El Descosit, 24.09.2013

Darrerament, s’ha posat de moda l’expressió “fer trampes al solitari”.

A propòsit d’això, avui vull comentar dues declaracions que han aparegut als mitjans les darreres vint-i-quatre hores, si bé aquest cop no es tracta d’articles periodístics.

Em refereixo a l’entrevista que ahir van fer a RAC1 a l’eurodiputat català Salvador Sedó i a la notícia que va publicar el canal 3/24 sobre la interlocutòria en què el TC que rebutjava la recusació del seu president. Ambdós documents periodístics es poden consultar avui a la xarxa.

L’eurodiputat català va declarar ahir al programa de Jordi Basté que “és possible un Estat propi dintre d’Espanya”. Per la seva banda, a la resolució del ple del TC podem llegir literalment que “la imparcialidad que exige el art. 22 LOTC no equivale a un mandato de neutralidad general o a una exigencia de aislamiento social y político, casi imposible de cumplir en cualesquiera profesionales, también en los juristas de reconocida competencia”.

Aquestes dues afirmacions, sobretot en el moment en què s’han fet i tenint en compte les persones que les han pronunciat –un polític i uns magistrats–, són, al meu entendre, dos exemples de “fer trampes al solitari”.
Després de l’Onze de Setembre –i abans fins i tot–, afirmar que Catalunya pot ser un Estat dins d’Espanya sona, més o menys, com dir que hi pot haver un punt i a part a dins d’un paràgraf.

Pel que fa a la interlocutòria esmentada, no deixa de ser també un joc de paraules sostenir que “imparcialitat no és neutralitat”. Per molts matisos que vulguem trobar a aquests dos termes, és evident que, com es diu vulgarment, la dona del Cèsar, a banda de ser-ho ho ha de semblar, i això és el que no ha fet el senyor Pérez de los Cobos, que en les seves declaracions reiteradament ha evidenciat un partidisme que, a ulls de tothom, és incompatible per poder exercir el càrrec de president del TC.

Potser, entre els molts símptomes de la crisi que patim, també hauríem d’incloure el fet que jutges i polítics no afinin prou en les seves declaracions públiques i intentin vendre’ns gat per llebre “fent trampes al solitari”. Tanmateix, em sembla que tots plegats ja som prou grans per adonar-nos quan ens volen ensarronar. Ara, precisament ara, el que la gent demana són paraules clares, i no jocs de paraules.