se'n fes. I el mateix es pot dir del text del nou Estatut, que van aprovar per àmplia majoria tant els diputats pel Parlament de Catalunya (ara fa cinc anys!) com, després d'alguns retocs, els parlamentaris del Congrés dels Diputats.
Com s'explica, doncs, que una llei orgànica elaborada per experts constitucionalistes, aprovada per dues cambres legislatives elegides democràticament (els membres de les quals se suposa que entenen de lleis i coneixen bé la Constitució), sigui retallada fins al ridícul pels magistrats del Tribunal Constitucional? La resposta fàcil és dir que hi ha hagut interferències polítiques en aquesta castració. I n'hi ha hagut, certament!
Tanmateix, bo i admetent aquest biaix polític, crec que en el rerefons hi ha un aspecte cultural: si els magistrats del Tribunal Constitucional haguessin nascut i/o viscut a Catalunya, estic convençut que haurien fet una lectura més tolerant i positiva de l'Estatut. Dit d'una altra manera: l'actitud a l'hora d'abordar el recurs d'inconstitucionalitat hauria estat més tècnica i menys ideològica, precisament per desmarcar-se del to que impregnava aquest recurs. Probablement, també haurien gestionat d'una manera més discreta tot el procés, evitant les filtracions a la premsa que s'anaven produint periòdicament, amb l'objectiu de copsar l'ambient expectant. És a dir, tota la forma de procedir hauria estat diferent. I, en definitiva, crec que la retallada hauria estat mínima, o potser nul·la.
En canvi, els magistrats del Tribunal Constitucional, amb la seva forma contundent de procedir -i no entro a analitzar el contingut de la sentència-, ens han demostrat, per via del gest, que majoritàriament tenen uns referents culturals molt allunyats del nostre tarannà. I això ho hem pagat tots els catalans, amb una sentència molt restrictiva dels nostres drets com a poble.
Concloent, la pregunta que planteja tot aquest procés és aquesta: Fins a quin punt l'estatut d'autonomia d'un poble pot ser considerat (és a dir, jutjat) objectivament per unes persones que no en comparteixen els mateixos referents culturals?
És en aquest sentit que podem parlar de "culturització de la justícia", entesa com una llavor que pot arribar a pervertir els drets individuals i col·lectius, i a coartar la lliure expressió d'autodeterminació d'aquelles persones i aquells pobles que se senten diferents.
