Avui, Rafel Nadal parla a La Vanguardia de “Sentit crític i autoexigència” i escriu que, en plena crisi, la societat catalana té bons valors defensius (de solidaritat), pocs valors expansius (de creixement) i cap lideratge fort, transversal i moralment indiscutible, perquè “l'establishment català ja no representa aquell país de gent valenta, arriscada i inversora, sinó una casta funcionarial” i acomodada. I conclou que “si no es vol condemnar al fracàs qualsevol escenari futur, d'aquí al novembre el país haurà de recuperar el sentit crític i els més alts nivells d'exigència”.
En l’ambit judicial, Xavier Roig escriu a l’Ara que ja fa temps que la lentitud de la justícia a Espanya obliga els demandants a pactar a la baixa amb els demandats sense passar pels tribunals” i es pregunta com és que ara la Casa Reial demana diligència en la resolució del cas Noós si en trenta anys no ha fet res per canviar la situació, i ha deixat que els polítics en maltractessin la cúspide imposant quotes polítiques en els nomenaments i estrangulessin la base amb una insuficiència econòmica premeditada.
Potser per això, ha estat pràctica generalitzada a Espanya la política dels “sobres i sobrecostos”. En parla avui Enric Hernandez a El Periódico, a propòsit del cas Sacyr, que demana incrementar el pressupost d’adjudicació de les obres del canal en un 50%, una quantitat ridícula, comparada amb el que ha passat a Espanya als darrers anys. Per cert, ahir vam saber que l’expresident de Sacyr, imputat en el cas Gürtel , tenia un compte a Suïssa, igual que Bárcenas.
I a propòsit dels polítics, Vicent Sanchis comenta a El Punt Avui el cas d’Esperanza Aguirre, que, mentre fa un any declarava que deixava la política per una malaltia greu, ahir exigia al president Mas que canviï de rumb després que assassins i terroristes hagin donat suport al dret a decidir. Potser Aguirre té raó i, a partir d’ara, caldrà fer efectiu el “deure” de decidir, segons Sanchis.
Finalment, sobre el procés català, Antoni Puigverd adverteix a La Vanguadia que la pressió que fa el sobiranisme als diputats catalanistes del PSC pot acabar cruspint-se tot el catalanisme i nodrir, de retruc, l’espanyolisme. I Melcior Comes a El Singular Digital recorda que l’intent del catalanisme de fomentar dins Espanya una cultura de la descentralització, el pacte i la pluralitat cultural i lingüística no l’ha acabat d’acceptar mai l’espanyolisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada