Com diu Eva Piquer al títol del seu article de Nació Digital, “La bona gent és majoria”. Afortunadament. I d’aquesta bona gent parlen alguns articles d’opinió d’avui. Segons Piquer, “el millor que podem [avui] fer a favor del país, del món i de nosaltres mateixos és deixar que les persones que avancen en positiu (carregades de confiança i desproveïdes de rancúnia) prosperin i ens encomanin la seva manera d'anar per la vida”. Tanmateix, sovint passen desapercebudes.
“Un dels problemes més greus que té el món modern és el de l'opacitat dels que necessiten ser vistos”, diu Salvador Giner a “Imparables”, el seu article d’El Periódico, on parla del cas d’un club esportiu de persones severament discapacitades, que han estat capaces de muntar-se la vida, triomfar sobre si mateixes sense lamentacions i recuperar alguna cosa més que el somriure. Per donar-los visibilitat, la productora BlackTrainFilms n’ha fet un documental titulat precisament “Imparables”, que s’ha exhibit en algunes sales de cinema.
Cal, doncs, fer visible la bona feina d’aquesta bona gent que forma una gran majoria silenciosa. I qualsevol intent d’atemptar-hi en contra hauria de ser totalment reprovable. Tanmateix, cada dia se’n donen més casos, que normalment també passen desapercebuts.
Avui, per exemple, Enric Sierra parla a La Vanguardia dels “Aturats i estafats”, referint les nombroses ofertes de treball enganyoses que circulen per Internet, adreçades sobretot als dos col•lectius més vulnerables: els joves sense feina i els aturats de llarga durada.
I dissabte passat, Manuel Milian Mestre parlava, al diari El Singular Digital, dels “Estoics sense paraula”, referint-se a injustícies tan flagrants com la redistribució desigual del diner públic entre comunitats, que fan que sigui viable una rebaixa fiscal a la Comunitat de Madrid de 4,5 punts, on les constructores de les autopistes han deixat un deute de 30.000 milions d’euros amb la seva fallida, mentre una Catalunya exhaurida fiscalment encara no té la N-II desdoblada i se li nega un tracte fiscal similar al de bascos i navarresos. Segons Milián, “fa anys que jo no havia percebut tantíssima infelicitat, tanta divisió de criteris, tanta discrepància, tanta disharmonia, tant desencant, tanta indignació...” Adverteix que tota paciència té els seus límits i recorda que, al llarg de la història, la reacció dels estoics –és a dir, de la majoria silenciosa i silenciada– ha estat sempre perillosa: “Jesucrist va ser un d’ells”, conclou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada