Avui Antoni Puigverd parla a La Vanguardia de la fantasia, un concepte que, curiosament, és descrit de manera molt diferent en castellà que en català. Així, mentre el DRAE en fa una interpretació positiva i la defineix com “la facultat que té l'ànim de reproduir amb imatges les coses passades o llunyanes, de representar les ideals en forma sensible o d'idealitzar les reals”, el DIEC la defineix com una “creació fictícia, imatge il·lusòria, noció quimèrica”. Segons Puigverd, aquesta discrepància es podria explicar perquè la història dels castellans és plena d’episodis que, malgrat l'aparença il·lusòria inicial, van cristal·litzar en realitats ben tangibles, mentre que la tradició catalana s’ha mostrat sempre molt oposada a la fantasia, des de Ramon Llull a Josep Pla. Tanmateix, constata que avui sembla que s’han canviat les tornes perquè “els hereus castellans dels que van construir realitats a partir de formidables quimeres ara són partidaris immutables de la pura i dura lletra de la llei, mentre que els hereus catalans d'aquells que, amorrats a la terra, feien de les pedres pans, ara idealitzen quimeres.
És una mica el que ve a dir Melcior Comes al seu article d’avui a El Singular Digital, titulat “Els estridents”. Parla de l’episodi de la sandàlia de David Fernàndez al Parlament i de les declaracions poc afortunades de Junqueras a Brussel·les, i li sorprèn l’alegria amb què aquest tipus de gestos són rebuts a Catalunya. Perquè, segons Comes, estem en un punt en què qualsevol espectacle, com el de la sandàlia, o estridència, com la demanda d’una vaga general, pot ser contraproduent i només contribuirà a escalfar l’ambient. “I d’això sí que només poden sortir-ne mals averanys per Catalunya”.
Lluny d’aquestes estridències, Guillem López Casanovas diu que calen “joves que, amb esperit nou, facin una ullada renovada als temes de sempre”. En una interessant reflexió que publica El Punt Avui, titulada “Obrint pas, donant pas”, Casasnovas defensa la necessitat d’un relleu generacional perquè la complexitat del moment requereix un atreviment que no tenen els de la generació dels cinquanta i seixanta. I no entén com és que aquesta renovació no es detecta als fòrums d'opinió públics, ni el Parlament, llevat d’algunes excepcions –sovint en forma d'estirabots–, ni a les tertúlies dels mitjans, on només trobem les vaques sagrades de sempre, “que es mantenen en les seves velles idees”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada