Darrerament, els partidaris del «no hi ha dret» s'imposen sobre els partidaris del «s’ha fet justícia». Ho diu avui Joan Barril al seu article a El Periódico a propòsit de la sentència del cas Fabra, que ha condemnat l’expresident valencià per un delicte contra la Hisenda, però l’ha absolt de les acusacions de tràfic d'influències i suborn. Potser això explica per què molts polítics diuen que “senten molt de respecte per la justícia i que en cap cas portaran la contrària als jutges”. El més preocupant del cas, però, és que davant d’un exemple tan evident de caciquisme, la ciutadania majoritàriament es manté passiva o, fins i tot, es mostra cooperant.
Així, avui Josep Ramoneda explica al diari Ara que els advocats de Fabra “es van arribar a plantejar demanar que el cas fos jutjat per un jurat popular, perquè pensaven que la gent seria més favorable als interessos del seu representat que els jutges”. Aquest és, doncs, un clar exemple alhora de caciquisme i servitud voluntària, que explica el nul interès dels partits per acabar amb la corrupció. Diu Ramoneda que “la política del PP contra la corrupció és la doctrina Rajoy: «Hi ha coses que mai es podran provar.»” I adverteix: “Si els ciutadans haguessin reaccionat abans [...] ara no hauríem de lamentar l'estat de desconfiança absoluta que regna entre els ciutadans i les institucions.”
L’editorial de La Vanguardia, titulada “La icona condemnada”, descriu molt bé la situació. Diu: “El fenomen Fabra és el resultat de sentir-se impunes en considerar que l'autoritat està per sobre de la justícia. També té a veure amb l'arrelada cultura del murri, convertit en heroi popular que reparteix favors, amb el resultat que aquest tipus de polític té el suport d'un ampli sector de l'electorat fins que, per fi, la justícia fa els deures.” Malament, però, si la decisió de la justícia en aquest cas no es veu acompanyada d’un clamor popular que digui: «Finalment, s’ha fet justícia.»
Un clamor popular que sí s’ha viscut, curiosament, a Ucraïna aquest cap de setmana, en què la població s’ha manifestat massivament a favor d’establir una relació preferent amb la Unió Europea, en comptes d’enfortir els llaços amb Moscou, com vol ara el seu govern i ha estat sempre el gran somni de Putin. En parla Lluís Foix a El Punt Avui, en un article molt recomanable, titulat “Ucraïna, Europa o Rússia”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada