El Descosit, 07.11.2013

Avui, Lluís Foix ens recorda, a la seva columna de La Vanguardia, que “La política és servei”. Afirma que els polítics han d’explicar clarament què fan i, sobretot, “escoltar i prendre nota sobre el que passa al carrer i a la societat, corregir decisions que augmenten els desequilibris, posar-se a disposició dels ciutadans per recórrer junts aquests temps incerts i canviant”. I adverteix que “la política que no tingui en compte el protagonisme que han adquirit els ciutadans, sense necessitat de mitjancers mediàtics o empresarials, corre el risc d'estavellar-se sense haver ni tan sols detectat les causes del cataclisme”.

I què fan els ciutadans? Segons explica avui Enric Marín a l’article “Conservadors, moderats i progressistes” que publica El Periódico, a Catalunya una majoria ha impulsat un moviment sobiranista que ha adoptat la forma d’una revolta democràtica que no només aspira a canviar la seva relació amb Espanya, sinó que també busca una nova manera d’entendre la política, l’economia o la cultura, basant-se en uns paràmetres més democràtics. Davant d’aquest fet, segons Marín, “costa d’entendre que partits que s’anomenen progressistes se sentin més còmodes fent el joc a les elits que participant activament en aquesta revolta democràtica”.

I aprofundeix més en el tema Xavier Díez, al seu article “Dret a saber... els perquès del sobiranisme”, que publica El Punt Avui. Díez assenyala que “sorprèn la inexistència d'un debat rigorós, dins Espanya, respecte a les qüestions relacionades amb les identitats nacionals, [...] més enllà [del que en diuen alguns] tertulians histèrics”. Això ha propiciat que ara la societat hagi desbordat la classe política, fenomen que s’explica per tres factors.

D’una banda, diu, Catalunya és una nació, agradi o no, caracteritzada per una societat civil bastant autònoma, amb un teixit associatiu prou independent, d'estructura assembleària i de difícil control institucional. D’altra banda, l’esquerra progressista barcelonina, d’aparença cosmopolita i en castellà, s’ha ensorrat per la incapacitat del socialisme espanyol d'enfrontar-se a l'hegemonia nacionalista espanyola d'arrel franquista. I, en tercer lloc, s’ha constatat la fallida de la Transició, en què un PP postfranquista ha acabat reimposant el supremacisme identitari castellà.

Així doncs, segons Díez, “el sobiranisme és l'expressió catalana de la revolta contra el franquisme sociològic que hegemonitza la dreta espanyola i esterilitza la impotent esquerra institucional.”