Avui Miquel Roca escriu a La Vanguardia que sembla que “les notícies estiguin desapareixent en benefici de l'opinió més subjectiva” i assenyala que no és bo que aquest comportament s'instal·li definitivament en el nostre món de la comunicació, precisament ara, que “necessitem estar molt i ben informats”, per conèixer i decidir, per debatre i defensar l'opinió pròpia. També David González parla de la crisi que, segons ell, viu el periodisme ara, i concreta que, quan es demana “més periodisme”, el que és reclama és més veritat. En canvi, segons diu Manuel Cuyàs a El Punt Avui, la causa de tot plegat són els manuals d’estil, que s’han convertit en un manual d’instruccions sobre allò que els periodistes han de dir o no, i com ho han de fer.
Sigui com sigui, aquest enfaixament on es veu i es viu més és en determinades esferes de la política. Avui Fernando Onega, a la seva columna titulada “El contracte”, comenta les divergències que ha sorgit al Partit Popular arran de la reforma de la llei de l’avortament i diu que al PP “tots els diputats estan obligats a avalar la reforma, per la senzilla i eloqüent raó que figurava en el programa electoral. I el programa és el contracte, és el compromís”; per tant, a partir d’aquí, no hi ha cap més alternativa que “l'obediència deguda”. Certament, no tots els partits actuen igualment i aquesta notícia contrasta amb la de les primàries obertes a tota la ciutadania que vol fer el PSC per determinar el nou alcaldable de Barcelona. És clar que potser el PSC ha optat per actuar així per manca de lideratge. I, en tot cas, es tracta d’una fórmula d’alt risc, com diu M. Dolores García avui a La Vanguardia.
Aquest canvi d’any, que els alemanys viuen amb una certa amargor pels accidents de Schumacher, greu, i de Merkel, més lleu, ens planteja també altres interrogants a escala internacional, que llegim avui a les pàgines d’El País: per exemple, haurem de pagar tots el sobrecost de les obres de Sacyr al canal de Panamà? O bé què farà la Xina amb la realitat del liberalisme econòmic, difícil de compaginar amb el comunisme?
Finalment, en l’àmbit social, hem d’aplaudir, com fa Carles Capdevila a les pàgines de l’Ara, la campanya #socunnoucatala a favor de la convivència a casa nostra i contra l’odi que promou el racisme malaltís de PxC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada